30 de gen. 2009

Indignes.

Després de repetits espantalls futbolístics és indigne centrar la vergonya del PizJuan en la banderola de Fermín. Els símptomes vénen arrossegats de molt arrere, ja en el partit d'anada va ser preocupant l'actitud de l'equip en la segona part. Per si no vam tenir prou a Bilbao o en Són Moix, ahir ens van tornar a delectar amb una magistral lliçó de vergonya.

No se que VCF és el de Emery, si el de les primeres parts o el de les segones, indignes totes elles des de de fa mesos. Alguna cosa olora malament en el vestuari. L'apatia mostrada preocupa, la falta d'automatismes també, Unai duu els suficients mesos per a què a hores d'ara es començaren a veure coses… de moment no hi ha rastre.



Potser siga cert que esperem coses que esta plantilla no ens pot donar, entre vells i ex-futbolistes amb complexe d'entrenador és difícil veure a un VCF amb la vitalitat necessària per a lluitar per alguna cosa. Il·lús de mi, pensava que la final en feu propi i amb un quadre sense Madrids ni Barçes seria suficient revulsiu per a què este sac d' exfutbolistes mostraren més actitud, ganes i fam.

Amb una plantilla tan curta, amb tants quilòmetres en les cames i amb una convivència esgotada des de temps impertèrrits solament ens queda resar. La UEFA té pinta d'acabar en les mateixes condicions que la copa, fins a on arribem i ens deixen. Amb tan poc físic el tram final de temporada no convida a l'optimisme. Tot açò dol més quan saps que este és l'últim any (excepte vinguda del rei tauró) al que podries aspirar a alguna cosa de forma seria… l'any pròxim amb la mateixa plantilla però sense els talents ofensius actuals vorem com acabarem… que els Carletos de demà ens isquen com els Villes del passat, perquè sinó estem apanyats.

29 de gen. 2009

Nits de màgia.

El partit d'esta nit és d'eixos que et fan passar tota la vesprada amb el gusanet en l'estomac, amb nervis, un partit dels què et marquen el dia, no deixes de pensar en ell, per pors, inseguretats, certeses, passions... Vols somiar, t'impacientes.



Esta nit és d'eixes que et fan sentir-te orgullós del que eres si guanyes, que et deixen marca, que mires amb el pas del temps i esbosses un somriure que il·lumina el teu rostre d'orgull, però que per contra, si caus derrotat, et deixa el sabor d'una oportunitat perduda que lamentes més amb les ferides ja cicatritzades que amb els punts en sang viva.



Hui és d'eixos partits que esperes viure amb impaciència en els llargs dies d'estiu, que somies viure durant la nova temporada que s'aveïna… açò és futbol, tot és possible. Nits com esta són les què et fan gran. Unes quantes coneixem. Este partit és dels què agrada jugar.

28 de gen. 2009

Els silencis de Ferguson

Fama té l'Arsenal de Arsene Wenger a l'hora de controlar i analitzar el mercat de joves promeses. Tal volta siga pel seu perfil econòmic baix, poc donats a gastar-se grans fortunes en jugadors contrastats, el que permet enaltir la faceta de caçatalents de la seua secretària tècnica. El Manchester UTd és altra història, la antítesis dels seus rivals londinencs, serà per això que els 40 milions de Bervatov o els 35 de Ferdinand eclipsen el fantàstic treball de captació del departament comandat pel incombustible Ferguson.

La seua última joia incorporada a la plantilla és Zoran Tosic, un fantàstic extrem serbi, amb gran pegada a baló parat i exquisida tècnica, tot just amb una setmana en Manchester ja ha disputat dos partits, un com titular, contra el Tottenham en la FA CUP i un altre ahir en el partit ajornat de lliga contra el WBA amb resultat final de 0-5, on Tosic disfrutá de 20 minuts.



En la davantera l'altra joia del United és Danny Welbeck, un talentós punta barreja entre A.Cole i D.Yorke, encara que este càntera posseeix una tècnica que m'atreviria a dir que triplica a la dels seus antecessors. El xic soles ha jugat dos partits, un amistós en el golf i tot un partidàs en la CUP contra els Spurs, en el què va demostrar la seua vàlua.

Els Brasilers de tall germans Neuville, Fabio i Rafael Da Silva, este últim va debutar en el primer partit de lliga davant del Newcastle, tanquen la línia defensiva del campió d'Europa. Al costat del seu compatriota Rodrigo Possebon, centre campista defensiu amb bona tècnica, són el trio carioca que aporta un toc de color a l'entramat del conjunt britànic.

Els nous joves s'uneixen als ja existents, Nani o Anderson. El United no només viu de promeses foranes, Ferguson al costat d'estos joves internacionals ha pujat al primer equip a unes quantes promeses de l'escola, com Simpson, Gray, Martin, Cathcart, Macheda o Campbell (cedit en el Tottenham), mostra del relleu generacional que està preparant Sir Alex a dos anys vista, fidel a la tradició. El United sempre ha sigut un club que aposta pels joves amb talent i per la pedrera, tenint renyó econòmic suficient per a donar-se una alegria en forma de fitxatge estrella de tant en tant. La parròquia d`'Old Trafor pot estar tranquil·la.. hi ha futur. (enveja).

26 de gen. 2009

Emery i els errors del passat.

Ja comencen a escoltar-se veus que posen en dubte la capacitat de gestió i de control de l'entrenador sobre el vestuari. El fins a ací hem arribat que va soltar Unai en la posterior roda de premsa després del ridícul mallorquí pot tindre moltes lectures, bones o roines, segons es vulga, dóna per a interpretar. Però lluny d'interpretacions promíscues, els antecedents et porten a pensar que eixe “fins a ací” tinga les mateixes connotacions que va tindre l'altre “fins a ací hem arribat” de Quique, que a la fí li va costar el lloc.

Unai també es va assenyalar com principal culpable d'este desastre, si la gestió al capdavant del grup ha sigut la què sospitosament s'ha cregut sempre que ha sigut, òssiga, un calc de la del lerele, és una declaració que pren un cos i una importància majúscula. Ara cabrà veure si de veritat posa fi al seu mandat guiat pels caps de la família i comença a ser ell, o si per contra eixa emancipació del padrí i els seus amics acaben suposant els mateixos esperpènts futbolístics que li van costar a Sánchez Flores el seu càrrec. Un altre que es va fartar de ser un pelele en mans del vestuari per a acabar sent una víctima dels xics. Emery almenys s'ha donat compte als 3 mesos, no al tercer any com Quique.

Es conegut el descontent de la gent sana del vestuari amb la forma d'actuar d'Unai, degut al fet que sempre cedisca davant la tutela. Em pregunte si els sopars quasi setmanals amb el nostre ex-capità i senyores deixaran de celebrar-se, seria un gran pas… llàstima que siga tan tard, perquè potser certa gent que no juga estaria jugant, altres que ho fan fora del seu lloc ho farien en el del comensal, i uns pocs en comptes d'haver-se anat per la porta de darrere, potser estarien ací jugant i no ens haguera suposat un forat en la porteria tan gran.

Ens varen vendre fins a la sacietat que la culpa de l'espantall de la temporada passada era exclusivament de l'holandès errant, vitoles i salves per a Voro. Realment que l'holandès fóra quasi un inútil crònic no era l'únic problema, el de l'any passat va començar amb Quique, que va voler i no es va atrevir a carregar-se a més d'un, el llit se'l varen fer i perfecte. Que eixa mateixa gent continuarà enguany, no solament en la mateixa situació, sinó amb un rentat de cara de dimensions bíbliques, campanyes mediàtiques de redempció i amb la creença de ser els vencedors morals està portant conseqüències. Per a tempestes com esta fa falta un bon paraigües, la pregunta és si Emery va a tindre el suport de Fernando i del club en general si decideix donar un colp damunt de la taula. No se li pot deixar a soles en esta guerra, ni des del club ni des de fora. El bou ve de cara i cal agafar-lo per les banyes, o en cas contrari ens tornarà a cornear com l'any passat. Unai no estàs a soles.

23 de gen. 2009

S'acaba el temps.

A Soriano li arriba l'aigua al coll. La setmana toca a la seua fi i llevat que hui Cèsar porte baix el braç un comprador per a les parcel·les la tercera prorroga que està vivint el president tocarà a la seua fi. Que Soriano és un cadàver és un fet, l'incompliment sistemàtic del contracte que li unia amb Soler ha provocat que el mateix siga rescindit, i fa molt que va ser trencat pel que es diu, no pel que ens conten. Prompte coneixerem si la forma d'abandonar la butaca presidencial és honrosa o per contra és passat a katana al costat de la seua cort.

Conten les males llengües que la partida d'escacs per fer-se amb el poder del club va començar fa molt, potser un dia festiu on el nostre enèsim elefant blanc va visitar el Palau per a arreplegar certa insígnia de mans del que diuen que mai li va acceptar. Entre canapè i copeta es va coure alguna cosa, i els ingredients de tal bullit es van comprar en una carrera de cotxes.

Intentar explicar, o entendre, els moviments de Soler és una cosa que done per impossible, és com embolicar-se en un discurs teològic dels què fan època. Potser algun dia ens assabentem de les veritables raons per les quals un home com Soriano va ser alçat al tron del regne per un home com Soler. Mentre arribe eixe dia, per al què escriu, Soriano és el penúltim error del Solar.

Posar-se ara a fer anàlisi de situació, a banda de cansar i avorrir al personal podria convertir este escrit és un text sense fi. Que la gestió ha sigut nefasta és un fet consumat, encara que pareix ser que per a uns la crisi no era excusa valida, i per a un altre si. Coses que té la família. Les herències també són motiu excusable de tota causa, encara que d'eixa herència fora vicepresident executiu amb vot favorable en tot consell celebrat, i destituït que no dimitit. Igual és que en el seu moment estava d'acord amb la redacció del testament, pot ser que fins i tot fora particep del repartiment que li ha tocat heretar.

En mans de qui o de quins acabarà el València? No se sap... de moment. La solució està clara, l'única possible, la lògica, és trobar un mecenes. Qui o entre quins ho porten és lo de menys. Posar-se a hores d'ara a criticar intervencionisme polític és ximpleria, des de l'OPA electoral que va portar als Soler ha existit, és lògic que qui pensa que es va equivocar amb l'elecció tracte d'arreglar-lo a lo gran, esta vegada si, apostant sobre segur. Tot lo demés en estos moments és secundari, ens juguem la vida i el tauró és el nostre únic salvavides possible. Qualsevol altra elecció seria traumàtica per a l'esdevenir de l'empresa deixant seqüeles difícils de curar en un futur. Soriano good bye.

15 de gen. 2009

El VCF d' Emery a lo Werder Bremen de Thomas Schaaf.

No hi ha equip més boig e imprevisible que el Werder Bremen. Thomas Schaaf ha implantat un sistema de joc que molts titllen de suïcida. Va ser campió amb el Werder de Ailton, Klasnic, Micoud..etc un equip que va conjuntar una sèrie de jugadors d'edat mitjana en ple zenit de les seues carreres. No obstant això són més els títols perduts que els èxits. A causa de la seua debilitat defensiva i al seu joc extremadament obert fa que mai un partit amb el Bremen pel mig es puga donar per acabat fins que l'arbitre xiule el final. Schaaf ha aconseguit un vistós i alegre Werder però feble a l'hora de la batalla, és acusat reiteradament d'haver perdut dos campionats de lliga que el seu equip tenia guanyats i de no saber competir.

Els mals d'Emery poden augurar una espècie de Werder Bremen a la vora del mediterrani. Sabrà comprendre la filosofia d'Emery l'exigent afició valencianista? Podrà Mestalla suportar continuades pèrdues de punts que ja es donaven per sumats per plantejar partits extremadament oberts sense control algun sobre ells? Acostumats a l'alta competitivitat i a l'èxit més o menys continuat, caldrà vore el grau de paciència de Mestalla després de vore amb certa continuïtat presenciar partits tan incerts com una partida a la ruleta russa, on la victòria o la derrota depenga de la sort o l' infortuni cara a porta dels davanters.


Les crítiques a Emery han sigut escasses però sagnants, partits com el del Vila-real és un clar exemple de lo que ens espera, no sempre estarà Albelda de lateral dret que debilite la retaguàrdia, però sempre existirà un altíssim risc de derrota o remuntada. Anteposarà Mestalla l'espectacle al resultat? Anteriorment va saber fer la transició del futbol al resultat, degut més als èxits que va donar que a altra cosa, caldrà vore si l'espectacle sense èxit passa de la general acceptació ha la hirient desesperació. Confesse que com espectador este futbol m'agrada, i m'agrada per no sentir, veig espectacle, com una pel·lícula, quan es tracta d'un espectacle amb sentiment, em fa mal, si fóra argentí em titllarien de Bilardista, mentre es guanye…

8 de gen. 2009

Les abelles de Mestalla.

Fa escassos mesos es va descobrir perquè les abelles del món estan morint de forma massiva i sense motiu aparent. De fet la població mundial d'abelles s'ha reduït a quasi la meitat en els últims cinc anys. Segons va publicar la revista NATURE, el motiu d'esta preocupant mort massiva (sense abelles la vida en la terra perilla) va resultar ser la contaminació. Si, la contaminació està acabant amb elles. Si ningú posa remei, que no ho farà, poden convertir-se a 10 anys vista en una espècie en perill d'extinció.

Últimament la gent, igual que els botànics i zoòlegs del món, es pregunta perquè les abelles de Mestalla també estan desapareixent sense motiu aparent. No sóc científic abeller, però crec que les dos famílies d'abelles estan morint pel mateix. La classe de contaminació que afecta a la abejus mestallil és d'altra classe, potser no tan nociva per al medi, però si s'abusa d'ella, que s'ha fet, acaba per deixar-te a casa sense ganes de fer-te els molts de quilòmetres que separen la teua casa de l'estadi. El 80% dels abonats valencianistes són de fora de la capital.

El VCF ve d'una era negra, fosca, on la mediocritat es va convertir en un ferri dictador que va deixar a l'altura del betum a Bokassa. Les múltiples guerres civils viscudes en el se del club durant la nefasta i caòtica era Quique Sánchez Flores han acabat per passar factura. Els despropòsits mediàtics, que per primera volta es van atrevir a insultar en públic als aficionats, a menysprear-los, i tot per defenses numantines en nom d'una falsa i basta amistat, han deixat ferides obertes que seran de difícil cicatrització.

En eixa etapa la divisió va ser brutal, aficionats i mitjos es van donar l'esquena, quan uns viuen dels altres, es van propugnar campanyes que va comportar la divisió en blocs i en faccions a propis i estranys, fins i tot l'agrupació de penyes va arribar a convertir-se en una titella en mans d'un dels bàndols. I damunt, si no havíem tingut prou amb l'hereu del lerele i la seua cort mediàtica, va arribar l'holandès errant amb els seus camions de sal viva per a acabar de fer més gran si cap la ulcera oberta amb anterioritat per altres.

Per si no varem tindre prou, la post-guerra va deixar al descobert altra faceta que va ser ignorada a causa del ritme frenètic de la batalla. La situació institucional és delicada. Després de la victòria, és evident que han guanyat els roïns, arriben temps de venjança amb so a rebrot bèl·lic de fons. Esta situació ha fet que tant els vencedors com els Buitres que estan al seu comandament estiguen aprofitant la conjuntura per a llançar missatges desesperants. No hi ha dia que no haja algú que done la matraca amb dissolucions, desaparicions, vendes de jugadors, notes apocalíptiques i avatars varis.

Tot unit a un equip, un grup de jugadors, una plantilla, que mai va despertar massa entusiasme i que va mostrar dubtes fins i tot després d'haver-se posat a rodar. Es va protagonitzar un inici esperançador e inesperat, que s'ha vist tacat per ridículs estrepitosos com els del Camp Nou. Esportivament no es pot dir que vagen les coses mal, n'hi han motius per a l'esperança a curt termini.

Leviten núvols negres sobre el Valencianisme que amenacen tempesta, i esta pareix ser de les de veritat. El desassossec és gran. Hi han massa ferides que permaneixen obertes, la sed de venjança dels vencedors és major que la dels vençuts, els vents no porten bones noves. Amb tanta cicatriu sobre el delicat cos del sentiment és fàcil deduir perquè Mestalla ha passat del 80% d'afluència dels últims 16 anys, a poc menys del 50% de les dos últimes campanyes.

Entre pors, inseguretats, incertesa i sermons apocalíptics sonant sense parar dia darrere dia, amb la sensació real d'un futur infaust i tenebrós propiciat per l'incessant sonar de trompetes anunciant l'Apocalipsi, és comprensible que al aficionat se li haja apagat la flama de l'esperança i de la il·lusió, sense estes dos, és més difícil fer-te 15 quilòmetres (mínim) per a assistir a un estadi ha passar fred i banyar-te. Responsables som tots.

7 de gen. 2009

Entrepà d'ones.

Hui la SER o no SER ens ha tornat a delectar amb l'especialitat de la casa, l'Apocalipsi està ací, la fi del món ha arribat, anem a morir… damunt m'he berenat una notícia on s'apuntava que s'ha descobert que la nostra galàxia es desplaça al doble de velocitat del que es creia, uns 965 mil quilòmetres per hora, quasi res, lo que augmenta les possibilitats de col·lisió amb la nostra galàxia veïna... Però això ha de passar d'ací ha tant temps, que dubte que la vida en la terra puga aguantar tants centenars de milers de quintillons d'anys… una llàstima, Ratin de los bosques no tindrà a ningú al que poder taladrar amb la seua exclusiva de que el VCF haurà desaparegut com va avançar la Cadena Ser.

Lo curiós del berenar radiofònic és el concepte “que està passant”, perquè un després de dinar, si, jo dine les 13h., que passa, tinc horari europeu, m'he posat al Solerista major del regne, i estava soltant algunes coses curioses, tals com que li donava igual les parcel·les i el futur econòmic del VCF perquè les parcel·les estaven venudes pràcticament i el futur econòmic més o menys podria anar tirant sense més sobresalts als que estem acostumats. Lo curiós és la coincidència entre Ratin de los Bosques i Solerin de perpinyá.

Solerin ha dit que ens han estat, diguem, mentint un poc, i que estos mesos han passat coses interessants entre bambalines, per a acabar soltant un “m'agradaria saber qui és l'amo real del VCF, el de veritat”. Hores més tard la ratita presumida ha dit que Soler s'estava movent en les ombres, esta volta, estrany en ell, no li ha exigit que regale les seues accions a un euro.

curiós, anit vaig llegir una notícia que deia que un dels inversors als quals va enganyar Agag para embarcar-lo en eixa estranya aventura del Queens Park Rangers, un hindú multimilionari del metall, que doblega en fortuna a Abramovic, al dels bons temps, no al d'ara, estava pensant en eixir del Queens i començar la seua carrera de magnat futbolístic per lliure. Mira que si ens han donat una exclusiva mundial sense fer ni una sola concreció?... si al final els periolistos estos seràn listos de veritat.!

6 de gen. 2009

El Tottenham a per la quinta Carling. !

Amb un peu en la final !. El Tottenham s'ha desfet del modest Barnley per 4-1 amb golàs inclòs del rus Pauvlyuchenko. Els visitants es van avançar contra tot pronòstic al quart d'hora amb un gol de Martin Paterson. La reacció dels spurs no es va fer esperar, als cinc minuts el cap de Michael Dawson va posar l'empat a un en el marcador. La superioritat del conjunt capitalí la va confirmar Jamie O'hara amb el 2-1, seguit d'un esplèndid gol del rus Pavlyuchenko. El marcador ho va tancar un gol en pròpia porta de Michael Duff. White Hare Leane va acomiadar als seus celebrant per anticipat la classificació per a la final que es celebrarà el pròxim 2 de febrer en Wembley i a la qual encara opten Manchester i Derby County.

Un puzle amb peces que no casen.

Després d'escoltar les dos entrevistes institucionals a Soriano he de reconèixer que m'agraden algunes coses de les que diu. Per a començar ja era hora, beneïda hora, que un president del VCF es referira al club com EMPRESA. És un primer pas, encara que Vicente Soriano mai ha sigut un home al que jo haja considerat capacitat per a la tasca que ocupa, que utilitze dit terme ja és un punt al seu favor.

Si entrem a analitzar la substància hi ha coses que no quadren, i no ho fan per desconeixement de qui escriu, ja que soles em guie pel que es fa públic. Que la venda de Mestalla fóra destinada a pagar el crèdit de 280 milions d'euros és algo que se sàvia prèviament, i que els vora 20 milions en interessos per crèdits que ha de pagar el club és la causa de la sangria també. Ara, on està el problema? En principi, el dia que l'administració Soler va fer publica la concessió del crèdit es va dir que era per a sufragar la construcció del nou estadi a causa de la impossibilitat de venda del vell camp i que quan s'aconseguira esta venda es recuperaria el crèdit.

Ara pareix que l'obra del nou camp, o el que queda per executar, haurà de ser sufragada pel club íntegrament, i que la liquidació del crèdit i la consegüent contenció de l'hemorràgia via interessos que es deixaran de pagar, servirà per a agafar una necessària, però breu, borsa d'oxigen, per a novament afrontar un crèdit que sufrague el que quede per construir en Corts Valencianes. Dit d'altra forma, que el club es veurà en la necessitat de menjar-se per anticipat contractes i concessions encara no signades i adquirides per a anar fent fins a la inauguració de la nova casa.

Que la gestió de Soler al capdavant de la societat ha sigut nefasta i quasi catastròfica és un fet que s'ha demostrat a soles durant molt de temps, recalcar tal despropòsit és com recalcar que la terra gira sobre el seu eix i al voltant del sol. La tan escoltada contenció de la despesa a causa del augment del deute anunciat en el seu moment, quan es va emprendre esta empresa, ha sigut un desengany, esta contenció no solament no s'ha fet sinó que s'ha augmentat el gast, duent al club a la tessitura d'haver de pagar un estadi amb diners que no posseeix, menjant-se recursos futurs abans d'hora.

Altre error de conseqüències planetàries seria la paralització de les obres, o en el seu defecte una ralentització que estirara la data d'inauguració fins a límits desconeguts, esta paralització deixaria al VCF amb muntanyes de factures per pagar amb uns recursos per explotar dels quals no podria fer ús, lo que dificultaria la vida de la societat de forma alarmant, per tant és una necessitat d'extrema urgència acabar quant més prompte possible, si és pot en els termes previstos, l'obra i fer ús de la mateixa per a així poder disposar de recursos suficients per a plantar cara les despeses.

Dit açò, el discurs esportiu de Soriano no cap. No cap si el projecte és el d'apuntar, a curt termini com així ho assegura, a "figures ”. No és cap catàstrofe, i fins i tot diria que és beneficiós i una oportunitat històrica per a canviar el rumb anquilosat d'una plantilla sense ambició. El model de l'Arsenal o del Sevilla és viable amb la que s'aveïna. Açò no vol dir que es baixe el llistó, jo diria que fent-se bé es pot pujar, i molt. Ara, per a aconseguir no solament no baixar el nivell de l'equip, sinó pujar-lo, cal filar molt fi, cal treballar molt i molt bé a Paterna, i s'han d'estudiar moltes coses i plantejaments, que coneixent l'històric d'este club se'm fan utòpics. Dealbert per exemple, no solament no serveix per a mantenir el nivell, sinó que el baixa, no obstant això els Carletos, Keirrisons..etc és una opció més modèlica, però falla el mètode.

Per a que l'estil “Arsenal” triomfe, no es pot fitxar per vídeo, i no es pot tenir solament a 4 treballant a Paterna, cal multiplicar els recursos de la secretària tècnica. Com teoria sona molt bé, però la teoria de la champions econòmica i el nou estadi també ho feia, vist està que ha estat apunt de convertir-se en una realitat funesta, eixe error, en l'esportiu et pot dur a segona, i ací no hi ha crèdits ni cobraments anticipats per contractes que te salven.

Una casa de 100 pessetes.

7 de desembre de 1919 el VFC va trobar un lloc on jugar els seus partits. Algirós. El mític i primigeni estadi del club seria testimoni de les primeres carreres, èxits i decepcions que van impregnar d'ànima a l'elàstica valencianista. El partit inaugural d'Algirós va ser entre els nostres i el Castalia, antecessor de l'actual CD Castelló. Com era habitual en l'època va ser un partit a doble sessió, el primer encontre va acabar amb un decebedor 0-0, encara que conten les cròniques que ocasions no van faltar. En el segon envit, disputat a l'endemà, el València FC sumaria el seu primer triomf com local. 1-0. El VFC va formar amb la següent alineació: Pascual; Gascó, Piñol, Marín, Llobet, Ferré, Fernández, Cubells, Guerendiain, Aliaga i Gómez Juaneda. La recaptació d'aquells dos partits va ascendir a 37 pessetes amb 50 cèntims que van ser destinats a l'Hospital Gómez Ferrer.

Encara que estos partits no van ser ni de bon tros els primers disputats pel club. Amb anterioritat es va disputar altre encontre, 21 de maig de 1919, esta volta com a visitant, davant el Gimnástico Valenciano, el segon equip de la ciutat de Castelló, que es va saldar amb derrota per als nostres per 1-0. L'alineació que va presentar el VFC per a tal encontre, i per tant la primera coneguda del València FC va estar integrada per: Arc, Peris, Julio Gascó, Marzal, Llobet, Ferré, Fernández, Umbert, Martínez Ibarra, Aliaga i Gómez Juaneda.

Algirós era un estadi molt rudimentari per a lo que estem acostumats hui dia, tot just contava amb una tribuna, el camp era de terra, i el lloguer mensual del recinte li costava al club 100 pessetes de l'època. Era comú vore en els prolegòmens del partit aficionats netejant el rectangle de joc (91x47) de pedres i adeçentar la sèquia que recorria el solar.

En aquella època havia molts clubs de foot-ball en la ciutat de València, però cap ostentava el nom de la capital, Gimnástico, Llevant FC, Club Esportiu Espanyol, CD Sagunt (el nom li vènia pel carrer Sagunt de València, seu del club) Fraternitario, Club Espanya, Racing de Patraix, FC Bancari, Atlètic Català, Algirós Tennis Club, River Turia… per eixe motiu els partits en Algirós prompte van alçar l'interès del barri, i posteriorment de la ciutat.

Tal augment d'interès pels partits del València Foot-Ball club va reportar incipients millores per a condicionar el recinte i posar-lo al nivell que exigirien els nous socis. La primera remodelació va suposar per a les arques del club 16 mil pessetes, gastades en noves graderies, a adequar les ja existents i en la col·locació i construcció de casetes i vestuaris per a atendre les necessitats dels futbolistes i del públic assistent. El creixement en simpatitzants va ser evident, tal motiu va portar la creació de la primera penya, coneguda com “La Tartana”, que prompte va traure a relluir el caràcter valencià i es va postular com oposició feroç a la directiva d'Augusto Milego Díaz, tant que van arribar a enderrocar-lo i nomenar a un membre de la mateixa com successor presidencial.

La popularitat que va aplegar a tindre el València FC va ser tal, que es va decidir construir un estadi nou per a atendre l'auge d'afluència al vell Algirós, el 20 de Maig de 1923 el VFC es va traslladar
a Mestalla, amb una capacitat original per a 17 mil espectadors.

5 de gen. 2009

Una cap de setmana de Copes.

La quarta ronda de la FA CUP ja ha sigut sortejada i ens ha oferit cent i un derbis, dels més calents i apassionants del panorama britànic. Per a començar tot un Liverpool-Everton, amb sabor a anys vuitanta, on els dos equips es repartien les lligues i disputaven elèctriques finals de CUP. L'altre clàssic, l'altre plat fort, és el derby del baix ManchesterShire, Derby County-Nottingham Forest. El forest ve “de furtar-li” en una temporada al seu davanter estrel·la al Derby i fa dos setmanes al seu manager, motiu que fa més apassionant si cap este duel, el nou manager del bicampió d'Europa soles coneix la victòria, es va estrenar guanyant 2-3 al Norwich i el passat cap de setmana es va desfer del Manchester City amb un contundent 0-3 en la tercera ronda de la CUP.

L'altre plat fort de la quarta ronda del torneig més antic del món es un Manchester Utd. - Tottenham , la final anticipada de la Carling, ja que tots dos equips estan classificats per a les semifinals de la competició i emparellats amb equips de segona divisió, este duel serà la repetició del de la temporada passada en la mateixa ronda, aquella volta va guanyar el United a pesar de ser inferior al Tottenham, esperem que enguany les tornes canvien.

En França també es va disputar jornada de copa, però no en la seua totalitat, la neu i el mal temps va ajornar alguns partits, entre ells el del Lió. El Saint-Ètienne contínua en la seua espectacular escalada des de l'arribada de Alain Perrin, un excel·lent tècnic, al meu entendre el millor entrenador que ha donat el futbol gal en la seua història. El ASSE es va imposar per 0-1 a casa del Girondins amb gol de Gomis en el minut 77, els verds segueixen amb la seua particular marxa triomfal, esta temporada li han guanyat a quasi tots els grans contra els que s'ha enfrontat, solament va fallar contra el Lió, i va ser superior a l'en tot moment.



Última final de la FA CUP disputada pels equips de Liverpool en 1989 en el vell Wembley, en la segona meitat dels vuitanta ambdós conjunts van dominar amb mà de ferro el futbol britànic, guanyant el mateix nombre de lligues ambdós equips i precedint-se uns a uns altres constantment en l'èxit.



Final de la FA CUP de 1959 entre el Luton Town i el Nottingham Forest, Primer titul del Forest en una final.

3 de gen. 2009

10 anys del miracle Rehhagel

Kaiserlautern és una ciutat de la grandària de Castelló situada en el cor de Renania. No és una plaça amb una gran rellevància històrica i la seua economia es basa en la comunicació i la mineria. No obstant això esta ciutat viu pel futbol. En cada racó, en cada plaça, en cada bar, no hi ha lloc on este esport no siga seguit i viscut baix el mantell roig del Lautern.

En maig de 1998 l'equip del sud-est d'Alemanya es va alçar amb el titul contra tot pronòstic. A pesar de ser un dels dominadors del futbol teutó en els inicis de la dècada dels noranta, els Roten Teufe venien de ser un recent ascendit. Amb un equip jove, entre els quals es trobava un xic de 19 anys conegut com a Ballack, apuntalat amb grans veterans, com Olaf Marschall, màxim golejador d'aquell campionat i un dels jugadors clau, va dominar el campionat des de la primera jornada, en la qual es va imposar per 1-4 al Bayern de Munic al Olímpic Stadion.

L'altre miracle de la ciutat es va produir quasi 50 anys arrere, quan “cinc amics” de Kaiserlautern es van enrolar a l'equip de la ciutat. Aquells joves prompte van despuntar i van fer del 1.FCK un equip temible en la dècada dels 50. Aquell grup d'amics, entre els quals es trobaven els germans Fritz Walter, varen ser els artífexs del major triomf de la història del futbol alemany. Contra tot pronòstic la selecció alemanya, convertida en una extensió del club es va imposar en la final del mundial de Suïssa a l'Hongria de Puskas, selecció que va endossar un 6-0 als alemanys en la primera fase. Aquella Alemanya, que vènia de la més crua post-guerra, i d'un país sense tradició futbolística, no es jugava lliga sinó eliminatòries ha partit únic durant la primavera, es va dur el seu primer mundial.

Una gesta de dimensions similars és la que va protagonitzar aquell equip de 1998 comandat per Rehhagel. Els Ratinho, Sforza, Olaf Marschall, Marco Reich, Ballack...etc varen ser els altre “cinc” de Kaiserlautern protagonitzant una versió local del miracle de Berna. El FCK és un equip que tradicionalment ha apostat pel producte de pedrera, és habitual veure a joves talents nascuts de l'escola “germans Fritz Walter” acabar en els grans de la Bundesliga, dels diables rojos han eixit jugadors com Haltintop (actualment al Bayern, ex del Schalke), Klose (pichichi del mundial de Corea sent jugador del FCK) o clàssics com Andreas Reinke o Andrea Brehme,



Una dècada després l'equip de Renania es troba lluitant per tornar a la Bundesliga, després d'una salvació agònica per evitar el descens a la regional-league la temporada anterior.

Les Hienes també ixen de caça

Encara que parega mentida, l'estesa creença que les Hienes només són carronyeres i esperen a que altres acaben amb la seua presa per a aprofitar les restes no és del tot certa. Les hienes també van de caça, i en manada com els lleons, grans predadors, els reis. Però estes, a diferència de carnívors intrèpids i audaços seleccionen a la presa. No cacen joves i atlètiques gaseles, es centren en nous nascuts, o amb poques setmanes de vida, presa fàcil. L'altre sector preferit per a la hiena és el vell búfal o zebra, al que els seus dolorits ossos no li permeten moltes vies d'escapada.

En el món del colorin periodístic passa el mateix, però canviem animals per persones, encara que la seua covardia està a la par. Com aficionat i seguidor em resulta molest i a voltes fins a vergonyós haver d'aguantar minuts de ràdio escoltant escarnis públics, mofes i altres actituds covards i mesquines contra els febles de l'equip. La temporada passada i anterior, la moda era menysprear a EDU, fins a cansar-se, que és gratis. Esta temporada les tornes han canviat, i ara el mofat i ridiculitzat en plaça publica és Asier Del Horno.

No dic que Del Horno siga mereixedor d'elogi algú, el seu rendiment i trajectòria parlen per si a soles, encara que no es pot negar el seu “intent” encara que falt de la força de voluntat necessària. Personalment el que em molesta és la falta de gallardia amb la qual s'actua en casos com estos. És curiós que sempre isca malament parat i damnificat el feble, el que no arrossega masses de periodistes netejant-li el forigol o els que passen desapercebuts per a les masses de jovenetes humides.

Si haguera una lliga de llençar la papilla després de pegar-se quatre carreres, Del Horno seria líder indiscutible empatat a tot juntament amb David Albelda. No obstant això a l'últim no se li dedica ni una sola fracció de temps a tirar-li en cara el seu baix rendiment. Igualment passa amb Joaquin, eixe futbolista que solament dóna un rendiment òptim una volta al mes, i de vegades ni això. Podríem centrar-nos també en el cas Helguera, actitud lamentable, però que no ha sigut una excepció, ni ho és, en el vestuari. Este com Del Horno, ni comptava amb la simpatia de la graderia ni tampoc de la mediàtica, el tracte rebut ha estat contundent, al nivell de la seua actitud, però lluny de ser una justa tònica , és una excepció, Helguera no era l'únic “bufó” del vestuari, ni el que més “bobaes” feia… però si l'únic al que s'ha posat en la picota. Entenc que són negocis, no puc pretendre que un llicenciat en ciències de la informació siga un just notari de l'actualitat, quan no és més que un rebedor i donador de favors… però m'acull al dret de "pataleo", que és universal i gratuït.

2 de gen. 2009

Lluis Casanova Giner 1909-2009

luis casanova ginerL'any que acabem d'estrenar no solament és el del noranta aniversari del València CF, sinó també el del centenari del naixement de l'escultor de la institució que hui dia segueixen, no sense sofriment, més de sis milions de persones en tot l'estat. Aquell any de 1909 va nàixer Lluis Casanova Giner, l'home que donà forma a l'actual VCF.

Casanova sent molt jove va emigrar a Londres per a formar-se, va estudiar en una de les universitats més importants de l'època. Allà va descobrir un esport nou per a ell, el futbol. Tal va ser la seua passió que durant els seus anys d'estada en la capital britànica es va fer simpatitzant i soci de l'Arsenal. Ja a València, va aconseguir ser vocal de la directiva del València Foot-ball Club en 1934, dos anys més tard serià president de forma interina després de substituir a Francesc Almenar, mort de forma sobtada per un atac al cor.

El mantell del temps com fa amb quasi tot el que toca, tendeix a idealitzar a les figures històriques, a perdonar-los els seus errors i ha exaltar els seus encerts, que solen ser pocs, però d'una transcendència monumental. El personatge que ens ocupa, com tot home de negocis, va tenir les seues llums i les seues ombres, però no se li pot negar, seria un error fer-lo, el paper fonamental que la història li va encomanar.

Si hui som el què som és sens dubte per culpa, en gran part, o en tota ella, al treball, en ocasions agònic, que va desenvolupar, no sense suors, Lluis Casanova. Este valencià il·lustre no solament és un dels pilars fonamentals de la història de la nostra institució, i per extensió de l'esport, sinó també una figura emblemàtica de la indústria cinematogràfica. La família Casanova, de la qual Lluis prompte seria el cap visible, va convertir València en lo més paregut a Hollywood que hi ha hagut mai en este costat de l'atlàntic. Cifesa es va fer amb el monopoli del cel·luloide, baix l'atenta mirada del Micalet, que va ser pres com emblema de l'empresa.

L'home més important de la nostra història, fins al moment, es va fer càrrec de l'equip allà per 1940, després de l'eixida del comandament militar que es va fer càrrec del València després de la guerra. El comandant Alfredo Giménez va deixar la butaca presidencial en mans d'un jove, però audaç, home de negocis. Casanova es va mantenir al capdavant del club durant dinou anys, longevitat fins ara no superada per ningú. Els primers problemes als quals es va haver d'enfrontar, que no foren pocs, va ser al decretazo franquista que obligava, baix pena, als clubs de “foot-ball” a nacionalitzar els seus noms i emblemes. Lluis Casanova va entrar com a president del València Futbol club i ho va deixar de ser del València club de Futbol.

El conflicte bèl·lic no solament va portar la mancillaciò del nom fundacional, també va deixar un estadi derruït i unes infraestructures inexistents. Després de molts mals de cap, acompanyats d'esforços titànics i de molts xecs en blanc, la junta presidida per Lluis Casanova al costat de Luis Colina i Eduardo Cubells alçà Mestalla de la ruïna, deixant el recinte al nivell dels estadis més importants de l'època. Prompte eixes graderies veurien triomfs i èxits, aquell primer any de mandat del hui centenari president, va deixar la primera copa en les vitrines del club, un any més tard portaria la primera lliga a València. L'equip format per la davantera elèctrica, els components bascos de la qual, en la seua majoria, van ser rescatats per a la pràctica del futbol dels camps de concentració franquistes instal·lats en la capital valenciana, serien, al costat del Gran Mestalla (anys 50), l'altre gran llegat que deixaria per a la posteritat. Al marge de la política esportiva, que va destacar per aquell València elèctric comandat per Asensi, Gorostiza, Mundo, Epi i Amadeo, també cap esmentar la creació del C.D. Mestalla, el filial del club, que abastiria de grans promeses al primer equip. Aquells xics del nord, juntament amb grans talents locals, van permetre que fins i tot hui dia, Lluis Casanova seguisca sent el president més laurat de la història.

El 8 de gener de 1959 deia adéu. Una complicada i ambiciosa remodelació de l'estadi, agreujada per la riuada de 1957 va posar fi a la paciència d'un home que va viure més d'un infortuni al llarg de la seua presidència, al que ningú, mai, li va agrair els molts esforços i diners que “va cremar” per a traure endavant un projecte que va convertir en personal. Lluis Casanova Giner, va morir en la seua residència d'Oliva per causes naturals, a l'edat de 90 anys, un 4 de Maig de 1999. El temps no li va permetre a l'home del VCF viure una nova època daurada, a imatge i semblança de la qual ell un dia va ser pare. Per damunt de noms sempre està la institució, Lluis Casanova era dels què predicava amb eixe lema, per això mai es va mostrar entusiasmat amb que Mestalla portara el seu nom, però sens dubte, i valga esta excepció, este home, com a mínim, està a la par de la mateixa. El València no hauria de deixar escapar el 2009 sense rendir-li un merescut i sentit homenatge a l'home que va posar a la institució en el lloc en el qual està hui dia. Molta culpa que tinguem alguna cosa que contar en este 90 aniversari que el nou any ens porta, és en part, gràcies a la seua labor.

desmemoriats@sentimentche.com

Pare, vull un estadi nou.

Allà per 2006 van començar a sonar trompetes celestials al voltant del campament VCF. Un nou estadi en forma de maná treia el cap en l'horitzó. Amb bon criteri les opinions més pessimistes auguraven una triplicació dels ingressos ordinaris de l'entitat amb la nova casa, que menys, més veient els comptes d'explotació de tots els nous estadis americans i europeus. Però el pla tenia una pota corcada. El finançament d'esta construcció es va fiar al 100% a la venta del solar de Mestalla.

El projecte fou víctima de l'habitual poca previsió a llarg termini del constructor/promotor autòcton, més donat a construir castells en l'aire que ha estudis amb trellat i a buscar-li cinc potes al gat. Davant la situació de bloqueig a causa de la conjuntura econòmica mundial, ara mateix, la falta de previsió i de pla B per part dels pares del projecte està posant a la vora de l'abisme a l'entitat.

Sempre m'he preguntat si algú en el club, o en el seu entorn, s'ha preocupat alguna vegada en tot este temps de pensar en altres vies de finançament que no estiguera lligat a la venta del vell estadi. Peguem una miradeta al finançament d'alguns estadis de recent construcció en l'Europa futbolística:

  • L'Arena Aufschalke: La construcció de l'estadi del Schalke no va contar amb diners arribats de la venta del vell estadi, ja que este era municipal. En la seua totalitat el finançament per a la construcció del mateix vingué per vies privades. El 60% del terreny destinat a explotació va ser donat en concessions. Es va crear un club de negocis, que dotara de vida diària a l'estadi, amb un centre de conferències, oficines, i llotges d'empresa, el que suposa que els espais comercials de l'estadi siguen visitats diàriament per turisme de congrés o empresaris. La resta de la construcció es va abordar amb la venda anticipada de Llotges i seients VIP (una espècie de primera fila, típica en els pavellons NBA) a més d'emetre bons per valor de 250 euros per a què els aficionats que volgueren contribuïren a la construcció de l'estadi, estes mesures van suposar el 45% del finançament total, que al costat de les concessions atorgades amb anterioritat, van cobrir el 100% del cost.
  • Emirates Stadium de l'Arsenal: Mentre en el VCF es pretenia que la venta del vell estadi suposara el 100% del cost total del nou camp, i damunt donara beneficis, en el cas del Emirates, el vell Highbury no va suposar ni el 30%. El vell estadi es va vendre per menys de 200 milions d'Euros. Igual que el cas alemany, el Emirates va tancar part del seu finançament creant dins del recinte un club de negocis, amb oficines, i sales destinades a congressos i reunions, a més de clubs de fitness i spa d'alt standing. Les concessions a X anys d'eixos espais, la venda anticipada del 50% de les llotges vip i la d'abonaments de tribuna a 10 anys, juntament amb l'aportació de la família Hill-Wood, acomodat clan de banquers londinencs lligats a l'Arsenal des dels anys 30, i l'entrada en la societat de Emirtes, amb 150 milions d'Euros per posar nom a l'estadi, van tancar els més de 500 milions de pressupost que va costar la nova casa de l'Arsenal. En els casos citats l'explotació comercial per a ús propi del recinte es va salvar en un 68% en el cas angles i en un 40% en l'alemany.

Un estadi com a motor econòmic.

Deixant de costat els exemples de l'Arsenal i del Schalke que no deixen de ser referència, però no únics models a seguir, ni tampoc els més adequats per a fer-lo, continuem comparant casos a nivell mundial de com obtindre finançament per a construir un nou estadi sense que la societat destinada a ocupar el recinte haja d'arruïnar-se a força de finançar l'obra. Viatgem esta volta fins al cor automobilístic del món. Detroit.

El Ford Detroit Field potser és el millor exemple de rendibilitat d'un recinte esportiu i de com este es converteix en el motor econòmic d'un barri. El Ford Field va ser concebut dins d'un pla de desenvolupament urbanístic per a revitalitzar el nucli antic de la ciutat, amb uns objectius molt clars: Ser una referència arquitectònica de la nova Detroit, ser la nova casa de l'equip de la NFL i dotar-lo de majors recursos econòmics per a competir al més alt nivell, i ser la locomotora del nou pla de desenvolupament del barri.

El recinte, d'arquitectura modernista, compta amb 50 mil metres quadrats d'instal·lacions, on es troba una galeria comercial, un hotel, un edifici d'oficines, un pàrquing, i he ací altra volta, un club de negocis, a més de les instal·lacions pròpies de l'equip, Els Detroit Lions, que doten d'activitat constant al recinte durant els 365 dies de l'any. A causa dels seus múltiples i rendibles opcions de negoci solament el 48% del recinte va ser donat en concessions que van aportar el 100% del finançament total.

Xifres concretes.

MGK ARENA, empresa dedicada a l'explotació comercial d'estadis i esdeveniments esportius, va presentar en un informe en 2007 alguns passos a seguir per a obtenir el finançament necessari per a la construcció d'un nou estadi. En el cas exposat per l'empresa es centra en un recinte amb una capacitat no superior a 45 mil espectadors, amb lo que en el cas concret del VCF caldria multiplicar per dos les xifres i quantitats netes a obtindre.

  • Nom de l'estadi (Naming rights): Practica cada volta més estesa a Europa i que amenaça amb convertir-se en costum a causa de la inevitable necessitat de finançament i nous inversors dels quals manca un esport com el futbol, tremendament subdesenvolupat fora de les fronteres britàniques. Un estadi amb la capacitat esmentada, 45 mil espectadors, d'un club mig, com el Espanyol, es pot obtindre una rendibilitat de 8 milions d'euros per temporada durant 15 anys. En casos més comparables podem trobar-nos amb els 92 que paga Allianz o els 83 de Heinz en Pittsburg, concessió durant 20 temporades.
  • Zona d'Oficines: Dota a la instal·lació de valor afegit, la infraestructura més important i amb més ganxo a l'hora de trobar inversors, lo que facilita els acords. S'ofereix alguna cosa més que metres. Les sales per a congressos i conferències, les llotges i Zones VIP, suports publicitaris i la possibilitat d'identificar la marca de l'empresa juntament amb la comunicació corporativa de l'estadi. Dins de les limitacions exposades en l'inici, recorde que parlem d'una instal·lació no superior a 45 mil espectadors, els metres necessaris per a atraure inversors seria d'uns 2000 metres quadrats. Amb estes dades es podria obtindre per oficina uns ingressos anuals en concepte de lloguer per valor de 360 mil euros, amb un contracte factible de 12 anys. Amb estes xifres i amb l'espai suficient per a albergar a deu empreses (20 mil metres quadrats) es podria obtindre, en una previsió realista, uns 43 milions d'euros d'ingressos directes, caldria analitzar lo que l'activitat en estes oficines i centres de congressos aportaria a la zona comercial i de restauració.
  • Hotel: L'hotel és la instal·lació més fàcil de rendibilitzar i per la qual més ofertes es pot obtindre, sent factible entrar en una subhasta que multiplique per sobre del seu valor real els ingressos desitjats. L'activitat generada pel centre de negocis (punt anterior) la zona comercial i el moviment propi del recinte mitjançant la celebració d'esdeveniments esportius o d'altra índole, són una garantia de rendibilitat. Un hotel de 5 mil metres quadrats pot reportar 15 milions d'euros anuals en una concessió a 20 anys.
  • Zona Comercial (Comerços, restauració, zona d'oci, cinemes...etc.): Els futurs inversors en este concepte, contarán amb la presència garantida durant tots els dies del personal de les empreses allí situades, unes 2000 atenent a les xifres indicades anteriorment, a més cal unir-li la capacitat de generació de tràfic que reporta un centre de negocis al contar amb els consumidors amb el ràtio més alt de consum: El turista de congrés. En un estadi de les característiques esmentades, l'aconsellable és destinar 15 mil metres a esta activitat. A un preu de 2.400 euros per metre, podem aconseguir una xifra de 36 milions d'euros.

Si desitjàrem construir un estadi de 45 mil espectadors, atenent a les xifres exposades, hauríem captat 109 milions d'euros (ell 80% del cost total de la construcció), amb una ocupació de 40 mil metres quadrats. Contant amb que encara ens sobrarien uns 10 mil per a ús propi del club que anara a ocupar l'estadi... oficines pròpies, museus...etc.

Article publicat en Sentimentche el 25 de Desembre de 2008

desmemoriats@sentimentche.com

Sevillanas, cojones y Olé.

Anglaterra pareix l'únic lloc lliure de sospita. Iniciats els 90 un enlluernador Olympique de Marsella, amb Boksic, Papen, Deschamps, Angloma, Barthez, Desaily...etc arrasava en Le Championat, 5 títols consecutius, i una copa d'Europa truncats per corrupció. Bernard Tapie, president i amo del OM es va encarregar de guanyar títols en els despatxos innecessàriament, la superioritat del seu equip sobre la resta era aclaparador... Però ja se sap, la champions crema molt, i passar d'arrasar en la primera part del campionat a jugar-te-la empatat a punts en l'última jornada no agrada… aquell mític OM va acabar en segona i sense possibilitat d'ascens per decret durant 2 temporades, entre molts altres el Marsella té tres títols consecutius de la League 2 .

Itàlia és Itàlia, un país al que no li va tremolar el pols per a enjudiciar i ficar a la presó a presidents de la república, ministres, i presidents del govern, al cap del tribunal suprem, juntament amb el govern del poder judicial per col·laboració amb la màfia i apanyar eleccions… quan es té eixe valor i eixa base, no resulta difícil, ni impossible, descendir a la Juventus per compra de partits i d'àrbitres o per manipular controls antidoping per a salvar als seus jugadors. En Alemanya el cas de les apostes no va esquitxar al futbol d'elit, però si als àrbitres i clubs de Segona i de la Regional-league, no hi ha dubtes que d'haver motius, no haguera tremolat el pols per a acabar amb Bayern o Hamburg, si es posaven a tir.

El Sud és diferent, el cas Silbato de Oro és una mostra de la españolidad ibèrica, un pobre Boavista, que “simplement” va suggerir a un col·legiat que els ajudara en un parell de partits va acabar en segona sense consol ni ampar que li valgueren, no obstant això el Porto, que va comprar àrbitres, va repartir sobres amb diners, i va dur a col·legiats a casa del seu president per a omplir-los les butxaques, va quedar impune... Una inhabilitació per al seu president, i cas tancat... Ni tan sols s'han dignat a restar punts de la classificació per a restaurar encara que siga moralment aquelles lligues brutes que es van endossar. El cas Llevant, que arrossega acusacions de compra de partits des dels seus temps en Segona B, passarà sense pena ni glòria, solament cal veure el silenci mediàtic de l'assumpte, serà per por?, no es voldrà tirar de la manta per si de cas?... les primes són voxpopuli, però ningú s'atreveix a dir-lo públicament, solament aquells que ja retirats, i amb el delicte prescrit, tenen el suficient valor per a confessar parlen d'això. No fa falta ser molt llest per a endevinar com acabarà el cas, una carpetada oportuna per ací, un si te he visto no me acuerdo per allà, i parem de tirar del fil, perquè el negoci se'ns pot enfonsar... Que l'hi diguen a Villar o a Marca.

Coses de Casa

Els collons, eixos grans companys de viatge, són els que es troben a faltar, que temps aquells en els quals el nostre davanter era el primer defensa, en els que al nostre equip ningú , ni rens, li guanyava a córrer, a solidaritat, ni a pegar patades.. Que temps aquells en els que teníem un entrenador valent al que no li tremolava el pols per a asseure a jugadors, per molt nom que tingueren, i per més circ mediàtic que arrossegaren... Que temps, aquells en els quals teníem a gent que es deixava la pell en el partit... i en l'entrenament… que temps… en els quals havia fam, competitivitat, mentalitat guanyadora i en els que ningú era marginat per decret, i en els quals tots lluitaven per igual… cal madurar, mister, que la primavera no esta tan lluny.

Article publicat en Sentimentche el 08 de Desembre de 2008

Cua d'Adidas o Cap de Puma.

“Más vale pobre, que tonto”. En estos dies d'incipients negociacions per al futur del màrqueting en el se del València CF, és vital tenir clar els objectius a llarg termini de la marca, sense caure en la cobdícia monetària. És més important l'on que el quant. Segons apunta la rumorólogia , el divorci entre Nike i el club és imminent, tant uns com altres no s'aguanten. És ací on vindria bé un ampli i exhaustiu estudi de les ofertes, o millor dit, de les posicions de les mateixes, que seran vitals en la futura expansió de la imatge del club.

A la vista està que ni per a Nike ni per a Adidas el VCF serà mai un club de referència, ni un més del selecte lobby que les dos marques tenen muntat al voltant de clubs i jugadors que representen. Més aviat el VCF en els dos casos, formaria part del pelotó, seria un numero més, menyspreatiu per a ambes, en la particular guerra numèrica que es porten els dos gegants de l'esport. És ací on el València hauria de valorar altres aspectes d'altres marques. Si la diferència econòmica entre les ofertants no vària en demasía, seria aconsellable signar per la menys forta.

Posem-nos en el cas que Adidas i Puma estan licitant per ser el nou proveïdor esportiu, seria poc recomanable guiar-se solament pel muntant econòmic, i més si la diferència entre les dos és mínima. Per exemple, en este suposat, Adidas pagaria 20 milions d'euros per temporada, per contra Puma no passaria dels 18. En el cas que ens ocupa, seria més beneficiós per a l'expansió futura de la marca VCF, apostar per Puma, el club sempre eixiria guanyant:

  • Puma no té a cap club important entre les seues files, però si a jugadors. Excepte el Tottenham londinenc, única entitat gran a la qual vesteix, no conta amb cap altre equip de rellevància europea o mundial. En este cas el VCF passaria a ser el seu club de referència, l'equip de la marca, a nivell publicitari i d'imatge, tant el club com els seus jugadors, multiplicarien per molt la presència en actes publicitaris i promocionals, en tots els suports, el VCF seria la identitat comercial de PUMA. Sobretot en el mercat interior, on Adidas i Nike copen el panorama amb Reial Madrid i FC Barcelona. No hi ha competència.
  • Puma posseeix una àmplia nomina de jugadors importants, però no de clubs. És per tots coneguts que les marques provoquen traspassos si el jugador que tenen en determinat lloc, no els dóna el rèdit suficient pel país o club en el qual juga, o en pro de revitalitzar la seua imatge. Adidas va ajudar a que Ribery fitxara pel Bayern, o que Zidane ho fera pel Madrid, i Nike més del mateix amb Ronaldinho en el Barça, amen d'altres més sonats. Per contra, Puma va intervenir per a què Etoo acabara en el Tottenham. Sent el VCF l'únic club de referència per a PUMA, este aspecte també seria a tindre en compte, es facilitaria la incorporació de jugadors reclam. Ni Nike, ni Adidas apostarien pel VCF en cap de les operacions esmentades.

En el tema televisiu, drets que actualment pertanyen a RTVV, caldria actuar de la mateixa forma, seria aconsellable evitar entrar en el grup del Reial Madrid/FC Barcelona, el VCF seria mera comparsa dels dós. La crisi galopant en la qual es troba immersa Prisa, des de fa uns quatre anys, està provocant que solte llast, Sogecable no va a licitar més pels drets televisius del futbol, i el grup esta en negociacions per a la venta de Digital+. Es rumoreja que tant Telecinco com Antena3 estarien interessades a ocupar el buit deixat per Prisa, fent la competència a Mediapro. En qualsevol cas el VCF té assegurat amb les dos cadenes generalistes un contracte mínim de 60 milions d'euros per les pròximes 4 temporades, premissa del club per a asseure's a parlar, amb una d'elles ja ho ha fet.

El FCB s'ha venut a Mediapro, i el Reial Madrid fidel apoderat de Prisa des de temps impertèrrits, està per vore on acabarà després de l'abandó del seu estendart mediàtic. Llevat que la diferència econòmica i els interessos polítics siguen abismals, serià avantatjós acostar-se a la brasa que menys paga (parlem de diferències mínimes, és clar) en canvi de major quota de pantalla i difusió televisiva, amb l'avantatge que això suposa a l'hora de trobar nous i suculents patrocinadors.

Després d'una època en la qual multinacionals de primera línia han menyspreat al València CF, és hora que el club elabore la seua pròpia estratègia sense deixar-se dur pels "noms”, els primers espases no van a veure't com lo que eres, ja tenen el que volen, nosaltres seriem un més, a empreses de segon nivell, seria l'aconsellable acostar-se, Puma està per darrere de Nike i Adidas, però està, i amb una salut de ferro, una diferència de 2/4 milions, no aconsella prendre una decisió premeditada, en ocasions és millor donar un pas arrere, per a donar tres cap a avant. La possibilitats de difusió i d'expansió són moltes en una, i molt poques en una altra, encara que els seus noms no estiguen en el mateix escalafó. "Cola de león, o cabeza de ratón".

Article publicat en Sentimentche el 28 de Novembre de 2008

Gary Pallister, Man.United 1989-98

Quan Alex Ferguson va arribar al Manchester United es va trobar amb un club ancorat en el passat, amb les seues estructures vetustes, i una plantilla de jugadors acomodats sense ambició i amb objectius superflus. Quedar per darrere del Livepool, Aston Villa i Everton, els cocos de l'època, i fer un paper digne en la prestigiosa FA CUP era més que suficient. Amb la conversió en SAD el club va donar un gir de 180º a la seua història. L'entitat es va desfer de mitja plantilla. Els diners que va deixar en les arques la venda d'accions després de la conversió va servir per a fer un equip nou i competitiu.

En el nord-est d'Anglaterra jugava un robust central de 1'89 metres, grandísim marcador i un rematador de cap fenomenal, Gary Pallister. El Middlesbrough per aquella època estava en negociacions amb el Liverpool, el mandamás del país sense competència seriosa. Excepte la dels seus veïns de l'altre costat de Mersey, que esporàdicament els tocaven la cara llevant-los alguna lliga o copa en històriques finals en Wembley. Davant tal interès el Boro va buscar fer el seu agost. Els d'Anfield Road mai varen passar dels 1.9 milions de lliures, tota una fortuna, i un rècord històric de l'època. Però els del nord mai van acceptar, no ho varen fer perquè el Manchester Utd de Ferguson es va posar per mig, van pagar 2.3 milions de lliures per Gary, un traspàs sense precedents.

Gary Pallister formaria parella amb Steve Bruce, altre històric dels diables rojos. El renovat United en 1990 es va alçar amb la FA CUP, el seu primer títol en quasi 20 anys. Va ser el primer de la nova era, el seguiria la Recopa de la temporada següent i la Carling Cup de 1992. Les vitrines d'Old Trafford tornaven a brillar. En la 92/93 el United, per fi, tornaria a ser campió de lliga 30 anys després, prenent el testimoni de l'equip de Bobby Charlton, últim United campió de lliga.

Pallister prompte es va convertir en un ídol, era la referència d'aquell equip, un jugador que va arribar a un equip adormit i melancòlic i ho va posar a l'altura dels millors, era el cap del vestuari, l'ídol de l'afició i una icona del millor United en tres dècades. El mite va naixer en 1997, el ManU es presentà en Anfield avantatjant al seu etern rival en la lluita pel títol, el Liverpool, una victòria donava el campionat als de Ferguson. Gary Pallister va marcar dos dels tres gols amb els quals guanyaria el seu equip per 1-3 cantant l'alirò amb The Kop cóm a testimoni. Era la guinda a una dècada de triomfs, i d'una plantilla criada al calor del escocès.

El jugador, hui dia dedicat al món del periodisme esportiu, ha publicat les seues memòries, en elles revela intimitats de l'ocàs de la seua carrera: “Ferguson va vindre un dia, després d'acabar l'entrenament, i em va dir que tenia que parlar amb mi. Així ho vaig fer, després de dutxar-me, em vaig presentar en el seu despatx, no el vaig vore com altres dies, estava més seriós del normal, i amb la mirada baixa. Quan vaig agafar seient, alcà la vista, i m'ho va dir: “Gary, ha arribat el moment, he de prescindir de tu.” El Jugador, en 1998, va tornar al seu club d'origen, el Middlesbrough, on acabaria la seua carrera. Ferguson li va explicar els seus motius: “Per a mantindre's en l'elit cal renovar l'equip, si no reps ofertes que t'interessen, pots quedar-te, però ací no vas a tindre lloc, he de mirar pel bé del club, i eixe, és renovar la plantilla, ha arribat el moment." El propi Ferguson va desvetllar en posterios entrevistes, que aquella va ser la decisió més dura que ha tingut que prendre com a mànager del Manchester Utd.

“Ferguson té un do especial” explica Pallister en la seua biografia, “sempre sap quan és el moment en el què un jugador ha donat tot lo que tenia que donar, i quan cal prescindir d'ell, amb la perspectiva del temps entenc la seua decisió, si vols mantenir-te en l'elit, cal canviar la plantilla amb certa freqüència, però en aquell moment no la vaig entendre, me'n vaig plenar de ràbia”.

Ferguson ha aplicat esta llei rigorosament, Blomqvist, Irwin, Schmeiquel, P.Neuville, D.York, Cole… i un llarg etcètera han vist com els seus contractes, amb rendiments òptims, no han estat renovats pel manager del United, ídols tots ells, mites la majoria, han vist la seua continuïtat tancada. Retirar-se en el United és un privilegi a l'abast de molt pocs, ni títols guanyats, ni vindre de la pedrera, ni idolatries han servit per a perpetuar-se en Old Traffor. Aquells que han tingut el privilegi de fer-lo, ho han fet perquè eren/són alguna cosa més que un jugador amb palmarès i estimat per la graderia. Professionals, jugadors que fan equip i gent sana.

Terrorisme esportiu ( III ): Negoci editorial.

Traure endavant un mitjà de comunicació hui dia és costós i deficitari en la seua grandísima majoria, de fet són moltes les veus critiques que afirmen que a dia de hui el periòdic és un intermediari per a aconseguir la vaixella o el artilugi de moda i critiquen el seu engreixament exagerat en publicitat i catàlegs domingueros, tradicional agost setmanal dels mateixos. Però eixe sobre finançament editorial va més enllà de puntuals increments en el compte de resultats, o en la salvació mensual dels costos. Soles cal anar a informes d’associacions de premsa europeus i nord-americans per a conèixer la relació entre l’anunciant i l’editorial.

Per a conèixer el tractament que se li va a donar a un assumpte o notícia en un determinat periòdic o mitjà de comunicació, n’hi ha prou amb veure qui o quins són els seus principals anunciants, i per tant els seus benefactors predilectes. Sabrem que tractament tindrà un assumpte borsari sobre una opa depenent de qui siga el finançador, si l’empresa opada o la opadora i la postura d’estes davant l’assumpte, si les dós estan d’acord, l’assumpte esta resolt, tots guanyem, si hi ha conflicte, la guerra està oberta i l’opinió sesgada servida. Tirem la vista arrere en l’assumpte Endesa-Gas Natural i el tractament que va tindre el mateix en els mitjans en els que estes dós empreses s’anunciaven. El mateix fet ho trobarem en el món de la banca, la construcció o l’energètic. Altre cas recent són les nacionalitzacions a Amèrica del sud amb les petrolieres, i el tracte rebut per les empreses editorials de les quals són el principal anunciant

En la reunió de la societat interamericana de premsa (que aglutina les associacions de periodistes d’USA, Canadà, Mèxic, Brasil, Argentina, Xile i Uruguai) celebrada en Indianápolis el passat 10 de Maig de 2008, es va presentar un informe esclaridor sobre les pressions a mitjans de comunicació i periodistes. En el mateix es descriu la implicació directa dels anunciants en les línies editorials i el tracte a donar sobre informacions en temes relacionats amb sectors e interessos de les empreses, les pressions arriben fins i tot des del sector públic, amb publicitat estatal, local o regional. En el mateix dossier es posa èmfasi en el cas Argentí, on la publicitat institucional està sent utilitzada com mordassa i càstig al mateix temps.

Com en totes les capes de la vida, hi han nivells i nivells, no fa falta ser una petroliera, ni un grup bancari important, ni tan sols una constructora potent per a ficar la mà en el pastís informatiu. El VCF com empresa també maneja molt, i la seua publicitat a part de ser golosa i apetecible per a molts mitjos, també és usada, igual que en el cas Argentí, sense seguir criteris tècnics ni cap regla de distribució objectiva, és usada com a premi o càstig.

És un clam popular el tracte vergonyant i de favor que esta rebent certa persona en alguns mitjans, justificacions colorants per a qualsevol ésser amb un coeficient intel·lectual mig, tot té la seua explicació, se segueixen criteris tècnics subjectius amb aires mafiosos per a tapar vergonyes i regenerar imatges, encara que la dignitat personal i professional vaja en això, alguns mai l’han tingut, el negoci està muntat així, no he descobert la pólvora, assumptes d’estos son coneguts i sabuts, simplement és una explicació de la falla per a aquells que desconeguen la festa.

Ja saben, per a entendre una línia editorial, mire primer la publicitat, i s’estalviara moltes preguntes, si té un mitjà de comunicació i vol publicitat del VCF, ja sap que té que fer, defense al nou déu, i tindrà el seu tros de pastís. Ahir eren uns, hui serán, o son altres, qui abans no tenia plorava, qui ara te calla, i qui tenia i ja no te, raja. Qui paga opina.

Article publicat en Sentimentche el 02 de Novembre de 2008

Vides paral·leles 03/04 Vs 08/09

Tarde o temprano la burbuja del Nott.Forest estallará. Con esa palabras cerró Bob Willson, presentador de la BBC y ex portero del Arsenal, uno de sus exitosos programas dominicales en la televisión inglesa. Corría el otoño de 1978, y un pequeño club de provincias, alejado de antiguos y remotos tiempos gloriosos, lideraba la primera división. Con cierto tono de burla, los analistas del Reino Unido no daban, ni dieron nunca, un duro por aquel renacido Nottingham, que había irrumpido en la máxima competición de la mano de un viejo enemigo mediático, Brian Clough, el Picaso con chaqueta de cuero. La consecución del titulo, lejos de apaciguar la guerra dialéctica, la reavivó, “Un simple golpe de suerte”, era la frase más repetida entre los escépticos.

Nota: En 1865, el consejo del Nott.Forest eligió el rojo como color para la indumentaria del club. Fue el primer equipo de las islas en vestirlo, y fue en honor del líder revolucionario italiano Giuseppe Garibaldi, líder de los camisas rojas italianos. Nottingham fue en el siglo XIX una de las cunas del sindicalismo británico.

En Julio del 78, los talleres de Nottingham, los pequeños comercios y las humeantes tabernas, hicieron un paréntesis en su frenética actividad. En directo desde Suiza, la BBC retransmitía el sorteo de la tercera ronda de la copa de Europa. Tras 20 años de ausencia, el Nott.Forest volvía al viejo continente. No hubo suerte, el sorteó emparejó a Liverpool (vigente campeón continental) y al campeón ingles, el Nott.Forest. Siguiendo la tonica habitual, nadie dio un duro por los Shilton, Francis, Anderson, Woodcock, O'Neill o Birtles. El 20 de Septiembre, en el partido de ida jugado en City Ground, los chicos del Trent End se impusieron por 2-0 al Liverpool. Una sorpresa. El Forest, contra todo pronóstico eliminó de Europa al mejor equipo del mundo en ese momento, 0-0 en la vuelta.

Nota: Brian Clough arengó a sus jugadores en el vestuario antes del partido de ida jugado en Nottingham: “Va estar todo el país delante del televisor, van a estar vuestras madres viendoros sentadas en el sofá de casa, ¿Quien diablos ha dicho que no podéis ganar a esos de ahí fuera?, ¿queréis hacer el ridículo delante de vuestras madres?, ¿eso es lo que queréis, avergonzarlas? ¿Queréis que vuestro honor caiga como un pato tras recibir un disparo?, salir ahí y demostrar al mundo quien es el mejor equipo ingles del momento.

Como confesó Tony Woodcockc años después: “El éxito de aquel equipo, residía en que nadie se creía capaz de conseguir lo que se consiguió, salíamos a jugar por diversión, jamás tuvimos presión alguna por ganar, porque ni en sueños nos creímos capaces de hacerlo”. El AEK griego, entrenado por Puskas, fue el rival en la siguiente ronda. Tras aterrizar en el aeropuerto de Atenas un periodista local pregunto a Clough sobre las intenciones de su equipo en Grecia, a lo que el díscolo entrenador respondió: ”venimos a Grecia con la única intención de bailar y bebe Whisky”. Tras imponerse por 1-2, los aficionados locales mostraron su disgusto quemando las almohadillas del estadio y lanzandolas al terreno de juego. El global de la eliminatoria finalizó con un 7-1 a favor de los ingleses.

Nota: Los métodos motivacionales de Clough siempre fueron un tanto curioso. En la primavera del 78, el Forest tenia que disputar la final de la Carling Cup. El primer partido en Wembley para la mayoría de los integrantes de la plantilla. La noche anterior al encuentro, los nervios hicieron acto de presencia en los jugadores, impidiéndoles dormir. El entrenador, sacó de las habitaciones a todos los integrantes de la expedición, congregándolos en le bar. Mientras Peter Taylor contaba chistes y anécdotas para tranquilizar al pelotón , Clough servia copas a los muchachos. No paró hasta emborracharlos a todos. “En estas condiciones, iban a hacer el ridículo, mañana saldrán a jugar con tal dolor de cabeza que se olvidaran que 100 mil personas tienen puestos sus ojos encima de ellos.” La final acabó 3-2 para el Nottingham Forest.

¿Cuando estallara la burbuja? Repetían los aficionados del Forest sin cesar en sus encuentros ligeros en la Premier League, incluso algún sector de la prensa, comenzó a virar su discurso. El fútbol desplegado por aquel equipo deslumbraba en Europa. Su siguiente victima, el Grassophers Suizo. Contundente 4-1 en Inglaterra y un escueto 1-1 en Suiza. Las semifinales hablaban ingles, ingles del Middleeast.

.

Récord en las casas de apuestas. A lo largo de todo el reino unido no existió ningún signo favorable al triunfo ingles sobre el campeón alemán. El Forest continuaba solo en su particular travesía europea. El Colonia de Hannes Wieisweller visitó Nottingham entre titulares desatados, tanto la prensa alemana como inglesa calificarón al conjunto germano como futuro campeón de Europa. Y pudo serlo, en el minuto 62 de juego, el Colonia vencía por 0-2 en un embarrado City Ground. En apenas 5 minutos los locales por medio de Gary Birtles y Ian Bowyer empataron el encuetro. “La burbuja continua” se pusieron a cantar los supporters. Minutos más tarde, tras un centro de Trevor Francis, el tosco centro-campista, John Robertson, estableció con un potente remate de cabeza el 3-2 , la locura se desató en el estadio. Okudera, héroe nipón que ya le dio el titulo de liga al Colonia con un gol in-extremis en Hamburgo, estableció el 3-3 en el descuento. “Un japonés se orina en el bosque” ( juego de palabras. Forest-Bosque) abrió a toda plana The Thelegraph.

.

En el partido de vuelta, durante el tradicional paseo por la ciudad, la expedición inglesa se topó con carteles y anuncios en la prensa local, advirtiendo a los aficionados del Colonia que ya podían reservar su billete para la final en Munich. Tras abandonar el parque cercano a la rivera del Rin, Clough espeto a sus jugadores:”Chicos, será mejor que compréis algo para llevar a casa, mañana volveremos siendo finalistas.” A falta de 25 minutos para el final Ian Bowyer estableció el 0-1 con el que el Forest se proclamaría finalista de la Copa de Europa. Tras regresar al hotel a altas horas de la noche, el gerente recibió con cara de pocos amigos al equipo: “Señor Clough, hoy nos ha echo perder mucho dinero, apostamos muy fuerte por la victoria del Colonia, tienen derecho a disfrutar de sus habitaciones, pero esta noche no abriremos la cocina para ustedes”.

Nota: Un familiar de Peter Taylor coincidió con Weisweiller en la universidad de Colonia, fueron compañeros durante diez años. Le pasaron información personal sobre el carácter del entrenador germano: “es un tanto cobarde, no arriesga nunca, saldrá a empatar el encuentro, te lo aseguro”. Gracias a este contacto el cuerpo técnico del Forest consiguió información sobre diversos entrenamientos anteriores al encuentro realizados por el Colonia.

Así fue como el milagro del Forest irrumpió en las vidas de millones de ingleses. Los titulares burlones, las columnas de opinión irónicas y demás indirectas cesaron de repente, el pequeño club del Middleast que jugaba sus partidos a orillas del rio Trent, se había proclamado campeón de Europa contra todo pronostico. Stuart Astill, aficionado del Forest, y uno de los pocos cientos de suporrters que viajó a todos y cada uno de los desplazamientos europeos de su equipo, llegando a establecer amistad personal con Clough, confiesa en un reciente articulo publicado en la prensa local sentirse “más entusiasmado y orgulloso de aquellos éxitos 30 años después, que en el mismo momento de conseguirlos, no eramos conscientes de la gesta que suponía ver a un equipo como el Forest ganar la copa de Europa, nosotros no somos el R.Madrid ni el Man.United, sin embargo somos bicampeones de Europa, y eso hay pocos clubes que lo pueden decir, entre ellos el Chelsea o el Arsenal, sin ir más lejos.”

Nota: Dos días antes de disputarse la final en Munich contra el Malmoe sueco, Brian Clough se despidió de sus jugadores, “me voy unos días de vacaciones chicos, nos veremos en el estadio horas antes del partido”. Clough permaneció en Creta impasible ante la histeria general. Con el titulo ya en manos de sus jugadores, Clough y Taylor no viajaron a Inglaterra, ambos se refugiaron en Creta y no regresaron a Nottingham hasta días antes de iniciar la pretemporada, “Este exito es vuestro, y vosotros sois los que tenéis que celebrarlo con la gente, no yo” le dijo el entrenador a McGovern, capitán del Forest.

El Forest y su burbuja extendieron su reinado hasta 1980, repitiendo éxito en la copa de Europa. En aquella edición no tuvieron la épica ni las dificultades de su primera participación. hasta semifinales, no se toparon con ningún club de relevancia, ese seria el Ajax. La final, en el Santiago Bernabeu, ante un poderoso Hamburgo. Los alemanes contaban entre sus filas con jugadores como Kevin Keegan, Felix Magath o Millewski, un elenco de estrellas que venían de endosarle un 5-1 al R.Madrid en semifinales. Peter Shilton salvaría al Forest en aquella final con una actuación memorable. El equipo entrenador por Brian Clough y formado por Peter Taylor tiene el honor de ser el conjunto más barato de la historia en ganar la copa de Europa. Tres años antes Gary Birtles fue comprado por 2000 libras del Long Eaton, un club amateur. En el verano de 1980 fue vendido por 1,5 millones al Manchester United, el traspaso más caro de la historia del fútbol ingles en ese momento.

Nota: La burbuja del Forest estallaría 2 años después, en unas semifinales de la Copa de la UEFA ante el Anderlecht. Tras imponerse por 2-0 en City Ground perdería por 3-0 en Bélgica. Un penalti inexistente, y dos goles en claro fuera de juego, unido a dos tantos anulados a los ingleses, sirvieron para desatar el escándalo. En 1997 Constant Vanden Stock presidente del club belga, confesó haber comprado al arbitro del encuentro (Guruceta) para asegurarse el pase a la final. El Nottingham Forest llevó el asunto a los tribunales, donde continua el litigio que podría desembocar en una indemnización para el club ingles de 12 millones de libras.

Ressaca Copera.

La ressaca, eixa gran companya de festa, la dona silenciosa que t'espera sempre després de cada desliz per a recordar-te les golferíes d'una nit boja. Esta vesprada comença la particular ressaca del campió, si, no s'en recorden?, pareix mentida, he? serà perquè a molts mai els va interessar que este club fora campió de copa, però sí, silenciada i mancillada fou, però tenim una copa més. Encara que per a molts va suposar un glop de de verí que encara hui dia els corroeix per les seues entranyes. No suporten que certs personatges, eixos que no són del seu clan, alçaren una copa amb braçalets aliens, al comandament d'un entrenador diabòlic i amb uns dirigents satànics, la família és la família, ja ho deia Corleone.

Igual que la temporada passada, esta vesprada s'inicia l'aventura copera del VCF a Euskadi, esta volta contra un equip de tercera, a diferència de la temporada passada, i en una situació en el plànol social extremadament diferent, també és cert que haver emmordassat en forma de prebendes a la gossada ajuda bastant a la calma, caldrà recordar les cares i noms dels silenciats a força d'especiàs i euros, tal volta demà el negoci se'ls trunque i la seua supervivència els vaja en altre colp d'estat en el sé del club.

L'estadística diu que revalidar el cetre en la competició del K.O. és molt difícil, històricament sols uns pocs ho han aconseguit al llarg de les més de 100 edicions disputades fins a hui. Altre repte pendent d'este VCF, que llevat de dos cetres europeus en la UEFA, mai ha alçat de forma consecutiva dos títols, encara que de finals tenim experiència, tanta que fins en dós ocasions es van perdre de forma consecutiva tres finals.

Com va dir Emery l'altre dia, el Campió no pot menysprear la competició que defensa, un torneig que pot servir d'apaga focs, de paraigües, o fins i tot de guinda, un trofeu multi usos que mai ve malament alçar, i sobretot si véns de guanyar una que per gràcia i obra d'uns quants poc menys que va ser apestada, tant, que fins i tot costa recordar que este VCF eixirà a La Sasarre defensant la seua corona de campió. Els convide a tots eixos, que encara emanen espuma per la boca cada volta que recorden aquell fantàstic, emocionant i alegre 16 d'Abril de 2008, que es senten i gaudisquen, de tant exercitar l'úlcera, acabarà per donar-los un esglai.

Per molt que pese, eixa copa mai aconseguiran eliminar-la de les vitrines del club, ni escrivint llibres (finançats pel propi VCF) en el que es falsege l'història. Si pica, que es rasquen, eixe títol servirà per a no oblidar-nos mai d'uns quants, ni dels seus actes.

Article publicat en Sentimentche el 29 d'Octubre de 2008

Y con el uno a la espalda…. !!! EL VALENCIA !!!

Sí, Sí, Sí, el Valencia sigue ahí, le pese a quien le pese, el VCF demuestra en el césped su compromiso, y Unai exhibe la prueba del algodón: el equipo esta enchufado, y si esta bien tiene pocos rivales, para desconsuelo de los cuatro que les provoca una úlcera que el VCF sea protagonista, no respeto su postura, la mía es que se podrían dedicar a hablar de su equipo de verdad, el Madrid. Seguro que esos nunca se alegraron de que el VCF fuera campeón de copa la temporada pasada, se cebaron con él. Viendo como este club continua funcionando, pero sin jauría mediática que le atice a la mínima, y motivos hay, Que risón Uruguayo me acabo de pegar, queda demostrado que fueron personales los motivos por los cuales se inicio una guerra anti-Soler, importando un excremento de tiranosaurio las consecuencias que pudieran acarrear para la institución llamada Valencia club de Fútbol.

El VCF se quedó sin Champions, y con su imagen en entredicho por las barbaridades que se publicaron y que circularon por las ondas, azuzadas por los capos de entonces: Los padres del “por 2.000 le pago el Taxi al Piojo” , “Mijatovic, vete al Madrid que allí triunfaras y serás campeón de verdad” o “no fiches por el VCF, Unai”. ¿Cuando entenderán los que atacan al VCF cada vez que les cierran el grifo, y los que defienden lo indefendible cuando les untan, hola anuario, que lo que importa es el club, y que el VCF no es Albelda, ni Soler, ni Soriano, ni Unai?… Si no se siente, no se entiende… como es tú caso.

El club de los apesebrados, asalariados y comprados, tiene nuevos miembros, ya han puesto precio a su silencio, y lo han cobrado, de algo tenia que servir colocar a un “germà” en Flandes, y promocionar a un “collidor de taronges” hasta el despacho oval, si no lloras no mamas, ha alguno le acaban de enchufar la teta, ¿será que eres lo que criticas?, ¿o llorabas por no tener tú teta?

Tú, que te mueves por puro interés, ya sea económico o mediático, eres el menos indicado para mandar a casa a nadie,hoy utilizas a Albelda para atacar a Soler, mañana quizá lo ataques, como siempre lo has echo, dependiendo de que convenga. Matemos el tema, si el VCF ha vuelto ha estar donde esta, precisamente, por él no es.

Articulo a la memoria del señor de Águilas, Murcia. En castellano para que te enteres.

Article publicat en Sentimentche el 22 d'Octubre de 2008

Normalitzant la normalitat

Es diu que el bon àrbitre és aquell que quan acaba el partit ningú pregunta pel seu nom, agafant al vol este tòpic futbolístic es podria aplicar també al bon entrenador… o al bon gestor. Acostumats quals Romans del segle XXI a la estridència política i al circ de lleons i gladiadors, se’ns fa fins i tot excepcional tindre normalitat, crec que fa un temps uns senyors sabuts li van posar nom a això, el síndrome d’Estocolm, si la meua ignorància no em duu a equivocar-me.

I és que un ja no sap viure sense follons, se’t fa estrany fins i tot això de ser del València CF i solament parlar de futbol, d’alineacions, de tàctiques, i de parelles de jovenets amb cara d’ angelets capaços d’acabar amb qualsevol rival que se’ls pose per davant. A dia de hui i amb l’experiència en la mà, dir no es pot dir que s’haja fet res, per no fer ni s’ha fitxat, però encara sense haver-se fet res, s’ha fet molt, tant, que s’ha fet més que mai. En ocasions fer lo normal és fer lo extraordinari, són coses de l’era en la qual ens ha tocat viure, fins tindre un entrenador que treballa, que prepara , que estudia rivals, tàctiques i fins als seus propis jugadors, una cosa tan normal se’ns fa fantàstica…

Igual de normal és que una plantilla amb el 90% dels seus components internacionals amb lo més granat del panorama futbol es pose a guanyar a rivals inferiors amb certa comoditat, és lo normal, però és tan normal, que fins ara no ocorria, igual lo normal és açò i no allò altre, però allò altre, fins a ara, era lo normal… que haurà canviat per a què lo que era normal, deixe de ser-lo?.. Igual tenir un entrenador normal, que fa coses normals d’entrenadors normals, que aconsegueixen que un equip de qualitat i de talla faça lo normal… funcionar.

En altres esferes tampoc s’ha fet res, però tampoc sense fer res s’ha fet lo normal, lo que no era normal era tindre un contracte amb Nike de 2 milions, un insult a la normalitat, o que la segona companyia automobilística del món et pagara 3 milions per tindre un impacte publicitari que súpera els 10, o firmar un contracte amb una firma fantasma i sense avals… Lo normal serà trobar nous amics de viatge, que et paguen lo normal… serà alguna cosa excepcional que es faça?, no, serà lo normal… però sent lo normal, serà excepcional… perquè a la normalitat, per ací, conèixer-la, se li coneix de lluny.

Sent un club tan idiosincràtic com este tanta normalitat no podia ser bona… Vendre Mestalla en estos moments per 300 milions, o per inferior quantitat, és lo normal amb el panorama com està… però atenent al panorama, lo normal aconsella que no és moment de vendre… no és normal, entenguen-me vostès, encara que sense conèixer les urgències internes, igual no es pot esperar i la venda cal fer-la si o si, per falta d’oxigen, amb el corresponent risc de mort per asfíxia, però no em diran que és normal vendre a una persona com el salvador, quan ha executat tal salvació amb les armes del dimoni al que va substituir en el càrrec… Igual, seria lo normal que s’explicara això de vendre l’explotació del futur estadi, perquè no és normal tant emprerrament des del primer dia en este assumpte, lo normal aconsella estudi detingut i trellat, que ens estem jugant ser o no ser.

No és normal tanta normalitat, a que no?.

Article publicat en Sentimentche el 02 d'Octubre de 2008

El públic altaveu.

La discreció és la base de tota bona negociació, amagar les teues cartes les d’una bona partida de pòquer, la de tindre un recurrent “farol” la de tota bona estratègia, i la de vendre burres, la d’un bon comerciant. Sempre s’ha dit que els draps bruts es renten a casa, cosa que el 99% de les persones fan, es veu que en el VCF de dites van escassos, i de llums encara més.

Soriano diu tindre un projecte, cosa que deu conèixer ell només, perquè la resta dels mortals encara esperem notícies d’este assumpte… haurèm d’esperar al dia 30 per a entendre’l? M’entres esperem, seria convenient que es fera amb diversos quilos d’esparadrap o de cinta americana, que és més resistent, per a tapar les incontinències verbals de molts dels seus dofins, i de les seues pròpies.

El Basar turc.

Airejar constantment detalls, intimitats, negociacions, converses…etc., no és convenient per a la salut interna i externa del club a llarg termini, és preocupant veure al màxim responsable de l’àrea esportiva passar més temps donant detalls innecessaris als mitjans que treballant per lo que se suposa que està cobrant 400 mil euros mensuals. Igual que és preocupant, dia darrere dia, veure a una colla de famolencs periodistes en les portes de les oficines del club traure el cap, i controlar quals agents de l’ordre a tot ésser vivent que entra o ix, interrogat pel seu càrrec o ocupació com si d’un impost de frontera es tràctara.

Diuen que quan dónes un dit, hi ha qui t’agafa tot el braç, en este cas és al revés, hi ha qui ha donat el braç, a canvi d’un dit. Si el preu d’una bonica cadira és la venda publica d’informació, bé ho val, encara que la salut de la cadira que s’ocupa puga ressentir-se. En este cas l’estratègia comunicativa del VCF esta deixant molt que desitjar. Des del punt de vista periodístic, estarìa, com estan tots, llepant a tort i a dret, i sense distincions, però jo estic en l’altre costat, en el costat dels que si que els importa l’empresa, i no el negoci, ni personal ni grupal.

El Farol Villa.

En el tema Villa no se qui s’està publicitant més, si Soriano, o el Marca. La realitat diu que l’única oferta real, d’eixes amb capçalera, segell, i signatura, que t’envien via fax, no arribava als 40 milions d’euros, 37 diuen els més enterats, no obstant això hem vist amb sorpresa ofertes i renúncies que poc tenen a veure amb lo que dicta el fax, l’únic que val. Una fulla de periòdic té valor com oferta, i més si esta escrita amb les velles arts de les antigues oficines de propaganda?.

Lo de Villa els ha vingut com anell al dit a molts, la campanya d’imatge a costa del jugador esta sent sucosa i molt suculenta, un heroi és este Soriano que ha lluitat quál cavaller medieval contra un drac de dos caps per l’amor d’una princesa…vestida de curt, amb botes de futbol i una clàusula de 150 milions. A les velles finques, quan se’ls pinta la façana, donen imatge de nova, de modernitat, d’aire fresc, encara que les goteres siguen les mateixes de sempre, les humitats continuen en el seu lloc, i les panderoles augmenten les seues files a ritme de calendari. De moment s’està venent imatge, però a la senyora substància no se li veu per cap lloc, n’hi ha qui afirma desconèixer quin rostre té.

Temps per vindre, futur.

Què ens oferirà el demà?, no ho sé, lo que sé és lo que ens va oferir l’ahir, i lo que ens ofereix el hui, i lo que n’hi ha, de moment, és una bonica façana pintada amb alegres tons pastís, encara que la finca és la de sempre, i amb els mateixos problemes de sempre. Les operacions del Catedràtic, lluny d’entusiasmar, deceben. Un uruguaià més al que pagar i haver de cedir tota l’eternitat, fins que t’endossen a altre per a acabar igual que el primer… una operació que fa olor a untada per tots els llocs, lo graciós és que els uruguaians bons, mai acaben ací, se’ls duen altres, i això que tenim mà. Serà que tanta entrevista, i tanta roda de premsa improvisada per a donar detalls i contar intimitats als mitjans resta temps al planificador per a fixar-se en uruguaians bons.

A dia de hui, a banda d’estupendes campanyes d’imatge per a alçar baixos perfils i llimar exacerbades antipaties, que gran eres Zorío, l’únic gran, i bon, fitxatge de Soriano, no veiem res més, igual si algú penja el telèfon, i no ix tant al carrer Monleón a donar explicacions a qui no les ha de donar, la cosa serìa diferent. Temps per vindre ?… futur… però ha dia de hui, de forment, ni un gram.

PD: Curiós que a cada uruguaià col·locat, haja estat a un director esportiu de perfil i mètode de treball similar o quasi idèntic a l’actual. Ja sabem qui és el sabut… i els burros també.

Article publicat en Sentimentche el 02 de Setembre de 2008

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...