29 de març 2009

Ferguson, el qüestionat


Hui dia parlar d'Alex Ferguson és parlar d'una institució en el món del futbol, pocs s'imaginen l'ardu treball i les moltes dificultats que va haver de sortejar fins que va aconseguir fer arrancar un club embossat en l'anonimat durant tres dècades. La revolució de l'escocès no solament es va centrar en l'àrea del primer equip, sinó en totes i cadascuna de les estructures i estaments del United. Es va fer càrrec de l'escola, va canviar i modificar tots els plans de captació i preparació, a demés va introduir una figura fins a llavors inusual, el scouting. Va contractar una sèrie de tècnics que van recórrer el Regne Unit sencer a la recerca de joves per a nodrir la maltreta e insípida pedrera dels Red Devils de jugadors de futur.

Sir Alex no només va ser l'home que va canviar l'història del United, sinó també la del futbol anglès. La Recopa de 1991 va ser l'avantsala del primer titul lliguer dels de Manchester vora 30 anys després del ultim. Aquella Recopa no seria el primer titul europeu per al club des de la copa d'Europa de Boby Charlton. Al maig de 1991 en Rotterdam, el Manchester es va imposar per 2-1 al Barça amb dos gols de Marc Hugges, va ser el primer campió britànic una volta finalitzada la sanció que en 1985 va excloure als clubs anglesos de la competició internacional.
Després de moltes penúries, i quasi condemnats per a tota l'eternitat a la mitja taula, el Manchester havia recuperat el seu lloc en l'èlit del futbol, tot el món donava per garantit el futur. Quatre anys després, en l'estiu de 1995 Ferguson va iniciar la seua segona revolució, va decidir desfer aquell equip que havia dut als seus seguidors a veure complits els seus somnis més remots. Va vendre a les seues estrel·les per apostar per la pedrera.

“Mai guanyaràs res amb eixos xiquets”.

L'eixida del United de Marc Hugges, Paul Ince, Steve Bruce, Kanchelskis i la declaració de transferible de Gary Pallister va encendre les ires de mig Regne Unit. “Està boig esté escocès” va titular el Times, “Mai guanyaràs res amb eixos xiquets” va afirmar el més famós comentarista de la BBC, Alan Hansen. Els diners de la venda dels seus millors jugadors apenes va ser destinat a reforçar l'equip, Ferguson va substituir els pilars en els quals es va sostenir aquell equip que va retornar la glòria al club amb xics de la pedrera.

Quan Ferggie es va fer càrrec de les regnes del Manchester tenia molt clar que davant la impossibilitat de competir econòmicament amb Liverpool, Aston Villa i els clubs londinencs, devia acompanyar el seu treball en el primer equip amb una reestructuració en la formació de l'escola. Aquell laboriós treball va començar a donar els seus fruits vuit anys després de l'arribada de l'escocès a terres angleses (1987). El relleu generacional del seu primer United campió ho varen protagonitzar jugadors de la pedrera que venien d'assolir altra gesta històrica per al club d'Old Traford, van aconseguir guanyar la FA CUP de Juvenils i la lliga, des dels Busby Babes, cap equip de les categories inferiors ho havia guanyat, 40 anys després ho van aconseguir, va ser en 1992 .

Aquells xics pels quals va apostar Ferguson per a regenerar l'equip eren els David Beckham, els germans Neuville, Nicky Butt, Paul Scholes i Ryan Giggs. Els crítics van començar fregant-se les mans, en la primera jornada de lliga el United va caure golejat pel Aston Villa, a Europa van patir sendes golejades, l'inici de campionat no va ser res esperançador… solament 9 mesos després el United va guanyar el doblet, fita mai abans aconseguida, i va començar altra senda de triomfs, esta vegada més importants, que encara perduren.

27 de març 2009

El reincident.

Com premissa a l'hora de negociar s'anteposa la discreció i la serietat, és un pacte de cavallers no escrits en el món dels negocis, qualsevol indiscreció o filtració accidental és suficient per a trencar una negociació, per molt avançada que està estiga.

En el món del futbol la indiscreció sempre suposa un encariment substancial de la mercaderia, en este cas el futbolista, en un món de fabules il·limitades l'eixida de test sol vindre del costat del representant, a més nóvies, millor contracte. En un València de rareses històriques, passa el contrari, és el propi director esportiu qui s'encarrega d'airejar negociacions, veritables o falses, més o menys avançades, en nom de no se que.

En està situació de venda per liquidació, és fins a enginyosa la Política de Fernando, però n'hi han antecedents. Si l'actual D.E. fóra famós per la seua discreció l'actual política seria de lloar, quant més es parle del producte millor preu pots traure, però la praxi del Vicepresident ha estat idèntica en qualsevol situació, favorable o desfavorable, en situació obligada de venda o no.

La facilitat de l'esmentat personatge per a airejar detalls, reunions e interessos és sorprenent, si el València ha pecat en el passat de pagar preus per sobre de mercat per obrir la boca abans d'hora, amb semblant personatge al capdavant de la direcció esportiva no s'hauria avançat rens, sense la conjuntura econòmica actual, amb Fernando, es seguiria tirant de tarifa plana ( 18 milions ). I és que no és recomanable tenir com responsable de la parcel·la esportiva a una persona que es passa de sincera, en els negocis, com en el futbol, cal saber mentir, quan toca. No avancem/No aprenem.

24 de març 2009

Nueve Reinas.

Set mesos llançats al fem. Aquells que van titllar al tauró financer de mentider deurien fer-se'l mirar, aquell que mentia va pronosticar un resultat, i ho va encertar… altres s'han passat mesos augurant setmanes decisives, àrabs amb pasta passejant pel carrer Colón, vendes fictícies de parcel·les i altres tumults per a tapar misèries pròpies.

Set mesos després estem com al principi, sense solucions, i sense temps. La decisió del passat 25 de Juliol no ha fet més que allargar l'agonia, llançar al fem un temps preciós, i de passada, fer més grans les butxaques d'aquells que van posar bombes contra les estructures del club en la seua etapa de junta lletres antisistema.

Els què varen tirar a patades al gerent, advoquen ara per una ampliació de capital abans que la temuda Llei Concursal. Esta ampliació a dia de hui deuria de ser d'una quantitat ingent, 70 milions no solucionaria quasi rens, altre baló d'oxigen que allargaria l'agonia altres sis mesos, pot ser que siga una porta per a l'aclamat canvi de cicle, però en lo accionarial.

Algun dia, algú, solament per caritat, deuria dedicar-se a explicar, no fa falta aprofundir, esta cerimònia de l'absurd de la qual som espectadors de pedra. Un club sumit en la contra informació, la mentida, l'engany, les mitges veritats, les filtracions interessades i els globus sonda no pot anar bé, ningú sap amb certesa que dia l'estupidesa es va asseure en la butaca presidencial de Mestalla, espere que tots coneguem el dia en el què ens abandona d'una vegada.

23 de març 2009

Setmanes sense futbol.

Per als abolicionistes del futbol de seleccions, està tallada de rotllo provocada pels combinats nacionals no fa més que donar-nos la raó.. El futbol de clubs entra en la seua recta més decisiva, més emocionant, en la qual fallar està més prohibit que mai, on la tensió pels resultats aliens et fa asseure't a veure el partit del teu equip d'altra forma, on més disfrutes… en ple clímax arriben les seleccions… tot un gatillazo.

València en setmanes sense futbol és perillosa, iniciar este parèntesi amb l'enèsima derrota a casa d'altre modest, o altra remuntada histèrica, haguera convertit esta setmana i mitja sense clubs en un via cursis infumable. Ara haurà temps per a alimentar les conjectures i les trames.. Confabulacions, conspiracions, vendes accionarials, braguetades en els despatxos…. Auguris apocalíptics… Que el València aconseguira guanyar més de mes i mig després, amb deu, amb un penal en contra en la ultima mil·lèsima de segon, amb l'enèsim error de plantejament d'Emery que va tornar a canviar, també per enèsima vegada, en la segona part amb tres canvis… durarà fins al dimarts.. A lo sum!.

Ara aquells que van regar les ocioses ments del aficionat amb terratrèmols socials després de falles, tindran temps per a actualitzar i ampliar els seus encriptats missatges, ho se, però fins a ací puc llegir… un bon ganxo. Encara que la singularitat de la cosa, com previsió, apunta que esclatarà.. D'haver algun miracle, amb la lliga més que acabada. Este estiu no hi ha Eurocopa ni mundials que allarguen les notícies a mitjan Juliol… Qui serà el nou Villallonga? serà altra vegada Villallonga? no serà ningú?… Palomitas !!!.

13 de març 2009

Estafa massiva

Molt es parla estos dies sobre el famós pagaré de Soler, de pròxim venciment, però hi ha altre assumpte del que ningú es percata i que supera en gravetat al primer. Soriano ha deixat en herència un desfalc pressupostari de 70 milions d'euros.

El famós paperet que Zorio va mostrar en la junta d'accionistes del passat 17 de Novembre no solament va clarificar la forma d'actuar de l'administració Soriano, sinó que va perpetrar una estafa pressupostària amb la què Javier Gómez deurà bregar. L'exercici 2008/09 tancarà amb unes perdudes de 70 milions d'euros gràcies a l'afable i victorejada gestió de l'actual consell d'administració.

Bàsicament el regnat sorianista s'ha basat en una estafa massiva de greus conseqüències societàries. Ara el conseller delegat serà qui haurà de batallar amb les mentides d'uns altres, i de rebot, el club, es veurà obligat a buscar i traure d'on no hi ha, diners per a equilibrar un pressupost tremendament desajustat per obra i gràcia del president florer.

Descavalcat Vilallonga va començar l'estafa massiva. Soriano va enlluernar al màxim accionista amb ofertes per Mestalla per valor superior a 300 milions, a demés li va vendre una falsa amistat amb la cúpula d'Arena que reportaria prop de 400 milions per un grapat de localitats i la meitat de les llotges del nou camp, Arena mai va acceptar tal xifra a canvi de tan poc.

Ja en feina, com a contrapès al cicló Vilallonga, es va arrendar campanyes d'imatge per a deixar al ex de telefònica com a mentirós, Vila estava (està?) venut i Silva en portes, calia deixar malament al madrileny/madridista, una bona foto va servir per a llimar les suspicàcies que la figura del tigre de Puçol alçava.

L'altre punt fort del seu virregnat era la compra de les accions, Soriano mai va ocultar en la seua etapa d'opositor que no tenia cabdal per a fer-se amb el paquet accionarial de Soler, va donar noms i cognoms de qui li acompanyarien en la seua inversió, Soler va picar, els homes mai van aparèixer, i Soriano mai va plantar cara a cap termini per la compra d'accions, això si, no es va tallar en anunciar que havia adquirit la totalitat de les accions de Juan Soler…cosa incerta.

Incapaç de reconèixer el seu fracàs, va recórrer al circ. Una de les clàusules per les quals Soler va permetre el desembarcament de Soriano en el club testifica que Vicente Soriano mai podria vendre Mestalla sense abans haver adquirit de forma integra el 51% del capital social. Un segur per a evitar la compra d'accions amb diners bruts. En la junta d'accionistes del 17 de Novembre, Soriano va protagonitzar la seua millor actuació.

Va falsificar un pressupost en ares d'un bany de multituds, 140 milions de beneficis i uns ingressos de 240, la gestió de l'actual president solament deixaran unes pèrdues de 70 milions d'euros al tancament d'exercici. Ara és Javier Gómez qui ha de moure Roma amb Santiago per a trobar diners suficients per a equilibrar el fals pressupost perpetrat per Nanin Zorio i executat pel tigre de Puçol.

Quan el cèrcol del descrèdit amenaçava cada vegada més la figura presidencial, allà per desembre, vingué el castell de focs artificials, una pataleta en forma d'amenaça de dimissió per a tapar el seu incompliment sistemàtic amb la compra d'accions i la proximitat de la temuda data del 30 de Desembre, on quedaria en evidència… Després de molt de soroll, amb les escasses nous corresponents, es va anunciar la consecució de 40 milions d'euros per a sufocar la “punta de tresoreria” que ofegava al club…On estan.?

Entre crèdits fantasma (d'usura) amb fins personals més que empresarials que mai van arribar, es va arribar a l'acord amb Mediapro, acord venut pels seus sectaris mediàtics com la repera. La realitat és més crua, obviarem els problemes de la productora i que el contracte no te avals ni garanties… entrem en matèria:

- L'acord diu ser de 43 milions durant el primer any i 49 a partir del segon i fins a la seua finalització.

- Els seus aláteres, poc donats a l'anàlisi i a la veracitat, no s'han adonat d'un detall: A partir del segon any el contracte és tan alt perquè inclou tota la publicitat del nou estadi.

- Partida que explotada per lliure pot reportar el doble d'ingressos dels què ofereix Mediapro, 6 milions, incloent la "U" televisiva. Tampoc han caigut que el contracte televisiu té clàusules de nivell esportiu, que augmenten o redueixen la quantitat base a percebre.

Comptat i debatut, la millora respecte a Canal9 ha estat pírrica, fins i tot es perd diners, ja que l'explotació per lliure de la publicitat del nou camp reporta per si sola molt més del que paga mediapro…

l'estafa contínua…

11 de març 2009

Caspa i gominoles.

Si la capacitat de sorpresa d'un valencianista d'a peu no estava ja prou desquadrada, esta setmana, entre plans de viabilitat i auguris apocalíptics van saltar a escena els apòstols del moviment caspós.

La saba vella i caduca, amb la parsimònia que li caracteritza i fent gala de rostre dur, va presentar en escena un “projecte” per a democratitzar, diuen ells, la SAD. En el seu concepte ja parteixen d'un error, les SA no es regeixen baix criteris democràtics, sinó capitalistes.

El model cooperativa ja es va instaurar en Donosita, la “Reala” va ser l'únic club que va fer un pla de conversió basat en preservar l'esperit de club social que la llei orgànica que va obligar a alguns clubs a convertir-se en empresa va matar. La inestabilitat societària del club basc ha estat més que tormentosa, fins i tot més que en la nostra pròpia casa, que no ha sigut poca.

Este projecte en qualsevol part del món (democratitzaran els Lakers algun dia, o el Manchester?) seria impensable. En la curta però atrafegada i convulsa vida societària del València SAD hi ha hagut un factor comú que ha anquilosat sistemàticament totes les vies de creixement i expansió de l'empresa, mai s'ha acceptat la realitat.

No a soles el problema d'este club ha sigut de gestió, que no de model, últimament prou en entredit, sinó la no acceptació i assimilació del mateix. Durant tots estos anys una empresa com esta ha sigut gestionada com un club social, un casal faller, una penya taurina… una gestió inadequada que ha dut a construir i consolidar una estructura empresarial deficitària.

S'han deixat escapar quasi dos dècades per a implantar un model empresarial seriós i professional, en l'actual conjuntura és difícil construir o revitalitzar l'estructura empresarial, però seria un primer pas per al renaixement futur de l'empresa, donant la mateixa els seus fruits a llarg termini. La democratització d'una SA es fa via ampliació de capital, únic model que aporta capital abundant i net d'impostos i càrregues a les arques. En el regne del personalisme i la egolàtria, solament ens faltava convertir-nos en cooperativa… president nou cada 15 dies.

9 de març 2009

Models d'entrenador.

En el món de l'esport n'hi han dos classes de triomfadors, els campions i els guanyadors. Els campions són aquells que pel seu caràcter i la seua formació posseeixen una llarga trajectòria de triomfs i èxits que els duen a marcar una època. El clan dels guanyadors és altra estirp, la conformen aquells que no exempts de qualitats no tenen la mentalitat ni la capacitat de sacrifici per a mantenir-se en l'elit, solen viure d'un èxit efímer però intens, en el ciclisme o en la Formula 1 igual que en el futbol és un fenomen estès.

Centrant-nos en l'esport que ens ocupa i ens preocupa, podem observar les similituds que uneixen a aquells tècnics que triomfen o han triomfat al llarg dels anys, tots tenen punts en comú, coincideixen en línies mestres: fort caràcter, estil intocable, idees clares, un intens estil de treball i una quasi malaltissa mania de control total de tots els aspectes del joc.

Dins d'este grup no sol estar lligat l'èxit a la superioritat de les seues plantilles, tots ells tenen trajectòries triomfals des de nivells baixos i mitjos, han conegut de forma habitual el fracàs, fracàs que els ha curtit lo suficient per a alçar-los a l'elit, on clarament, les seues aptituds s'han vist reforçades per la major qualitat de recursos al seu abast.

Per contra l'altra cara de l'èxit sol estar plena d'oportunistes, de gent que sap estar en el lloc idoni en el moment oportú, i que temps després, davant oportunitats més modestes, o més ambicioses, fracassen a causa de la seua poca actitud davant de reptes o problemes, estos solen acabar prompte les seues carreres en les banquetes conreant la seua “llegenda” des de llocs de comentarista.

Igual que els seus antagònics, també estos coincideixen en punts clau: Solen ser amants d'omplir-se la boca amb estils fastuosos de joc que després no treballen, alardeen de coneixements que no solen demostrar tindre, solen fracassar quan el partit no els ix com ho havien plantejat, naufraguen en situacions de crisis, i quasi sempre solen començar a entrenar a lo gran, desconeixent els baixos fons, fons que de fet són els què te doten de taules.

En el VCF hem conegut de les dos classes, els primers són els quals han omplert les vitrines de nous triomfs, els segons són els què han fracassat amb millors equips que els seus antecessors. Altre pecat mortal que afegir a la llarga llista d'este club, trair l'estil que li va donar èxit.

4 de març 2009

I per a açò es va tirar a Vilallonga?

Tots deien que mentia, que les seues paraules sonaven a buit, que les seues idees eren fantasioses, que exagerava i no es quantes coses més. Es va arribar a insultar als què es van mostrar partidaris de la seua causa i així ho varen expressar públicament a les portes de Mestalla. Vuit mesos després el mentider va resultar dir la veritat, i els que ho acusaven de mentir, resulten ser els mentiders.

Ja predeia el ex de telefònica que els actuals gestors no estarien capacitats per a traure endavant tal empresa, “por que no saben” afirmà. Raó no li faltava, una oportunitat històrica més que este club va deixar escapar amb al·legacions de barri i fent gala de l'esperit faller. Què hauria passat si se li haguera deixat treballar a Vilallonga?. Qui lo sa. Fins i tot en la seua barrabassada amb Aragonés, que en el seu moment vaig criticar, tenia raó, Emery no està per a este vestuari.

La solució aportada, que té pinta de temporal, en el dia de hui és “altra més” de les solucions improductives que han encorsetat a esta SAD fins acabar per ofegar-la. Esperaré amb ànsies les explicacions post-consell i escoltaré amb atenció les al·locucións que es facen, si es fan. Seria una sorpresa majúscula que de dites boques ixen precioses solucions, però l'experiència dicta que no serà així.

Descarrilat el tren Vilallonga, potser caldria agafar el del professor Gay, però este igual que el primer, ve de fora, i ja sabem els valencians que de fora no han de vindre a dir-nos el que hem de fer, per molt que demostrem dia darrere dia que no tenim ni idea de la poca idea que tenim. Vist que ni estem ni estarem mai preparats per a aplicar grans solucions i treballar amb plans d'empresa professionals i de talla, soles ens queda com a recurs lo mateix de sempre, la loteria i la rifa juntament al ja vorem….

Oblidats pues els plans d'internacionalització de la marca, l'eixida a borsa i l'explotació de la imatge de jugadors reclam, soles ens queda tornar al passat. Greu no té perquè ser, però és donar passos arrere i no cap a endavant, i això no agrada. Tornar a conformar equips a l'estil del primigeni VCF campió, temporada 98/99, no té perquè suposar un trauma, ni perdre competitivitat.

Graciós és escoltar hui dia bramar als què no fa molt varen muntar campanyes mediàtiques i varen patrocinar guerres civils perquè un senyor d'Arezzo es negava a donar plans de pensions a veterans del Vietnam. Lo que es faça en temps actuals marcarà per a sempre el futur del club. M'entres continuem en mans de qui continuem estant, la SAD mai creixerà. Venguen les seues accions d'una vegada i deixen-nos en pau.

PD: Foto del gordo y el flaco (Soler y Soriano).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...