29 de des. 2010

Goodbye Kappa?

Fem-nos una pregunta. Perquè una de les marques amb més projecció a nivell mundial, i amb diversos premis com a millor sponsor de l'any al llarg d'esta última dècada, vol abandonar el VCF? Fem-nos altra. Perquè una multinacional en açò de l'esport com Nike, va seguir els mateixos passos que acaba d'emprendre Kappa? . La nefasta política en màrqueting del club comença a generar costos en l'econòmia del club. Si una de les empreses amb la millor expansió a nivell mundial abandona este vaixell, mentre planteja renovar a l'alça a altres clubs signats al mateix temps que nosaltres, deixarà a l'entitat òrfena de patrocinadors de cert rang. Nike ens va abandonar, Adidas es nega a vestir-nos i Kappa deixa tirats als fills de la ratapenada. A este ritme acabarem tornant amb Luanvi.

Existeixen en el mercat altres ofertes en plena expansió, buscant amb afany obrir-se a nous mercats i licitar per qualsevol samarreta lliure. Parlem de Olympikus, Li-ning i Macron. Protagonistes del nou Baby-Boom en el món de la esponsorització esportiva. Olympikus (una de les icones de l'emergent Brasil) ha lluitat durant tot l'estiu austral per arrevatar-li a Nike la casaca de Boca Juniors, arribant a oferir un contracte de 20 milions de dòlars. Suma que va rebutjar el club xeneize pels inconvenients que suposava signar per una entitat amb escàs posicionament a nivell global. L'empresa americana va acabar renovant amb els argentins per 30 milions de dòlars, una suma que triplica el percebut pels bonaerenses en el seu antic contracte.

El mer interès de la marca de les tres ratlles ha estat paralitzat per la central alemanya. Adidas després de l'experiència amb Nike i la situació amb Kappa, té dubtes a l'hora de signar amb l'entitat blanquinegra. La incertesa planeja sobre Llorente, que pot veure's compost i sense núvia, ja que el club se les prometia molt feliços amb l'interès de de la multinacional germana (i així ho van filtrar) però no contaven amb el rebuig de la seu central en Nürnberg. Comença una interessant batalla per vestir al club, que solament deixa una cosa clara, excepte miracle, ningú va a pagar més que Kappa. Ara com ara soles es parla d'una suposada oferta d'una firma italiana (Macron?) que ha estat rebutjada per part del club per ser molt inferior a l'actual contracte. A pesar d'estar en la línia de les ofertes que vindran donades les circumstàncies.

Este esdevenir no fa més que plasmar una realitat, la involució de l'entitat a nivell màrqueting arriba a nivells alarmants. Els actuals gestors poden excusar-se en la situació financera actual, o fins i tot en la conjuntura mundial. Però no deixa de ser menys cert que l'actual president era conseller delegat en la millor època per a expandir la marca VCF i poc o res es va fer referent a això. La tímida pica en el mercat asiàtic que va intentar obrir no sense molts impediments Víctor Oñate, va saltar per l'aire després de la primera i única gira asiàtica del club. On els excessos dels jugadors, les faltes de respecte d'estos, i el poc atin dels dirigents a l'hora de relacionar-se amb els directius de Toyota (empresa que tenia un gran interès a lligar la seua marca amb la nostra i posar tot el seu potencial al servei del València per a expandir-se a Àsia) van dur al fracàs tot allò.

Les expectatives de vendes i promoció són insuficients amb les indicades a l'hora de la signatura. El que fa, segons s'està rumorejant amb certa insistència des de fa mesos, que l'actual empresa que ens vesteix o bé rescindisca el seu contracte abans d'hora o no renove l'actual. No hi ha altra conseqüència que la mala política comercial del club durant els últims 10 anys. Ha arribat a tal punt que equips de la modèstia del Sankt-Pauli tripliquen en tendes oficials obertes en la seua ciutat al propi València. O que la política en màrqueting i comunicació del fins a fa poc intervingut Llevant UD estiga deixant en draps menors al club de Mestalla.

Esta situació de limb, serà positiva si d'una vegada per sempre els dirigents obrin els ulls i comprenen, que en el futbol actual no solament cal gastar diners en jugadors, sinó també cal fer-lo en marca. Les conseqüències de no haver-lo fet quan tocava, les anem a començar a veure prompte. És el que té no creure's que el llop vènia.

El Templo del Fútbol i Nike

Quan les gires asiàtiques estaven més que consolidades entre els clubs top del vell continent, el VCF no tenia cap tenda oficial oberta. Una mostra de la deixadesa endèmica que arrossega la societat desde la seua conversio en SAD. Nike va obligar per contracte al club a obrir el Temple del futbol, unic motiu pel qual el València va invertir en construir l'actual tenda central situada prop de les oficines del Corte Inglés.

Històrics en problemes IX.

Després de moltes setmanes d'absència, torna el repàs habitual a la temporada d'alguns dels històrics més rellevants en l'edat d'or del futbol europeu. Des de l'última entrada els designis de molts d'ells han canviat radicalment. Recuperem a Newcastle i Kaiserlautern per al futbol de primera, el Forest va ser derrotat en el play-off d'ascens pel sorprenent Blackpool, vam deixar al Leeds en el Championship després de quasi quatre temporades en l'ostracisme i hem tingut al Saint-Etienne a França com a líder destacat durant cinc setmanes.

I a França comencem. En la Ligue.2 el Nantes continua amb la seua frustrant trajectòria autodestructiva. La passada campanya va estar prop d'acompanyar a l'Estrasburg al National, encara que ja allunyats els fantasmes del descens, el club amb més titols del país encara mostra signes de debilitat en la seua lluita per regressar al futbol de primera. La seua temporada en la segona divisió ha estat discreta per moments, i a pesar de trobar-se a tan sols tres punts del liderat manté una estranya fluctuació que li duu permanentment a mantindre la distància, no assolint mai els llocs de privilegi. El seu inici de campanya després de la important eixida de N'Daw rumb a Saint-Etienne va ser irregular, soles sumant 4 punts en les cinc primeres jornades. Les places de descens corren a càrrec d'altres dos nobles, El Stade de Reims i el Metz, que lluitaran per evitar un descens que a dia de hui preix segur.

A la primera divisió podem dir que el ASSE ja no entra dins del contingent d'històrics en problemes. Encara que en el passat curs soles es va salvar per ser el menys roïn del campionat. Amb una encertada política de contractació de joves valors, acompanyant amb algun il·lustre, vegen-se els casos de Sanogo, Monsoreau o Ebondo, han aconseguit donar lustre a un equip replet de figures emergents com Riviere (figura dels verds després de l'eixida de Gomis) o de Bayal. L'històric conjunt de la conca minera francesa es troba en ple paró a tres punts del líder (Lille) i mostrant una solidesa defensiva que rendibilitza l'extraordinari atac que posseeix l'equip de Christophe Galtier, un etern “adjunt” en banquetes tan prestigioses com les del Portsmouth, Marsella o Lió que està aprofitant la seua oportunitat en el Geoffroy-Guichard. Els hereus de les penúries dels verds, Mònaco i Lens, se'ls presenta un any duríssim si no volen acabar en el pou de la segona divisió. Ambdós estan establits en les cinc últimes posicions.

Creuant el Canal de la Manxa, ja en el Championship anglès, no hi ha més que bones notícies per a la història de la Premier League. El sorprenent Leeds United, que tornava després de tres temporades d'absència a la segona divisió, està protagonitzant una de les millors estrenes que se li recorden a un ascendit, situant-se en la quarta posició empatat a 40 punts amb el segon classificat (Cardiff City). Els homes de Simon Grayson han retornat l'esperança i la il·lusió a Elland Road. L'argentí Luciano Becchio amb 11 gols és l'autèntic crack del equip, que a l'estiu es va reforçar amb tota una realitat per a la porteria anglesa, Kasper Schmeichel. Un segur de vida per a la retaguàrdia “White” que ha aconseguit donar més d'un triomf al seu equip.

Kasper millora una defensa que no es precissament el punt més fort del equip, ja que en més d'una ocasió el Leeds ha perdut punts per deixar-se remuntar un resultat prou ampli. L'última jornada va empatar 3-3 davant el Portsmouth després d'anar guanyant per 3-1 (amb prou mala sort, al ser O’Brian autor de dos gols en pròpia meta), encara que la més sorprenent va ser la derrota per 4-6 davant el Preston, sobretot després d'anar guanyant per 4-1 faltant 25 minuts per al final del partit. En les pròximes setmanes el club de Yorkshire haurà de mostrar la seua validesa, ja que enfrontarà a Middlesbrough (Que a pesar de la seua pèssima classificació sempre és un rival perillós) al Cardiff , i seguidament inaugurarà la FA CUP amb tot un Arsenal. Recordem que en el passat exercici el Leeds va guanyar 0-1 en Old Trafford en la copa sent equip de League One, forçant el replay davant el Tottenham en la següent ronda.

Sense moure'ns de la categoria, ens trobem al rei de l'empat, que no és altre que el Nottingham Forest. Encara que s'ha reforçat amb Aron Ramsey (Arsenal), Marcus Tudgay i amb l'internacional nord-americà Robbie Findley per a aconseguir l'ascens que se li va escapar la passada campanya en el play-off després d'ocupar durant gran part de la segona volta la 2º posició en la taula. Els homes de Billy Davis conten amb tres partits menys a causa dels últims ajornaments per les nevades.

L'any es tancarà en City Ground enfrontant-se amb el Derby County en un dels derbis més apassionants del futbol britànic. Els carners visiten Nottingham entrenats per Nigel Clough, fill del mític Brian Cloug, que va dirigir a ambdós conjunts convertint-los en campions de lliga. De guanyar i fer el mateix en els partits pendents els reds es situarien segons. No es pot acusar al Forest d'irregular en l'inici de campionat, ja que el resultat més repetit en la majoria dels seus encontres ha sigut l'empat. El veritable llast que els ha impedit eixir disparats en la taula. Per això durant el mercat d'hivern han contractat talent golejador que done sentit al desequilibri que aporten jugadors com Majewski.

El drama en la divisió viu en la part baixa. Middlesbrough, Crystal Palace, Preston i Sheffield Utd són els quatre clàssics que ocupen les cinc últimes places. El Sheffield , una mica distanciat, es troba per damunt del Boro (últim equip que es salva) amb soles un punt més. Lo tremendament llarg del Championship fa que encara no siga un drama donar un cop d'ull a la part baixa de la taula. A pesar que el cap ens indique que va a ser difícil que no caiga al pou algun d'ells.

Parlant de pous ens anem a la League One. On per a sorpresa, ens trobem als Saints en la cinquena posició, una mica despenjat dels líders. El Soton el passat any va haver de competir amb una sanció de -15 punts gràcies als seus problemes econòmics, i a pesar de tal hadicap, va estar prop de colar-se en els play-off d'ascens. Contant amb un partit menys que el Sheffield Wed (2º) soles està a dos punts de l'ascens directe, un ascens que pareix assegurat per al Brighton, que amb dos encontres menys comanda la taula amb suficiència.

Abandonant les illes i endinsant-nos en la gèlida Alemanya, ens trobem amb més problemes històrics. El Kaiserlautern va tornar a primera, però el Hansa Rostock va perdre la promoció baixant a la 3.lliga, on està bé situat per a tornar a l'elít. El Rin és un autentic drama. Colònia i Borussia Mönchengladbach tanquen la classificació d'una Bundesliga apassionant, on el Dortmund després de cinc anys lluitant en la part mitja-baixa de la taula apunta maneres per a alçar una nova lliga. Les zebres s'han reforçat amb Hanke, davanter del sorprenent Hannover (3º) a la recerca de gol que els done una salvació, com el passat curs, que es presenta agónica. Amb l'arribada de Idrissou via Friburg van arribar a escoltar-se veus que parlaven de zona UEFA. Cap barbaritat si s'analitza home per home la plantilla del Gladbach, encara que com a conjunt, deixa prou que desitjar.

Tant o més que el Colònia. Podolski no ha estat suficient per a alçar a un històric com Déu mana. Ja liquidat Soldo, la ratxa de resultats situen a les cabres penúltims, soles per sobre dels seus veïns de Mönchengladbach. En condicions normals ambdós equips haurien de salvar-se, ja que jugadors tenen.

En la 2.Bundesliga la història és molt diferent. El Herta a pesar d'estar vivint una xicoteta crisi de resultats, ha viscut gran part de l'any d'insultar als seus rivals. Encara que la relevació corre a càrrec del Erzgebirge Aue (antic Carl-Marx-Stadt) que intenta alçar l'orgull de la vella RDA, al costat del Cottbus, lluitant per les places d'ascens de les quals es troba a dos punts.

Una divisió per baix, el Dynamo Dresden intenta per enèsima vegada aconseguir un ascens que se li resisteix. A pesar del seu desastrós inici de lliga, ha arribat a estar 4 mesos invicte, situant-se en la llista d'espera per a arribar a la plaça de promoció, la més próxima en estos moments. Liderant la taula es troba el Rostock, escudat pel Eintracht Braunschweig (un dels primers campions en la història de la Bundesliga). El drama, resideix en Jena, on el clàssic Carl-Zeiss viu el seu particular viacrucis per a evitar el descens.

19 de des. 2010

A la merda el futbol!

Quan es tenen ganes de criticar, es troben fàcilment excuses o ardits amb les quals sustentar la campanya de valetudo amb la qual intenta impregnar-nos el nostre estimat entorn. Tots sabem que el partit davant la Reial Societat no passarà a la història del futbol, però no deixa de ser un encontre guanyat amb ofici, tres punts vitals al final d'any, quan fas comptes per a arribar als objectius. Com este, els que som del VCF i tenim clar l'estil que ens agrada i no canviem per molta moda barcelonesca que ens imposen, hem vist i gaudit a parells. L'altre futbol també és atractiu, i bé realitzat arriba a enlluernar com el que més. Tant lament per la falta d'ofici i sacrifici del València, i una nit en la qual el migcampisme i la tosquedat apareixen per a donar-nos els tres punts, ens disgustem per no haver-lo bordat. No hi ha qui vos entenga.

Els difusors de la confusió deurien adonar-se després d' Anoeta que este equip està fet per a un 4-3-3, i deixar al feble entrenador que tenim en pau en el seu empeny d'imposar dit sistema. No tenim migcampistes de creació, ni enganxes de qualitat per a desplegar altre tipus de joc. La imposició del cacareat 4-4-2 ens deixa sense creativitat quan els pivots són gossos de presa com Tino o destructors com Maduro. No pretenguem ara que ambdós emulen a Xavi e Iniesta... ni tan sols a Baraja, perquè és impossible. Si són tals les vostres pretensions, demaneu explicacions als que es negaren a fitxar a Borja Valero per 4 milions d'euros, quan va ser oferit al club, o de perquè es va regalar a Marchena al Vila-real, sent l'únic jugador de tall defensiu que sap traure el baló jugat des de darrere, algo de lo que sempre ha fet gala Emery en els seus plantejaments. No mateu a una pedra perque no vos done aigua.

L'important del partit no resideix en la qualitat desplegada, ni en lo atractiu del encontre, ni tan sols en el nivell mostrat per alguns jugadors. Sinó en lo vital dels tres punts en una setmana on la sensació d'ensorrada era tan gran, que una derrota haguera actuat com una espurna en un polvorí. Després de l'ajuda de Bravo, el partit de copa del Dimarts ja no és una final, ni el següent davant l' Espanyol, un plebiscit. Victòries com esta, han servit en el passat per a apagar incendis, i construir noves dinàmiques. Els tres punts d'anit valen molt més del que dicta el reglament com per a perdre el temps en mirar-li les dents al cavall que ens van regalar. En situacions límit, victòries per la via criminal. I al futbol, que li donen.

15 de des. 2010

Emery: Víctima i Botxí.

No es pot jutjar la figura d' Emery basant-se única i exclusivament en el seu treball. L'aventura del basc a València és massa complexa com per a reduir-lo tot als seus propis errors i decisions. Mai ha tingut un camí fàcil, i en moltes ocasions, sense estridències ni cismes ha aconseguit desfer-se amb molta mà esquerra dels sobrants en l'equip que feien algun mal. A la resta, simplement no li han deixat. El Unai que coneixem és un personatge que dista molt del real, potser tinga a veure amb la seua personalitat, o amb la seua obstinació en fer-se un lloc en l'elit, però aquell entrenador que fitxarem del Almeria sols ho vam veure dos mesos en el VCF. La resta de la seua estada ha estat una mera carrera per la supervivència en la qual no ha tingut més remei que anar engolint gripaus per a permanèixer en el càrrec.

També podríem entrar a valorar si ha fet bé en engolir per engolir amb tal de conservar el seu treball, a la recerca d'un curriculum del qual viure una vegada deixe el seu actual càrrec o hauria d'haver mort dempeus, amb dignitat. Eixe instint de supervivència que ha desenvolupat li ha dut a cometre massa errors, com el d'aliar-se amb certs mitjans i escoltar massa veus amb la condició de trobar el punt necessari amb el que acontentar al major numero possible de persones. Eixa actitud que a priori és delectable i poc intel·ligent per a un professional, és entendible, ja que Emery mai s'ha sentit protegit per ningú, ni dins ni fora del club. Sense eixa fortalesa, amb la sensació de nuesa i solitud, es pot justificar que el míster haja cercat padrins externs amb l'única finalitat de continuar entrenant el major temps possible al VCF. Ell mateix s'ha cavat la seua pròpia tomba sense ser conscient d'això.

No hi ha major disbarat en una entitat que el propi club, en la figura del seu president o director esportiu, menyspree, critique o faça el buit al responsable de la parcel·la. És una invitació al vestuari per a que este no es prenga amb seriositat al seu cap. Sense eixa fortalesa moral, és molt difícil que un entrenador castigue a un col·lectiu i este, trobe en dita acció el mínim respecte i decòrum que li faça acatar amb humilitat alliçonadora la decisió del que mana. Quin respecte pot tindre un jugador al entrenador, quan veu, llig o escolta al seu propi president criticar-lo públicament en els micròfons d'una TV després d'acabar un partit?. Amb quina autoritat l'entrenador castiga a un jugador díscol quan el club ho deixa a soles i posa en les seues mans, escapant de tota responsabilitat, el càstig a imposar davant un comportament poc ètic i professional, sabent que ni en l'entorn, ni en l'empresa va a trobar suport? Eixa figura autoritària tampoc l'exerceixen personatges secundaris, el que ens duu a un major grau de despropòsit.

Tots estos complements, ens duen a una presa de decisions que han posat en el disparador al propi entrenador. Emery és culpable d'haver tingut por i no donar un colp d'efecte en el moment que va tindre l'oportunitat. La mateixa por que van tindre altres mesos arrere a prendre una decisió diferent a la qual es va prendre, allargant la situació de forma innecessària. La mateixa por que ara hi ha en adoptar mesures dràstiques per a esmenar el seu propi error. Més que un problema d'entrenador, tenim un problema de club. Mentre no solucionem això, ni Unai, ni cap entrenador com ell, serà capaç de sobreviure en esta jungla de ciment, gelosia e interessos en la qual s'ha convertit el València CF. Era el millor entrenador possible, en la pitjor conjuntura possible.

13 de des. 2010

Retall de premsa: Marcel Domingo.

click en la imatge per a vore més gran

10 de des. 2010

La veritat, està ahí fora.?

Pot ser que si. Comparar sensacions i opinions autòctones amb foranes és quant menys xocant. L'opinió pàtria sobre el VCF en general no és molt positiva, uns acostumats ha celebrar qualsevol cosa com un èxit sense paragó (com haver sigut l'únic en ficar-li un gol al United en esta Champions) i altres pel contrari, acaben per fabricar una sempre subjectiva i enterbolida realitat. No se qui és el més indicat per a parlar d'açò, si els que “ho mamem” les 24 hores del dia, o els que asoles veuen els partits, sense més interès que el d'un espectador neutral que no es deixa dur per les passions i animadversions típiques dels entorns.

Estes realitats extremes existeixen. Després dels duels de Old Trafford i el Bernabéu he arribat a llegir de tot. Poc positiu dins i lloances una miqueta exagerades fora. El culmen va arribar el dimarts nit, amb els seus corresponents anàlisis post-partit . Els estrambòtics estrangers ens donaven fins a com alternativa a la final de Wembley, parlaven per a mi de coses sense sentit, de sensacions que feia molt que no havia vist, o estat capaç de veure. Regaven les meues oïdes paraules com un València extremadament competitiu, valent i ofensiu, conjunt que podia plantar-se en semis per poc que tinguera una mica de sort en el sorteig. Capaç de lluitar del tu a tu contra qualsevol equip d'Europa, amb un entrenador envejable i una plantilla ja sense estreles, però capaços de suplir la falta de talent amb altres qualitats.

No tenia un espill davant per a veure'm la cara de sorpresa que tenia que tindre. Per això vaig decidir canviar d'emissora, cercant amb afany el canal internacional de TVE a la recerca d'alguna zona champions que em retornara a la realitat. Sense sort, em vaig refugiar a internet com tota nit avorrida sense res que fer, i vaig tornar a topar-me de cara amb el meu món. Critiques, paraules tèbies, lloances amb la boca menuda acompanyades de molts peros... sense oblidar la tòpica i habitual queixa cap a l'inquilí de la banqueta. La dolça i còmoda realitat. No va ser molt millor el Dimecres. La premsa escrita que viu sempre amb un dia de retard, va tornar a la càrrega. Ja no era un comentarista alemany donat a l'exageració el qual deia coses sense sentit. La Gazzetta italiana es va apuntar al carro de l'excel·lència del València a Europa. Li va seguir L'Equipe amb el seu habitual bon gust i caballerositat qui va regar amb lloances a l'equip de Emery. I així sense parar, un darrere d'un altre. Inclús per sorpresa, algun diari valencià va aplaudir el paper de l'equip.

Amb tanta opinió creuada, vaig arribar a creure que això de que som un pobre equip de caminar per casa i poc més era una fal·làcia construïda a força d'intoxicacions de l'entorn, edulcorades per centenars de filies i fòbies cap a certs personatges que pululen pel club i altres adorns. Els minuts d'aclaparament del Untied devien ser normals, soles ocasionats per perdudes pròpies de fàcil correcció. Quan ixes de València i et veus per obligació a consumir dos tipus de premsa, observes contradiccions com estes i molt més exagerades. En Europa encara ens veuen com un gran al que respectar. El que duu a reflexionar sobre qui està exagerant, aquells que ens demanen celebrar quedar 5º, o els quals ens posen de candidat a la Champions?. En la premsa internacional el VCF sempre ha estat més i millor valorat que en l'espanyola. Però havia una diferència, eixa opinió concordava amb la local, la valenciana. Una simbiosi que es va trencar després de l'arribada de Quique. Mai abans ací s'han viscut campanyes per a imposar un sistema o un jugador, ni s'ha arribat a insultar a l'afició del València com s'ha està fent des de llavors. Una guerra cainista d'interessos que arriba a desconcertar a qualsevol. Algun terme mig ha d'existir.

6 de des. 2010

Madurona con Fanta Naranja.

Lo pitjor de l'actuació arbitral del dissabte, és que a banda d'un resultat, també es duu per davant altres aspectes del joc que ni tan sols ens molestem en analitzar. Entenc que davant actuacions com esta és molt còmode focalitzar-lo tot al col·legiat, obviant, per a bé o per a mal, qualsevol altra cosa que haja succeït en les nostres files, siguen errors o encerts. Una d'eixes coses, a destacar molt positivament, és el partit que va realitzar Maduro. Ocupant la seua posició natural, per si algú es va oblidar daixò.


L'holandès simplement ratllà a un gran nivell, demostrant amb escreix la seua maduresa com a futbolista i tapant la boca a aquells que no han fet altra cosa que menysprear-lo simplement pel rol que vènia a ocupar en l'equip. Per a mi mai va merèixer tal tracte, i en més d'una ocasió vaig comparar el seu aprofitament amb el paper que va protagonitzar en altra època Sissoko. Un gran jugador de rotació per a una gran plantilla. Ja va demostrar fa un temps, quan va assecar ell a soles a Messi en la seua vista a Mestalla (aquell dia amb gol de falo inclòs) que a poc que millorara alguns aspectes del seu joc, podria arribar a ser més que útil.


Potser la seua discreció siga el seu principal defecte. Ja sabem que en este club desnaturalitzat per la seua perduda de valors, preval qualsevol cosa abans que la professionalitat o l'honradesa d'un jugador, dit vulgarment, si no plores, en este cas, si no rajes, no mames. Sense fer soroll s'ha guanyat un lloc en la selecció holandesa, eixe combinat d'amics que soles és subcampió del món. Ha collit lloances per part de Johan Cruyff, un ningú en la matèria, i fins a Alemanya, han començat a publicar-se interessos del Bayern de Munich para fer-se amb els seus serveis de cara a la pròxima temporada. No està malament per a ser un jugador tan roin.


Lo que no passa ací, no passa en cap altre lloc, en València jugadors com este són simples comparses que no tenen oportunitats per haver de pagar certs peatges. No tot anaven a ser conclusions negatives del nostre pas pel Bernabéu, almenys podrem tindre l'oportunitat de veure a Maduro jugant en la seua posició natural i amb un company de recorregut, durant algun que altre encontre. Al final, no fem més que trobar jugadors valids entre els nostres desperdicis. Som així de genuïns

4 de des. 2010

Complexe d'ignorant futbolístic

Em fa vergonya parlar de futbol. Ho he de confessar. Em sent incomode parlant de tàctiques, de cobertures i d'altres temes tècnics, em sent incomode perquè em sent ignorant, bast. Hi ha gent a la qual dóna gust llegir sobre estos assumptes, demostrant saber més que ningú, per això aposte pel relat històric o pel tema socioeconòmic. On realment em trobe en la meua salsa. Serà perquè des de sempre m'he sentit atret per la història, mai vaig obtindre menys d'un set en esta matèria, o perquè la vida m'ha dut a emular al senyor Draper (Madmen) i alguna cosa he après per obligació, unint passions, baló amb gràfiques.

I no és per no veure futbol. És algo malaltís, soc de descarregar-me diversos partits que visualitze tranquil·lament en nits avorrides. A més no hi ha cap de setmana que no veja 3 o 4 encontres en directe (a banda està el del VCF). Ni per eixes, encara que siga per repetició i després de molts anys de visionat he arribat a nivell de saviesa alguna per a dominar el concepte de doble-pivot o transició atac-defensa. Segurament tinga la culpa el nivell de frikisme al que aplege. Confesse que mentisc quan dic que la meua lliga favorita és la Bundesliga. Realment és la 3.Lliga, la segona B germana, on es viu el futbol romàntic, el d'abans, de forma especial. Categoria on no conten els diners, sinó la pedrera, i on militen alguns dels més històrics conjunts del futbol teutó.

M'avorreix en gran manera entrar en fòrums o obrir diaris i trobar a gent fent jocs malabars amb jugadors de futbol, col·locant-los cadascun en un lloc, utilitzant argots numèrics més pròpis d'un loter, idealitzant les tosques vesprades de bingo que tant apassionen als nostres jubilats. El que més em fascina del fenomen és el seu radio d'abast. Debats de barra de bar propiciats per gent com jo, ignorants totals, que acaben imposant sistemes a professionals del món a força de pressió mediàtica. No se que és lo més meravellós d'açò, si lo exitós que resulta dirigir un mitjà de comunicació, o que un tipus amb titul acabe claudicant a les exigències d'un incult en la matèria.

La ignorància és felicitat pura i dura, no ens enganyem. Duu a la gent a creure's autèntics lletrats en matèries que no coneixen ni en les seues línies més bàsiques. Però és la salsa que converteix al futbol en una droga de masses, l'ingredient secret que ho ha convertit en el fenomen social més important de la història de la humanitat. Per això qualsevol està autoritzat a aleccionar des del desconeixement. Que perniciós seria per a l'esport rei l'absència de professionals que saberen surfejar entre ones d'ignorància per a fer del futbol un esport seriós. Tenim sort a València, ací estem a salvo de segrests absurds, com el que va patir la selecció en els seu temps. Això soles passa a Madrid.

2 de des. 2010

La doble traïció

Entre parets banyades per la decepció, en una sala carregada per l'odi de les enemistats, Arturo Tuzón va entendre aquella nit, per fi, la magnitud de la traïció. Allà van començar a escriure's sobre renglons torts per les ànsies de vendetta d'aquells que un dia va creure amics, i que ara lluïen enfront d'ell disfressats d'opositors, les primeres línies del seu epitafi. Encara que inevitable, almenys va aconseguir posposar un bany de sang que només uns mesos més tard acabaria amb la seua presidència, convertint en crònica una sacsejada social que va afectar a la institució durant tota aquella dècada, i les conseqüències de la qual, encara hui estem pagant. De res van servir anys de gestió racional - molt allunyada del nepotisme actual i passat - d'un home que va donar lliçons de com vestir-se pels peus. Aquell model de Societats Anònimes va conjugar les enveges estructurals del futbol amb els insaciables interessos del capital, creant un món massa hostil per a un tipus que tenia el "defecte" de l'honestedat.

Este camí d'espines que li van obligar a recórrer contra la seua voluntat va començar un any abans, amb un menut gest que semblava inofensiu, un episodi dels quals es donen mil en l'esport, i que va degenerar en un inesperat remolí que va engolir a tota la institució, entorn inclòs. Hiddink, en la seua obsessió per canalitzar en gols un vendaval ofensiu que no trobava porteria, volia aprofitar el riu regirat que es vivia en el PSV – del que era coneixedor – per a intentar fitxar a un brasiler que ja durant la seua etapa a Holanda l'havia enamorat. “No es preocupe Don Arturo, per 400 o 500 milions ho traurem segur.” Paraules massa optimistes per a un president caute, coneixedor de bona mà, de l'oferta de mil milions de pessetes que el representant del Philipps Sport Verein havia exigit mesos arrere al Atlètic de Madrid. Un valor de mercat ja volatilitzat gràcies als primers contactes amb la nit que començava a tindre un “baixinho” que va haver de ser apartat de l'equip pels seus continus escàndols: “Romario ho està passant molt mal a Holanda, si contínua ací acabarà com Maradona” va afirmar sense embuts qui era en aquells dies el seu representant, còmplice d'una operació que va trobar en Guus Hiddink l'aliat ideal, mercè dels privilegis que este va concedir al crack brasiler, l'absència dels quals, havien enervat a un capritxós jugador que apuntava a figura mundial. Era Febrer de 1992.

Les advertències del entrenador sobre les aspiracions del València, elevades fins a poder arribar al titol de lliga de contar amb este element en les nostres files, van caure en sac trencat, soles útils per a entusiasmar a un públic adormit per la tragèdia del 86. L'operació, cara i arriscada a ulls dels capitosts, va quedar avortada sense contemplacions, decisió racional presa per qui bé coneixia l'alt preu de la il·lusió gratuïta. El resultat portà costos evidents, que van adquirir l'etiqueta d'insalvables, frecs que van anar enquistant-se fins involucrar a jugadors de la talla de Robert, alineat amb el poder i que no va dubtar a desautoritzar públicament al seu entrenador: “És innecessària l'arribada del tal Romario, som capaços de resoldre per nosaltres mateixos la poca capacitat realitzadora actual”, trinxeres que es van excavar de forma discreta i que acabarien tenint un alt cost per als implicats. Era l'inici d'una guerra que encara tenia que deixar-nos els seus pitjors capítols.

Els estius truculents van haver de trobar en aquell any el seu pròleg, ja que lluny de tranquil i assossegat, va transcórrer amb el fantasma del jugador brasiler martellejant de forma incessant l'estabilitat valencianista, encara que sense preocupar massa a una directiva segura en el seu propòsit, pendent de constituir-se en un consell d'administració que inclouria entre les seues files aliats inesperats per a un entrenador que no va dubtar a llançar un órdag el mateix dia que es presentava al romanès Belodedic en la gespa de Mestalla: “No vaig a tolerar ingerències en la parcel·la esportiva, de la qual sóc màxim i únic responsable.” Paraules que responien a un intent de llevar-li aquells poders que de forma ingenua es van concedir a un tècnic convertit ja en un insaciable rebel.

L'insuficiència a l'hora de culminar amb èxit un estil de joc que obligava a donar més del que es collia va persistir aquella temporada, situació que frustrava les aspiracions d'un club que va veure com la seua pròpia falta de gol li va privar d'una final copera que semblava segura. Així, era raonable reprendre en el mercat invernal una operació que, conforme augmentaven els problemes de Romario a Holanda, es convertia en més factible. Com ja fera al Febrer de l'any anterior, Hiddink va tornar al seu país d'origen per a tornar-se amb un altre “sí” del jugador baix el braç, encara que esta vegada ho va fer esperonat per uns aliats que assentats en una otrora hostil directiva, començaven a urdir els seus plans de futur. El dolent, es veuria obligat a dimitir, quan els salvadors dels interessos de la societat, eixiren davant les càmeres anunciant que ells, i no Tuzón, havien aconseguit contractar a un crack mundial.

“Ni per 400, ni per 500, Romario no es va a fitxar, i si es fitxa, jo dimitisc” Paraules d'un Peris Frigola - dels pocs fidels que li quedaven al president - que es mostrava cansat per un assumpte que va posar en dubte coses molt més serioses. La guerra va ser tan flagrant que va acabar trencant un vestuari, dividit ja entre partidaris de Tuzón i fidels als que es postulaven com futurs dirigents. Caps que més tard o d'hora, acabarien rodant en ambdues direccions.

En un escenari d'odis bizantins encara quedava per interpretar-se un últim acte que posaria la puntilla definitiva a un conflicte que va marcar la història moderna de la societat anònima. Aquell 25 d'Abril del recent estrenat 1993, València vivia pendent del fals homenatge a Kempes – ja que va ser el propi jugador qui va organitzar el mateix per a poder acomiadar-se del seu públic – Davant un Romario que dormitaba en una ciutat pendent de la seua contractació. “Ni jo, ni espere que ningú en nom del club, negocie el traspàs de Romario. No hi ha hagut, ni haurà, negociacions.” Una declaració d'intencions que pretenia deixar clara la postura d'un president frontalment oposat des del principi a aquella operació, convertida ja en una mera qüestió de digne orgull.

Mentre la delegació oficial complimentava a Kempes amb visites i actes institucionals, en l'altra punta de la ciutat, representants de l'oposició militant, van pernaneixer tancats durant hores en l'hotel on s'allotjaven els holandesos per a negociar el traspàs del brasiler. “L'acord està en un 60%” va tindre la gosadia de fer públic el delegat del club de la Philipps al terme de la mateixa. Pronunciament que va servir de ressort per a convocar una informal reunió en la qual Tuzón va poder comprovar de primera mà que vivia en una minoria més absoluta de la qual s'imaginava. Amb prou feines es va avortar un colp d'estat que va minar la seua salut, deixant en un segon pla un partit ja transvestit en homenatge a un Romario que va ser aclamat per la graderia a cada gol que anotava, provocant el naixement del famós “Arturo solta els duros” entonat per part d'uns espectadors que van acudir per a pronunciar-se en un plebiscit popular a favor d'un jugador aliè, en una clara falta de respecte cap a una llegenda que va viure solapada durant tots aquells mesos per un brasiler que vivia enrolat en les ensomiacions col·lectives del aficcionat comú.

Romario, que va tindre per tres vegades un acord tancat per a vindre al València, va acabar fitxant al Agost d'aquell any pel Barcelona. La lluita per la seua contractació va deixar com resultat un vestuari dividit, un entrenador enfrontat públicament amb el seu president, i a un consell d'administració embardissat en una constant guerra civil, obtenint com resultat un inici de temporada nefast que deixava a cada derrota un crit unànim en la graderia de Mestalla: “Romario, Romario, Romario.” Primer aplegà la destitució de Hiddink, i després, la dimissió de Tuzón... de Kempes ens hem tornat a en recordar quan ve de la mà d'una cadena de TV a fer un documental sobre la seua etapa en el club.


Més respecte a les figures històriques.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...