29 de nov. 2012

VCF, Guatemala, Chicago

Quan es va anunciar l'arribada del VCF als Estats Units una menuda xarxa de bombetes disperses pel país continental van començar a encendre's per a iniciar hores de trajecte amb cotxe, dies sense dormir al seu llit per recórrer milers de quilòmetres, visites a estacions de servei... tot amb tal de poder veure, potser per única vegada en les seues vides, a l'equip de Mestalla abandonar les retransmissions nocturnes plenes de soroll i aspecte llunyà que escupen les televisions per cable americanes, transformant-se en homes de carn i os davant els seus ulls.

Encara que l'esdeveniment més lumínic va tindre lloc a Chicago – Ilinois – a casa dels Espinal. Una família d'origen guatemalenc que va abandonar el seu país per a trobar fortuna i a la qual, un simple anunci, potser visionat a internet, va fer despertar els records més tendres d'un pare que es va esforçar en transmetre-li al seu fill una estranya malaltia, adquirida anys arrere, entre aquelles calors centre-americanes passats al recer d'un ventilador sorollós que posava banda sonora a les peripècies d'un equip que vestia a la decadent figura del mundial 78.

Divuit anys separats per la vida, units a Houston pel VCF. Visionant progenitor i descendent l'escalfament d'un porter valencià retrotrauen la conversa a dies desconeguts per al jove Armando, on les discussions veïnals del seu pare pel domini d'uns colors arribats des de l'altre punt de l'atlàntic definien simpaties i rivalitats fins a transformar-les en autèntica militància en un país dominat pel beisbol, culminant eixa unió en una instantània inspiradora, en un punt inicial, amb porter pare i fill de protagonistes.

Criats a les afores de la ciutat del vent, la primera generació d'un modest barri d'emigrants llatins i asiàtics, aquells dos amics, Armando i Soo Joh, matinaven per a créixer veient al Piojo i a Mendieta fer gols impossibles, convertint aquell intercanvi d'autògrafs al BBVA Compass en l'ingredient base per a transformar aquelles relacions en alguna cosa més. La visita a Texas, i aquell fugaç pas per Oregon per a enfrontar als Timbers, els va fer entendre que aquelles converses furtives a la cafeteria de la Universitat d'Ilinois es repetien en altres tants punts dels Estats Units, esperant que algú els conjuntara en un ens que els donara identitat.

Però ni un pare guatemalenc que va transmetre el seu fervor pel soccer al seu fill nord-americà, ni els amics d'este en un barri on piratejar el senyal per a veure futbol europeu era tot un art, ni aquell contacte amb el món al modern estadi del Dinamo eren suficients, feia falta una espurna que fera prendre tot allò, i aquella espurna, arribaria des de València en forma d'estudiant d'intercanvi.

Fou al domicili de Nery Espinal, pare d'Armando i culpable de tot, amb aquella foto on ambdós posen amb Guaita i amb la samarreta lliurada pel porter present, on una bogeria iniciada vint anys arrere gràcies a una funesta senyal arribada des de no se sap on a un televisor que dibuixava figures espectrals en forma de partits en diferit, quan tot va trobar la seua raó de ser. Aquells dos amics de tota la vida, aquell pare inspirador que els va veure créixer donant-los puntades a un baló més grans que ells mentre simulaven a un ros d'or en la final de Sevilla, i després de digerir l'insistència de Carlos Loras, eixe oriünd del cap-i-casal, van trobar el passat mes de setembre l'espenta necessària.

Nery Espinal i el seu fill Armando, Min Soo Joh, Cesar Benoit, Rubén Vigil Sánchez, Guillermo BarreiraAbdullah Ismail i Julio Silva són alguns dels integrants de la Primera Penya Valencianista als EEUU que naix amb la vocació de difondre el credo del ratpenat en una terra que ànsia ser conquerida a força de balonades i bones maneres, i que ha deixat arrere aquells clixés antics on deixava la pràctica del soccer en mans d'immigrants, convertit-se, per primera vegada en la seua història, en l'esport més practicat a les escoles de primaria nord-americanes per davant del Basket i del Futbol americà.

Quan es va anunciar l'arribada del VCF als Estats Units una menuda xarxa de bombetes disperses pel país continental van iniciar un moviment de reafirmació que va fer visible lo que fins llavors eren militàncies silencioses, que ara, gràcies a internet han construït una important xarxa de difusió blanquinegra al gegant nord-americà amb l'intenció de crear una consciència que servisca de base per a un futur.

Son els intangibles d'una gira.

27 de nov. 2012

Passar-li, al VCF no li passa res

Més enllà de traçar una estampa tàctica coherent el repte de Pellegrino és esfondrar el mur mental que tenalla a un grup que poques vegades arriba a creure en sí mateix, incapaç de mantindre una intensitat vital per a no mostrar-los com el que són, jugadors limitats sense cap dotació especial que els diferencie del cuer de la classificació. Lluny d'eixa acceptació de les pròpies barreres la plantilla que té entre mans el flaco viu feliç d'haver-se conegut, engreixant entre uns egos que no els deixen veure la duresa que plasmen els seus CV, el document que testifica que on ells veuen déus, la realitat mostra fracassats banyats amb gotetes de glamour prefabricat.

Potser el primer pas per a virar un rumb erràtic seria fer-los veure a la majoria d'ells que de no haver-se trobat un VCF arruïnat estarien veient la Champions per la tele, vestint la samarreta d'aquells equips que veritablement s'adapten al seu nivell, en lloc de tindre el privilegi de saltar al Allianz Arena portant l'oval coronat pel ratpenat. Però seria un exercici d'hipocresia, ja que ningú en l'entitat té la categoria moral suficient per a interpretar dit paper.

Fa massa que les plantilles es confeccionen cercant el pelotazo financer que mantinga viva una bombolla dins d'una altra ja esclatada en lloc de construir un roster competitiu. Preguntar que li passa al VCF seria fer una pregunta retòrica ja que passar, no li passa res. Està en una situació lògica, el cas estrany, seria el contrari. El cas estrany seria que un club desnaturalitzat, havent venut la seua identitat i els seus valors en el rastre per quatre perres, sense discurs, ni relat, reflectira sobre la gespa un extrem compromís i una inesgotable exigència que evitaren la relaxació d'un equip donat a prendre's vacances quan la critica general els fa creure que ja han complit amb la seua obligació.

Una entitat que no posa en valor la seua marca, ni es fa de respectar, que lluny d'imprimir un segell propi en uns jugadors nouvinguts els adverteix que aterren en un manicomi, no se li pot demanar més que fer el ridícul cada dos per tres, deixant-los que es mostren, com equip vulgar que és, davant els més grans per por ha fer el major dels ridículs, ensenyant sense saber-lo l'únic camí per a que una plantilla sense peces determinants puga arribar a la glòria: la intensitat, el joc col·lectiu, el bloc.

I d'això tenim molta culpa “els demés”, incapaços de saber anteposar el club a les persones, temerosos de dirigir les critiques cap a un grup de milionaris que decideixen per l'article 33 desconnectar quan a ells, i no als interessos de la institució, els convé, tan abstrets en el seu interès individual que són incapaços de veure la importància classificatòria que tancava l'encontre en La Rosaleda. Ensimismats en eixe segell al seu passaport que els diu que estan ací de passada per a guanyar-se una millor fitxa en altres latituds.

Exercim, o presumim, d'una falsa exigència, soles reflectida cap a l'inquilí de la banqueta, negant-nos a estendre-la cap a la tribuna i la gespa com si alguna por infantil ens ho impedira, sense voler comprendre que l'èxit és una coreografia bé executada que implica a múltiples actors, deixant al jugador del VCF vivint massa còmode en la catàstrofe. I així estem.

20 de nov. 2012

Heynckes com a contradicció

Fou un poderós remat de cap primer i una agònica tanda de penals després els que evitaren que el cor del Rin desapareguera baix les cendres. Encara que explotaren al uníson, Mönchengladbach, a diferència de Londres, celebrava una derrota, la derrota del seu rival més odiat. Quaranta anys arrere els aficionats del Borussia ja van patir en les seues carns com altre dels seus referents històrics conduïa al Bayern cap a la conquesta del continent, una fita convertida en maledicció a la vora del Bökelberg i transformada hui dia en pura quimera.

Quan aquells dos estils enfrontats dividien al país, convertint qualsevol altra opció en una heretgia, Hennes Weisweiler va expulsar de la seua falda a Udo Latek, donant-li al Bayern l'ocasió de demostrar que era capaç de guanyar fins i tot traint l'estil bavarès. Un afront que encara cou en una terra que ha donat al futbol alemany a molts dels millors jugadors nacionals dels últims 40 anys i per la qual no estaven disposats a tornar a passar. Aquell episodi d'odi paternal que va generar un cisma de proporcions bíbliques ho va viure en primera persona un Heynckes que es va iniciar als 34 anys en les banquetes com assistent del fill proscrit, de retorn a una casa que va fer ús de bitlletera per a liquidar la trajectòria de l'arquitecte que va convertir al Gladbach en llegenda.

L'últim gran equip del oest, aquell dels vuitanta, va ser conduït per un Heynckes que sempre va fregar una glòria esquiva a manera d'amant impossible. Seguint la dinastia iniciada per Weisweiler i Latek, però ja no tornaria cap Bundesliga a la regió, ni altra UEFA, encara que moltes es van tocar amb la punta dels dits, gaudint amb encontres d'infart i lluites aferrissades mentre una massa entusiasta veia com el seu vell enemic es declarava en fallida al 1979, desapareixent de l'elit, sucumbint a mans d'un Hamburg imperial, d'un Bremen industrial però efectiu i d'un irreverent Stuttgart. Era l'avantsala d'una gran traïció.

Aquella etapa de consagració de l'alumne avantatjat es va tancar amb llàgrimes als ulls, amb abraçades sentides i homenatges que fregaven el ritu religiós, vuit anys de glòria que va segellar amb una promesa pública: “Mai entrenaré a cap equip de la Bundesliga més que al Gladbach”. Tal dit i tal fet, tres mesos després, al 1988, i davant la sorpresa general, Heynckes es va fer càrrec del Bayern com fera més de deu anys arrere Latek, però esta vegada, es faria càrrec d'un equip sense estrelles, d'un club que estava vivint una dècada de penúries, asfixiat per una economia limitada. Eren anys de plom a Munich.

L'aura d'aplegador que sempre el va acompanyar la faria servir per a guanyar-se el respecte d'un Olímpic que encara hui, traslladada l'ànima al Allianz, el venera com a un pare. Va retornar l'esperança a una ciutat llastrada per a aconseguir un títol que soles recordaven els més vells de la contornà, disputant unes semifinals de Copa d'Europa que serien l'epitafi a quatre anys en els quals va aconseguir tocar metall per primera vegada en la seua carrera, i a casa d'un gegant dormit. El Bayern, que va morir sent bavarès, va ressuscitar a les mans d'un Die Fohlen, d'un fill de l'escola de Weisweiler, d'un dels cinc magnífics que van embotir les vitrines del Gladbach de títols, rècords i fama. Una nova paradoxa a la casa d'un club que si alguna vegada va presumir d'alguna cosa fou de ser genuïnament bavarès.

Una breu però estable aventura per Bilbao, Tenerife i un fugaç pas pel Reial Madrid – amb Champions inclosa – el durien de tornada a Alemanya per a dirigir al Schalke post Stevens, per a durar tot just uns mesos – “És un entrenador de la vella escola, i això està bé, però estem al 2004” van al·legar en Gelsenkirchen – abraçant un retir forçós que no va ser tal perquè la bogeria es va apoderar dels dirigents del Gladbach, convidant-lo a regressar a casa per a estupor d'un públic que ho va rebre entre insults i amenaces de mort fins a consumar-se el descens en un ambient guerra-civilista amb Heynckes com a epicentre.

La carrera de Jupp en les banquetes va trobar a Leverkusen tres anys de perdó on es va regenerar com entrenador, on va recuperar un respecte perdut dècades arrere, alçant de les ruïnes a una Werkself que ja havia assumit la seua eixida de l'elit després del trauma de Daum al 2002. Encara que no abandonaria el seu estatus de perdedor. 24 jornades invicte per a comandar la Bundesliga pareixien suficients per a dur al Bayer 04 a la conquesta d'un campionat perdut en 8 ocasions als últims quinze anys, però tanmateix, va finalitzar quart després d'un tram final de temporada més que desastrós, fent-li veure la necessitat de posar fi a una extensa i convulsa carrera.

Encara que allunyat dels temps d'estretors, on guanyar era més un somni ocasional que una costum, Hoeness li va donar el retir daurat que potser es mereixia, posant-lo a les ordres d'un equip destrossat pel conflicte intern amb Van Gaal i amb una final de Champions a casa com a obsessió. La derrota davant el Chelsea va evitar que per segona vegada en la història un gladbacher fera campió d'Europa al rival més odiat al Bökelberg, i tenint a un traïdor com entrenador, un enemic del poble al que encara hui és rebut amb insults i menyspreus. Latek va ser expulsat per déu del paradís, regressant per voluntat pròpia trencant el seu compromís amb el diable, però Heynckes va jurar no entrenar mai a un altre.

Ara té altra oportunitat d'alçar la competició maleïda del Gladbach dirigint al rival, per a retir-se a la seua casa de Mönchengladbach a gaudir dels seus néts mentre revisa un correu ple de cartes que segueixen insultant-lo... o donar-li una última satisfacció als seus veïns, la d'eixir al carrer a celebrar altra derrota del Bayern a la Champions.

15 de nov. 2012

1996, altra vegada

Mireu la foto. La va publicar ElPaís dissabte passat, potser a molts se'ls caiga el pal del ombratge al comprovar que Llorente no va baixar dels cels ni va vindre de planetes inexplorats. Mireu la foto, i entendreu ara que li passa al VCF. Un club instal·lat en l'endogàmia des de fa 20 anys, sent víctima de la mateixa, envoltada i gestionada pels mateixos baix les mateixes premisses. Guerres, retrets, caigudes i endiosaments segons bufe el vent, excusant-se sempre en un passat que mai va tindre altra signatura. La fauna que envolta a l'entitat segueix sent de la pitjor mena. Pancarters, untats, dirigits, gestors i periodistes que s'han fet rics amb anuaris, publicitats, 'bolos', aliances, accions, comissions i societats estranyes. Una porcatera d'estòlids que encara tenen el rostre d'erigir-se en salvadors de la pàtria.

Enriquits després de vendre les seues accions que es passegen per les ràdios criticant a un altre el que ells mateixos han fet. Gent que va cobrar diners per fer pintades exercint de veu del valencianisme en tertúlies, antany addictes del poder delineant l'alliberament, gent que presumeix de ser íntim de Gil Marín enarborant la bandera de l'honestedat i el anti rogisme. Tots sustentats per interessos còmplices. Ens ha vingut bé esta regressió absurda al passat per a comprovar amb perspectiva tota una trajectòria plena de personatges més vistos que una de romans en setmana santa, que es creuen amb el dret de donar lliçons de bon govern i ètica professional.

Ha bastat una breu aparició de Paco Roig per acaparar tota l'atenció durant set dies, per a marcar l'agenda d'un club que va eixir a reconèixer errors, a lamentar-se de no incloure a l'entitat com a sòcia en Newcoval, ara que els seus promotors són història, fent un acte de consciència pública vist que un simple atac d'un dinosaure ha servit per a sacsejar-los una poltrona adquirida sense dret. I eixe és el drama. Que davant la falta d'uns mitjans crítics haja de tornar un fantasma d'ultratomba, un fantasma que es va omplir les butxaques, per a evidenciar la necessitat d'un agent extern que pose contra les cordes a l'actual govern de la SAD.

Tal és el tedi del personal que Roig va ser rebut entre aplaudiments en la mateixa cara de Llorente. Tota esta troupe de corbates i micròfons, pintats de sípia pel pas dels anys, no podrien fer-li millor servei al VCF que agafar-se de la mà i llançar-se per un pont. La necessitat d'una regeneració a gran escala, tant interna com en l'entorn, es fa peremptòria, necessària, imminent. No vos aguantem més. I ací no hi ha innocents, teniu tots les mans tacades.

Mentre ens trauen contractes d'Antena 3 deixem de costat la trista realitat d'un club estancat, atrapat en l'edat de pedra en plena era global, enganxats a una tela d'aranya que lluny d'escapar d'ella ens reté més a cada moviment realitzat. No s'avança, només es retrocedeix. Fent-nos ignorar una pronunciada incapacitat per a solucionar problemes pels quals se'ls paguen, d'una qüestionable planificació a tots els nivells i d'una xarxa clientelar que olora encara que no es parle. Seguim presoners de les formes del passat a punt de donar la benvinguda a tot un 2013 apassionant-nos amb debats de fa 15 anys.

Tot el que ens passe és poc per al que mereixem.

13 de nov. 2012

És hora de plorar un poquet

«l'Atlètic pesa molt en les altes instàncies, què vols que et diga que no sàpigues ja Tonico». Van ser paraules de consol d'un matalasser Salvador Estruch, natural de Sueca, al seu amic de l'ànima després d'un empat a quatre gols al Metropolità que deixava al VCF sense títol de lliga, gràcies a que el col·legiat d'aquella vesprada, el senyor Arque, concedira dos penals inexistents als locals, un d'ells, manat repetir en tres ocasions després d'errar els dos primers llançaments. Eren temps on els militars van aconseguir fer de l'Aviació l'equip del règim fins que l'onada tecnòcrata va desplaçar l'eix de poder a Chamartín.

Des de temps remots la relació del club de Mestalla amb l'estament arbitral ha estat convulsa, fins al punt que “Gojenuri”, un dels infausts dimonis de negre que fan bo a Tristante Oliva, es va convertir en l'insult recurrent que unes agitades graderies escopien durant la dècada dels 40 davant la reprovable actuació del col·legiat de torn. No són pocs els títols – sobretot de copa – que el lobby del xiulet ha fet perdre a la institució amb decisions que hui dia durien a la UEFA a obrir una investigació d'ofici davant tal descar.

No obstant això la resposta del VCF sempre va ser el silenci. Bé pel temor a represàlies, o per la estupidesa genètica, que llevat d'excepcions, sempre ha caracteritzat al dirigent blanquinegre, l'error arbitral va eixir impune quan la víctima parlava valencià. Una al·lèrgia a l'hora de fer-se fort davant els estaments federatius que ha llastrat en massa ocasions l'esdevenir del club en la competició oficial. La desubicació que viu l'entitat és tal que veu ara com el Llevant és qui s'erigeix en el lleig enemic de Madrid. Com un president, davant una injustícia arbitral, esbronca públicament al seu jugador en lloc de marcar territori davant els comitès competents, en sintonia amb el caràcter d'una plantilla, que fa dècades que va deixar de menjar-se al referee a cada decisió controvertida.

L'envergadura de la decadència fa que ni tan sols el sempre bel·ligerant públic siga capaç de mostrar-se feroç des de la graderia, cohibit per uns resultats massa tebis, que no són excusa per a deixar passar una millorable actuació del estament, que des de la primera jornada, ha perjudicat en la majoria d'encontres els interessos del VCF influint al resultat final. No hi ha major temor entre el col·lectiu que ser víctimes dels focus mediàtics, ser acorralats per dits que els assenyalen. Un treball que algú a la vora del Manzanares ha degut fer bé durant este estiu, perquè de cop i volta, la gràcia arbitral i la benevolència amb els horaris televisius s'ha instal·lat en la seua casa, traslladant la incertesa al Túria. Caldria començar a plorar un poquet, encara que siga per a advertir que encara existim, per molt que ens esforcem a que no ho parega.

«!No hem guanyat perquè el senyor Arque ens ha fet de tot, en el segon penal, si em deixen, m'ho menge!» Argumentava un desesperat Antonio Pérez, posant-li cara a aquell greuge patit durant una vesprada de 1950 on al VCF no el deixaren guanyar una lliga "perquè no tocava" .

8 de nov. 2012

9 de Novembre: Olla xunta

No ocorrerà res, no li interessarà a ningú, però el Divendres 9 de Novembre seria un dia més que apropiat perquè el president, vist que aquells que ho van alçar a ocupar el càrrec ja no estan, i que el pla – si és que alguna vegada va existir – traçat no ha eixit avant, posara el seu càrrec a disposició de la junta d'accionistes. Un absurd, sí, però almenys seria un gest. Com no va a passar, no s'esperen grans sobresalts, Llorente es vendrà com el millor gestor de la història d'Europa, eixiran tres amics, a fer mèrits per a guanyar plaça de conseller, a proposar que se li agracie amb l'insígnia d'or i brillants, i altres tants opositors – en el sentit còmic del terme – a qüestionar-li l'enrajolat dels WC del sector 27, i a exigir-li que es baixe el sou, que no són hores.

Per altra banda, tranquil·litat. El divertit fa temps que està fora de les juntes d'accionistes, convertides des de fa massa en cercaviles circenses. A l'endemà, notícies repletes de xifres i de frases rimbombants pronunciades per la taula, i a altra cosa, que el diumenge visitem a Djukic. Ni que en els pròxims dos mesos ens jugàrem el futur de la SAD. Entre tota eixa estirp d'acompanyants el fenomen fanboy del gestor a sou de la nostra caixa amiga es torna fascinant, reconec que són la meua debilitat, per la seua gràcia i saler a l'hora de vendre l'història com a segons ells els interessa a cada moment. Un especialment, Pedro Morata, el gerifalte de la SER, és un home capaç de criticar el mateix i el contrari segons bufe el vent.

Per a entendre este post – no, no tinc res millor que fer – primer cal llegir-se l'informe, com així ho ha cridat, econòmic del VCF que va publicar al Facebook del seu programa (clic ací) on llança alguns punts prou suculents.

Compra i venda de jugadors

Després d'explicar a qui deu diners el club, i quines entitats li deuen diners al VCF, fa un repàs a les compres i vendes executades baix la presidència de Llorente. El primer que crida l'atenció és la diferència en les quantitats que apareixen comparades amb les que publica al seu anuari, les mateixes que publica el seu diari, AS, en molts dels jugadors. Més enllà d'eixa incongruència, el punt fort ho trobem en les seues deliberacions després del saldo en adquisicions i traspassos.

El primer fa referència a l'entrada de fons d'inversió per a adquirir jugadors que el club no es pot permetre. Potser trobe a faltar aquells sopars amb Mascardi on se li pagava el taxi al Piojo, per a anar o tornar, segons convenia. Encara que és fàcil poder enganyar al aficionat amb Falcaos, l'experiència dels fons al futbol – Brasil i Portugal – no són gens positives, i més, coneixent els antecedents del Grupo Doyen, que és amb qui tracten molts dels equips de primera divisió.

Bucaners del segle XXI , un niu de comissionistes i corrupteles, que a més, solen plasmar condicions poc o res favorables en les seues relacions amb les entitats, que en molts casos, queden espoliades fins en les seues pedreres e indefenses legalment. Per no mentar les accions que està preparant la UEFA per a posar punt i final a estes pràctiques.

L'altra qüestió està molt pròxima al pensament del carrer. Gastar-se 16 milions en un jugador en lloc de comprar dos per 8. Una idea intel·ligent a primera vista. Però eixa classe de jugadors tenen un estatus i uns pretendents que converteix en utòpic poder acostar-se a ells. Ja no soles per les fitxes inassumibles sinó per la subhasta amb entitats de gran potencial. Fitxar a M'Vila per 16 milions seria molt fàcil si no fora per que mitja Premier League està darrere d'ell.

El problema del VCF no es soluciona amb fons assalta caixes, ni amb fitxatges – curiós que ara pagar 16 quilos per jugadors ja no siga tarifa plana ni catastròfic – d'alt cost, sinó a encertar a l'hora de fitxar. El club va rebutjar a Borja Valero per 4 milions per a gastar-se 6 en Tino Costa, va desestimar la contractació de Cabaye per a pagar set milions per Parejo. Fou el mateix coordinador de la secretària tècnica qui va rebutjar desemborsar 4 milions per Dante per a gastar-se 8 en Víctor Ruiz al·legant que el brasiler no tenia nivell per a vestir la samarreta blanquinegra. Un ja és suplent a Mestalla, l'altre, és titular indiscutible amb el Bayern de Munich, un club que té 4 copes d'Europa.

Potser en este punt isquera més a compte complir amb aquella promesa de Javier Gómez d'invertir per a tindre una de les millors secretàries tècniques del continent en lloc de gastar-se 2 milions en Choco Lozano.

Evolució del deute per presidents

En les tres primeres línies podem llegir que Tuzón/Melchor Hoyos (que va estar uns mesos) van deixar un deute acumulat de 12 milions d'euros. No obstant això l'hemeroteca ens conta que l'últim exercici baix la presidència de don Arturo el deute de la SAD no superava els 325 milions de pessetes. A continuació acusa a Paco Roig de deixar un dèficit de 102 milions, augmentant la mateixa en 90. Si tornem a l'arxiu, veiem com al primer exercici baix la presidència del tronaor, el deute acumulat ascendeix a 500 milions de pessetes (ací retall de premsa). Tancant el seu últim exercici en el càrrec amb un dèficit acumulat de 60 milions d'euros.

Durant el període Ortí-Cortés-Llorente (cal tindre valor per a creure que Ortí o Cortés tingueren funcions executives) el dèficit, afirma, va pujar tot just fins als 148 milions “y se consiguieron todos los títulos” conclou. Només al 2002 el VCF va presentar un deute de 130 milions d'euros.

En les conclusions Morata assegura: “El periodo de Paco Roig tuvo mucho de ilusión y poco de realidad. Mucho ruido y pocas nueces. De forment ni un gra. Paco Roig aumentó la deuda del club de manera brutal para aquellos tiempos y no logró ni un solo título. Aumentó en 15.000 millones de pts de aquella época la deuda, con sus bien-intencionados aires del valencia campeó, pero sin poderlo lograr.“

Cap destacar que s'obvien diversos aspectes. El primer és que Paco Roig va aconseguir multiplicar per quatre els ingressos de la SAD en els seus tres anys i mig de mandat. El segon és que dels 60 milions de deute que va deixar (i no 102) només 35 corresponien a l'ampliació de Mestalla. Que en virtut de la nova llei de l'esport posava punt i final a les graderies sense seients, reduint l'aforament de l'estadi fins als poc més de 30 mil espectadors, quedant-se al carrer prop de 10 mil abonats, un minvament en ingressos per taquilla elevat. Aquella reforma es va escometre davant la negativa de l'Ajuntament a construir un camp nou. A més també es va comprar l'edifici on hui està situada la seu del club i altra sèrie de baixos que donen recer a la Fundació i les tendes oficials en l'actualitat.

Encara que la sensació general que ens va deixar a quasi tots el pas de Roig pel club va ser roina, els balanços són més bé positius. Molt de soroll i poques nous. Moltes denúncies tombades als tribunals i convocatòries per via judicial de juntes per a enderrocar-lo. Declaracions eixides de to i enfrontaments en la premsa. Ampliacions fraudulentes, testaferros i contracte amb Antena 3. Però amb uns resultats financers que ja ens agradaria tindre en estos moments.

Al 1995 aconseguí un patrocinador (FORD) per 3,5 milions d'euros, una xifra que ningú ha superat ni havent disputat el club finals de Champions. Amb un balanç en la compra-venda de jugadors que sempre va ser positiu. No existia paciència, i era capaç de fitxar 16 jugadors en un estiu, però no a costa de deute, sinó de vendes. Amb el traspàs de Leonardo es va fer un equip nou. En este gràfic, que es publicà durant el seu últim any de president, veiem un exemple de com era la seua política de contractacions (clic ací). També baix la seua presidència el VCF va passar d'un contracte de TV de 350 milions de pessetes a un de 3000 milions de la ja extinta moneda.

I Contínua: “La época de Cortés y Ortí con Llorente en la gestión económica fue la más brillante de la historia del club. Con un aumento mínimo de la deuda, comparado con los resultados obtenidos, el club vivió la época mas bonita e ilusionante para la afición.”

No deixa de cridar l'atenció com s'intenta separar a Llorente de l'època rogista, quan va arribar al club amb ell, sent el seu director general. El mateix que va redactar i signar el contracte a Romario, posteriorment condemnat en un tribunal, qui va engegar i va dirigir aquella ampliació fraudulenta de capital en 1996 i per la qual va ser querellat.

Les al·lusions esportives són inqüestionables, encara que el detall, ens diu que els equips de la Cartoixa, París, i en menor mesura Milan, van ser equips amb una àmplia majoria de futbolistes fitxats per Paco Roig. Incloent Ranieri.

La recurrent trampa d'al·ludir a l'augment mínim es desmunta acudint als balanços presentats en junta. Dels 60 milions al juny de 1997 als 130 de 2002 no s'aprecien diferències mínimes. Ni entre els 220 milions que van ser rebaixats amb una operació especulativa com fou la de Murcia Puchades que va deixar el deute en 180 milions en 2003. En la gestió brillant cal fer esment a casos com el de Deloitte, al que se li va pagar 1 milió per realitzar un informe innecessari, la liquidació de 1,2 milions que li va signar Llorente a Beatríz Delgado, el cas Metrored – el primer València Experience – el traspàs de Mendieta sense garanties pel qual no es va cobrar o a les relacions perilloses del club amb Becali i Bahía Producciones.

El cobrament anticipat del traspàs de Cláudio López al Gener davant la impossibilitat de fer front a les fitxes del segon mes del any, o les inclusions en el pressupost de traspassos de jugadors per a pal·liar pèrdues anuals de 25 milions d'euros. Sense oblidar episodis d'ordinadors del club viatjant a xalets de Picassent en plenes eleccions. Patint fins i tot un embargament d'Hisenda. O aquelles dos temporades en les quals no es va reforçar l'equip davant la impossibilitat de fer efectiva una opció de compra de 2,5 milions per Reveillere ni poder pagar dos milions per un lateral de segona divisió.

Açò respon a un costum molt nostre, basada en “el cal menjar d'alguna cosa”, que ve a intentar fer bo a algú comparant-lo amb altra cosa pitjor. El més sorprenent és observar com una persona que durant aquells anys va dedicar ingents quantitats d'hores a llançar missatges apocalíptics anunciant la fi dels dies del VCF, entrevistant en directe a Andreu Fajardo per a dir-nos que al club li convenia més quedar segon que guanyar la lliga perquè no podia pagar les primes, llançant frases on se'ns advertia que la institució guanyaria la lliga, però que estava per a tancar la persiana.... hui, qualifique allò com la gestió més brillant de la història.

I si cola, cola...

Com va dir Gonzalo Medina fa 90 anys...«Nunca he sido una lumbrera, no pasé de medianía» però amb eixe expedient no qualificaria a una empresa de tindre una gestió plausible. Ximple que és un.

A continuació segueix dient: “Morera y Soriano fueron convidados casi de piedra al desastre económico que ya estaba instalado. Soriano falló en dos cosas graves: decir que tenia vendido algo que no era cierto. Y ser el embajador de Dalport en Valencia.”

El convidat de pedra va deixar un forat comptable de 70 milions d'euros per incloure una venda que no es va produir en els balanços, unes pèrdues, que junt al acumulat va fer necessària una ampliació de capital per 90 milions d'euros. Per a ser un que passava per allà no ho va fer gens malament. Millor no apuntar les pujades de fitxes a Villa i Silva per aconseguir una foto a costa d'un club que no podia plantar cara a dits sous. En esta història que Soriano passe de puntetes és comprensible.

El personatge en qüestió va ser qui va iniciar la campanya mediàtica per a catapultar al de Puçol a la presidència, llançant notícies falses com aquella de que si Soler deixava ser president a Soriano ING compraria les parcel·les per 350 milions d'euros. I soles si Soriano era president. Un dia d'estos que ens expliquen per què i per a què es van inventar el 90 aniversari, i quin grup mediàtic anava a ser el mitjà oficial del mateix. Si Soriano haguera fet el que tenia que fer ens haguérem estalviat tot el que va vindre després.

I finalitza amb: “pidió un crédito de 200 a Bancaja y empezó a construir el Nuevo Estadio, sin tener vendido el viejo Mestalla. Pero se gastó cerca de 150 millones de euros (más los 84 de Porxinos) en mala gestión de fichajes fallidos: Zigic, Fernandes, Tavano, Del Horno…Despidos de secretarios técnicos ( hasta 8 ), entrenadores, Directores Generales..."

En realitat el crèdit es va encarregar de gestionar-lo Llorente (dins notícia) i mai va ser per a tals fins, sinó per a (com es llig en la notícia) pagar les fitxes, i fer les permutes dels solars. Igual que el de Porxinos va respondre per a salvar una causa de dissolució en la qual es trobava la societat, necessitant abans de Desembre de 2005 ingressar més de 40 milions. Aquella operació, per a bé o per a mal, permetré al club viure fins a 2008 tancant exercicis amb dèficits milionaris. Sí, així d'inútil era Soler.

Descobrint Amèrica

Benvinguts al món on la gent, de cop i volta, descobrix que el VCF només creix a ritme de contracte de TV i de Champions League. No serà perquè no es duu anys advertint de que esta entitat contínua sumida en l'edat de bronze del futbol europeu. Deloitte en els seus Football Money League li ha pintat la cara en més d'una ocasió a la institució en les seues deliberacions quan esta s'ha classificat entre els seus 20 membres d'honor.

El passat curs la consultora ja va destacar que l'entitat presidida per Manolo Llorente era el club europeu que menys ingressos comercials generava. Un aspecte a destacar és la tendència a la baixa que estan patint des de 2007, tocant fons en el passat exercici, per a situar-se en quantitats més pròpies del segle XX. Amb l'incorporació de Jinko el tema millorarà per poc que siga. I açò no es deu a la crisi conjuntural del futbol espanyol, sinó a la incapacitat congènita d'esta entitat per a saber rendibilitzar els seus resultats esportius. Un treball de llarg recorregut que mai es va realitzar i que ara estem pagant amb l'ostracisme.

Una altra de les delícies pontificadores del text ressalta com la reducció del cost de plantilla ha portat resultats positius. Cert, però també ho és que al 2001 el VCF invertia 60 milions en mantindre la seua primera plantilla i en l'actualitat es gasta 53 (63 en 2011/12) tenint 10 vegades pitjor equip.

Personal no esportiu

Un dels punts que no són tractats – oh! – en l'informe de la SER i que criden l'atenció és la despesa en personal no esportiu, que ascendeix a sis milions d'euros. Una quantitat elevada vista la incapacitat manifesta de molts dels seus membres. Quant cobra Martín Vila per acudir mitja jornada a dirigir Paterna? A què es dedica Bruixola a banda d'anar al gimnàs i mantindre dinars amistosos per a justificar el seu sou de 200 mil euros anuals? Per què hi ha un director de màrqueting que exerceix el càrrec sense tindre la preparació adequada a tan alt cost si després s'encarreguen treballs a agències amigues com Vos Màrqueting? És rendible tindre a un coordinador de la secretaria tècnica amb tan elevat sou sense poder contar amb recursos materials per a realitzar millors seguiments? Quant guanya Andreu Fajardo per ser assessor del consell? Què cobra el soci del president en la clínica d'Alzira per tindre les seues funcions de cap dels serveis mèdics del club en un segon plànol?

Quants diners es gasta el club al any en publicitat en certs mitjans de comunicació?

6 de nov. 2012

Els polítics a Mestalla

Futbol i política són dos línies paral·leles que arriben a coincidir en un determinat punt fins a confondre's. La significació cap a un club sempre ha tingut condicionaments polítics, de classe religiosa o d'estatus social des del principi dels temps. Lluites de classes. Barris obrers contra barris pudents. Treballadors de drassanes contra clubs apadrinats pel clergat. Catòlics contra protestants, han anat donant sabor a un esport que mai ha estat aliè per al poder. Ni abans, ni ara.

Una relació ancestral que a Espanya va arribar al seu culmen durant la guerra primer i en la transició després. Posicionant-se totes les entitats, sense miraments, cap a moviments d'un o altre calat. Només el dolç relat de la victòria ha aconseguit que a uns se'ls castigue amb arguments que serveixen per a mitificar a uns altres.

Aquella aparent calma que va portar l'assentament democràtic va saltar per l'aire amb la febre immobiliària, donant pas a la intervenció d'empresaris adscrits al poder que prenien el control de les entitats baix el pal·li polític, convertint a les institucions esportives en una conselleria de facte del govern de torn.

Un dels casos més clars va ser el tutelatge per part de Zaplana amb el qual va contar Paco Roig al seu moment, sostingut per l'aparell de la Generalitat durant el seu mandat, i després, amb les seues ànsies de retorn a la presidència del club. Arribant fins i tot a exercir-se fortes pressions a certs mitjans de comunicació per a que donaren suport a la candidatura del tronaor. Com bé va explicar al seu moment Alfonso Gil en una conferència impartida en la Universitat de València.

Eixa guerra de poders entre Zaplanistes i Campistes va esquitxar a un València que va veure al 2004 un canvi de majoria accionarial com a conseqüència d'aquella disputa. L'eixida del bronzejat expresident va deixar via lliure per a que Camps estenguera la seua xarxa i baix pressions de tota índole – bancàries, societàries i mediàtiques, sense escatimar en cridades cap a la família – va aconseguir derrotar a un Roig que va acabar venent les seues accions al dofí del poder imperant en el partit. No sense abans conduir la situació per a traure la major tallada possible. Una maniobra al pur estil soviètic.

Des de llavors 'els comissaris polítics' no han deixat d'estar vinculats amb el club de futbol de forma constant. En aquella operació de venda accionarial van tindre un pes important personatges com Rafael BlascoGonzàlez Pons, els enllaços de Camps amb el VCF fins als seus últims dies en el poder. El primer va fer de veu i oïdes del president fins i tot en els moments més complicats de l'era Soriano, amb reunions discretes en apartats cafès durant l'hivern, amb posteriors tantejos dalportians en despatxos d'advocats durant l'estiu que van determinar la intervenció total del club. El segon, fins arribà a apadrinar, juntament amb Pedro García, director de RTVV, el desembarcament de Villalonga i Orange Market en l'entitat. Recordem que va ser 'el bigotes' qui va dirigir la famosa roda de premsa del ex de Telefònica a la llotja VIP de Mestalla, qui sap, si cridat a tindre un paper rellevant al club d'haver triomfat el desembarcament del gestor.

Dita relació intima amb els nuclis de poder corrupte no es van quedar en això. Zorío, el aconseguidor de l'Ajuntament de València, va posar en mans d'Iñaki Urdangarín i el seu 'Instituto Nóos' la venda de les parcel·les de Mestalla i futurs negocis relacionats amb el nou estadi, un contacte que com s'ha desvetlat amb la trama que afecta al gendre del rei, tenia vinculacions molt estretes amb l'en aquells dies vicepresident del club i les institucions polítiques. Un vicepresident al que se li va llevar del mig per via d'altre decret, com farien poc després amb Soriano, en aquell desembre negre.

Rita i l'estadi

Els tentacles polítics no soles van intervindre en les parcel·les de poder, sinó també en les de la gestió. Molts dels nomenaments executius de l'era Soler van arribar procedents de la reserva del partit, en altres casos, van ser recomanats per les altes instàncies. L'estreta relació Escribano – Alcaldessa va ser una de les més pronunciades, i a través de la qual, es volatilitzà el concurs dels estadis per a instar l'engegada del projecte a Mark Fenwick i ArupSport buscant tindre un estadi en sintonia amb 'la qualitat monumental' d'aquella València de grans esdeveniments que es volia imposar.

El famós arquitecte municipal, com es va apuntar en diverses informacions publicades després de la seua eixida del club, presumptament va arribar a cobrar per partida doble per informes una miqueta peculiars.

Un dels personatges vitals en tot este assumpte va ser un Jose Luis Olivas, altre capitost, adscrit al Zaplanisme, que sempre va jugar a dos bandes. La caixa va ser el braç armat d'un govern que maquinà l'operació de la fundació, que fins i tot abans que apareguera Dalport, ja anava encaminada a un final no massa allunyat del que finalment va tindre. Posada a la disposició de les ínfules immobiliàries prèviament dibuixades en aquell canvi accionarial.

Desvalencianitzada la caixa la seua última aportació a l'embull va ser la creació d'una Newcoval, que segons va informar la cadena SER fa escasses setmanes – informació que ni ha estat confirmada ni desmentida per ningú – , va vestir la reforma del projecte inicial del nou estadi en una reducció de costos que segons este mitjà va resultar falsa, ja que els materials pels quals es volia substituir la coberta de l'estadi resultaven tan cars o més com els projectats inicialment, i la finalitat dels quals, no era altra que aconseguir que una de les empreses vinculades amb el senyor Granell (un dels socis del sector privat i relacionat amb la GVA) poguera comerciejar-se una suculenta facturació en dit projecte.

Els pares del caos

Després de transitar en paral·lel, estes dos línies que són el poder i el futbol, han arribat a coincidir en la ruïna per la pèssima gestió dels seus designats. Una Generalitat corrompuda, amb tots els agents implicats al VCF imputats o condemnats, amb una autonomia en les últimes, i amb un banc, que mentre hi ha qui ens crida a besar per on trepitja, s'ha dedicat a falsejar comptes i a estafar a clients sense alçar el seu peu sobre el coll d'un club asfixiat, al que no dubta de donar ordres sobre com deu de gestionar-se. Un despropòsit majúscul.

En els seus somnis més humits Camps feia el camí invers de Laporta, i per això, era necessari tornar – com repetia una vegada i una altra – a aquell VCF del seu avi, aniquilant les majories accionarials per a deixar un paquet de control en mans 'públiques' que li evitaren embardissar-se en lluites de poder. Descavalcat el dofí, la línia de successió segueix el seu curs, esperant el moment idoni per a que el polític de torn puga ocupar la cadira que Mestalla reserva para els presidents. Això sí, la merda primer se la tenen que menjar els tecnòcrates.

Què no vinguen de fora !

4 de nov. 2012

Entrevista vintage: Gonzalo Medina

Conta la llegenda que una moneda va decidir quin dels dos inseparables amics seria el primer president del València FC. Conta la llegenda, perquè Milego Díaz, i així ho testifica l'hemeroteca, sempre es va encarregar de desmentir dit fet afirmant una vegada i una altra, que si acceptà el càrrec va ser per la unanimitat amb la qual els seus companys ho van triar, amb posterioritat fent gala d'una insistència incansable. Emparant-se en una votació, potser Milego, va creure més legitim el seu nomenament. També diuen que fou Medina qui suggerí en un principi cridar a la sort per a tal elecció, sense trobar massa entusiasme entre els seus companys. Tal volta va ser ell l'instigador de la llegenda per a salvar el seu honor.

Fora com fora els papers mai van arreplegar testimoniatges que aclarisquen l'assumpte. Davant la rotunditat d'un sempre va aparèixer l'ambigüitat de l'altre, deixant el dubte per a l'eternitat. Els càrrecs menors que va ocupar, en comparació als que s'esperava d'una figura com esta, juntament amb el fugaç pas de Gonzalo Medina pel València FC sempre va deixar cert regust, o sospita, per que no dir-lo, a desencontre insalvable entre el grup de fundadors i el senyor Gonzalo.

Dit el qual, per a esta primera entrevista vintage hem triat al personatge per la seua importància i peculiaritat, trobant en les mans de Pepe Llorca (del que ja vam parlar ací) una interessant entrevista realitzada el 22 de Març de 1922 per al suplement “Levante Deportivo”.

Desconeixem el motiu pel qual al document original no apareixen transcrites les preguntes.

*****
En todas las poblaciones deportivas existen individuos que desinteresadamente, y a costa de grandes sacrificios, han conseguidos implantar el deporte. En Barcelona Haus Gamper, en Sevilla Paco Alba (q.e.p.d) y en Valencia ese Mecenas es Gonzalo Medina. Cuando los momentos más difíciles para el fútbol valenciano pasaron ya, cuando ha arraigado y ha tomado carta de naturaleza en nuestra tierra, a Gonzalo Medina lo vemos retraído, sumido en un ostracismo voluntario o circunstancial, pero sus entusiasmos no han disminuido, es el mismo, el indispensable para azarosos trances, el de carácter resuelto, el que arriesga incluso lo que no tiene, el que todo lo daría por el deporte.

Por eso nosotros, cumpliendo imperativos deberes de cortesía y gratitud, vamos, en obsequio de nuestros lectores, a dar a conocer la opinión de Medina sobre los momentos actuales del deporte. Medina amablemente se presta al martirio, y empezamos nuestra labor.

Antes de todo, quiere que hagamos constar sus más entusiasta felicitación a LEVANTE DEPORTIVO. Primeramente, la personalidad de Medina fue como jugador, acerca de ese asunto le inquirimos algunos datos.

- ¿...?
- Comencé a jugar a raíz de los partidos de la exposición.

- ¿...?
- Integré primeramente el Club Melilla, que luego fue valenciano, en él jugaban Polo, Queralt y Salelles, y juntamente con estos fundé el Deportivo. Luego pasé a la reserva del Hispano, en el que milité hasta que sufrí aquel percance que me apartó larga temporada de la vida activa futbolistíca, durante la cual el Hispania sufrió una gran crisis. Una vez repuesto, ingresé en el Sagunto, en las filas del Padre Viñas, e hice mi debut jugando de medio ala y marcando al fenómeno de aquellos tiempos, Alfonso Ferrer.

Luego jugué de defensa cuatro temporadas consecutivas. Nunca he sido una lumbrera, no pasé de medianía, pero siempre he puesto una voluntad enorme y todo mi entusiasmo, supliendo con esto la falta de juego.

- ¿...?
- Si, aquello fue el periodo embrionario de nuestro fútbol, que si alcanzó algo de nombre no se debió a su propio esfuerzo, sino a la eficaz ayuda que le prestaron las exposiciones regional y nacional, pues los colosos de aquellos tiempos, el Club Valencia y el Hispania, continuación uno de otro, vivieron mientras subsistió la pista, y prueba de ello fue la disolución del Hispania al desaparecer esta.

- ¿...?
- El fútbol pasó por entonces por momentos dificilísimos, manteniéndolo el Sagunto, el club nacido de las escuelas salesianas, del que fue alma y elemento el Padre Viñas. Y si no alcanzó grandes vuelos dicho club fue por no reunir condiciones y tener carácter público su campo de juego. Su disolución fue debida a que trasladasen al Padre Viñas a apartadas regiones. Fue el Sagunto una gran escuela de fútbol para casi todos los jugadores lumbreras de hoy, que pertenecieron a aquellos infantiles que tanto admiraron a propios y extraños.

-¿...?
- A raíz de ver la decadencia del fútbol y ante un movimiento deportivo que se inició en ésta, quedó constituida la federación valenciana de sociedades deportivas, fui secretario, quedando encargado de buscar terreno apropiado para la construcción de un estadio, lo encontré apropiado, pero debido a la avaricia y pocos sentimientos sportivos del propietario, echó a tierra todos mis planes. Esto fue debido también al desmesurado deportivismo de muchas sociedades que integraban dicha federación, que se dedicaban a otro deporte del que llevan por titulo.

Creo con esto haber contestado al amigo David, que me aludía en un articulo publicado en uno de los anteriores números de Levante Deportivo. De todo esto me quedó el entusiasmo de construir un campo de sport, para lo cual me uní al célebre Milego, y junto con otros que ya sabes quiénes son, fundamos el Valencia FC a principios del año 1919.

- ¿...?
- Contábamos con unas cuantas pesetas, no muchas, pero sí una enorme voluntad, que unida al gran amor que todos teníamos al deporte hizo que fuese un hecho lo que para otros fue una quimera irrealizable.

- ¿...?
- La afición acogió con mucho entusiasmo la construcción del campo de deportes.

-¿...?
- A base de elementos de los disueltos Deportivo y Sagunto se formó entonces el primer equipo del Valencia FC, que a pesar de ser bastante flojo, consiguió abatir a los que aún se titulan campeones, y ganar definitivamente la copa de Valencia.

- ¿...?
- La rivalidad Gimnástico y Valencia es hereditaria, proviene del Deportivo y del Sagunto.

- ¿...?
- Principió a desarrollarse el Valencia teniendo siempre como enemigos al resto de los clubes de la localidad, que encuentran en él un contrincante poderoso y al no poderlo vencer en el campo de juego, recurren a las malas artes para vencerlo sobre el tapete federativo.

- ¿...?
- Por espacio de un año fui el organizador de festejos del Valencia FC, pero debido a que no era de mi agrado la forma de llevar los asuntos del club, me retraí y todavía continúo en mi ostracismo voluntario.

-¿...?
- Discrepo primeramente en la forma en que se halla representado el club en la federación, siendo esta a mi parecer una de las mayores causas de que el Valencia no obtenga resultados positivos. Luego, de cierto antagonismo que reunían los elementos directivos.

- ¿...?
- Es falso, absolutamente todos son muy buenos amigos míos, lo que ocurre es que no soy partidario de su gestión, puesto que debido a su falta de energía, y no saberse defender ante la federación con reglamento en mano, ha sido descalificado el Valencia FC.

- ¿...?
- Aquél era un juego más duro y menos práctico, adolecía también de falta de rapidez y era extremadamente individual. El juego de ahora es más práctico, más elegante y menos individual, aunque a veces los jugadores vuelven a los tiempos antiguos.

- ¿...?
- Al Valencia FC noto que le falta un medio centro, cosa que creo fácil de conseguir.

- ¿...?
- De los jugadores valencianos, a Marín por todo y sobre todo, luego Montes, Piñol, Tarin, Civera, Puig y Cubells. Estos, para mi, son casi todos por un igual.

- ¿...?
- El ambiente deportivo en Valencia ha aumentado considerablemente, pero aún estamos en la mitad de camino a recorrer.

- ¿...?
- De los partidos jugados con equipos forasteros, el que más me aguardó fue el jugado por el Valencia y el equipo inglés Centaur. Ahora recuerdo lo que le acontecía al Valencia hace unos días con un equipo de la misma nacionalidad. Sobre las explicaciones dadas por el señor cónsul inglés al público valenciano, que no son lo suficiente convincentes, creo que hay gato tajado.

- ¿...?
- Referente al colegio de árbitros, creo que después de lo que les sucedió en Madrid, podían haberse ido a casa...

- ¿...?
- Después de haber quedado descalificado el Valencia, prefiero que haya quedado campeón el España.

Insistimos acerca de otros puntos de suma transcendencia, y Gonzalo se nos muestra reservadísimo, esquiva la confesión, vislumbramos que no se sigue su parecer en muchos asuntos. Medina, según dijo él, se halla sumido en un ostracismo voluntario, creemos, discrepando con su parecer, de no inmiscuirse en los asuntos directores de nuestro fútbol.

Su personalidad está dotada de gran presagio, los actuales mangoneadores balompédicos están desacreditadísimos, carecen de autoridad y capacidad necesaria para llevar a cabo su gestión. Gonzalo Medina debe ser uno de los regeneradores de nuestro fútbol, que necesita de su tutela paterna..

Pepe Llorca.

1 de nov. 2012

El futbol que ens han furtat

És de suposar que per al madridistacule esta època de dictadura mediàtica sense fi els ha de saber a glòria. Troben notícies, informació o imatges en qualsevol racó sense esforçar-se, servit en safata, fins i tot amb polèmiques absurdes per a entretenir-se en dies d'avorriment. Cal reconèixer que esta tendència perseguidora del diferent està triomfant. Fins al més bàsic, que seria contar amb un programa de resums decent, ha passat a la clandestinitat ocupant horaris intempestius per a no molestar a eixes berbenes infumables que consumeixen 90 minuts en 'analitzar', mentre l'espectador observa les mateixes imatges una vegada i una altra, els partits de marres dels dos de sempre. Obligant al seguidor neutral a entonar resignat un “ja ho veuré demà en Youtube” al veure's desposseït de la proximitat que asseguraven els canals autonòmics.

Este duopoli caníbal ha envaït tots els espectres possibles de l'entreteniment, intoxicant i modificant les formes de consumir futbol que durant més de vint anys han modelat els costums i horaris del aficionat autòcton. Fins amb traïdoria i nocturnitat el partidet del dilluns, programat al furgó de cua d'una mediocre TDT, incita a la deserció en les graderies. Potser esta sagnia malaltissa, basant-se en audiències insultants, i cuinades prèviament, busque una renovació a la baixa dels drets televisius al 2014 per alleujar a una productora indecent, que no dubtarà a invertir eixa diferència en augmentar les quantitats que actualment desemborsa als seus dos principals patrocinats.

Perquè del consum extern millor no parlar. A pesar de l'intent d'engany a l'opinió pública amb el pretext de la conquesta d'orient les noves franges horàries fan coincidir encontres intranscendents per al públic neutral amb duels atractius de la Premier League i la Bundesliga, tota una invitació a les plataformes externes a rebutjar la compra dels mateixos, mentre per darrere, les úniques marques que ven a dia de hui la LFP, segueixen jugant als horaris clàssics de sempre, dissabtes i diumenges de 18 a 21 hores. Estranya forma d'intentar guanyar exposició en un mercat emergent.

Dita estratègia no deixa de contribuir a que els clubs conten amb menys abonats, ja que els pocs amb disponibilitat per a adquirir-lo, es troben amb la disjuntiva d'estar pagant – amb els abonaments més cars d'Europa – per un dret que saben que no van a poder exercir en un mínim de sis o set encontres a causa de la inestabilitat horària d'una competició que ha passat del “me gusta el futbol los domingos por la tarde” a vendre com únic reclam la quantitat de partits del Madrid i del Barça que ofereixen les plataformes tenidores dels drets.

Amb dissimul i qüestionables formes la dictadura imposada per Roures aconsegueix que cada vegada més l'aficionat soles es preocupe, per raons òbvies, de seguir al seu equip, ignorant una competició que s'ha encarregat de deixar clares les posicions a ocupar per cada club, revestint a la mateixa, d'una intranscendència que la fa opaca per als seus propis consumidors. Per això, no és d'estranyar que la gran majoria descobrira a Michu després de ficar 3 gols amb l'Swansea i no per anotar 20 al Rayo Vallecano. O que Twitter, esclate davant qualsevol partit anglès mentre ignora una jornada en disputa d'una la lliga que ha aconseguit convertir en estèril la victòria.

Perquè la competició, interessar-li, només li interessa a dos. I a les seues necessitats es pleguen uns clubs que conforme passe el temps veuran com tots els seus ingressos (taquilla, TV, patrocinadors) no faran més que reduir-se conforme augmenten els dels dos dominadors. I tot ocorrerà sense queixa alguna.

(*) En referencia al assumpte del post pots llegir la carta que els aficionats de la Real Societat han enviat al seu president davant el maltractament que pateix el seu equip amb els horaris imposats per la LFP. clic ací.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...