Les abelles de Mestalla.

Fa escassos mesos es va descobrir perquè les abelles del món estan morint de forma massiva i sense motiu aparent. De fet la població mundial d'abelles s'ha reduït a quasi la meitat en els últims cinc anys. Segons va publicar la revista NATURE, el motiu d'esta preocupant mort massiva (sense abelles la vida en la terra perilla) va resultar ser la contaminació. Si, la contaminació està acabant amb elles. Si ningú posa remei, que no ho farà, poden convertir-se a 10 anys vista en una espècie en perill d'extinció.

Últimament la gent, igual que els botànics i zoòlegs del món, es pregunta perquè les abelles de Mestalla també estan desapareixent sense motiu aparent. No sóc científic abeller, però crec que les dos famílies d'abelles estan morint pel mateix. La classe de contaminació que afecta a la abejus mestallil és d'altra classe, potser no tan nociva per al medi, però si s'abusa d'ella, que s'ha fet, acaba per deixar-te a casa sense ganes de fer-te els molts de quilòmetres que separen la teua casa de l'estadi. El 80% dels abonats valencianistes són de fora de la capital.

El VCF ve d'una era negra, fosca, on la mediocritat es va convertir en un ferri dictador que va deixar a l'altura del betum a Bokassa. Les múltiples guerres civils viscudes en el se del club durant la nefasta i caòtica era Quique Sánchez Flores han acabat per passar factura. Els despropòsits mediàtics, que per primera volta es van atrevir a insultar en públic als aficionats, a menysprear-los, i tot per defenses numantines en nom d'una falsa i basta amistat, han deixat ferides obertes que seran de difícil cicatrització.

En eixa etapa la divisió va ser brutal, aficionats i mitjos es van donar l'esquena, quan uns viuen dels altres, es van propugnar campanyes que va comportar la divisió en blocs i en faccions a propis i estranys, fins i tot l'agrupació de penyes va arribar a convertir-se en una titella en mans d'un dels bàndols. I damunt, si no havíem tingut prou amb l'hereu del lerele i la seua cort mediàtica, va arribar l'holandès errant amb els seus camions de sal viva per a acabar de fer més gran si cap la ulcera oberta amb anterioritat per altres.

Per si no varem tindre prou, la post-guerra va deixar al descobert altra faceta que va ser ignorada a causa del ritme frenètic de la batalla. La situació institucional és delicada. Després de la victòria, és evident que han guanyat els roïns, arriben temps de venjança amb so a rebrot bèl·lic de fons. Esta situació ha fet que tant els vencedors com els Buitres que estan al seu comandament estiguen aprofitant la conjuntura per a llançar missatges desesperants. No hi ha dia que no haja algú que done la matraca amb dissolucions, desaparicions, vendes de jugadors, notes apocalíptiques i avatars varis.

Tot unit a un equip, un grup de jugadors, una plantilla, que mai va despertar massa entusiasme i que va mostrar dubtes fins i tot després d'haver-se posat a rodar. Es va protagonitzar un inici esperançador e inesperat, que s'ha vist tacat per ridículs estrepitosos com els del Camp Nou. Esportivament no es pot dir que vagen les coses mal, n'hi han motius per a l'esperança a curt termini.

Leviten núvols negres sobre el Valencianisme que amenacen tempesta, i esta pareix ser de les de veritat. El desassossec és gran. Hi han massa ferides que permaneixen obertes, la sed de venjança dels vencedors és major que la dels vençuts, els vents no porten bones noves. Amb tanta cicatriu sobre el delicat cos del sentiment és fàcil deduir perquè Mestalla ha passat del 80% d'afluència dels últims 16 anys, a poc menys del 50% de les dos últimes campanyes.

Entre pors, inseguretats, incertesa i sermons apocalíptics sonant sense parar dia darrere dia, amb la sensació real d'un futur infaust i tenebrós propiciat per l'incessant sonar de trompetes anunciant l'Apocalipsi, és comprensible que al aficionat se li haja apagat la flama de l'esperança i de la il·lusió, sense estes dos, és més difícil fer-te 15 quilòmetres (mínim) per a assistir a un estadi ha passar fred i banyar-te. Responsables som tots.