31 de març 2011

Benitez ja no és dels nostres

Benítez sempre va saber dirigir les rodes de premsa al seu antoll, de forma sibil·lina algunes vegades, de forma forçada altres, – com aquella dels dos mesos d'aguantar-se-, sabia entabanar als preguntadors amb les seues respostes, fins que la mateixa acabava recorrent la llera que prèviament havia traçat en el seu despatx. coneixedor en tot moment del discurs que calia transmetre, com fi i rau espadatxí, guanyava el duel sense aplegar a desenfundar. Passats els anys ha millorat la seua tècnica ajudat per l'angost món de la crítica britànica. Les últimes entrevistes han sigut una classe magistral de comunicació, llançant múltiples avisos a navegants, com qui no vol la cosa, i advertint a ociosos gestors per a evitar que alcen els seus telèfons si no és per a satisfer al peu de la lletra, i sense condició alguna, tots i cadascun dels seus desitjos.

El document que va emetre GolT ens deixa veure a un entrenador obsessionat en la busqueda del reconeixement a una trajectòria. Els pilars en els quals s'assenten les seues aferrades ànsies de permàneixer en la Premier League -recordem que ha fixat la seua residència en Liverpool-, són els del respecte i l'admiració, amb les que compta en aquelles latituds, negant-se-lis en altres. Sorprèn el grau d'integració en la cultura anglesa de la seua família, quasi assimilació es podria dir, situació de la que fa bandera Rafa, deixant clar que aquell que pretenga traure'l del Regne Unit haurà d'esforçar-se. Discurs amanit amb la nefasta experiència a nivell personal que van patir els seus a Itàlia. Anècdotes de capçalera que xoquen amb les inicials bones intencions al ser qüestionat sobre un possible retorn a la LFP. A bon entenedor…

De moment Paul Giblin és l'únic que s'ha atrevit a relacionar-lo amb un club, el Aston Villa. Els Villans, segons el citat periodista, li haurien oferit a don Rafael allò que anhela, que no és altra cosa que un projecte seriós i bé definit, acompanyat de la corresponent quota de poder necessària per a construir amb total llibertat, i a llarg termini, un equip guanyador. Ja que com va apuntar en la televisió de Roures, ha demostrat al llarg de la seua carrera que hi han diferents vies per arribar a l'èxit, encara havent de lluitar amb el hándicap de la inferioritat pressupostària. Potser la seua aventura italiana – on solament va exercir d'entrenador ras- li haja ensenyat que certes altures no estan fetes per a un tipus com ell, almenys, sense contar amb la seguretat que et dóna la gerència en l'apartat esportiu, deixant constància, que la seua carrera va començar, i finalitzarà, en un país anomenat Anglaterra.

No cal culpar-lo, Benítez és conscient que soles va existir després del fitxatge pel Liverpool. Anterior a això ell no era “madrileny” (recalcant el terme a foc) ni el Pool va ser Spanish fins a l'arribada del sobrevalorat Fernando Torres a Anfield, soles en eixe moment les seues vicissituds van ser rebotades en tots els informatius esportius del cap de setmana d'este país. És la llei del centralisme, o eres dels meus o no existeixes. Amb estos ingredients és d'entendre que l'edició de l'entrevista realitzada pel citat canal soles es centrara en els trofeus britànics e italians aconseguits pel preparador.

Encara intentant-lo, la replica en ceràmica de la famosa bufanda taronja amb la qual va ser obsequiat per la Peña Valencianista per la solidaritat, va traure el cap en un plànol, mostrant un lloc central en la vitrina de trofeus on descansen les dos lligues que li va guanyar al faraónic Reial Madrid de Florentino, i que gràcies al reportatge fotogràfic de M.A Vara en AS, sabem que existeixen, per molt que GolT en el seu espai, fera apologia de la seua estada en UK, soles desviant-se per a tocar, com manen els cànons, el merengue i al xiquet. El cántic que Mestalla va crear per a Benítez segueix retrunyint entre les velles graderies del santuari de l'avinguda de Suècia, per molt que estos ho vulguen silenciar a força de tòpiques mentides. Rafa mai tornarà, però per a nosaltres, seguirà sent dels nostres.

29 de març 2011

Jonas, brotes verdes fritos.

És poc usual trobar a una persona normal en un món tan allunyat de la realitat com ho és el futbol. Jonas Gonçalves trenca amb el clixé que arrossega el futbolista d'èlit, i máxim si este és brasiler. Confés aficionat a la lectura, amb inquietuds, i estudiant de farmàcia, el nou davanter del València amaga en la seua biografia una apassionant història de superació i lluita contra els elements. No va ser fàcil als seus 14 anys, en un país on els xiquets naixen pegats a una pilota de cuir, triar els estudis en detriment dels camps de futbol. Els innombrables e infructuosos intents per ingressar en les més afamades escoles dels principals clubs de Lamas prompte li van fer entendre que l'esport que Pelé va convertir en art no formaria part del seu futur. Aplicat i bon estudiant com era, es va construir una brillant carrera acadèmica, aconseguint arribar a la universitat en un dels estats amb major índex d'analfabetisme del món.

En el campus, entre classes i exàmens, va triar el futbol sala com a passatemps per a matar el gusanet. Amb companys de facultat, entre amics, va caminar competint en les lligues universitàries, aliè al futur que el futbol li tenia reservat. I va ser ahi, en “a canchinha” on va rebre la notícia que donaria un gir de 180º a la seua vida. Les imperioses necessitats que acompanyen a la vida en una nació subdesenvolupada li van obligar a abandonar la carrera estudiantil per a regressar a la seua població natal. Amb 20 anys, en el Guaraní, casa de Careca, va contribuir a la lluita aferrissada que mantenia la seua família amb la penúria de l'única forma que sabia. Després de superar dures proves, va aconseguir fer-se un lloc en el roster, i amb les deficiències físiques que comportava no haver practicat el futbol des de xiquet, va anar aplicant la depurada tècnica que li va regalar el futbol-sala.

Aguerrit, compromès, feroç, oportunista sobre el camp i una innata capacitat per a fer gols van fer que les mirades dels principals clubs paulistes es centraren en ell. Va ser el Santos de Wanderley Luxemburgo, tot just un any després de tornar al món del futbol, qui li va convèncer per a que fitxara pel millor conjunt santista des de l'època d'O Rei. Era la primera divisió, era una de les més mítiques elàstiques del futbol mundial, era l'èlit. Jonas ho tenia tot, però prompte el seu passat se li tornaria en contra per a posar en perill la seua estada en el paradís. L'altíssim ritme de competició i uns entrenaments exigents, com ho són tots els del futbol professional, van acabar encebant-se amb el seu cos, la seua no preparació des de xiquet en la pràctica futbolística era un handicap. El càstig per la seua sobtada arribada a primera li va costar any i mig de retir, on va haver d'emmotllar la seua musculatura i crear del no-res un cos nou que li permetera jugar al futbol de forma professional. Va abandonar el Santos per a recalar, previ pas per Gremi, en la Portuguesa, en la segona divisió, on engegaria el seu nou xassís.

A edat tardana, patint els infortunis que soles estan reservats per als menys aventurats va arribar Jonas a Porto-Alegre, amb tot just 23 anys i sense curriculum en el món del futbol. La seua vida, un tremend carrusel de superació, li tornà amb èxit l'esforç i tenacitat emprats. Bota d'or sud-americana, debutant amb la canarinha i donant el salt als seus 26 anys al futbol europeu. Justa recompensa per a una existència en constant sacrifici. Este guerreiro encara té un repte major, com li va ensenyar la vida, a Europa ha de vèncer altra guerra, altre futbol que conèixer, una batalla que li suposarà esforços com els que va viure en Guaraní. I ja ho va demostrar en els seus escassos minuts jugats a València que està disposat presentar batalla, malgrat les lògiques dificultats que comporten el ritme i estil de joc del vell món.

Jonas es defineix com un jugador que agrada més de jugar entre línies, de buscar una paret, combinar amb el company i a contribuir en el joc del equip. No és, com ell diu, un jugador de posició fixa en el camp. Poc hem vist fins ara, però els seus moviments acompanyen a la seua biografia, lluitador incansable, treballador i solidari amaga en les seues botes un potent xut i una habilitat especial per al regat. La vida del Meteoro do Paixao és un constant descobriment del que esperem ser també conscients en Mestalla. De moment, el brasiler està complint amb la seua comesa.
El quote.

Jonas te un punt feble, ja en brasil, a pesar dels seus abundants registres golejadors, te fama de "fallon". Un partit de Copa Libertadores amb Gremio fa uns anys li va suposar el sobre nom del pitjor davanter del món, va ser gràcies a errar tres gols cantats a porta buida. Una espècie de tic que arrossega des de sempre. Un tret que ja varem comprovar l'ultima jornada de lliga davant el Sevilla.

23 de març 2011

Parlant sobre utopies.

Lo que toca fer no sempre és lo que es fa, ni lo que es fa és sempre lo que cal fer. El futbol llatí és pur caos, un tio-viu d'anades i vingudes, sense sentit moltes d'elles, un pensat i fet que no ens deixa parar-nos a pensar en les conseqüències. El model capitalista té molt d'açò, no concep un creixement pausat i ordenat, ni en estructurar un futur lleial a uns ideals sostenibles, és el hui i ara, el guanyar ràpid i sense esforç, pura vorágine exempta d'escrúpols. Encara que la situació del club siga ideal per a abraçar-se a un model, és al mateix temps, un model utòpic al que mai ens unirem, sent, potser, el més indicat en estos moments per a estructurar d'una vegada per sempre una entitat freturosa d'estil.

Hui el club està en situació per a trobar al seu primer mànager. Sense director esportiu, amb una secretària tècnica baix mínims, tant en personal com en recursos, una escola escapçada i en mans d'un comptable, amb cada dia menys professionals i patint un èxode de talent sense precedents a Paterna, amanit tot amb un primer equip en constant regeneració, sense personalitat, i sustentat per una economia de guerra. Este és sens dubte l'escenari idíl·lic per a parar, pensar e iniciar un nou camí. Tenim una fulla en blanc davant de nosaltres en la qual dibuixar, per primera vegada, allò en el que volem convertir-nos, traçar el camí pel qual volem arribar a la destinació desitjada.

Diuen els savis que les crisis són ideals per a reinventar el món, per a començar de zero i millor un camí en comú. El VCF mai va aprofitar una, vivint diverses en els últims 50 anys. Esta, una vegada més passarà debades, no aprendrem res del viscut, eixirem més febles de lo que entrarem i tornarem a recórrer camins vacus de 15 o 20 anys sense res que dur-nos a la boca, per a llavors, tornar a aplicar una política autodrestructiva que ens torne a sumir en la pobresa. Del 86 no vam aprendre, com tampoc vam aprendre del 57, ni aprendrem del 2008. Per això, que el club estiga en una situació ideal per a trobar al seu primer mànager, siga Emery o siga qui siga, mai ho buscará, perquè fallem en l'essencial, tindre un projecte, saber d'on venim i cap a on volem anar. Una utopia.

22 de març 2011

El nou comercial de Estrella Damm



El navegant de Benissa, valencianista de tota la vida, Pepe Ribes, és el protagonista d'este vídeo, enregistrat en part des del vaixell Estrella Damm, amb el qual està fent la volta al món a vela. L'arrelament a la ciutat, i l'amor per l'esport i els colors del València CF van fer que Pepe escollira la bufanda del Valencia CF com un dels pocs objectes personals que podia portar a bord en la seua aventura oceànica.

Després de dos mesos de navegació extrema, Pepe enyora el seu diumenge perfecte a València: les terrasses, la gastronomia, els amics, la família i com no, el futbol a Mestalla. Però hui, a 15.000 milles de distància i amb la bufanda del València CF posada, Pepe se sent a prop de casa, tot i el que diguen els mapes.

19 de març 2011

Dies durs per a la moda.

Entre pèls cardats i americanes amb muscleres caminava el món en aquella primera meitat dels noranta, reacis a trencar amb la dècada passada, deixant lloc, encara, als horribles estampats i estranyes vestimentes. Durant els anys de plom de la moda vuitentera el futbol va viure en el seu món, aliè a la barbaritat del heavy-look, sobri, elegant com sempre, i de forma tímida, incloent algun detall en les seues samarretes que no trencaven amb l'estricta línia estètica dels uniformes. Com càstig algun dels vells modistos de l'edat daurada del rock va planejar venjar-se per aquella traïció.

El futbol es va vestir dels vuitanta en plens noranta, i sobretot ho va fer a Alemanya, on una horda d'epilèptics dissenyadors van assaltar les fabriques tèxtils disposats a consumar la seua venjança. Probablement els pobres teutons, fama de garrulos com tenen, passen a la història com els pitjor vestits. El Bochum es duu el palmell, alguna vendetta personal deu amagar-se entre tant uniforme horripilant. Mentre els altres clubs han aconseguit alçar el jou modista, el xicotet veí del Schalke contínua patint vexacions. La palma se la duu aquell uniforme amb l'arc de Sant Martí de 1996 que tanta expectació va alçar en el seu moment. Probablement alguna espècie de trauma siga el causant de que encara cap soci del simpàtic club haja tingut la valentia de posar una demanda a l'autor d'aquella samarreta.

La selecció alemanya va ser sempre pionera, ja en el mundial d'Itàlia 90 va trencar amb el tradicionalisme bandejant la impoluta samarreta blanca per a donar pas a una espècie de llamp multicolor que creuava el pit dels jugadors. Eixes estultes línies van deixar pas als rombes i diversos dibuixos que van anar poc a poc introduint-se en els clubs locals. El HSV va imitar l'estampat romboide del combinat nacional, i al Dortmund li van dibuixar ales d'àguila en les mànigues d'aquells jupetins reflectants que tenia com a samarretes quan va guanyar la primera Copa d'Europa. Per a la moda futbolera, els 90 van ser duríssims.

17 de març 2011

Patrocinis estratègics.

Hui dia són poques les entitats que facen les coses al atzahar, o que soles es regisquen per pur egoisme monetari. En l'actualitat els contractes de patrocini, les relacions comercials i diversos aspectes de la vida soci-econòmica de les empreses esportives responen a un patró prèviament estudiat, a un pla, a una estratègia que té darrere de si no menys d'un any de preparació, estudi i debat. Llevat d'excepcions ja ningú signa amb marques esportives simplement per ser la que més paga, ara es miren aspectes com la difusió, l'expansió o les possibilitats d'obrir mercat. Es busquen simbiosis, i s'uneixen interessos, encara que no sempre és possible. Un d'eixos casos són els de Under Armour i Li-Ning.

L'empresa nord-americana duu diversos anys intentant conquerir el vell món, habituada a un bon treball en el seu propi feu ha anat a poc a poc conquistant places fora de la seua seu en Baltimore. Un idèntic pla d'expansió va ser traçat pel equip comercial del Tottenham, obsessionat durant els últims quatre anys en introduir-se al mercat nord-americà. La finalització del contracte de patrocini amb Puma, unit a les necessitats d'ambdues marques, ha aconseguit que el club londinenc i l'empresa americana hagen tancat un acord estratègic que els unirà durant cinc temporades, a raó de 10 milions de lliures per cadascuna d'elles. Els Spurs seran els primers a gaudir de les noves equipacions intel·ligents desenvolupades per la marca que estan cridades a revolucionar el món de l'esport.

Un dels impediments que va trobar Under Armour a l'hora de donar a conèixer la seua nova creació va ser la seua escassa presència en el mercat TOP. Les grans lligues americanes ja posseeixen contractes globals amb Nike i Adidas, fins i tot la MLS recentment va tancar el seu amb l'empresa alemanya, igual que ho posseeixen amb les citades marques la majoria d'esportistes d'elit americans. Europa era l'única eixida possible, i en eixe terreny han treballat patrocinant atletes que els serviren com banc de proves per a evolucionar la tecnologia E39. Una vegada consolidada, l'empresa aplicarà estos sensors en les noves equipacions del Tottenham, creant un nou sistema de control i seguiment del qual podran beneficiar-se els metges, preparadors físics i entrenadors, obtenint dades reals i fefaents sobre el rendiment del jugador, la temperatura corporal, el recorregut exacte realitzat, les pulsacions, pressió arterial i fatiga del múscul. Un monitoratge que donarà al staff tècnic informació concreta sobre el cansanci i l'esforç del jugador, ajudant a una millor preparació física, a una millor recuperació i a un major coneixement de l'estat del jugador durant un partit.

Segons publica James Hurley en The Telegraph l'empresa nord-americana pretén tancar un acord global amb la Premier League per a que permeta que les TV i ràdios puguen gaudir d'una nova eina de treball. Un sistema estadístic que completaria els ja existents, com les possessions de baló, els llançaments a porta..etc. L'acord no solament busca una introducció com a marca en Europa, guanyant difusió en el seu propi país a través de les transmissions esportives, sinó en guardar-se de cara a un futur la possibilitat de tancar un acord amb la lliga anglesa a imatge i semblança dels existents en Estats Units, que convertiria a Under Armour en proveïdor oficial del campionat anglès.

Encara que Li-Ning no ha arribat a descobrir la biotecnologia, va creixent a passos engegantits. En els pròxims set anys pretén que un 20% de les seues vendes provinguen d'Europa, reduint sensiblement eixe 90% de quota de mercat estrictament xinès en el qual està estancat en l'actualitat. En el període 2008-2010 la marca roja ha comprat diverses empreses europees amb la finalitat d'abastar el màxim de disciplines esportives possibles. Recentment va arribar a un acord estratègic vital amb la finlandesa L-Fashion, la major distribuïdora continental, que s'encarregarà de distribuir els seus productes pel vell continent i Rússia, a més de definir la seua nova línia d'estil. Igual que Under Armour i el Tottenham, les necessitats de les marques convergeixen entre Li-Ning i el Sevilla, sent el conjunt andalús la nova aposta de la multinacional asiàtica de cara al pròxim curs. Ambdues entitats han iniciat un pla d'expansió arribant a necessitar l'u de l'altre per aplegar a les seues metes. Navas i Kanoute estamparan el seu rostre en les quilomètriques lones publicitàries que té contractada l'empresa en les milles d'or de Xangai i Pequín, convertint-se el conjunt que presideix Del Nido en el vaixell almirall del procés expansionista del empori asiàtic.

Que el canvi a JOMA siga fruit d'una estratègia comercial definida o fruit de la casualitat tampoc deixa coix al VCF, sempre que sàpia jugar bé les seues bases. L'empresa toledana arriba a un 93% de posicionament en el mercat espanyol, el que podria suposar una oportunitat històrica per al València CF a l'hora d'augmentar el seu creixement intern. L'empresa toledana fa escassament mes i mig va inaugurar la segona Brand-Store a Tenerife, unint-se a la ja existent a Madrid, esta, afirma que el funcionament de les tendes està sent extraordinari pel que està decidida a continuar amb el seu procés d'expansió en altres ciutats, seguint el nou pla de reestructuració de l'entitat presidida per Fructuoso López. Solucionat l'assumpte del proveïdor esportiu, en l'actualitat, l'entitat de Mestalla conta amb altre problema tècnic. Segons publica MARCA l'eixida de Unibet no troba substitut i els eterns problemes estructurals fan que les ofertes rebudes no arriben al valor de mercat de l'elàstica, situat en escassos tres milions d'euros.

L'històric no convida a l'optimisme. Sempre va fer falta de l'ajuda pública per a trobar partners. Les poques empreses privades que van trencar el monopoli institucional van vindre apadrinades pel titular del palau de la Generalitat. FORD va arribar després de rubricar-se l'acord de producció del model KA en Almussafes entre l'automobilística i el govern de Zaplana. I encara que Toyota no va aplegar per la via política, si que ho va fer, en idèntica situació a l'actual, a ultima hora i gràcies a un oferiment d'un comercial de l'empresa resident en la capital del Túria. Que el club deixe la casaca lliure de publicitat durant un any no ha de suposar una tragèdia sempre que eixe període servisca per a traçar una estratègia comercial clara i establir les bases d'un projecte a futur, estudiant a consciència els mercats més sensibles en els quals el València CF puga créixer, i posteriorment llançar-se a establir vincles comercials amb empreses de la zona. El diners pel diners no sempre és beneficiós, arribar a un objetiu amb una fi, a llarg termini pot reportar millors beneficis.

Segons Sportspro (magazine especialitzat en màrqueting) Hankook i la xinesa Yingli-Solar estan buscant samarretes de clubs europeus per a patrocinar a partir de 2012. Ambes companyies vénen de finalitzar la seua relació contractual com a patrocinadors de la Bundesliga i del mundial de Sud-Àfrica, respectivament, i posseeixen acords platinium amb algunes entitats alemanyes. Ens trobem en una immillorable situació per a començar a asseure per primera vegada en la nostra història les bases d'una estratègia comercial que complete el nostre panell de patrocinis i rellance la imatge del club en el mercat global.

15 de març 2011

Dopatge Informatiu.

Ja fa temps que el amarillisme va arribar al periodisme esportiu. De forma gradual els bons professionals han anat abandonant els pulpits d'opinió per a deixar pas a ultres i forofos de postín que no fan més que repetir sainets oficialistes amb l'única fi de construir veritats amb la mentida com solgut fonament. Lliçons de com funciona hui dia el periodisme les pot donar Jose María García, per al que vulga escoltar-lo, trobarà en ell la base del funcionament de la premsa actual, venuda als interessos dels clubs i finançada per estos en la seua major part.

El circ mediàtic ha creat als seus propis bufons, gent antany seria ara interpreta papers perquè és el que ven, per exigència dels programes als quals acudeixen, molt bé retribuïts per cert. La víscera, la discussió estúpida, l'argument faci, està de moda. Ja no importa que determinat esportista haja guanyat algun torneig o arribat a la final d'un màster, que Cristiano Ronaldo s'haja pintat les ungles de negre reporta major interès, és el fruit arreplegat després de molts anys de pacient sembra. Existeix el que interessa que existisca, i ven el que interessa que venga, un llucet complex molt bé dissenyat.

Esta guerra de control té un cap visible. Florentino Pérez des que va arribar per primera vegada al Reial Madrid ha sabut manejar la seua cartera d'influències a conveniència. Ha posat i llevat directors de periòdics, ha aniquilat a les veus discordants i els pocs supervivents als seus capritxos s'han vist forçats per les empreses a dirigir les seues opinions negatives a l'empedrat. Ja no es critica la gestió, es critica el calendari, ja no es parla de fracàs propi, sinó d'èxit fraudulent del rival, ja no es parla de dolenta planificació, es parla de villarato. El Reial Madrid és víctima del propi circ que ha muntat, utilitza els mitjans que controla per a realitzar sondejos antany interns, per a llançar globus sondes que amiden la temperatura de l'entorn, per a que siguen altres els que diguen el que ells no s'atreveixen a dir, en nom d'un fals senyoriu, i si per a això ha de deixar venut al fava útil de torn, no té escrúpols.

L'última estratègia de distracció ha estat molt bé muntada. Qui es va a oposar a millors controls anti-dopatge.? Casualitat que el debat aparega ara, no quan Gurpegui va ser suspès per donar positiu, o tants altres jugadors, com Stam o Couto a Itàlia, o el propi Zidane, positiu per EPO en 1995. Marca va abonar el terreny amb un demagog serial, en el que omet una dada, la UEFA intensifica eixos mateixos controls en competició europea, i no contents amb això, envia per sorpresa a les ciutats esportives a metges per a realitzar anàlisis de forma gradual. Anàlisis multiplicats per tres en freqüència i exigència els realitzen en època de Eurocopa o Mundial. Les substàncies prohibides deixen rastres orgànics en la sang (no en l'orina passat un temps sense consum), pel que deixar de consumir quatre o cinc mesos abans d'un campionat no és suficient per a saltar-se un control. Una vegada muntat l'escenari fa falta dotar-lo de contingut.

Una creença molt assentada a Madrid sobre el VCF és suficient. Ja en 2003 i 2004, curiosament el grup PRISA, a través d'AS, va publicar diverses sospites de dopatge sobre el València de Cuper i Benítez, fins a Tomás Roncero va arribar a amenaçar amb traure a la llum les proves després de concloure la temporada. Una vegada que l'actor secundari està sobre l'escenari fa falta crear el principal. Hi ha prou amb utilitzar una forta corrent d'opinió madrilenya que duu temps sospitant sobre la frescor física de l'equip blaugrana durant les ultimes temporades, l'ingredient final amb el qual muntar la pel·lícula. L'últim pas, trobar el vocero que donara el colp i fora utilitzat com cap de turc, ja està donat. El Madrid té el que volia, embrutar la superioritat dels seus principals rivals, i tapar els seus supins fracassos. No hi ha pitjor difamació que llançar una sospita generalitzada.

El tema del dopatge en el futbol és un debat seriós, que potser és convenient obrir, però no a capritx, no llançant infundades acusacions sobre altres clubs, no inventant-se relacions inexistents entre metges i entitats esportives. Este món sabem com funciona, i no hi ha dubte que el culpable d'açò resideix en el Bernabeu. No haurà ningú amb la suficient gallardia per a trencar relacions amb el club de la capital, encara mereixent-lo, per això uns serviran en safata de plata el cadàver del periodista, i els altres, sadollaran la seua indignació amb la seua sang. Com societat i com entitat tenim molt que aprendre. Esta corrent generalitzat de que som incapaços de guanyar res pels nostres propis mitjans és molt nostra, i és utilitzada amb mala fe en l'exterior. Si triomfem és per demerit dels altres, no pel nostre, estem cansats de repetir en casa nostra. Expulsem eixe discurs del nostre vocabulari, si nosaltres no respectem els nostres propis èxits, com van fer-lo fora.?

El dopatge en el futbol ha existit sempre, ahí estan les confessions dels internacionals alemanys de Berna sobre les arts de Sepp Herberger. Un fantàstic llibre de Jean Pierre de Mondenard “Dopatge en el futbol, la llei del silenci.” ens relata el calvari de Ronaldo en la Serie A (i el de Delpiero) i la seua convivència amb el dopatge, causant dels seus actuals problemes d'obesitat, i de la seua crònica lesió de genoll. Un tema seriós no pot ser causa de debat amarillista perpetrat per un circ nascut a la calor d'un ésser superior que ho utilitza com parapet a les seues pròpies negligències en la gestió d'un club que conta amb el favor polític. Mentre uns en la seua condició de SAD no poden demanar més crèdits per a acabar un estadi, altres, sobrepassant el limit de risc, reben 200 milions d'euros d'una caixa publica per a finançar la compra de jugadors. El major dopatge existent en el nostre futbol és el financer, juguem amb les cartes marcades.

Le Monde també va acusar al VCF del mateix, el Barça va ser l'únic que va presentar una demanda, després de llançar un comunicat desmentint la informació. El diari francès va perdre en els tribunals i el FC Barcelona va netejar el seu honor amb una sentència judicial. Ara actua de la mateixa manera, després del seu comunicat d'ahir, hui presenta, avisant via burofax a la COPE, una demanda. El VCF abans va callar i ara es conforma amb una vacua disculpa en les ones. Són formes de defensar l'honor d'una institució. Tinc molt clar que la nostra no és la millor, ni la més indicada. Les faltes de respecte al club han estat moltíssimes des de Madrid, i cap ha tingut conseqüències més enllà d'uns paràgrafs prefabricats. No se que més ens han de fer per a començar a prendre mesures serioses i responsables.

14 de març 2011

Champions en mode retro.

Ja és història la Champions per al VCF. Decebedor almenys quedar apeat de la competició solament havent-li pogut guanyar a Rangers i Bursaspor. Este València és així, els números ens parlen de grans coses, les sensacions de tot el contrari. Però com això ja és passat i no anem a moure molí algun, ara que per H o per B ens hem quedat fora, que millor moment per a recordar algunes de les històries relacionades amb els rivals als quals ens hem enfrontat al llarg d'este periple continental. Recordem aquella eliminatòria davant el United de la UEFA del 82, la Recopa gràcies al Rangers, i a pesar d'oblidar-nos de l'enfrontament davant el Schalke del 97, vam visitar la seua història per a comprendre perquè hui dia és el club més popular entre la classe obrera alemanya. Almenys esta edició de la màxima competició, lluny de deixar-nos alegries actuals, ens ha servit per a recordar vells i bons moments de la nostra història.

Pluja daurada en Mestalla: Batalla campal en la graderia, futbol d'alt nivell en la gespa. La visita dels Hooligans a València van provocar un autèntic terratrèmol en la ciutat. Aquell gol de Robert que va suposar la classificació de l'equip no va ser vist per quasi ningú, l'emoció estava en les graderies del recent remodelat Mestalla.

Xampany per al VCF: John Creig va afirmar només conèixer-se el rival que la Recopa del 79 la guanyaria el Rangers. Quasi encerta. Entre el descrèdit general, davant el convenciment mundial de que el València sucumbiria en Ibrox Park signant un daltabaix històric, aquell equip comandat per Kempes va aniquilar als escocesos amb un contundent 1-3 que va catapultar al club cap a la final.

L'Orgullós equip alemany: Quan Kunzorra va abandonar l'hospital després de ser operat de l'esquena, ningú pensava que podria jugar aquell transcendental partit davant el Nuremberg. Ambdós equips es veurien les cares en la final de la lliga alemanya a Berlín. El capità i màxima estrella del Schalke, s'alinearia al costat dels seus companys, lluiria un ostentós vendaje, i remuntaria un partit perdut que li va donar al club del Ruhr el seu primer títol de lliga en la història. Els Köningsblauen es va convertir en una llegenda.

13 de març 2011

Temporada finita.

Quan l'entorn rebuzna conformisme, quan el discurs de molts convida als fidels a eixir al carrer a celebrar els punts que li traiem al cinquè, quan professionals del engany ens venen cabres de cartó pedra cada dia de l'any, quan el club dóna per finalitzada l'aventura europea en vuitens després d'haver sadollat el seu afany recaudatori, quan la copa és vista com una despesa, quan es dóna per excel·lent la temporada faltant 10 partits, quan tot això passa, arriben espectacles com els de la Romareda.

Tenim el que hem construït amb les nostres pròpies mans. Un equip de prestidigitadors que apaguen el motor davant l'imminent calendari casolà i el seu posterior premi matemàtic, ja han complit amb la seua comesa. Vitorejats per un entorn pusil·lànime que amaga amb malícia una falta de competitivitat alarmant. Bursaspor i Rangers, Rangers i Bursaspor són les úniques potències que han sucumbit al poder del VCF. Eixos són els causants de tan immensa i satisfactòria temporada continental. La pitjor de les crisis que pateix el club no és econòmica, sinó moral, social i estructural. Ha de fer-nos reflexionar que qui més demostre estar molest, el que més sent tot açò i l'únic pateix vergonya a cada espectacle que ens ofereixen els jugadors siga l'entrenador. El dilluns, els remunerats apòstols del govern eixiran a tapar el daltabaix, la setmana segurament la ocuparan airejant balanços econòmics i en amenaces de desaparició. La mateixa que duen pregonant des de 1996.

La falta d'objectius acabarà enfonsant al club en un coma del que serà difícil despertar. A cada pas que es dóna aquells foscos anys 90 estan més presents, són més reals, instal·lant-se de forma silenciosa entre nosaltres. Que les temporades es convertisquen en eternes es un peatge que cal pagar per haver-se convertit en un club sense aspiracions, fet que acaba per desesperar a propis i estranys, convertint a l'entorn en culs inquiets que acaben per no aguantar-se a si mateixos, avorrint les cares i els discursos prefabricats que s'encarreguen de llançar al carrer.
Eixa desídia acaba sempre triomfant, tirant de la graderia al públic i sumint a l'entitat en un travessia pel desert sense fi. La temporada, un any més, per al València ha finalitzat en Falles. Ara li toca a esta plantilla de mentiders gestionar l'avantatge amb la comoditat que els donarà la condició de local. I per descomptat, amb els corresponents aplaudiments del entorn.

10 de març 2011

Els miracles de Milan Sasic

Quan Marcel Ziemer va marcar el definitiu 3-0 davant el Colònia al maig de 2008 una explosió d'alivi va fer retrunyir les graderies del vell Fritz Walter Stadion. El mític conjunt del Palatinat, base d'aquella selecció alemanya que va guanyar el seu primer mundial a Berna, acabava de salvar-se in-extremis d'un descens a la 3.Lliga que setmanes arrere semblava inevitable. L'autor del menut miracle local era un croata de 50 anys acostumat a renàixer de les seues pròpies cendres, abonat a l'èpica futbolística des dels seus temps de jugador. Milan Sasic va ser porter del NK Karlovac, famós en la vella Iugoslàvia per tombar en la seua condició de David a diversos monstres de l'extinta república.

Sasic té fama de tipo dur, exigent, e intolerant amb l'apatia, encara que ell sempre es mostra molest i emmurriat quan se li qüestiona sobre l'assumpte: “És una etiqueta que m'han posat, sap que significa el meu nom traduït a l'alemany?, Amor”. Va contestar en una de les seues ultimes entrevistes. Este apassionat del futbol modern, de la pressió asfixiant i del joc ràpid a un toc es venagloria de tractar als seus jugadors com si foren els seus fills: “Els meus xics són la meua família, i els tracte com un pare tracta als seus, els reprimisc i els exigisc pel seu bé.” Sempre va tindre problemes amb el jugador dispers i telentós, els seus enfrontaments amb estos són els que li han creat fama: “No entenc que un futbolista amb talent malbarate les seues qualitats per no aplicar-se lo suficient en el camp, amb eixa qualitat són ells els que més han d'aportar a l'equip.” Sentència.

Fidel profeta de la relació face-to-face amb el jugador convida als seus homes a que no es tanquen en si mateixos quan no els ixen les coses, dialogant i avar ha aconseguit guanyar-se els cors del futbol modest a Alemanya. Este benaventurat va arribar al país formant part d'un contingent de refugiats en 1993. Després de guanyar-se la vida en el que bonament va poder el destí li va donar l'oportunitat de recuperar la seua relació amb la pilota. En un gest de bona voluntat l'equip d'aficionats de Gebhardshain-Seteinebach el va acollir en el seu sé. En eixe moment la relació amb la banqueta evocaria a la de la seua tormentosa biografia, va patir l'engany i el menyspreu per la seua condició d'apàtrida, i a pesar dels seus evidents resultats, la convivència va arribar a un punt d'esquizofrènia intolerable. Resignat i desnonat va abandonar el DJK a la recerca de millor fortuna.

Karlovac va ser fundada per l'imperi austro-hongarès com bastió contra la invasió Otomana, una ciutat acostumada a la guerra (2 mundials i 2 civils en els últims 120 anys) ha modelat el caràcter de les seues gents amb el patró de la supervivència. D'esperit aguerrit e irreductible són els veïns d'una població descasos 50 mil habitants. Així una vella glòria de la regió va acabar en 1995 de conserge en la afamada escola de Hamm-Sieg (prop de Bonn). On a banda de sembrar la gespa, i d'arreglar alguna canonada perniciosa, s'ocuparia en el seu temps lliure d'entrenar als xiquets. Hamm sempre va ser una escola formativa, acostumada a nodrir als juvenils dels principals clubs del sud, encara que l'èxit remunerat en trofeus sempre els va ser esquiu. De la mà de Sasic van arribar els primers, i després, ja enrolat en el primer equip, els més sustanciosos. La seua labor com domador de talent li va donar fama i prestigi en l'univers de les divisions inferiors.


Al mateix temps que la nova llei de regulació per als refugiats obligá al nostre protagonista a abandonar Hamm en ares d'un lloc de treball en Heuzert, el TuS Koblenz es va endinsar en una espiral ruïnosa, obligat a desfer-se del seu patrimoni, venent a la seua primera plantilla professional i caent en mans dels creditors, la viabilitat del club estava en dubte després de donar amb els seus ossos en la cinquena divisió. Un projecte desauciat que buscava solucions arriscades. Després de complir amb rigor l'any necessari per a obtindre la residència permanent, Sasic, gràcies a la seua fama aconseguida en Hamm, es va fer càrrec del Koblenz (a 70 quilòmetres de distància). Recorda amb estupor el seu actual president el moment en el que va arribar Milan al club: “No teníem vestuaris, ni dutxes, erem apenes 5 persones que treballaven en un pis llogat en el centre de la ciutat.” Amb retals, veterans i juvenils va eixir a competir aquell equip, que de forma sorprenent, va sumar ascens darrere ascens fins a arribar a la segona divisió, una fita en la història de la societat. "Koblenz existeix gràcies a Milan Sasic", resava amb honor una de les pancartes del renascut Oberwerth el dia dels seu comiat.

Aquell grup va sorprendre pel seu un joc atractiu i veloç: “Al futbol es juga igual a tot arreu, són 11 contra 11 en un rectangle” amb eixa sorna despatxava les incomodes preguntes sobre la inferioritat del TuS respecte a tots els seus rivals. Els resultats van retornar la confiança en els inversors, regressant després de molt temps d'absència. El public, va recuperar la il·lusió per un club que se la va furtar a força d'enganys. Les inexistents graderies van eixir de la terra com per art de màgia, l'estadi buit es va omplir de gent i el rectangle tornava a estar copat de panels de publicitat, estampant-se de nou en les samarretes un patrocinador. Tot va nàixer gràcies a un baló de cuir lligat a un refugiat croata que va portar la prosperitat esportiva a una societat tocada de mort. Koblenz va créixer al ritme que ho va fer el seu entrenador, creant una nova entitat del no-res, modelant una estructura derruïda que va donar pas a un club modern gràcies a la calor del triomf. Mentre l'equip sorprenia a propis i estranys lluitant en la part mitja-alta de la segona divisió, la gran institució del sud, el Kaiserlautern, veí i rival del conjunt morat, s'enfonsava en la taula. Un projecte de joves talents creat per al ascens veia a poc a poc com el seu futur s'anava enfosquint. Sense dilació, i després de cinc anys d'èxits continuats, Milan Sasic va acceptar el repte, el seu major repte, entrenant a tot un mite en la història del futbol teutó. Kaiserlautern havia caigut en mans de l'home miracle.

En tot just 15 jornades va salvar als roten-teufel del descens, però no va ser suficient. Com li passara en Gebhardshain, va ser mal tractat, enganyat, menyspreat per una dirigencia que es va aprofitar de la seua modèstia i talent per a salvar un projecte en el qual mai van confiar. Entre loor de multituds, amb l'estima publica i privat d'una plantilla de jugadors que va arribar a adorar-lo, va ser acomiadat, sense motiu, un any després de la seua arribada. La inmadureça del roster era infinita, insuficient per assolir un ascens exigit amb vehemència i despropòsit. Este "bonachón" d'aparença, acostumat al sofriment i a treballar amb saldos va agafar la seua encoratginada maleta per a buscar un millor destí. El periple en el Palatinat el va catapultar. Del sud al est, de Hamm a Kaiserlautern, i d'este a Duisburg. Altre vigia del futbol alemany va cridar a les seues portes.

Al juliol de 2009 es faria càrrec de les zebres. Un dels primigenis dominadors de la Bundesliga, habitual en els seixanta i setanta en ocupar el podium de la primera divisió i que duia massa temps enfonsat en la segona categoria, sense motivació, esperança ni rumb. El club va posar en les seues mans un modest projecte a quatre anys per a aconseguir retornar al seu habitat natural, la divisió d'honor. Amb la habitual paciència, amb la pausa que soles ell sap donar-li a un procés tan complex, va iniciar un camí que en la seua segona temporada ja ha aconseguit una fita. Després de 13 anys, i com a equip de segona, el MSV Duisburg tornarà a disputar una final de la POKAL. Un repte, altre més, un impossible, altre més, una utopia, altra més, en la carrera de Milan Sasic. En el mes de Maig l'Olímpic de Berlín es convertirà en el nou camp de batalla, el Schalke, el seu nou adversari, i Sasic, vell guerrer, posarà en joc, com solament ell sap fer, la seua capacitat per a vèncer a la lògica. Altre miracle, Milan, altre miracle.!

Equip eliminat.

Fa temps que aquell argument d'equip bronco i coper va passar a ser un eufemisme sense aplicació practica. No se'ns donen bé les eliminatòries. En la copa del Rei soles el Racing de Santader com equip de primera sap el que és caure eliminat davant el VCF. I a Europa, el Werder (per diferència de gols) i el Bruixes després d'una prorroga, han sigut les úniques víctimes. Deia Rafa Benítez que una cosa és el control i el domini efectiu del partit, i altra, la sensació de control, basada en la possessió de la pilota (eixa gran mentida) o en tindre un major numero de llançaments a porta (no necessàriament entre els ters pals). El Schalke sense generar ocasions, ni perill, eixa classe de perill que infon por per embotellar-te en l'àrea, ha sigut capaç d'eliminar al VCF a pesar de la seua aparent inferioritat i dels seus pocs mèrits per a traure endavant l'eliminatòria, ha controlat en major mesura i amb millor encert que nosaltres els dos encontres. I a pesar de contar amb el factor sort (gol de Raul en Mestalla) ha guanyat este assalt als punts. En este trieni de descalabros en partits del KO hi ha un punt en comú, almenys en els enfrontaments continentals.

I és la superioritat física dels equips. Una superioritat que no té res a veure en la preparació, sinó en la fisonomia, en l'altura, la fortalesa, l'empaque, en la major costum d'esforç, de ritme alt i joc de xoc. Aspecte en el qual sempre ens hem vist inferiors, incapaços de superar en velocitat a qualsevol adversari, a superar-los en jugada aèria, o a intentar realitzar amb èxit alguna paret. El mur que teníem davant sempre va atallar qualsevol possibilitat, perjudicant-nos, anul·lant les nostres virtuts, la velocitat en el toc, el joc combinant..etc. Han contribuït també errors propis, en 9 de cada 10 ocasions Aduriz hauria sentenciat el partit amb les tres clarísimes oportunitats que va tindre, sempre, fixeu-vos en el detall, desequilibrat per la major força física (incapaç de traure-li el cap per velocitat) del defensor. És una rémora d'este equip, que posseïa qualitat amb Villa i Silva, que la posseeix amb Joaquin, Mata i Banega, però que no té eixe punch necessari que atresoren a cabassos els equips europeus.

En general la Champions realitzada pel VCF és senzillament bona, brillant per moments. Simplement decebedor per no saber competir, eixe aspecte en el que va posar l'accent Aragonès no més fer-se càrrec de la selecció és el defecte que hem collit nosaltres en esta època. Acostumats a tot el contrari devem acceptar, si es vol com defecte, que en envits com els de ahir, a falta de ser tremendament superiors en quant a qualitat tècnica, sempre estarem per darrere. Mèrits per a estar en quarts s'han fet, que foren suficients és altra cosa. Este equip està en reconstrucció i en ple creixement de la mà d'un tècnic que encara ha d'aprendre, i quines millores, a pesar de ser lentes, acaben arribant. Fracàs, si, perquè som guanyadors, perquè hem deixat veure que amb millor encert i més experiència tindrem millors premis, perquè hem plantat cara al Manchester United i al Barça. La complaença i el conformisme viu a Sòria, en Orriols o en llocs variopints, per a qualsevol entitat gran perdre sempre és un fracàs del qual s'alça. Bandegem la mediocritat. El conformisme no et deixa créixer ni millorar.

8 de març 2011

És més senzill dir la veritat.

Estan indecisos, no saben com justificar un tracte de favor que va en perjudici d'uns i a favor d'altres. S'escuden en arguments buits, en poses falses, utilitzen dogmes caducs que atempten contra la raó. No hi ha remordiments, perquè per a això, fa falta tindre consciència i atresorar uns grams de vergonya, simplement busquen un discurs oficial amb el qual tapar el seu concorregut cercle d'interessos. No defrauden gràcies a la seua afamada estultícia, per ser basts de postin, snobs i radicals. No tenen però els demanen motius, certeses, i explicacions que no saben donar. Són així de freds, fan gala d'un rostre dur i d'una desvergonyia excelsa.

Molts justifiquen el fet enarborant la bandera teològica, l'essència identitària, de la representativitat i el pes sobre un grup de jugadors, pel que sembla, incapaços de governar-se per si sols. Com si uns altres, d'idèntics galons, meritatges i virtuts foren excrescències que cal oblidar, i quina experiència i valors no foren dignes de ser difosos entre un grup freturós de referents. Apel·len als numeros, es basen en les mentideres estadístiques, però el seu afany de revenja els cega, tant que són incapaços de veure que el ungit i el defenestrat calquen xifres, partits i sensacions sobre el terreny de joc. Bessons d'infermeria que han recaigut de velles lesions, no obstant, per a un no hi ha motiu de salut que valga, per a l'altre, és l'excusa perfecta que justifica la seua sentència.

El tracte és denigrant, qui no va tindre paraules de consol, d'esperança, ni bons gestos se li va abandonar a la seua sort, esperant de bona lid una cridada que mai va arribar. Les paraules que va haver d'escoltar per televisió se les van negar fins a la sacietat, covards com són per a donar la cara. Expectant va permanèixer, esperant el moment per a donar un SI VULL que li relegara al furgó de cua gràcies a una sensible reducció de salari. Una estratègia que serà utilitzara amb el favorit per a gravar la seua imatge en el temple, preparant els carrers sobre els quals passejarà aupat als lloms d'un ruc per a gaubança de tots nosaltres.

Buscaran, habides carronyeres com són, formes per a justificar. Totes d'una vacuïtat sublime, soles a l'abast de mentiders compulsius. Justificar este acte és més senzill, sa i fins a decent. A Baraja se li va donar la puntada per un simple motiu de venjança. A Albelda se li renovarà per ser amic íntim, soci, col·lega i fins a pot ser que algo més. Defecar-se en un símbol d'esta forma té el seu merit, insultar a la intel·ligència de l'aficionat, és delictiu. Si tingueren una mica de trellat actuarien de forma equitativa, amb justícia, tractant a la història com es mereix. Tots o cap. Cap o tots, tracte just i per igual. Però el mal ja està fet, les portes segellades per als de sempre, i obertes de bat a bat per als mateixos. Que just és que allò que deien odiar és ara lo que apliquen a ulls clucs. Soles canvia el color de la senyera, però la pàtria, segueix sent la mateixa, com ho són els excrements que ploguen sobre els nostres caps, eixits del mateix cul que sempre va mancillar la terra sobre la que vivim: els interessos personals.

2 de març 2011

Nou Mestalla: Les millors imatges



Commemorant els dos anys de paralització de les obres recuperem algunes de les millors imatges que existeixen d'un projecte que mai vorà la llum.

Entrades relacionades: El mort dona la cara | Obra inacabada | Estadi Fantasma|
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...