28 de juny 2012

Tirol del Sud guanya l'Eurocopa

Onegen banderes estranyes, i els seus participants estan molt allunyats del glamour d'aquells que protagonitzen el torneig del estiu, però l'altra Europa ja té al seu campió, i no és ni Alemanya ni Espanya. Prop de la frontera germana amb Polònia, a un parell de centenars de quilòmetres de les seus del rimbombant campionat que organitza la UEFA les minories ètnic-lingüístiques del vell continent van tancar el passat dia 24 la seua particular Eurocopa. En la Lusàcia alemanya els italo-germans del Tirol del Sud es van imposar per 3-1 als hongarèsos-romanís per alçar el seu segon torneig consecutiu després del èxit assolit en 2008 a Suïssa, disputat en el cantó dels Grisons.

En esta edició van participar vint seleccions, des de gal·lesos, fins a cimbris – ètnia que viu en Trento – al costat de les minories alemanyes i croates de Dinamarca i Sèrbia, o els eslovens de Caríntia, sense oblidar als Karachay, l'ètnia turca del caucas rus. Tots reunits baix l'auspici del govern de Saxònia. La cerimònia inaugural va aconseguir conjugar la diversitat cultural dels participants incloent himnes en turc i balls regionals hongaresos dotant a la modesta escenografia d'un colorit adequat sense caure en l'estridencia folklòrica ni en els excessos.

La reivindació e intercanvi cultural és un dels pilars que fomenta esta Europeada, que troba en els més joves el seu principal puntal. L'equip amb la mitjana d'edat més baixa del campionat ho va presentar l'Hongria-Romaní de Istvàn Mezei, incloent entre les sues files alguns seleccionats que just superaven els 14 anys d'edat, convocats com via d'escapada a la seua situació, que sovint, es veu truncada per l'atur o l'alcoholisme dels seus progenitors, especialment maltractats per l'auge extremista en el país dels magiars, que han dut a les milícies del partit en el poder a emprendre persecucions fins expulsar dels municipis que controlen tant a les minories com als emigrants.

Els germans Agmenc, Jordan i Amiel, arriben al torneig des d'Occitania per a completar la seua immersió en una cultura fins fa poc gens familiaritzada per a ells, encara que haja pertangut al seu llinatge durant generacions “a casa només el nostre avi parla occità, ens pareix interessant aprendre la nostra cultura i ajudar que no es perda la llengua” Un nexe en comú de tots els participants, com els ocorre a la família Honecker, naturals de Dresden, e instigadors d'una campanya per a que el sòrab – la llengua dels saxons – siga reconeguda pels landers, ja que soles un terç d'ells viu en la Saxònia nascuda després de la reorganització federal de la pos-guerra. “Parlem tot el temps en sòrab, fins i tot amb els xiquets, encara que és complicat mantindre una llengua no reconeguda, ixen al carrer i soles escolten i lligen alemany.”  

Encara que la selecció dels sorbis de Lusàcia siga la més professional, contant fins i tot amb Frank Rietschel com a seleccionador, ex jugador del E.Aue, no han tingut una longevitat especial en el torneig. Clasificaren segons del grup A darrere dels caríntis i van ser eliminats en quarts pels romanís després de perdre per 1-0.

L'èxit del Tirol italià suposarà un recolzament per a la política del partit (del mateix nom) que conta amb tres diputats i altres tants senadors a Roma, a més d'un representant en el parlament europeu, en les seues ànsies d'aconseguir un estatut d'autonomia per a una regió de parla alemanya.

Qui sap, pot ser que en 2030 la selecció valenciana es presente al torneig en representació de la minoria valencià-parlant de la seua pròpia regió. Per falta d'esforços no serà.

26 de juny 2012

Els dissidents de l'Eurocopa

Allunyada de la costumista pose industrial, Lviv, s'enorgulleix de la seua bellesa barroca, de la barreja cultural i de la diversitat creativa de les seues gents, molt allunyada de les grises Kíev i Donetsk, poblades quasi en exclusivitat per vies de tren, fabriques i edificis prefabricats d'estètica soviètica. La Venècia d'orient es presenta en el campionat d'Europa com la ciutat més atractiva per al turista, i també la més viva i contraposada a la resta del país. El fan-center reposa en ple centre de la urb, en l'avinguda llibertat, una de les principals artèries per les quals va correr l'independència abans d'arribar al cor d'Ucraïna, guardat als peus de l'estàtua del literat Tares Shevchenko, que albira a l'horitzó com el seu patit país s'obri al món tímidament.

En la ciutat més cosmopolita de rutenia com més s'allunya el viatger del centre per a endinsar-se en els ravals perifèrics va trobant la cara més crua d'una localitat que com tota població de la zona no ha pogut evitar la capitulació davant el poder de les fortunes imperants. En els suburbis de Lviv el partit nacionalista té la seua pedrera de joves valors, xics desencantats amb una vida que els presenta una opulència que passa de llarg per la seua existència, trobant en el futbol i la seua facció més violenta la via d'escapada necessària. Les zones que delimiten el centre noble dels barris perillosos es presenten sempre amb la mateixa pintada: “Hate Football, Love Racism” a manera de lema fronterer que llueixen orgullosos els més de 10 mil personatges que el passat curs van inundar els carrers de la ciutat per a demanar la fi de l'arribada de jugadors estrangers al campionat local.

Els ultres del Karpaty Lviv s'erigeixen com els més violents e idealitzats en l'extremisme, fins al punt d'abraçar el nazisme de forma vetlada. La resta de grups dominants de l'ambient radical reuneixen una barreja prou confusa d'ideals que els permeten caure en la contradicció eterna en tots els seus actes a pesar de presumir de tindre en comú la seua repulsa als dos règims que van assolar el país durant i després de la guerra mundial. Oleg Soldatenko, aficionat enfrontat al Banderstadt, una de les associacions del panorama ultra en Lviv, solidificà el seu activisme després d'un ardu enfrontament amb Petro Dyminsky, un dels tants oligarques que controlen el futbol ucraïnès i propietari del Karpaty, per a formar el K.O.S, una organització que pretén aprofundir en la cultura ultra com vehicle d'integració, eradicant la violència i la política dels estadis de futbol.

“Tant de bo puguem construir el que existeix a Alemanya” declara a la premsa, “hem de parlar amb el xics abans de veure'ls amb el braç alçat en una graderia, no després, perquè ja és massa tard, el que necessitem és una evolució, no una revolució” A pesar dels avanços dels quals presumeix haver aconseguit amb la seua organització lamenta que el suport de les institucions públiques i organismes privats siga escàs “perquè estan controlades, i jo, no estic bé vist pel senyor de Dyminsky, que és qui mana en esta puta ciutat.” K.O.S organitza cursos, tallers i xarrades entre la joventut per a educar-los en la prevenció de la violència i evitar que caiguen en les mans de les màfies mitjançant l'ajuda social a les famílies més desfavorides, fent-los entendre les diferències entre el patriotisme bé entés i l'extremisme desenfrenat que assola l'esport nacional. “Corregir des de l'educació” com afirma Soldatenko “encara que la majoria de la gent a Ucraïna és poc propensa al canvi, els agrada tot com está, com ho han conegut sempre, així és molt difícil donar un gir radical a la situació.”

Andrij Sadowi, alcalde de Lviv, públicament sempre es va mostrar partidari de combatre els grafitis obscens, ja que desenes d'ells poblen els carrers fent apologia del “white power” (tots escrits en perfecte anglès) encara que passats els mesos ni tan sols s'ha molestat en tapar-los per a ocultar la realitat d'un racó de la seua ciutat de cara al turista estranger, com si ha passat en altres localitats. Eugen Bantysh, ex jugador del Dynamo i ambaixador per al aficcionat (www.2012fanguide.org ) intenta fer pedagogia a través de la TV gràcies al seu càrrec de comentarista i es lamenta davant la provocació que suposa el problema de la violència en el futbol patri: “Veus a xavals amb el braç enlaire o entonant càntics feixistes quan els seus avis van ser torturats i assassinats pels nazis durant la guerra, açò és una bogeria.”

En un entorn preparat i després de seixanta minuts d'escabrós metratge Sol Campbell mirant a càmera va convidar als seus compatriotes anglesos a veure l'Europcopa per la TV i evitar el risc de regressar a casa en una caixa de fusta. Les imatges mostrades per la BBC parlen per si soles, encara que el context en el que van ser emeses no responia al panorama que es trobarà l'estranger en el país dels oligarques. Hui, Ucraïna és el lloc més segur d'Europa, i ho és per una senzilla raó, els perillosos ultres ucrainesos passen de l'Eurocopa, per convicció uns, altres, per estar a les ordres de les màfies i els mecenes que han invertit sumes ingents de diners, i no van a permetre que els seus cadells llencen pel terra un suculent negoci.

Els anti Euro 2012

Encara que solen ser escasses, i silenciades pel poder mediàtic, de forma tímida menuts grups de dissidents s'atreveixen a manifestar-se en favor de Yulia Timoshenko en els punts àlgids de Kíev per a desaparèixer tan ràpidament de la zona com les forces de l'ordre es percaten de la seua presència. Està prohibit transmetre una imatge roina d'un país que es juga, afirma el govern, molt en este torneig. L'avenir que li espera al capturat per tal acte d'indisciplina social no es alentidor degut al augment dels abusos policials i la repressió política que viu la regió després de l'enfonsament dels partits pro-europeus.

A pesar del recel existent és habitual trobar grups de protesta de diversa índole. El més curiós ho integra un grup d'atractives joves (FEMEN) que s'aposten enfront d'un dels tants clubs nocturns que no han escatimat recursos en reclutar noves xiques per a poder fer front a la demanda que exigeix un esdeveniment com este. Amb el tors nu, vestides de cuir, i amb un penis de plàstic penjant del pubis mentre expressions com “l'esclavisme sexual és feixisme” recorren els seus cossos es manifesten en contra del sucós negoci de la prostitució a Ucraïna, un dels paradisos del turisme sexual a Europa, i principal font d'ingressos de les màfies. (vore foto)

Encara que les hi ha que han creat més malestar entre el poder establit. Ievgen Schelkunov és el líder dels ultres del Dynamo de Kíev i un dels capitosts del moviment anti-Euro en la capital. Tant que trau pit per haver sigut cridat al despatx d'Igor Surkis on este li va presentar una carta del govern en la qual l'insta a controlar l'activisme del seu cadell en pro de mantindre la bona imatge de cara als turistes.

“Donar suport a l'Eurocopa és donar suport l'actual sistema, que està corromput i dirigit, Ucraïna és una gegantesca mentida” sospita que les autoritats tenen punxat el seu telèfon i per això han descobert que ell està darrere de les milers de pancartes, pintades i adhesius que solen poblar el centre de Kíev, així no és estrany que l'any 1984 forme part del logotip del moviment, al costat d'un casc de policia i a dos mans repletes de bitllets que transformen l'anagrama oficial del torneig en altre que substitueix les paraules “Euro 2012” per “Fuck € 2012”, en una clara referència a la distopía que va plasmar George Orwell en la seua obra.

Degut a la seua posició d'enllaç entre els aficionats i la direcció del club, Schelkunov està acostumat a tractar amb Surkis, encara que esta vegada va ser amenaçat per este amb tindre seriosos problemes si tornava embrutar la ciutat amb els seus lemes anti-erucopeistes durant la durada del torneig. Ievgen només s'atreveix a parlar amb premsa estrangera perquè assegura que “està sent seguit de prop” , “des d'aquella reunió amb Surkis no he utilitzat el telèfon, estic controlat.”

El líder dels Ultra-Dynamo reflecteix el sentir d'una part del moviment ultra en tot el país, lluitem contra els oligarques, contra el futbol negoci, l'Eurocopa no va amb nosaltres, tot açò és un circ per a guanyar diners. Els estadis a Alemanya per al mundial van costar 100 milions, ací s'han disparat fins als 500 i ningú demana explicacions.” La lliga nacional és un reflexe del sistema baix el qual es regeix l'estat, una competició de tres nivells que controlen el Shaktar (Akhmetov), Dynamo (Surkis) i el Metalist (Yaroslavsky) “de tot açò té la culpa el donezker – grup de poder que envolta a Rinat Akhmetov, l'home més poderós del país, que inclou al primer ministre – ho controlen tot des que es van fer amb el poder.”

Ievgen desconeix perquè alça tant recel en les altes instàncies, però imagina d'on naix tot. En l'últim Karpaty – Dynamo van insultar a pulmó obert durant cinc minuts a Vikor Yanukovich, uns càntics que es van escoltar en tot el país a través de la televisió estatal, encarregada de transmetre l'encontre.“Ací la policia està dirigida pel poder econòmic, són els seus joguets, des de fa uns anys la política ucraïnesa és tot aparença, és un gran germà gegantesc.”

Els distints enviats especials a Ucraïna no cessen de relatar les curioses escenes que es troben de les faccions més temudes dels ultres locals, reclosos en locals destartalats en les afores de les seus, veient els partits per la televisió, banyats en alcohol i música, allunyats dels centres de les ciutats i dels estadis de futbol. Potser eixe siga el major acte de patriotisme que hagen realitzat, tot per complaure al gran líder.

Primera part d'este article ací -> Ucraïna: Un país, tres oligarques

19 de juny 2012

El derby que va atemorir a les SS

No conta amb l'ostentació dels grans derbys d'occident, encara que no té res que envejar-los. Té història, 185 enfrontaments en 110 anys, i aúna passions polítiques que tracen una distribució en simpaties cap a uns o altres colors en forma de tauler d'escacs sobre la urbs, i a més, arrossega un component religiós, postís, que aconsegueix donar-li nom: Wojna Swieta. Guerra santa.

La violència que l'oest europeu va aconseguir bandejar del seu futbol fa vint anys segueix banyant en sang el derby de Cracòvia per a dotar a la segona població del país amb un macabre sobrenom: la ciutat dels ganivets. Els seus barris, convertits en ghettos ideològics, han aconseguit que significar-se públicament cap a un o altre equip siga sinònim de mort si ho fas en el lloc equivocat, i per això, diversos murals que es tornen en menudes obres d'art urbà no cessen de recordar al vianant, a manera d'advertiment, en quina zona es troba.

Ni la perduda del domini sobre el futbol polonès, separant-los en diferents categories, va poder amb la necessitat d'un duel que va donar pas a un substitut en forma d'amistós anual amb el que llepar-se les ferides i evocar aquells temps en els quals parlar del Wisla i del KS Cracòvia era parlar de poder, dels dos màxims representants d'un país que en 1939 va erigir als seus jugadors en herois nacionals duent-los al front per a morir per Polònia.

Els fets de l'estadi Garbarnia

Entre les seues graderies creixen matolls on abans s'amuntegaven obrers de la resistència, els seus bancs de fusta, sense record possible,desapareixen víctimes de la podridura, i el metall que guarda el recinte es retorça al capritx de les inclemències castigat per l'òxid, exercint de testimoni decadent d'un passat que relata l'història d'un futbol oblidat de la seua grandesa. El Garbarnia sempre va ser sinònim de llibertat en temps d'ocupació, un reducte clandestí al qual acudir per a reptar a un govern nacionalsocialista que va abolir per decret les entitats esportives fins reduir el futbol a la il·legalitat, jugant-se de nit, amb els fars dels automòbils com única guia d'una nació que a manera d'irreverència va elevar el joc de la pilota fins a la categoria de rei, proliferant en els seus barris competicions a disputar en les afores, entre els boscos, o protegits en els patis del darrere de fabriques abandonades, mantenint amb vida l'esperit patriòtic entonant l'himne polonès abans de l'inici de cada encontre.

Aquella indisciplina social es va transformar en vista grossa quan les autoritats es van adonar de la impossibilitat de posar portes al camp, però abans que oficials i soldats alemanys acudiren com espectadors de luxe a aquells partits fora de la llei, no van escatimar esforços en castigar a uns futbolistes, que no en poques ocasions, van deixar de presentar-se als partits després de rebre “amistoses” visites a les seues cases.

La rivalitat entre els dos clubs més antics de Polònia no va saber trobar pau ni en els moments de reivindicació nacional. Abandonats els subterfugis forestals a l'octubre de 1943 més de deu mil espectadors es van donar cita als afores de Cracòvia para omplir un Garbarnia que acolliria el partit decisiu enfrontant al Wisla i el KS, dos potències que des de la independència polonesa de l'imperi rus havien comandat una lliga extinta baix l'invasió nazi. Tadeus Mitusinski, ex jugador del Kraków, arbitrària la final convertint-se en objecte d'un fet insòlit durant la invasió germana del país. Un penal, una pena màxima, després d'unes mans del Wisla va decantar un partit empatat i un títol disputat fins a l'últim minut, encenent els ànims d'uns jugadors que agredint al col·legiat en plena gespa van deslligar una resposta en una graderia que formaria part d'eixa guerra.

El recent alçament del ghetto de Varsòvia (19 Abril-06 Maig 1943) va alarmar en la Podgarski Plaz, la seu de les SS en la ciutat, iniciant l'atrintxerament davant el que pareixia una revolta contra l'invasor, donada la virulència d'uns disturbis, que durant diverses hores, es van estendre per tota Cracòvia. Ignorant com sempre, el poble és derrotat davant la creença infosa pel governant que li fa desconèixer el poder real que posseeix, l'exercit alemany, una vegada alertat del motiu d'aquells actes va deixar fer als violents fins que el cansament poguera amb ells.

No estaven preparats per a repel·lir cap mena de resposta popular, i ningú ho va saber veure.

La reconciliació


Aquella va ser amb música i rams de flors, amb aplaudiments i vítols. Després de l'alliberament de Polònia en el Garbarnia es va disputar el derby de la reconciliació, un perdó públic cap a Mitusinski i els jugadors del KS per part del Wisla, instigadors d'aquells enfrontaments del 43 que havien quedat en les seues consciències a manera de vergonya en temps de penúries nacionals. Encara que el resultat no seria diferent. Altre penal intentaria decantar el duel a favor dels Pusy, encara que esta vegada no va provocar protestes ni agressions, sinó que a manera de burla o mofa, va ser rebut entre riures i aplaudiments contra un àrbitre torp al que se li van notar massa els colors.

De record recurrent, la batussa del 43 s'alça com l'inici d'un enfrontament etern, a pesar que l'absència de violència va ser quasi total fins l'enfonsament del sistema comunista, desbocada gràcies a la frustració que va provocar la crisi que acompanyá el col·lapse del bloc soviètic engreixant les hordes d'ultres en unes graderies que han transformat derbys com el de Cracòvia en una carnisseria que ja ha deixat 12 morts, l'últim al gener de 2012, en els últims 15 anys.

L'enfrontament fratricida segueix arrossegant escenografia socialista pintant al Wisla com els gossos cracovins pel seu passat sindicat a la policia soviètica, i al KS, els Pusy, amb el cartell d'equip pro-jueu encara que en les dos entitats hagen jugat tants catòlics com semites al llarg dels temps. Tot siga per mantindre un estatus que justifique unes posicions que només coincideixen per a recordar aquell octubre del 43, ara disfressat de contribució a la causa nacional.

14 de juny 2012

Ucraïna: un país, tres oligarques

Si n'hi ha un racó al món on el poder econòmic controle amb descar la vida pública i política d'un estat eixe és Ucraïna. Cadascun dels 15 empresaris més poderosos governen una província, convertides en regnes de taifes on tot i tots estan baix les ordres de l'imperi empresarial de torn, i això, evidentment, afecta també als clubs de futbol. Rinat Akhmetov, l'home més ric del país, governa la regió est i controla el Shakhtar Donetsk, el gran dominador des de la seua arribada a la presidència. Igor Surkis és l'amo de la capitalitat i centre de la nació i també del Dynamo de Kíev, i el tercer en discòrdia, Alexander Yaroslavsky, és el senyor de la regió de Kharkov i del seu club de futbol, el Metalist Kharkiv.

Entre ells no soles existeix una rivalitat esportiva, sinó també política, en la qual han contribuït finançant i donant suport públicament a diversos candidats presidencials dels quals s'han aprofitat fins ser inclosos en un peculiar òrgan governamental del que fa ús l'estat des de fa anys: El consell d'inversions; compost pels homes més rics e influents d'Ucraïna i la finalitat dels quals és dirigir les inversions estatals en aquelles zones més necessitades. Que evidentment, sempre son les seues.

Gràcies a elles la popularitat en els seus menuts estats augmenta dia a dia donada l'alta rendibilitat de les inversions, dirigides per un govern que sufraga el 80% de les obres quedant la resta en mans de les empreses privades dels membres del consell, sempre guanyadores en qualsevol licitació. El cas més paradigmatic és el de Yaroslavsky qui ha alçat una ciutat nova en Kharkov amb motiu de l'Eurocopa, inclosa amb calçador com seu a pesar de no tindre hotels, ni estadi, ni aeroport... impediments que han estat salvats gràcies les inversions d'este peculiar oligarca al que ja se li coneix com “El Rei de Kharkov” i que controla fins a les entitats bancàries de les poblacions baix el seu domini. Dominis profundament marcats pels seus “dos immediats superiors” que no són altres que Akhmetov i Surkis, qui tenen una pugna aferrissada pel control absolut del país sense admetre rival algun.

Igual que els seus "dos amics" Yaroslavskypermaneix retirat de la política activa des de 2006, uns derrotats per la marea taronja, altres, guanyadors per donar suport a la facció pro-Moscou, conseqüències que delimitaren les fronteres de poder actual. Mentre l'actual primer ministre Viktor Yanukovich és un habitual de les celebracions del Shakhtar, inclús parlamentant, Yaroslasvsky va caure en desgracia amb l'enfonsament de Yulia Timoshenko, vinculada aKharkov i habitual companya en actes públics del rei de metalist. Este empresari, que va ser militar primer i policia nacional després, va alçar la seua fortuna a la manera que es fa riquesa en l'est post-comunista, estant en el moment just en el lloc ideal acompanyat per la persona adequada.

I tanmateix se li pot considerar com el més decent de tots ells, no soles per enfocar la seua política inversionista en ajudar a la joventut amb centres educatius d'alt nivell i escàs cost per a les famílies, ni per la construcció d'espais esportius i centres u hospitals, El Rei de Kharkov detalla en la web del seu holding fins al últim euro invertit en els projectes que patrocina, que sense ser res, ja és un símptoma positiu vists les maneres que es gasten els seus col·legues de riquesa. Populisme soviètic.

La guerra del futbol

Alexander Yaroslavsky sol passejar-se en xandall per les instal·lacions del Metalist, deixant-se veure en una sala més pròpia de l'època zarista, per la seua excèntrica decoració, prenent un cafè amb algun jugador o xarrant amb l'entrenador, i de vegades, tombat en alguna butaca de la sala de jocs meditant en silenci. Sap que el seu club mai podrà guanyar la lliga, i que més enllà de trencar tots els rècords al classificar durant sis temporades consecutives com a tercer no podrà desbancar ni al Dynamo ni al Shakhtar mentre no vença als seus propietaris afegint més zeros en el seu compte corrent per a avançar en la llista nacional de milionaris i augmentar la seua influència en l'establishment ucraïnès.

Així funciona la lliga ucraïnesa, una classificació que reflecteix any rere any l'estatus econòmic dels propietaris del país, sense sorpresa alguna, mai. En 2008, quan va posar en dubte el segon lloc del Dynamo la federació va obrir una investigació acusant al Metalist de comprar partits, una sanció de nou punts, després de concloure el procés sense proves definitòries e imposada per un comitè farcit d'empleats d'Igor Surkis (entre ells el seu germà, president de la federació), va arrevatar-li el subcampionat d'un torneig sobre el qual planegen massa sospites de partits perduts a consciència quan la victòria d'un segon pot alterar l'ordre natural.

Igor Kolomoisky és propietari del Dnipro (famós per deixar-se perdre tots els derbis amb el Dynamo) de l'Arsenal Kíev (famós per deixar-se perdre sempre davant el Dnipro i el Dynamo) i del Krivbass Kriviy, un modest club que exerceix de satèl·lit dels altres dos, reflecteixen una realitat en la qual el baló mai dicta el resultat final en el campionat local, profundament marcat pels egos i baralles en sectors de poder.

El joguet Eurocopa

L'organització del torneig ha suposat per a Ucraïna una gran modernització de les seues infraestructures. Carreteres de terra que unien capitals s'han convertit en autopistes modernes – de dubtosa qualitat per a suportar hiverns durs segons alguns tècnics independents. – Ciutats com Kharkov poden gaudir ara d'un aeroport internacional, d'un centre comercial, de diversos hotels cinc estrelles i d'un modern estadi dotat d'un centre d'entrenament d'alt rendiment.

Els barris més deprimits de Kíev que envolten l'estadi olímpic s'han transformat en zones obertes i netes, i tot per a major glòria d'una classe empresarial que ha augmentat els seus dividends de forma exponencial gràcies a licitacions en totes les millores escomeses en el país.

Encara que no siga a benefici d'una població que ha vist com milers de milions han estat invertits en projectes que han sigut paralitzats per quedar-se sense fons fins i tot abans de començar a treballar. On estan els diners? Tampoc són poques les veus que apunten sobre la falta de sostenibilitat de les actuacions escomeses en un país que no atrau turisme exterior, i molt menys en zones cuasi desértiques com Kharkov. Contant amb moderns estadis quan els esports d'hivern superen en interès al propi futbol, on equips com el Dynamo, el més popular, disputa els seus encontres en el Váleri Lobanovsky, de 17 mil localitats, on apenes aconsegueix arribar a mitja entrada en els seus partits de lliga. Els ingressos per taquilla del conjunt de clubs de la lliga apenes superen el milió d'euros.

Pots llegir la segona part d'este article ací -> Els dissidents de l'Eurocopa

12 de juny 2012

Crack juvenil, suïcida, bohemi

Qualsevol habitual del metre berlinès pot creuar-se amb ell sense adonar-se, hi han dies que apareix abillat amb la seua xucla de cuir i acompanyat per la seua inseparable guitarra, altres, simplement, apareix disfresat amb estrambòtiques vestimentes. Poca gent sap que darrere d'eixe aspecte desendreçat, d'eixa excentricitat innata, s'amaga l'història d'un xic bondadós, de cor enorme, que va cridar l'atenció dels millors clubs d'Europa, i que ara, als seus 28 anys, viu en seixanta metres quadrats envoltat de llibres de Bukowski i de Noam Chomsky, amb discos dels The Smiths i Nirvana escampats en una habitació repleta de pintures acríliques, dibuixos al llapis i poesies que pengen de les parets com antídot a un passat que el va dur cap a la mort.

La biografia de Martin Bengtsson és una història d'obsessions dutes al extrem, d'un adolescent incomprès que va viure en la solitud, tan pendent d'enfocar la seua carrera esportiva que va oblidar crear-se una vida fora del rectangle de joc.

Amb la música superà una depressió que no sabia tindre, component cançons com a ocupació per a portar una lesió de menisc que el va apartar del únic lloc en el món en el qual es sentia útil, el camp de futbol. Però un simple fet, una decisió absurda d'una empleada mesquina el va espentar al abisme. Després de regressar d'una convocatòria amb la selecció sueca Sub-18 va trobar la seua habitació destruïda, tot allò que li feia mantenir-se viu fora del futbol, els seus dibuixos, les seues partitures, la seua obra, havia desaparegut. Les tempestes internes d'aquelles nits en solitud que aconseguia calmar amb la seua inquietud creativa van tornar per a atrapar-lo en un tancament espiritual que es va tornar en perjudicial per a la seua pròpia subsistència, volgué marxar-se, tornar a casa, però fer-lo suposava convertir-se en un perdedor, en un fracassat, possibilitat que el turmentava encara més.

Abans del caos

Com tants altres xiquets d'aquella Europa feliç del 94 Martin recreava en els carrers aquelles matinals de futbol suós enfront del televisor que portaven baralles amistoses entre amics per erigir-se en Romario o Bebeto, per ser el Henrik Larsson o el Tomas Brolin de metre i mig amb sabatilles esgarrapades i samarretes de tirants dos talles més grans del necessari. Veient aquella Suècia semifinalista en USA, enfundant en la seua inseparable maglia d'un Milan idolatrat, va decidir ser futbolista i construir la seua obsessió. Va jugar descalç en el carrer al vore un documental sobre els inicis de Ronaldo en les faveles, aprenent gràcies a un reportatge sobre l'escola del Ajax que no li serviria de res el talent si no aprenia a jugar en equip.

Aquell menut de 8 anys va conviure amb la solitud de la seua llar – de pares artistes – i amb el desig d'arribar a l'elit. Als 12 va pensar que pesava més del que requeria la vida d'esportista i es va entrenar durant cinc hores diàries, l'ofuscació va créixer tant que la seua progenitora va decidir fer ús d'influències per a dur-lo a l'escola del Örebo SK, perquè la pilota, va entendre, era millor droga que el tabac o l'alcohol, i donava millor vida que la d'artista.

Vestir-se de curt el feia sentir-se útil en un món que no creia seu, va viure massa ràpid. Als 16 anys va debutar a primera divisió, amb 17 ja era capità de la selecció sueca Sub-18 i un dels millors talents del continent, per acabar fitxant pel Inter, el rival del equip de la seua vida, la scuadra en la qual jugava Ronaldo, aquell home que va aconseguir fascinar-lo. Potser va aprendre d'ell el descar amb el que li va llançar a Materazzi un pontet per a ridiculitzar-lo en el primer entrenament amb els neroazurri, intentant emular el gol de Maradona davant Anglaterra en la seua segona pràctica amb l'equip professional.

Aquell suec irreverent va ocupar la portada de la Gazzetta dello Sport per a convertir-se sobre paper salmó en el garant del futur Inter.

L'enfonsament 

Companys, aficionats als cigarrets del riure, en l'equip primavera van aconseguir que es posara fi a la política de règim obert en la residència, obligant a Martin a trobar en la seua amiga la guitarra - adquirida en algun dels seus habituals atacs de compra compulsiva - l'instrument amb el qual aprendre a matar hores i comerciejar-se enemics. Va ser el seu primer pas cap al pou negre, excavat amb anterioritat en tancaments interminables front un videojoc compaginades amb eternes estades en la milla d'or milanesa - va renunciar a l'escola per a viure la vida. - La desubicació fora del terreny de joc feia estralls en un entorn al qual era incapaç d'adaptar-se.

Volia ser Kurt Cobain i Roberto Baggio alhora, compondre calmava el dolor d'aquell genoll trencat, fent-li oblidar la pesadura de veure's allunyat d'un terreny de joc, cosia la ferida que li provocava no poder trepitjar un tros de gespa escrivint cançons, dibuixant, va donar sentit a una vida d'excessos als quals va posar fi, per això la perduda de tot allò tingué sabor a cataclisme, sumint-lo en la perdició quan estava eixint d'ella, aquelles empleades dictatorials que li arrabassaven la seua creativitat una i mil voltes, aquells companys que sempre ho van mirar amb menyspreu per destacar en gran mesura amb una pilota entre els peus, van deixar de difuminar-se darrere dels seus dibuixos i escrits per a ocupar els seus pensaments en exclusivitat, el buit, durant aquell tancament, es va tornar en bogeria.

Un dia qualsevol, després de 48 hores consecutives escoltant en el seu MP3 “Days” de David Bowie es va tancar al bany de la seua habitació per a tallar-se les venes, per a deixar un món que li havia privat de les seues vies d'escapada quan més va creure entendre'l.

Renàixer 

“Ho teniu tot, diners, cotxes, qualsevol dona que vulgueu, ! sou jugadors del Inter !.. i tanmateix no sou feliços” eixes paraules penetraren en el seu cervell al obrir els ulls en l'hospital, envoltat d'aparells i d'un psicòleg incapaç, poc donat a intentar entendre com un xiquet de 18 anys amb el món als seus peus no sabia donar-li sentit a la seua vida. A Estocolm tornaria a trobar-se amb aquells que van oferir-li un rescat que va rebutjar dies abans de tallar els seus canells amb una fulla d'afaitar.

I encara pogué gravar el seu nom en les pàgines de la història de no ser per un titular de premsa (El fill pròdig ha tornat) que il·lustrava en negre sobre blanc el renàixer d'un jugador descomunal que va trobar en les files del Örebo SK una segona oportunitat, despertant-se amb aquella portada vells fantasmes, ansietats i temors en un xic que esperava en secret els partits entre malsons. Aquell dia va saber que el futbol no era un món per a ell i va decidir penjar les botes amb 20 anys i unes possibilitats infinites.

Primer de comentarista, després escrivint articles en premsa, i finalment refugiat a Berlín, lloc en el qual va reinventar-se com a músic, com artista i mecenes. La seua passió per la pintura va dur-lo a vendre algun que altre quadre per una important suma, va obrir la seua pròpia galeria d'art en 2008, però lo que realment li apassiona són les partitures, i Waldemaar, el seu grup, amb el que triomfa, el nou nom amb el qual amaga un rostre ja oblidat i al que mai ningú recordarà amb unes botes posades.

Al 2010 va regressar a Milá per primera vegada després del seu intent de suïcidi per a tocar “Keep all the demons away” en un menut local a mitja vesprada, narrant a colp de guitarra el seu turment personal entre aquelles parets de la pinetina. Mentre abandonava la ciutat per uns carrers deserts Milito, a Madrid, anotava el 2-0 per al Inter en la final de la Champions.

Martin Bengtsson, un home que podria estar a Kíev fent-li ombra a Ibrahimovic, ja ni tan sols fulleja els periòdics buscant un resultat, per a ell el futbol és un borrós record d'un passat que ha soterrat per a sempre.

(*) Martin Bengtsson no ha deixat d'acudir a teràpia des de fa deu anys. Una editorial sueca va traure a la venda la seua biografia en 2010 «I skuggan av Sant Siro» eixint en el mercat alemany en 2012 baix el títol «Freistoß ins Leben» (colp franc a la vida) les dos edicions s'han convertit en un best seller. A Suècia han dut el llibre a una obra de teatre d'èxit rotund.  Molts continuen veient a Bengtsson com un excèntric, encara que en la seua vida actual prima l'assossec i la tranquil·litat, mostrant-se tant en públic com en privat amable i feliç, a pesar de tindre cert èxit amb la seua música i les seues obres, contínua acudint de tant en tant al metre de Berlín per a tocar de forma altruista, ajudant fins i tot a aquells artistes que troba entre els concorreguts túnels del transport públic capitalí.

6 de juny 2012

Futbol i guerra: Karabakh


L'història de Transcaucasia és una història de guerra, de poders caiguts i d'altres nascuts des de les seues ruïnes, de conflictes ètnics i religiosos que han destruït una regió rica i prospera, bressol de grans poetes i artistes universals que ens conten el relat d'un poble derrotat convertit en màrtir, la crònica d'una desolada regió sense reconeixement internacional. Esta és l'història de la República d'Artsakh i de la seua veïna Azerbaijan, la d'un conflicte oblidat que enfronta a azeríes i armenis des de fa dos dècades i que ha immiscuït als seus clubs de futbol en reivindicacions nacionals fins a convertir-se en símbols d'una lluita.

L'equip del poble

Ağdam és una ciutat fantasma, la capital de la desolació, poblada per edificis derruïts al capritx de les bombes de l'aviació i de l'artilleria pesada, els seus carrers es presenten vestits de pastura i matolls amagant el rastre pel qual transitaven antics pobladors, alçant-se boscos entre records de xiquets jugant al futbol en els seus frondosos parcs rosats. Ağdam olora a mort, a malsons, a records oblidats que mai es recuperaran. Els seus habitants només són una ombra en l'imaginari col·lectiu del càucas sud, refugiats pels quals no preocupar-se. Allà on es celebraven noces i soterraments, el lloc en el qual dormitaba l'esperit del déu musulmà, és hui el refugi d'un ramat de cabres assilvestrades, úniques habitants d'una urbs que contempla muda com l'edifici que acollia la fe dels creients s'ha convertit en el cagader oficial dels paramilitars armenis.

A més de 10 hores en cotxe per serpentejants carreteres, allunyat de la terra que li dóna nom, juga el FK Qarabağ Ağdam, sinònim de turcs per als seus vells veïns, és a dir, d'odi. Patrocinat per una gasística otomana i convertit pel govern de Bakú en símbol de la seua lluita política els poltres disputen els seus encontres en l'estadi nacional de Tafik Bakharamov, en la capital azerí, acollint a militars entre unes graderies a mig omplir, repletes de pancartes que ens diuen que “Karabakh is a heart of Azerbaijan” en record d'aquell títol de 1993 conquerit en plena guerra amb Armènia que no va impedir a un estadi abarrotat esquivar bombes i celebrar gols com tribut a una ciutat que es va veure obligada a desprendre's dels seus habitants, sentenciats al exili sense bitllet de tornada.

Com tantes ciutats frontereres Ağdam va convertir-se en la punta de llança des de la qual l'exercit azerí va iniciar les seues ofensives militars contra Stepanakert, capital de la cobejada Nagorno-Karabakh, sent esborrada del mapa després de la seua capitulació davant l'exercit armeni-artsakhes al juliol de 1993, els seus 32 quilòmetres de distància amb la zona de conflicte no li van ser suficients per a evitar ser conquerida quan Azerbaijan va perdre la guerra, i amb ella, part d'un territori que no estava en disputa, convertint a més de mig milió de persones en refugiats en el seu propi país, en apàtrides amb passaport.

La vella regió de Karabakh és hui dia una illa envoltada, una vella davant el seu ventanal esperant en pause a que la derrotada Bakú recupere un territori perdut que s'erigeix en monument a la vergonya nacional, tenint en la vilipendiada Ağdam la seua capital, una ciutat fantasma condemnada a convertir-se en mont, en un record perdut en els llibres d'història, ja que ni turcs (aliats de Bakú) ni russos (aliats de Yerevan) estan disposats a que el conflicte es reavive gràcies als importants interessos gasístics i petrolífers que posseeixen en una regió que va oblidant conforme augmenta la seua renda per cápita aquells dies de reivindicació nacional, condemnant a Ağdam a desapareixer baix un eslògan i a Nagorno a morir de vella per a fer-la vestir bandera armènia.

En eixe doble joc participa un govern que segueix ocultant darrere d'un baló reivindicacions patriòtiques que acontenten a una comunitat de refugiats que no oblida, i que han convertit al FK Qarabağ Ağdam en el club més popular del país, en el símbol de la seua resistència, veient al 2009 una ocasió immillorable per a l'internacionalització del conflicte, l'oportunitat de cridar-li a Europa “ací estem” omplint els carrers de la capital amb manifestacions demanant reconeixement al pas que l'Europa League s'introduïa en un estadi engalanat per a l'ocasió.

Base de la selecció nacional, de peculiar política, el primer campió de lliga d'Azerbaijan després de la seua independència va eliminar al Honka finlandès primer i al Rosenborg després per a plantar-se a Holanda, en el bressol de la justícia universal, per a reptar al Twente i al món, collint una derrota que tingué gust a victòria, tornant a tenir-la a l'abast en 2010 davant el Borussia Dortmund, tornant una vegada i una altra al continent per a no cessar en la seua obsessió d'aconseguir el passe a la fase final d'una competició europea des de la qual projectar la seua lluita, guanyant l'altaveu que li nega una comunitat internacional venuda al poder econòmic imperant en una zona històricament castigada.

El FK Qarabağ Ağdam és notícia tots els estius gràcies a les seues sonades eliminatòries en rondes prèvies, per passar a ganivet a equips com el Bruixes, enlluernant a una parròquia que no cessarà en la seua obstinació de poder tornar a la seua ciutat, i a força de gols si és necessari. El futbol és l'única arma que els queda, l'últim recurs que els permet utilitzar el domini econòmic extern, l'única esperança de ser escoltats per a reivindicar el seu dret a regressar a una ciutat de pertinença natural a un país que es va resistir a perdre una regió annexionada per la força durant el comunisme.

On està el meu país?

Stepanakert és un punt de llum enmig d'una república convertida en tenebres, l'últim halo que emet un far abans d'apagar-se per a sempre. La capital de la regió de Nagorno-Karabakh, d'Artshak en definitiva, llangueix com a pagament pel seu triomf en un referèndum que els va separar d'Azerbaijan. Recórrer les seues terres és trobar-se amb ciutats a mig poblar, amb pobles abandonats i camps sense conrear, amb carreteres controlades per militars. El país que ningú reconeix amenaça ruïna mentre guarda en espera el retorn d'aquells que li van donar vida.

Sense la protecció del difunt imperi soviètic Nagorno és un vaixell a la deriva, les restes d'un naufragi convertits en objectiu militar. Cristià-armeni de tradició va ser inclosa pel kremlin en la musulmana Azerbaijan en resposta a les seues ànsies d'independència, quedant baix domini militar de Yerevan en 1994 guanyant una guerra de tres anys que la va despullar de la seua sobirania i de gran part de la seua població, sent absorbida per un aliat que la sustenta com a protectorat a expenses d'annexionar-la.

No hi ha racó sense cicatriu que no ens relate l'aixafada produïda per una victòria que es va transformar en extinció, i que tinta de negre les bugades dels seus escassos habitants, per a dir sense paraules que no hi ha ningú que no plore en silenci la pèrdua dels seus semblants. Falten veïns, i els que hi ha, són massa majors com per a augurar un futur. Les seues militaritzades fronteres aïllen del món un conflicte mut, que busca amb impossibles la supervivència d'un país demogràficament devastat, que contempla en massa ocasions com els seus ancians són soterrats a mans d'un sacerdot ortodox que no conta amb més companyia que la de les seues oracions rebotant en els vessants de les veïnes muntanyes.

De mans d'una vella glòria local, d'un ídol de masses en dos regions unides per les bombes, el FK Lernayin Artshak intenta recuperar els dies perduts durant aquells cinc anys en fora de joc que va fer malbé a la seua millor generació, aquella que li va permetre lluitar per la lliga armènia en la seua estrena com equip representatiu d'una nació lliure i que va acabar, amb l'esclafit de la guerra, sent subhastada a preu de saldo pels grans clubs de Yerevan.

En esta història de refugiats el club de Nagorno regressa a Stepanakert després de quinze anys d'exili en la capital aliada per a trobar-se amb la desolació, partint de zero amb Nicolás Kazarian - campió de la URSS amb el Ararat Yerevan en 1973 - al comandament per a transformar-lo en el símbol de la nova Karabakh, un país que intenta recuperar a marxes forçades als seus refugiats, a tots aquells que van ser seus, començant per la seua entitat més representativa, l'equip de futbol.

A diferència del FK Qarabağ el Lernayin mai va trobar calor ni recolzament en el seu exili, sempre va ser vist com un estrany en sòl amic, al que ningú va gosar acostar-se per a mostrar-li suport. Vivint en la clandestinitat pública va perdre als seus jugadors, no va trobar empresari en el seu sa judici que apostarà per ells i va acabar enfonsat en la misèria, la seua situació no li va permetre competir a Europa a pesar de guanyar-se el dret. Marginat per la federació armènia va abandonar la lliga en 2009 regressant a la seua llar per a dotar al país d'una lliga nacional que exerceixi de sustent a una joventut testimonial que compagina els entrenaments amb el treball en les forces armades armènies, única eixida laboral en una regió a la qual se li va parar el rellotge amb el primer tir que va iniciar una guerra tenyida de genocidi.

Un club invisible en un país invisible que lluita pel reconeixement internacional, per l'oportunitat que la FIFA permeta a la República d'Artshak, a la vella Nagorno-Karabakh, competir internacionalment per a poder cridar al món que existeixen, per a recuperar una població exiliada a un país d'emigrants, per a omplir centenars de cases abandonades d'una nació que va contar amb 300 mil moradors i que apenes conserva 70 mil veïns, la lluita d'un país que s'aferra a la seua pròpia supervivència buscant a través del futbol la dimensió mediàtica que li nega la política.


3 de juny 2012

Glòria soviètica a París

Exhaust, però sec i reconfortat, es va plantar allí mateix a contemplar la ciutat que representava per al poble soviètic l'elegància occidental. Mentre el seu cervell encara estava processant les sensacions que li generava aquella estampa va aparèixer davant seu un home corpulent, vestit de negre i pur en mà: “Vostè ha de jugar en el Reial Madrid, diga que si i esta mateixa nit es ve amb mi a Espanya” Aquell inoportú espontani que li va privar de tan bell paisatge no era altre que Santiago Bernabéu, i a la seua dreta, eixit del no-res a la velocitat de la llum, va irrompre el comissari polític designat per la KGB per a la custòdia d'aquell equip. “És tot un honor la seua oferta senyor, però per desgràcia el contracte que li uneix al seu club és massa extens com per a afavorir una transacció”. No hi ha instantània que plasme la cara que va posar el jugador davant aquella revelació de l'oficial, però si paraules seues: “No tenia ni idea que era un contracte, a nosaltres no ens pagaven per jugar al futbol, sinó per ser militars, o per pertànyer al partit”.

En el restaurant de la Torre Eiffiel, en un sopar de gal·la a manera de clausura de la Eurocopa de 1960, es van lliurar les medalles al mateix temps que una gossada de directius europeus i funcionaris russos emprenien una peculiar guerra per a aconseguir o evitar la deserció de les seues estrelles cap a occident, la victòria els havia convertit en símbols nacionals, i per tant, en esclaus del règim.

Viktor Ponedelnik tenia 23 anys i va arribar a París des de la segona divisió soviètica per anotar el gol que li donaria l'únic títol continental a la selecció de la URSS. En el vell Parc dels Prínceps van vèncer per 2-1 davant Iugoslàvia per a tranquil·litat d'uns jugadors que havien vist anys arrere (Olimpíades de 1952) com una derrota enfront del combinat de Tito deslligava les ires de Jrushchov fins al punt de degradar als internacionals com militars, expulsant-los de l'equip. Perdre no era una opció a causa de aquella rivalitat entre Belgrad i Moscou. I això que els balcánics es van avançar al marcador, "havia pánic per perdre", afirma l'ex- jugador.

Excels en virtuts no va faltar sort al combinat roig durant el torneig, els seus rivals en la final van arribar després d'una tibant partida davant França en semifinals, imposant-se per 4-5 fent mal bé un avantatge de dos gols al minut 75, i en quarts, la selecció espanyola no es va presentar al·legant motius polítics. Encara que Ponedelnik ofereix altra versió en la seua biografia: “Ens varen dir que Helenio Herrera va vindre a veure'ns a Moscou setmanes abans del partit, li va impressionar l'ambient del Luzhniki, amb més de 100 mil espectadors al nostre favor desenvoluparem un joc magnífic per a vèncer per 7-1 aquell partit. En lloc de regressar a Madrid el seleccionador espanyol es va amagar a París durant dies, no va tornar a Espanya fins que la UEFA els va eliminar del torneig”.

En aquella final van concórrer tots els ingredients necessaris per a teixir el partit perfecte, rivalitat, cansament, pluja, un terreny impracticable, alguns dels millors jugadors del moment.. Yashin fou el culpable de que els caucàsics alçaren el campionat mantenint viva a la selecció fins l'últim instant, i dels seus guants, típics, de cuir negre va nàixer una assistència de 60 metres que va reposar com una ploma en els peus de Misha Mesji, un veloç extrem que va deixar arrere als seus marcadors fins a posar el baló en el cor de l'àrea.

El modest camperol de Rostov, un xic de pèl clar, fort de complexió i de vida senzilla que a pesar de militar en segona divisió va despertar l'admiració dels soviets per les seues inmensurables qualitats, va arreplegar el baló per a ser conscient del gol una vegada en terra, adolorit i atordit per aquella esfera de cuir que havia guanyat quilos gràcies a l'aigua per a estampar-se en el seu front i despertar el deliri en les graderies. La burocràcia no li va permetre creuar l'encara inexistent teló d'acer, però a la seua arribada a Rússia viuria dos traspassos forçats.

La revolada que va ocasionar el seu trasllat al CSKA va alçar tanta polseguera que fins als intel·lectuals soviètics van emprendre una àrdua campanya en els mitjans per a que Ponedelnik tornara a Rostov, el seu lloc d'origen, convertint-lo en el símbol del proletariat, el modest ciutadà, l'heroi que fugia de la vida còmoda i opulenta que li oferia el règim per a tornar a enfundar-se la samarreta de l'equip de la seua vida en una menuda ciutat de províncies. No seria l'únic intent, l'Spartak ho intentaria un parell d'anys després una vegada assentat el SKA en primera, encara que amb la mateixa fi. En ambdós casos tot just va disputar un parell d'amistosos.

Aquella final parisenca, eterna on les haja, va començar a disputar-se el diumenge i va acabar passada la mitjanit, ja en dilluns, en unes condicions inversemblants a dia de hui. Els internacionals van haver de tombar-se entre els tolls al terme dels 90 minuts per a preparar una prorroga que no va tindre treva fins que en el minut 113 aquell jugador el cognom del qual en rus significa “Dilluns” va trencar el seu front per a alçar l'únic titol europeu de la vella URSS.

D'aquell combinat que tot just va repetir onze quatre anys després, on també va disputar la final, només queden el propi Ponedelnik i el lateral esquerre Anatoli Krutikov, ambdós superen els setanta anys i fan vida en el camp, on passegen amb bicicleta i naden, per a recuperar els vells records enfront d'una vella televisió que els mostra a la Rússia moderna, la d'Arshavin, un combinat massa allunyat d'aquells anys daurats del futbol soviètic que arriba a Polònia i Ucraïna amb el desig de superar la barrera de 2008 i recuperar el prestigi perdut en els últims 20 anys.

I ho fa amb un Ponedelnik contemporani, amb Shirokov, un anti-heroi que ha passat de la penúria a la gloria per a trobar l'èxit superant la trentena.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...