31 de gen. 2013

! Què torne el de la banderola !

Com hereus d'aquelles masses que viatjaven en ferri cap a la ciutat condal per a copar les graderies enemigues d'entusiasme valencià, es van presentar en una vesprada de maig del 49 centenars d'anònims amb rostre. Els seus noms no han perdurat en el temps, ni tan sols la seua llegenda, la tradició de viatjar a patolls cap a on els colors blanquinegres indicaven s'ha perdut encara havent millorat les condicions per a tal assumpte. Aquella penya desconeguda és hui una escletxa en una fulla de paper marcida pels anys, una foto esgrogueïda i maltractada per les planxes d'impressió tan imprecises d'aquells temps que ens narra la seua història en un breu.

El món que van habitar ja no existeix, i les tornes, han canviat massa. En aquella vesprada de Les Corts el gran era el visitant i el vingut a menys l'equip local, moments on il·lusionar-se pel resultat a un partit important era possible i no una utopia més pròpia de passats desgastant tamboret en la barra d'un bar. Eren dies en els quals la premsa catalana titulava els encontres de derby indistintament del veí a enfrontar. Lo del Espanyol era odi, i no va ser un assumpte menor que es va oblidar en un parell d'anys, eixe pique irracional que va nàixer a mitjan dels anys trenta per un intercanvi de pedrades es va estendre fins que el segle XX pintava canes i patia xacres pròpies de l'edat. El Barça no era diferent, encara que era més, les altures magnifiquen i les distàncies tendeixen a deixar-lo tot en l'oblit.

Mentre aquell València CF opulent resistia l'envit, hereu d'un gentil botiguer que va deixar la seua vida per vestir aquella història donant-li coloret, aquells homes de tratge perduts entre la multitud agitaven una banderola. 1-0 per al Barça. La final de copa perillava, però el de la banderola seguia cridant ! Hurra València ! Un himne pròxim a la fundació, ja oblidat després de ser devorat sense pal·liatius pel Amunt. 2-0 per als culés i qui un dia va ser el millor equip d'Espanya veia perdre l'avantatge que portava de l'anada. Però la banderola seguia agitant-se. «Esta banderola té història, arreplega les signatures de tots els campions i velles glòries del VCF dels últims 25 anys». Tal era l'entusiasme que la premsa local va decidir preguntar-se qui eren aquells que no paraven de cridar. I van seguir. La final volia que Epi es convertira en llegenda, i no estava disposada que per una d'aquelles el Barça li desbaratara l'història que havia delineat amb precisió.

«Sempre que portem la banderola, el València triomfa» La remuntada, en aquell equip que podia vendre casta en quantitats industrials i encara li sobraria per a guanyar a qualsevol, es va produir en un ambient que ja donava al equip català per vencedor, desconeixent la tossuderia d'un grup que no contemplava la rendició com a opció, i emparats baix la màgia d'un tros de tela signat per la història, van acabar congratulant a la senyora final, ja preocupada per si aquell basc cabut s'anava a perdre la festa que li havia preparat amb cura i dedicació. En la qual, per descomptat, el de la banderola tindria la seua invitació assegurada, i un cantó preparat per a afegir a aquell tros de tela unes quantes signatures més que testificaren que aquells temps on vèncer no era un impossible van existir de veritat, i no són fruit d'una llegenda urbana, ni propis de la mitologia local.

Hui la història es narra amb el vers canviat, on guanyar ja no és una possibilitat. Ni tan sols la incertesa del resultat perdura en la idiosincràsia del futbol, un esport cada dia més matemàtic on no hi ha lloc per a l'emoció, ni tan sols per a racons reservats en els quals poder aferrar-se a banderoles màgiques o sants vestits amb túnica i botes de futbolista, sabent-se per endavant el resultat dels grans, deixant de preguntar-se si guanyaran per a començar a parlar de per quants ho faran. Per a la resta la derrota agònica ha deixat pas a la indiferent victòria, duent el triomf al mateix escenari que la desfeta, a cap lloc, arraconant l'èxit fins a convertir-lo en alguna cosa tan impròpia que arriba a la categoria de miracle.

El senyor de la banderola va desaparèixer amb el gol d'Epi i mai es va tornar a saber d'ell, potser, penedit per no traure de l'armari eixe tros de tela ja santificat en aquell 0-2 a Mestalla que va privar, per enèsima vegada, a aquell VCFd'un doblet que tots donaven per fet. Existeix encara eixe objecte de culte?, fins a on va viure l'home encarregat de col·leccionar en la seua superfície els autògrafs dels cracs d'aquells temps? Qui era?, quin és el seu nom? Com a penitència a la traïció comesa, donant pas a una equació perfecta de resultat previsible, caldrà recórrer cada vegada més a les relíquies del passat per a trobar indicis de triomfs celebrats. Ja van quatre temporades sense vèncer a cap rival 'del següent nivell' i no pareix que existisca un final pròxim.

PD: Peu de foto, publicada a La Vanguardia, comença dient: «Un grupo de aficionados valencianos que vinieron a Las Corts con un banderín histórico...»

29 de gen. 2013

1932: Un jueu a Nürnberg

Jenö Konrad, com cada matí després de l'entrenament de l'equip, es va asseure al seu despatx del gimnàs que el club havia construït per a la seua secció d'atletisme, i que a l'hivern, servia de centre d'entrenament per als homes del futbol. Entre les pauses que el fum del cafè calent atorgava i la tranquil·litat de l'espai tancat es va parar a llegir la premsa del dia. No esperava trobar massa afalacs, el seu equip, el Nürnberg, al qual havia arribat a dirigir després d'anys d'èxits a Àustria, vènia de perdre un derby davant el Bayern en les eliminatòries pel títol nacional. Un rival menor per aquell temps, en aquells temps en els quals la vella dama (Der alten dame) dominava el futbol teutó sense pal·liatius.

Però més enllà d'un parell de retrets tàctics, de recriminar-li la posició de millor jugador de l'equip en l'extrem esquerre en lloc de la punta d'atac natural, no va imaginar topar-se amb allò que de forma casual va indicar-li la seua curiosa mirada. En Der Stürmer, una carta d'un lector, una de les seccions més populars d'un dels diaris més populars, escopia amb ràbia i rancor que la derrota tenia explicació en l'origen jueu de l'entrenador, "Amb un d'ells dirigint l'equip només anem costa avall", deia. No hauria tingut major importància si aquella missiva no haguera estat signada per Julius Streicher, capitost local de les SA, la milícia del partit nacional socialista en l'Alemanya de 1932.

Com tanta altra gent Konrad no va voler donar-li transcendència al fet. El míster havia sigut militar hongarès a la I Guerra Mundial, presoner a Rússia, i coneixia perfectament que l'antisemitisme en aquella Europa estava tan estés com un mantell de neu al mes de Gener. Aquell Nürnberg dominador no podria revalidar el campionat que va guanyar el curs anterior, i que guanyaria al posterior, en 1933, rescabalant-se d'aquell afront davant els menuts veïns de Munich que a costa dels Rot-Schwarze guanyarien el seu primer i únic títol oficial fins que la generació de Beckenbauer trencara amb la modèstia del Bayern.

L'hongarès irreverent formava part de l'escola que va esbossar els primers traços de l'estil magiar, un futbol obert, veloç i tècnic que deixava arrere els orígens britànics més rudes i directes. Encara que sense massa resultats a curt termini la introducció d'aquell estil al club de referència d'aquella Alemanya tossuda va ser una bufada d'aire fresc que va fer destacar al equip fins i tot en la derrota, estenent el seu domini més enllà dels resultats per a espantar també en la forma d'elaborar una tendència futbolística desconeguda en aquells camps de gespa marcida.

La fugida

Evelyn, una anciana de 84 anys, és rebuda a l'aeroport de Munich per una multitud de periodistes. Esta alçada dona de rostre esgarrapat pel temps, va recordant durant el trajecte a l'estadi aquella ciutat de blanc i negre que va conèixer, recuperant els sabors d'aquelles vesprades en el cafè Privatz, en dies tumultuosos amb discursos al carrer que pastaven multituds, recordant, davant les ruïnes somortes de la Zeppelintribüne, els temps en que aquella mole de ciment, en la qual encara es distingeix la silueta del àguila imperial, s'alçava com altaveu patri d'una bogeria col.lectiva. Convertit ja en un monument a la memòria d'una vergonya.

Evelyn va escapar amb deu anys de tot allò. Sense saber per què, sense explicacions, un dia, el seu pare, la va alçar del llit a altes hores de la matinada i al costat de la seua família van abandonar la ciutat, el país, i més tard, Europa. En aquell estiu de 1932 la situació política a Alemanya ja amenaçava tempesta. La mort del mariscal Hindenburg era qüestió de temps, i les guerres palatines entre Von Papen, Brüning i Hitler, que va acabar amb el cessament del primer, estaven delineant l'incendi del Bundestag, la nit dels ganivets llargs i la infàmia posterior. Aquella treta del partit Nazi va desembocar en unes eleccions anticipades que preveien guanyar amb majoria aclaparadora – posteriorment perdrien dos milions de vots, encara que no la seua posició al Bundestag – i una eufòria entre els seus partidaris que va donar eixida a represàlies fins a aquell moment 'habitualment aïllades' segons la gerga del partit.

Jenö Konrad, un sis d'Agost de 1932, rebia una carta anònima amb un bitllet cap a Jerusalem al seu interior. Aquella era la subtil manera amb la qual les SA advertien als seus objectius que serien els pròxims a caure. La fugida es va convertir en una odissea, d'Alemanya a Àustria, d'Àustria a Hongria, d'Hongria a Romania... una carrera entre Konrad i l'expansió Nazi que trobava pausa en les banquetes dels equips més punters de la regió est i que va acabar en 1940 al port de Lisboa, emprenent rumb cap a Amèrica per a no tornar mai. Per a morir amb la pitjor de les condemnes. La del oblit creat per la febre nacional socialista, construïda esborrant tota referència de tot jueu rellevant que havia passat pel país. Durant 80 anys Jenö Konrad ni tan sols ha sigut un record, ni una trista paraula mal sonant, l'home que va revolucionar el futbol germànic en la dècada dels trenta era el no-res absolut fins que algú va obrir un calaix i va trobar una paper tacat pels anys.

El reconeixement

Bern Siegler és un dels historiadors alemanys que s'encarrega de la restitució de l'esborrat que va emprendre la dictadura hitleriana durant la seua estada al poder. Entre altres, ha sigut l'encarregat de rescatar de l'oblit al president jueu del Bayern, ajusticiat pel règim, i també, de restituir la figura de Jenö Konrad al Nürnberg, meticulosament eliminada dels llibres i hemeroteques de tota la nació, com tants altres personatges, dels quals, gràcies a les cartes que les víctimes del holocaust van deixar, es tenen lleugeres referències de la seua existència. El passat mes de Novembre els Ultres del Nürnberg, aprofitant el derby davant el Bayern, aquell parit que 80 anys arrere havia obert les hostilitats del sector intransigent de l'Alemanya més negra, van realitzar un tifo amb l'efigie de Konrad per a rendir-li tribut.

El club bavarès és un dels més sensibilitzats en la lluita per recuperar la memòria històrica, precisament, per la seua instrumentalització durant la dictadura, té obert un museu on repara la imatge de tots aquells personatges que van vestir la seua samarreta i que van ser ultratjats simplement per la seua religió, ètnia, o idees polítiques. Dos mesos després, amb una parada de trenta dies del campionat per mig, la vella dama va convidar a l'única de les tres filles de Konrad que encara viuen per a homenatjar a la seua família. Evelyn Konrad al costat de Bernd Siegler, han tingut molt a veure en que este personatge, que va dibuixar les línies del millor Nürnberg de la història, abandonara el fons d'un calaix i apareguera de la foscor per a ocupar el lloc en la memòria col·lectiva que la bogeria li havia privat.

Al vell gimnàs, entre aquelles parets de ciment oxidat i pistes alçades pels anys, encara es conserven els despatxos que un dia van ocupar els gerents de les disciplines esportives que aglutinava el mantell del FCN baix les seues sigles. Al mateix lloc on aquell matí de Març a Jenö Konrad se li va gelar l'ànima al llegir la carta d'un gos nazi, ara , penja una foto on se li veu alçant la Bundesliga mentre mostra una pose orgullosa i un somriure feliç. En aquelles parets encara fumeja el cafè calent com a remei per a combatre el fred, mentre la premsa del dia es confon amb fulles repletes d'estadístiques, alineacions i taules d'exercicis. Però al despatx ja no reposen els ossos del míster hongarès, sinó els del entrenador de l'equip reserva, el constructor de talents futurs que nodrisquen al primer equip de matèria prima que facen algun dia reviure aquells temps en els quals la vella dama dominava el futbol alemany jugant a l'hongaresa.

24 de gen. 2013

Viure pitjor que el Nàpols


Des de 2009 les entrades parlant de la Football Money League han estat una constant en tots els inicis d'any en este bloc, l'única tradició que perdura dels primers temps, i en totes elles, fins a dedicar-li una entrada en exclusiva, ha cridat l'atenció la meteòrica progressió del Nàpols, un club declarat en fallida fa vuit temporades que va arribar a jugar a la Sèrie-C, i que en els últims quatre anys, sense disputar competició europea, va aconseguir situar-se a nivells d'ingressos del VCF. Hui, tres anys després i amb la seua primera participació en Champions, el conjunt que presideix el controvertit Aurelio De Laurentiis ha aconseguit superar al conjunt de Mestalla de forma aclaparant per primera vegada en l'història.

Però no és l'únic cas, el Newcastle, jugant a segona divisió al 2009, va desbancar al club presidit per Manuel Llorente del top-20 de la Football Money League. A penes tres anys després del seu descens els titulars del St.Jame's Park tornen a aparèixer entre les entitats que més ingressos generen del continent en detriment del club valencianista, que desapareix del rànquing després de perdre tres posicions. L'estudi que realitza la consultora Deloitte no deixa de ser un símptoma de cap a on es dirigeixen els eixos de poder als pròxims 20 anys. La Premier situa a set clubs entre els més opulents financerament, la Bundesliga aporta quatre clubs a l'estudi, amenaçant amb aconseguir altre representant en la pròxima edició, mentre el decaigut Calcio classifica a cinc de les seues entitats entre els millors. França i Espanya mantenen a dos representants. Sent els de la Roures Dual League, qui lideren la taula.

M'entres la mitjana d'ingressos dels clubs britànics es situa en €100 milions, a la LFP no apleguen als €50, donant-se casos tan sorprenents com que una part important dels clubs de la segona divisió anglesa ingressen més que molts clubs de la primera divisió espanyola: ací varem tractar el tema al mes d'Agost

En el cas alemany, com ve sent habitual, crida l'atenció l'escassa importància que tenen els drets de TV sobre les seues finances. Per exemple, el HSV és el club que menys ingressos genera en este concepte, amb tot just 23 milions d'euros. No obstant això aconsegueix mantenir-se a pesar de reduir els seus ingressos dràsticament, perdent els bonus triennals que atorga la Bundesliga per rendiment esportiu, en una còmoda divuitena posició amb €121 milions. El manà televisiu està veient reduïda la seua rellevància als ingressos totals del millors clubs cada temporada, hui dia els ingressos per match-day – en els moderns arenes – o els ingressos comercials ja superen als ingressos provinents de les operadores televisives.

L'Arsenal genera el 41% dels seus guanys anuals (€290.3) gràcies al Emirates, €117 milions pels €107 generats per TV. El Manchester City veu reduïda la seua importància televisiva al generar el 50% dels seus ingressos per l'explotació comercial de la seua marca, reduint les aportacions de les operadores en un 38% del total. El club de Mansour ha progressat dels €102 milions de facturació en 2009 als €285 milions en 2012. La lliga italiana és l'única competició on el match-day és una partida gairebé residual, situant-se entre el 13% i el 16% quedant el 50% dels ingressos en el pastís televisiu. El cas cridaner, com ve sent habitual, és el del Nàpols, situant els seus ingressos comercials a nivells similars als del Inter de Milan, un fet impensable en altres latituds no molt allunyades del sud d'Itàlia.

Tornarà el VCF al rànquing?

El progrés financer a tota Europa és una constant, al passat curs per a aparèixer al Top-20 de Deloitte feien falta 114 milions d'euros de facturació, en l'actualitat es situa en 115,3 per a tancar la classificació, el que fa complicat que el VCF, que el seu màxim històric en este estudi no va superar mai els 116 milions – única i exclusivament gràcies a la Champions – puga tornar a treure el cap tret que supere els vuitens de final de la màxima competició continental i revertisca la sagnia social que li ha dut a buidar el seu estadi.

Financerament parlant el club de Mestalla mai va abandonar un còmode quart graó mundial, al nivell d'equips com el Nàpols (que ha progressat fins al tercer), Benfica, Stuttgart, Everton, Ajax o el sorprenent Fulham, que soles factura 14 milions menys que el VCF. Sense oblidar al Corinthians, que amb els seus 94 milions d'ingressos base és l'únic club no europeu que amenaça amb entrar al Top-20 en un futur no massa llunyà, gràcies a un Brasil que ha despertat de la letargia i està revolucionant el seu futbol amb noves estratègies i mètodes de màrqueting (vore: Brasil com a potència econòmica) que estan traguent a les entitats esportives de la ruïna i l'ostracisme.

22 de gen. 2013

Eterna metàfora parisenca

La paranoia era tan gran que campant cinc roscos al marcador una graderia encara exacerbada exigia a l'àrbitre venjança, rebent amb entusiasmes, com si esperara una remuntada èpica, els desviats tirs que passaven per la porteria visitant. Quan es tracta de l'equip del règim poc importa que la humiliació transcendisca fins al punt de ser ells els que et deixen jugar com a llastimós favor per a maquillar les teues vergonyes. Es segueix enfurismat contra tot això que representen els de blanc. I es contínua. Esperant altre impossible a la copa que acabarà en l'enèsima nit parisenca, fruit d'eixa coreografia de l'auto-engany que desembocarà en una recurrent malenconia alcoholitzada.

Sorprèn que encara haja qui estiga disposat a creure en este VCF, tan descafeïnat, que hi han científics que es pregunten com evita el coma davant tal absència de tensió. La crisi de fe entre la militància arriba a cotes de desesperació que expliquen que s'estiga disposat a creure en qualsevol cosa que presente unes mínimes dosis de versemblança, encara que es faça sabent per anticipat la ficció que s'abraça davant la monstruositat de la realitat. El valencianista està vivint coses que no s'haguera ni imaginat, sentint-se per moments com si fora un aficionat del Espanyol, aplegant a un estat depressiu sense diagnosticar que contagia a entrenadors que obliden la seua normalitat per a mimetitzar la bogeria col·lectiva a un equip que va deixar oblidada la seua ànima en un after hours.

Toca repetir fins la sacietat els mateixos clixés i frases fetes que duen retrunyint en les nostres oïdes des que l'interí del Chelsea arrancara per la força a les seues filles d'un casal faller, fins a enfrontar-nos al Granada de torn, i tornar a mentir-nos amb una maquillada normalitat.

L'absència d'una marcada cultura de club faria dubtar a uns ulls aliens a l'hora d'afirmar que ací la gent és d'un col·lectiu i no de jugadors, tan acomodats que transformem irregularitats i parsimònies d'aquells que cauen bé en virtuts, convertint eixos mateixos símptomes en aquells que odiem en defectes per absència de ferro sentit en prejudici de nosaltres mateixos. La desídia és estructural, prevalent els interessos personals per sobre dels col·lectius en una absència d'autoritat superior que permet arrelar vicis i defectes que mai ens abandonaran per molt que canviem les plantilles.

Destapant-se actituds servils en detriment dels interessos de la institució en nom de guanyar-se una butaca remunerada a la lliga de futbol professional, venent portades mentideres via Madrid per a projectar un producte que el mercat fa temps que deixà oblidat als quioscos per la seua baixa qualitat, regalant renovacions incomprensibles gestades en xalets amb barbacoa entre negacions a altres elements que no formen part de la roda d'interessos.

Sense club hi ha anarquia i l'anarquia convida a la vida còmoda i tranquil·la a aquells que no tenen a ningú a qui témer. Vivim enganyats volent creure'ns els inspiradors d'una exigència suprema que ens durà cap al bé, quan en realitat l'única cosa que hem fet es deixar que ens acomplexen fins a institucionalitzar la complaença, habitant una constant nit parisenca calmada per estupefaents que construeixen davant els nostres ulls realitats ficcionades per a fer més passable l'única veritat existent, la decadència sense fre d'un club endogàmic, abocat a morir atrapat a un passat que mai tornarà.

I així fins a rebre altra golejada que ens torne a fer parlar de canvis i repetir discursos vacus que no tindran mai efecte mentre Getafes i Bursaspors es creuen al nostre camí per a emborratxar-nos, fent-nos oblidar, que altre Paris és impossible.

21 de gen. 2013

Errores de 'la gran gestión'

Verano de 2009, tras varios años de zozobras económicas de la mano de mesías futbolísticos y del mundo empresarial valenciano el Valencia Club de Fútbol se enfrenta a una ampliación de capital para salvarse de una posible desaparición. Pero lo que parecía una operación fácil lo complica la aparición de un águila agorera y el miedo a una vuelta al pasado; esto hace que Bancaixa y la Generalitat entren de oficio, se salten las normas que ellos mismos habían impuesto para la ampliación, e inventándose una fundación sigan controlando el cotarro. Esto último da para escribir largo y tendido, ya que de aquellos barros llegan estas nacionalizaciones, pero este artículo va a centrarse en otras consecuencias de todo aquello.

Manuel Llorente Martin, nacido en Benetússer en 1952, fue sin duda alguna el gran beneficiado de aquel movimiento. Con el permiso del máximo acreedor del club, Bancaixa, y el aplauso de la Generalitat tomaba el control del Valencia Club de Fútbol con la idea de sanearlo y democratizarlo por el camino, temas que a día de hoy, más de 4 años después, no parecen haberse solucionado. Pese a todo en aquellos momentos el de Benetússer llegaba con un aura de cierto prestigio: hombre con estudios (es Licenciado en Económicas), con experiencia empresarial como directivo de una de las empresas más importantes de Valencia como Mercadona, y bagaje a nivel deportivo, primero como hombre fuerte del Valencia de Cortés y Ortí y luego presidiendo el Valencia Basket. A priori aquel hombre, sobre todo al compararlo con sus predecesores, parecía agradar al valencianismo.

Sinceramente, soy de la opinión de valorar las gestiones y proyectos pasado un tiempo, siempre es más fácil analizar resultados si se tiene una visión conjunta y distanciada. Por ello vamos a hablar aquí del proyecto de Manuel Llorente al frente del Valencia y los resultados que ha sido capaz de lograr. Para ello partiremos el tema en dos, gestión deportiva y gestión económica. Eso si, como estudiante de ADE que soy me voy a dedicar más a lo mío en el apartado deportivo, como puede ser gestión de compras y ventas y réditos conseguidos con ello, los resultados sobre el verde o cuestiones más deportivas (como si habría que haber fichado a tal o cual) las dejaremos para otros.

Empezaremos hablando de la gestión deportiva del actual Consejo de Administración del club. Desde un principio se dejó claro a los aficionados y simpatizantes del equipo que era necesario vender para sobrevivir; un acto de valentía reconocerlo por el que siempre respetaré a Llorente, ya que contrastó sobremanera con la política de dirigentes anteriores de huir hacia delante. A priori la idea de comprar barato y vender caro es muy buena, siempre que seas capaz de acompañarla por un buen trabajo de scouting y se consiga hacer crecer a los jugadores en el club. No hace falta irse muy lejos para verlo, justo al otro lado de la península el Porto lleva años a un buen nivel haciéndolo. Pero cuando esta idea acabas llevándola al extremo ocurren cosas como las que se han vivido en Valencia.

El vender por necesidad a las estrellas, algo que se podía entender con casos como Villa, Silva o incluso Albiol, cuyas ofertas eran irrechazables; es algo que se puede entender en un determinado momento, pero ahora ya no. Ahora ya no porque el Valencia ha pasado de vender por necesidad a fichar para tener en un futuro esa opción de vender. Ésta necesidad hace que el equipo sea incapaz de retener a cualquier futbolista que destaque medianamente, ya que se ha dado a entender que cualquier venta estará bien vista si con ello el equipo consigue cierto rendimiento económico. Esto por tanto afecta a los dos ámbitos de la gestión deportiva, a las incorporaciones y a las salidas.
Si nos referimos a las incorporaciones esta política ha obligado al club a buscar jugadores que en un futuro puedan reportar un beneficio económico. Ello hace que posibles incorporaciones de jugadores veteranos o consolidados se hayan visto en contadas ocasiones, quizá solo Ricardo Costa y Guardado, ambos gratis, y Soldado, que vino con el renombre de estrella.

Esto lleva a una plantilla excesivamente joven y sin formar, circunstancia que empuja a problemas que se ven a simple vista como la falta de oficio o liderazgo. Esto, en un equipo que ganó todo con gente entrada en la treintena como Carboni o Djukic, es algo que una parte de la afición no entiende. Pero no solo esta elección limita la selección de jugadores, sino que también complica operaciones al priorizarse un beneficio económico sobre el beneficio deportivo. El mejor ejemplo de esto sería el Caso Gameiro, donde un jugador apetecible deportivamente no fue fichado porque se trato por todos los medios de ahorrar un millón de euros para un mayor beneficio económico posterior.

Al hablar de salidas el problema empeora. La política actual hace que cualquier futbolista que haga algo especial en Valencia inmediatamente reciba el interés de otros clubes, debido a la política de ventas que actualmente lleva el club valencianista. No solo esto, sino que además los jugadores saben que el club les abrirá las puertas llegado el momento, por lo que la presión por salir es aún mayor. Pero esto no solo ha afectado a sensaciones, sino a cuestiones reales, y es que el Valencia ha seguido tanto esta política que ha acabado por ser el único club de élite con cláusulas de rescisión pagables, y no contento con eso aun es capaz de negociar por ellas. Subo la apuesta, el Valencia ha sido capaz de incluir acuerdos en ciertas renovaciones por los que se veía obligado a aceptar ofertas si llegaban. Las famosas “renoventas” que ya vimos en con Mata y que seguramente veremos también con Feghouli.

Resumiendo. ¿Es posible hacer así bien la política de fichar barato y comprar caro? Obviamente no, para empezar el nivel de lo fichado a duras penas llega para competir en el Valencia, así que es difícil que se pueda sacar beneficio de ello. Si además a lo que consigues que explote lo acabas vendiendo a un precio menor por obligación al renovarle, las opciones de que te salga bien la jugada son aun más bajas. A todo esto hay que sumarle fallos graves de planificación como Jordi Alba, al que te viste obligado a regalar al Barcelona para que no se fuera gratis; o Isco, al que llegaste tarde y mal y acabaste vendiendo por 6 míseros millones.

Si pasamos a hablar de la gestión económica los errores aumentan. En este apartado hablaremos de tres cosas a mi parecer importantes. La gestión de la imagen de marca, de los ingresos no deportivos (todo lo que no sea televisión, premios o ganancias del día de partido) y de los ingresos de televisión.

La gestión de la imagen de marca es algo que ya se ha tratado aquí pero solo hay que añadir un par de apuntes, el primero es que su mala gestión no sólo afecta a nivel de prestigio sino que lo hace en otros apartados. El primero es a la hora de conseguir réditos de tus ventas de futbolistas, exclamar a los cuatro vientos que no hay dinero complica en demasía las negociaciones, y además, el jugar en el Valencia no va recubierto de esa aura de prestigio que da jugar en otros equipos. El mejor ejemplo de esto sería el Real Madrid, capaz de vender a precio de buen jugador a simples medianías salidas de su cantera.

El segundo apartado en el que afecta es al resto de ingresos, tanto los no deportivos, de los que hablaremos a continuación, como a la televisión, de la que hablaremos al final.

Los ingresos no deportivos del Valencia son por decirlo de manera suave, bajos para un equipo de su nivel. Si ya quisiéramos quitarnos la suavidad podríamos hablar de muy bajos, escasos o deprimentes. Como se ha visto en el informe de Deloitte en un momento donde ingresos derivados del merchandising o de la explotación del terciario de los estadios van en aumento el equipo del Túria sigue estancado en los noventa, dependiendo sus ingresos de la televisión, del día de partido y los premios por jugar la Champions. Una manera de mejorar esto sería por un lado mejorando la imagen del club y por otro ampliando fronteras, llevando productos del Valencia a nuevos mercados, sobredimensionar la empresa, en definitiva. También ayudaría mucho terminar el campo, pero esto es algo que cada vez es más utópico.

Hablar de la televisión es terminar de rizar el rizo en cuanto a errores. Escudándose en que lo importante es mantener la distancia sobre el resto de equipos el actual Consejo, colaborando con el Atlético de Madrid, han permitido a Real Madrid y Barcelona cargarse la competitividad de la liga española. Además, si preguntas a personas de la directiva te repetirán que lo importante para el Valencia son los ingresos fijos y la ventaja de 10-15 millones que tiene sobre sus más inmediatos seguidores. Esta política, a primera vista, tiene dos grandes problemas: el primero es que te cargas la competitividad ya que tus rivales directos parten con 100 millones de ventaja, la segunda es que la diferencia que tú tienes con el resto es demasiado pequeña para que pueda crear una ventaja suficiente. Aun quedaría el argumento de lo importante que son para el Valencia los ingresos fijos, pero si repartimos los ingresos de la LFP con un modelo Premier, con el actual contrato de 750 millones, vemos que el Valencia perdería menos de 5 millones, lo cual de nuevo deja claro que la política de televisión del Consejo es inadmisible.

Por tanto la gestión económica del club también deja mucho que desear. Si a ello le añadimos que el Consejo no ha podido vender las parcelas durante todos estos años, ni reanudar las obras del Nou Mestalla, los errores son aun más sonados. El Consejo de Administración ha estado varios años viviendo de entrar en Champions y fiándolo todo a la futura operación de Newcoval, sin poner soluciones ni buscar alternativas. Esto ha llevado al club a dejarse llevar por la marea mientras esperaban que llegara un bote salvavidas que finalmente no ha llegado, lo que ha acabado convirtiéndose en una nacionalización por no poder hacer frente a aquel chanchullo que inventaron en 2009 para no perder poder.

¿Debe Manuel Llorente dejar paso a nuevas ideas y personas? En mi opinión sí, la gestión, con varios años de margen, ha logrado dar unos resultados bastante pobres, dejando además sin solucionar problemas claves. Su Consejo de Administración se jugó todo a una carta y ha perdido, sólo por eso debería dimitir, pero además por el camino ha perpetuado problemas estructurales y ha debilitado la imagen del club. ¿Una valoración? Una gestión nefasta en todas las líneas. Nada que ver con la “Gran Gestión” que tratan de vendernos.

(*) Quico Muñoz, estudiante de Administración de empresas, socio y aficionado del VCF

17 de gen. 2013

Coixinets al àrbitre

Encara cuejaven els ressons d'aquella gesta del Chamartín, un partit, que per proximitat, no havia adquirit les formes pròpies del mite a un temps on l'amor propi formava part de l'essència del futbol. Amb aquell gest, València va eixir al carrer per a rebre als seus com a herois, victorejant a un Amorós que d'haver nascut en una ciutat amb orgull hui tindria una cèntrica avinguda al seu nom, i no al del seu avi, amb estàtua de deu metres inclosa en l'epicentre de la mateixa, per a recordar a l'eternitat que va haver un temps on este club era cosa seriosa i no un espant a l'espera d'escorxador. Ara tocava venjar-se a la lliga, a primera divisió, per fi, després de sofrir el greuge d'haver hagut de jugar-se-la davant el Racing a una promoció perduda, baixant a les catacumbes pel veto 'dels grans' a entrar a la lliga màxima, com es va conèixer als seus inicis el campionat. I amb tal expectació generada, que les peticions d'entrades van superar en molt l'aforament d'aquell menut Mestalla amb graderies de fusta, tribuna elitista, i solgudes esperances.

El fè cè eixiria al terreny de joc vestit de roig bordeus i pantalons negres, acompanyat per un residu del seu passat més immediat. El viscaí Gumb. Aquell gudari que va defensar l'elàstica del Gimnàstic en aquells dies d'alirons i hurres a una València primitiva, on els duels entre els dos conjunts simulaven un conat de paralització de la ciutat, deixant per a l'història penals llançats d'esquena, títols postrers, desempats agònics i polèmiques variades que desposseïen al perdedor d'arguments en la revàlida de cafè i pur dels dilluns. Gumb arbitrària aquell diumenge l'encontre, i ho faria acompanyat per Milego i Reverter, dos amics, que mutarien el seu color de pell al blanc pàl·lid després de viure en persona allò que el seu company de negre perpetraria. Aquell 20 de Desembre de 1931 Mestalla rebia a la Primera Divisió en gran, esperant aconseguir sobre el terreny de joc allò que dos temporades enrere un infaust àrbitre li havia negat. La victòria davant el Reial Madrid.

L'encontre va transcórrer seguint les pautes d'una bona opera fins que el cant de la grossa va posar el fermall a una actuació per a recordar. El domini del Madrid va ser total al primer quart d'hora, aquell equip de blanc seria el primer Reial Madrid gran fins que la dictadura decidira fitxar a Di Stéfano i cridar a Bernabéu per a solucionar una mediocritat de tres dècades. I encara li quedaria un últim colp que sestar al VCF en una, per aquell temps, pròxima final de copa. Un òbol a un duel replet de derrotes en moments àlgids esquitxats de polèmiques arbitrals. Al minut 16 Hilario (jugada de la foto) va rematar de cap un córner per a posar el 0-1 i silenciar un estadi lliurat als seus i rabiós amb els altres, esperant el moment d'explotar. I per a això estava allà Gumb, per a posar de manifest la seua arbitrarietat característica, un col·legiat, que setmanes enrere, havia protagonitzat altre escàndol al fer ús de sentimentalismes martiritzant a la Reial Societat per les seues vinculacions amb l'Athlètic.

El gol visitant va fer reaccionar a un timorat València FC, dominador des del minut 17 del partit, el gol es sentia tan pròxim que les dolentes arts visitants van començar a fer la seua aparició davant la passivitat del col·legiat. En una jugada intranscendent en banda, Bonet (Madridista) va soltar el colze de forma intencionada impactant al rostre de Rino per a deixar-lo grogui fins al punt d'haver de retirar-se del terreny de joc inconscient. Aquella trompada sense conseqüències va fer saltar la contenció d'un estadi que es veia superior i olorava la construcció de l'empat. Des d'eixe moment el partit entrà en barrina, les graderies van començar a queixar-se fins de la direcció del vent i el que va començar sent un encontre d'alt nivell va acabar derivant en una baralla de pati de col·legi.

Potser els primers símptomes de por, coneixent com coneixia a Mestalla, de roina fama pel seu mal tracte als col·legiats  – Enrique Molina, als anys 20, va haver de rescatar a un àrbitre acorralat assaltant amb el seu cotxe l'estadi – Milego va convidar a Gumb a assenyalar un més que rigorós penal després d'un control amb el pit de Ciriaco. 1-1 i les coses lluny de calmar-se, anaven a més. L'empat feia justícia al domini local, encara que soles portaria una breu calma abans de la tempesta. Potser va ser un recurs davant la inferioritat palesa, o potser va ser fruit de la tranquil·litat que dóna saber jugar amb la complicitat arbitral. Fora el que fora el Reial Madrid no deixava de parar el joc amb faltes, puntades i dolentes arts escalfant un ambient ja de per si hostil a un camp que observava amb espasme com soles havien fouls per a un costat i no per a l'altre. Les expectatives de que la vesprada portara entreteniment, sabent que un granota amb passat dirigia un partit que va adquirir fama vint-i-quatre mesos enrere, eren altes. Gumb, com sempre, estava disposat a complir amb allò que s'esperava d'ell.

Bastaren vint minuts d'entrades a destemps i empentes poc esportives per a que els locals, en al·legoria amb l'equipació que lluïen, es deixaren la sang sobre la gespa retirant a dos dels seus integrants per lesió desprès de rebre agressions que no van ser amonestades, fins que l'assumpte va esclatar. Melenchón, en una acció intranscendent, va fer una falta de les nomenades tàctiques al mig del camp que li va costar l'expulsió per capritx. Decisió tan incomprensible que fins els propis jugadors madridistes van protestar a Gumb de que allò era massa rigorós per a tan poca cosa. El partit va deixar d'existir des d'eixe mateix moment, les graderies van esclatar després de molt aguantar, Melenchón es negava a retirar-se, i van començar a ploure tota classe d'objectes sobre el terreny de joc. «Només a un trastornat se li pot ocórrer expulsar a Melenchón» va arribar a escriure Josimbar al diari La Correspondència.

El públic va exigir des dels seus seients que l'equip es retirés, evocant a Amorós, a l'orgull i a la rivalitat amb el Gimnàstic. No havia necessitat d'aguantar més aquell despropòsit on uns lesionaven a uns altres impunement, mentre els valencianistes eren expulsats per posar el muscle sobre el contrari. No es tornaria a jugar. A cada servei de banda els partidaris furtaven la pilota. A cada aproximació a la graderia el col·legiat rebia una pluja de coixinets i projectils vitals amb regal inclòs. Fins a l'autoritat civil present a Mestalla, en un dels innombrables parons que van provocar els aficionats, va amonestar al col·legiat verbalment per la seua incendiària actuació. Allò ja no era un partit, sinó un clam.

El primer duel entre el València FC i el Reial Madrid a primera divisió, després d'aquella famosa eliminatòria copera, ja mitificada en l'imaginari blanc-i-negre, va acabar suspenent-se a falta de set minuts per al final per impossibilitat de que el partit transcorreguera amb normalitat, amb Gumb havent de ser escortat per la benemèrita per a poder abandonar el recinte una vegada decretat el precipitat final del encontre. Allò seria una constant, sumant uns quants partits suspesos més per la reacció de la graderia en l'historial d'este encontre, esquitxat des del primer de tots amb polèmiques i rivalitats de tota classe, moltes oblidades en la nit dels temps, altres magnificades, però sempre seguint el mateix patró.

El desencontre està lligat a estos dos clubs sobre un terreny de joc, on la raresa no és la polèmica, sinó l'absència de la mateixa. Que el VCF siga perjudicat davant el Reial Madrid és una tradició i no un accident. Són 80 anys d'arbitratges estranys, massa com per a qualificar-los de curiosa casualitat.

15 de gen. 2013

Parejo: entre rendir-se o rendir

Hui podria estar disputant els seus minuts en algun equip de la zona baixa de la taula lluint bandera blanca desesperadament, com a signe de rendició, esperant als idus de març per a buscar altra destinació on acomodar-se i acceptar la seua nova realitat al plànol futbolístic. Però està ací, ressuscitant de les seues pròpies cendres per a sorpresa d'una critica que ho donava ja per mort. A Parejo el desamor li va saber a fi del món i es va abalançar sobre la nit com a únic remei per a ofegar les penes, confessant-nos després d'una enxampada infraganti, que tenia problemes personals molt fotuts. Aquella espècie d'escarn davant les càmeres va escenificar un tocar fons que en lloc d'erigir-se en la seua tomba es va tornar en trampolí per a esbossar un nou personatge.

No li va fer falta trobar acomodament en esta nova realitat, amb Pellegrino ja va mostrar les noves dots sobre el verd, encara que va ser tan breu, que els esdeveniments no li van deixar lluir-se. Ha sigut amb Valverde on el mig centre de Coslada va començar a dirigir el destí del baló en l'últim quart de camp per a major alleujament d'un equip que es va acostumar a jugar sense pilotes en l'àrea ni a gaudir de passades en profunditat, provocant un cisma que va acabar embogint a un president decidit a construir-se un món paral·lel al de la resta dels mortals amb el qual negar l'evidència.

Dani ha sabut canviar els 'fuck off' de la seua germana per ovacions de Mestalla sense immutar-se, mostrant un aplom i una tranquil·litat que li ha permès ser conscient de la volatilitat dels escenaris que planteja el futbol, un món que viu sense passat, i que jutja fins a l'extrem el present sense plantejar-se el futur. Aquell xic que perdia balons d'una forma esbalaïdora i es quedava mirant a l'horitzó per a contemplar la seua obra, ara, sap ficar la cama i tirar a terra a un rival en plena contra posant-li el muscle. La seua cara és la mateixa que abans, però la seua actitud s'ha independitzat d'ella. A falta de mamelles que el distraguen s'aferra a un esfèric de cuir com a nova amant desvergonyida, fent-li témer al personal una Parejo dependència no prevista al guió.

Esta metamorfosi impossible de digerir ens fa oblidar que el xic tot just té 23 anys i que ha viscut ja un procés vital de maduració que qualsevol persona del carrer necessitaria arribar fins als 50 per a poder assimilar soles la meitat. El que denota certa duresa mental i uns graus de personalitat que moltes vegades no volem veure en este grup de milionaris que han passat de la infància a la maduresa sense temps per a assimilar el procés. Parejo va saber escapar-se de sí mateix per a trobar el camí de tornada, tallant-se la cabellera com a símbol d'una new age que gràcies a eixe tipus que desprèn normalitat pels quatre costats, i que s'asseu en la banqueta per a establir un 4-3-3 que va ser bandejat per heretgia, podrà transformar un temps de sotsobre en una etapa d'estabilitat.

A este 21 llançat cap a un 'nou jo' encara li queda per afrontar la més dura de totes les probes, la de quedar-se. Consolidar este canvi cap a un jugador diferent i assentar-se per a sempre en les alineacions serà l'última i gran batalla que haurà de protagonitzar el jugador per a que ningú puga dir-li el dia de demà que ho va intentar, però que va morir a la vora. És rendir-se o continuar rendint.

10 de gen. 2013

Fernando, no eres tu, sóc jo

A un hotel de València, davant l'expectació del món, el valencianisme va rebre una terrible notícia: el VCF està assoles i abandonat a la seua sort. Fernando va eixir a la palestra per a cridar-li a la ciutat que transmeta al poder polític que no tinguen por a deixar caure la fruita madura de l'arbre, que ell, en públic, acaba de demostrar que està amatent i preparat per a fer-se càrrec de la situació quan els esdeveniments signen la defunció de l'actual govern de la SAD. La data i el moment no podrien ser millor, a escasses setmanes del deadline.

Però Gómez Colomer no contava amb una realitat que gairebé ningú vol constatar, i és l'alt nivell de descreença i fartera existent entre una castigada militància, regada durant cinc anys amb paraules boniques que acaben tornant-se en estupideses sense sentit, en projectes fantàstics que duren el que una lleugera bufada de vent triga en arrencar una fulla marcida d'una branca, amb promeses tan consistents com la veritat d'un mentider... fins a construir un marc que exigeix realitats i no l'enèsim acte de fe. La paraula ja no té cap valor.

Potser per això el discurs del confirmat opositor estigués carregat de populisme barat buscant la complicitat dels més exacerbats amb la situació actual de l'entitat. Ple de constants al·legats a sous directius – com si el problema del VCF fos eixe – i vendes ignorades de parcel·les de la qual no s'aporta cap prova ni cap context, tornant-se en un atac gratuït. Un discurs ple de picades d'ullet monetàries cap a una graderia sagnada per la crisi acompanyat d'un al·legat vacu a la pedrera com adorn. El poc substancial que va aportar SEMPRE VALÈNCIA – el valencià com recurs folklòric – plantejava utopies com la solució accionarial o la desconversió en societat anònima.

Potser no siga just haver d'escoltar en boca de molts que no li han demanat a Llorente ni l'hora, exigir-li a Fernando que solucione en una roda de premsa tots els problemes de la institució. Però precisament és el que exigeix la realitat en la qual vivim, de l'actual mandatari, per cadàver, soles es pot esperar a la seua última missa. Davant una massa descreguda s'ha de buscar l'impacte que et done el triomf per KO si es vol guanyar el seu favor, i això s'aconsegueix amb fets demostrables i no amb demagògies desgastades per excessiu ús. El temps del “ja veurem” i del “deixam a mi" va passar, l'entitat ha de deixar de ser un joguet que va de mà en mà en una incerta carrera a la recerca del jogueter ideal. A l'aspirant li va faltar concreció, brillantor, desenvolupar millor la seua idea i exposar el seu projecte amb fets en lloc de recitar mantres que l'audiència fa temps que té memoritzats, reduint el seu discurs a una col·lecció de tweets bé ordenats.

Per estar en joc una cosa tan important com el futur del club s'ha de ser exigent amb qui pretén accedir al càrrec i evitar més perdudes de temps amb projectes fantasma, el ressentiment pel nepotisme i la mentida institucionalitzada de l'actual consell no pot ser una invitació a entrar per al primer que passe per la porta. Per molt Fernando Gòmez Colomer que siga. El anunciament de compradors de parcel·les lligats al desembarcament al club d'un determinat personatge va ser la mateixa estratègia que va utilitzar Vicente Soriano, ajudat pels seus mamporrers mediàtics, algun dels quals està ara treballant al club, que l'ajudà a accedir al càrrec per eliminació. La mateixa situació que durà al Catedràtic a la presidència, ja que pareix evident que més que com alternativa, Fernando, durant el mig dia del dimecres, es va presentar com figura de desgast que li donarà la puntada final a un president moribund.

El simple fet de que es produeixi un canvi reportaria una regeneració positiva a curt termini en gairebé totes les parcel·les de gestió de l'entitat, però no cal oblidar que el principal problema de la institució és de diners, i més que principal, apressant, després d'haver sobrepassat la línia roja del temps i estar vivint en un descompte permanent gràcies a un àrbitre condescendent. No estem per a tonteries. I encara que és lloable el seu compromís d'abandonar en un determinat període de temps si no compleix, es produïx en un context en el qual el València CF ja no té marge de maniobra per a apostes. I no és culpa seua, el temps ho van malgastar altres.

Encara que no ens haja convençut amb el seu projecte, l'aparició de Fernando té molt de positiu, la institucionalització d'una oposició amb rostre i militant soles pot reportar beneficis sempre que es faca amb responsabilitat, i esta potser siga l'única i gran notícia de tot això, que per fi hi ha un front opositor identificat i amb possibilitats de fer mal a l'actual govern, la desgràcia és que arribe tres anys i mig tard i amb el rellotge marcant l'hora final.

8 de gen. 2013

La marca VCF al 2012

Últimament presumeix molt el club de que el VCF viu feliçment instal·lat entre els deu primers llocs del rànquing de la UEFA, un mesurador dels resultats esportius dels últims cinc anys que reflecteix una bona trajectòria en competició europea. Quarts i semifinal en les dos últimes participacions en l'Europa League i dos incursions als vuitens de la Champions en les últimes tres participacions - inclosa esta - , totes deixant una lleugera sensació que podria haver-se aconseguit més a poc que s'haguera tingut major encert. No obstant això les altres classificacions en els quals sol aparèixer el club, aquelles que calculen la importància i la salut de l'empresa, ens revela una realitat més modesta. La institució del ratpenat viu assentada entre els vint llocs de quasi qualsevol classificació mundial que avalue l'impacte de la seua marca i la rellevància econòmica de la societat.

Esta estabilitat deixa entreveure comportaments curiosos, mentre el club de Mestalla als últims vuit anys no ha aconseguit passar del divuitè lloc en cap d'elles, tots els seus contrincants han millorat per a progressar significativament, o s'han enfonsat per a desaparèixer d'elles durant llargs períodes de temps. No obstant això les sigles VCF es mantenen impertèrrites tot just perdent un lloc per a tornar-lo a guanyar al poc temps. El que suposa d'una banda una notícia positiva per la salubritat que el mercat ens atorga, i per una altra, la negativa, per veure com els teus principals competidors et superen constantment, progressen i creixen,mentre tu ocupes sempre el mateix lloc.

Forbes: list of the most valuable football clubs

Una de les bones notícies en este 2012 és la incursió, per primera vegada des que Forbes realitza dit estudi (2007), en la llista dels vint clubs més valuosos del món. Un estudi que segueix certes pautes que utilitza Deloitte per a la seua Football Money League, encara que resulta més precís al tindre en compte aspectes com el deute, el valor de la plantilla i la rellevància dels seus jugadors o la presència en mass media, donant-li un calat més financer, mentre Deloitte, soles es fixa en els ingressos fixes obtinguts tant per l'activitat econòmica ordinària com per la participació en competicions europees sense tindre en compte altres aspectes.

Un dels punts que la consultora qualifica com a preocupants és que el deute de l'entitat supose el 186% del valor de la mateixa, que xifra en 199 milions d'euros, situant al València CF en el lloc número 19º, per darrere de Marsella (241), Roma (244) i Hamburg (245), superant únicament al Nàpols italià. Un altre dels aspectes que destaca és la importància de la participació en la Champions League per a l'economia de l'entitat, arribant a representar un 20% dels ingressos totals del club, el percentatge més alt de tots els apareguts en l'estudi, competició, que després del passe a vuitens en este curs representarà en la 13/14 la segona major partida d'ingressos després dels drets televisius. Quedant l'impacte mediàtic de la marca en 26 milions d'euros. Molt poc tenint en compte que el cuer d'este rànquing es situa en 28 milions en impacte, pels 35 de Marsella i Roma o els 40 del HSV.

Facturació i cost de Plantilla

Un dels aspectes més cridaners que ens deixa el ja difunt 2012 és la quantitat d'estudis financers de tota classe que han realitzat consultores de tot el món. Un dels més curiosos, realitzat per Pluriconsulting, és el de les 100 entitats esportives – de totes les disciplines – que més facturen a nivell mundial. I en ell, com no podia ser menys, apareix l'entitat presidida per Manolo Llorente, situada al 84º lloc, superant a franquícies com els Miami Heat, els Houston Rockets o els Detroit Pistons de l' NBA.

El control financer al qual estan sotmesos els clubs americans també fa possible que l'equip valencianista (71º) – agafat a la cadira Manolo – supere en despesa de plantilla als Pittsburgh Steelers (75º) de la NFL, quedant per baix del Borussia Dortmund (70º) i de l'equip de beisbol de Los Angeles Dodgers (69º) segons es desprèn de l'anàlisi que va realitzar la britànica Sporting Intelligence fa uns mesos, deixant palès que el futbol europeu paga més i millor que la grans entitats americanes, situant al seu primer equip, Lakers , al cinquè lloc en despesa de plantilla per darrere del Chelsea, Man.City, Reial Madrid i FC Barcelona, líder d'esta classificació mundial. Mentre l'equip californià gasta una mitja de $6,2 milions per jugador, l'equip català destina $8,6 milions per a situar la despesa total en 216 milions en moneda americana, 165 milions d'Euros.

En quant a l'afluència a Mestalla la situació, per roina, no deixa de sorprendre que continue situant a l'entitat entre els 36 clubs del món amb major espectadors de mitjana per partit, uns 37.342, suposant el 70% de l'aforament del recinte. Encara que comprovar l'històric pot resultar aterridor. Dels 827.800 espectadors que en la 06/07 van omplir les graderies de l'estadi durant tots els partits que es van disputar en ell (43.538 espectadors per partit) hem passat als 709.000 del passat curs, una perduda de 118 mil espectadors en cinc temporades, encara que no fa falta anar-se'n tan lluny per a comprovar la sagnia en la perduda d'afluència. La 2010/2011 va deixar 780.800 espectadors, 41.095 per encontre, el que suposa una baixada de 71.800 espectadors en tot just una temporada.

Valor comercial de la marca

En este aspecte no ha estat un bon any per al VCF, ja que ha vist com s'ha desplomat en la classificació mundial, passant del 20º lloc al 31º, amb una perduda del 16%, passant d'un valor de marca de 80 milions al 2011 a 68 al 2012. Res preocupant en comparació amb el daltabaix que ha patit l'Atlètic de Madrid amb una caiguda del 43%. El positiu és que la marca VCF està més que consolidada com la tercera en importància del futbol espanyol, molt per sobre de totes les altres, encara que haja perdut un vàlua que segurament es recuperarà durant este curs – el resultat del qual sabrem durant la 13/14 – gràcies als acords amb Jinko, EA Sports o el llançament de VCF PLAY entre altres.

Encara que la consultora que s'encarrega de publicar l'estudi sobre el valor de les marques, Brand Finance, llança una advertència quan es para a analitzar la lliga espanyola. El duopoli al que està sotmès el futbol nacional comença a perjudicar a tots els seus integrants, encara que amb un valor deu vegades superior al de la següent marca, Reial Madrid i FC Barcelona han vist reduït el seu valor un 7% i un 8% fent-los perdre la seua posició hegemònica al món, passant del primer i segon lloc al tercer i quart, sent les úniques marques al TOP 20 que en lloc de veure augmentat el seu valor ho han reduït.

En este aspecte la consultora és clara advertint a equips com el VCF dels passos que han de donar: «Davant una situació de crisi de l'economia nacional, i amb un duopoli controlat per dos clubs amb un valor de marca 10 vegades superior al tercer, els clubs espanyols haurien de centrar tots els seus esforços a internacionalitzar la seua marca». En este aspecte mercats com Brasil, Estats Units, Mèxic, Índia o Austràlia es presenten més suculents per al VCF que el marcat Xinès o el sud-est asiàtic, on partim amb un desavantatge de 10 anys i competim amb un producte tan assentat i assimilat com la Premier League que fa complicat qualsevol intent, encara que no innecessari.

Reptes pendents

Un dels principals reptes a afrontar de cara al futur és el de millorar els ingressos comercials, que tot just suposen un percentatge minúscul al global de l'economia, encara monopolitzada per taquilla i televisió com si no haguera passat el temps als últims 20 anys. Els ingressos per venda de productes oficials contínua sense sobrepassar els 3,5 milions anuals, una ridiculesa tenint en compte que equips de la segona divisió alemanya, com el St.Pauli, ingressen 6,5 milions per temporada de les seues tendes oficials, igual que el Girondins francès. Tenint el club un preocupant problema de distribució de les seues samarretes que hauria de solucionar ràpidament amb algun acord similar al que va arribar l'Everton amb Kitbag no fa massa, augmentant els seus punts de venda amb acords amb centres comercials o tendes d'esport sense necessitat d'augmentar la inversió en tendes pròpies, i tenint clara una estratègia de distribució internacional amb el proveïdor en les principals tendes físiques i on-line del mercat per a evitar situacions tan incomprensibles com que JOMA ,sent partner de moltes d'elles, tinga col·locades samarretes del Getafe o de la Fiorentina i no del VCF.

Després d'això, el següent pas hauria de ser modificar i potenciar la tenda on-line, adequant els preus de venda internacionals per a afavorir la compra externa. Resulta paradoxal que es tire a perdre el boom que va suposar la contractació de Guardado per al mercat mexicà quan l'adquisició d'una samarreta del principito en vcfshop.com arribava a els 120 dòlars, el doble del que li resultaria adquirir en la tenda on-line del Man.United una rèplica del Chicharito gràcies al alt cost per a l'enviament internacional que té estipulat el club. Un aspecte que treballen molt bé al Regne Unit amb preus especials per a la resta del món. Mentre un anglès o un europeu ha de gastar-se 55 lliures en una samarreta del Arsenal, a un japonès o un mexicà els costa 45. Mentre adquirir una samarreta del VCF per a nosaltres són 60 euros, ascendeix per a qualsevol resident de fora d'Europa a 90 o 100 euros depenent del continent.

link: La samarreta del VCF entre les més cares del món

Més enllà de millorar la distribució i punts de venda de productes oficials, l'augment en la concessió i venda de llicències tindria també que ser una qüestió prioritària.

Altre repte serà el d'ampliar i millorar el portafoli de patrocinadors amb una millor oferta per a estos i més àmplia en quant a suports i oportunitats, cedint-los Mestalla si fóra necessari per als seus propis interessos, havent de saber fer-los partícips en la vida social i pública del club, mostrant-se en causes solidàries, benèfiques o immiscuint-los en l'augment en la inversió en pedrera associant-los als valors del futbol formatiu, ajudant-nos a potenciar un esport en auge com el futbol femení o les carreres populars. Fins i tot associant-los a la contractació d'algun futbolista per al primer equip. Encara que el més important seria intentar aconseguir, sinó tot si un gran percentatge, dels drets d'imatge de les futures incorporacions i lligar a estos com imatge dels nostres distints patrocinadors per a protagonitzar les seues campanyes a nivell global o nacional.

Altre punt cabdal en este 2013 serà treballar per a tornar a omplir Mestalla. Es fa necessari crear abonaments familiars, juvenils, per a jubilats o pensionistes, per a desocupats o adolescents, ampliar i diversificar l'escala de preus a la realitat del carrer creant graderies especifiques per a cadascun si fera falta, acompanyant en el seu interior, de la mà de patrocinadors, espais o racons de venda o assistència de qualsevol producte, propici ara que la modificació de la llei permetrà vendre cervesa als estadis, creant córners de consum baix patrocini de les diferents empreses de beguda que actualment estan lligades al club.

El treball en la internacionalització haurà de continuar encara que millorant l'estratègia. Està no pot reduir-se a disputar amistosos de pretemporada i res més, sinó que estos haurien de ser la culminació a un any de treball en el qual s'han arribat a diferents acords comercials en la zona.

3 de gen. 2013

No és valencianitzar, és altra cosa

Immersos en la pitjor crisi estructural en l'història de Paterna, de cop i volta, a base de titular, hi ha qui vol fer-nos partíceps d'una valencianització radical de la plantilla no més perquè sí. Mentre al Mestalla juga un centreamericà de vintitants que va costar dos milions d'euros i jugadors que albiren la trentena procedents d'Oriola, amb portuguesos estranys i de dubtosa vàlua, quan un grup de voltors campen a plaer per la Ciutat Esportiva duent-se en quantitats industrials talent cap a La Masia per a cobrar la suculenta comissió que el club català dispensa, amb una direcció de la pedrera escapçada, arcaïca i esquizofrènica on hui es fa A i demà J per que a una tertúlia de bar algú proposa una idea que li agrada al amic del que mana, cal valencianitzar un equip que sempre fou d'argentins, asturians o bascos i molt poc de valencians.

Debats èpicament absurds que ens duen a inventar un baló d'or perquè a Algèria tenen un per a ells, ! Què s'hauran cregut ! , i on la moda culé que ho envaeix tot duu a abraçar l'estupidesa ennuvolant el poc judici que alguns atresoren i que no els deixa veure l'inversió estratosfèrica del FC Barcelona en la seua pedrera i el solgut pla elaborat fa 25 anys que ara està donant els seus millors fruits. Quin pla té Paterna?, Quina idea de futur, quan hui se'ls diu que juguen així i passat d'altra forma? Amb 15 canvis de directors en 6 anys, desmantellament de la xarxa de captació, tancament de la residència, tirant al carrer entrenadors i físios, pagant misèries als que es queden, limitant les hores d'entrenament per a estalviar llum, amb camps deplorables per falta de cuidats on els representants i els pares tenen més poder que els entrenadors, On es pretén arribar?

Quan ni tan sols Michel és imprescindible al millor Llevant de la història (tretzè jugador amb més minuts, ha jugat menys que Barragán al VCF) es pretén repescar al vintè mitja punta per a un equip que té carències immenses en totes les posicions menys en aquella que ocupa l'ex-jugador del VCF. On els que hui s'auto-proclamen altaveus de l'afició plantant en boca d'estos la valencianització de l'equip amb fitxatges com els d'Albiol (1,8 nets a cinc anys més traspàs superior a set milions) Jose Enrique (dels millors laterals esquerres de la Premier amb una fitxa de 3,5 nets i consolidat al Liverpool) o Bruno Soriano (el Vila-real va rebutjar ofertes de 12 milions del futbol rus este estiu) són els mateixos que ataquen als que ara diuen representar quan es manifesten en un estadi en contra de la gestió del club al crit de “viuen d'esquena a la realitat econòmica del València CF”.

Quan a Paterna es feien les coses bé sempre va donar jugadors per al primer equip, sempre, en quantitat, uns valien, altres no, alguns havien d'eixir per falta de lloc, inclús podent tornar, però sempre va complir amb la seua comesa. En els últims deu anys ha donat més de 135 milions d'euros en traspassos, i fins a 2008, va fer del València CF l'equip amb més canterans de primera – obviant al Athlètic – juntament amb el Barça, fins i tot superant-lo en molts moments. La Ciutat Esportiva sempre va estar quan se li va reclamar, el que no es pot pretendre ara és que després d'empobrir-la, reduir-la i arraconar-la et nodrisca de jugadors.

La valencianització del primer equip s'ha de fer via Paterna, amb inversió, elaborant un pla estratègic a llarg termini i no amb improvisacions ni capritxos d'última hora. Este nou viratge forçat en el rumb erràtic que duu emprès el club no respon a cap idea meditada sinó a la incapacitat per a solucionar problemes i explicar-los. Darrere de Michel i Xumetra no s'amaga cap desig de cap tipus, sinó la constatació d'un fracàs que ens durà a contar amb ells perquè possiblement no podrem aspirar a res millor.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...