25 de set. 2012

Com s'ompli un estadi alemany?

Són l'enveja d'Europa. Estadis replets, ambient extraordinari, preus assequibles, instal·lacions modernes i recintes que exerceixen de maquines de fer diners. Però com es dota de vida a Arenes de tals dimensions? En un continent on l'assistència als estadis es va reduint temporada darrere temporada la Bundesliga conta amb el camp que més espectadors acull entre els seus seients, el Iduna Park de Dortmund, al llarg d'una temporada en el vell món. Sent el campionat alemany el de major afluència de públic durant els caps de setmana, amb una mitjana que frega els 45 mil espectadors per partit.

Amb l'idea de generar un constant flux econòmic, per alliberar a les entitats a l'hora de plantejar promocions i paquets especials, només entre un 40% i 50% del aforament és venut com abonaments, quedant la resta en taquilla. Un dels aspectes que més crida l'atenció sobre la formes de venda de tiquets és l'explotació del servei, que inclou venda directa per telefon, en les seues tendes oficials repartides per tota la ciutat, en comerços associats, en associacions d'aficionats, en centres cívics, o en les instal·lacions dels seus principals patrocinadors, que en molts casos, són els encarregats de donar treball a una part important de la seua massa social. Una relació empresa-futbol que va lligada a la introducció del esport al país a mitjans del segle XIX.

Cultura de l'intercanvi, preus i avantatges

Siga per la idiosincràsia germana o per una qüestió pràctica, no sol estar bé vist que sabent de no poder acudir a un espectacle no permetes que altra persona puga tindre l'ocasió de fer-lo. Per això hi ha una extensa i variada xarxa d'intercanvi d'entrades on els més beneficiats solen ser els abonats, reemborsant-los íntegrament el preu de l'entrada inclosa en el seu abonament de temporada davant la impossibilitat d'assistir al encontre. I tot sense moure's de casa. Els Call Center dels clubs s'encarreguen d'això, i ara, gràcies a diversos acords amb empreses com Viagogo, es pot realitzar per Internet en questió de segons.

Encara que siga habitual llegir que el campionat alemany té els preus més baixos d'Europa, no sol ajustar-se del tot a la realitat. Si ho són comparats amb la Premier. Però el preu de les entrades no sol ser molt diferents al de qualsevol partit de la Lliga BBVA. En Dortmund l'entrada més barata costa 17 euros, per 83 la més cara. Quedant els 25 i 30 euros enmig d'ambdos quantitats. No molt allunyats estan els 15 euros d'entrada mínima en Munich, els 30 de nivell mig o els 90 de les més cares. Per no esmentar els 23 euros de preu mínim al Veltins Arena, estadi propietat del Schalke 04.

La veritable diferència resideix en els diferents nivells d'entrades i múltiples paquets que s'ofereixen. Els clubs no dirigeixen la seua política de ticketing cap al jove emancipat amb bon treball i en vies d'assentar-se en el món. Ni en la parella de mitjana edat amb la vida més o menys resolta. Per a ells, amb sous mitjos que freguen els tres mil euros (2800 en concret), es considera que han de passar per caixa. El target sobre el qual recau tal política es centra en els xiquets, adolescents, estudiants, matrimonis joves i grups socials diversos.

Depenent de quina entitat sigues soci, pots tindre infinitat d'avantatges. El Bayern inclou un descompte del 5% en la compra d'entrades per als seus i una rebaixa del 50% per als adolescents de 13 a 18 anys. Uns altres com el Dortmund inclou rebaixes de fins al 50% en la compra de tota classe de productes (incloses entrades) als seus socis que superen els 65 anys d'edat. L'entitat bavaresa fa el propi però incloent a tot pensionista indistintament del nivell de la prestació social que reba. Clubs com el Hannover agracien als seus aficionats universitaris amb un 25% de descompte en l'adquisició de qualsevol producte oficial o entrada. I al Hamburg fan una decidida aposta pel 'carnet jove' que permet a tota persona fins als 21 anys gaudir de descomptes del 22% en la compra de qualsevol producte.

Estos avantatges també contemplen viatges, visites als museus, subscripcions a revistes oficials o contractació de paquets prèmium de serveis de telefonia dels seus patrocinadors.

Xiquets i Famílies

La meitat dels esforços de les institucions es centren en els xiquets i en les famílies amb fills menuts. En tots els estadis els menors fins als sis anys entren gratuïtament, amb possibilitat de guarderia, que no sobrepassa els 2 euros de cost per fill. Encara que no tenen dret a seient propi en l'estadi. Superada eixa edat depenent del recinte en el qual et trobes, el preu de l'entrada vària en funció dels descomptes i paquets establits pels clubs. De 6 a 13 anys el valor mig del tiquet sol quedar-se entre els cinc i sis euros.

Habituats en este costat dels pirineus a parlar de graderies d'animació, pot ser que sorprenga l'organització de les mateixes en la Bundesliga. On a més dels típics fons per als aficionats més animosos, existeixen espais reservats per a famílies i adolescents.

Al Iduna Park de Dortmund el preu per a accedir a la graderia familiar és de 40 euros per a una família de tres membres, i 45 per a aquelles amb dos fills. L'accés a dit servei té un límit d'edat, els 13 anys. Una vegada superada es perd el dret a accedir a la mateixa. En Gelsenkirchen les famílies poden accedir a la graderia reservada per a ells per 39 euros, encara que a diferència dels seus veïns del Westfalen la limitació s'estableix fins als cinc membres, i l'edat máxima arriba als 15 anys. Els preus més assequibles els té el Eintractch de Frankfurt, entre 14 i 20 euros depenent de la quantitat de membres. L'èxit d'estes polítiques és tal que existeixen àmplies llistes d'espera i estranya és la temporada que no s'escometen millores en els Arenes per a ampliar l'aforament de les mateixes.

Estes accions no només es limiten en establir preus econòmics per a afavorir que una família puga gaudir de l'experiència de veure un partit en l'estadi. En l'interior es troben amb infinitat d'activitats i serveis per a ells. Des de menús especials amb preus assequibles, fins a activitats lúdiques de diversa índole dirigides a que la permanència al recinte ( i per tant del consum) s'allargue tot el possible. Fins i tot tenen previstos dies especials.

Els benefactors del servei tenen la possibilitat de de celebrar els aniversaris dels seus fills en l'estadi el mateix dia de partit. En Hannover, per exemple, per 100 euros, el xiquet, cinc amics seus i els pares de tots ells tenen assegurada la seua festa, amb entrega de regals (que inclouen samarreta de l'equip i productes oficials) i visita al vestuari per a conèixer als jugadors. El preu addicional per cada xiquet o adult extra no sobrepassa els 4 euros. En altres estadis la celebració es pot realitzar durant qualsevol dia de l'any amb preus similars, de 90 a 100 euros, i molts asseguren la presència d'almenys un parell de jugadors com a colofó a la celebració. Amb les seues fotos incloses i tour per l'estadi i el museu.

Futbol social i per a púbers

No tot són xiquets i famílies perfectes. Els paquets per a afavorir l'assistència als estadis també contempla als amics. Els programes de ticketing per a grups i empreses són variats i complexos depenent del club. De tots ells ens quedem amb el del actual campió de la competició: Un grup de 25 persones que vulguen acudir al partit haurien de pagar 20 euros per cap, però es veuran obsequiats amb un 10% de descompte en el preu de les entrades. I a més, dos d'ells entraran gratuïtament. Un valor superior, un 15% de rebaixa i 5 entrades gratis, es reserven per als grups de 50 persones, i els de 100 a més de tindre 10 entrades gratuïtes, la resta es veu beneficiat amb un 20% de descompte. Estos paquets van destinats especialment a les escoles, a les acadèmies de futbol de la zona, a treballadors d'una mateixa empresa o a entitats cíviques o socials que vulguen 'quedar' per a anar al camp un dia de partit.

I que passa amb els adolescents rebels? També existeixen graderies especials per a ells. En Hamburg per 10 euros tenen accés, i a més, el club posa a disposició línies d'autobusos que s'encarreguen d'arreplegar-los i retornar-los a la seua casa sense cost addicional si no tenen qui els duga, o si per contra, volen emprendre la seua pròpia aventura amb un parell d'amics. Encara que el servei està limitat dels 10 als 17 anys, i una vegada dins de l'estadi conten amb l'especial atenció de monitors i agents de seguretat per a la seua vigilància. En altres ciutats, com a Kaiserlautern o Mainz, son les autoritats municipals les encarregades de posar al servei dels púbers línies especials de transport públic amb la corresponent vigilància.

L'aficionat mana

A pesar de tots estos avantatges, guanyats pels socis durant anys d'exigències, i el seu major nivell de poder adquisitiu respecte a un aficionat espanyol, en l'últim mig any una onada de protestes es van succeint al llarg de tots els estadis de la Bundesliga per la pujada del preu de les entrades empreses pels clubs. La tercera en tres anys. Que han deixat veure pancartes que resaven lemes com “El futbol ha de ser accessible per a tots”. Ja hi han informacions que apunten que la convenció anual entre col·lectius d'Ultres que es celebrada a Berlín amb la DFB i la Policia es presenta tibant per este motiu. L'any passat va ser allà on es van iniciar les primeres protestes, que a comptagotes, encara es deixen veure jornada a jornada al llarg de tot el país.

Mentre arriben, els clubs segueixen apostant en facilitar que els més menuts, futurs consumidors i transmissors de la passió a les seues descendents, tinguen la possibilitat d'accedir als estadis en eixa edat on l'ésser humà construeix la seua consciència i assenta les seues conviccions més primitives. No només es tracta de generar diners, sinó també de cuidar i perpetuar la teua massa social. Però és Alemanya, un futbol on la paraula utopia no existeix, i la definició de 'dirigent' no soles es compleix, si no que també es fa complir.

22 de set. 2012

Tres tristes tigres

Faríem bé començant pel principi, amb un menut joc per a refrescar les ments, per a espantar a aquells que a força de repetir les seues pròpies mentides les han acabat creient. Al final dels documents que feren possible la concessió del famós crèdit - hui convertit en llosa - apareix una signatura, un nom i un càrrec: Manuel Llorente Martí, Director general del València CF SAD. El responsable de negociar les condicions del mateix allà per la temporada 2005/06.

Intentar deslligar d'esta història al personatge seria narrar un relat que mai va existir. És una peça més del puzle. Un agent implicat. En menor mesura, però implicat. Llorente va regressar al club per a complir amb el que no van aconseguir cap dels seus antecessors. I abans d'anar-se'n, es va blindar el contracte per a assegurar-se una bona indemnització. D'algú va aprendre Javier Gómez.

El discurs llançat pel president divendres passat en roda de premsa va arribar a cotes surrealistes. Un home que des de la seua aplegada al càrrec no ha deixat d'apuntar dates sobre la represa de les obres del nou estadi, de vendre com acords històrics fites que mai van acabar plasmant historicitat alguna, a manera de reafirmació a la seua gestió, apel·lá a la crisi - argument bandera de Soler - a un comprador caigut a última hora - com va sostindre Soriano - i fins va alardegar d'un patrimoni revaloritzat gràcies a les seues gestions. El pare nostre dels mamporreros del constructor.

Per a postres, el gestor a sou del nostre banc amic, es va apuntar una reducció del dèficit obviant que va ser possible amb la venda d'actius heretats i d'una ampliació de capital de la qual ell no va ser particip. En definitiva, un al·legat cap a l'herència rebuda una miqueta estranya.

Com tantes altres vegades vam assistir a un estult joc de llums i ombres que busquen la confusió de la crítica - si és que encara existeix, veient tal abandó de funcions - un espolsar-se la responsabilitat. No cal oblidar que el passat mes de Desembre va ser el propi Llorente - cosa que segons diuen molestá al banc - qui va fer seu l'acord amb Bankia mitjançant un comunicat oficial, vídeo inclòs, amb la seua posterior cerimònia de penjada de pins. Fins en els moments més tèrbols, va defensar l'acord i la seua viabilitat, insistint en dates i terminis sabent ja que era complicada tal possibilitat.

Sorprèn doncs observar com qui es va implicar tant en este assumpte buscant el reconeixement cap a la seua figura es desmarque i renegue del mateix a tanta velocitat una vegada l'escenari s'haja tornat fosc. La seua responsabilitat 'política' en dit tema és alta. Abandonat per quins ho van nomenar president, i per les circumstàncies, hauria de presentar la dimissió. Com feren els seus antecessors.

La compareixença pública davant els mitjans no es va realitzar per a fer front a les tares que comporta el càrrec, ni per aportar tranquil·litat institucional - una forma molt frívola de fer-lo fent menció a un partit de futbol - ni tan sols per a realitzar un al·legat espartá de lluita i treball incansable. Va ser un exercici més per a desmarcar-se de lo roïn i apropiar-se de lo bo. Freturós de solucions i alternatives. Un acte propagandístic.

En les formes no es pot equiparar al president amb aquells que es van asseure en la butaca abans que ell, però en el fons ha fet el mateix. Enganyar al públic, al soci, al aficionat, amb promeses incomplides, amb declaracions fastuoses - "quan acabe la temporada el VCF estarà millor que bé" - i altres al·legats prefabricats. En termes pràctics l'eixida de Llorente no aportaria res, però hauria de ser una realitat en termes ètics i de decència institucional. Si ha volgut atribuir-se els èxits, també ha de fer-lo amb els fracassos. Si volem reconèixer-li els mèrits propis i aliens, també cal fer-lo amb els demèrits.

El públic ha perdut la capacitat de sorpresa, tant com la propietat d'il·lusionar-se. Hem perdut tots els al·licients que fan possible la militància. Anem a estar pagant interessos fins superar la massa del crèdit?. Quins jugadors anem a vendre per valor de 160 milions en els pròxims quatre anys?. Quan anem a deixar de fugir cap endavant?. El període de comprensió ha arribat a la seua fi.

El VCF està per a gestors d'alta gamma. No per a més cares conegudes amb butlla papal. Hem retrocedit quatre anys en una vesprada, i al final, els sacrificis fets durant esta legislatura no han servit per trobar cap solució.

18 de set. 2012

Aquella nit va nàixer el Bayern

Un centre des de la dreta, executat sense massa precisió, va acabar en l'òrbita de Franz Brungs per a que este, de xilena, anotara el seu quint gol en aquella apoteósica i fosca vesprada bavaresa, encara hui evocada per les cròniques i relats que ens transporten als vells temps. A aquells en els quals el Nürnberg era l'únic rei del futbol teutó. Dita acció va tindre en un jove i atordit Beckenbauer un espectador de luxe, assistint impotent a la construcció del sèptim gol que encaixava el seu equip. Era la culminació a una desastrosa actuació. A una humiliació rotunda.

Una sensació coneguda i ja assaborida no massa temps arrere per qui encara no posseïa el títol de “Kaiser”. Un espigat adolescent de 13 anys viatjaria en una freda vesprada de 1953 al districte muniqués de Giesing per a complir amb el somni de tota una vida. Ingressar en les files del TSV München 1860, el gran equip de la ciutat. Allà, en els camps de fang, el seu club de procedència, jugaria el seu últim torneig abans de ser absorbit per l'estructura del TSV. Però allò, com la visita al Franz-Stadion de 1968, acabaria convertint-se en una sonora decepció.

En un intent d'enganyar al destí va exercir en els seus inicis de "9" traçut, de fi ariet, en un futbol que premiava als seus millors davanters amb un trofeu en forma de canó en al·legoria al joc industrial i de disciplina militar predominant. Repliques en miniatura d'aquells Horst Leupold i Friz Propp que van massacrar al Bayern, es traslladaren als primers cinquanta per a vestir-se de lleons e infligir una derrota que va acabar amb el jove Beckenbauer embardissat en una tángana que li tancaria les portes del paradís. Aquella punyada propiciada al capità del München 1860 el deixaria fora, en el carrer, desemparat.

A l'est de la ciutat, un modest equip acostumat a ser humiliat pels seus veïns, es convertiria en la seua única via d'escapada, una entitat, que com ell durant aquella vesprada a Giesing, s'havia passat tota la seua existència rebent colps que li impedien fer realitat els seus anhels. Va haver de créixer veient com els seus vells companys anaven traguent el cap en el futbol professional, acompanyant als Petar Radenkovic, Rudolf Brunnernmeier, Hans Rebele o Peter Grosser en la seua epopeia en la Bundesliga, destrossant al seu nou equip per a deixar-los fora de la nova competició, i observar, com després de quatre anys en segona, els lleons de Munic martiritzaren a aquell recént ascendit per a ser campions de lliga.

Però tot va canviar amb el 7-3 de 1968. En aquell precís moment, durant l'encaixada de mans entre Wenauer i Beckenbauer a manera de cordial comiat després de 90 minuts de guerra sense caserna, es van intercanviar els rols d'ambdós clubs. El Nürnberg seria campió mostrant una superioritat insultant que confirmava la seua hegemonia sobre el futbol alemany durant aquelles primeres sis dècades del segle XX. El Bayern, que va ascendir en 1966, no era més que un nouvingut a primera divisió. Però ja res tornaria ser igual després d'aquella nit.

Com si d'una premonició es tractara, Der Altmeister (el vell mestre) estava entrenat per un Merkel, per Max Merkel, iniciant amb aquell títol una decadència que encara hui no ha escrit el seu últim capítol. La xilena de Franz Brungs va posar punt final a aquella història per a donar pas a la del Bayern de Sepp Maier, Beckenbauer i Gerd Müller, encarregats de construir un mite sobre les ruïnes del seu vell senyor. Una temporada després de ser humiliats davant un país s'encer, el hui afamat club bavarès guanyaria el primer campionat de la seua història per a iniciar amb ell una dinastia que pareix no tindre fi.

11 de set. 2012

Les Mighty Girls de Cambotja

Recorrent camins de terra esquitxats per gossos de costellam pronunciat, que dissimulen el seu abandó compartint trànsit amb els residents del indret, una camioneta esgavellada, va arreplegant a pols a les xiquetes que ixen a la carrera d'entre les tanques de fusta que fiten el modest rectangle que simula el jardí de la seua llar. Per enèsim dia, han esquivat el destí que la vida a Cambotja guarda a la immensa majoria dels seus joves.

El comboi que creua la llengua de ciment polsegós que exerceix d'autopista passa desapercebut entre la població per ser una estampa quotidiana. Anirán a una fabrica de cosir, o a creuar la frontera, per a formar part de les llistes d'esclaves sexuals que infesten els locals d'oci tailandesos. És el pensament que ocupa les ments de qui les observa. En un país on l'edat mitja de la seua població tot just arriba als 22 anys la vida apenes té valor, i la dona, és entre tots els elements de la societat la menys respectada. El seu final no és altre que acabar sent venudes a les màfies pels seus propis pares en canvi de diners amb els quals poder subsistir. O en el millor dels casos, mal viure en els carrers.

El vell aeroport militar de Battambang – segona ciutat del país – és un vetust record de temps passats banyats en sang que exerceix hui de refugi per a milers de joves cambotjanes. Les abandonades pistes, que en altre temps rebien carregaments de presoners per a engrossir la demència dels Jemeres, servixen de plataforma per a un grup de xiques que ocupen el temps, gràcies a la fundació SALT, pegant puntades a un baló m'entres s'instrueixen en el bell art del futbol. Una pràctica, com quasi tot el que realitza una dona en aquell país, mal vista entre l'escassa població adulta, que amenaça amb esborrar els seus rostres amb àcid.

Aquelles que arriben en furgoneta són les més afortunades. Els sostres del complex donen cabuda a unes cent xiquetes que no tenen esperança de sobreviure si abandonen el recinte a causa de les condicions dels seus progenitors, que en la majoria de casos, jeuen mutilats, víctimes de les mines en els camps d'arròs. Per a elles, Battambang exerceix de refugi. Desproveïdes de tan bàsic dret en el seu entorn, allunyades dels tentacles de les màfies, tenen accés a l'educació i aprenen un ofici quan unes botes no ocupen els seus peus.

Les Mighty Girls – nom que rep el programa – les va rescatar de la perdició per a enorgullir-se hui dia de ser el primer equip femení que va veure la llum a Cambotja, on moltes de les seues integrants formen part d'una recent creada selecció nacional. Apadrinats per la FIFA el programa els ha dut fins i tot a aconseguir beques per a passar llargues estades d'acollida al Regne Unit i USA, arribant a competir en l'estranger en tornejos amistosos. Les més veteranes inicien els estudis per a obtindre la llicència A de l'organisme mundial i poder exercir d'entrenadores per a continuar la tasca de la fundació en altres regions d'un país que conta amb més d'un terç dels xiquets malvivint en els carrers.

(*)Encara que de procedència estrangera, la fi última de l'ONG és deixar en mans dels cambotjans la gestió i organització dels seus programes. Pots ajudar a SALT a complir els seus objectius ací.

6 de set. 2012

Társilo a la cubana

Empantanat. Així es troba el panorama accionarial del VCF quatre anys després de la jugada més estrambòtica que s'haja parit mai a la vora del Túria. La falta d'altura, coneixements i nivell per a ocupar càrrecs tant en el club com en les seues empreses afiliades ha estat consubstancial al llarg dels temps, però mai va arribar el nivell que els amics del fundacional Társilo Piles van mostrar en l'estiu de 2009. La seua jugada mestra va resultar ser il·legal. Obligar al club a sufragar un crèdit pont mitjançant aportacions dineràries i a retornar en el futur els diners, amb interessos, als notables buscats per a comprar accions una vegada sanejades els comptes de la mercantil era molt bonic sobre el paper de l'estultícia, però irrealitzable en un estat de dret. Aquell salvavides d'urgència s'ha tornat en una taula putrefacta enmig d'un mar estret els cels del qual amenacen tempesta.

El temps de comprensió i gràcia té un límit, i máxim, quan este ha estat utilitzat per a conrear mentides, enganys, alimentar estómacs agraïts i estafar al aficionat sense el més mínim rubor. Dalport ja és història. Víctor Vicente ha mort, i els tribunals han fet pols a eixa torba d'assaltadors. No obstant això el garbull accionarial que va veure la llum en un despatx a la calor del whisky s'ha enquistat de tal manera que amenaça amb transformar-se en una empresa de dubtós final. El fantasma que tan recurrentment es trau de l'armari per a fer callar veus i justificar (in)accions té el mateix efecte que el mite de l'home del sac sobre un adult de 30 anys. I resulta altament ridícul a estes altures.

Passivitat és el verb conjugat pel patronat. Un patronat on la majoria de membres no ha formalitzat durant este període de temps el seu càrrec, a més de que una part important va dimitir del mateix sense trobar encara substitut. I els que encara ho són, ni acudeixen, ni se'ls espera. De facte, la fundació és dirigida per la comissió de gestió que formen Manuel Llorente, Andreu Fajardo, i en els seus temps, Javier Gomez. És a dir, el consell d'administració de la SAD. Juntament amb algun que altre patró designat pel club que ha acabat recalant en l'entitat.

Mentre al abonat medi se li ha negat durant molt de temps la possibilitat de comprar accions mitjançant l'engany – Com va confessar el propi Piles, mai van acudir a la CNMV, passant-se quasi tres anys repetint fins a la sacietat estar pendents d'un fullet per a poder vendre al públic els títols – en les juntes d'accionistes diverses societats de nova creació, els fins de les quals es desconeixen, acudeixen per a delegar accions de nova compra al consell d'administració, així, com fan varis dels representants de capçalera del club. Encara que estos, es suposa, les obtenen com a pagament de deutes i favors, podent-les vendre en el futur. A qui?

La Fundació VCF , és ja un ens prostituït en esta nova etapa que viu allunyat de l'organització viva i social que va arribar a ser baix la direcció de Mariola Hoyos, quin pecat va ser oposar-se a que dit organisme es convertira en el que ha acabat sent, un mamotret sense vida el qual només es utilitzat en favor d'uns pocs. Seria erm atribuir a la incapacitat dels seus membres l'obtenció de solucions, ja que mai les van buscar. El president a sou de la nostra caixa amiga espeta amb entusiasme que el problema és de la Fundació, no seu, ignorant el lloc de poder que ocupa en l'organigrama de la mateixa i la repercussió que tindrà en el futur del club i en el seu propi.

El fracàs d'esta operació, que tot apunta que acabarà baix titularitat pública o pontejada per mans amigues, per a major vergonya de tots, no soles és atribuible a uns fracassats sense benefici posats a dit al capdavant de l'ens, sinó també de la societat empresarial i política valenciana, altament acomplexada, acritica e incapaç. La solució al problema s'ha convertit en un problema en si mateix mentre el món mira cap a altre costat com si no passara res.

Este assumpte, com el de New Coval, mereix una explicació clara i concisa de forma pública. No més silencis còmplices, ni mentides subvencionades. Solucions.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...