30 d’abr. 2012

El mal negoci del negociant

Anticipar-se. Amb eixa premissa es va vestir de mentida una de les tantes declaracions inventades ad-hoc en este València CF de crisi. El milió i mig d'euros promès per a potenciar una secretària tècnica que donara millors fruits i resultats va quedar, com tantes altres coses, solapada pel mantell dels interessos i les fal·làcies poc piadoses que tan acostumats estem a rebre. Encara que van ser, sense rubor algun, utilitzades per a justificar l'eixida d'un director esportiu, que a pesar de Carletto, no va tindre la sort de poder equivocar-se en set milions i mig d'euros amb un jugador.

Anticipar-se, és una estratègia que pareix natural, adequada quan no hi ha d'on traure, quan competeixes en un mercat quins rivals tenen mitja dotzena d'assalariats en la seua àrea i tu ixes a jugar amb prou feines amb tres o quatre, cinc a tot estirar, que van i vénen. Antany en cotxes particulars i dormitant en hostals. Hui, amb bitllets d'avió i en hotels de quatre estrelles. No hi ha res com caure en gràcia. Anticipar-se no és senzill, i menys quan no tens matèria primera amb la qual lluitar d'igual a igual en una selva repleta de perills. 

En l'anticipació Braulio i els seus xics han demostrat certes dots, no són brillants, ni loquaços, ni tan sols ocupen la zona Champions d'una fictícia classificació de secretaris tècnics, però eixe treball, el de l'anticipació, ho solen fer bé. Van trobar a Jonas, van saber descobrir a uns altres, i van tancar a Rami abans d'augmentar el seu valor. Aplaudiments van rebre per això. I rebran. Amb tan escassos recursos poc més es pot fer. Molts diuen que a França resideix el daurat, com si no hagueren més terres on buscar, són aquells que desconeixen les limitacions amb les quals han de treballar, si l'hexàgon estiguera uns quilòmetres més enllà, soles un parell més, seria tan misteriós com Uganda.

Per a desgràcia del gallec, qui remata el seu treball és aquell que va signar amb Metrored i va traspassar a Mendieta sense avals. El mateix que obsessionat amb esgarrapar tres cèntims va llençar per la broda un treball de mesos amb Gameiro, que va intentar solucionar a última hora, a corre-cuita, davant la notícia que durant la seua migdiada primaveral un francès amb petrodòlars li havia avançat per la dreta. Tres cèntims escatimats que no es van voler invertir abans d'hora, la mateixa hora anticipada amb la qual es va evitar que Rami seguira el mateix camí. Amb Gameiro ja no ingressarem 25, ni els seus gols ens donaran tants altres arribats amb partits guanyats o èxits aconseguits. Per estalviar tres, vam perdre trenta, perquè este vènia per a ser venut.

L'afany per economitzar fins en idees ens ha conduït al retard en l'anticipació. La pedra angular de tot club pobre. A Jordi Alba no se li va voler renovar quan tocava per no gastar, millor donar-li una prima i anem fent, que més dóna que debute com internacional, ens esperarem a l'últim moment per a tindre amb que vendre'l. Hui el jugador té la paella pel mànec. Ens diran entre confeti i serpentines que ingressar 13 milions en lloc de 20 per l'internacional és una gran gestió. Vam voler fer tard. Com ho vam fer amb Isco. Però qui és Isco, amb qui ha empatat? Al Febrer se li va negar el pa i la sal, a l'Agost se li va oferir el que se li va negar durant mesos per a tindre coartada, sabent el seu compromís amb el Màlaga. Es van ingressar sis milions per no donar-li fitxa un any abans. Però s'ha perdut futbol, resultats i molts més euros pel escatimar de qui va voler jugar a secretari tècnic.

Este exercir de gustosa meretriu de Madrid i Barça amaga olors a podrit, a res bo. Ni tan sols ens podem aprofitar de la seua generosa liquidesa. Altres clubs els estafen venent per sobre del valor de mercat als seus jugadors, i ni tan sols als seus millors jugadors. Nosaltres hem de demanar perdó per ingressar menys diners per Alba que per Albiol. Per vendre a Villa per menys del que li va costar Agüero al City. O veure com Coentrao i Alexis valen el mateix que Silva o més que Mata. Ni al bon sabor de boca de l'estafa a l'opressor tenim dret.

Quin negoci.

27 d’abr. 2012

El preu de perdre els valors

L'error és creure que no hi ha error. L'error és viure pensant que l'errat és qui et diu que estàs errant. L'error és viure sense saber on estas vivint. L'error és trair els valors d'una institució llegendària per ensomiacions de dos addictes a un futbol fútil, inventat per a talents que mai vas tindre, ni mai tindrás, sustentat per qui creu viure dins d'un joc de consola sense aportar valor afegit a una plantilla limitada, d'aquells que limiten a un grup que de per si ja té límits. Errar és persistir en un model vacu, sustentat en el culte a una personalitat mediocre cimentada en models d'altra època, passats, que van alletar la decadència i que agonitzen per viure allunyats del temps en el qual van nàixer. Cal eradicar la marca Hacendado, regressar a les arrels, a la personalitat, a l'empleat que aporte valor afegit, al dirigent amb estudis superiors. A ser un club amb orgull i amor propi.

Cal acabar amb fitxatges-traspàs, cal demanar responsabilitats per Parejo, posar fi a l'estada de qui creu en jugadors blanets de regats demagògics i escasa empenta, en qui fitxa a un talent amb més "serà" que "és" per l'anhel de guanyar rendibilitat en uns anys. Cal tornar a asseure les bases d'un projecte guanyador des de la impressió de valors espartans, cal començar a contractar a aquells que van créixer bevent biberons de sang, aixafant Geypermans i arrancat caps a les Barbies. No es pot seguir jugant al PC Futbol, a la imitació obscena d'un Barça que va arribar per a destruir als oprimits per un productor boig. Cal exterminar a tot aquell que pregone laterals ofensius, que agrade d'un futbol que soles va portar mediocritat i derrotes a un València alimentat per la lluita i el sacrifici. Cal acabar amb el model que vol jugar amb Messi tenint a Piatti, amb Xavi tenint a Tino Costa. Cal acabar amb centrals com Víctor Ruíz i amb qui els van fitxar.

Cal preguntar per què Ayala i Pellegrino van costar sis vegades menys que els actuals titulars de la reptaguàrdia. Per què són tres vegades més cars Piatti i Pablo Hernàndez que Vicente i Rufete. Per què vas invertir set milions en Parejo quan Baraja et va costar 12. Cal acabar amb el malbaratament de fitxatges que arriben disfressats de producte financer, de traspassar jugadors de la pedrera sense haver tingut l'oportunitat d'equivocar-se en el primer equip. Cal construir una història nova amb generals nous, cal tornar a construir les muralles del club amb els materials que sempre ho van fer fort, amb scouting, encert, i enfocant el model cap al rendiment esportiu com precursor de la recuperació econòmica, i no al revés.

Cal acabar amb la dictadura de la mentida, amb el regnat de l'excusa, amb la tortura de la llàstima. Cal començar a buscar líders, i si per a això cal assaltar per les armes el palau reial, s'assalta. Cal acabar amb les beques, amb el màster avançat per a novençans engominats amb bona premsa. Cal posar fi a la contractació d'entrenadors de moda.

Hem de tornar a ser el València CF, i el València CF és, va ser i serà ordre, disciplina, rigor i lluita. Qui traïsca eixos valors bàsics hauria de ser cremat en la foguera per traïció. Ja està bé !!!!

25 d’abr. 2012

El dia que va nàixer el VCF modern

Arturo Tuzón, envoltat pel fum de quinze cigarrets, e immers en una atmosfera carregada pels efluvis de la conspiració, permaneixia tancat i atònit en aquella habitació enmoquetada del pavelló social, intentant racionalitzar les punxades que els seus sentits li transmetien després de conèixer de primera mà la magnitud de la traïció. Per fi, després d'esquivar durant setmanes la seua mirada, es va topar de front amb una realitat més crua del que una confiada ment havia estat capaç de dibuixar. «Peris (Frígola), són més dels que creia» hagué de transmetre amb una enèrgica mirada al seu major amic i confident entre aquella gossada de famolencs papables, per a continuació, començar a escriure sobre ratlles tortes les primeres línies d'un epitafi que potser s'havia posposat en demesía. Pogué evitar des de la superioritat moral amb la qual vestia la seua figura el colp, però no la mortalitat d'este. Va comprendre només deixar la sala que allò era el principi de la fi, i ferit en el seu orgull, es va negar a acceptar-lo per a intentar morir matant.

Un gest insignificant en el seu inici, comú en el desenvolupament, va ser capaç de desencadenar el tránsit per aquell camí d'espines que es va veure obligat a recórrer en contra de la seua honesta voluntat. Tot va començar amb un simple «no», amb dos lletres parides des de la netedat d'un gestor responsable que havia conegut els abismes del excés, i el bon acompliment del qual havia aconseguit arrancar dels braços de la mort a una institució que en aquells albors noventers bategava amb més força que mai. Amb allò va intentar posar límits als capritxos i obcecacions d'un entrenador amb plens poders que va portar la modernitat del sistema anglès a un club hagut en reverdir llorers. «Tranquil don Arturo, per 400 o 500 milions ho traurem» no cessava a repetir un Guus Hiddink que va arribar al empar de Mestalla després de blindar de glòria el seu currículum dirigint al PSV.

Aquell brasiler de malucs rampants traçat amb el virtuosisme característic dels dibuixos animats tenia enamorat a un entrenador obsessionat en pal·liar la sequera golejadora d'un dinàmic equip, que jugava molt i bé, però incapaç de transformar en gols un vendaval ofensiu que començava a costar més del que donava. La negativa del president caute no va respondre en principi a res especial, era coneixedor per endavant de l'oferta de 1000 milions de pessetes que Jesús Gil havia realitzat per Romario, valor de mercat inassolible, que prompte va quedar volatilitzat al transcendir els primers contactes nocturns d'un baixinho deprimit, i que en boca del seu representant, «anava camí d'acabar com Maradona si no eixia d'Holanda» La depressió d'un fantasista enrocat en la rebel·lia va nàixer amb la fugida cap a la florida mediterrània d'aquell que li va concedir capritxos i manyagues que anaven més enllà del tolerable. Era un xiquet malcriat orfe del seu malcriador. Estem al gener de 1992.

El complex que tenallava a una massa social complaent i que començava a retrobar-se amb el seu equip després de la tragèdia del 86 va començar a diluir-se al escoltar per boca d'aquell bigotut holandès, regnant en l'Europa gran no feia a massa, les primeres paraules d'ambició i glòria en molts anys.. «Amb Romario podem aspirar al títol de lliga» .. no es cansava de repetir un tipus que va iniciar en secret un viatge a Holanda per a aconseguir sense esforç un «sí» rotund del astre carioca, fet que va encendre la metxa d'una pugna social que va dividir un vestidor, que considerant-se menyspreat pel seu cap, va trobar en Robert una boca gustosa per a la reivindicació «És innecessària l'arribada d'eixe tal Romario, som capaços de resoldre per nosaltres mateixos la poca capacitat realitzadora actual» foren les primers trinxeres excavades de forma discreta, i que acabarien tenint un alt cost per als implicats.

Els estius turbulents tan característics per estes terres hagueren de trobar en aquell any olímpic el seu pròleg. Sense suport de cap tipus en el club, l'holandès, addicte al cafè i amic del golf, va jugar amb la basa emocional d'una massa social que veia ja al mag del PSV vestint el blanc, obligant a transformar el «no» racional d'un president auster en una negativa arrelada des de l'orgull de qui apreciava les línies marcades per un profund sistema jeràrquic. Ja era un «amb mi o contra mi» a tomba oberta. Ferms en el seu propòsit i pendents de donar els primers passos cap a la conversió en SAD les peticions del entrenador van ser ofegades amb la seguretat d'una directiva que tenia la seua paraula per llei. Ni el retret de Hiddink en la presentació de Belodedic «No vaig a tolerar ingerències en la parcel·la esportiva, de la qual sóc únic i màxim responsable» van fer titubejar la postura aferrissada d'un president que de la nit al dia havia perdut el respecte d'uns socis que assistien atònits a una batalla absurda, i en la qual, s'havien posicionat del costat d'un insaciable i ja tingut per rebel entrenador. Però Guus estava a soles, de moment.

Alguna cosa turmentava a l'holandès díscol, aquella oportunitat fallida d'arribar a una final copera el torturava per les nits, no el deixava viure, «necessitem algo més» deia cada vegada que obria la boca amb l'únic propòsit de demanar clemència i accelerar l'arribada del seu capritx futbolístic. I a Eindhoven es va anar, altra vegada. Per aconseguir, altra vegada, un altre sí. Però esta volta era diferent, l'entrenador no va viatjar esperonat només per la seua ambició. Ni mogut pel seu empeny de situar en un plànol superior a un club temerós de donar un pas cap endavant. Este viatge, a diferència del realitzat l'any anterior, contava amb el patrocini d'alguns membres del nou consell d'administració, aliats introduïts en un òrgan antany hostil per als seus interessos que van trobar en aquella operació l'excusa perfecta per assaltar un poder prèviament anhelat. «El roin» es veuria obligat a dimitir – segons els seus plans – quan estos aparegueren en públic del braç d'un crack que va ser negat, i alimentat el seu fantasma durant any i mig, com a via de mantindre calentes les ensomiacions col·lectives d'una afició cansada de veure al seu equip nadar per a morir a la vora.

«Ni per 400 ni per 500, Romario no es va a fitxar, i si es fitxa, jo dimitisc» Van ser paraules d'un Peris Frígola cansat d'un assumpte que havia posat en dubte coses massa serioses. Aquells mesos de divisió i enfrontaments van asseure les bases de la desavinença, forjant enemistats des de les quals es van assentar pautes, actuacions i postures que estarien per arribar. L'alineació durant este conflicte marcaria les cartes, moltes d'elles, pertanyents al nucli dur d'un vestuari en la seua majoria autòcton i de pronunciat caràcter tuzonista, ja contraris al seu entrenador, que els servirien de bitllet d'eixida amb el canvi de règim. La divisió era total i el matrimoni impossible. Era la guerra.

En aquell escenari d'odis bizantins encara quedava per interpretar un últim acte, el qual posaria el punt final a un episodi que va marcar la història moderna de l'entitat. El 25 d'Abril de 1993, en teoria, la València futbolística deuria haver estat pendent del homenatge a Kempes, però en realitat, ho va estar d'un Romario que dormitava en una ciutat pendent de la seua contractació. Caldria preguntar-se qui va convèncer al Matador per a triar al conjunt holandès com rival d'un acte que ell mateix va organitzar, encara que havent teories i sospites sucoses que apuntar, serà millor fer ús de la literatura i vendre l'assumpte com una atzarosa coincidència. Siga com fora, en Mestalla es va presentar el brasiler, i amb ell, uns amics, que enrolats en el quadre local es van mostrar molt gustosos per a dispensar-li quantes comoditats feren falta per al seu millor lluïment públic. Aquella vesprada va acabar tot. Aquella nit, va començar tot.

«Ni jo, ni ningú en nom del club, negociarà el traspàs de Romario. Ni hi han, ni van haver, ni hauran negociacions» Una declaració d'intencions d'un president feble, sabedor que durant la pronunciació d'aquelles paraules, amagats en un cèntric hotel de la capital del Túria, el sector rebel mantenia una reunió amb la directiva holandesa de la qual es va eixir amb un acord de mínims. «El traspàs està al 60%» va tindre la gosadia de declarar un esquirol durant un recés, paraules senzilles que van incendiar una ciutat que dinava a esquenes dels tributs civils amb els quals va ser rebut un Mario Alberto indiferent a tota revolada, convertit en un actor secundari en el seu propi homenatge, vivint, com ho va fer deu anys abans, un acomiadament discret, insultant per a l'alçada de la figura històrica que representa eixa melena ondulada.

Però l'olor a traïció ja havia perfumat els carrers com ho fa la pólvora en falles. Caps girats cap a la llotja a cada gol de Romario, transformats en punyals dirigits al cor del president durant aquell amistós, van ser el preludi del que estava per arribar. Després del partit, al pavelló social. I allà, entre parets banyades per la decepció, en una sala carregada per l'odi de les enemistats, Arturo Tuzón va veure en tot el seu esplendor la magnitud de la revolta. Directius, empleats, jugadors, periodistes, gents que antany va considerar amics, companys i aliats es presentaven en el bàndol contrari ansiosos de sang, de poder, i amb una safata de plata preparada per a posar el seu cap i exhibir-lo com a trofeu. Es va evitar la immediatesa de la sacsejada, però es va fer crònic i extens durant aquella dècada les conseqüències d'aquell acte. De res van servir anys de gestió racional d'un home que va donar lliçons de com vestir-se pels peus, víctima d'aquell model de Societats Anònimes que va conjugar les enveges estructurals del futbol amb els sempre foscos interessos dels capitals creant un món massa hostil per a un home que tenia el defecte de l'honestedat.

Tres síes, que van ser tres noes. Aquell mateix estiu Romario fitxaria pel FC Barcelona, deixant a les seues esquenes un València CF moribund, amb un vestidor trencat, una directiva enfrontada i un entorn crispat. Brou de cultiu propici per a parir una temporada infausta que va tallar la progressió d'un equip que duia des del 86 en clara ascensió. Cada derrota Mestallera no era resposta amb xiulets ni amb mocadors, sinó amb un fragorós càntic «Romario, Romario, Romario» que ja era un crit de guerra alimentat per l'excel·lent actuació d'este amb la samarreta blaugrana. Arturo no va voler soltar els duros per qüestió de digne orgull, el mateix, que el va dur a destituir a Hiddink aquella mateixa tardor, caiguda que arrossegaria al propi dirigent. Era el 24 de Novembre 1993, vesprada on el VCF clàssic, aquell d'orxata i fartons, de la general de peu i de Pasieguito, va signar oficialment la seua defunció.

Mentre Paco Roig signava el retorn del holandès rebel envoltat d'una horda de fotògrafs que rubricaren amb fulles de llorer el seu històric triomf electoral, Tuzón, en la humilitat de la seua llar, sopava bullit, amb fruita per a postres, reordenant en la seua ment una llarga llista de «tarambanes»  perdut en la desmemoria d'una societat que en pocs dies havia esborrat l'etapa d'un home que va ser l'únic, mentre altres fugien, interessat en fer-se càrrec d'un club descendit i arruïnat. La glòria li fou esquiva, es va anar entre ganivets i menyspreus, i es va haver de morir per a que Mestalla, entre penediments, el tornara a aplaudir.
Si Arturo Tuzón haguera tingut mà esquerra en lloc de mà de ferro, ahir no haguera hagut de presentar la seua dimissió. Per a segons que coses Tuzón ha estat un president dubitatiu, intrigant, massa amant d'eixir en els papers. Ahir va pagar la seua penitència. Ara l'oposició demana comptes. On estaven quan Ramos Costa va deixar el club com un solar? Pobra València.  Extracte d'una columna de Rogelio Román publicada el 25/11/1993.
 

23 d’abr. 2012

València, ¿Tenerife o Barcelona?

No entiendo muy bien cómo funciona el proceso por el cual alguien se hace seguidor de algo. Intuyo que tendrá que ver con la presión social, con ver reflejada tu personalidad en ese algo o simplemente porque ese algo tiene éxito y se hace cómodo caminar a su sombra. Yo no sé por qué empezó a gustarme el València. No tuve ninguna presión social. En mi familia, afortunadamente, nunca ha habido tradición futbolera. Así que empecé a ser del València como el que, en un pueblo perdido en medio del oeste, comienza a interesarse por el surf. Quizá no tan exagerado, pero igual de absurdo. Tampoco fue por caminar a la sombra de algo exitoso. Porque cuando de verdad comencé a tomármelo como una obligación emocional, yo era un niño y el del València un equipo insulso sin demasiado rumbo que palmaba en el Heliodoro Rodríguez López con Leandro, Engonga y Karpin contra Moutang, Jokanovic y Neuville. Y quedaba décimo empatado a puntos contra el Tenerife. Todo más o menos en ese nivel. Éxito, bien poco.

Las cosas, un tiempo después, comenzaron a marchar. En Paterna me solía hacer fotos con Ranieri (que entonces todavía estaba vivo), porque todos los niños y las mujeres maduras iban detrás de él esperando que el romano les alegrara el día con su carisma y cuatro gilipolleces bien contadas. En la ciudad ya se empezaba a construir a granel y a vivir con optimismo, mientras que en el entorno del València había penetrado un virus de ambición inoculado por un tipo desastroso hermano de los dueños de Pamesa y Mercadona. Entonces, casi por casualidad, sucedió lo de Barcelona a principios de 1998. Cuando, justo después de lesionarse Guardiola, el Barça se puso 3-0. Y, justo después de que Morigi entrara por Mendieta, el València remontó hasta el 3-4 en 20 minutos.

Luego clasificación para la Champions, una Copa del Rey, dos finales de Champions, la ascensión de Ortí, un verano traumático, la elección de Rafa Benítez como entrenador después de que unos 148 entrenadores rechazaran dirigir al equipo, y entonces, otra vez casi por casualidad, sucedió lo de Barcelona a principios de 2001. Cuando el Espanyol se puso 2-0 y tras un descanso críptico y, justo después de que el pseudomilitar Salva Ballesta entrara por Aimar, el València remontó hasta el 2-3 en 7 minutos. Y ganó una liga. Y casi seguida otra liga. Y una UEFA. Y…

Y cuando faltaba poco tiempo para que la burbuja inmobiliaria nos explotara en los morros, el hijo de Bautista Soler (un reputado constructor que venía avisando que a la burbuja le quedaban dos tardes) pinchó los días de gloria del València debido a una inconsciencia, mezcla de arribismo y buenas intenciones.

Todo esto ya lo sabemos y queda ahí, para recordarlo. Desde ese momento, y hasta ahora -camino de una década entera, con la broma- se ha llegado a los últimos cuatro años, marcados por una sensación muy clara: la intrascendencia. Aunque han pasado muchas cosas, y el club se ha citado varias veces con su ejecutor, los años de Unai quedan lacrados por estadísticas correctas, pero por un vacío emocional de dimensiones esteparias. Y al final, estas cosas etéreas de las emociones son el nitrato que acaba definiendo los proyectos. Unai, pase ya lo que pase, gane lo que gane, pierda lo que pierda, no será un tipo importante en la historia de la entidad. Es verdad que es meritorio cómo Unai -y su colega Emery- han estado agarrándose a la tabla, demostrando resistencia e instinto para nadar sin ahogarse entre la corriente del club, aunque sin aportarle nada diferente y dando muestras de una capacidad formidable para, entre elegir bien y mal, escoger siempre fatal las señales a emitir hacia la gente.

Pero Unai no es el problema. Es una anécdota, con libro incluido, pero una anécdota.

Sí hay, sin embargo, un hecho mucho más significativo que permanecerá sin Unai: es la sistemática infravaloración que se le viene haciendo al club desde el propio club (y que en este mismo lugar en el que escribo se comenta con frecuencia). Hay una propensión -quiero pensar que involuntaria- a hacer creer que el València está donde está, pero que tampoco es para tanto, que tiene sus límites y que donde llegue ha llegado, y que la afición… ya se sabe la afición. Este ejercicio metódico se retroalimenta con los comentarios que desde Madrid, Barcelona o Albacete suelen hacerse sobre el espacio casi privado al que algunos nos gusta llamar Valenciastán (comentarios comprensibles dada la lejanía y el poco contacto con la epidermis del club). La imagen de Llorente en el vestuario del Bernabéu, haciendo gestos de victoria tras un empate, no es más que una chorrada. Una chorrada bien ilustrativa.

La realidad no se corresponde con todos estos mensajes. El València, datos en mano, es el tercer club de la Liga, la primera SAD del país, uno de los diez equipos europeos con más presencia en finales. Salvo algunas decenas de aficionados muy cegados, todos saben cuáles son las limitaciones de la entidad, pero también cuáles deben ser sus exigencias. Las exigencias, en el caso del València, y como los servicios sociales en España, no son un lastre, sino un valor, una virtud de supervivencia.

Porque es verdad que la situación económica del club ha sido extrema y que, aunque con ciertas sombras oscurísimas, se han salvado admirablemente bolas de partido. Pero no ser millonario no significa patear los principios y renunciar a tener un modelo de comportamiento. Bajo el mantra del peligro económico, se han camuflado úlceras imponentes. Como la subyugación y defensa de un patrón televisivo mortífero para el futuro de los que no se llamen Barça o Madrid. Como la permisividad con jugadores que no acaban de creer en sus vidas deportivas, anteponiendo la provisionalidad de un par de resultados a la seriedad estructural del club. Como la improvisación de un modelo de equipo blando y algo alienado, en las antípodas de las señas de identidad tradicionales. Como la opacidad en asuntos clave como el reparto accionarial post ampliación de capital y el acuerdo con Bankia- Newcoval.

Todo esto no significa, desde luego, que el club esté en una situación crítica. Más bien al contrario, está mucho más saludable que la mayoría. Pero está situado, sobre todo, en un momento decisivo para saber si va a dirigirse hacia sus años de combate (con un claro modelo deportivo de rudeza y voracidad, al margen de levantar o no títulos), o va a poner rumbo hacia los años de alineamiento en campos como el Heliodoro Rodríguez López, perdiendo habitualmente contra los Moutang, Jokanovic y Neuville del nuevo siglo, como en ese tiempo en el que yo me hice del València por motivos que ni Freud descifraría.

(*) Vicent Molins editor de checheche.net amb la poca vergonya de cridar-me senyor, preferint publicar esta entrada ací abans que en portals insubstancials - Com si este blog tinguera substància alguna – baix promesa de convidar-nos a tots a les festes de la mansió PlayBoy quan arribe a fama i riquesa en anys esdevenidors. Aneu fent lloc en l'agenda.

20 d’abr. 2012

Adéu temporada cruel

Des de Milà no m'havia sentit tan buit i trist com anit. Què és un 2-0 per a un equip normal? Res. Per al VCF una maleïda utopia. Si ni en unes semifinals són capaços de demostrar, no se quan dimonis ho van a fer. El gol de Costa en altra època t'haguera donat vida, l'esperança de veure a un equip guerriller immolar-se cercant la glòria en un estadi lliurat.

Però a estes hores eixe “dos” en “un quatre” no és més que un tub de plàstic connectat a una maquina que manté artificialment una realitat. Este roster no et deixa ni la trista opció de creure en el teu equip, que hauria de ser el mínim al que tinguera dret una persona en esta vida. I ara què? La desolació. Tan tremenda que la història d'un club que podia presumir de ser l'únic invicte en unes semifinals continentals s'anirà pel WC entre trossos de merda i despulles. Ni l'èpica, que serveix per a maquillar vergonyes, et deixa vestir-te amb el seu tratge, i ho fa dient-te a la cara que no eres digne d'ell.

Emery no deixarà títols, però si una basta i extensa col·lecció de golejades i humiliacions històriques que mai podran esborrar-se de la memòria col·lectiva, i encara que d'esta pogueren extraure's, sempre estaran ahí els papers per a pintar-nos la cara. El que antany era un accident que presenciaves cada deu anys, ara és un costum que et toca patir quatre o cinc vegades per temporada. Koeman, eixe ésser que podria qualificar-se de menyspreable, et va deixar una copa, a Mata, i un intent de netejar un vestuari que pareixia més a una cèl·lula d'Al-Qaeda que un equip de futbol. El basc s'anirà sense pena ni glòria, i a diferència del holandès, no ho podrem recordar ni per a insultar-lo. A les 48 hores no se'n recordarà ningú d'ell. Un trist llegat per a una trista aventura.

Impossible dir “ni una més”, ni una més ho hem dit milions de vegades, però som tan imbècils que quan arriba el dia tornes a caure, a creure, a imaginar que no pot ser tantes vegades que no, que esta serà que sí. Però res. Mai vaig veure a un grup de persones tan obcecades a convertir al ateisme una parròquia tan devota i desesperada per abraçar la fe com la valencianista. Tenia esperances en que esta UEFA calmara tants anys de quina, de suportar a Quiquismes, Albeldismes, Carbonismes, Moratismes, Solerismes, Llorentismes, Bancaixismes, Dalportismes, Sorianismes... de campanyes obscenes de periodistes denunciables, de tones de merda engolida, que fora un oasi en mig de la desesperació que produeix la frustració de veure't en un futbol que no et deixa avançar. Un títol per a alliberar-nos de tanta negació, per a escapar d'una realitat que amb el cap entens però que amb el cor et negues a acceptar, per a fugir d'aquells que es passen la vida menyspreant la història del VCF per a defensar a personatges transitoris.

Algun pecat hem comès. Arribarà el Dijous, llençaran a porta en el minut tres i t'enganxaràs al partit. Altra vegada enganyats? Doncs si, és el que té ser d'este equip, que en nits com la passada series capaç de pegar-te un tir o de fer-te del Unió Berlín amb la condició de no patir més, però demà, passat i a l'altre, tornaràs a estar ahí com un idiota esperant que s'alineen els planetes. Jo com tants altres ja som addictes i no haurà catàstrofe en este món que ens desenganxe d'estos maleïts/beneïts colors. Però hi ha una generació de diminuts éssers que estan agafant consciència en una època on contemplen passius el bombardeig impune de dos clubs aliens a esta terra, mentre en el propi interior, qui deuria lluitar contra dita invasió es defeca en lo que hauria de ser ensenya. I això dol més que una golejada.

Hui m'han mort. Ja no tinc forces per a aguantar més esta temporada. A estos, que els donen, em dóna igual la Champions o la Intertoto quan no tens un equip digne que estiga a l'altura de la samarreta que vesteixen. Penses. Però el pitjor de tot? que açò el Dimecres s'haurà oblidat, que tornaràs a estar com un yonki davant la teua dosi esperant el xiulet inicial per a tornar a ficar-te en vena una droga que et mata i et dóna la vida a parts iguals. I eixa és la gran putada de tota esta història, que ni pots ni vols desenganxar-te per molt que et foten nits com la d'ahir.

17 d’abr. 2012

Amb una mamella per senyera

Mai un tros de tela estripat en el seu cor es va impregnar de tant simbolisme com aquella elàstica que ens va deixar veure el depilat mugró de Zigic, un jugador més aprofitable del que en realitat va ser, i al qual mai ningú es va atrevir a esprémer. Una estampa que amaga metàfores que identifiquen este caminar per la desil·lusió fins al seu gramatge més insignificant. Cor ferit, somni trencat, frustració perenne i el final d'un temps. Tot això guardat entre llàgrimes i suors en una instantània que ja s'erigeix en símbol d'una època que perdurarà en la nostra memòria com gris i depressiva.

Aquell tros de tela representa la descomposició nuclear que patiria el VCF després d'aquella nit, recompost posteriorment amb pegats, patint descosits per a reteixir un maltractat xassís amb teles d'inversemblants procedències fins aconseguir configurar una nova casaca amb la qual eixir al món a cridar que ací tornem a estar, disposats amb pitjor pelatge i menys brillantor a recuperar el lloc que la nostra pròpia estupidesa ens va llevar. I si cal, tornant a ferir la nostra pell per aconseguir-ho.

El del dijous és un partit de jugadors, com ho ha sigut sempre que no hi ha hagut patró que seguir. No és una semifinal més, ni un partit qualsevol, és la gran oportunitat de la nostra història, el moment de fer miques un estat vegetatiu sustentat per la estultícia de qui s'alimenta d'ell. És una lluita contra els fantasmes del passat en l'escenari on Santa Catalina i el VCF dels "suecans" va perdre una lliga per capritx del règim, on un arbitre alemany va aniquilar l'oportunitat de guanyar el qual es va presentar com l'últim títol en generacions, és la lluita contra la pròpia ignomínia de qui ens han dut a la misèria. L'oportunitat de tornar a trobar-nos amb nosaltres mateixos i eixir d'una depressió que amenaça amb esquilmar les joves bases d'un sentiment acorralat per la infame dictadura de dos ogres.

El tot o res. El tornar a fer història alçant un trofeu per quarta vegada baix tres denominacions distintes, una fita mai aconseguida per cap altre club, una via d'escapada per a deixar pas a bilis futures en cossos sobre-saturats de colps. És un crit col·lectiu d'alliberament. No haurà pressupostos que quadrar si la teua massa social va perdent generacions pel camí víctimes d'una decadència induïda per la prostitució d'uns valors. Per això no hi ha empresa més productiva que la d'intentar retornar la samarreta de Zigic al seu estat natural: composta i amb puixança. És el futur el que està en joc.

13 d’abr. 2012

El ratpenat sobrevola els balcans

Es podria considerar una raresa atípica del món sobresaturat en el qual vivim. Però ahí estàn, com un xicotet llogaret gal, aguantant l'assetjament de les prebendes mediàtiques eixe menut grup de resistents, que sense saber molt bé com ni per què, van passejant el rat alat per unes terres sempre castigades pels flagells de la desraó. Volent oblidar els dies de guerra, acomodats ja a un ritme de vida europeu, el futbol balcánic ha anat llanguint al pas que les petjades del conflicte bèl·lic desapareixen de carrers i poblacions a força de ciment i pintura fresca, adhesius que no faran oblidar per molt que queden sepultades per incomptables capes de material artificial les seqüeles parides de la barbàrie.

El perquè si, com resposta general, els identifica, i a diferència d'amics i veïns ells no han necessitat del encant de
Messi, ni de
la prepotència de Cristiano o l'art de Rooney, per a ser seduïts. Són el que són havent assumit prèviament les conseqüències de qui sap enrolar-se en un bàndol que des de l'inici participa en una batalla desigual. Simple orgull. Incompresos per qui tot ho divideix a cavall guanyador van predicant com pioners en terra hostil la religió de la rata penada sense més ajuda que la militància pròpia.

Simple ingredient, nexe d'unió, que va convertir allò que començà sent una bogeria de dos amics en una taverna de Sarajevo en una comunitat de balcànics que pertanyen a distintes ex repúbliques iugoslaves, i que gràcies a la xarxa, han aconseguit tacar amb diminuts punts taronges el dividit mapa d'allò que un dia va arribar a ser un únic país. En llengua eslava o sèrbia, protestants, ortodoxos o musulmans, bosnis, macedonis, croates o serbis, aquells que comparteixen generació amb Zlata Filipovic segueixen sense entendre les raons del odi, i el futbol, amb el València CF com excusa, els ajuda recuperar una normalitat entre iguals que una drecera de radicals els va arrancar de forma violenta.

El València Balkan Club és minoria entre les minories, no arrossega les legions que uns altres de similar índole – com el del United – presumeixen, però el que va començar en un racó perdut d'un poblet bosni ha donat pas a una comunitat cibernètica que dóna recer a centenars d'enamorats del club de Mestalla, i de la qual es nodreixen per a impartir lliçons de valencianisme en els llocs més insospitats del Adriàtic. I encara que no siguem conscients, si la fortuna i el futbol ho tenen a bé, al maig, en eixos menuts llocs disseminats de la península balcànica hondejaran banderes, moltes d'elles falses, en balconades i finestres per assenyalar des de la immensitat del no-res que en eixe racó d'un món oblidat hi ha una personeta que patirà els rigors d'una final europea que ja llueix amb anhel en el col·lectiu valencianista.
No estem sols.

10 d’abr. 2012

El turc que va vindre del silenci

D'ell no diuen res les cròniques, com tampoc ho van dir després de San Mamés. Mentre la premsa basca destacava el treball del otomà, en la local, soles es parlava de Soldado. Topal ja està acostumat a viure entre les ombres que li van regalar uns focus decidits a donar-li l'esquena. Víctima d'una cerril exaltació de velles glòries, pel que van ser i no pel que són, mai serà protagonista d'una portada, ni la seua figura, complimentada amb els vítols que solen regalar les bones actuacions sobre el camp. El turc exerceix d'imant en la medul·lar per a fer brillar als seus companys, els autèntics benefactors d'un treball fosc que mai li ha premiat amb la continuïtat en l'onze, a pesar que les seues incursions en l'equip han coincidit sempre amb la millor versió del VCF sobre el tapet verd. Serà casualitat.

Soles una escapada al mont d'Emery li ha permès repetir, oportunitat aprofitada, com quasi sempre, per a deixar clar el que soles els negacionistes són incapaços d'albirar, la tremenda superioritat física, tàctica i futbolística d'un jugador al que se li menysprea des del arribisme que atorguen posicions aferrissades en defensa d'un interès erm. Amb l'elegància de qui vesteix amb frac el migcentre imparteix magistrals lliçons de com traure el baló jugat des d'arrere, amb una pose fina i mostrant una fredor a prova de bombes, traça elegants paral·leles que doten de criteri la construcció del futbol valencianista, massa torpedejat per pivots que com única virtut llueixen múscul i potència en el tir.

Topal, com ho va se el seu idolatrat Vieira, viu en la indefinició que dóna el motle del talent a certs jugadors. És defensiu u ofensiu? O les dos coses a la vegada?. Allunyat de l'estereotip del stopper convencional – rude, maldestre amb el baló i amb el físic com única arma – se li acusa en massa ocasions de no escometre els populismes típics del càrrec. Encara que a ell no li fan falta. Allunyat de la carrera tribunera i del aspavent demagog que té com única finalitat eixir retratat en la televisió, el ex del Galatasaray mana des de la diplomàcia. Corregeix la posició dels seus companys sense crits, demana calma a eixelebrats extrems des de la tranquil·litat, i ordena la seua defensa amb discreció. Gestos més propis d'un diplomàtic que d'un obrer del futbol, i amb tot, roba esfèrics amb la precisió d'un cirurgià. Amb Topal no va el pegar puntades.

Els seus avanços amb la llengua castellana li han permès soltar-se, sobre el camp li veem parlar, gesticular i manar més que en el passat, assentat en el que sembla ser l'inici de la seua maduresa futbolística assumeix amb resignació un paper secundari que ningú en el seu sa judici pot entendre. Potser siga una injustícia, o potser una forma subtil de protegir a un jugador al que la feroç critica no li permet incórrer en algo consubstancial a la vida d'un esportista, el altibaix. Superades les tribulacions personals que van fer sotsobrar la seua carrera, la consagració del turc que va vindre del silenci la va obtindre en el Bernabéu. Elegant en la marca, contundent en la contenció de l'enemic més perillós al que va assecar sense faltes ni targetes – cosa que no poden dir altres – va brillar amb llum pròpia en un dels millors encontres realitzats pel VCF en les últimes tres temporades.

El mig centre més acord a la filosofia que intenta implantar un Emery que va decidir abraçar el cos del delicte a la recerca de protecció ara pot lluir-se una vegada el míster, veient-se en el carrer, ha decidit deixar de trair-se i apostar pel meritatge esportiu. Una llàstima tot este temps perdut. El turc mentrestant seguirà ací, treballant en silenci, exercint amb criteri el seu ofici per a que uns altres es duguen les portades. Encara que no tinga ningú que li escriga, ell seguirà complint.

3 d’abr. 2012

En la Premier brinden amb la crisi

En què beneficia a un equip com l'Aston Villa que Mansour adquirisca el Manchester City e invertisca 450 milions d'euros en dos anys? Encara que poguera pareixer un contrasentit, en molt. L'arribada de la inversió estrangera al campionat anglès no ha fet més que multiplicar per cinc l'exposició de la lliga en els mercats, i a pesar de ser rebuts de forma recelosa per un ampli sector del món del futbol, el bé cert és que la irrupció de les grans fortunes en les illes ha obert de rebot les portes del paradís a la classe mitja de la Premier League.

En els últims tres anys veure la paraula “rècord” en els comunicats oficials que llancen les societats esportives al anunciar nous acords de patrocini s'ha convertit en habitual. I per a que això siga possible ha estat fonamental contar amb un repartiment equitatiu de la riquesa provinent dels drets televisius. L'acumulació de grans jugadors – i en això tenen molta culpa les inversions desorbitades dels seus propietaris i la diversitat d'estos en diferents clubs – i un nivell competitiu envejable ha dut a la Premier a estar present en tots i cadascun dels mercats més importants del globus. Motiu pel qual cadenes com ESPN, FOX, CCTV o Al-Jazeera han gastat ingents quantitats de diners per a transmetre el seu campionat a milers de milions d'espectadors en tot el món, mercats emergents que fan atractives les samarretes de qualsevol club anglès que forme part d'un producte bé cuidat i millor venut.

Recentment la italiana Macron va signar amb els Villans un acord de patrocini de 18 milions de lliures – 21,6 mlls d'euros – per tres temporades per a convertir-se en el proveïdor del club de Birmingham, a raó de sis milions per temporada – 7,2 mlls d'euros – xifra que polvoritza els escassos dos milions i mig en moneda britànica que aportava fins al moment la nord-americana Nike. Encara que no és el més cridaner. Si ja vam veure l'any passat com Under Armour (veure ací) li posava 10 milions de lliures anuals al Tottenham, en el present curs la també nord-americana Warrior va signar un contracte rècord de 30 milions de lliures amb el Liverpool, superant fins i tot al Manchester United.

I és que en USA es troba el nou nínxol de mercat d'un futbol anglès que fa sis anys va deixar de realitzar gires per orient per a centrar la seua estratègia en el país del big-mac, on una pudent població d'origen europeu i llatí ha aconseguit que el “soccer” s'estiga obrint lloc a passos engegantits en un entorn que fins fa poc ho ignorava.

Encara que al principi el poder del petrodòlar haja suposat el naixement d'una lliga tancada, soles al abast d'aquells que conten amb el sustent d'una gran fortuna, la irreverència contra eixa desigualtat ha dut a la immensa majoria de clubs a engegar elaborats plans estratègics que els reporte beneficis amb els quals escurçar les distàncies, lluita assequible en un entorn que propicia l'equitat de la riquesa amb el seu repartiment televisiu i que ha vist en l'adopció del Fair Play Financer un nou pas cap a la mateixa, obligant a personatges com Abramovic a convertir en accions el deute de club i adquirir-les en la seua totalitat per a complir la nova normativa imposada per la FA. Cas similar va succeir en el Manchester City, però esta vegada gràcies a una ampliació de capital de 150 milions de lliures – perdudes acumulades – que va adquirir el fons àrab propietari dels Skyblues.

L'acord KitBag

“l'Everton aterra en el món modern” Així va titular el Liverpool Echo l'acord arribat en 2009 pels Toffees amb la britànica KitBag, el gegant en venda de productes esportius. El popular club de la ciutat dels Beatles era dels pocs ancorats en l'habitual tradicionalisme ranci, tan habitual en certs sectors britànics, que li ha dut en els últims temps ha anar descendint en la seua escala d'objectius, obrint els seus ulls tot just fa quatre anys per a emprendre un ambiciós camí que li retornara els galons perduts en un campionat que ha patit una bolcada total en el seu eix de poder en menys de dos dècades.

El contracte signat amb la distribuïdora és pioner en el seu genere, els blues rebran 30 milions de lliures en els pròxims deu anys – 3,6 milions d'euros per temporada – a canvi de que KitBag es convertisca en la seua distribuïdora oficial. L'empresa treballarà baix la marca “EVERTON” i a més de col·locar els productes del club en els principals mercats s'encarregarà de la gestió de les tendes, tant físiques com on-line, emprenent el club la construcció d'una megastore en el centre de la ciutat i remodelant els obsolets espais amb els quals ja contava la institució fins al moment. El primer pas després de la signatura va ser inaugurar a Nova York i Los Angeles un corner amb productes de l'entitat en els principals punts de venda de material esportiu.

Però a més d'aspectes de màrqueting l'acord també inclou la gestió del proveïdor oficial. Així mesos després de signar el contracte Le Coq Sportif va augmentar el seu desembors al club, i hui, tres anys i mig després d'aquella signatura, KitBag ha estat la culpable de l'arribada de Nike al costat blau de Merseyside. Gràcies a l'acord amb la nord-americana la col·locació dels productes a càrrec de la distribuïdora serà molt més àmplia i a més permetrà a l'entitat ingressar una important quantitat de diners, ja que l'Everton, degut a la gestió del seu nou soci, es garanteix el 95% dels ingressos per la venda de tots els seus productes, el que fa molt més suculent l'acord a pesar de millorar en apenes un 3% el contracte – fins al 30 de Juny – amb la marca francesa. El gran abast de tal aliança es veurà en el futur, quan el creixement de la difusió i distribució dels productes siga molt més àmplia, donant pas a un nou rècord per a la Premier League.

En este sentit la lliga anglesa, gràcies a una superior distribució, compta amb els preus més baixos en la venda directa de les seues repliques oficials segons es desprèn d'un estudi realitzat conjuntament per RR Màrqueting i Sport+Markt , situant el preu de venda de les samarretes angleses entre els 41 euros (la més barata) i els 55 (la més cara) a pesar d'haver patit un augment de preus d'un 1,5% en l'últim any. Per contra els productes més cars, a pesar de patir una baixada pel mateix import en els seus preus, es troben en la LFP, amb 45 euros el model més barat i amb 81 el més car.

A la recerca de l'eficiència.

Encara que la signatura d'acords que reporten ingressos estan sent altament variats, els més interessants als quals estan arribant moltes entitats té a veure amb la gestió dels seus recursos administratius. La consultora Optimum Outsourcing és una de les més implantades en el mercat anglès, encarregada d'elaborar plans estratègics i de reconduir els, en molts casos, caòtics models de gestió dels clubs anglesos, duent a estos a un plànol més eficient i orientant-los en la recerca de formules i mercats que els reporten beneficis.

Gràcies a un d'estos plans el modest Southampton va aconseguir arribar a un acord amb tickets.com per a la venda on-line d'entrades i abonaments de temporada, unint-se al encara selecte club de SAD que conten amb dit servei. La novetat de l'acord, i pel qual es diferencia del Chelsea, està en la compensació que reben els seus aficionats a l'hora de comprar les entrades – que a més de contar amb servei web també disposa d'aplicacions per a telefonia i tablets – i és l'acumulació de punts que poden canviar o bé en les tendes oficials del club o en una rebaixa en l'abonament de temporada.

Però per a trobar els pioners en tecnologia 2.0 cal viatjar a Londres. El Tottenham conta amb una de les aplicacions per a iphone més reputades i premiades del món. A més de la venda on-line d'entrades i productes oficials, ofereix un servei d'estadístiques i seguiment del partit on es poden visionar les rodes de premsa i resums del encontre, fins i tot en el descans. Un servei similar, però molt més avançat, es pot trobar en Arsenal+, aplicació per la qual caldrà pagar 10 lliures a canvi d'acudir al Emirates amb la PSP i poder gaudir de repeticions en viu de les jugades des de tots els punts de vista, idèntiques a les existents en simuladors com el FIFA.

I és que a diferència d'altres llocs, el campionat anglès des que va esclatar la crisi no ha fet més que augmentar els seus ingressos a tots els nivells, fins al punt de que el Manchester United ha estat capaç de signar un milionari acord de patrocini que lluirà en la seua roba d'entrenament, i això que en les illes, estos son a porta blindada.

Entrades relacionades:

- Diners baix les pedres - Patrocinis sostenibles
- Patrocinis estratègics - Història econòmica del VCF
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...