26 de febr. 2010

Demostrat.

Esperem que ahir tant el cos tècnic, com la plantilla, com molts voceros interessats, s'adonaren davant la reacció de Mestalla, que la gent vol este títol, i que això de llençar competicions al fem perquè a quatre li isquen de la entre-cama no va amb esta afició. Per regla general el periodista sol viure aïllat del món, en el seu particular bucle, allunyat de la realitat social del carrer, això duu a molts a soltar sense embuts estupideses de gran calibre. Per molt que alguns creuen que la UEFA és una competició per a analfabets, la realitat marca que la massa social del VCF vol gaudir e il·lusionar-se amb la possibilitat d'alçar un títol, per molta UEFA que siga.

Entenc que molts han de sentir-se frustrats. Durant tres temporades, dispars i aleatòries, de les ultimes quatre i mitja han dedicat les seues energies (sense èxit i amb conseqüències adverses als seus interessos) en implantar a foc un discurs pobre i mediocre, pretenent en nom de la defensa d'un entrenador, amic de copes e interessos, fer eixir a la massa social del València al carrer per a celebrar, com Betis o Osauna, la consecució d'un quart lloc. Això, com lo de llençar competicions i no celebrar copes per absència d'amics, tampoc va amb esta afició.

Hui és dia de treva i de gaudir, encara que l'eufòria i l'alegria no hauria de fer-nos oblidar que ahir, lluny de l'èpica i la casta mostrada pels jugadors, moltes coses van brillar per la seua absència. Encara que en dies com este, tenen perdó. Ara toca el Werder, un rival de pes, i tan caòtic o més que el VCF. Esta eliminatòria, i més amb el primer partit a casa, cal afrontar-la sense pors. el Werder i el VCF coincideixen en moltes coses, el seu poc ordre tàctic, la bogeria en la que els dos solen convertir els seus partits en moltes fases, la poca serietat defensiva i l'absència de solidaritat en el joc són senyes d'identitat dels dos conjunts, encara que els Alemanys ens guanyen en lo que ens guanyen quasi tots, saben com i quan pegar patades i parar un partit a conveniència. S'espera una eliminatòria apassionant.

25 de febr. 2010

Prou de tabloides

S'ha posat de moda en els últims temps crear notícies del no-res amb l'única finalitat d'omplir forats, segons pareix parlar de la roba interior de Cristiano Ronaldo o del lubricant preferit per Guti no dóna per a omplir 70 pàgines de periòdic. Antany els tabloides sensacionalistes britànics eren autèntics desconeguts per al consumidor, apenes es coneixien els mètodes casposos utilitzats per a vendre milers d'exemplars al dia en el regne unit. La seua dolenta fama era l'única cosa que ens arribava. En l'actualitat, per a alguns, diaris com el Daily Mirror, News of the World o The Sun, s'han convertit en referents periodístics d'alt valor.

No solament no es qüestiona les seues informacions, inventades al 100% , pues és el mètode habitual de la premsa groga, sinó que tenen una repercussió tremenda gracies a la caixa de ressonància en la que s'ha convertit Marca i Marca.com. Estes notes deriven en múltiples notícies relacionades en diversos mitjans de comunicació, que són motiu de debat en fòrums i en converses de bar. Una mentida convertida en veritat després de repetir-la mil vegades. Tan gran com antic. Quasi en la seua totalitat estes informacions rebotades de la premsa sensacionalista són utilitzades amb dos fins, auto-bombo madridista, o per a desestabilitzar/desprestigiar a l'enemic. Lo preocupant es que acaben aplegant a la premsa local, i sent tractades de la mateixa forma.

Els anteriors mitjans citats, solen publicar notícies tan inversemblants com afirmar, amb fotos incloses, que en una terrassa del centre de Londres, un extraterrestre pren el sol, o com la ja celebre informació del News of the World de fa 10 anys, on va publicar a tota plana, també amb fotografies (totes trucades) que havien sigut trobades milers de calaveres amb banyes, recreant la figura mitològica del diable. Eixa és la linea editorial que segueixen en totes les seues facetes, tant si parlen del cor com d'esport. Qualsevol que tinga un mínim de temps lliure, podrà accedir a les hemeroteques digitals de dits mitjos per a contemplar les barbaritats que han publicat durant anys sobre Cristiano Ronaldo, curiosament eixes informacions mai han tingut ressò en la premsa nacional madridista durant el procés d'interès o contractació del jugador pel seu club.

Simplement no sorprèn. En mitjans de comunicació on tenen un paper fonamental gent com Roberto Gómez o Roncero no és d'estranyar que es senten trets pel sensacionalisme, degut a que la premsa esportiva nacional, a passos agegantats, està virant cap a eixa vessant periodística. AS ja ha emulat la tradició anglesa d'acompanyar l'última pàgina del seu diari amb exuberants dones lleugeres de roba, m'entres en Marca no hi ha dia on no aparega CR9 amb el tors al descobert, i si es pot, en roba interior o de bany. La immensa majoria de webs sobre fitxatges estan creades per redactors i afamats periodistes habituals de les tertúlies mediàtiques. Estes pagines es nodreixen exclusivament dels tabloides, acompanyant amb conjectures sense cap sentit i de converses de bar amb “gent de futbol”, com han passat a denominar-se en l'actualitat els vividors de l'esport rei

Qualsevol notícia apareguda en els citats mitjos, reobatada pels d'ací, no hi ha més que acollir-la entre sonades burles, ja que les notícies són inventades per un simpàtic anglès assegut davant un ordinador amb l'única finalitat d'entretindre als consumidors. Quan ni la pròpia premsa britànica (la de prestigi) els pren enserio, és per alguna cosa. Els tabloides són Salsa Rosa en format paper.

23 de febr. 2010

Goodbye Unai.

Això es lo que li cantarà Mestalla, en la seua versió fallera, a l'entrenador basc si no és capaç de traure amb nota els exigents exàmens als quals es va a presentar l'equip en les pròximes setmanes. És la gegantesca lupa que ha d'aguantar Unai pel mero fet de ser entrenador del València CF. El dur camí a recórrer ho va a tindre que fer a soles, sense ajuda ni companyia de ningú, excepte la dels seus palmeros mediàtics, capaços de fer-nos creure que es pot pujar a la lluna amb una escala si cal. Justo o injust, en el país on es denigra a Del Horno i s'aplaudeix a Miguel, pel mateix, on Vicente té dret de pernada i a Fernandes no se li passa ni una, l'entrenador és el ninot del pim-pam-pum preferit per públic i critica.

El primer escull al que es va a tindre que enfrontar Unai és al Bruixes. La UEFA és la competició que pot encumbrar a Emery o sentenciar-lo de mort. Seria un pas important en la seua carrera que per primera vegada en dos anys un VCF entrenat per un tipo com ell siga capaç de passar una eliminatòria. Entenga's, que siga contra un equip que no és de Segona B. Sens dubte una fita històrica que suposarà un plus en el seu CV de cara al futur. També ho celebrarem. Més que caure, la forma de fer-lo, serà important. No és lo mateix abandonar per segon any consecutiu l'única competició que tens opcions reals de guanyar fent el ridícul, que fent-lo amb honors, com es feia antany, quan açò era un equip armat(amb lletres majúscules, i llums de neó), i no una conjunció meravellosa de talent desordenat en forma de quintet atacant.

El pròxim partit de lliga, davant l'Atletico, Emery tornarà a l'aula per a examinar-se. Vist que el truc de taponar a Banega s'ha estés, i amb èxit, Unai tindrà el repte de demostrar al món que és un míster amb un ric repertori tàctic en la butxaca, a diferència del que molts creuen. Gràcies a la sanció d'Albelda, Marchena serà l'encarregat d'auxiliar el centre del camp, traure la pilota jugada, subjectar a l'onze, i parar als efes-16 que fins ara desbordaven al pivot per a deixar venuda a la defensa. L'equip guanyarà sencers, i l'univers l'hi agrairà, per evitar-nos vore l'enèsim espantall sobre el tapet d'una plaça de primera.

Bruixes, Atletico, Racing i el Camp Nou com a postres. Quatre partits com quatre sols, que poden fer canviar el discurs de l'aparell propagandístic. L'última oportunitat del míster de guanyar-se als indecisos. Resaré per a què l'obstinació de molts en fer-nos eixir al carrer per a celebrar com un títol un quart lloc continue tenint raó de ser, seria una bona notícia. En falles haurà raons i motius suficients per a realitzar un judici exhaustiu, exigent i espere que coherent a l'entrenador.

Encara que molts intenten caure en el simplisme resultadista, la renovació d'un tècnic ha de basar-se en aspectes més sòlids i contundents que en les fredes estadístiques, que sempre són bones com a guinda, encara que dolentes com a fonaments. L'última vegada que es va apostar tot al resultat, va acabar com el rosari de l'aurora. Cal posar els ulls més enllà de si després d'un servei de porteria Villa et soluciona la papereta obrint un partit que tenia mala pinta, o de si envies quatre tirs contra un pal que no et permeten sumar dos punts. En dos temporades solament he vist jugar al VCF com equip a casa, i sempre contra Madrid i Barcelona. I això no m'agrada.

Com tampoc m'agrada que no puga dir ni una sola vegada allò de que bé treballat que està este planter... la falta d'ofici del València és alarmant, tant com la seua pobresa tàctica i la falta d'alternatives si el pla A fa aigües. Al maig espere poder deixar d'estar mig convençut amb el tècnic, per a estar-lo totalment, i per a això fa falta que es treballen més i millor, moltes coses.

20 de febr. 2010

Un segle de Somnis.

El 19 de Febrer de 1910 va ser inaugurat el Teatre dels Somnis. El vell recinte situat en Manchester Oest, en el vell camí de Trafford, compleix un segle de vida. Cent anys on les graderies de la Busby Avenue de Manchester han vist el millor del futbol britànic. L'ara modern recinte del Manchester United ha albergat una final de la FA CUP, que va enfrontar a Chelsea i Leeds United, i altra de la Champions League, la final italiana entre Juventus i Milan, com grans esdeveniments esportius. Encara que la seua història, com bona relíquia, està repleta de glòries e infortunis. En 1941 les bombes alemanyes van destruir per complet l'estadi, fet que va obligar al United a jugar durant més d'una dècada en Main Road, recinte dels seus rivals del City.

El trasllat del vell estadi de l'avinguda del Banc Clayton, en ple centre de Manchester, cap a les afores de la ciutat, en el cinturó industrial, no va ser gens fàcil. El recinte va ser projectat per a 100 mil espectadors, i va ser dissenyat per Archibald Leitch, famós arquitecte escocès, també autor d'estadis com Ibrox Park o White Hare Lane. Prompte les dificultats van començar a minar el projecte. El club es va quedar sense fons, va fregar la fallida, i va haver de suspendre durant més d'un any les obres. Finalment es van reprendre, reduint la seua capacitat a 80 mil espectadors, rebaixant el seu cost inicial en més de la meitat. El muntant final va ascendir a 60 mil lliures de l'època, un desembors que va deixar al club en una situació delicada.

Els inicis d'Old Trafford no van ser ni de bon tros esperançadors, en el partit inaugural, jugat davant el Liverpool, l'assistència a l'estadi no va arribar ni a mitja entrada, tot un derby contra el millor equip de la dècada i les graderies del nou recinte estaven buides, una estampa que va sembrar de pessimisme a la institució, greument endeutada, havent dipositat les seues esperances en un nou estadi que aportara un augment dels ingressos en les arques de l'entitat. Prompte es van trobar formes de fer rendible la construcció de l'estadi. Old Trafford acolliria vetlades de boxa, carreres de cavalls i partits de cricket, sense oblidar a l'esport rei de les illes en aquells temps, el rugby.

En 1920, deu anys després de la seua inauguració, la situació de l'estadi era totalment diferent. Davant l'Aston Villa el United va signar el que seria durant molts anys, la major assistència a un partit de lliga de les illes, amb 70.504 espectadors. Sols 20 anys més tard el recinte aplegaria a la seua major capacitat, esta vegada en unes semifinals de la FA CUP i per dos vegades. Davant el Wolverhampton i el Grimsby Town, es van arribar als 76.962 espectadors, un rècord que encara hui no ha estat superat degut a les múltiples reformes patides en el recinte, que reduïren la capacitat de l'estadi. En els anys 60, 70 i 80 el camp del Manchester United, tenia capacitat per a 50 mil espectadors, arribant als 45 mil a meitat dels vuitanta. En 1996, va començar altra era de remodelacions que van fer créixer la capacitat del recinte progressivament, en l'actualitat i després de més d'una dècada d'obres, l'estadi arriba als 76.300 espectadors.

El Man.United sempre ha sigut un avançat al seu temps, ja en els anys 40 i 50 va construir en el seu estadi balcons, simulant les llotges característiques de les operes, per a espectadors VIP. A més va ser el primer club a Europa a crear fosses i zones de separació per a evitar disturbis e invasions de camp, habituals durant anys en les illes.

Lluny d'aspectes arquitectònics, econòmics i similars, Old Trafford ha sigut testimoni impertèrrit durant cent anys de tots i cadascuns dels fets històrics més rellevants del futbol britànic. En les seues graderies s'ha gaudit del Huddersfield Town de Herbert Chapman, primer gran dominador del futbol britànic. Pels seus vestuaris han passat llegendes com Dixi Dean i el gran Everton que capitanejà durant 12 temporades. Els sempre animosos seguidors dels diables rojos, han vist com el seu equip ha sigut destrossat pel Leeds United de Don Revie i Billy Bremner en els anys seixanta, protagonitzant vibrants encontres on es va signar el traspàs de poder entre el decadent United de Bobby Charlton, que no ressorgiria fins 1993, i l'incipient domini dels d'Elland Road.

No cal oblidar el naixement del Nottingham Forest, que es va batejar en Old Trafford protagonitzant escandaloses golejades als seus veïns. El germà menut del Man.Utd, comandat per Brian Clough, va profanar el Teatre dels Somnis en 1978, guanyant per 0-4, partit que seria la culminació als 42 partits consecutius sense perdre per part dels de City Ground, a les postres campions de lliga. Derrota que va provocar un cisma social en l'entitat de Manchester. Per no oblidar les dècades a l'ombra del Liverpool de Bob Paisley, rei absolut d'Europa, i dictador del futbol anglès durant més de 20 anys.

Les velles graderies del Teatre dels Somnis també han gaudit amb el Manchester d'Alex Ferguson, qui els ha fet grans, succeint a l'equip de Munich, que hui dóna nom al túnel de vestuaris, capitanejat per Bobby Charlton, i els seus dos miracles, sobreviure a l'accident, i fer campió de copa a un equip de juvenils mesos després. Seria sacrilegi oblidar al vell Matt Busby i el talentós onze que comandà. Amb un segle a les seues esquenes, Old Trafford, és una de les joies del futbol, catedral digna de la millor religió.

18 de febr. 2010

Per què perd Anglaterra?

Un any després arriba a les nostres llibreries, en llengua pròpia, el meravellós llibre publicat en 2009 en el Regne Unit, escrit per Simon Kuper (Financial Times) i Stefan Szymanski, el millor economista esportiu del món. Un volum on no solament se'ns parla d'estadístiques, i números, sinó on també s'arrepleguen infinitat d'estudis relacionats amb el futbol i les preferències dels aficionats, consumidors exponencials. Així com també un anàlisi exhaustiu sobre el mercat de fitxatges , la rendibilitat dels mateixos, i la millor forma per a què un club guanye diners i reduïsca costos, sense perdre el seu nivell esportiu, utilitzant eficaçment el mercat.

La publicació arreplega amb diferència els estudis més amplis i amb menys marge d'error dels que s'han realitzat fins a dia de hui. Llança dades curioses, com que els noruecs són els més fanàtics seguidors del futbol en el món, una mica estrany a ulls dels seguidors de les grans lligues. Segons la publicació, els aficionats al futbol en europa, prefereixen campionats dominats per tres equips, tònica habitual en el continent, excepció feta d'Escòcia i Espanya. Ometent Madrid, els clubs més importants de les principals lligues europees, són equips de província, tots ells resideixen en ciutats no superiors a 600 mil habitants, sent capitals de províncies de milió tres-cents-mil habitants (aprox.), llevat del cas de Barcelona.

El tema central del llibre tracta sobre jugadors, transferències i els errors més comuns comesos per entrenadors i directius de clubs, fent especial èmfasi en quatre casos, cara i creu, el Crystal Palace de Mark Goldberg, l'Arsenal de Arsen Wenger, el United de Ferguson i del Nottinghan Forest de Brian Clough. El Forest va ser campió d'Europa dos vegades consecutives, amb l'equip més barat de la història del futbol. Brian Taylor va fitxar a Gary Birtles per 2000 lliures procedent del Long Eaton, un club amateur, venent-lo anys després, havent aconseguit un immens profit del jugador, al Manchester United per 60 vegades més del que va costar. El mateix camí, i amb major rendibilitat, va recórrer Roy Keane, comprat per 47 mil lliures del Cobh Rambler irlandès, i traspassat anys després, amb múltiples títols i èxits amb el Forest, per 80 vegades més del que va costar.

El llibre és especialment crític amb els dirigents, als quals acusen de convertir amb la seua ineptitud al futbol en un negoci poc rendible. Tampoc es lliuren de les critiques els directors esportius i secretaris tècnics, els quals sent suposats professionals de la matèria, són acusats de tindre menys coneixements e informació, que la majoria d'aficionats al futbol. Tota una declaració d'intencions. Fora de les critiques ferotges, tan característicament britàniques, el més interessant de la publicació resideix en l'aprofitament del mercat i les qualitats a explotar per a traure rendibilitat.

Segons apunten Kuper i Szymanski, la millor edat per a contractar a un futbolista són els 20 i els 22 anys, fora d'eixes edats, passem de realitzar una inversió a una despesa. També s'apunta que els jugadors veterans estan sobrevalorats, la contractació dels quals en el 99% dels casos resulta un fracàs estrepitós, tant esportiva com econòmicament, apuntant que la millor edat per a desfer-se d'una vella glòria guanyant diners es troba en els 28 anys. Exemplificant amb les vendes realitzades per Wenger d'Henry, Vieira, Petit i Overmans, dels quals va aconseguir opulents traspassos quan els jugadors entraven en la tardor de les seues carreres.

El llibre finalitza amb un advertiment: Els davanters costen més del que valen, cas contrari dels porters.

I amb una cita: Peter Taylor, segon de Brian Clough: "Un entrenador sempre ha d'estar atent als senyals que indiquen que un equip guanyador s'està desintegrant, per a vendre als jugadors responsables abans que els possibles compradors detecten el seu deteriorament".

15 de febr. 2010

El dilema d'Unai Emery.

Torna la UEFA a escena, i els dubtes, que van quedar a l'espera des d'aquella agónica victòria en Gènova que va certificar la classificació de l'equip per a setzens de final de la competició, tornen a eixir del bagul. Dijous que ve Emery es trobarà de front amb el bou que ha de torejar si no vol perdre la titularitat de la banqueta de Mestalla.

Davant l'aparent incapacitat de rotar l'equip en nom d'una millor competitivitat i aprofitament de la plantilla en totes les competicions, caldrà esperar per a saber quina és la línia a seguir del míster en la volta de la competició europea. En lliga ha deixat més que clar que solament conta amb 14 jugadors, ara el dubte resideix en si va a continuar amb la fulla de ruta a Europa, o si va a posar el seu càrrec a disposició, deixant la UEFA en mans de la deessa fortuna.

La imatge que es done a Europa va a determinar, i molt, el futur pròxim de l'entrenador, ja que una caiguda idèntica a la de l'exercici anterior, deixaria, de cara a la graderia almenys, la figura del míster molt tocada. És deure i obligació per tant del club com institució, inculcar tant en el cos tècnic i plantilla, com en l'entorn, un discurs clar i ambiciós de cara a l'Europa League, l'únic títol amb opcions reals d'aconseguir en este exercici, i en els futurs.

El Sevilla fins al moment és l'únic club que ha sabut llegir a la perfecció la temporada, davant una lliga barata, s'ha llançat amb tot a per l'única competició amb opcions reals de conquistar, i encara que amb fortuna, que també juga, està a un pas d'aconseguir-lo. Europa ha de ser un clau al que s'ha d'agarrar el VCF per a recuperar galons i prestigi perdut. Almenys fins a quarts de final, el camí és assequible si n'hi ha voluntat. La massa social, i l'entitat, necessiten com l'aigua de maig, una onada d'il·lusió i esperança que li lleve de damunt les malves instal·lades en els cossos d'ambdós després de la seua travessia per la foscor.

El Bruixes i la UEFA, poden posar en evidència les carències del cos tècnic. Les formes mostrades en les seues dos temporades al capdavant de l'equip en les competicions complementàries, desperten molts dubtes de cara a un futur en Champions. Ni Emery, ni els jugadors i molt menys l'entorn, és ningú per a llençar al fem competició alguna, i molt menys aquelles en les quals tens opcions reals de lluitar per elles. Lluitar pel títol continental és una obligació. Ja no valen les excuses.

11 de febr. 2010

Parlem de Canal Nou.

Que ha passat en RTVV?. Encara que incomprensible, era preferible antany, quan tenies que esperar diversos minuts per a poder informar-te de l'actualitat del VCF a través de la TV publica, atenent amb indiferència les notícies de Xavi Rubert, el Vila-real i el seu impost revolucionari executat per Valmor. Era preferible, encara que incomprensible que el 4,5% d'aficionats del Vila-real tingueren preferència sobre el 78% de seguidors del VCF, a nivell autonòmic, segons dades del CIS.

Lo dels últims mesos, coincidint amb el nou director de la tv publica, arriba a ser delirant. Un torrent d'entrades de diversos esports, entremesclades entre si, de la Formula1 al Vila-real, d'este a la copa Amèrica, i dels vaixells al VCF, sense oblidar-nos de la sempre present píndola madridista, arribada sense avís i a traïció a un informatiu que passa olímpicament del líder de la segona divisió, valencià, per a donar espai a un equip al que li sobra repercussió mediàtica, tot, amb l'única finalitat de marejar a l'espectador.

A tal punt a arribat l'informatiu, que el seu esquizofrènic minutat ha convertit els esports en un caos organitzatiu, finalitza la seua tortuosa irrupció en la pantalla sense complir la seua principal funció, la d'informar. Al final no saps si el VCF va a jugar en un catamarà el seu pròxim partit, si Villa ha fet els millors temps en els entrenaments lliures de la Formula1, o si Cazorla ha demandat al Oracle per no voler fer una regata en el Madrigal.

Pagaria per tindre en les meues mans els gràfics d'audiència de l'espai, el més vist de l'informatiu i de la pròpia cadena durant dècades, i comparar-los amb els últims temps. Si la precarietat de l'informatiu és gran, ( recomane deixar de veure'l, no vas a perdre't res, i molt menys informar-te d'alguna cosa) la mutilació de Minut a Minut, altre espai destacable de la graella de RTVV des de la seua creació, també és digna d'estudi. Curiosament, el dos, coincideixen en lo caòtic del seu guió i en l'escassa atenció al futbol autòcton. Segons pareix, lo de casa molesta al nou cap d'esports de RTVV, madridista confés, i habitual de la llotja del Bernabeu. Açò soles podia passar a València.

10 de febr. 2010

Banega, internacional.

L'argentí va deixar de ser un menut i desconegut potrero enrolat en les files del València. El partit davant el Valladolid li ha servit per a donar el salt internacional, esta setmana diversos mitjans d'allò més granat del món del futbol li han dedicat al jugador del València columnes senceres, lloant les seues qualitats i destacant la seua progressió, sense oblidar en totes elles un advertiment cap al seleccionador argentí, per a que no s'oblide d'ell a l'hora de confeccionar la llista per al mundial.

Per a Marca el València soles és notícia per causa de mofa, escàndol o desmantellament rumb al Bernabeu de la seua plantilla, per això, va resultar sorprenent que la contraportada del passat dilluns del diari, en la seua tirada nacional, es centrara en Banega com estrela de la jornada de lliga, destacant les seues qualitats i lloant el seu treball. Però Marca no és res comparat amb els seus competidors continentals, el seu desprestigi lluny de la M-30 és abismal, el seu contingut amarillista aclaparador, el seu poc rigor i professionalitat són lo més destacable del rotatiu, per això el diari de la M és el més parodiat pels seus homònims europeus.

El primer medi de prestigi en centrar-se en Banega va ser el Diario Olé argentí. Des de dissabte passat han sigut vàries les "notes” (com es coneix allí una notícia) parlant d'Ever, fins i tot recollint declaracions de les seues rodes de premsa, amb titulars com "No perdió el tren" i "Locos for Ever". Lo més destacat del rotatiu bonaerense és la comparació amb Gago, amb afirmacions com: “..Y pensar que Ever debutó para sustituir al Pintita” ; “Banega si que aprovechó lo que tuvo en Europa, y ya es figura en Valencia, a diferencia de Gago, cada día con menos peso en Madrid.” No s'obliden de Maradona, on situen al valencianista com titular indiscutible en l'onze argentí per al mundial.

D'Argentina a Europa. FourFourTwo, el Magazine angles, diumenge passat va centrar el seu anàlisi sobre la jornada de lliga en Banega, situant-lo entre els tres millors centrecampistes del campionat. El més destacable de l'article van ser els qualificatius cap a Maradona: “Llàstima que Argentina tinga un seleccionador que viu en la confusió permanent, ja que Banega deuria ser titular indiscutible a Sud-àfrica amb la seua selecció, però probablement Maradona no sàpiga qui és Banega.”. Com si això no fos suficient, dimarts passat, L'equipe, va incloure al 8 valencianista en l'onze ideal de la jornada a Europa, destacant d'Ever, la seua visió de joc, la seua qualitat a l'hora de treure el baló, i la seua capacitat per a fer jugar a l'equip. Tota una declaració d'intencions del primer diari esportiu mundial.

El contrapunt està a casa. Com si fos valencià de soca-rel, Ever no és profeta en la seua terra. La indiferència cap a la seua figura en els medis és contínua. Ací prevalen els publireportajes a jugadors passats de volta, que poc o res aporten, les mofes, els linxaments públics, i les exigències fanàtiques sobre renovacions i menyspreus a llegendes vives que es dirigeixen cap a la retirada. Ja no és cosa d'un partit, com es va afirmar fins a la sacietat durant els primers mesos de competició per aquells que es van negar a aplaudir la irrupció del jugador en l'onze titular, Banega és tota una realitat, i sense sostre a la vista.

4 de febr. 2010

Al futbol amb la PSP.

Fa temps que el món del futbol va treballar per a rendibilitzar l'estada dels seus aficionats en els respectius estadis, i amb això, traure la seua particular tallada econòmica. Els nous recintes construïts en europa i el món ofereixen un ventall d'ofertes per a captar al consumidor, des de centres de spa i fitnes, fins a sortidors gratis de cervesa, incloent centres comercials, restaurants, bars i fins i tot cinemes. Tot pensat per a fidelizar l'estada en el recinte dels milers de visitants durant els caps de setmana. La tendència està canviant i cada dia més els clubs treballen a oferir nous i millors serveis per a que l'espectador puga interactuar amb el joc. Concursos via sms, sortejos, informació personalitzada via telèfon mòbil... tot això pot tindre els dies contats.

Hui l'Arsenal i Sony han arribat a un acord tecnològic que dóna un pas més enllà en la interactivitat de l'aficionat que assisteix a l'estadi. PSP ha desenvolupat múltiples aplicacions per a que tot aquell que acudisca amb la seua Play Station Portable al Emirates, puga accedir per soles 10 lliures per temporada (12 euros aprox.) a un fum d'aplicacions i serveis. Este acord és pioner en el món i reportarà al club uns ingressos continuats de més de 9 milions d'euros anuals.

Tot aquell fan de l'Arsenal que acudisca a l'estadi amb la PSP podrà accedir a través de Macht+ (l'aplicació creada en exclusiva per a l'Arsenal) a altre món. Amb este servei es tindrà disponible les repeticions de les jugades més destacades del partit de forma instantània, des de tots els punts de vista, i des de tots els angles, emulant les possibilitats que dóna el famós joc de EA Sports, FIFA10. A més, l'aficionat podrà accedir al programa oficial del partit, tindrà accés detallat a alineacions, estadístiques, classificació en temps real i un livescore amb els resultandos en viu de la resta d'encontres de la jornada, a més de poder accedir a un resum del partit de 5 minuts de durada de forma instantània una vegada finalitzat el partit, així com les rodes de premsa.

Tom Fox, director comercial de l'Arsenal, assegura que amb esta mesura, els visitants al Emirates trauran major profit de la seua estada en l'estadi. Culminant l'àrdua tasca que es va emprendre des de la seua inauguració per a convertir al Emirates en un recinte pioner en el món de l'esport. Macht+ ofereix immenses possibilitats, ja que en boca del director comercial, els potencials patrocinadors que vulguen aparèixer en l'aplicació, podran emetre publicitat personalitzada seguint els perfils de cada usuari, contribuint a augmentar els ingressos per explotació de l'estadi en un 30%.

De forma experimental es posarà en marxa a final de temporada, una vegada acabats els treballs d'instal·lació de càmeres i altres dispositius necessaris per al funcionament de l'aplicació, entrant en vigor a partir del pròxim curs futbolístic.

1 de febr. 2010

Re involució.

Com una roina còpia de temporades passades es va presentar el VCF a Sevilla, fent gala de totes les carències que li han dut a deixar de ser gran, per a convertir-se en un equip vulgar amb molta qualitat. Potser siga cosa d'entrenadors, ja que els últims han estat tallats pel mateix patró, o potser la culpa la tinga la falta de valentia per a portar a terme la revolució que duu demanant a crits este grup des de fa anys. Siga qui siga el culpable, esta plantilla careix d'ànima, d'esperit i de caràcter, virtuts vitals en tot equip que es considere guanyador.

Aquell VCF que no es posava límits, encara que caminava amb els peus de plom, aquell equip de caràcter guanyador que tenia el superar-se a si mateix com únic objectiu, que eixia sense complexos ni pors a disputar els partits va morir fa molt, massa, la seua mort ha deixat pas a un cos amorf sense voluntat ni actitud suficient per a situar-se a l'altura que se li suposa.

No ens podem permetre el luxe de donar la imatge d'equip menut cada vegada que s'ha d'afrontar un compromís important. En eixos envits és quan cal fer gala de tot el que es té, i ací, és on fem aigües. Improvisar, és la imatge que es desprèn en estos partits, no hi ha ordre ni patró, ni tan sols mariner capaç de conduir la nau a bon port. Un mal que s'ha convertit en endèmic, en tradició. Jugant amb la calculadora en camps menors i amb el bolquer replet en els grans és difícil aconseguir objectius, per mínims que siguen.

El pitjor mal de tots és que no n'hi han líders a la vista capaços de revertir esta situació. Ni en el club, ni en la plantilla, ni en la banqueta. Una manada de balenes condemnades a encallar en la costa per falta d'un guia amb trellat. El pitjor de tot és la imatge donada, a Tenerife i la que es va donar ahir. És lamentable que l'objectiu d'una plantilla d'alt valor, el tercer pressupost d'esta lliga, siga arribar a Sevilla per a salvar el gol-average, un objectiu indigne fins per al Xerez, la classificació del qual en la lliga de l'amor propi ens triplica en puntuació.

Emery arriba a desconcertar, ja es va trair a si mateix contra el Reial Madrid, prohibint, per por, el plantejament que tan brillantment va posar contra les cordes al Barça. Esta temporada segons pareix, està disposat a repetir els mateixos patrons que li van condemnar en l'últim tram de la passada campanya. Si esta és la línia a seguir en el Calderón, Camp Nou , Bernabeu i Madrigral, ja pot preparar el basc la seua maleta. Pretendre guanyar-li al Sevilla en múscul, ofici i patades, és pretendre massa, al Sevilla se li guanya amb futbol, que és el que et sobra.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...