30 d’abr. 2010

El annus horribilis del València.

Si la bipolaritat del actual VCF posa dels nervis, no té punt de comparança amb la temporada que va signar el conjunt blanquinegre fa més de 70 anys. Aquell equip entrenat pel britànic Rodolfo Galloway va ser incapaç de sumar un sol punt fora de casa en tota la temporada. A falta de dos desplaçaments, l'actual València, té l'honor de signar la pitjor segona volta lluny de Mestalla des d'aquella llunyana temporada 31/32.

Encara que les circumstàncies són distintes. La primera incursió del club en la primera divisió, creada en 1928, i de la que va quedar exclòs el VCF per no haver sigut campió ni finalista de copa, no tenia més objectiu que el de la permanència. Mestalla es va convertir en un fortí del que soles es van escapar tres punts, en tres empats, (Athlètic, Reial Madrid i Barcelona), signant partits memorables i escandaloses golejades, com el 5-1 al Real Unió d'Irun el 29 de Novembre del 31, sense oblidar aquell espectacular 6-4 davant el Racing de Santander el 13 de Març del 32, amb dos gols de Torredeflot i altres tants de Vilanova.

Lluny de Mestalla el desastre era màxim, tant que en el desplaçament cap a Getxo, un accident de taxi, com viatjava l'expedició en aquells temps, quasi li va costar la vida a l'entrenador, i a diversos jugadors del primer equip. Aquell partit davant l'Arenes, últim desplaçament del any, es va saldar amb altra golejada en contra, 4-1, que es va sumar als innombrables afronts patits pel VCF lluny del seu feu. El País Basc no era terra propícia, al 4-1 de Getxo, cal sumar el 7-1 de la Reial Societat al desembre del 31 i el 7-2 de San Mamés del 6 de Març. Encara que als donostiarres se'ls va golejar per 4-0 en la tornada. Als bilbains es va ser incapaç de guanyar en tota la competició.

Aquella temporada el VCF va finalitzar setè en una lliga de deu equips, va caure en 1/16 de final de la copa davant el Barça (2-0 i 2-3) i va acomiadar l'any futbolístic amb una gira en Oran de la qual va eixir victoriós, tant en el plànol esportiu com en l'econòmic.

22 Novembre 1931
Espanyol 3-0 València CF
29 Novembre
València CF 5-1 Real Unió d'Irun
20 Desembre
València CF 1-1 Reial Madrid
27 Desembre
Reial Societat 7-1 València CF
3 Gener de 1932
València 0-0 Athletic Bilbao
10 Gener
Racing Santander 4-1 València CF
17 Gener
València CF 0-0 FC Barcelona
24 Gener
Deportivo Alaves 2-1 València CF
31 Gener
València CF 3-2 Arenas Getxo

Segona Volta

7 Febrer 1932
València 3-1 Espanyol
16 Febrer
Real Unió Irun 3-2 València CF
21 Febrer
Reial Madrid 4-1 València CF
28 Febrer
València CF 4-0 Reial Societat
6 de Març
Athletic Bilbao 7-2 València CF
13 de Març
València CF 6-4 Racing Santander
20 de Març
Barcelona 3-2 València CF
27 de Març
València 5-1 Deportivo Alaves
3 d'Abril
Arenas Getxo 4-1 València Cf

29 d’abr. 2010

Solucions, no culpables.

El famós video de les entranyes del nou Mestalla ha molestat a més de tres a València. Algun mal de cap a ocasionat, i a més d'un quasi li provoca un atac de nervis. Tancar els ulls davant la realitat, per molt dura que siga, no fa desaparèixer el problema. Tampoc ho farà buscar culpables. Per reprovable que puga ser l' invasió d'una propietat privada, encara que en essència parlar del VCF per a molts siga incompatible amb eixe terme, perdre el temps en trobar caps de turc no va a solucionar res.

Amagar la realitat acaba a la llarga per anestesiar les consciències col·lectives, per crear la il·lusòria sensació que res passa, fins i tot arribant al convenciment col·lectiu de que tot està millor del que pareix. Si eixes imatges han servit per a remoure les consciències de molts, i per a fer reaccionar a alguns, bé justifica l' invasió de l'obra, desconec si per la força, del ja famós adolescent càmera en mà.

Més greu resulta que el propi club, o així ho testifiquen les informacions eixides a la calor d'este esdeveniment, reconega que des de Febrer de 2009 no haja cap tipus de seguretat contractada per a la vigilància del recinte. L'assumpte del nou estadi deu ser prioritari, cabdal, per sobre de tots els assumptes ordinaris en el dia a dia de la mercantil. Amb la temporada en essència finalitzada, i amb la sensació generalitzada de cansament, és el moment per a deixar de parlar de futbol i començar a plantejar un seriós debat sobre el futur estadi. Van a permetre que seguisca deteriorant-se el recinte, fins que s'obre un miracle?.

El problema del Nou Mestalla duu latent massa temps, i baix diferents administracions. Mai ningú en este club ha presentat un projecte alternatiu per al finançament de l'obra més enllà de venda de parcel·les o crèdits financers. És trist llegir que Emirates té intenció en els pròxims mesos d'obrir mercat a Espanya, i anunciar un pla d'expansió basat en el patrocini esportiu com ho ha estat fent en tots els països europeus en els quals s'ha instal·lat, Anglaterra, França, Alemanya, i no tindre la més mínima esperança de que ningú a València haja tingut la genial idea d'intentar al menys preguntar a la companyia duabití sobre la possibilitat de creuar la seua imatge amb la marca VCF.

Emirates va fer possible que l'Arsenal finalitzara el seu estadi, després de quedar-se sense fons i haver de paralitzar les obres durant 4 mesos. L'aerolínia va pagar per anticipat 130 milions d'euros per a poder finalitzar el recinte a canvi del naming de l'estadi, la publicitat en les samarretes i l'organització d'un torneig internacional d'alt prestigi. Solucions d'esta classe són les que fan falta, i no abandons eterns esperant l'arribada d'un maná que mai va a aparèixer, i menys per art de magia. Possiblement la gran quantitat de diners que està disposat a invertir Emirates en algun club espanyol passarà de llarg, deixant-nos altra vegada més amb un pam de nassos, contemplant com qualsevol dels nostres rivals directes s'embutxaca una suculenta cuantiá monetària per enrolar-se en els avions rojos de Said Sheikh Ahmed. Els nostres costosos gestors d'alt standing, han sigut incapaços durant els últims tres anys d'aportar ni una sola solució o alternativa al problema. Raudos a l'hora d'implorar sous i blindatges contractuals, però lents a l'hora de solucionar els problemes pels quals van ser contractats.

L'empresa Arena, a través del seu representant a València, Joaquin Navarro, de forma pública va proposar una solució al Nou Mestalla. Construir un centre comercial on està previst el futur poliesportiu muncipal, traslladar este a un solar annex, i a canvi de l'explotació de dit centre comercial, finalitzar les obres de l'estadi sense cost algun per al club. Altra alternativa que ha sigut desoïda. Tal immobilisme per part de tanta gent durant els últims anys davant el mateix assumpte dóna que pensar, o ací n'hi ha gat amagat, o l'ineptitud dels responsables quintuplica la que se'ls pressuposava.

28 d’abr. 2010

Entrenadors paiassos i fastigosos.

Eixa és la magistral frase amb la qual el "reportero más dicharachero" de Canal9 (V.Sempere) qualifica els gustos del respectable de Mestalla. Que curiós que els entrenadors paiassos i fastigosos que tant ens agraden als pobres i ximples aficionats siguen els que més han renegat de RTVV en particular i de la premsa en general. Com també ho és, curiositat sense més, que els respectats, admirats i estimats pel quart poder, siguen aquells que es van de copes amb certs periodistes, de sopars amb altres i de conspiracions amb la resta. Un assumpte de fastigosos mal definit.

Si per una d'aquelles, gràcies a l'enginyosa tasca del futur premi nobel d'economia, president insigne del València CF, no es pot evitar la catàstrofe, un bon nom per a la refundació del club podria ser el de Periodistes Club de Futbol, per a què negar l' influència i el mangoneig de més de quatre en l'estructura de l'entitat. Soles cal veure com els interessos periodístics entrellaçats amb nocives amistats han posat a esta entitat a la vora de l'abisme en més d'una ocasió. Després de demandes i quasi descensos, ara toca anar contra l'amic de Bancaixa, perquè l'altre amic, el dels periodistes, no està renovat a data i hora. Posada per ells, és clar.

El medi de capçalera, eixe que pot fer lo que li done la gana sense conseqüència alguna, com entrevistar al Chori Dominguez quan la resta ho tenia prohibit, a emprès de la mà del seu homònim de l'ens públic, una caça de bruixes contra Pelatum, també conegut com Manolo Llorente, per diferents raons. Un perquè el seu estimat friend té un peu en l'INEM, i això de quedar-se sense alineacions 40 minuts abans que la resta dels mortals fot prou, i l'altre, perquè veu perillar el grupet de Les Ànimes, agreujat per un atac de cornamenta, al vore en la competència la cara d'un turc, futurible jugador, sent ell la suposada meretriu del poder.

Fitxar s'ha convertit en un problema. Si el turc no ve amb el segell del AS, més val que no vinga, coneixent les arts del aguilenc, les cridades a Istanbul en els últims dies per a dissuadir a l'internacional sobre la seua arribada a València hauran sigut constants, com ho van ser els intents d'evitar que Emery arribarà al València Solerista, amb múltiples ingerències a Lorca a la calor de certs restaurants. Pagar 3 milions en comissions i prima de fitxatge pel rebel Domínguez no van suposar cap problema, era l'apadrinat, oferir 4 per un internacional turc amb pretendents en la Premier, és motiu suficient per a traure del bagul als genets de l'apocalipsi. Juguem pues amb el filial, veient com el Newcastle ingressa quasi el doble que el VCF estant en segona, i que el Portsmouth malgrat descendir, ha signat nous contractes multiplicant per 10 els seus ingressos anteriors, nosaltres seriem capaços de capejar la crisi en una categoria inferior. El Man.United es posaria a tremolar.

Si Emery no renova, més li valdria a Llorente crear altre senat, este mediàtic, i consensuar amb certs gurús (això es creuen ells mateixos que són) de les ones el nom del futur tècnic. De primeres deuria complir el requisit fonamental, que no siga fastigós ni paiasso, que li agrade Les Ànimes i compartir copes amb més de dos media-leader, anar-se'n de sopar/dinar i conspirar darrere d'un estudi de ràdio. Amb això té el seu futur garantit. Tot aquell que vinga a fer lo de Cuper, Ranieri o Benítez, a banda de convertir-lo en un paiasso fastigós, implicarà campanyes incendiares en contra seua a la mínima que la peloteta no entre. No hi ha res com tindre amics. Sinó que l'hi pregunten a Quique Sánchez Flores.

Els del Super tampoc s'escapen. Els han hagut de censurar una portada per a unir-se al clan dels anti-Llorente. Lo graciós del tema no és que les critiques estiguen exemptes de raó, o d'arguments. Sinó que han hagut de veure's truncats els interessos personals de més de tres, per a que les vergonyes del intocable gestor de la nostra caixa amiga siguen publicitades. Tot per Unai. Que coses, i que mitjos.

27 d’abr. 2010

Nou Mestalla: El mort dona la cara

Nota: Aixina es troba el nou estadi del VCF després d'un any de paralització de les obres. El deteriori es evident en molts aspectes, donant una imatge de total abandó de les obres, cosa que está penada per llei. Vore segona part

26 d’abr. 2010

Visca la crisi financera.

Qui ha dit que la crisi ha arribat al món del futbol?. Els nous contractes signats per a la pròxima temporada no deixen lloc als dubtes, n'hi han diners, i molts, llestos per a ser injectats en l'esport rei. Un estudi realitzat per Reuters-Economics, sobre el patrocini i la imatge de marca en les cinc principals lligues d'Europa, revela una tendència alcista en els patrocinis e ingressos en tres dels cinc millors campionats del continent. La Bundesliga torna a superar a la Premier League en acords comercials per segona temporada consecutiva, i mostra un creixement del 4,9 % respecte a la passada campanya.

En la 2010/11 el Liverpool igualarà per primera vegada al Manchester United en un patrocini. Standard&Chartered serà el nou sponsor en les samarretes roges substituint a Carlsberg. L'augment d'ingressos és notable, 22 milions per temporada pels cinc de la marca cervesera. Molt per darrere de Liverpool i Manchester es troben els 12,5 del Chelsea o els 11 de l'Arsenal. Entre les noves marques aterrades en el futbol anglès, també destaca Sobet, que patrocinarà al WestHam a partir del pròxim any a raó de 3,5 milions d'euros anuals. També cap destacar l'arribada de Kappa al futbol britànic, el Portsmouth, ja descendit al Championship, vestirà en la final de la FA CUP davant el Chelsea, com ho va fer en la semifinal davant el Tottenham, amb les noves equipacions. Un patrocini que suposa per al club del sud uns ingressos anuals de 3 milions d'euros, augmentant aixì un 10% els ingressos per marca esportiva respecte al seu anterior patrocinador.

També a Itàlia milloren les coses. La Juventus va a ser pionera en un nou model d'explotació de la publicitat en les samarretes. Serà el primer club a inaugurar un doble patrocini. Betclic patrocinarà a la Vecchia signora en els partits com a local i NewHolland ho farà de visitant. Un plus al seu patrocini de 8 milions d'euros per temporada , que és la quantitat a percebre de la casa d'apostes, amb una durada de tres temporades. Més enllà d'estampar la seua signatura en la samarreta bianconera, la casa d'apostes realitzarà altra classe d'accions comercials dins del club.

De mitjana els patrocinis en les samarretes dels clubs de la Bundesliga es situa en 6,26 milions d'euros per equip, un 5% més respecte a la 08/09. Destacant els 21 de T-Home al Bayern o els 18 de Gazprom al Schalke. La Premier, lleugerament per darrere, es troba en un terme mitjà de 4,9 milions per club, una baixada respecte a la 08/09 d'un 5% a causa de la fallida de molts dels seus patrocinadors durant la crisi, en la seua gran majoria empreses islandeses o entitats bancàries. Els clubs italians ingressen per publicitat en les seues samarretes una mitjana de 3,5 milions d'euros, un 2% menys que la passada campanya. La lliga BBVA com sempre, és el cuer en termes de màrqueting. Els seus clubs tot just ingressen de mitjana 2,6 milions d'euros per posar publicitat en les seues equipaciones, una xifra prou baixa, encara que suposa un augment del 5,6% respecte als anteriors contractes. El club alemany que menys rep per la publicitat en les equipacións (Friburg amb 1,8 milions) seria en la nostra lliga l'octau club que millor patrocini tindria.

Les empreses que més ingressos generen amb el patrocini esportiu són cases d'apostes, 67,5 milions d'euros en tota Europa, seguits pels 47 milions que representen les empreses energètiques, molt prop es troba el sector del transport, amb 44 milions anuals en patrocinis a clubs de futbol o els 42 de les entitats financeres. El sector del automovil amb 40 milions anuals i les empreses de telecomunicacions amb 37 milions, tanquen este selecte club d'empreses amb major implementació en el patrocini de clubs de futbol.

25 d’abr. 2010

Pues jo l'ensenye.


No pensava que quan vaig posar-li el mal nom de "Gobelito" a Damià aplegaria a tant. Una cosa es amagar-se en el despatx de Pintor Monleón i cremar el temps amb represàlies, amenaces i bronques a periodistes per a mantindre-los rectes en este silenci narcòtic en el que està immers l'entorn, i altra segrestar una publicació en funció de la seua línia editorial.

Seria més útil que dediqués el seu temps en adoctrinar al seu president, tan aficionat a deixar al entrenador amb el cul al aire cada volta que li posen un micro davant. Una setmaneta redona per al Dircom, pacta una entrevista populista en Ràdio9 amb guió inclòs, (llàstima que la feren a falta de 4 partits per al final del seu segon any i en el seu pitjor moment de popularitat i no als tres mesos d'haver arribat... no cola), i ahir segresta un programa. Donàvem per morts els temps de La Codorniz.

En el fons quin es el problema?. Si la portada haguera sigut per a Villa, i en l'interior haguera continuat l' informació que mostra la portada censurada, s'haguera actuat igual?, no, la revista haguera sigut distribuida com es fa normalment. Voler vore que eixa portada predisposa al públic a alguna cosa, es voler vore massa. La gent no es faba, i te més sentit comú del que molts volen atribuir-li. La predisposició de la gent cap al entrenador està formada en base a dos temporades de vivències, anècdotes, sensacions i un fum de coses més. Amb o sense portada, ahir haguera hagut bronca si l'equip aplega a fer el ridícul, i dirigida cap a la banqueta. No sigam absurds.

Més enllà de les simpaties que puga despertar Joan Carles Martí, Super, o Damià, en lo que es te que centrar el debat es en el fet en si, no focalitzar-ho en base a l'animadversió cap a l'editorial o la passió que es tinga cap a la figura del entrenador. Si comencem defensant coses com estes, estem donant pas a que en el futur es facen de més grans. Jo no puc estar d'acord amb la línia o la portada d'un diari, però tinc l'obligació de defensar el dret d'un medi de comunicació a opinar com li done la gana. També anem a prohibir l'entrada a les emissores de ràdio si no compleixen amb el règim?. Estes no predisposen a res?.

24 d’abr. 2010

Una Cuatrada més per al València.


El monotema torna a estar de moda a Madrid. Segons pareix en este assumpte aquells demagogs que duen des de la irrupció del Indalato en Marca fent-se passar pel que no són, valencianistes, no han alçat el telèfon per a fer lo que pregonen que fan, i que mai han fet. Este migdia en Cuatro han tornat al recurrent tema de “Mestalla va fer fora a Benítez”. Segons pareix els nostres amics han començat a engreixar la maquinària. Potser tinguen por que Pellegrini acabe en Mestalla e intenten espantar-lo.

En un aberrant reportatge la frase Benítez se'n va anar perquè no es sentia valorat ni estimat per la seua afició”, acompanyada pel repetidisim “a tots els entrenadors que han passat per Mestalla se li ha cantat el vete ya, inclòs al que els va fer guanyar dos lligues i una uefa” han sigut les dames boniques de la barreja audiovisual, a la qual encara no li he trobat un qualificatiu prou impactant i menyspreador per a batejar-la.

Crec que patisc alguna malaltia auditiva, perquè l'únic càntic que vaig escoltar sobre Rafa era “un Rafa Benítez, lolololo....” segurament el "lololo" siga el resultat de dita lesió auditiva que mai em va deixar escoltar el "vés-te'n ja" que tant repeteixen els capdavanters del periodisme patri. Mai en un estadi de futbol fora de les illes, una afició li va dedicar un càntic al seu entrenador, un fet més habitual allà, Don Revie, Bill Shankly, Bob Paisley, Brian Clough, Boby Robson o Kevin Keegan, ho van conèixer abans que Benítez a València.

No hi ha manera humana de lluitar contra eixa mentida venuda a so de bombo i platerets des de la claveguera madrilenya. Fa massa que van difondre l'injúria, i està massa arrelada en els seus cabets de cristall com per a intentar traure-se-la. Encara que una telefonada no els vindria malament, ja siga per part dels falsos defensors de les essències valencianistes o des del telèfon roig de Damià. Simplement per feridor.

Encara que siga demanar massa, ja que este club va tindre la poca vergonya d'emprendre accions per a esborrar a Benítez de la seua història. Confessió feta per Jaume Orti en Onda Cero València fa un any. Encara hui dia, ningú ha fet res per a restablir el seu honor, ni per a condemnar públicament als responsables de tal aberració.

Deixarem per a altre moment les incursions de “no valencianistes” en un vídeo que es suposava que arreplegava l'opinió del seguidor xe sobre la seua pròpia condició "d'afició del València”, vore a gent parlar en tercera persona ha sigut molt instructiu “Son...es creuen...pareixen.”

Nosaltres a lo nostre, a segrestar jugadors, que se'ns dóna de meravella.

23 d’abr. 2010

Un vell derbi del est


No fa molt en la freda i opaca RDA els encontres entre el Carl-Zeiss Jena i el Dynamo Dresden representaven molt més que un partit de futbol, era el xoc entre els dos contrapesos al poder pre-establit en la Berlín futbolística ( i política), els dos magnànims dominants del primigeni futbol post-bèl·lic en la zona roja alemanya. Lluny d'aquells enfrontaments dels anys seixanta i setanta, que paralitzaven durant 48 hores una nació castigada fins a l'extenuació en les seues llibertats, es van enfrontar el passat cap de setmana en Dresden ambdós conjunts.

Ja oblidats aquells durs duels en blanc i negre, i sumits en la depressió post-reunificadora que ha llastimat tot el futbol de la RDA des de 1992 , les dos entitats van tornar a veure's les cares en altre apassionant derbi en el modern Rudolf-Harbig, estadi inaugurat el passat mes d'agost, que va acollir a més de 30 mil espectadors per a reviure amb renovada passió aquella vella rivalitat nascuda a la calor de la postguerra. A diferència del passat, en els temps dels clàssics derbis d'antany, ni entre les graderies del cosmopolita recinte saxó, ni entre els carrers de la ciutat del est més apassionada per l'esport rei, ni en els vestuaris d'ambdós equips, havien mirades nervioses, gestos tibants ni silencis incòmodes davant la possibilitat de creuar-se amb un Informelle Mitarbeiter , col·laborador informal de la Stasi. Càrrec amb el qual el govern socialista de la RDA nugava per a tota la vida a futbolistes, empresaris i tota classe de personatges públics per a que realitzaren el treball brut dels serveis d'intel·ligència entre l'elit ossie.. vigilar e informar sobre tot moviment i actitud de qualsevol personatge influent. Qualsevol aspecte de la vida quotidiana era susceptible de ser utilitzat en favor del regim. Els vestuaris de la Alemanya comunista estaven infestats de IM's.

El Dynamo Dresden conta amb un dels millors historials europeus d'un club en la RDA, malgrat que Magdeburg guanyara la Recopa en 1974, i tant Carl-Zeiss Jena com Lokomotiv Leipzig es plantaren en ambdues finals continentals. El conjunt aurinegre va ser el qui més partits europeus va disputar i més rondes va passar, a pesar de no disputar cap final. Gerd Weber, mític jugador de el Dynamo, i una de les estrelles de la RDA, era col·laborador de la Stasi, un Informelle Mitarbeiter , com tants altres futbolistes del est. Quan la gent de Erich Mielke et triava, no havia possibilitat alguna de dir que no. La negativa comportava tortura i pressó, la família d'un traïdor, vivia la condemna del presoner en vida. En un desplaçament del D.Dresden a Eschende, per a enfrontar-se al conjunt local, el Twente, diversos companys seus van rebre en l'hotel de concentració la visita del president del Colònia. Davant un cafè fumejant, en un racó apartat de mirades inquisidores, i banyats per l'espès fum del tabac occidental, un producte de luxe en la RDA, va dipositar sobre la taula passaports, bitllets d'avió, i tota classe de documents preparats per a que els quatre millors jugadors del est desertaren rumb a l'opulenta Alemanya occidental. Weber no va informar a la Stasi d'este esdeveniment, però si ho van fer altres tres jugadors de l'equip, un d'ells contava amb l'exclusiva missió de vigilar a Weber. Gerd Weber va ser empresonat, torturat, condemnat i apartat de la pràctica del futbol a perpetuïtat per traïdor.

Ni tan sols els desertors escapaven a les garres de la Stasi. Lutz Eigendorf, estrella del conjunt de Mielke, el Dinamo Berlín, va desertar després del viatge del conjunt berlinès a Kaiserlautern para disputar un partit. Mai va tornar a trepitjar la RDA. El cap de la Stasi, mecenes del club, va jurar que Lutz mai jugaria en la Bundesliga. Tres anys després, va morir en un accident de tràfic. Després de la caiguda del Mur, es va desvetlar en els arxius del ministeri de defensa comunista que el jugador tenia assignats, ja en la seua vida en l'oest, 50 membres de la Stasi. Les causes de l'accident es van produir per conduir borratxo. Sospitós si es té en compte que Eigendorf no tolerava l'alcohol, ni el gluten. Les llandes de cervesa buides, trobades en l'interior del vehicle, superaven en molt la quantitat ingerida, una taxa d'alcohol insuficient per a provocar un accident de tals magnituds.

Gerd Weber Mai va ser considerat un traïdor pels seus, l'odi cap a Berlín, Mielke, la Stasi i el Dinamo Berlín en la capital saxona contínua latent fins i tot hui dia. Weber és un símbol i un ídol entre la massa aurinegra, va ser rebut amb els braços oberts en la modesta reedició del derbi del est en la 3.Lliga i restituïda la seua imatge de forma oficial. Encara que lluny de l'opulència d'antany i allunyats del glamour de competir cara a cara per un campionat de lliga o en unes semifinals de copa, l'empresa que va tornar a reunir diumenge passat a ambdós conjunts no era tampoc de menor importància, ni més ni ni menys que un ascens, amb la possibilitat de tornar al futbol professional, deixant a l'etern rival en la cuneta.

Encara que els nous ídols del est estan molt lluny del nivell dels Torsten Gütschow , Trauttman o Peter Ducke, en el nou Harbig, una nova hornada de joves ossies van representar d'allò més bé l'emoció i la tensió que genera un dels millors derbis que es poden viure en la vella Europa. El Jena es va imposar als seus rivals per 0-3, tornant-los l'afronta que va suposar el 0-4 aconseguit pel Dynamo en la primera volta, deixant així als aurinegres pràcticament sense possibilitats d'ascens. El Carl-Zeiss encara opta al liderat, i depèn de si mateix per a retornar a la segona divisió del futbol alemany. A falta de quatre jornades per al final el Dynamo Dresden després dels resultats dels seus competidors, va augmentar la seua distància respecte a l'ascens de quatre a set punts.

21 d’abr. 2010

Els Fills de Caín.

Fa un parell d'anys li deia a algú en Sentimentche.com en algun debat obert sobre l'estat financer del club, que no era de rebut que els comptes del VCF foren un recurrent, incessant i habitual motiu de debat mediàtic i social. No per advocar per una política d'ombres i obscurantisme, sinó pel tremend mal que generaven dits debats a la imatge de marca del club, tot un tomahawk a la linea de flotació de la SAD. Que quede açò com una queixa a les formes, no al fons.

Amb el temps s'està veient, i es veu, que la tradicional alegria amb la que es parla del estat de les finances de la mercantil ha acabat per fer mossa en el prestigi i la credibilitat del club allèn de les seues fronteres. La crisi financera del València quedarà plasmada per a sempre en les hemeroteques de tota la premsa mundial, tant esportiva com econòmica o generalista. Qualsevol que tinga un mínim de temps disponible, pot realitzar una simple recerca en qualsevol mitjà de comunicació de qualsevol país del planeta, allà trobara els balanços del club, l'estat dels comptes, la situació del nou estadi, i tot quant agrade al detall i en infinitat d'idiomes.

Probablement si férem una sèrie de preguntes bàsiques a qualsevol aficionat de qualsevol club de la primera divisió, termes com societat anònima esportiva, deute net, balanç, memòria fiscal, llei concursal, junta general d'accionistes, punt del dia, ampliació de capital... i un llarg etcètera, tan comuns en el llenguatge valencianista, els sonarien a mandarín. No obstant això l'estat real dels que podrien ser els seus clubs, no són molt millor que el del propi València, exemple i símbol a nivell mundial de la més absoluta de les ruïnes.

Mentre el club de Mestalla ha sigut objecte de mofa, d'escàndol, i erigit com monument al desastre financer, altres entitats que tot just estan un pas per darrere quant a endeutament, ixen de rosetes. I encara es permeten la baina d'intentar riures del món, filtrant a la premsa afí interessos ficticis i operacions estrambòtiques per a fitxar a Silva. A 30 de Juny de 2009 el deute de l'Atlètic de Madrid amb la primera plantilla, en concepte de fitxes i salaris, es situava en 71 milions d'euros, quantitat que va ser reduïda a 61 milions al desembre de 2009 després de la consecució d'un crèdit bancari. Algú fora de Madrid es va assabentar que el rival del VCF en els quarts de final de l'Europa League, li deu a la seua plantilla salaris per valor de 61 milions d'euros?. Mentre el club de Mestalla era portada a nivell mundial per tindre un retard de dos mesos i mig amb la seua plantilla, el ATM ja li endeutava les fitxes de la campanya anterior i el 50% de la 08/09 als seus jugadors, això si, amb total discreció.

El Propi Gil Marín en una roda de premsa celebrada el 2 de desembre de 2009, que mai va transcendir més enllà de l'àmbit madrileny, pues no va ser arreplegada en cap edició nacional, (20 minutos edició madrilenya, eleconomista.es i Mundo Atletico), va afirmar que el club es va escapar pels pèls de l'administració judicial el passat estiu, declaracions realitzades per a eixir al pas dels incessants rumors que apuntaven que el ATM estava planificant un ERE que afectaria tant a l'administració de la SAD com a la primera plantilla. En la mateixa compareixença, Gil Marín va fer públic el seu salari de 900 mil euros anuals com a conseller delegat.

Per si açò no fóra poc, eleconomista.es el 3 d'abril de 2010 va publicar una informació en la que s'apunta que hisenda li exigís al club madrileny el pagament de 79,2 milions d'euros en concepte d'impostos impagats, interessos de demora i sancions no desemborsades. El club va aconseguir ajornar el pagament dels primers 24 milions per la dació en garantia de les accions de la societat que explota el Vicente Calderón, vinculada a la divisió immobiliària del club i al contracte de televisió, ingressos que es pretenen destinar íntegrament a saldar este deute.

Jose María Gai de Liebana, catedràtic en economia aplicada, el passat mes en el diari Sport, va publicar un extens article sobre el deute del futbol espanyol, fent publica una classificació de deute contret pels principals clubs de la lliga, basant-se en els balanços presentats a final d'exercici per estes entitats. La mencionda classificació l'encapçala el Reial Madrid amb 668 milions, seguit de València amb 550, Atlètic de Madrid amb 520, Barcelona amb 489, Deportivo 292 i Vila-real 240

No obstant això i malgrat tot, el VCF ja és el símbol omnipresent del crack financer del futbol mundial. Tot guanyat amb la suor del nostre front, gràcies a l'afany, diria que genètic, que tenim de rentar els draps bruts sempre de portes cap a fora. Mentre altres son venuts com exemple de gestió, i per això no solament no estan obligats a no vendre, sinó que encara et venen la possibilitat de comprar, eixirà el VCF a ocupar el lloc que s'ha guanyat de joguet del pim-pam-pum, per a què ells visquen tranquils i no deprecien els seus actius, sent solament sobre els nostres caps pels que sobrevole l'ombra del desastre.

En l'actual conjuntura econòmica a nivell mundial es primordial recuperar la confiança dels inversors i cultivar una bona imatge, ja que pel contrari, en esta situació la dificultat per atraure inversors es multiplica per dos, quedant el club avocat sempre a escenaris d'ofertes a la baixa o poc rentables per als interessos de la SAD a curt, mig i llarg termini, quedant en una evident postura de feblesa a l'hora de negociar.

Però com l'home no viu soles del VCF, i encara que a Europa la imatge general sobre els clubs de la LFP és negativa gràcies a l'aspecte econòmic, la realitat en el vell continent no és molt diferent a la que es viu ací. No cal oblidar els casos del Portsmouth, WestHam, Boro o fa quatre anys el cas del Leeds en anglaterra. El tremend endeutament del futbol mundial ja està fent que a poc a poc es moguen els engranatges necessaris, encara que estem lluny d'una uniformitat global, que ens conduïsquen a un model més pròxim a la NBA.

El govern francès fa un parell d'anys davant el flagrant caos financer dels seus clubs de futbol va crear expressament un nou organisme regulador, amb atribucions de tribunal de comptes, per a obligar per llei a les seues societats a complir amb les finances. Esta entitat fiscalizadora se li coneix com DNCG (direcció nacional de control i gestió). Un ens amb competències de tribunal, la missió del qual és la d'auditar els comptes dels clubs professionals tant de primera com de segona. L'aspecte diferenciador del DNCG respecte a altres organismes, és que les sancions imposades, sempre en primera instància, són pedagògiques. Per exemple, actuá d'ofici per a imposar limitacions a les societats quant a la despesa en salaris de la primera plantilla, fins i tot en alguns casos ha arribat a limitar el pressupost dels seus clubs per a realitzar incorporacions pel risc que podria suposar a llarg termini per a la salut financera de l'entitat, quan no, ha prohibit realitzar-les.

No hi ha escapatòria possible, el govern francès, a consciència, es va encarregar de tapar qualsevol salvo-conducte que poguera provocar que baix-mà les SAD's gal·les evadiren al DNCG, per tant esta espècie d'Hisenda esportiva té inspectors a sou incrustats en les estructures financeres dels clubs, amb delegacions en cadascuna de les ciutats i adscrits a la fiscalia pertinent, per a iniciar, si cal, l'intervenció judicial de la societat si esta no compleix amb la seua obligació de posar en mans de la DNCG els contractes, balanços i qualsevol document financer que se li exigisca.

Igual que passa a Anglaterra, la DNCG des de la seua creació, fa públics els comptes de tots els clubs professionals del país cada 31 de Gener. Des del naixement d'este organisme, de mitjana, una societat de la primera divisió francesa, ix a més de 60 auditories anuals. Seria convenient que el CSD juntament amb el govern de torn, es plantejara la refundació del futbol espanyol i la de tots els seus organismes.

19 d’abr. 2010

Identitat assassinada.

Si fem ús del típic manual de tòpics futbolístics podem arribar a diferents conclusions, absurdes potser. Sempre s'ha dit que els equips juguen com entrenen, i que els entrenadors impregnen als seus equips amb la seua personalitat i caràcter, quedant estes reflectides en el camp. Fent cas a les mencionades sentències quasi bíbliques, es pot assegurar que si es juga com s'entrena, este equip no està entrenat, i si la personalitat i el caràcter del míster va quedar impregnada sobre els jugadors, deixa a este en molt mal lloc, tant com si dita impregnació no s'haguera produït. Ni faltes tàctiques, ni patades per honor, la personalitat d'este equip es nul·la, i l'absència d'amor propi, preocupant.

Des de que tinc ús de raó porte escoltant a ex-jugadors, ex-entrandors, ex-presidents, i tota classe d'ex's relacionats amb la pràctica al més alt nivell del futbol, repetir fins a la sacietat que si al futbolista no se li exigeix ni se li apreta constantment, tendeix a la relaxació, a la desídia, caent en la comoditat més banal que es puga concebre. Una de les cares d'este exemple va ser el propi Kempes, que no va tindre objeccions a reconèixer en infinitat d'ocasions, que en la seua època, 78-82, aquell equip conformat per Bonhof, Kempes, Saura...etc no va guanyar cap títol important perquè no van tindre cap entrenador que els exigira prou com per a fer-lo, “Si aquell equip haguera tingut un Benítez, hauria marcat època.” repeteix quasi amb amargor el rosarí. En la mateixa línia es va pronunciar Guardiola en 2002 amb motiu dels 10 anys de Wembley, on va assegurar que de les quatre lligues consecutives d'aquell equip, tres es varen guanyar gracies a l'exigència de Cruyff sobre el grup, degut a que este, desprès dels èxits, no tenien ganes de córrer, "convertia els entrenaments en un infern, en una prova constant".

I en eixes estem. Quan es va deixar d'apostar per un determinat perfil, el qual et va donar èxit, per a ocupar la banqueta en detriment de gent cuasi sense personalitat i amb més ganes d'agradar que d'imposar la seua praxi, este club va assassinar la seua pròpia identitat. Molts pensen que la figura d'Emery és comparable a la dels primers màrtirs cristians que eren devorats sense pietat per famolencs lleons davant l'alegria del públic assistent al coliseu. Altres en canvi creuen que la figura d'un entrenador en aquells equips que no tenen la billetera tan àmplia com per a llençar de figurins, és de màxima importància, l'encert o fracàs en l'elecció, decanta cap a un costat o un altre l'esdevenir d'una plantilla. Un bon equip en mans d'un mal entrenador, acaba fent aigües. Un mal equip en mans d'un bon entrenador, brilla amb llum pròpia. Trobar l'equilibri no és fàcil, ni cosa de dos dies, però si errem en els fonaments, la construcció està condemnada al fracàs.

No hi ha motiu per a eximir de responsabilitat a la plantilla. Però cal posar l'accent en aquells aspectes fonamentals en els quals l'entrenador ha errat amb estrèpit des del primer dia i que han pogut donar motiu a moltes situacions. Sense exigència no hi ha lloc per a l'èxit, assumpte que depèn més del club que del propi entrenador, este no és més que altra víctima de l'eterna ambigüitat regnant en la SAD. El principi d'autoritat és bàsic, sagrat, máxime en un grup d'esta índole, és evident que ha dia de hui l'autoritat i el respecte que professa el vestuari referent al tècnic és nul·la. Molta gent atribueix falta d'actitud a certs jugadors, quasi sempre als mateixos, i sempre amb raó, però ningú es fa una pregunta fonamental, perquè?, perquè determinats jugadors fan gala de certes actituds i comportaments?...

Unai sempre ha sigut excessivament sever amb el feble, i timorat amb el fort, i això en un grup replet de raboses, és una invitació ha entrar en el galliner. Per molt que es vulga creure que en una plantilla renovada millorarien les coses, la realitat dicta que no va ha existir tal possibilitat, perquè per a tal empresa fan falta molts diners o massa miracles. Així que en un vestuari d'idèntiques característiques, amb més jugadors veterans, encara que amb noms diferents, si la falta d'autoritat i personalitat del míster contínua sent la mateixa, els problemes floriran de nou, encara que tindran diferents protagonistes. Millor oportunitat que esta per a començar de zero, en tots els aspectes, poques vegades les anem a tindre, que millor manera de recuperar la senda perduda, el model traït i la identitat assassinada, que esta.

16 d’abr. 2010

València–Hamburg–Huajuapan.

És un secret a veus, Villa duu mesos estudiant anglès, i Marchena, més sorprenent encara, aprenent grec. El futur del central sevillà és incert i podria estar preparant el seu desembarcament en altres lligues tant si este estiu el club el ven, com si es nega a renovar-lo. Malgrat tot, els problemes en defensa són latents, i els buits a ocupar molts, per això no solament el portuguès Ricardo Costa, que em genera tremends dubtes pel seu estat físic, serà, presumiblement, l'únic central que arribe a Mestalla lliure de contracte. Esta és l'estranya història amb la qual un dia d'abril sense moure un dit vaig conèixer el nom d'un possible central per al València.

És el que té Internet i posseir encara a pesar dels anys, la residència alemanya dels avis paterns, pioners emigrants a la industrial Alemanya en els anys seixanta. Gràcies a ells, vaig poder passar en un país meravellós totes les vacances estudiantils de la meua vida aprenent un nou idioma, complicat com si mateix, però pràctic al cap i a la fi. En una menuda barriada del est de la ciutat, die Marienhtal, després de deu anys d'absència, vaig reprendre durant deu dies estes passades vacances de setmana santa el contacte amb la porta del món, com se li coneix a la ciutat d'Hamburg a Alemanya, gràcies a la seua gran absorció de cultures i religions aportades per la immigració que durant segles ha anat acollint la ciutat.

Un fet que no va passar desapercebut per a un vell company de batalles futboleres, Daniel Martínez, xilè, producte de la grandisima colònia germana en el país andí, i des de 2006 treballant para Deutsche Welle. Malgrat estar separats per innombrables quilòmetres, ell viu en Munich, no vaig perdre l'ocasió de comentar-li la meua estada a Hamburg a través de Twitter, amb assistència inclosa a un partit de lliga del conjunt local, contra el Hannover, un menut derbi norteny que podria comparar-se a un València-Vila-real, salvant les distàncies, ja que la tradició e història del Hannover 96 en el futbol alemany quintuplica a la del conjunt castellonenc en el nostre futbol.

Davant la proximitat del mundial i per la seua doble condició de sud-americà establit a Europa, lluny de dedicar-se en exclusiva al seguiment del futbol teutó per al seu medi, col·labora per a altres mitjans americans. Per això durant estos mesos recorre de dalt a baix tota Alemanya a la recerca de jugadors llatins amb bitllet per a Sud-àfrica que són reclamats pels medis dels seus països. Entre eixe grup de jugadors trobem a un mexicà, central, i amb certa vinculació en la passat amb el club de Mestalla. La vida de Ricardo Osorio en els últims temps en l'Stuttgart no han sigut massa fàcils, una greu lesió li va mantindre apartat durant un any, després del seu retorn, un trencament muscular el va deixar fora de l'equip en el seu millor moment el passat mes de desembre, fet que va coincidir amb la destitució de Babel, valedor del mexicà, i amb l'arribada de Christian Gross , entrenador que a pesar de la recuperació del futbolista, no ha contat massa amb ell.

Una entrevista sense més que podria passar desapercebuda, de fet ha passat, degut a que està centrada en la selecció mexicana i en el seu futur en el futbol alemany, que abandonarà en tot just unes setmanes. Un enigma sense resposta publica, del qual el jugador, no passà més enllà d'un “fins a després del mundial no aclariré el meu futur”. Com tot, esta compareixença cara a cara té un rerefons privat. Ricardo Osorio, i així m'ho va fer saber Dani Martínez via sms, té ofertes de Leverkusen, Deportivo , Sevilla i València. El jugador, natural de Huajuapan de León, Mèxic, solament contempla l'opció valenciana, amb la qual va reconèixer haver emprès els primers contactes.

En la foto, Osorio i Pardo, Osorio es el que menys somriu.

14 d’abr. 2010

El dia que van morir les grues.

El desajustament temporal en el se del club comença a ser un cas digne de parapsicología. Si els quinze dies i l'embastament de l'era Soriano van superar al famós “el dia 30 lo entenderéis" l'etapa dels nous messies del valencianisme, que van baixar dels cels bancaixils per a salvar-nos dels dimonis, comença ha fer-los la competència als reis de les parcel·les.

Ni a l'Octubre, ni al Desembre, ni al Gener, ni entre Març ni Abril s'han començat a vendre les accions de la fundació. Dates donades a so de bombo i platerets no solament pel president-titella de la fundació del València CF, sinó pels palmers amb molta "Pressa" a sou del poder. Lo curiós del tema és que a dia de hui, accedint al registre d'entrada de la CNMV trobes la pre-inscripció dels fullets del Elx CF, del RCD Espanyol i fins i tot de Bancaixa.... però no hi ha ni rastre del València ni de la seua fundació. No siguem mal-pensats, segur que alguna de la mitja dotzena de filials de Bancaixa que apareixen en el registre ha de ser la nostra... com Bancaixa Inversions per exemple, un bon nom per a ocultar el de la SAD i no entorpir la seua magnánima labor rendida a 20 milions d'euros en interessos anuals més 3,5 del crèdit fundacional. !Quin mal de cap!.

Encara no hi ha ningú que s'explique com es va ser capaç en menys d'una setmana de recomprar la torre a Soler i de pactar un calendari de pagament, lliurant 15 milions en mà, amb la UTE per a saldar el deute contret. Potser tal esforç alquimista, que no aritmètic, pot ser que propagandístic?, siga el causant que al igual que les accions, ni al Gener, ni al Febrer, ni entre Març ni Abril, les obres del nou estadi s'hagen reprès, com es va apuntar en el seu moment en diversos publireportatges periodístics nascuts a la calor de les informacions que van eixir del club. Ni tan sols, les obres per a alçar la cota de l'estadi a nivell de carrer, i evitar la deterioració dels subjectadors de formigó, s'han emprès, i això que estes ultimes, segons els palmers amb molta "Pressa" a sou del poder, eren les úniques que s'anaven a realitzar, per urgents. Probablement, l'esbroncar al conserge de Paterna per deixar-se les llums enceses, siga una tasca molt més important que estes, vaja vostè a saber.

No ens oblidem d'aquells magnífics grafismes publicats en Levante-emv i rebotats en Super on se'ns il·lustrava, a manera de preparació per a l'impacte, la versió 2.0 del bunyol. Ara el títol de “senyor bunyol” sobre qui recaurà? Bonico, !pronunciat!. Tota un nyapa, mastegada i llançada al carrer amb el sonete de "és que així comencem a rendir el camp”. Coneixent l'ampli historial en màrqueting d'este club, això de rendir, es redueix a abonaments i venda de pipes, com es rendia en els anys 50 el futbol, per això el Bernabeu es va ampliar a 100 mil espectadors, el Barça es va traslladar de Les Corts al Camp Nou i el VCF va projectar el Gran Mestalla, que va acabar sent el mig Mestalla, perquè mai es va finalitzar ( de que em sonarà? ). Soles cal llegir a eixe gran estratega que és Joan Carles Martí, on en una columna que il·lustrava dit reportatge-gràfic, va tindre la mala fortuna d'afirmar que " lo important d'un camp de futbol no és la seua façana, sinó qui juga en ell”... sí , en els anys 40.

Hui dia l'important d'un camp de futbol si és la seua façana i no qui juga en ell, perquè hui dia, l'important d'un camp de futbol son els diners que et genera per explotació comercial, i això, depenent de la imatge, per tant de la singularitat del recinte, fet que atorga la façana, et fa obtindre més o menys ingressos. No és lo mateix relacionar el nom de la teua empresa amb un camp com el Calderón, correcte i sobri sense més, que en el Allianz Arena, una joia arquitectònica. Veient la manada de troglodites que acampen en la mercantil, si son capaços d'acabar-ho sense bunyolades ja ens podem donar amb un cant en les dents.. encara que pinta té de repetir-se la història.

Batalla perduda en esta ciutat, on, encara hui dia, no s'és capaç d'entendre que en ple segle XXI l'esport va perdre tot el amateurisme i romanticisme que li va caracteritzar en els seus inicis i que lluny d'allò, les entitats s'han convertit en agressives multinacionals. Per això no és d'estranyar que clubs de segona divisió alemanya tinguen més tendes oficials obertes en la seua ciutat que el propi VCF. Crec que el dia que veja al club ser capaç d'obtindre algun ingrés fora d'abonaments-traspassos-televisió i publicitat en samarretes, seré víctima d'un xoc nerviós provocat per tan insòlit esdeveniment.

12 d’abr. 2010

Salvem a l'entrenador Unai.

Comencem pels menuts detalls. Em va sorprendre en directe, i em segueix sorprenent a estes hores, després de veure mil i una vegada els centenars de videos i fotos disponibles en infinitat de webs. Mentre els jugadors estaven en el terreny de joc esperant el xiulet inicial del arbitre, les càmeres de C+ van fer un primer plànol de les cares dels jugadors en la banqueta. Els seus rostres eren més propis d'un velatori que d'un partit de futbol, no eren rostres de cansament, ni de concentració, ni tan sols d'avorriment. La reacció d'Unai després del canvi de Banega dispara les sospites.

Perquè lo d'ahir en Són Moix va ser un assumpte de rostres. Emery no va ser l'excepció, i les reaccions després de la brega amb Ever en plena banqueta van continuar en la mateixa tònica. Excepte la de Baraja, la resta de mirades i cares allí presents no desprenia respecte cap a la figura del tècnic, més aviat tot el contrari, m'entres este esbroncava en públic a un dels seus jugadors. Més que mai anit va quedar escenificada la soledat del tècnic.

És probable que l'Europa League exercira de tap de seguretat que mantenia tancats a pressió molts dels problemes interns. El que no és de rebut és que de forma tan brutal isquen a la llum a les primeres de canvi. Perquè no ens enganyem, lo d'ahir més que fruit de la casualitat, té pinta de ser la culminació d'una llarga història, no sols pels gestos, i les formes, sinó per les sensacions. En lloc de conduir al tècnic, i amb això el risc d'arrossegar la temporada sencera amb ell, cap a una impía trituradora, el club, per primera vegada en molt de temps, deuria abandonar la freda ambigüitat en la que es va instal·lar fa massa, i baixar a la sorra a exercir l'autoritat que se li suposa. Emery no pot quedar-se a soles en este assumpte, més prompte que tard, deuria ser recolzat públicament, amb actes, o amb fets. La plantilla no pot continuar impune (una vegada més) després de Mallorca.

Perquè de fer-lo, esta setmana pot convertir-se en un via-crucis, que conduïsca a totes les forces vives cap a un escenari guerra-civilista sense precedents. L'Athletic Club i el Reial Madrid no poden ser l'excusa perfecta per a crucificar a Emery perquè s'ha atrevit, encara que tard i malament, a plantar cara al stablisment que exerceix de lobby des de Paterna i que és secundat per massa gent des de dins del club, començant pel president. No és soles Unai, primer va ser Ranieri i després Quique, massa víctimes i un únic(s) sospitós(sos) per a què continuen eludint el pes de la llei.

Es crega o no en ell, siga o no el més indicat, ens agrade o ens disguste, siga culpable o victima, en este assumpte, en este moment, Emery no pot quedar-se a soles i desprotegit davant la manada de detractors que amb afilats ullals i bavoses gargamelles estan esperant ansiosos el moment per a saltar sobre el seu coll. Entenc que per a algun pobre(de coneixements) gestor, la figura de l'entrenador és l'escut perfecte en el que atrinxerar-se (no es venen accions, ni parcel·les, es paguen interessos de més, la gestió es basa a apartar autobusos oficials i esbroncar conserges per deixar-se la llum encesa...), eixa trinxera, pot convertir-se en la seua pròpia tomba si no es llança un salvavides sobre la figura del entrenador. No llencem al fem en mes i mig, lo que tant ens ha costat aconseguir en 9 mesos. Massa boques tancades per a massa sous sense justificar, en un moment massa delicat.

Altre dia parlem sobre el treball de l'entrenador, però en este assumpte, l'únic vencedor ha de ser Emery. Sinó estem morts. Ens podem permetre altre any sense champions?... !VCF Reacciona.!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...