30 de set. 2010

Una victòria a lo València CF.

El futbol no entén de justícies. Açò va de guanyar, no de merèixer. Si buscarem una imatge que definira a la perfecció la paraula “competir” bé podria valdre-nos el partit que anit va realitzar el Manchester United. Crec que és sa davant el bany de laments, fer una anàlisi des del punt de vista visitant. El treball dels anglesos en la nit del dimecres recorda molt al que realitzava el VCF no fa molt. Si el nostre equip protagonitza el mateix paper en el Camp Nou o en Old Trafford traient el mateix resultat, probablement eixiríem al carrer en processó, anunciant l'arribada d'un nou trofeu (imaginari) a les nostres vitrines.

El
ManU davant una falta de confiança brutal, va vindre a València amb les idees clares. La seua missió no era altra que aguantar i aprofitar la seua ocasió. La jugada li va eixir a la perfecció. Va complir el seu objectiu, no es pot dir que decebera. Ferdinand i Vidic van ser en tot moment dos murs infranquejables. Cap jugador del VCF va aconseguir superar-los. Carrick i Fletcher van ofegar a la perfecció a Tino Costa, deixant a Albelda en tot moment lliure, encarregat de pujar i baixar, de traure la pilota e iniciar jugada. Una estratègia intel·ligent.

Pablo va ser l'únic futbolista que va saber clavar la dent a la retaguardia roja. Durant la primera part va dur tot el perill, però els seus centres mai van trobar companys en l'àrea rival. La segona linea del VCF es trobava asfixiada, lluny de la zona de perill, a recapte del ferri doble pivot visitant. La batalla anit es va perdre en el centre. Els canvis realitzats per Unai, bons en forma, van arribar massa tard. Anit es va fer lo que es va poder i lo que ens va deixar el rival. De talla. Presentant una solidesa física i tàctica envejables. El United no va realitzar un partit vistós. El seu treball va ser silenciós, sibil·lí, es va disfressar de bon fajador, va encaixar a la perfecció els colps que rebia, i quan va cansar al rival, asestá el colp definitiu. Caiguerem en la seua trampa.

Amb Cuper i Benitez teniem una virtud, lo que no haviem pogut guanyar en 85 minuts, no el perdiem en un. Ara estem obligats a traure els sis punts davant el Rangers per a evitar tragèdies.

Jugar-li al
VCF a casa contínua sent fàcil. Un mal endèmic d'este equip, mai hem sabut dur el pes dels partits. Anit vam veure en els anglesos les virtuts del gran València dels últims temps. Fora de casa és altra història. Vam tindre la nostra oportunitat i no l'aprofitarem. Va quedar clar la diferència de nivell entre els uns i els altres, ens mostraren quin es el sostre d'este equip. Que és molt i bo. Poques derrotes deixen tan bon sabor de boca. L'equip en lo que va de temporada té pocs peros, i quasi res que retraure.

27 de set. 2010

Pluja daurada a Mestalla

Entre guerres i mundials. Signant epitafis sobre èxits històrics e iniciant decadències tràgiques. Plors per glòries passades que mai tornen. Frustracions i entrenadors contractats per a ser acomiadats als pocs mesos. En eixa situació es van veure les cares per primera vegada a Europa el Manchester United i el València CF. Molt en comú tenen ambdós conjunts, gran part de les seues històries són quasi com dos gotes d'aigua, amb els matisos que aporten cultures futbolístiques antagòniques. L'arribada de Ferguson a la banqueta d'Old Trafford en 1986 va provocar un gir de 180 graus en la història del club, ni els més optimistes van imaginar que arribarien al nivell actual. El VCF mai va donar el salt, i si ho va fer, no va ser capaç de créixer amb l'impuls.. més bé tot el contrari. Dos trajectòries antany paral·leles que hui dia es troben separades per un abisme, insuperable per al quadre de Mestalla.

Com a cap de sèrie va entrar l'equip valencianista en el sorteig de la
UEFA. El rival, un Manchester United que en 1982 soles era conegut entre els nostres majors gràcies al llunyà record deixat per Bobby Charlton. El present d'aquell equip, entrenat per Ron Atkinson i capitanejat per Bryan Robson, era més aviat trist, malenconiós. De res li servia al United gastar-se ingents quantitats de diners en contractar als millors jugadors del moment, el resultat sempre era el mateix, el més absolut dels fracassos. Si dur hagué de resultar viure baix la dictadura del gran Liverpool de Bob Paisley , més hagué de ser-lo patir el doblet màgic en la Copa d'Europa del Nottingham Forest, el veí pobre del East-Midlands.

Tampoc anaven sobrats els homes de
Mestre. Encara vivint del record de Heysel i pagant les conseqüències d'una plantilla repleta d'estreles que va ser incapaç de tornar amb triomfs el seu elevat cost, acord a la qualitat que atresorava. Aquell equip amb un perfil més baix, amb incipients jugadors com Sempere, va iniciar un campionat de lliga esperançador guanyant al Barcelona. La batalla en Manchester seria altra història. Amb el conflicte de les Malvines de fons, Kempes va patir en carn pròpia les ires dels supporters britànics i la innata capacitat de la premsa anglesa per a tirar sal en la ferida.

Després del 0-0 del partit d'anada, els locals es van queixar del joc violent practicat per part dels visitants. Els visitants, van lamentar la duresa emprada pels locals. Va ser un partit dur sense massa futbol. Entre esbroncades i càntics hostils
Kempes va tindre el 0-1 en el 76, gol que va evitar el llom del porter anglès, Baily. Atkinson després d'acabar l'encontre, va acusar al VCF de joc violent, utilitzant ironia i exageració (dos trets molt característics del preparador): “Per primera vegada hem hagut de fer en les cames dels nostres jugadors, el que es fa amb la gespa després d'acabar un partit, tapar els forats”. La realitat és que l'únic lesionat després d'una dura entrada va ser Moreno, jove jugador valencià, que va patir un trencament en un dit del peu.

Més enllà de l'estadística i d'un parell d'anècdotes, esta eliminatòria no va passar a la història pel seu futbol, ni tan sols gràcies a una remuntada èpica. Ho va fer per un episodi trist i alhora curiós. El gol que va donar la classificació al
VCF en Mestalla no ho va veure ningú. O ho van veure pocs. El fenomen Hooligan començava a florir en les illes. Hores abans al partit d'aquell 29 de Setembre del 82, els hools, van fer una visita a Benidorm. Allà donaren mostra de la seua naturalesa. Van robar les bosses a les joves que es trobaven en la terrassa del Bar en el qual van parar per a prendre unes copes. Robatori que va provocar un altercat amb els clients, el recinte va acabar totalment destrossat.

Ja en la seua ubicació en l'estadi, graderies gol, es van disposar a seguir el partit. El joc del
VCF es veia desbordat per la verticalitat anglesa, prop del descans una magnifica assistència de Wilkins cap a Robson es va convertir en el 0-1. Gol que va deslligar l'eufòria en els anglesos, i la indignació en el públic local. Per aquella època Mestalla tenia un càntic, oblidat hui dia, transformat en art gràcies a la prosa futbolistica. Un “Fills de putes” corejat en harmonia va silenciar la cridòria anglesa. Primer desencontre.

Conforme el
VCF madurava el partit buscant el triomf, l'ànim en les graderies anava creixent. Un penal comès sobre Ribes va provocar altre enfrontament entre aficionats. Les burles dels presents cap als indignats seguidors britànics va pujar la temperatura ambient. Solsona va posar el 1-1 en el 23 del segon temps. Com era tradició, les traques i masclets van ressonar entre l'estructura del mundialista i remodelat Lluis Casanova. L'explosió de pólvora va espantar als Hooligans, que es van veure amenaçats, retirant-se en estampida cap al vomitori més pròxim.

El domini de l'equip va començar a ser palpable, el 2-1 estava prop. Però poc importava ja el joc. L'atenció del respectable residia en altre punt. Després de les traques pel gol de
Solsona els aficionats visitants van reaccionar. Com a venjança uns van escopir, altres, llançaren pots de cervesa i cadires. La resposta d'alguns dels agraviats en el sector va ser regar amb una intensa pluja daurada els caps dels seguidors anglesos. A partir d'ací, el acabose.

Fins a quatre guàrdies van fer falta per a reduir al que semblava ser el capitost del grup visitant. Un obès gegant de més de 100 quilos, que fregava el metre noranta. L'intercanvi de colps va ser mutu. Amb les carreres entre
hools i valencianistes, amb “els marrons” darrere d'uns i altres, va arribar el 2-1 de Robert (minut 30) i la classificació per a la següent ronda. Este incident no va passar desapercebut, Walter Johnson, diputat laborista, va presentar en el parlament britànic la primera proposició de llei per a controlar als supporters més violents en les seues eixides a l'estranger mitjançant l'emissió d'un passaport especial.

Després d'aquell encontre els dos clubs iniciarien un cicle decadent que marcaria la seua història moderna. El
VCF va veure com els seus pitjors malsons es van fer realitat. El United, inconscient en aquell moment, va gestar el millor dels seus somnis. Quan Ferguson va arribar a Old Trafford al novembre de 1986 les vitrines del vell estadi del United acollia unes sis polsegoses lligues, l'ultima d'elles alçada per l'equip de George Best en 1967. Quatre copes i un Copa d'Europa completaven el palmares. En la seua segona campanya Ferggie tancaria la lliga en la 10º posició, el seu cessament no es va produir gràcies al triomf en la final de la FA CUP.

En 1992 un
Leeds United dirigit per Eric Cantoná va guanyar una lliga que durant molts mesos estava cridada a ser la primera en 27 anys que conquistara el Manchester. La dimensió del llegat de Sir Alex en la història del club del que és mánager arriba a la seua màxima expressió comparant la sala de trofeus que deixarà després de la seua retirada, amb la qual va heretar. En 24 anys en el càrrec, els títols dels red devils s'eleven fins a les 18 lligues, 14 copes, 4 copes de la Lliga, 3 Copes d'Europa, 1 Recopa, 1 Supercopa europea i 2 intercontinentales.

23 de set. 2010

César: lliçons d'humanitat.



César Sánchez en Punto Pelota va donar una lliçó. Ens va mostrar a tots la cara tendra dels jugadors de futbol. Aquells als que critiquem gratuitament moltes voltes, sense tindre em compte la vessant humana. El missatge del porter del València cobra certa rellevància si ens posem a mirar a alguns companys seus, i altres passats, que han patit la mateixa creuada pel mero fet de competir per un lloc amb un jugador amb masses conexións en entorns de poder mediàtic. Ací la segona part del vídeo.

22 de set. 2010

R.Schlienz: heroi d'Stuttgart

Les guerres no han sigut indiferents per a ningú, han afectat a totes i cadascuna de les capes socials dels països afectats. El futbol mai va ser una excepció, els diversos conflictes bèl·lics que van assolar Europa en les primeres dècades del segle XX van acabar amb multitud de clubs i centenars de jugadors. Robert Schlienz podria haver sigut un caigut més de la II Guerra Mundial, altre dels xics del FV Zuffenhausen morts en el conflicte. Però va tindre sort, una bala soviètica li va impactar en el mentó i ho va tornar a Alemanya. El Front rus havia acabat per a ell.

Després de la guerra, la desolació. El club de la seua vida, amb el qual havia jugat i s'havia fet un nom, on va debutar en el primer equip amb 16 anys, va desaparèixer.
Schlienz va ser dels pocs jugadors de l'equip que va sobreviure al conflicte. Els que no van morir en el front, van acabar en camps de concentració russos. Qui va eixir viu d'ells va acabar massa tocat com per a reenganxar-se a la vida. Stuttgart era l'única via disponible.

En la ciutat automobilística crearia el seu mite. 45 gols en 30 partits va ser la seua carta de presentació en el
Gottlieb Daimler. Aquella temporada l'Stuttgart guanyaria el seu primer títol de lliga. El seu mentor en l'equip ratllat va ser Ernst Schnaitmann, porter i capità, que va coincidir amb ell en la selecció juvenil i amb el qual es va enfrontar en diverses ocasions en la Gauliga Süddeutscher. Davanter ràpid, habilidós.. un jugador franquícia que era capaç de guanyar ell a soles els partits. La seua desimboltura i la seua simpatia li van servir de complement al seu futbol per a calar entre la gent. No va ser mai un exemple de professionalitat, la disciplina no anava amb ell, era capaç de saltar-se algun que altre entrenament en nom de conrear les seues relacions amb les xiques més atractives de la ciutat.

La vida encara li tenia preparada una desagradable sorpresa, que li canviaria per a sempre. Després d'acudir al soterrar de la seua mare, va agafar prestada una furgoneta d'un dels seus familiars per a recórrer els 40 quilòmetres que li separaven de la resta dels seus companys. Eixa mateixa vesprada el seu equip jugaria un crucial encontre per a determinar el campió federal. Amb la ràdio a tota pastilla, i amb el seu inseparable cigarret, a 30 graus de temperatura,
Robert, va baixar la finestreta del cotxe i va traure el seu braç esquerre per a refrescar-se. La velocitat i el mal estat de la carretera van fer la resta. El vehicle va bolcar, i l'avantbraç del jugador, va quedar amputat.

Una desgràcia que podia haver retirat del futbol a qualsevol. Però no a ell.
Gorg Wurzer, entrenador del equip, li va convèncer per a que continuara jugant. Els dubtes eren evidents. Com s'enfrontaria als defenses? Com afrontaria una caiguda després d'una entrada?. De la tragèdia va eixir un gran futbolista. Wurzer va treballar amb ell en solitari durant mesos per a preparar-lo, va retardar la seua posició, allunyant-lo del xoc amb els centrals. Des de la seua demarcació de mitja-punta, Schlienz es va convertir en el millor jugador del país.

Soles quatre mesos després del seu accident, va tornar a aparèixer sobre un terreny de joc. Amb la samarreta lligada a l'altura del monyó i davant 86 mil espectadors, l'
Stuttgart amb un gol seu guanyaria per 2-1 al Bayern de Munich. La premsa de l'època va atribuir l'èxit de l'equip a la presència del jugador. "Els surenys mai haurien sigut campions sense Schlienz", va titular en portada Kicker. I pot ser que no els faltara raó. La millor actuació del davanter en la seua nova etapa la va signar davant el Saarbrücken en la final del campionat nacional de 1952. Després d'anar perdent 0-1 en el descans. L'estrela del Neckar va delectar al públic amb una magistral actuació. Ell a soles va ser capaç de guanyar el partit, va assistir en els gols, per a imposar-se per 3-2 al conjunt del Sarre, i va dirigir a l'equip des de la mitjana per a conquerir el segon campionat de lliga en la història de l'entitat del sud d'Alemanya.

Anys més tard,
Di Stefano, que es va enfrontar als alemanys amb el R.Madrid en un amistós, va declarar que el millor jugador que havia vist sobre el terreny de joc en aquell partit, soles tenia un braç. En temporades successives, Schlienz, ja com capità de l'equip, va conduir als seus cap a altra final de lliga, que perdrien davant el Kaiserlautern, i a conquerir dos copes alemanyes. Va ser declarat durant 4 temporades consecutives com millor jugador del país, tancant la seua carrera en 1960 havent anotat 190 gols en 300 encontres.

La intransigència i els prejudicis no li van deixar posar la guinda a la seua carrera.
Sepp Herberger sempre es va mostrar reaci en dur-lo al combinat nacional. La seua dilatada estada al capdavant del seleccionat teutó, va perjudicar greument la carrera internacional del jugador. Soles va poder vestir-se com a internacional en tres ocasions, ja en el final de la seua carrera, i com homenatge a la seua trajectòria. Robert Schlienz va morir en 1995, estant considerat com el millor jugador de la història del Stuttgart, donant nom a l'estadi que forma part de la ciutat esportiva del club.

20 de set. 2010

Entre rotar i fer rotacions.

Diu el diccionari que rotar és girar sobre un mateix eix. Fer rotacions no obstant és intercanviar objectes d'idèntiques característiques per a escometre una mateixa funció dins d'una estructura mecanitzada. Dos definicions que poden aplicar-se per a deixar clares les diferències entre la passada temporada i esta. Moltes vegades caiguem en el raonament simple. Accions que en aparença poden semblar idèntiques, arriben a resultar completament antagòniques una de l'altra. En eixes estem en el món valencianista, trencant-nos el cap (i de pas llançant-nos ganivets uns a altres) per a entendre perquè ara si funcionen les rotacions i en el passat, les mateixes, eren criticades.

Apliquem les definicions. Abans es rotaba. Es girava entorn a un mateix eix, un plantejament preestablit. Ara es fan rotacions, s'intercanvien jugadors d'idèntiques característiques per a afrontar un mateix paper. Els 10 canvis que va realitzar
Emery en Lille el passat any, no tenen res que vore amb els 6 que es van fer en Bursa. 7 si contem que un va ser per lesió, Banega per Tino. La passada campanya des del minut un, de forma equivocada, es va deixar ben clar qui eren els titulars i quins els suplents. Els que eixien a jugar en UEFA sabien perfectament que feren el que feren, el següent partit de lliga acabarien en la banqueta o fora de la convocatòria, a l'espera d'altra cita europea. La motivació és un factor important en l'esport d'elit.

Pot ser que siga un plantejament encertat per a equips sense aspiracions, que veuen en la lliga la seua taula de salvació. Eixe inici es converteix en equívoc quan arribat el punt àlgid de la temporada, et trobes sense jugadors frescos en l'onze i sense efectius motivats, i sense el ritme de competició adequat per a traure't les castanyes del foc en la banqueta. Com desmotaren
Jordi Alba i Baraja quan se'ls va donar l'oportunitat, ambdós, estaven per a un paper molt més protagonista del que van tindre en la primera meitat del curs. Això ara s'ha corregit. Dóna igual si el motiu és la perduda de pesos pesats, per convenciment del tècnic, per veure i corregir els errors del passat, o per prendre's enserio una competició com la Champions en detriment d'un marró com la UEFA, l'important és que ha canviat, i funciona.

A la sang fresca, la il·lusió i la fam dels nous, se'ls ha unit una gestió més eficient del grup. Ja no n'hi han titulars ni suplents per decret, ni 14 jugadors privilegiats. Tots es senten partíceps, i sabedors de que rendir, és sinònim de continuïtat. Funciona, perquè es fa bé, i amb cap, entorn a una columna vertebral. Dubte que açò
Emery ho haja après en una pretemporada. Ell sabrà perquè no ho va fer en el passat. La qüestió és que s'ha adonat de l'error, i ha aplicat allò que sàvia des del principi. Más val tard que mai.

15 de set. 2010

La virtut de no ser ningú.

No hi ha res que més m'alegre que veure a la gent contenta e il·lusionada després d'un gran partit del VCF. Millor això que passar-se els dies, com ha succeït, embardissats en una depressió induïda per certs sectors. Ens han inculcat a foc que després de Villa i Silva no havia vida, i millor que gaudírem d'un suïcidi col·lectiu gratificant, abans que patir a un equip desvirtuat. L'idolatrisme no ens va deixar veure el bosc. Ara, molts es sorprenen al descobrir que hi ha més i millor equip del que ells mateixos, amb la seua bona fe, creien.

Possiblement ni el
Bursaspor siga tan roïn, ni el València tan bo. Però si açò serveix per a adonar-nos que dos jugadors no fan equip, l'eufòria deslligada després del debut en Champions, està més que justificada. Són les tares que cal pagar en un esport excessivament mediatitzat. El futbol ha perdut molts dels seus valors que ho van convertir en gran. Ja no preval l'esforç, ni l'entrega, ara ens quedem amb la portada en el periòdic, l'entrevista buida, la cara bonica i les falses lluentors de jugadors que tenen molt de producte i poc de futbolista.

Eixe aspecte és el causant que després de la marxa de dos figures que en cinc anys, solament en dos ens han classificat per a la
Lliga de Campions, es convertisca en una catàstrofe tal, que n'hi ha qui es sorprèn de que el VCF siga capaç de guanyar partits sense contar amb ells. No ens adonem, o volem adonar-nos, que açò del futbol, sempre, abans i ara, ha sigut un esport d'equip. On la individualitat no ha prevalgut sinó ha contat amb un bloc sòlid a les seues esquenes, i on el bloc, no ha necessitat d'individualitats per a triomfar.

Eixes causes són les que ens han dut durant molts mesos, a menysprear-nos a nosaltres mateixos. A deixar de ser conscients del que som, abraçant postures més pròpies de la
Reial Societat que del VCF. Les noves incorporacions han aportat fam, il·lusió i ganes. Ingredients que feia molt que no apareixien en el menú. Gent sana amb un objectiu, convençuts que estan en un gran, i que tenen davant seu l'oportunitat de les seues vides. Feia molt que ens havíem allunyat d'eixe camí, ara ho reprenem. Aprenguem, que lo nostre és guanyar partits, no vendre periòdics.

13 de set. 2010

Sóc un, entre milions...

7 de set. 2010

El legionari d'Honor del VCF

La davantera elèctrica ha passat a la història del València pels seus gols, els seus triomfs, i per la seua humanitat. Amb el seu llustre va eclipsar una època incipient, ombria, que pocs s'atreveixen a contar, i quasi ningú coneix. Els pares d'aquells temps són els que amb el seu treball i sacrifici van fer possible que els llibres d'història hui dia inicien els seus capítols amb els gols de Mundo i amb les assistències de Amadeo. En els albors el futbol coneixia l'honor, doncs la seua heràldica es va basar en els vells codis de cavallers, atorgant honorabilitat, potser en excés, a un esport que amb el pas dels anys ha perdut mística i ha guanyat en vulgaritat.

N'hi han herois silenciats, solapats per innombrables pagines escrites i per altres tantes històries que conten amb un final més dolç i menys tràgic. No obstant això, paradoxes del destí, les paraules que enfosquen a estos personatges invisibles no s'haurien escrit si no fora gràcies a la seua silenciosa llabor. Per a que existira un
Mestalla, primer va haver un Algirós. Per a que gaudírem d'un Gorostiza, primer va haver d'existir un Montes. O un Cubells. no se'm vagen a enfadar les legions de seguidors que arrossegaven estes dos emblemàtiques figures. Solament amb pronunciar els seus noms, es deslligaven acalorades discussions amb un final gens amable per al partidari que es trobara en inferioritat. El Bar Torino pot donar fe d'això.

De tot açò sap, sàvia, molt
Leopoldo Costa. Rino. Com se li coneixia. Este talentós extrem, natural de Xella, és una de les figures més importants de la història del nostre club. Un dels integrants de la legió d'honor del València CF, com era coneguda la generació anterior a la davantera elèctrica. I no pels seus títols. Per desgràcia la seua carrera va discórrer per l'edat del amateurisme, on l'única competició oficial era la Copa Alfonso XIII. Tanmateix, va contribuir a construir el club. Fins i tot abans que este existira. De Leopoldo es va dir que ell era el València, i el València era ell.
Rino és molt més que un ex-futbolista. Protagonitza una de les fotografies més icòniques de la nostra història. Ergit, amb mirada recta i fent gala del seu potent físic, apareix suspès en l'aire, abillat amb una impoluta elàstica blanca, amb els cordons de la camisa desnugats, i lluint pantalons i mitjes negres, mentre realitza una bolea que dirigeix el baló rumb al cap de Cubells, davant l'atònita mirada de sengles jugadors rivals. Les seues qualitats futbolístiques, encara que van ajudar a conquistar diversos títols de lliga regional, tenen poc que veure en la seua rellevància històrica. Rino va anar molt més enllà.
Leopoldo Costa, és Pasieguito, és Puchades, Arias, i molts altres. Un solar ple de matolls, una graderia, una sèquia vorejant el terreny, arbres, i unes modestes casetes de fusta que simulaven avantguardistes i moderns vestuaris. Això era Algirós. Abans de cada encontre, amb esmena i dedicació, els futbolistes perdien un hora en condicionar el recinte, en netejar-lo de pedres i males herbes, a col·locar les porteries i pintar les línies. Tot això sense egos ni falses modèsties i sense retribució alguna. Soles ajudats per l'entusiasme dels integrants de la Penya La Tartana, que amb una complicitat entranyable, compartien a posteriori cervesa i tabac amb els jugadors, comentant de forma afable i amistosa les preocupacions que oferirien el partit a disputar.

Rino va conèixer Algirós i Mestalla, en els dos va triomfar, sent l'únic jugador de l'era fundacional que va jugar en primera. Amb 33 anys, després d'ascendir amb el València a la màxima categoria i consolidar-lo en ella, va tindre l'honor de designar al seu successor. Torredeflot va retirar a Rino, i Rino es va retirar triant el moment. El futbol soles li va donar per a muntar una modesta drogueria i per a viure sense aclaparaments. Però Leopoldo Costa, va donar al futbol tot el seu ésser, si no va fer més pel València i per este esport, és perquè no va saber o no va poder.

Penjades les botes, i amb les idees molt clares, fent gala del respecte i admiració que es va guanyar com a persona i futbolista, va tindre la venia per a fundar la primera escola de futbolistes del
club. El seu empecinament i la seua visió de futur, va dur a convèncer a propis i estranys de la necessitat de tindre un filial com a colofó a l'escola que ell mateix va crear. No sense esforç i guanyant-se el descrèdit de molts, va aconseguir que el CD Cuenca, que deu el seu nom al carrer on residia, passara a convertir-se en el CD Mestalla, tenint-lo a ell com a primer director tècnic.

Així es va dedicar en cos i ànima a la formació de futbolistes. Com un pare, ens conten les cròniques, tractava als jugadors. Amb disciplina i ma esquerra va modelar la primera generació formada en el sé del club que nodriria el primer equip:
Pomar, Giraldós, Monzó, Mena... Baix la seua direcció, s'aconseguiria el primer títol en divisions inferiors de la nostra història. El València Amateur seria campió d'Espanya en 1942, després d'imposar-se en la final per 4-1 al Indanchu.
Lluis Colina, potser el primer director esportiu de la historia, basava el seu treball en l'innat talent de Rino. “Eixe xic serà un crack, ja ho vorás”. Amb eixes paraules, va convèncer al sempitern secretari per a que contractara a Pasieguito, altre dels herois silenciats, que al igual que Costa, va contribuir a que el club siga lo que hui dia és. Dita contractació, la va realitzar ja no com director de l'escola i entrenador del Mestalla, sinó com a màxim responsable del primer equip. Avançat on els haguera, va ser el primer home de club que es va fer càrrec de les regnes en temps de crisi.
Ramón Encinas, després de negar en multitud d'ocasions l'evidència, va acabar confessant que tenia un contracte signat amb el R.Madrid. L'entrenador que havia dut la glòria a Mestalla, de la mà d'una de les generacions més glorioses que es coneixen, va deixar el seu lloc després de tres temporades d'èxits. Rino el va substituir, va pujar als seus pupils al primer equip, va contractar a Pasiego i Lecue i va arribar a semifinals de copa. Després d'una primera volta eufórica, on es pensava repetir campionat de lliga, va caure en desgràcia, fins a allunyar-se a 8 punts del Athletic club, a les postres, campió de lliga, i copa.

El
València elèctric no va ajudar a Leopoldo Costa en aconseguir lèxit en la seua aventura en primera. El destí no li va ser esquiu, el va retornar al seu lloc, a ocupar el càrrec que la providència li va encomanar. Va continuar en la seua tasca, on prepararia el relleu formant a la generació de Puchades, l'encarregada de tancar un cicle històric e iniciar altre. Tots van passar per la seua mà. Molts, van arribar gràcies a ell. Rino va crear un sistema integral d'escola, un mètode de formació, i va estructurar un club des del no-res. Nascut en 1901, va morir en 1979 a l'edat de 78 anys.

3 de set. 2010

Peroné Vs Lligament.

En els últims dies qualsevol que haja perdut el seu valuós temps en llegir un parell de columnes, escoltar unes quantes tertúlies i veure altres tantes en el seu format televisiu, encara no haurà eixit de la seua sorpresa. Si és que encara es sorprèn per alguna cosa. L' últim que m'he desdejunat han sigut un parell de critiques tan infantils com estultes cap a Manuel Fernandes. El portuguès, jugador preferit per crítics i entesos, ara és acusat de no voler trencar-se el lligament i jugar infiltrat per a ajudar al seu equip. Sens dubte, una autentica vergonya.

Vist lo surrealista de tot açò, com ganes no em falten, i a estes hores de la nit temps tampoc, vaig a entrar al joc de l' absurdessa. Ara una insensatesa de grau superior, com lo de Bruno, és enaltit al vell estil patriòtic made in USA. En altra època, la recaiguda, la lenta recuperació del jugador, la imprudència i un llarg etcètera, haurien sigut suficient per a empresonar al cos mèdic del club al complet, amb fisios inclosos. Però este cas és diferent, qualsevol objecte és útil per a llançar amb traïdoria i nocturnitat cap a determinats elements.

Però com de tonteries va l'assumpte, i atès que en esta era de crisi es mesura el grau de compromís d'un jugador per la gravetat d'una lesió, afirmem tots sense por a fer el ridícul, que Manuel Fernandes és el número un en eixa faceta. Este, va jugar durant 40 minuts amb el peroné trencat, mentre Bruno solament ho ha fet amb una fisura en el seu lligament. Ja que done per bona la meua etapa en primària, arribe a comprendre que trencament és superior a fisura, per tant, és més i millor un turmell lús, que altre català. Un portuguès donant lliçons de compromís a un element patri. "Lo nunca visto".

Tot el món sap del nefast rendiment de Fernandes. En la temporada 08/09 soles va jugar 27 partits de lliga, 21 d'ells com a titular , amb una mitjana de 90 minuts per partit, anotant 3 gols. Va protagonitzar infames actuacions, com aquell 4-2 davant el Deportivo, on va caldre remuntar un resultat advers en els primers minuts de joc. O aquell vergonyós espectacle realitzat en el Alfonso Pérez de Getafe, on la seua participació va ser nul·la en aquell 0-3. Encara que algunes ments pecaminoses vulguen vendre'ns que el jugador va anotar el 0-1 que va obrir el marcador. Tal va ser la seua grotesca temporada, que aquell any, fins que es va trencar el turmell, va ser el millor migcampista del equip.

La nul·la professionalitat del xic ens duu a endinsar-nos en la pretemporada 09/10. El seu grau de compromís era tan ínfim, que el jugador, que es va passar tot l'estiu tractant-se a Paterna abans de viatjar a Holanda, va tindre la poca vergonya d'inventar-se molèsties i dolors en la zona afectada. Van obrar bé aquells que durant dies van difondre la sospita de que Manuelelé falsejava el seu estat de salut, atès que la seua actitud arriba a nivells escandalosos. No va haver perdó, ni rectificació alguna, quan unes, segurament manipulades, proves mediques van revelar que la seua lesió s'havia reproduït. No hi ha motiu per a no creure que esta recaiguda es va gestar durant el trasllat de la seua flota automobilística cap a Lisboa. Que tal trasllat no es realitzés, no és obstacle per a pensar que no va ser així.

El seu lamentable comportament va arribar a ser tan denigrant, que tot just rebuda l'alta medica, i saltant-se els protocols previstos de recuperació, el jugador va ser tan ossat de participar en diversos partits, ja que una plaga de lesions assolava la plantilla. No cal ser condescendents, el seu desplegament físic durant aquells encontres, on el seu nul grau d'implicació li va dur a jugar de central, va ser escàs per voluntat, res relacionat amb un llarg període d'inactivitat després d'una complicada lesió de mesos. Això del ritme de competició i altres fal·làcies no són més que llegendes urbanes. Les condecoracions per actes similars solament tenen cabuda per a nats de pura casta, i el protagonista d'esta història no ho és.

Ningú en el seu sa judici, davant tal historial de critica gratuïta, voldria permanéixer ni un segon més en esta autarquia esquizofrenica. No és una defensa cap al jugador, que molta culpa té en algunes coses. Però a dia de hui, és canari el que es va negar a viatjar a Sòria a jugar un partit sense estar lesionat ni sancionat. I valencià el qual ha cremat cinc anys de la seua vida inventant-se dolors i molèsties que no apareixien en cap prova medica. De la mateixa nacionalitat és aquell que va presentar demanda demanant una indemnització de 60 milions per menys de lo que està patint Sunny. Manuel Fernandes no és un sant, però tampoc la bèstia que amb tan dolentes arts ens estan venent. Busqueu-se altre entreteniment, ara la Xbox està d'oferta.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...