30 d’oct. 2012

De 'Broncos y Ligueros'

Aquells eren jugadors als quals la derrota els sabia a menció deshonesta cap a les seues mares, a puntada en les seues parts nobles als que res calia perdonar. Gent capaç de renunciar a la seua vida per a poder jugar en un Mestalla fumejant, constret per la fam i la sed de triomfs. Bussejar per les pàgines de 'Bronco y Liguero' és capbussar-se en somnis fets realitat, en escenaris de victòria dibuixats al detall que ens narren aquells temps de pèls esvalotats i èxits exagerats. D'equips que apenes gaudits ens torturen soles d'evocar-los durant estes caminades per arenes calentes e infinites. Per al militant, les 113 pàgines de prosa haurien de significar el mateix que per a un beat eixe rosari desgastat que espera en la seua tauleta de nit. Un clau al qual agarrar-se per a reconfortar l'ànima.

En tot just un esbós el lector curiós s'adonarà del caràcter avantguardista que va insuflar el fe-ce a l'esport del baló de cuir. Tant, que sense voler-lo, el club de Mestalla es va fer amb els serveis de Beckham quan les calces de les fèmines eren de coll alt i lluïen volants, per a presumir d'un jugador que donava assistències amb el pit, embogint a unes graderies, que temps després, victorejarien a un basc mig calb i sense patilles que feia de George Best abans que el nordirlandés tinguera consciència de si mateix. Històries que d'haver parit al club blanquinegre en el East End londinenc fa molt que hagueren sigut past del cel·luloide.

Perquè el relat de les lligues del València CF no és una història d'estadístiques i resultats, és una narració que té molt present a la societat imperant d'aquelles èpoques. Ens parla de xiquets amb lleganyes, del estraperlo, d'aquelles confiscacions de la guerra civil i de ciutats esportives truncades pel feixisme imperant després de 1936. De fartaes a Bilbao, d'amistats de barri i d'avis que lliuren al seu nét bufandes museístiques convertides en reafirmacions de fe. De pares, que per allò de que no li isca el xiquet madridista, encasta a la seua embarassada esposa en unes graderies despoblades de seients mentre sense voler-lo, un botiguer, abandona el mostrador per a fer al equip de la seua vida un dels millors campions que ha vist el futbol espanyol.

Però també ho fa de desbarats, del principal component que cus amb duresa el teixit històric d'una institució acostumada a ser derrotada per l'autoritat competent, havent d'esperar fins a 2004, per a poder guanyar un doblet antany furtat en infinitat d'ocasions per àrbitres alineats amb les altes instàncies, que en tot just una setmana, et feien perdre la lliga i la final de copa amb sengles actuacions escandaloses. Arguments de penúries sobre els quals s'ha edificat la llegenda del equip aspre, solidificat en uns anys cinquanta marcats per l'intervencionisme del poder en l'esdevenir d'un campionat que va trobar al VCF guerriller de Buqué i Puchades una de les seues víctimes favorites.

L'aficionat més profà en el coneixement del passat valencianista descobrirà en les pàgines de 'Bronco y Liguero' personatges insòlits, que amb paciència d'escrivà, van ajudar a alçar una institució del no-res fins a encastellar-la en la glòria infinita sense apenes un aplaudiment com agraïment. De com Madrid sempre va estar present per a regalar-nos insults transformats per un estadi irreverent en lemes amb els quals reafirmar-se en unes formes i un estil que des que este club va ser concebut en un Bar han compost la recepta del èxit. Mai vam saber guanyar d'altra forma. Concloent amb la narració d'un conclave tibant, que aquell Benítez de sofás y lamparas, va transformar en la primera victòria d'un equip irrepetible.

Aquells eren jugadors que no feien presoners, als quals ningú tenia que recordar-los que per a vèncer era necessari córrer. Aquells eren jugadors que davant l'olor a sang devoraven a la seua víctima sense contemplacions. Eren equips 'broncos y coperos', no de mitges figues construïts per gallecs tròspids. Aquells eren equips de mentalitat guanyadora inclús quan no guanyaven res. Aquells eren els València que tots volem.

(*) Encara pots comprar el llibre a través de la web, Sense despeses d'enviament, fent clic ací. Esgotada la primera edició.

25 d’oct. 2012

Sobre sensacions tèrmiques

Mentre's uns van traure les ungles al maig amb la intenció de lluir-les fins a pasqua, altres, continuen dibuixant Montjuics sobre caps aliens en forma d'aparicions marianes. Entre tant de soroll, el VCF només suma quatre punts menys que la temporada passada a estes altures havent passat per eixos dos camps dels que sempre ix victoriós, i amb la gorra. Res diferent al que haguera ocorregut de donar continuïtat al castigat entrenador del Spartak. Potser el fet diferencial, més enllà d'invencions piadoses de qui vol veure més del que hi ha, residisca en que l'Atlètic colidera la taula en lloc de fregar els llocs de descens, i el Sevilla, en forma de càstig cap al seu president, ja no visca instal·lat en la mitja-taula per a fundar crisis que li permeten ser protagonista a Madrid.

Les ventafocs disfressades de Llevant ja no enganyen a les classificacions. Però ací segueixen els horrors defensius, canviant el rumb del relat després d'avortar un 1-1 amb la punta del peu. Estos dies de dents atapeïdes i crispacions artificials hauran servit als nous per a aprendre que ací la derrota sap a catàstrofe, i la victòria comuna, a dolça rutina. És el preu a pagar per enfundar-se una samarreta amb pes d'ànima e historia que defensar. Una benvinguda radical a l'elit, lluny de la pau d'un Coliseum per omplir que els contemple amb indiferència.

Entre els que s'aferren a un clau cremant, i els que maleeixen l'hora que l'apocalipsi va decidir prendre's un piscolabis, Pellegrino ha de modelar un equip analfabet en conceptes defensius, de mentalitat feble, que no li ha permès ni tan se vol el luxe de poder enviar a la merda a més d'un. Va ser sobre el dur camp de Minsk on la infermeria li va deixar introduir variants, inventar-se un triangle que subjectara a l'equip en la medul·lar i centrara a un Soldado obstinat a enganyar al proïsme amb les seues visites a la banda. I va guanyar. Amb un Tino, que lluny de parèixer un pollastre sense cap, va aportar criteri amb el baló en moviment ocupant una posició més d'acord amb el seu rol.

A l'espera d'un barrilete cósmico que adquirisca ritme i pose en pompa el seu cul per a convertir-se en mig equip esta massa amorfa va deixant veure algun peu i algun cap que ho aparten lleugerament d'eixa indefinició que ho ha tingut vivint entre el passat i el futur. Però no hi ha prou. Un bon partit no mata la irregularitat i menys en un grup que encara no sap salivar quan l'olor a sang fresca arriba a les seues fosses nasals. Per això este castell de naips edificat sobre un remat de cap tardaner pot dur a enganys als més creients.

El període d'aprenentatge no ha arribat ni al seu equador, i a Sevilla, més que una consolidació el probable és observar una nova regressió d'un equip obligat a trobar-se sobre la marxa, resant per aconseguir un colp de talent engendrat en un púber que li aporte l'espurna necessària que es requereix en les altes instàncies. Hi ha encara molt que perdre abans d'arribar a la maduresa, i eixe gest de proximitat amb les metes en una etapa de construcció revesteix de superioritat a un equip que està lluny de donar tot el que amaga.

Continuem deixant-los perdre en pau.

23 d’oct. 2012

A Borisov no hi han impossibles

El gol de Olekhnovich faria pujar al marcador el 0-3 davant el Lille certificant el primer triomf del BATE en la màxima competició continental, escrivint davant un estadi bocabadat, una nova pàgina en la història d'una institució que des de mitjans dels noranta acostuma a transformar les utopies en fets quotidians. I ho va fer baix les directrius d'un jove de trenta-cinc anys que va veure des de la banqueta com allò que va començar a dibuixar sobre el verd del Olympiastadion arribava a la seua culminació.

Fou a Munich, davant el 1860, quan el genoll de Viktor Goncharenko es trencaria per a apartar-lo dels terrenys de joc. Era el punt final a 15 anys d'obsessió en fer realitat el somni d'un pare que va signar la seua acta de defunció quan aquella nit d'Abril de 1986 el quart reactor de la central de Txernòbil va estremir al món. En l'est, les circumstàncies no solen demanar permís a l'hora d'assotar a unes gents que han après a incorporar en la seua ADN l'afany de superació. I sobre eixa premissa, s'alça la industrial ciutat de Borisov amb els seus 150 mil habitants, una urbs acostumada a ser la ventafocs que deixen pujar a una carrossa de cristall per a alternar-se amb les més belles de la contornà.

El sonat triomf davant el subcampió europeu respon al inici d'una nova fita en la història del futbol bielorús, marginat per la supremacia del hoquei sobre gel i el seu estatus d'esport nacional. Amb una irreverència quasi infantil el club capitanejat per un empresari caigut en desgràcia habitua a riures en la cara del Dynamo Minsk i de Yuri Chizh, un oligarca que respon al patró que regeix en les ex repúbliques soviètiques, i la proximitat del qual amb el confident del dictador va llaurar una hegemonia que un repudiat BATE s'ha encarregat de volatilitzar amb sis títols consecutius.

Eixe delicat joc de poders imperant en els vells satèl·lits soviètics aparta per necessitat d'aliats futurs als enemics del present, culpable de que Anatoli Kapski dirigisca la Borisovskiĭ zavod AvtoTraktornogo Elektrooborudovaniya, la automotriu estatal des de la qual catapultaria al club del futbol regional fins a la primera divisió, guanyant el primer campionat en 1999. Una forma blana de venjar-se de la seua dissort política. Precisament eixa guerra és la causant que l'home miracle del BATE, aquell que va exercir de Guardiola abans que el propi Guardiola, ocupara un càrrec vacant per una retirada disfressada de malaltia que enviaria a Kriushenko al Dynamo com a castic pels seus èxits sobre el terreny de joc.

Amb un projecte de pedrera que de tant en tant exporta talents com Hleb s'ha construït una història europea sense saltar-se cap capítol. La Intertoto abans que la UEFA, la derrota en les prèvies de la Champions abans que la classificació, la humiliació com a pròleg del primer punt, i la dignitat en la derrota abans de convertir-se en la revelació del any. Tot un afront per a l'aristocràcia bielorussa que ha de viure veient com en l'estadi nacional, en el cor de la capital, l'equip que ningú vol derrota al Bayern de Munich consagrant al futbol en un estat que ho mira de reüll.

«Preferisc anar a un partit d'hoquei que veure al BATE». Paraules d'Alexander Lukashenko, l'últim dictador d'Europa, que evidencien la inferioritat d'una institució que va trobar en els sis-cents mil euros el traspàs més car de la seua història. Amb la convicció de que no hi ha utopia que la il·lusió no puga tombar l'equip de Goncharenko pot deixar encarrilada la seua classificació per a vuitens si per una d'aquelles, en un nou episodi d'èpica i superació, Bressan, al minut 90, com fera amb els alemanys, aconsegueix vèncer a un VCF que funciona tan bé que s'ha plantejat repartir dividends mentre la seua plana major es passeja per eixe parc temàtic de l'Europa post pacte de Varsòvia a costa del club.

Són les conseqüències de l'absència de problemes a solucionar.

16 d’oct. 2012

Estos són els altres Llorentes

En un món on els elogis són gratuïts i el mèrit pareix residir en passar per ahí més que en estar... no està de més fer un cop d'ull al nostre entorn per a conèixer qui està darrere de certs èxits en la gestió dels grans clubs europeus i com ho han aconseguit. Qui va traure al Dortmund de la ruïna i ho ha convertit en un Bayern en potència? Qui ha aconseguit que el United als últims vuit anys s'haja convertit en l'entitat amb més ingressos per patrocinadors? Tots tenen nom i cognoms, sous acords a la facturació dels seus clubs i una extensa fulla de serveis en grans multinacionals abans d'ocupar els seus càrrecs en clubs de futbol. Vegem qui són els Llorentes del futbol europeu:

David Gill, conseller delegat del Manchester United

Este britànic nascut a Reading és honoris causa per la Universitat de Birmingham, per la qual és llicenciat. La seua aventura professional la va iniciar en Pricewhaterhouse en 1987, la mateixa està entre les quatre grans consultores a nivell mundial. Posteriorment va formar part de BOC, la Gas Natural britànica, que ja no existeix com a tal després de ser adquirida pel grup Linde, de capital alemany, al 2006 . Abans d'unir-se al United en 1997 va treballar com director de finances de Tui i Proudfoot, ambdues situades entre les cinc majors companyies del seu sector. A més parla tres idiomes.

Al Manchester United va ocupar el càrrec de director de finances fins al any 2000 on va ser nomenat director general adjunt, compaginant càrrecs fins a Juliol de 2001, on ocupa en solitari la direcció general responsabilitzant-se del dia a dia. L'eixida de Peter Kenyon al 2003 el catapulta cap a la conselleria delegada per a exercir el control total de l'entitat. En estos quasi deu anys al capdavant del club ha aconseguit els millors acords comercials de la història del futbol, facturant més de 90 milions d'euros anuals per patrocinadors que han aconseguit multiplicar per dos els ingressos de la societat. La seua última acció ha sigut aconseguir que DHL pague per aparèixer en la roba d'entrenament del United. Les seues justificacions cap a la família Glazer li han fet perdre la seua reputació de cara al aficionat, que ho veuen com un traïdor malgrat que els ingressos de l'entitat no deixen de créixer any rere any situant la marca com la segona a nivell mundial només per darrere de Los Angeles Lakers.

Sou base anual: 1,4 milions sobre 370 milions d'ingressos anuals. El seu salari representa el 0,4% del total.

Ivan Gazidis, president executiu del Arsenal

Este sud-africà criat a Manchester, fan reconegut del Man.City i llicenciat per la Universitat d'Oxford, es va iniciar en el món professional de la mà de Latham & Watkins un dels majors bufets d'advocats del món. La seua experiència en el món de l'esport s'inicia en l'any 1994 quan s'embarca en el grup fundador de la Major League Soccer nord-americana, sent president de la Soccer United Màrqueting, la filial responsable de l'expansió comercial de la lliga. Entre altres èxits va engegar la creació de la Copa d'Or i va ajudar a refundar la federació mexicana de futbol. A més d'anglès, parla grec i francès.

En l'Arsenal des de 2009 té entre els seus objectius reflotar l'economia del club, llastrada per la construcció del nou estadi que obliga a l'entitat londinenca a desprendre's dels seus millors jugadors cada any. En tot just tres temporades en el càrrec ha aconseguit augmentar els ingressos de la societat en un 4% encara que el seu major assoliment va ser aconseguir desembossar el projecte immobiliari de la institució, venent dos de les vuit torres d'edificis que el club va construir als voltants del Emirates per a sufragar les obres. Els 50 milions de lliures obtinguts han rebaixat la pressió creditícia sobre l'economia del Arsenal.

Sou base anual: 938 mil euros sobre 251 milions d'ingressos anuals. El seu salari representa el 0,37% del total.

Ian Ayre, director gerent del Liverpool FC

De llarga trajectòria militar Ian Ayre ha desenvolupat la majoria de la seua carrera professional a Àsia sent director general de Pace Systems, la major companyia del seu sector en serveis digitals per a televisió. Amb un parèntesi de tres anys on va ocupar la presidència del Huddersfield Town, va estar al comandament de la plataforma televisiva NT al Regne Unit per a posteriorment recalar en Total Àsia Sports. Encarregada de la comercialització dels drets televisius i de mercadotécnia de la immensa majoria de clubs europeus en el gegant asiàtic

Amb l'arribada de Tom Hicks i Gillet va ser nomenat director comercial. Des de la seua posició va remodelar per complet l'estructura de l'entitat creant un equip de treball dinàmic i capacitat que ha aconseguit augmentar de forma espectacular els ingressos del club en pocs anys. Ayre és responsable de l'arribada de Standard Chartered com a patrocinador, que va situar al club de Merseyside per primera vegada a l'altura del Manchester United. A més ha aconseguit un acord rècord amb Warrior para vestir al conjunt d'Anfield situant-lo com el segon club millor pagat del món per una marca esportiva. En menys d'un any en el càrrec ha aconseguit desbloquejar la el projecte de nou estadi que es converteix en remodelació agressiva del actual recinte.

El 22 de març de 2011 els nous propietaris ho van nomenar director gerent del club. El seu sou ascendeix a 1,1 milions sobre 203 milions d'ingressos anuals. Representant el 0,5% del total.

Daniel Levy, president executiu del Tottenham

Daniel Levy és un dels homes més misteriosos del món del futbol. Del que poc es sap més enllà de que forma part de ENIC International LC una societat d'inversió que des dels anys noranta ha anat adquirint paquets de control en mitjans de comunicació, empreses i clubs esportius. El seu lloc en la companyia li va dur a ser director general del Rangers quan esta es va fer càrrec d'un paquet important de les accions del club en 2001. Repetint jugada quan va fer el propi amb el Tottenham.

Des de la seua arribada els ingressos dels Spurs han augmentat per tres fins fregar els 200 milions, permetent a l'entitat londinenca contar amb una plantilla inimaginable a la fi dels anys noranta i principis del segle XXI. Levy és el responsable de que els propietaris de White Hart Lane estiguen situats entre els cinc clubs millor pagats d'Europa en concepte de patrocinis. Introduint una nova formula per la qual Autonomy e Investec s'alternen la samarreta depenent de la competició, arribant a ingressar per este concepte 12 milions de lliures anuals.

En 2008 va presentar un ambiciós pla de construcció d'un nou estadi el finançament del qual es faria càrrec en un 25% la fundació, l'altre 25% el club, i la resta s'obtindria mitjançant la venda del naming del estadi. Plans en principi frustrats per l'Ajuntament de Londres que va tombar el projecte per entendre'l com una operació especulativa. Després de diversos anys de revisions i negociacions, que va dur fins i tot a licitar per l'estadi olímpic, el projecte podria veure llum a mitjan 2013.

El sou base de Levy ascendeix a 630 mil euros sobre uns ingressos anuals de 181 milions. Representant el 0,36% del total.

Ron Gourlay, director general del Chelsea

Potser Gourlay no haja accedit al càrrec en el millor moment. Després de l'eixida de Kenyon i Scolari Abramovic va tancar l'aixeta als seus executius (van arribar a cobrar 3 milions a l'any) per a destinar 2,5 milions a tot el seu equip de gestió, que engloba a més de 25 persones. Gourlay fou l'encarregat de reflotar UMBRO en els anys noranta fins a situar-la com una de les principals marques del mercat, abandonant la companyia després de la compra de NIKE. Amb menys de dos anys en el càrrec ha aconseguit reconduir les finances del club fins a equilibrar-les tenint com a prioritat rejovenir la plantilla i amb ella rebaixar el cost de la mateixa. Després d'augmentar els seus ingressos per patrocinis en un 2% ja està entaulant converses amb diverses marques per a substituir a Samsung amb l'objectiu de convertir al Chelsea en el millor pagat del món. Ron Gourlay guanya 700 mil euros a l'any sobre uns ingressos de 250 milions. Representant el 0,28% del total.

Christian Dreesen, director general del Bayern

Duu dos mesos al Bayern, per tant la seua gestió no es pot analitzar. Encara que un dels seus objectius és convertir al club alemany en el número un en quant a ingressos. CEO d'UBS fins a 2008 aplegà al Allianz provinent del Banc de Baviera després d'una extensa trajectòria vinculada a la banca. Cobrarà 800 mil euros de sou base sobre 321 milions d'ingressos anuals, representant el 0,25% dels mateixos.

Hans Joachim Watzke, conseller delegat del Borusia Dortmund

Este llicenciat en econòmiques, amb experiència en diverses empreses energètiques com EON, és el responsable del miracle del BVB després de declarar-se en fallida al 2003. Un dels èxits pel qual més es sent orgullós és el de tornar les accions del club al mercat de valors després de ser suspès en 2002 baix sanció milionària. Encara que el valor de les mateixes en 2009 fora d'un euro el gest va escenificar la recuperació total d'una entitat que va estar a cinc minuts de desaparèixer en l'estiu de 2003.

Encara que el factor clau en la recuperació econòmica de l'entitat va ser recuperar la propietat del estadi en 2009, venut a un consorci per a evitar la liquidació. Després de la recompra l'estadi ha patit una transformació que ho ha convertit en el motor econòmic del club, no només beneficiant-se del naming sinó també del nou museu, espais comercials i el pagament per la instal·lació de plaques energètiques en la coberta del mateix, una de les principals fonts d'ingressos de l'entitat.

Watzke també és responsable de que soles dos anys després de signar amb Kappa la marca alemanya Puma es comprometera a pagar el doble per a fer-se càrrec de l'entitat aurinegra. Baix el seu mandat Evonik va augmentar el seu patrocini de les samarretes fins als 9 milions per temporada. Encara que el gran aval del seu mandat va ser l'aposta per la reestructuració de la societat, que va dur al club a invertir el que havia reduït en despesa de plantilla a millorar la infraestructura de pedrera i la seua xarxa de tècnics. Hui dia el BVB compta amb un grup de joves talents que li ha dut a guanyar dos lligues consecutives.

La salut financera del club és tal que als últims mesos hi ha un debat constant a Alemanya que compara als de Westfalia amb el Bayern de Munich. Una de les operacions més intel·ligents va ser el fitxatge de Reus, sufragat amb la venda de jugadors de segona unitat, com Lucas Barrios per 12 milions al futbol xinès, que han ajudat a consolidar la marca en el mercat guanyant presència en els mitjans gràcies a un intel·ligent acord amb marques comercials que patrocinen al futbolista.

Basant-se en els seus èxits el passat any Watzke va anunciar que augmentaria per dos el seu salari, el que va deslligar una furibunda onada de critiques cap a la seua persona. En l'actualitat guanya 720 mil euros sobre 138 milions d'ingressos anuals. Representant el 0,52% del total.

Peter Peters, director general del Schalke

El més veterà en el càrrec, i també el menys format. Peter Peters va estudiar periodisme i des de jove es va dedicar a gestionar mitjans de comunicació, creant la seua pròpia agència. Fins que en 1993 es va introduir en l'estructura del Schalke. Este home és responsable de que l'entitat minera abandonara la pobresa que l'havia dut a passejar per la Bundesliga, i fins i tot per segona, per a catapultar-lo al la glòria amb la copa de la Uefa en 1997 i la construcció del Veltins Arena. Baix la seua gestió les xifres del club són espectaculars, en deu anys va augmentar per quatre els ingressos de l'entitat fins a situar-los en els 202 milions actuals.

Un dels seus majors assoliments, amb una intel·ligent estratègia comunicativa, fou aconseguir atraure a Gazprom cap al Ruhr per a que esta invertira 25 milions al club, no només per concepte de patrocini de samarretes (que ja són 18 a l'any) sinó també en projectes de pedrera, com a patró de la fundació, i soci de la nova ciutat esportiva que l'entitat està projectant. Peter Peters cobra 500 mil euros anuals sobre 202 milions d'ingressos. Representant el seu salari el 0,25% del total.

Els altres...

De recent nomenament no hi ha molt que destacar de personatges com Carl Edgar Jarchow, conseller delegat del Hamburg des de Maig de 2012. Té la responsabilitat de reflotar una entitat immersa en una profunda depressió i per a això s'ajudarà dels seus 420 mil euros anuals sobre 128 milions d'ingressos. D'igual manera que Franco Baldini a la Roma, duu un any amb els seus 600 mil euros sobre 143 milions anuals, tenint com a repte situar al club capitoli al nivell dels millors després de l'adquisició dels nous propietaris.

Més recorregut té Giuseppe Marotta en la Juventus, baix la direcció del qual el club de Torí va abandonar la crisi després del Moggi Gate, estrenant un estadi que ha ajudat a augmentar per dos els guanys de l'entitat que com a guinda al pastís va conquistar l'Scudetto del passat curs. Marotta pot presumir de ser el gestor millor pagat amb els seus 1,6 milions al any a càrrec dels escassos 153 milions d'ingressos anuals de la Juventus, representant el seu salari el 1,1% del total.

Encara que els majors reptes a nivell de gestió recauran sobre dos vells coneguts com són Jean Claude Blanc (ex-Juve) al PSG amb 700 mil euros de sou (0,6%) i Ferran Soriano al Manchester City amb els seus 1,5 milions (0,9%) per a l'home miracle del Barça, responsable que el club català es situara al nivell del Reial Madrid en ingressos durant la seua etapa al Camp Nou.

El cas més paradigmàtic de tots és el del nostre estimat Llorente, que més enllà de que va ser director de tendes de Mercadona durant cinc anys, ningú sap res sobre la seua experiència laboral fora del VCF. Amb un contracte blindat a 400 mil anuals sobre uns ingressos de 116 milions, dels quals 25 pertanyen a la Champions, el seu sou representa el 0,35% del total. El 0,5% sense competició europea.

12 d’oct. 2012

Heinz Bonn, el Fashanu alemany

«Si aconsegueixes arribar fins a la caseta del entrenador sense que la pilota toque el terra, et contractarem» Corria l'estiu de 1968 quan un jove de 22 anys amb somriure picardòs i aspecte d'estrella pop emergent es va presentar en el modest terreny de joc del Wuppertal per a fer una prova que dirimiria les seues possibilitats de convertir-se en el que sempre va voler ser, un jugador de Bundesliga. Era un mig centre defensiu, elegant, amb tècnica suficient per a confondre's amb un talentós brasiler en aquell futbol tosc, que sense adonar-se, començava a mutar cap a la brillantor.

Aquella vesprada Horst Buhtz, una vella rabosa de l'escola teutona, es va fixar en aquell menut i revoltós jugador, que amb una desimboltura envejable, vacil·là en un test disfressat d'entrenament a uns consagrats Emil Meinsen i Günter Pröpper. En un entorn on els joves valors havien de fabricar-se les seues pròpies oportunitats va aterrar en l'elit pegat a una maleta de cartó i una caçadora de cuir per a gestar, en aquell apartament per moments tètric, amb el vell ferrocarril de banda sonora habitual, els seus primers somnis com a professional.

Allunyat del soroll mediàtic, de les catifes roges i de reporters insistents, Heinz Bonn va poder desenvolupar les seues habilitats entre silencis, continuar sent aquell xic afable, modest a pesar del seu talent, de pentinat rebel i aspecte entremaliat que en el terreny de joc catapultava al seu equip cap a un ascens deixat perdre en l'últim sospir. Les seues diagonals traçades en llenç i la seua precisió de cirurgià a l'hora de furtar el baló no van passar desapercebudes. Aquell sabor amarg al veure's derrotat deixà pas a una orgia d'ofertes e interessos de grans clubs, que amb el temps, es van convertir en la soga sobre la qual penjaria la seua ànima.

Hamburg com a malson

«Un esperit inquiet, la passió del qual és el futbol» Així va anunciar Klaus Ochs aquell matí d'Abril de 1970 que la sensació del any en la segona divisió alemanya s'incorporava al HSV per 75 mil marcs. Una xifra considerable per a un jugador de tall defensiu sense experiència en l'elit, una aposta arriscada per al gran club del nord, que vivia immers en la transició d'aquells gloriosos seixanta fins a una dècada freda a l'ombra de dos estils enfrontats que representaven Gladbach i Bayern, i a la qual, només posaria fi un mighty mouse provinent de Liverpool.

Ni els insistents elogis de tota una icona de l'època com Berty Vogts – ho va qualificar com el futbolista amb més futur del país – van ser suficients per a fer entendre aquella contractació. Un jugador d'escassa corpulència física que hauria de barallar-se amb fornits colzes i poderoses cames era massa elegant per a una lliga que encara exhibia múscul com a sinònim d'èxit. A Hamburg va experimentar per primera vegada la pressió pel resultat, l'exigència de demostrar minut a minut que valia 75 mil marcs i l'assetjament d'una premsa que el va rebre amb titulars que preguntaven qui era aquell ros del qual més enllà d'un terreny de joc ningú sàvia dir res.

Després de moltes setmanes tancat entre quatre parets transformant el seu físic en una armadura de fibra va pujar a l'autobús del equip rumb a Oberhausen. Era l'oportunitat de rescabalar-se. La seua obsessió en fer callar les burles i critiques cap a la seua fina complexió li havien dut a convertir-se en un addicte al gimnàs, a centrar les seues escasses compareixences públiques en lloar el seu nou físic. Entre peses i exercicis aerodinàmics va destrossar les seues principals virtuts en nom de silenciar un runrun ja erigit en dimoni personal.

Aquella obstinació sorprengué fins i tot als seus propis companys. Els mateixos que van qüestionar la seua contractació a les poques hores de fer-se pública, els mateixos que el cridaven 'peus de plom' a les seues esquenes després d'un debut on els nervis i la pressió li van jugar una mala passada. Va ser en aquell vestuari destarotat, de fred ciment, on Klaus Ochs per a sorpresa de tots li donaria l'oportunitat de tornar a demostrar que l'àlies de mag del baló que li havien posat a Wuppertal no era una exageració. I fou allà, sobre aquella mateixa gespa disfressada de rampa de llançament, on s'enfonsaria per a sempre la carrera d'un jugador que estava cridat a deixar en mediocre a un tal Beckenbauer.

Un debut com a punt final

Hans Schumacher anotaria el seu cinquè gol de la vesprada en el minut 80, i sense temps per a digerir el resultat Lothar Kobluhn transformava el 8-1 definitiu amb el qual acabaria l'encontre. Ningú entenia el que havia passat. El HSV va patir la que encara hui és la pitjor derrota de la seua història com a visitant. I no van ser pocs els que trobaren en el novençà el culpable de tal humiliació. Un veterà com Schulz qüestionà públicament la decisió del entrenador d'alinear a Bonn «perquè no està encara preparat per a açò», més dur es va mostrar Jürgen Kurbjuhn a l'afirmar que el xic «pareixia estar jugant baix els efectes d'algun tipus de medicació»

Aquelles paraules no van caure en sac trencat. Les distàncies van augmentar entre el grup i el jugador, unes distàncies alçades abans de la seua arribada per un vestuari veterà, coneixedor dels plans del club d'acabar amb les castes establides en nom de rejovenir una plantilla que havia tocat fons. La venjança de Bonn va ser endurir la seua actitud en uns entrenaments que li serviren per a que Georg Volkert culpara de la seua coixera a aquell sequerut de Siegen que va arribar a Hamburg per a jugar al futbol envoltat de llops embravits.

Estava a soles en la gran ciutat. Allunyat dels seus. Començant a perdre el control sobre la situació fins al punt de saltar-se les recomanacions del metge per a superar una lesió de menisc que ho van convertir en un resident habitual d'hospitals i clíniques, dibuixant al seu genoll cicatrius de disset centímetres que enfosquiren una carrera que no havia fet més que començar. Ho va intentar mil vegades. Però mai ho va aconseguir.

Reaparèixer després d'aquella lesió es va tornar en impossible, la seua obsessió en fer callar boques, en demostrar que era útil i que valia per a açò, en fer-se respectar per un vestuari canalla que ho va acollir com un enemic, transformà el seu somni en un malson sense fi. Quan una reaparició davant el Kaiserlautern pareixia servir per a rellançar la seua carrera ho van tornar a enviar a l'infermeria, i després d'ella, de visita a la regional-liga per a vestir la samarreta que certificaria una retirada prematura del futbol professional, la del Arminia Bielefeld.

Heinz Bonn va tornar a ser notícia

Sempre va viure en apartaments modests, en recintes més propis de ciutadans de classe mitja que d'afamats esportistes. El recel amb el qual guardà la seua vida privada el va consumir en els moments més difícils, fou la ciutat lliure qui li va fer gaudir en plenitud la seua sexualitat. Els seus viatges constants a l'altre costat construïren amb pausa parets negres que l'atraparen en un món fosc. No tingué el coratge de donar el pas. Va estar prop aprofitant l'assetjament d'un Morgenpost que es preguntava dia a dia per què ningú a Wuppertal sàvia d'ell més enllà del terreny de joc.. ni amistats, ni novies..Fou la seua forma de protegir una ambició major. La de triomfar al futbol.

La seua mala entrada en el vestuari del HSV ajudà a ocultar-se, en apartar-se de sopars i festes llevat d'aquelles que per compromís del club eren obligatòries  El seu secret va permanèixer fora de perill fins que un fred dia de Desembre de 1991 una veïna cridà a la policia de Hannover alertant del descobriment d'un cadàver. Fou allà, enmig d'un toll de sang, en una habitació esquitxada fins als racons més recòndits, on tot va eixir a la llum.

Heinz Bonn va ser assassinat per un home de la vida quasi tres setmanes abans que la forta olor a putrefacció alertara als veïns. La mateixa discreció, el mateix recel del que va fer gal·la per a ocultar la seua homosexualitat possibilità que la seua mort quedara impune. Encara hui, 21 anys després, ningú sap per què aquell busca-vides del que mai es va saber acabà amb la vida de qui un dia fou una de les majors promeses del futbol alemany.

Foren 40 metres de tocs de baló sense que este tocara el fang. Horst Buhtz va quedar satisfet amb la seua capacitat de treball, però buscava alguna cosa més, un home capaç d'enviar una passada a 30 metres i que esta reposara als peus del extrem. Al arribar a la caseta del entrenador Bonny va donar mitja volta tornat sobre els seus passos sense que l'esfèric fregara el terra. Va ser allà, en aquell peculiar camp d'entrenament d'un modest Wuppertal sobre el qual 'peus de plom' començaria a relatar el seu final.

9 d’oct. 2012

Cap a on vas VCF?

Una nova porta que s'obri, un nou parany al qual caus. Cada solució ad-hoc que inventen al se del club per a solucionar l'última invenció ajuda un poc més a la mercantil a perdre's en un laberint per al qual no es va dibuixar eixida. El salt de mata s'ha postulat ja com únic pla existent, fent-nos partícips en una carrera eterna cap al no-res. Eixe aura de provisionalitat que irradia la institució és el més desesperant. Ho va ser sempre. Fins i tot al moment de voler vendre, en nom de guanyar imatge, un protocol agafat amb pinces com un acord definitiu. La tragèdia per a la massa social valencianista, és que ací, les mentides, s'han convertit en costum. En una acció impune que pretenen que acollim entre aplaudiments davant el consentiment d'una critica silenciada.

L'accionista que fa quatre anys va ser cridat a comprar accions per a salvar a l'entitat de la fallida, veu atònit com els seus títols – pels quals va pagar un preu per sobre del seu valor real – van a valdre la meitat amb el mateix argument. Un fet, el de l'equilibri patrimonial per pèrdues acumulades, que s'hauria d'haver realitzat un any després de la mateixa ampliació, ja que en eixe exercici els 48 milions arrossegats per dit concepte deixaven a la societat en una situació complexa. Ara, amb tres milions menys, i coincidint amb la premora fundacional, la Societat Anònima Esportiva reduirà el seu capital un 50% escudant-se en una causa de dissolució de la qual no s'ha eixit des de 2008.

Assistim doncs a la constatació d'un fracàs majúscul d'una operació mal parida des del primer dia, sustentada amb prou feines durant un temps sobre la base de futurs escenaris que la realitat s'han encarregat de volatilitzar. Serà la por infosa a les masses a través d'estacions subvencionades, altra vegada, l'encarregada de justificar una nova capa de maquillatge financer que només té una finalitat: assistir econòmicament a la fundació per a que esta pague el crèdit de les accions. Eixe problema que segons el president, i així s'ha encarregat de recordar-lo durant 4 anys, no era del VCF, ja ens afecta.

Els deu milions d'euros que aproximadament li costarà a l'entitat el repartiment de dividends per a dotar a la Fundació dels corresponents 5,6 milions, introduirà a la ja de per si complexa situació financera de la institució en un escenari encara més complicat, reduint les vies per a una possible solució. Com si en una tela d'aranya estiguera, el VCF a cada moviment que fa intentant eixir, s'embulla més en el fil de seda que teixeix la mort.

El garbull a l'hora de pagar la totalitat del crèdit a la fundació augmenta considerablement al reduïr el valor nominal dels títols, convertint en utòpic que un futur comprador accepte adquirir les accions a un preu major que ajuden a liquidar el deute amb el banc. A manera d'hipòtesi, esta operació pareix encaminada a que siga la SAD i la Generalitat a parts iguals els encarregats de sufragar el mateix. Lo positiu en esta eterna agonia és que ja no hi ha temps per a continuar fugint. Ha arribat el moment de triar si 'mueres o Jeques'.

I mentrestant, ací, ningú dimiteix.

4 d’oct. 2012

Quan València tenia derby (II)

Allà, quasi sense dissimul els jugadors del Llevant FC prenien posició en les entranyes de l'opulenta tribuna mentre feien preguntes per a les quals encara no havia resposta. «Es sap alguna cosa?», «Van a vindre?» Eren els convidats de pedra a una festa amb incert esdevenir, l'equip reserva per si el Gimnàstic, després de molts dies de batalles en els despatxos, decidia no presentar-se a Mestalla per a disputar el títol. Aquell nouvingut 'fe-ce' pareixia manar més que el altíssim després de suspendre amb la complicitat de la federació territorial un encontre sense causa meteorològica adversa. Únic motiu permès pel reglament.

Fou el primer gest que va fer transcendir la rivalitat del terreny de joc per a instal·lar-la en el carrer. El segon, arribaria aquell estiu desposseint al equip granota del seu millor jugador en una operació que va fer tremolar els fonaments futbolístics del cap i casal. La indignació del equip de la patronal obrera arribaria a instàncies d'una Federació Espanyola, que després d'una primera resolució favorable per als blaugranes, va canviar d'opinió instant a la seua homologa valenciana a prendre una decisió ja per endavant coneguda. Aquell partit no es jugaria en data.

Mentre els llocs de cotó dolç i castanyes abastien als primers espectadors, les edicions vespertines, pertinentment enrotllades baix l'aixella dels seus posseïdors, completaven amb 'l'última hora' acalorats debats entre uns fidels que ja es veien campions. «No vindran, i si vénen ací estem» El motiu de la disputa tenia nom i cognoms. Es deia Cubells. I el seu pecat, ser cridat a una preselecció amb el combinat nacional el mateix dia que València FC i Gimnàstic havien de veure's les cares per a dilucidar qui dels dos seria el campió regional. I tal desavantatge no estava disposat a assumir-lo un 'fe-ce' que començava a prendre's seriosament açò del 'foot-ball'.

Eren dies de conflictes, de declaracions en la premsa i tensió als carrers. La directiva gimnàstica va amenaçar amb no acudir aquell 20 de Gener de 1924 en forma de protesta pel greuge patit. I mentre el món els esperava, les primeres legions de xiquets amb genolls bruts i pèls esvalotats es colaven en un recinte que registraria una assistència rècord, 17 mil espectadors.

Després d'una espècie de melé, Montes, des de terra, anotaria el 1-0. En un exercici de desobediència cap a la seua pròpia directiva - o amb la complicitat d'esta segons qui - el Gimnàstic va saltar al terreny de joc per a defensar el seu honor sobre el verd, i amb ell, la condició de líder i campió vigent. Aquell València FC fi i quasi aristocràtic era massa bo per a un campionat embrutit, tan superior als seus rivals que fins i tot posava el fre de mà per a insultar a les seues pròpies condicions, enfurint a un públic que els acusava d'abandó de funcions.

Un tipus amb gorra de pana i jupetí de llana, d'accent estrany i alegre que ocupava per vegada primera el càrrec d'entrenador començava a torçar el gest davant el que estava veient. Fivber va arribar per a ser el primer de la seua estirp en una institució que iniciava la professionalització d'una plantilla castigada a puntades pel rival d'aquella vesprada. Entre la cridòria de la gent i les protestes al col·legiat, Montes, per segona vegada, anotaria un 2-0 que pareixia atorgar-li el títol a un conjunt local que contava amb un discret Cubells. El causant indirecte de tanta polèmica.

Va ser ell, el tipus del nas estrany, de passades inversemblants i desplegament físic envejable qui posant pausa a l'agressivitat dels seus, marcant el ritme d'un joc que va fregar la violència, cridaria a la justícia divina per a sentenciar amb un 2-2 la coronació del campionat.

Així com van arribar, i després de contemplar aquella representació primigènia del 'Maracanazo' havent sent anunciats abans de la irrupció per sorpresa dels seus homòlegs triomfants, els integrants del Llevant FC abandonaven les seues localitats per a començar a construir el seu nou rol, el de competidors d'un títol ja allunyat per al guanyador, que sense saber-ho, havia visitat Mestalla per última vegada amb Enrique Molina entre les seues files.

Continua amb: Quan València tenia derby (I)

2 d’oct. 2012

Altra vegada Feghouli

«L'any que ve he de seguir millorant». Amb eixes paraules l'algerià va abandonar Paterna per a incorporar-se a la seua selecció abans de gaudir d'unes merescudes vacances. Aquell va ser el seu any. El de la seua eclosió. La biografia de Feghouli nada entre el estrany i el poc freqüent. Fins i tot els aficionats francesos són incapaços de reconèixer en ell al jugador que van veure corretejar pels camps de la League 1 durant dos anys. El seu va ser un d'eixos salts evolutius inesperats que ho situen a la dreta de Mendieta o Claudio López, els seus antecessors en metamorfosis sorpresives. Menys accelerat i més resolutiu el menut buda ja s'atreveix fins i tot a llançar pontets a rivals desprevinguts.

Sosó està vivint el seu millor moment. Toufik Makhloufi, medallista a Londres 2012 i tot un referent del atletisme nord-africà, es va declarar fan del jugador el passat estiu, unint-se als molts algerians, que a manera d'agraïment per renunciar a jugar amb França, li ovacionen amb devoció cada vegada que és nomenat per megafonia. Eixa implicació amb el país d'origen dels seus progenitors li ha valgut per a convertir-se en tot un ídol de masses entre els més joves, que no dubten en abordar aeroports i hotels a la recerca d'una foto o un autògraf del esportista més internacional del país.

Acostumat a reptar a la naturalesa no és d'estranyar que no li pese lluir el '8' al seu club i el '10' en la seua selecció, dorsals amb una alta càrrega sentimental e històrica en ambdós bàndols, que Feghouli afronta sense immutar-se, amb arrests, tret identificatiu d'una personalitat que li ha dut a sobreposar-se amb naturalitat i una fredor estoica a una carrera plena d'obstacles. Amb silencis quasi fúnebres, i un treball incansable, ha assolit les seues metes sense l'ajuda d'una col·lecció de portades regalades ni de campanyes farisees en el seu nom. Tot el que té s'ho ha guanyat amb el suor del seu front, fins i tot rebent el descrèdit de molts.

Agraït amb aquells que li han ajudat a ser qui és, i sensible al món que l'envolta, col·labora amb ALIF, una associació àrab que s'ocupa de xiquets amb Síndrome de Down, arribant fins i tot a posposar les seues vacances durant uns dies per a conèixer a un dels seus integrants, declarat fan seu, a qui va obsequiar amb la seua samarreta de la selecció: «sóc una persona que dóna molta importància a la família. Per a mi, és molt important ajudar als xiquets amb problemes. Cada vegada que es presenta l'oportunitat, acudisc de bon gust. A estos joves, que pensen que som 'intocables', tenim l'obligació d'ajudar-los. Em commou veure als xiquets en una situació així». Va declarar al diari algerià Le Buteur.

Al jugador, que guanya el mateix que el seu president, no li amoïna el seu contracte. Declarat fan del PSG i tenint la conquesta de la Champions com a futura meta, és dels que pensen que amb esforç tot s'aconsegueix. De moment afronta el seu any decisiu, el qual li ha de fer entrar en altra dimensió, consolidat en l'onze titular d'un dels grans i havent millorat tant a nivell físic com en la seua efectivitat de cara al gol. Mostrant-se immune al canvi d'entrenador, de mètode i de rol, Feghouli segueix brillant amb llum pròpia sobre la resta dels seus companys amb una intensitat i una capacitat de treball encomiable, que a compte gotes, ens deixa veure algun menut centelleig d'eixa qualitat que un dia va atresorar i que el va dur a ser comparat amb Zidane.

Una graderia en coma induït ja conta, amb normalitat i resignació, com una agonia perllongada, els dies que falten per a que una nova mentida a manera justificació els aborde disfressada de renovació fallida que facilite el posterior traspàs, i amb ella, més abonaments en taquilla sense vendre en forma de protesta silenciosa. Ja no tenim ni el dret de vore créixer a Feghouli.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...