Es diu que el bon àrbitre és aquell que quan acaba el partit ningú pregunta pel seu nom, agafant al vol este tòpic futbolístic es podria aplicar també al bon entrenador… o al bon gestor. Acostumats quals Romans del segle XXI a la estridència política i al circ de lleons i gladiadors, se’ns fa fins i tot excepcional tindre normalitat, crec que fa un temps uns senyors sabuts li van posar nom a això, el síndrome d’Estocolm, si la meua ignorància no em duu a equivocar-me.
I és que un ja no sap viure sense follons, se’t fa estrany fins i tot això de ser del València CF i solament parlar de futbol, d’alineacions, de tàctiques, i de parelles de jovenets amb cara d’ angelets capaços d’acabar amb qualsevol rival que se’ls pose per davant. A dia de hui i amb l’experiència en la mà, dir no es pot dir que s’haja fet res, per no fer ni s’ha fitxat, però encara sense haver-se fet res, s’ha fet molt, tant, que s’ha fet més que mai. En ocasions fer lo normal és fer lo extraordinari, són coses de l’era en la qual ens ha tocat viure, fins tindre un entrenador que treballa, que prepara , que estudia rivals, tàctiques i fins als seus propis jugadors, una cosa tan normal se’ns fa fantàstica…
Igual de normal és que una plantilla amb el 90% dels seus components internacionals amb lo més granat del panorama futbol es pose a guanyar a rivals inferiors amb certa comoditat, és lo normal, però és tan normal, que fins ara no ocorria, igual lo normal és açò i no allò altre, però allò altre, fins a ara, era lo normal… que haurà canviat per a què lo que era normal, deixe de ser-lo?.. Igual tenir un entrenador normal, que fa coses normals d’entrenadors normals, que aconsegueixen que un equip de qualitat i de talla faça lo normal… funcionar.
En altres esferes tampoc s’ha fet res, però tampoc sense fer res s’ha fet lo normal, lo que no era normal era tindre un contracte amb Nike de 2 milions, un insult a la normalitat, o que la segona companyia automobilística del món et pagara 3 milions per tindre un impacte publicitari que súpera els 10, o firmar un contracte amb una firma fantasma i sense avals… Lo normal serà trobar nous amics de viatge, que et paguen lo normal… serà alguna cosa excepcional que es faça?, no, serà lo normal… però sent lo normal, serà excepcional… perquè a la normalitat, per ací, conèixer-la, se li coneix de lluny.
Sent un club tan idiosincràtic com este tanta normalitat no podia ser bona… Vendre Mestalla en estos moments per 300 milions, o per inferior quantitat, és lo normal amb el panorama com està… però atenent al panorama, lo normal aconsella que no és moment de vendre… no és normal, entenguen-me vostès, encara que sense conèixer les urgències internes, igual no es pot esperar i la venda cal fer-la si o si, per falta d’oxigen, amb el corresponent risc de mort per asfíxia, però no em diran que és normal vendre a una persona com el salvador, quan ha executat tal salvació amb les armes del dimoni al que va substituir en el càrrec… Igual, seria lo normal que s’explicara això de vendre l’explotació del futur estadi, perquè no és normal tant emprerrament des del primer dia en este assumpte, lo normal aconsella estudi detingut i trellat, que ens estem jugant ser o no ser.
No és normal tanta normalitat, a que no?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada