28 d’ag. 2011

Ves-te'n al atac.

Un 4-3, un partit boig i una mostra més de lo epiléptic que pot arribar a ser este equip han bastat per a tornar a posar de manifest les obvietats del València Emerista que ens ha tocat viure. Com si no ho coneguérem, com si ens haguera enxampat per sorpresa un equip tritura centrals i engola dobles pivots, com si l'estiu haguera esborrat de la nostra ment les experiències viscudes anys arrere, potser el sexapil que desprèn el central francès obnubilara la nostra ment fins al punt d'encegar-nos. Però un partit ha bastat per a certificar el que està més que provat. No demanem la lluna en un cove, no demanem a este València, que ha finalitzat les dos últimes lligues amb quasi 50 gols en contra en cadascuna d'elles, que defense, perquè no sap, i potser, no dega.

Tal volta Rami es convertisca en el detonant que acabe de transtornar a Emery. Molt donat a jugar amb laterals-extrems, dotant al seu complex sistema ofensiu d'una figura insòlita, la del central mitja punta. Adil és un tipus entusiasta que ha enamorat a Mestalla i que anit, per voluntat pròpia o per exigències del guió, va agafar un protagonisme ofensiu que va acabar per enterbolir més del necessari l'incomprensible entramat tàctic de l'equip. El nou joguet del doctor Jekyll està cridat a alçar dels seus seients al públic, i este en ple èxtasi, a coronar-lo en l'olimp dels mites del rat-penat, però amb una contraprestació que potser, molt gustosament, alguns accepten pagar.

El francès va estar present en tota l'estratègia ofensiva, i en la majoria d'ocasions, exercint més d'organitzador que de defensor. Un element que ens donarà molt de joc en atac, que ho convertirà en una icona, però que en ocasions, donat el desordre generalitzat i a la partició en dos del grup, ens costarà disgustos com els d'ahir que acabaran solucionats amb una explosió col·lectiva en els minuts postrers gràcies al enèsim gol del davanter Soldado, un home amb cara de pillo, que ha evolucionat com ningú en un equip que no evoluciona a ulls del populo. Este València, i amb ell Emery, no enganya a ningú, mai ho va fer, qui ho estiga és per voluntat pròpia. Així que posats a no aspirar a res, és millor fer-lo divertint-se.

26 d’ag. 2011

Champions porno.

Encara que tot el món en el seu interior més íntim siga conscient d'això, per molt que la lògica aixafe qualsevol conat de rebel·lió, esmunyint-se així de ser capturada per part dels malvdats il·lusos afanats en recuperar allò que senten que els va ser furtat, la Champions desperta el sentiment d'esperança més pur i primitiu en el militant valencianista. Fins al punt que arriba a substituir el Cha pel Che per a personalitzar el nom d'una competició que sentim com a nostra per molt poc que hàgem de dir en ella. Un sense-sentit que atempta contra la història, la lògica i contra tota llei natural, però això mai va importar, sempre forem d'alcançar la utopia per a reinventarla i rellançar-la a posteriori a l'escenari amb un grau superior d'impossibles a les seues esquenes.

Imaginem a la justícia divina jugant per nosaltres, convertint al Tino Costa en la millor versió de Lampard i al bo de Jordi Alba en la beta evolucionada de Gareth Bale, això de que ens deuen una creiem que transforma a Emery en Bob Paisley i al València en lo que no és, per això ens importa poc que Àngel Dealbert siga el nostre comodí o que un tipus com Miguel passege els seus quilos de més per la banda, la Champions juga per nosaltres aquells partits que ens va furtar un porter alemany en una calorosa nit de Maig provocant-nos una ferida en l'ànima que mai cicatritzarà fins que alcem una orelluda que grave en les seues esquenes el nom del València CF.

Per això ens dóna igual grups de la mort, Chelsea's matones o Leverkusen's que atresoren un grapat de jugadors que serien titulars amb la gorra en el VCF. Tenim eixa convicció moral, real o no, justificada o sense justificar, de que la Champions acabarà sent la Chempions per molt tossuda que esta es pose i per molts Banega's que amb la seua actitud ens posen palets en les rodes. Ens han enquadrat en el grup E de suar, de gaudir i de patir. Però ens dóna igual, tant com els anys que hàgen de passar i les frustracions que hàgem de viure, vivim amb la seguretat de que, com en les pel·lícules romàntiques, el lleig acabarà duent-se a la xica gràcies a la seua obstinació.

Si ja ni podem somiar....

24 d’ag. 2011

Diners baix les pedres.

En època de recessió i crisi global la facturació en el món del futbol no deixa de créixer, això si, al mateix ritme que les despeses. El serial sobre l'estat de les finances en les grans lligues europees protagonitzat pel professor d'economia financera en la Universitat de BarcelonaJose María Gai de Liébana – publicat en el diari SPORT deixa a les clares que el futbol és tan rendible que no rendeix mantindre un dèficit zero. Segons explica en els seus extensos anàlisis les despeses d'explotació i les amortitzacions dels futbolistes són el gran llast de l'esport rei, encara que les mateixes, són les culpables de que els ingressos dels clubs no deixen de créixer. Sense invertir en una estructura financera adequada l'obtenció d'ingressos via explotació de la marca resulta complicat, tant, com no contar amb bons futbolistes, ergo amb bons resultats, en la teua plantilla. Un perillós llucet que es mossega la cua que ha dut als grans del vell continent a cercar vies d'ingressos de lo més variopintes.

Estos dies és notícia el Manchester United per ser el primer club en aconseguir patrocinador per a la roba d'entrenament. L'empresa de missatgeria DHL compartirà l'espai amb el principal partner de l'equip i per això haurà de desemborsar la no-res menyspreable xifra de 12 milions d'euros per temporada durant quatre anys. Els diables rojos s'han caracteritzat en els últims 15 anys per ser un model a seguir en gestió financera i un referent en la seua explotació de marca, lo que li ha servit per a coronar-lo durant les últimes tres temporades en el podium de la llista de clubs més valuosos del món que elabora la prestigiosa revestisa Forbes, sent soles superat pels Lakers. Encara que fent un cop d'ull a la seua llista de patrocinadors no és estrany que la institució britànica no haja abandonat en tretze temporades les tres primeres posicions del selecte club dels més rics d'Europa que elabora la consultora Deloitte des de 1998.

L'entitat gestionada per David Gill ha aconseguit cobrar pràcticament per tot. L'empresa Hublot va signar un contracte de patrocini per 2,5 mlls d'euros anuals per a convertir-se en la seua marca de rellotges oficial, fins i tot l'operadora d'internet Icomers desemborsa un milió d'euros per a ser la xarxa Wi-Fi que opere en exclusiva en Old-Trafford. Entre les seues múltiples marques associades es duu el premi l'empresa EPSON, on el desembors dels 1,5 mlls anuals li permet ser la referència del United en consumibles. Un total d'ingressos per patrocini que en la temporada 2010/11 va superar els 77 milions d'euros anuals, dels quals els seus dos principals patrocinadors - AON i NIKE - soles representen el 55% del total. Recentment el celler xilè “Concha y Toro es va convertir en la marca de vi del club gràcies a 1,5 milions d'euros per temporada, pujant com el brou de capçalera en tots els actes socials de la institució, on a més, es guarda un lloc de preferència en les cartes de la xarxa de restauració existent en l'estadi.

L'últim acord arribat pel mític club de la vella carretera de Trafford és el més curiós de tots, una empresa de creïlles fregides de Malàisia - Mister Potato - desemborsarà dos milions anuals per utilitzar la imatge del club i la dels jugadors en els seus productes, lideres absoluts del mercat en el continent asiàtic. Encara que el més destacable de la política de patrocinis de la popular entitat britànica són les accions de hospitality de tots ells, copant l'agenda la seua agenda social on no es dubta a fer partíceps a la massa social, generalment, beneficiada d'estos acords al contar en la majoria dels casos amb suculents descomptes i múltiples promocions.

En els últims temps en la Premier League s'ha estés una varietat de patrocinador que és comú en la majoria de clubs. Thomas Cook i la casa d'apostes Betfair pràcticament tenen el monopoli dels seus sectors en el campionat anglès. L'empresa de viatges és l'operadora turística oficial de vuit entitats de la millor lliga del món, desemborsant a cadascun d'ells una mitjana 1,5 milions d'euros per temporada – United i Chelsea són qui més reben en este concepte amb els seus 1,8 mll/any – on a més ofereixen un descompte del 40% als socis dels seus patrocinats per a que pugen seguir tant dins com fora del país als seus equips.

Mateixa quantitat que ofereixen les cases d'apostes per tindre-los com a referents, on a més, generen webs temàtiques amb els colors de cada equip i serveis complementaris destinats a les aplicacions mòbils. Aspecte este cada dia més estès, sent el Tottenham la referència en quant a telefonia mòbil gràcies a les múltiples aplicacions per a smartphones que ha creat, destacant sobre totes elles la seua eina per al Iphone posada com exemple per la pròpia Apple pels seus excel·lent servei, on entre altres coses, permet al aficionat vore les rodes de premsa en directe mentre abandona l'estadi o torna a la seua casa amb metro després del partit. Inclòs si ho desitgen, poden comprar entrades i productes de les tendes oficials sense moure's del sofà de la seua casa.

El món dels video-jocs, impulsats per la nova era de les aplicacions en Facebook i amb l'auge dels tablets, també s'ha fixat en el món del futbol. EA Sports ha arribat a diversos acords amb clubs britànics i alemanys amb contractes que van dels 800 mil euros anuals que rep el Borussia Dortmund fins als 200 mil del Fulham, el seu últim client. Este acord ademès de crear jocs personalitzats baix el mantell del popular FIFA que venen en les seues tendes oficials, també desenvolupen aplicacions per a xarxes socials i organitzen diversos actes en les entranyes dels arenes, jornades lúdiques destinades a les famílies amb la finalitat d'atraure als més joves, on a més de divertir-se competint amb amics o amb altres assistents, es veuen agraciats amb múltiples premis. Encara que per a novetat, l'acord que Sony va arribar amb l'Arsenal fa un any pel qual li desemborsarà 9 milions anuals i que té com objectiu convertir al Emirates en un plató on els suporters gunners pugen accedir amb la seua PSP a repeticions en viu des de tants angles com ofereix la companyia en els seus simulador més popular, a més de poder accedir a innombrables serveis que convertiran el partit en directe en un espectacle superlatiu.

Encara que semble mentida l'excel·lència en l'explotació dels estadis se la duen els clubs de la Bundesliga. El campió alemany, B.Dortmund, va arribar fa uns mesos un acord amb una empresa elèctrica per la qual rebrà prop de dos milions anuals per deixar instal·lar en el sostre del Westfalen-Stadion una xarxa de plaques fotovoltaiques. Acord similar al que va arribar el Werder Bremen i amb el qual ha finançat la reforma del seu estadi, situant-lo en l'avantguarda dels arenes que poblen el campionat teutó. Encara que sobre altra temàtica T-Home va signar diversos acords de patrocini amb Bayern, Hamburg i Schalke (que posteriorment derivaria en el naixement del trofeu estiuenc T-Home) pel qual desemborsa 2,5 i 3 milions respectivament per ocupar zones en els estadis on comercialitzar els seus productes, amb el seu corresponent linea personalitzada, a més d'oferir serveis Wi-Fi i diferents aplicacions mòbils, tant per aficionats com per a mitjans de comunicació, que ajuden a completar l'experiència del joc en viu.

És indubtable que la crisi , sobretot en certs sectors industrials, afecta de diversa forma depenent de la zona. Però esta situació també ha fet aguditzar l'enginy als clubs. El Bayer Leverkusen es va quedar sense patrocinador a causa del enfonsament del sector del seu antic partner, i per a això, vist la impossibilitat de trobar un substitut, va decidir anunciar-se en la premsa econòmica més prestigiosa del món, entre ells el Financial Times. Una acció que convidava als interessats a ingressar en una web privada mitjançant un codi, proporcionat en l'anunci, on poder accedir a tota la informació necessària per a realitzar el seu pertinent estudi de mercat. Este fet, per inusual, va ser rebotat en tota la premsa mundial i va aconseguir que una empresa energètica nord-americana - SunPower - s'interessara, iniciant just dos setmanes i mitja després les negociacions que li han dut a estampar la seua marca en la samarreta del equip de la aspirina.

Que el món del patrocini està canviant és una evidència, ja es va poder vore el passat curs com el Tottenham a pesar dels 10 milions de lliures obtinguts per Autonomy, va aconseguir convèncer a Investec per a lluïr la seua marca en els partits de Champions i FA CUP per “un mòdic” preu de 3,5 milions de lliures. La formula del multipatrocini no és nova, la Juventus ja la va utilitzar durant un curt període de temps, també el passat curs, on en els partits de casa lluia la marca FIAT (NewHolland) i en els seus desplaçaments pel Calcio Betclic era la protagonista de la seua samarreta. Un model que s'està estenent. El Birmingham City, també amb problemes a l'hora de trobar un patrocinador, superarà els seus ingressos per este concepte respecte al passat curs gràcies a que compartirá la seua samarreta amb tres patrocinadors que vestiran de forma indistinta en el seus partits de local, visitant i en la seua participació en els trofeus de copa.

La necessitat d'ingressos de les societats esportives els ha dut fins i tot fins a trobar rendibilitat als seus costosos centres de formació, que com bé apunta el professor Liébana en els seus articles, en la pedrera està la salvació del futbol, pel seu baix cost i la seua gran rendibilitat de futur. Encara que per a obtindre fruits d'ella també cal realitzar una generosa inversió. Potser per això, el Chelsea obtinga suculents ingressos d'empreses de material escolar, begudes energetiques e informàtices (com DELL) per ser els seus proveïdors oficials en les acadèmies de formació, una pràctica que ja empra l'Ajax des de fa vuit temporades i per la qual redueix les seues despeses de manutenció en un 30%.

La cara “amable” d'un futbol immers en una espiral de despesa incontrolada és l'augment de vies d'ingressos gràcies a un incansable enginy dels seus departaments comercials, els quals, també necessiten d'inversió per a que les SAD puguen obtindre el pertinent rendiment econòmic de la seua marca.

21 d’ag. 2011

La puta realitat.

Que alce la mà qui pensara que Mata no eixiria del València. Una qüestió evident en els temps que corren, en un club que compra per a vendre, esquiva renovacions, i contracta jugadors cedits amb opcions de recompra per a traure sis milions de benefici per productes que no són seus. Una tendència mercantilista que arriba a el seu punt més grotesc quan una part de la massa social celebra , amb tant o més èmfasi que els gols que fica el seu equip, les sumes de sis xifres per les quals venen als seus jugadors. Per a entendre el cas Mata cal retrocedir en el temps, a aquells dies en els quals al jugador se li negava el pa i la sal, en els que eren esquives les seues pretensions per aconseguir un sou digne, temps en els quals veia atònit com allò que a ell li negaven - al·legant impossibilitats econòmiques - s'el duia qualsevol jugador recént fitxat, alguns, amb el corresponent traspàs. L'asturià ha hagut de viure una era marcada per l'afany recaudatori, un necessari afany, el lema del qual, com bé va apuntar Llorente, és aquell de que cal obtindre el màxim rendiment esportiu i econòmic d'un jugador. Encara que darrere d'eixes paraules, soles lloables en un projecte assentat i amb provada continuïtat, s'amaga altra realitat: Fem el que faça falta per assegurar els més de 16 milions d'euros que hem de pagar-li al banc tots els anys.

En eixe escenari el pare del jugador, discretament molest amb les arts Llorentianes, ha estat menejant al seu fill durant mesos a la recerca del millor postor. A pesar de segellar una “falsa” renovació en la qual resaven estrambòtiques i perilloses clàusules que no van fer més que advertir que el final estava prop. No soles el burgalès de sang astur, o astur amb sang burgalesa, ha hagut de patir negatives contractuals amb vista a una major rendibilitat en un futur traspàs. Isco és altre dels casos al que se li va negar l'accés al primer equip per a afrontar una renovació en millors condicions. Encara que no esperaven trobar-se amb un futbolista embravit per una paraula donada que no es va complir, i que a més, vènia patrocinat per un xeic malagueny disposat a banyar-lo en or. La incursió del jove internacional en primera comportava un risc, no és el mateix asseure's a negociar amb un púber amb l'àlies de “don nadie” estampat en el carnet que fer-lo davant “el jugador revelació” de la temporada. Un torneig amb la seua selecció va llençar per terra una estratègia enquistada durant mesos, i que va viure alimentada per menyspreus i desvergonyiments per part d'ambdues parts, on es van veure exemples tan ufans com oferir-li, una vegada sabut el seu compromís amb els milionaris andalusos, allò que li havien negat fins a la sacietat baix els palabros del "qui et creus que eres per a cobrar 800 mil euros.” Una bona disfressa que ha aconseguit el seu objectiu, crear la figura del roïn en una situació en la qual tant jugador com club tenen molt que amagar.

La conjuntura que viu el VCF està més que acceptada, amb exemplar maduresa, per part de la massa social. Encara que no ha nascut l'ésser humà que tolere l'engany. Un assumpte amb el qual juguen moltes entitats. Simplement per militància els aficionats són capaços d'engolir-se-les de diferents formes i grandàries per temps il·limitat, però no provinents de la mateixa persona. I el contingent d'enganys per part del senyor Llorente ha arribat al seu límit. Entrem amb açò en la part que no agrada de la venda de Mata, un jugador que ha estat utilitzat amb calculada fredor per a solucionar problemes socials parells a la situació que viu el club, com ja es fera amb Silva i Villa i la famosa ampliació. L'eixida de l'extrem deixa en caixa una xifra superior al desembors realitzat per la contractació dels nous jugadors, amb un sobrant suficient com per a obtindre un central de garanties. Encara que tot haja sigut a costa d'enganyar a la gent per a cobrir campanyes d'abonats que es preveien nefastes amb paraules com: “Enguany no hi ha necessitat de vendre jugadors”,Mata serà la referència del València del futur”, i la meua preferida, “No facilitarem la venda de Mata baix cap concepte” … encara que va faltar afegir: fins a arribar al dia de tancament de la venda d'abonaments i passar la pertinent presentació de la il·lusió.

Encara queden molts Matas en la plantilla, jugadors que no se'ls renovara buscant suculents traspassos abans d'arribar als dos últims anys de contracte (en el millor dels casos). Una llosa que caldrà aguantar amb estoicitat mentre la prominència no es duga per davant un crèdit usurer que llastra la tresoreria de l'entitat per a maquillar el compte de resultats d'un creditor, que des de la seua fusió amb Caixa Madrid, no ha fet més que augmentar la pressió de la seua mossegada sobre la presa, ja amb serioses dificultats per a respirar, encara que els palmers a sou i patrocinats d'anuaris ens vengen les bondats d'una banca que mai s'ha caracteritzat per tindre cor. I en eixe plànol, al president a sou de la nostra caixa amiga, se li van acabant els escuts de traspassos milionaris i entrenadors timorats.

Al setembre comença el seu gran repte, començar a mostrar solucions que no es centren única i exclusivament en la recaptació per vendes, difícil ho tindrà com no isca bona la nova collita. En esta situació cada triomf de l'equip és un punt de fortaleça cap a la figura de l'entrenador, el joguet preferit del gestor per a desviar l'atenció, i cada derrota, una mirada més cap a la llotja. Conforme avançe el temps, i més jugadors deixen diners en caixa, menys excuses té l'actual directiva per a justificar obres d'estadi abandonades i obligacions vàries que molts pareixen haver oblidat tindre gràcies a la comoditat de viure amagats darrere d'un espanta-pardals disfressat d'herència.

17 d’ag. 2011

El club de la Mistela.

Hi han jugadors que passen desapercebuts fins i tot en els seus moments de major glòria, coincidents amb altres elements de més ensunya que s'encarreguen de furtar-los els focus d'atenció i els records, sempre capritxosos, del públic. Són personatges gens amics de la història, ni de la immortalitat que esta concedeix com a premi per compartir fidelitat. Hi ha centenars com ells poblant els extensos toms que alimenten la llegenda del València, encara que no hagen aconseguit obrir-se un forat en la mateixa. De la lliga del 71 generalment soles es parla de Claramunt -quan es fa- , d'Abelardo, o del geni de Di Stefano, però sobretot, d'aquella derrota davant l'Espanyol. Fins i tot els més heavys fan retrospectiva partint de la humiliació estiuenca davant un equip de tercera divisió que va convertir aquelles calendes en un torrent de dubtes i critiques personalitzades, però de Forment, ni un gram.

El seu "testarazo" en una vesprada de nervis i transistors va fer possible els milers de relats que van vindre després, anècdotes que sempre han deixat de costat al golejador, autor d'un miracle ja oblidat. Eixa estirp d' anti-herois pot presumir de contar amb innombrables llorers a les seues esquenes, encara que seria més just dir que sense ells, les medalles que arrossegarien aquells que els van furtar el primer plànol en la foto s'haurien transformat en gotes de sal i aigua fins a formar incomptables llàgrimes, fruit d'un va poder ser i no fou. Ricardo – dels pocs pichichis de la nostra història – és altre d'eixos socis d'honor de tan il·lustre club. Els seus gols, el seu expeditiu caràcter golejador, ha quedat eclipsat per una època de la qual soles es recorda a Walter, Hector Nuñez i el naixement del primer València caòtic després de l'eixida de Luis Casanova.

El nou inquilí de tan peculiar residència es diu Mista, altre sant invisible a ulls de la hagiografía pagana del ratpenat. Un d'eixos futbolistes que la glòria utilitza per a retro-alimentar-se i que després, sense pietat alguna, llança amb violència cap a l'oblit. I com a tal, amb el pas del temps la seua figura anirà amagant-se darrere del mantell negre del record borrós fins a desaparèixer, amb transit lent, de les nostres memòries. Però a dia de hui el seu estel segueix vigent, encara que encasellat en una xifra, 19, i en un any, 2004. Com si abans i després d'allò el murcià no haguera existit. Pocs imaginaran que aquell menut davanter que aguantava poc més de tres minuts sense caure a terra - forçat per l'impacte dels fornits defensors rivals - pel gloriós any de 2002 era el mateix xic que vestia tres talles més, amb els seus corresponents quilos de musculatura guanyada, en Göteborg.

Encara que caldrà cercar-lo entre pagines polsegoses, quedarà com l'ariet d'un València conqueridor que no va deixar enemic viu pel camí. A pesar de no consolidar-se mai com a titular, excepte aquell any, ens va deixar prop de 50 gols amb l'elàstica blanquinegra amb una mitjana de 15 partits jugats per temporada. Unes xifres que li atorguen un important valor afegit a la seua biografia, ja eclipsada pels Baraja, Vicente, Ayala i companyia, les cares boniques d'una història que amb la retirada del de Caravaca de la Cruz, va agafant el inconfundible to sípia que ens adverteix de la cada vegada més acuitada llunyania d'un somni fet realitat. Amb Mista se'n va un dels últims espartans que ens quedaven en actiu, però no el record d'un tipus que es va partir la cara per complir sense ajuda de ningú l'anhel de la seua vida. Ell va ser, ell és, i serà per a sempre, el golejador d'un equip de llegenda.
La Mistela. Vi dolç amb orígens en el ritus romànic. Brou de qualitat, molt valorat en l'actualitat, però que històricament, ha pesar de contar amb una composició i elaboració exquisida, no ha tingut la bona acollida i repercussió que els vins tradicionals.

13 d’ag. 2011

El santuari de Mestalla

No és bon moment per a les glòries, cada vegada més efímeres i de cartó pedra. Aquells jugadors que van perdurar en idolatria durant generacions han desaparegut per a donar pas a vedettes de silicona unflats a pulmó, que tan poc llust deixen, com breu és el seu record. Potser tinga molt a vore que hui dia es televise la vida del futbolista, a diferència d'altres èpoques, on el seguidor apes tenia notícies dels seus ídols, més enllà del corresponent partit cada quinze dies, que com a molt, eren complimentats amb alguna entrevista anécdotica en la qual soles es parlava de partits i rendiments esportius. La vida perdulària de les estrelles importava més aviat poc, fins i tot insinuar qualsevol cosa sobre els seus vicis privats estava mal vist.

I això que ni de bon tros eren germanetes de la caritat. Les seues golferíes arribaven fins i tot a cotes molt superiors a les que estem acostumats en l'actualitat. Potser aquella poca consciència d'esport professional, més bé amateur en les formes, destinat a gent humil amb el físic com únic talent explotable, va fer que vore a un futbolista fumar i beure resultara habitual, socialment acceptat. Ara, seria escandalós - ajudat pel canvi que ha viscut l'esportista, allunyat del sacrifici per a convertir-se en una elit milionària - trobar-se en una revista de moda a qualsevol pintes copa en mà i amb el seu paquet de cigarrets marcant bult en la butxaca de la samarreta.

Molts d'aquells jugadors una vegada retirats de la pràctica del futbol acabaven irremeiablement en la misèria. Soles aquells que havien sabut administrar-se podien subsistir gràcies a modestos negocis – Ferreteries, drogueries, kioskos... o fins i tot del camp, com ho va fer Puchades, que a a banda del futbol, el cultiu de l'arròs i l'explotació citrícola és l'única cosa que ha conegut. – Eixa imatge de normalitat, despatxant en el seu negoci o passejant pel seu poble amb bicicleta després de comprar el diari del dia, va convertir - a aquells que un dia van tocar el cel amb un baló en els peus - en mites perennes que arrossegaven el seu estel durant diverses generacions de valencianistes, sense importar gens ni mica, si s'havia tingut la sort de veure'l jugar, entrenar o simplement conèixer-lo com a delegat de camp.

Soles uns pocs, els més grans i afortunats, mai abandonaven el club. Personatges com Pasiguito, Amadeo, Mundo, Buqué o Manolo Mestre també van ser entrenadors, delegats, directors de l'escola, conserges, segons d'abord i fins a secretaris tècnics al llarg de més de quaranta anys de de fidel vinculació a l'entitat, on a pesar de mil perreries patides i de menyspreus capritxosos de directius egolatres mai van entonar una mala paraula ni van exercir acte algun de traïció. “El club és el que importa, les persones van i vénen” es pot llegir de Mestre. Claramunt va jugar durant anys amb el turmell lesionat “per ajudar al València en una època de necessitat”, i Tonico, modest entre els modestos, va acabar retirant-se abans d'hora per una lesió d'esquena que mai va trobar descans. Personatges que ho han arriscat tot per a fer-se càrrec d'una nau a plena deriva i amb alt risc de naufragi. Una estirp que va tragar sempre amb lo roin, era el seu sinó, amb honradesa, i sense els quals, tots els que van vindre després mai haurien aconseguit arribar a port per falta de vaixell.

Va haver un temps en el que el club, a aquells que es van sacrificar per l'entitat, sabia compensar-los. Inclús va haver qui com Vicent Peris o el mític Amadeo (integrant de la davantera elèctrica) van trobar la mort en ple exercici de les seues funcions. Però a tots ells Mestalla els va acollir en el seu sé per a acompanyar-los en l'últim viatge i poder així acomiadar-se com toca. L'època de les capelles ardents en la tribuna de l'estadi per a que l'aficionat rendira el seu tribut al jugador que tant va donar han passat a l'oblit. Hui dia, aquells que van sacrificar el pa dels seus fills arribant a cobrar la fitxa en 10 anys - per estretors econòmiques de l'entitat i sense disminuir res el seu rendiment - se'n van d'este món amb més pena que glòria, amb un trist minut de silenci, i això, soles els més privilegiats, sense que aquells als quals van fer feliços puguen retornar-los el respecte que es van guanyar.

Foto: Asensi, Monzó, Morera i Puchades traguent el fèretre de Amadeo de Mestalla el dia del seu soterrar, al Octubre de 1979.

4 d’ag. 2011

L'audiència captiva.

En la LFP mana la televisió, un entramat d'interessos perpetu que es regeix pels inescrutables camins dels diners. Difícilment els clubs xicotets, dependents dels excedents dels grans i de les operadores de TV, van a plantar cara a aquells que els donen de mejar. I són molts vots en una assemblea. Per això, esperar – excepte intervenció de l'estat o esclafit de la bombolla televisiva – un model de repartiment diferent és mera quimera.

Utilitzant dit segur de vida cal rendibilitzar 284 milions d'euros de despesa en dos contractes totalment fora de mercat. Únics en el món. I això s'aconsegueix gràcies a que els tentácles de Mediapro estan bé estesos, ja que no soles exerceixen de mecenes en LaSexta, sinó que la seua productora també factura amb la práctica totalitat de tv públiques del país, sense tallar-se, a concedir prebendes polític-econòmiques de tota classe. De fet, el famós programa “España Directo” de TVE (que ha batut registres d'audiència) va ser produït per l'amic Roures, que gràcies a la falta de diners de RTVE, ha dut al producte a estampar-se en la seua cadena insígnia.

Amb anterioritat, vist el negoci de la F1 i el boom alonsista, li va furtar el gran circ a Telecinco amb les mateixes arts que va dur a la productora a deixar sense futbol a Sogecable: fent saltar la banca. Encara que ningú - com era previsible al encarir el producte - va licitar per fer-se amb el els drets de la competició que gestiona Ecclestone. Sense benefici que dur-se a la boca es va optar per consagrar a la cadena del sis, reduint riscos i despeses de producció, cedint importants paquets a les TV autonòmiques. El sucós negoci dels cotxes li ha eixit per la culata, apenes ha recuperat l' inversió, i les audiències, sense el ganxo d'un Alonso triomfal, són més aviat discretes.

Els del “viva el fútbol gratis” que un dia van apaludir la ruptura de l'estatus-quo que ens va deixar la millor època en la història de la lliga, on es podia veure al Celta de Vigo guanyar en el Bernabéu i col·locar-se líder en la jornada 19º, va ser el seu principal braç armat. Una aliança estratègica consagrada amb el naixement de Marca TV, cadena que no tindria sentit sense l'impuls del grup Mediaproducciones, principal impulsor de la idea per a donar cabuda el seu segon capritx deficitari: El futbol. On no soles gestiona les retransmissions, si no que compta, al tindre el monopoli, amb el dret de distribuir els resums i accessos als estadis de futbol per a captar imatges dels partits.

Tenint mà en la totalitat de les cadenes televisives i contant amb el recoltzament d'un diari -enfrontat a PRISA des de la seua matriu - UNIDAD EDITORIAL (El Mundo) - amb més de dos milions de lectors diaris, rendibilitzar una despesa de 284 milions d'euros resulta moderadament senzill. La dictadura mediàtica, agitada amb un augment de tensió entre dos rivals acèrrims a força de fem informatiu i retrets més propis de barri baix, aconsegueixen que el consum augmente i l'interès cresca, obligant a la competència a pujar-se al carro si no volen perdre el seu tros del pastís, un efecte dominó que ja ha inundat les nostres vides.

Davant tal al·luvió de critica ciutadana es justifiquen amb audiències i vendes - “és el que ven, és el que donem.” - Algunes cadenes de televisió no dubten, amb especial rapidesa, a enganyar als “seus clients” al cacarejar les audiències de determinats equips després d'emetre un encontre per a evidenciar així lo bé que ho estan fent - “veuen, com açò és el que vol la gent” - encara que la seua “veritat” amaga un component macabre, ja que silencien les de la resta d'emballums
sospitosos que molesten a l'hora de fer rendibles dos contractes unflats, no siga cosa, que el seu principal argument quede per terra.

Una evidència: L'ens públic no va tardar en publicar en el seu informatiu de més audiència, el de la nit, que el Barcelona-Rubin Kazan de la Champions havia arribat a 4,5 milions d'espectadors. Tota una demostració de força sobre qui mana en l'audiència espanyola. Encara que, curiosament, la mateixa televisió va arribar a una xifra similar unes setmanes més tard, ja que el València-Rangers que va emetre RTVE feu un registre de 4,3 milions, fita que mai va ser venuda en l'informatiu de les 21 h, tal vegada, perquè dos-cents-mil espectadors menys bé justifica el tracte de favor cap a dos determinats equips.

Encara que el mateix ens aplegá al seu zenit en la fase per eliminatòries. El Shakhtar-Barça va ser vist per 6,5 milions de persones, mentre que el Lyon-R Madrid va estar prop dels vuit. Guarismes prou allunyats dels 6,2 milions d'espectadors que va arribar a tindre el València-Schalke. Mai sabrem l'audiència que haguera tingut l'enfrontament davant el Man.Utd en TVE ja que va ser relegat a la FORTA en plena vaga, on TeleMadrid no va retransmetre el partit i TV3 ho va fer amb 15 minuts de retard i sense comentaristes.

Font audiències: TNS-Media

En la llista dels cinquanta esdeveniments esportius més vistos en televisió durant 2011 podem trobar, segur que de forma accidental, fins a sis partits de futbol transmesos per LaSexta i TVE on participa el VCF. Un d'ells, el famós 4-3 davant el Màlaga, amb una audiència acumulada de set milions durant la transmissió, encara que la xifra neta, que és el que es ven, tot just va sobrepassar els tres milions. Uns números que en l'històric del partit dels dissabtes és l'habitual que registra el club de Mestalla, no massa allunyat dels 3,5 o 4 millons de Madrid o Barça i molt per sobre dels 2,2 de mitjana del At.Madrid o 1,7 del Sevilla.

Segons pareix, eixos espectadors, eixa audiència, està condemnada a viure captiva i desarmada davant la dictadura de la productora. Encara que la lliga hui dia siga un producte rendible, potser si algun dirigent patix un colp en el cap i aconsegueix adonar-se d'això ens anirà millor, a llarg termini, amb estos precedents aconseguiran arribar al que pareix ser el seu objectiu: Que tot quede reduït a dos tristos i simples clubs de futbol.

De moment, mentre el pensament únic va campant a plaer, encara ens queden menuts reductes de satisfacció. L'Hamburg-VCF va aconseguir en Marca TV un registre històric d'audiència, amb un 2,4% - el històric de la cadena està en 3% - de share, situant a més aquell dia com el millor dimarts del curt any d'existència de la filial de Roures. A pesar de tot, encara ens queda una miqueta de justícia poètica amb la que defensar-nos.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...