30 de maig 2013

Homenatge al equipier desconegut

En aquella sala repleta de fum de tabac i de sornegueria valenciana romania la cadira buida, a manera de tron vacant, presidint aquell disbarat mentre la gent seguia cridant i celebrant a la calor del vi. Interrompia de tant en tant el murmuri general un '! visca l'equipier desconegut !' per a donar pas a atronadors aplaudiments i sonores rialles. Era la València de la tercera via, aquella allunyada dels fogosos enfrontaments i baralles entre els partidaris de Montes i Cubells, que farts de tantes coses, van decidir homenatjar a un ídol imaginat. No era un enfrontament tranquil. En l'estadi, després dels partits es solia arribar a les mans, i en altres punts de la ciutat, eren freqüents els altercats entre afins d'un i d'altre bàndol. La finesa i l'elegància del cucala barallava contra la bravura i la determinació de Montesinos per a dividir a una ciutat disposada a anar a la guerra per aquells dos jugadors, per aquells dos grans amics, acostumats a viure amb trinxeres al seu voltant.

En aquells temps on tots els dies es conqueria la lluna, la internacionalitat de Cubells [17 de Maig de 1925] va suposar una revolució social, una fita per a aquell primitiu futbol valencià obstinat en imposar-se al panorama nacional. Potser, aquella convocatòria es podria qualificar com el primer gran èxit del VCF en la seua història, el factor determinant que va alçar al club cap a la fama a una ciutat on les hegemonies encara estaven en disputa i en clara balança. El futbol cerebral e intuïtiu 'del botiguer' va ser protagonista en aquella gira empresa per mitja Europa. El xiquet d'Algirós va marcar dos gols que es van convertir en dos triomfs per a la selecció, alçant-se a ulls dels aficionats un nou messies. Sentint-se els seus ja victoriosos en aquell duel fratricida.

Però aquell Itàlia Espanya jugat a Mestalla abans d'emprendre rumb al desconegut continent també va ser el somni truncat de Montes, l'enèsima ocasió en quedar-se a les portes de la consolidació. Va ser un greuge, així ho van sentir tots, fins als seus majors detractors, els cubellistes més acèrrims i recalcitrants, es varen solidaritzar amb aquella injustícia. Va ser l'única cosa que li va faltar. Mentre un es llepava les desgràcies, l'altre, al seu retorn, era rebut com un heroi. La gent va eixir al carrer per a complimentar a Cubells i rebre'l en l'estació per a dur-lo, com qui duu un pas en setmana santa, fins a Algirós, al seu barri, a la seua casa, el lloc on va començar a pegar puntades a un baló i on va pintar el seu geni de blanquinegre per a descobrir la virtut que el conduiria fins a la immortalitat.

Va ser llavors quan aquella València boja, enfrontada i passional va donar regna solta a la seua idiosincràsia per a omplir-se de banquets i homenatges pertot arreu. Aquella primera quinzena de juny es va dedicar a anuncis grandiloqüents i escenes delirants. Sopars copiosos amb tots els vicis del cabaret de l'època per a rendir tribut a dos jugadors i un fantasma. Aquella cerimònia del pavoneig alçà passions entre el cubellisme i recels entre el montisme, que lluny de quedar-se de braços creuats contraatacà amb actes encara més fastuosos per a agrair al seu ídol els seus gols i bones actuacions, mostrant-li recolzament per l'afronta parida del seleccionador nacional. Van ser dies d'escenes còmiques, a cadascuna major. On el boicot als actes dels uns i els altres no van faltar... talls de llum, menjar atacat amb sorra i greix de cotxe, masclets a traïció, rodes punxades... el caire dels esdeveniments va ser tal que el sector silenciós, passiu observador de tals disbarats, va decidir donar un pas avant i organitzar un homenatge al equipier – denominació de l'època als integrants d'un equip – desconegut.

Manolo David Estill, afamat cronista esportiu i únic que escrivia els seus relats en valencià a la premsa local – encara hui ho segueix sent – es pronunciava així en La Correspondència: “Té gràcia esta notícia i per això li donem publicitat, però és lamentable que a València s'arriben a estes coses”. Aquella cadira buida contemplava les escenes d'aquells que reclamaven la heroïcitat del jugador inventat com qui veu passar el temps davant els seus ulls, dibuixant una ganyota al seu rostre. Va ser la gota més racional d'uns dies on aquell duel entre els uns i els altres va deixar de ser cosa 'd'apassionats partidaris' per a traspassar la línia roja i tocar de ple als jugadors. Cubells després d'aquells moments, als quals es va sentir ferit i avergonyit, va decidir llançar la tovallola cansat de patir atacs i elogis desmesurats, de veure patir als seus amics, plantejant públicament la seua intenció de deixar el València FC amb unes sorprenents declaracions a Las Provincias:

“No em mereix més alinear-me en este club. Hi han dos Societats que 'm'omplen': el Madrid i el Barcelona. D'una banda m'agradaria jugar a Madrid; per altra.. a Barcelona. i com les pessetes per a mi no suposen res, podré donar-me el gust de triar sense atendre a cap 'gènere' de pressions econòmiques. Tan sols puc avançar que aniré amb el Madrid a Anglaterra en la pròxima excursió que este club pensa fer en breu. “La vida i altres coses de Madrid m'agraden mes; però en canvi a Barcelona hi ha mes afició, es juguen més partits, està un sempre en actitud d'emoció. Veurem...”

Soles Cubells sap si allò va ser una mera estratègia per a desviar l'atenció i posar fi a tanta estultícia o si va ser una intenció sincera. El fet és que aquell anunci va aconseguir que per primera i única vegada, montistes, cubellistes, i els del equipier desconegut, s'uniren davant la possibilitat que tan preuat element deixara aquell emergent equip, ja amatent per a fer-se amb el regnat del futbol valencià amb el fitxatge d'Enrique Molina, regnat que ja no soltaria mai més. Aquelles vesprades d'enfrontaments socials no cessaren, va ser una divisió llegendària, que va marcar una època, el caràcter d'una graderia, la raó de ser d'una entitat... però mai més es va excedir de la simple rivalitat generada pel gust futbolístic de cadascú. Des de llavors els únics banquets que es van organitzar foren per a celebrar èxits col·lectius, èxits que no tardaren en arribar.

28 de maig 2013

Perill, espanyolització

A finals dels noranta es deia per Alemanya que només un equip format pels suplents del Bayern seria capaç de plantar-li cara a l'equip bavarès. Eren els anys de plom del futbol alemany, amb estadis vells i ruïnosos buits, equips en fallida i amb jugadors que fregaven els quaranta anys omplint les plantilles dels clubs de la Bundesliga. Només la sorprenent irrupció del Kaiserslautern al 1998 (fou campió sent un recent ascendit) i l'accident del Dortmund al 2002 evitaren que el conjunt de Munich guanyara aquells últims vuit campionats. Era una superioritat mínima, d'haver el Leverkusen superat la seua por al èxit el Bayern haguera signat una dècada amb un sols títol de lliga.

En l'actualitat, i des de fa mesos, al país teutó s'ha obert un seriós debat per a evitar que la Bundesliga es convertisca en la nova lliga espanyola. Un terme que es va encarregar de destruir Jürgen Klopp amb la brillantor que li caracteritza: “En realitat anem cap a la nova Escòcia, on només mana el Celtic”. Uli Hoeness es va mostrar preocupat i va prometre un gran debat nacional per a estudiar que es podria fer per a evitar la monopolització del campionat. El president del Bayern, que ha revolucionat la comercialització de l'esport a Alemanya als últims 20 anys, és conscient que el primer perjudicat d'una lliga 'a la española' (terme que s'usa amb freqüència en la premsa alemanya) és el seu propi club. I ho va fer no sense abans llançar un missatge: “On estan tots els diners que ha guanyat el Werder amb la Champions als últims anys? En què s'ha gastat el Wolfsburg els diners? Ens preocupa la situació, no és bo traure-li 25 punts al segon, però no és culpa nostra”.

Encara que Hoeness ho negue, en certa manera si que és culpa del Bayern. A diferència d'Espanya els problemes de la Bundesliga – tremendament elogiada a Europa, però amb molts defectes a ulls dels aficionats locals – no radiquen en les diferències econòmiques ni en un enfrontament d'entitats arruïnades contra clubs que s'enriqueixen a costa dels altres. Resideix en una qüestió d'imatge. Quan el Schalke va contractar a Raúl molts ho varen veure com una frivolitat, però en realitat l'operació responia a un anhel històric de l'entitat de Gelsenkirchen. Durant anys la institució minera ha tractat d'atraure grans jugadors europeus a la conca del Ruhr, però estos mai han vist atractiu ni en la competició ni en l'entitat a pesar de posar-los sobre la taula fitxes milionàries. Signar una vella glòria a la recerca d'un últim gran contracte fou la seua única oportunitat.

Recentment Der Spiegel va revelar que el Wolfsburg li paga al brasiler Diego vuit milions d'euros, entre sou base i primes per rendiment. No obstant això l'entitat depenent de la Volksvagen és incapaç de convèncer a jugadors de nivell per a jugar al seu club. Haguera acceptat Van Persie fitxar pels llops oferint-li més diners dels que guanyava en l'Arsenal? El Bayern és l'única entitat atractiva per al jugador continental, a l'únic club que un jugador mitjanament rellevant acceptaria anar encara que haja una dotzena que puguen oferir-li els mateixos diners i un projecte ambiciós a la Bundesliga.

El Dortmund paga als seus millors jugadors unes fitxes que freguen els cinc milions nets per temporada, suficient per a seduir a qualsevol estrella emergent, però ni tan sols amb Klopp i el seu subcampionat d'Europa és capaç d'aconseguir-lo. En eixa tessitura els rivals han de conformar-se amb formar talent i tirar mà de prometedors jugadors holandesos, polonesos, txecs, nòrdics... i tanmateix no poden retenir-los quan exploten seduïts pel poder de la Premier League, el glamour del Reial Madrid o l'atractiu del Bayern.

El Friburg, que ha estat lluitant per la quarta plaça durant tot el curs, té a deu jugadors de la seua plantilla formats en la seua pedrera. L'Eintracht Frankfurt, altra de les sensacions del campionat, compta amb vuit futbolistes de 20 anys, i amb set menors de 25, a més de dos que no superen els 18. En l'Hamburg només cinc jugadors dels 25 en nòmina han nascut abans de 1988. El club del diamant duu quatre temporades madurant un grup de joves talents que començarà a donar-li resultats dins d'una o dos temporades, mentre, el Bayern amb Guardiola i Götze poden seguir dominant sense oposició el campionat. Eixa és la diferència que fa possible 'l'espanyolització' de la Bundesliga.

El conjunt bavarès no competeix amb talents en formació, els deixa madurar als seus clubs i quan estos han arribat al punt òptim els fitxa aprofitant-se de la seua reputació. No va tindre objeccions en gastar-se 22 milions d'euros en Neuer, ni 40 en Javi Martínez. Fa valdre, com agrada presumir al seu president, que són una maraca global mentre els seus rivals són mers equips de barri condemnats a reinventar-se cada pocs anys. Els cicles històrics de la Bundesliga ens diuen que el Bayern mai ha sigut campió quan ha tingut un rival seriós pel títol, la seua gran sort és que eixos rivals duren en l'elit tres temporades. Van fitxar a Mario Gómez del millor Stuttgart, a Ivica Olic i Jerom Boateng del millor Hamburg, a Götze del millor Dortmund, a Mandzukic del millor Wolfsburg, a Klose del millor Werder Bremen i a Ballack del millor Leverkusen fent ús del seu poder d'atracció. És la forma que tenen d'afeblir al enemic local.

Els propietaris del Westfalen Stadion veuran marxar als seus millors jugadors després del èxit continental veient-se obligats a començar un projecte amb nous i prometedors futbolistes que necessitaran altres dos o tres anys abans de donar un rendiment adequat, i ho haurà de fer lluitant contra la potència bavaresa que seguirà solidificant el seu equip amb estrelles consolidades. La realitat del futbol alemany es troba en una estranya paradoxa. Els seus clubs cada any són més rics, guanyen més diners i tanquen els exercicis amb beneficis majors, no obstant això les diferències amb el Bayern al terreny de joc cada dia són més grans.

Peter Hess, del Frankfurter Allgemeine, posava l'accent en el factor Champions com element diferenciador. Segons Hess el Bayern, que només s'ha perdut una edició de la Lliga de Campions des de 1996, ha contat durant tot este temps amb uns 25-50 milions assegurats per temporada, mentre els seus rivals domèstics no han pogut consolidar-se a Europa. De fet l'èxit del Borussia Dortmund és una raresa històrica, generalment tot equip, llevat del Bayern, no sol quedar entre els quatre primers quan compagina Champions i Lliga. Als últims 15 anys excepte el Werder Bremen i el conjunt de Westfalia ningú ha aconseguit repetir tres temporades consecutives la seua classificació per a la màxima competició continental.

Recentment el setmanari Die Zeit publicava un decàleg amb mesures a adoptar per a evitar el risc d'una Bundesliga polaritzada. Entre elles estava l'abolició de la llei Bosman, lluny de restringir l'ús d'estrangers busca imposar que almenys 6 titulars siguen seleccionables pel combinat nacional. Un altre dels punts, parlava de crear un fons nacional on dipositar els premis UEFA per competicions europees i repartir-los equitativament entre tots, igual que suprimir els bonus per rendiment al repartiment televisiu per a ajudar a una major igualtat. No a molt tardar projectes de diners com el Red Bull Leipzig apareixeran per la primera divisió alemanya i s'hauran d'enfrontar al mateix problema que la resta. Com convèncer als millors jugadors per a que recalen al seu equip? Alemanya en lo futbolístic té un greu problema d'atractiu, té els suficients diners per a permetre's a molts dels millors jugadors del món, però estos no volen acudir llevat que els cride el Bayern.

És l'estranya situació d'un campionat envejat i referenciat fins la sacietat, un model de futbol social, on es gasta el que es genera, que ha de vore com les estrelles eviten recalar al seu futbol per a fer-lo en projectes que conten amb el suport d'un magnat. Açò ha dut als clubs a decidir-se per l'aposta en la fabricació dels seus propis cracs amb una inversió en instal·lacions i personal que en alguns casos freguen els vint milions d'euros. Potser eixa sobreproducció de talent faça impossible que l'equip de Munich puga absorbir-la tota i acabe sucumbint davant els seus rivals. Però mentre la segona generació de canterans arriba a la maduresa, només un equip format pels suplents del Bayern podrà plantar-li cara a l'equip bavarès als pròxims anys.

25 de maig 2013

Entrevista vintage: Puchades

Se'ns va l'home amb el qual es podria definir el propi VCF. Primer llaurador, després futbolista, però per damunt de tot, persona. A Tonico li va costar déu i ajuda convèncer a la seua mare de que aquells primers 20 duros que va guanyar amb el futbol no els havia furtat, sinó guanyat pegant-li puntades a un baló. “Ai Tonico, et moriràs de fam jugant a eixe joc” li deia una compungida senyora, que quan va entendre la bona lid d'aquells diners va córrer a comprar-li uns pantalons i unes sabates noves al seu fill. Puchades pertany a aquell temps on tot era nou i anava prenent forma, al qual els partits s'escoltaven per la ràdio congregant-se el poble a la plaça - o allà on estiguera l'aparell - imaginant gestes e ídols a colp de narració. Amb el seu Topolino, matricula 11850, incendiava València quan entrava en ella congregant una cua d'entusiastes xiquets que eixien corrent darrere d'un cotxe tan carregat de companys que arribava a tocar el terra. Aquella estampa fou durant anys el preludi de que a Mestalla havia partit.

Puchades va transcendir perquè mai oblidà els seus orígens, mai va abandonar el camp, la seua terra, les seues obligacions amb l'hisenda, va conrear i va jugar com va jugar i va conrear, amb la normalitat de qui veu el món com una aventura sense misteris. Pogué tindre-lo tot, però abandonà l'escena quan va penjar les botes exercint la humilitat sense falsos predicaments. L'exercia perquè ho era de veritat. Però sobretot la seua figura s'engeganteix per la dimensió que va arribar a tindre. Cap jugador valencianista abans que ell va tindre fama i reconeixement mundial, de Puchades es parlava a la premsa anglesa, alemanya, italiana i espanyola. Reconegut com el millor mig del món al 1950. La frase 'Un dels millors migcampistes de tots els temps' quedà associada al cognom suecà. Només Kempes amb la Copa del Món del 78 i Mendieta amb la seua doble designació com millor migcampista d'Europa han aconseguit tal rellevància sent jugadors del VCF. Amb Tonico no existeixen comparances possibles, intentar-lo és un mer insult a la seua figura.

Aquell espigolat de formes alemanyes en l'Espanya de la postguerra va avançar al seu temps per a ser protagonista a la premsa rosa, un reclam publicitari en temps d'escassesa, un jugador mediàtic quan no existia tal terme. El símbol d'una generació, l'ànima que fixa el rumb d'un club que tendeix a perdre el nord. Durant 50 anys parlar de la selecció i els mundials era parlar de Zarra i Puchades, ambdós copaven els papers relatant les seues fites mundialistes analitzant el quefer del combinat nacional davant la següent cita. Per a conjugar les dos vessants de Tonico, la local i la internacional, reproduïm l'homenatge que Jaime Hernández Perpiñá li va oferir al diari Levante-EMV amb motiu del 20º aniversari de la retirada de Puchades i una entrevista amb León del Pino, per a Anglaterra 66, que va oferir un ampli reportatge, finalitzat amb entrevista, sobre el jugador de Sueca per a El Mundo Deportivo.

***

«Puchades es el símbolo de toda una etapa brillantísima del fútbol valenciano y también del fútbol nacional. En ambos conjuntos – en el del Valencia y en el de España – puso a prueba su entusiasmo, su genio, su ahínco y todos sus formidables recursos de jugador excepcional. Doce temporadas consecutivas ha estado en el Valencia. Veintitrés veces defendió, en el ámbito internacional, los colores deportivos de España. Por su fútbol, por su propia personalidad, por su ejemplar honradez profesional, Antonio Puchades supo conquistar la fama y la popularidad, el prestigio y la simpatía. Fue un magnífico representante de la furia española. Fue un jugador que, todo corazón, se entregó de lleno, sin restricciones ni precauciones, a la gran aventura deportiva. Ahora, cuando las circunstancias – los años y una dolencia que adquirió en el fútbol – le obligan a retirarse, este homenaje promovido por el Valencia viene a poner digno colofón a su brillantísimo historial de futbolista modelo».

Así se expresaba José María Arraíz, modelo de periodistas, en un semanario deportivo por él dirigido, ante el homenaje que se rindió al extraordinario jugador el 8 de diciembre de 1959. Y esos brillantísimos párrafos los hemos querido desempolvar ahora que acaba de cumplirse el veinte aniversario de aquella efemérides.

Veinte años ya de su homenaje, veinte años ya de su retirada, y los aficionados, lejos de olvidarle, le mantienen vivo en su recuerdo. No hace mucho tiempo, la Peña Deportiva de Meliana, con motivo de su 25 aniversario le hizo entrega de una placa, de un galardón más, de los muchos que nuestro gran internacional ha recibido. Cuando Puchades se levantó a recoger dicha placa, estalló una atronadora ovación de la totalidad de quienes asistíamos al acto. Una ovación sincera, como queriéndole agradecer todos una vez más, los inapreciables servicios que le prestó al Valencia a lo largo de doce años... Y como en la peña Valencianista de Meliana, en todas partes.

El nombre de Puchades siempre está presente en cualquier conversación como símbolo de lo que es y debe ser un jugador de fútbol. Para traerle a esta sección no hemos querido hablar con él. ¿Para qué, si sus respuestas siempre están repletas de humildad, si sus palabras no quieren siquiera rozar a nadie, si lo que a nosotros nos parece importante a él le parece que es la cosa más sencilla del mundo? Nos referiremos pues a una serie de hechos que quizás al gran Tonico – ya sé que me perdonas – le van a encender los colores de sus mejillas. La forma y manera en que llegó a Valencia fue como la de otros muchos que llegaron a figuras y que no llegaron a Puchades a la altura del zapato.

- En sueca hay un medio centro que va a ser mejor que yo.

Eso es lo que le dijo Carlos Iturraspe, entonces entrenador del Sueca, porque su mujer, Asunción, era suecana, al inolvidable Luis Colina, secretario técnico del Valencia.

- Pues si es bueno, tráetelo y le ficharemos – le respondió.

Y tuvo que ser don Juan Ramos, directivo y padre de los hermanos José y Juan Antonio, presidente y directivo de nuestro club, quien, una vez más, haciendo bueno el refrán de que “obras son amores y no buenas razones” se echó mano al bolsillo, entregó a Iturraspe quinientas pesetas y le dijo:

- Tráetelo y le ficharemos.

Iturraspe tomó un taxi en Sueca, le llevó a Valencia, firmó y lo devolvió a Sueca. A todo eso, Federico Blasco, presidente del Mestalla, también lo había visto un par de veces, por lo que el informe que del jugador dio Carlos Iturraspe coincidió con el de Federico Blasco y no hubo problemas. Puchades jugó dos o tres partidos en el Mestalla y enseguida pasó al Valencia. Hay quien dice que fue porque Pasarín, que era el entrenador del primer equipo, era así de valiente, pero uno cree poder asegurar que si echó mano de Puchades fue porque no tuvo otro remedio, ya que Monzó sufrió en un entrenamiento una luxación de codo que le impidió jugar en Vigo, que es donde debutó Puchades.

La fecha fue el 29 de Septiembre de 1946 y el resultado fue de Celta 1, Valencia 2, segunda jornada de liga. Puchades jugó mientras se recuperaba Monzó, después, al banquillo hasta la última jornada de liga en la que el Valencia ganó 6-0 al Gijón en Mestalla y se proclamó campeón de liga. Desde el 29 de Septiembre de 1946 al 29 de Marzo de 1959, fecha en que jugó su último partido oficial, precisamente ante el Celta de Vigo en Mestalla y con victoria de 3-0, Puchades ha sido el protagonista de tantas anécdotas que sería necesario un libro para contarlas todas. Y entre un partido y otro en el Valencia, veintitrés - ! veintitrés ! - en la selección española, cuando sólo se jugaban unos pocos partidos de ese carácter en la temporada.

¿Qué cuál ha sido el mejor partido que le hemos visto a Puchades? Pues quizá uno contra el Oviedo, en Mestalla. Marcó en propia puerta el 0-1, Amadeo empató a uno y Puchades, que llevaba la espina clavada, estuvo asombroso hasta el punto de que él mismo consiguió el gol del triunfo sobre el cuadro ovetense. Fue, con Asensi, componente de la selección española que jugó los campeonatos del Mundo de 1950 en Brasil. Nos referimos a jugadores valencianos, claro. Y como era alto, rubio y de Sueca, hubo quien dijo que en la selección española jugaba un 'sueco' llamado Puchades... Con la selección española debutó ante Portugal, en Lisboa y se empató a uno. El último partido que jugó fue frente a Turquía, en Ankara, dos-dos.

Puchades era un jugador al que le pesaba enormemente la responsabilidad. Dicho sea de otra manera, tenía un miedo terrible a comparecer anta tanta gente. Esa responsabilidad, ese miedo, le impedía hacer normalmente la digestión de la comida del día del partido, por ligera que fuese, hasta el punto de tener que devolverla poco antes de comenzar el partido, en medio de las bromas de todos sus compañeros. Los muchos especialistas de digestivo que le vieron no pudieron diagnosticar enfermedad de ninguna clase. Aparte del sentido de la responsabilidad, Puchades era la persona más humilde del mundo. Cuanto más resonante era el triunfo que había alcanzado en un partido, bien con el Valencia o con la selección española, más se escondía de la gente. Descendía del tren en Sueca y, cargado con su maleta, daba una vuelta tremenda por las afueras para ir a casa y no pasar por el centro del pueblo...

En 1949 y a raíz de un doble triunfo de la selección española en Dublín y París, la Peña Deportiva Valencianista organizó un magno homenaje a los cinco internacionales que el Valencia había aportado a la selección: Eizaguirre, Asensí, Puchades, Epi e Igoa. El mismo día del homenaje, la Peña Deportiva nos rogó que nos desplazáramos a Sueca a recordarle el compromiso y regresar con él. Puchades, asustado por el homenaje, no quería venir a Valencia y nos costó prácticamente todo el día convencerlo de que no podía faltar. Puchades puso mil y una excusas, hasta el punto de que, no sabiendo que decir, nos propuso: “¿Queréis que mi madre nos haga un all i pebre para cenar y no vamos al homenaje ese ni tú ni yo?” Casi de una oreja lo llevamos a Valencia, al extraordianrio acto, y Puchades, que no quería más que decir 'moltes gracies', aún pudo hilvanar varias frases de agradecimiento, porque era un hombre que conseguía lo que se proponía.

Ha sido un monstruo como jugador y sigue siendo un monstruo como persona. A nadie he oído censurarle, ni siquiera afearle una conducta, y de nadie ha hablado jamás mal. Y eso que había muchos compañeros de profesión, especialmente de Madrid, que le negaban el pan y la sal. Puchades siempre supo aceptar las críticas sin un mohin de disgusto. “Si lo creen así, lo deben decir” solía replicar.

Esas criticas se basaban en que Puchades era técnicamente bastante corto y que no sabía darle muy bien a la pelota. ! Pues si hubiera sido técnicamente mejor y hubiera sabido darle bien al balón, hubiera dejado sin pan a todos los demás futbolistas de su época ! Bobadas. Hemos visto muchas veces jugar a Puchades técnicamente bien y dominar perfectamente la pelota. Lo que sucedía es que por encima de la técnica personal estaban sus extraordinarias facultades y corazón, su tremendo corazón. Y conste que no sólo con facultades y corazón se puede llegar a ser quien fue, luego algo tendría Puchades dentro...

Antonio Puchades Casanova era jornalero, un jornalero como muchos que siempre hubo en Sueca. Hoy es dueño de bastantes hanegadas. Es millonario, no cabe duda. Vive de lo que le da la tierra, porque él no puede trabajarla a causa de una lesión de vértebras que fue la que le apartó del fútbol. Y aunque esté convertido en un terrateniente, todo el mundo sabe que lo que tiene lo ganó a pulso, honradamente, con el sudor de su frente. Es más, su rendimiento siempre fue superior a lo que le dieron. Y lo que le dieron lo supo guardar. Ya el segundo año de estar en el Valencia le dieron 45.000 pesetas en vez de las 7.000 que estipulaba el contrato.

Veinte años después, al preguntarle qué es lo mejor que dijeron de él, contestó con su característica modestia: “Que he cumplido con mi obligación”.

***
«Tenga en cuenta que Sueca es una ciudad deportiva por excelencia y, por ende, cuna de grandes futbolistas. No es extraño, pues, que yo pensara, soñase, con el balón redondo, prácticamente desde que tuve uso de razón». Antonio Puchades contesta amablemente a nuestra primera pregunta, cuando le anunciamos que EL MUNDO DEPORTIVO quiere someterle a un «interrogatorio».

- Sin embargo Sueca – le decimos nosotros – ha visto crecer figuras deportivas en otras epecialidades...

- Sí, es cierto. Es posible que quien me inculcase el veneno futbolístico fuera don José Mayquez, director, por aquel entonces, del Colegio Unión Cristiana, al que yo asistía... Sí, definitivamente, creo que fui futbolista gracias a él.

- ¿Arrepentido?

- ! Qué va ! El fútbol me ha producido las mayores dichas de mi existencia.

Puchades rompió muchas zapatillas, primero, y bastantes zapatos, después, jugando en el equipo local. Por los campos duros cercanos a Sueca, Puchades se formó futbolísticamente y su inagotable batallar, su resistencia física, pronto llamó la atención de los técnicos, de los patrones de pesca.

- ¿Fue entonces cuando se convenció de que podía ser un buen jugador?

- Sinceramente, cuando supe que el Alcoyano y el Valencia se interesaban por mí y enviaron sus 'espías', pensé que si dios me ayudaba podría triunfar. Yo siempre he sido muy optimista.

Y era para serlo, porque al poco tiempo Antonio Puchades vestía la camiseta blanca del Valencia CF.

- ¿Recuerda dónde debutó, contra quién y quiénes fueron sus compañeros?

- ! Cómo no ! No lo olvidaré jamás. Fue en la temporada 1946-1947, en Vigo, contra el Celta. Yo estaba haciendo el servicio militar y jugaba en el Mestalla. En el tercer partido de Liga se lesionó Monzó y a los pocos días Pasarín me dijo que me preparase para sustituirle en la siguiente jornada. Y así lo hice. Ganamos al celta por 1-2, y mis compañeros de aquella tarde inolvidable fueron: Eizaguirre, Álvaro, Juan Ramón, Menarques, yo y Ortúzar. Epi, Amadeo, Mundo, Igoa y Seguí.

(més detalls sobre el debut de Puchades fent clic ací)

- ¿Se atrevería el Puchades actual a juzgar al Puchades de aquella tarde?

- Como suele ocurrir en estos casos, salí muy nervioso. Pero le soy sincero al decirle que me ambienté muy pronto, porque el Valencia tenía unos maravillosos jugadores. Según los críticos gallegos, me salió un partido bastante bueno.

Pocos días después, Monzó, el indiscutible puntal valencianista, curó de la lesión y Puchades quedó en la banda. No se mostró disconforme con la decisión, Monzó era mucho Monzó, y él se mostró paciente. No le hizo falta mucha, sin embargo, porque unos meses después Puchades volvió a reaparecer, esta vez para siempre.

- ¿Dónde fue?

- Contra el Gijón, al que ganamos por 5 a 0.

- ¿Tardó mucho en vestir la camisola nacional?

- No mucho. Fue en Lisboa, contra Portugal, donde empatamos a 1. En la ocasión de mi debut internacional formamos así: Eizaguirre, Riera, Aparicio, Lozano, Gonzalvo III y yo. Epi, Panizo, Zarra, Igoa y Gaínza.

- ¿Cuántos partidos más jugó con la selección?

- Veintidós más.

Puchades era un jugador muy regular, que lo daba todo en el terreno de juego. Ponía tanta ilusión, tanto entusiasmo, tanto corazón, que algún preparador lo consideraba excesivamente anárquico.

- ¿Cuántos entrenadores ha tenido Puchades y qué recuerda de cada cual?

- Además del director de la escuela, a Pasarín, Quincoces, Miró, Iturraspe y Bumbel. Del primero, naturalmente, me refiero a Pasarín, guardo el mejor recuerdo. Quincoces era muy humano. Miró era un gran táctico, una asignatura que a mí no me iba. Iturraspe era un compañero más y Bumbel era un estupendo técnico, que no tuvo la suerte que se merecía en el Valencia.

Antonio Puchades se retiró el 8 de Diciembre de 1959, dedicándose a sus negocios, a sus plantaciones de arroz en Sueca y en Coria del Río. No abandonó el fútbol, y más cerca o más lejos, vive las andanzas de su Valencia y del equipo de su ciudad natal. En su casa, con su hermana y sus padres, goza con los recuerdos...

- ¿Cuál fue su mayor alegría y, por contra, su mayor disgusto?

- Un momento inolvidable para mí fue cuando vestí por primera vez los colores de España y escuché el himno nacional. Mi mayor disgusto cuando Turquía nos vencía en partido de Copa del Mundo por 1 a 0.

- ¿Qué campo registró sus mayores éxitos?

- El terreno ideal para mí, más allá de Mestalla, siempre fue Les Corts, y el peor, donde jugaba siempre mal, el del Bernabéu.

- ¿Con qué jugador se compenetró mejor?

- Sin duda alguna, con Gonzalvo III.

- ¿Qué contrario le preocupó más?

- Juanito Arza. Me volvía loco.

Loco le vuelve, también, a Puchades el C.F. Sueca, en el que con Sendra, Mañó y Estruch presta su colaboración técnica y presidencial. Como en el terreno de juego, detrás de la mesa de su despacho, Puchades se muestra incansable.

23 de maig 2013

Valverde ja és ídol

Ernesto Valverde és una d'eixes persones que cauen en peu allà on arriben. Allunyat de les excel·lències del titular de premsa s'amaga en el seu treball per a perfeccionar la ciència i l'estudi que altres menys capacitats s'afanen a insinuar públicament. El basc – els de Bilbao naixen on volen – és un líder silenciós que es disfressa de normalitat per a dir el que vol dir, i res més, fuig de l'elogi mentider i tampoc es preocupa a eixir davant els micròfons per a guanyar-se dos minuts en alguna televisió. Acostumats a tipus que vivien de portades, obsessionats amb ser protagonistes en les sales de premsa, el txingurri ix davant els mitjans per a parlar de tot i parlar-lo bé, sense segones intencions ni ànsies de fames supèrflues.

Al seu triomf també està no deixar-se influenciar, ni viure encadenat a un pacte gestat a l'ombra de la nit valenciana que acabe incinerant la seua imatge pública. Eixa actitud ja li ha costat alguna critica per part dels reis de la 'protecció a canvi d'informació' cridant-lo 'Guardiola' a manera d'insult, és el preu que li volen fer pagar per ser un home amb dedicació plena al seu treball que es queda fora dels jocs d'interessos i de les trinxeres humides.

Modelat des de la normalitat l'equip que es va trobar ha transmutat en bellesa. Matemàtiques en moviment que han aconseguit que un repudiat 4-3-3 ja no siga víctima de l'insult ni de l'escàndol. Calant com la fina pluja, sense que ens assabentem, sense plors de jugadors davant una sala repleta de micròfons, ni crits a través del FM. “Jo sóc dels jugadors, sempre estaré de part del jugador” li va espetar en una entrevista a Enric González el passat estiu quan només era un exentrenador del Olympiacos. Este líder serè, natural i directe tira de la psicologia com arma en lloc del flagel. Un parell de converses amb Parejo - “No importa en quina posició jugues sinó la fam que tingues perquè pots jugar on et done la gana” - va transformar a un jugador desnonat i víctima de les més cruels bromes en la sensació de l'any, insinuant-se ja com una peça clau per al projecte del futur.

En la senzillesa de les seues ordes, mai fa ús del crit, està la duresa del seu discurs. Estremeix als seus homes amb un argot tan directe i contundent com tranquil. Les ovelles esgarriades són retornades al ramat amb una tendra rigidesa fins apagar un vestuari embolicat en flames que ha acabat per exigir la seua renovació. Valverde s'ha caracteritzat més per la motivació del grup i l'excels coneixement del futbol que per una riquesa tàctica de llibre nou. En eixe aspecte tot va passar per Banega, que va començar en qualsevol lloc, després d'enganxe i ha acabat d'estrella. El díscol, ja madurat, ha sigut el punt diferenciador des del qual començar a créixer. “Este és un grup de jugadors joves que vol gaudir, guanyar i ser un equip” van ser les seues paraules quan va conèixer de primera mà aquell vestuari després dels advertiments de que aterrava al Vietnam. No va demanar reforços al gener en forma de picada d'ullet cap a una plantilla que necessitava confiança. Tampoc vol donar-se importància, apel·la a la casualitat quan algú té la decència d'elogiar-lo per alguna jugada d'estratègia, o per un encertat viratge en el rumb del partit cuinat des de la banqueta.

Potser eixa idealització del futbol espartà, més propi d'altra època que dels temps moderns, no deixe apreciar detalls que es duen anhelant en incomptables anys amb l'ansietat de qui espera l'arribada d'un miracle promès. Però este equip maldestre, per moments descosit, ha mostrat la seua millor cara en el seu moment més delicat. Allunyat de la desídia d'anys anteriors s'ha sobreposat a la inferioritat numèrica per a col·leccionar triomfs des de l'èpica, lluitant partits fins al últim xiulet del àrbitre pels tres punts que en alguna ocasió una relliscada inoportuna, o una roina decisió, han deixat escapar per a major desgràcia. Encara que eixos errors puntuals, on entra en joc la qualitat individual, no han aconseguit ocultar eixe esperit renovat de còrrer fins l'extenuació per aconseguir un triomf impossible.

Quan més motius existien per al suïcidi col·lectiu va arribar un al·luvió de felicitat amb un equip allunyat de tot mèrit esportiu, l'únic incentiu del qual és una capacitat de superació enyorada durant massa temps. Eixa és la màxima i tan temuda exigència d'una massa social que soles és capaç d'estimar a qui es deixa la pell sobre el camp, independentment de la classificació. Amb la sort del desgraciat, el València CF pot perdre el que més costa de trobar al futbol, un entrenador que encaixe com un guant. I eixe és Valverde, un tipus tan normal que és especial, amb una proposta tan senzilla que resulta revolucionària, que li lleva transcendència al futbol per a transcendir més enllà del resultat, que no busca la divisió ni la confrontació i que encaixa tan bé les critiques com els elogis. Ell ha sigut el salt qualitatiu, la persona que aporta lideratge a un grup perdut. Un home que sap com és el futbol i que entén el joc de la ruleta russa. Al club li ha costat deu anys trobar un entrenador així, ara no ho pot deixar escapar perquè correm el risc de passar-nos la vida acordant-nos d'ell.

21 de maig 2013

Salvo vol conquerir la utopia

A més Power Point més s'entenen les reticències, nerviosismes i actituds vàries del vell consell d'administració. A colp de clic la nova fundació ha destapat les vergonyes – sabudes per molts, desconegudes per quasi tots – d'un model endogàmic que duu mal gestionant els recursos de la SAD durant els últims 20 anys per a centrar els seus esforços en donar forma a les cadires que ocupen, en lloc d'explotar els recursos propis de l'empresa en benefici del club. Com és costum, el VCF arriba tard a tot, fins i tot per a tindre a un Amadeo Salvo disposat a introduir l'entitat al segle XXI. I eixe serà el principal escull amb el qual es va a topar el nou dirigent una vegada es sente a desenvolupar els punts amables exposats en la seu de la fundació, arribem els últims al futbol modern.

El presidenciable va repetir fins la sacietat allò de "deixem de mirar cap arrere per a dir-nos lo bons que som i comencem a mirar cap avant per a donar-nos compte el mal que ho fem”, un punt de partida fantàstic que pretén eliminar eixa auto-complaença tan fortament instal·lada en l'entorn, amagada baix un mantra tan repetit com buit: “Som el València CF”. D'haver-se aplicat un projecte com el de GloVal coincidint amb el canvi de segle l'entitat hui dia estaria situada a uns nivells que se'ns fan fins i tot difícils d'imaginar des de la conjuntura actual, aquell, fou el tren de les nostres vides que deixarem escapar per preferir embardissar-nos en una borratxera universitària el dia abans de l'examen. Ara només ens queda el Burger King.

Salvo s'anirà adonant a poc a poc que molts punts del seu projecte quedaran en paper banyat quan intente desenvolupar-los, a dia de hui la marca VCF no és atractiva per al mercat, està associada a ruïna, viu segrestada a un entorn mediàtic polaritzat on es dediquen més minuts a les adolescents que demanen amb una pancarta la samarreta de Sergio Ramos al Bernabéu que a qualsevol altre club de futbol, la presència del campionat espanyol al mercat televisiu global és ridícul, i a més, les marques estan fugint de la Lliga en lloc d'aterrar en ella. El VCF ni és un equip guanyador ni té jugadors mediàtics. Tot això junt suposa un handicap a l'hora de rendibilitzar la comercialització de qualsevol marca. El més positiu de l'exposat pel CEO de Power Electronics és haver elaborat una fulla de ruta pionera en la història de l'entitat, sent el primer home a presentar un pla de negoci i de desenvolupament en més de 90 anys d'història del club. Soles la voluntat de voler introduir a la SAD en el nou mil·lenni ja és un èxit en sí mateix.

Molt marge de millora

El positiu de l'assumpte és que a pesar de totes les dificultats, impossibles i situacions globals que encotillen al VCF en la seua expansió comercial hi ha un amplísim marge per conquerir. Soles complint-se un 10% de l'exposat per GloVal el club haurà avançat més que en les últimes dos dècades i mitja en termes de marca. Un dels principals problemes existents és la nul·la o escassa distribució de productes llicenciats, el baix volum de vendes no respon a una falta de demanda, sinó a una escassa oferta, no tots els clients potencials desitjosos d'adquirir una samarreta del VCF tenen accés a ella. Millorar eixa falla, junt a una millora en la imatge corporativa, suposa automàticament millorar el contracte amb l'empresa que vesteix al club. Per a entendre la importància de contar amb una bona distribució dels teus productes n'hi ha prou amb conèixer el cas del Everton, un club que mai va contar amb l'interès de les grans marques per vestir-lo i que després d'arribar a un històric acord amb KitBag va substituir a Le Coq Sportif per Nike. (vore ací)

Per a això no és indispensable realitzar inversió en tendes físiques, arribar a acords amb distribuïdores internacionals que col·loquen el teu producte en les principals tendes esportives o introduir productes en les shop on-line més representatives del món – de les quals el VCF està absent des de sempre – suposaria ja un avanç significatiu en la distribució. Solventar eixa carència, i aconseguir més implicació amb la massa social, farà al club reduir el seu dèficit en ingressos comercials respecte a altres entitats com Newcastle o Schalke, societats que tenen la sort de viure en les regions amb major densitat de població de tota Europa. Encara que per a entendre el “pla Salvo” cal tindre en compte que és un projecte a desenvolupar a llarg termini, mai una solució per a juliol, ni per al 2015. Que res paregut s'haja pensat en el passat és responsabilitat de les castes que han dirigit el club al seu antull durant els últims 20 anys.

Encara que moltes vegades més que captar nous patrocinadors és més important no perdre els que ja tens. En eixe aspecte, el favorit d'Alfonso Grau coneix les dos cares de la moneda, ha sigut patrocinador i ara serà gestor. En el passat les males formes i la poca cura han dut al club a perdre patrocinis suculents com els de Nike, Toyota o Kappa, cansats d'un tracte que en moltes ocasions han entés com vexatori. L'interès de Salvo en especialitzar l'entitat en el tracte amb el patrocinador no és cap tonteria, un mal gest o una atenció deficient, pot fer-te perdre molts milions d'euros.

Entre el model alemany i els xeics

La part de la pedrera exposada per GloVal recorda molt als projectes ideats per Abramovic, Al-Khelaifi i Mansour per al Chelsea, PSG i Manchester City, que baix el patrocini de Etihad este últim ha construït una nova ciutat esportiva per valor de 100 milions que es convertirà en un centre d'alt rendiment, dotat de la millor tecnologia i els millors professionals per a fabricar el cracs del futur. Encara que allunyat de tals dispendis la filosofia del futbol alemany camina per les mateixes sendes. Recentment l'Hamburg SV va presentar la seua futura acadèmia que també té com objecte convertir-se en un referent a l'hora de fabricar jugadors, posant la ciència i les noves tecnologies al servei del talent. Mateix projecte que existeix ja en Dortmund o que pretén desenvolupar el Schalke, qui realitzarà una inversió de 16,5 milions d'euros al seu nou centre de formació.

A falta d'Etihad, l'HSV ha aconseguit finançar el seu projecte amb aportacions privades i patrocinadors, algo més de 12,5 milions en total per a construir i dotar d'un suculent pressupost futur al seu nou projecte. Com anècdota, davant la dificultat per a trobar fons el club va tirar mà de Sylvie Van der Vaart, l'esposa del seu jugador franquícia i una referent mediàtica a Alemanya, per a iniciar la captació d'inversors que curiosament va aconseguir avançar gràcies a esta campanya d'imatge. El Schalke ha contat amb el mecenatge de Gazprom qui pagarà gran part de l'obra i el sustent pressupostari del futur centre formatiu amb un contracte de patrocini que augmentarà per molt els 18 milions que ja aporta al club.

La proposta de Salvo és altament interessant, no soles per la idea, sinó pel repte que comporta desenvolupar-la, d'enfrontar-se a problemes com “l'assumpte Barça” i veure com aconsegueix parar la sagnia de jugadors que prefereixen marxar-se en lloc de quedar-se en les seues escoles atrets pel model culé, o com tractar d'aconseguir i construir un club de negocis que reunisca empreses i patrocinadors per a finançar el projecte i que estes s'associen a jugadors en formació, dels quals poder traure profit en quant a imatge si en un futur es converteixen Silva o Mata.

Altre punt atractiu son els acords amb escoles internacionals, en estos casos cal tindre en compte que no es competeix a soles, hi ha milers de clubs amb exèrcits d'espies pertot arreu buscant talent que fitxar, l'intel·ligent és internacionalitzar també la captació de jugadors i no centrar-se en una determinada regió, que a més, està tremendament ocupada per agents del Barça i del Reial Madrid, amb els quals difícilment podràs competir a l'hora de convèncer a un xiquet. Com més àmplia siga la teua zona d'actuació més possibilitats d'avançar-te als teus rivals tindràs. Encara que el preocupant al tema de la pedrera és caure en fonamentalismes, un error recurrent quan es tracta l'assumpte. Ningú sentia desafecte ni tenia problemes de somni quan la defensa del VCF la conformaven Ayala, Djukic , Pellegrino o Marchena en lloc de David Navarro o Pallardó. En estos temes cal saber jugar amb les generacions i les hornades i substituir els seus buits de producció amb mercat, com s'ha fet últimament i en altres èpoques sense cap tipus de problema. Com també ho fa el FC Barcelona.

El castell de naips

Encara que no cal oblidar que tot açò es sustenta sobre una premissa fonamental: acabar l'estadi i vendre Mestalla durant els anys de carència obtinguts amb el refinançament dels crèdits. Qualsevol pla exposat quedarà en no-res si no s'aconsegueixen augmentar els ingressos i solucionar els problemes de la SAD venent patrimoni immobiliari. La càrrega financera que suporta la institució fa inviable qualsevol inversió en altres parcel·les, cal tindre en compte que qui tira del carro en esta empresa és allò que poses sobre el verd, i quant pitjor qualitat haja, més difícil serà trobar vies d'ingressos i mantindre les ja existents.

Tant Aurelio Martínez com Amadeo Salvo parlen amb una tranquil·litat pasmosa quan es refereixen al projecte del Nou Mestalla, aconseguir solucions per a finalitzar-lo no soles els entronitzaria, sinó que seria una nova galtada en la cara dels antics gestors, incapaços durant decennis de trobar les més bàsiques solucions a qualsevol problema. Encara que la seua confiança no farà desaparèixer les dificultats per a trobar com acabar amb la problemàtica. No deixa de ser un 'tot al roig', a l'espera d'una Due Dilligence que pot ser altra bomba de carrega que acabe amb tota idea exposada.

Segurament les propostes aportades per la nova fundació siguen plans massa idealistes, però soles intentant donar caça al horitzó s'avança. I precisament en això resideix l'atractiu del projecte. En la seua ambició i en les dificultats que comportarà traure-lo avant, Salvo haurà de demostrar versatilitat i perícia per a redibuixar les línies de la seua fulla de ruta en quant es tope amb la realitat. D'eixos dies de tempesta i replantejaments amb la motivació i coneixements necessaris soles poden eixir coses bones encara que no siguen tan ideals i perfectes com les preteses.

A l'espera de que gent com Fernando deixe de fer senyals de fum o que Alfonso Rus acabe de desdejunar amb àrabs, coses com GloVal és el millor que ha tingut el club des de no es sap quan. Encara que es sustente sobre un castell de naips a l'espera de liquidar les càrregues financeres associades a les parcel·les i als estadis per acabar. Solucionar “eixe menut detall” - vist que ja donen per aconseguit el refinançament dels préstecs - serà la diferència que convertirà als nous patrons en herois o en uns nous villans que afegir a una ja extensa col·lecció de decepcions i enganys.

16 de maig 2013

Ricardo Costa, estimat

No fa massa temps la possibilitat de que Ricardo Costa deixara l'equip haguera sigut rebuda entre gestos d'alegria, fins i tot organitzant alguna caravana popular pels carrers de la ciutat. Eren temps on comunicats hilarants i actituds públiques en rodes de premsa van construir a un jugador odiós que eixia al terreny de joc per a brindar horrors defensius, encara que amb ell, el VCF mai perdia, com li agradava recordar per aquells dies ja tan difusos. Unes quantes fulles de calendari després els mateixos que defenestraren al protagonista per les seues formes hui celebren que el central haja acceptat una renovació a la baixa per a seguir apuntalant la rereguarda d'un equip incert.

Sobre el seu cap es podria dibuixar la metàfora del futbol, deixant-nos veure la rapidesa amb la qual este esport devora jugadors, alça ídols d'entre les seues cendres i s'embolica en les misèries abans de passar per la dutxa i fer-se l'exculpat. D'executar-se aquells al·legats que es van avançar al naixement del escrache no tindríem la possibilitat de gaudir hui del millor defensor de la plantilla, del renàixer d'un jugador que va vindre per a perdre's però que ja exerceix de líder i de capità trobant fins i tot pretorians amb micròfon on antany soles veia enemics furiosos. Tal és la magnitud de la seua metamorfosi.

Este Pedro Picapedra eixit de la crisàlide evoca aquells trentanyers fantàstics que van arribar amb el canvi de segle en l'horitzó i que acabaren alçant una llegenda en tres estones i mitja sense que ens adonarem. Oblidat queda aquell jugador lent i maldestre que era desbordat en velocitat per qualsevol davanter aplicat, caent fins i tot rodat al terra com intent d'amagar els seus errors en la marca. Costa va començar a jugar quan li van deixar sentir-se un més, quan va recuperar els galons trobant-se una tribu de la qual cuidar i el lloc que sempre va acostumar ocupar.

Però més enllà d'espais vitals el que pretén conquistar Ricardo és la lluna, i ho vol fer a força de salts treballant al seu yoyosquat per a astronautes del baló. Eixe esforç silenciós a Paterna ha contribuït a multiplicar la seua potència de salt, a millorar el seu físic i a erigir-se en una peça clau en l'estratègia de Valverde. Ja no hi ha baló aeri en defensa o en atac que no tinga al lusità com a punt cardinal, dient-nos amb això que res en ell és per casualitat. Fins i tot va abandonar el Twitter dels embolics usant-lo ara per a motivar a unes masses deprimides, com volent dir que si volguera podria liderar la revolució social.

L'home que després d'un colp de calor va veure a Emery transformar-se en Mourinho està en això que es diu plenitud, tornant a ser un jove de 32 anys amb ganes de ser professor de vida dels nous imberbes amb els quals deurà creuar-se els dilluns a les deu a partir de juliol. Entre rematades de cap i tuits ens diu que deixem de buscar baix les pedres, que amb ell es pot contar per al que faça falta, que per alguna cosa torna a ser Ricardo Costa, aquell central enyorat.

14 de maig 2013

Com (no) desbaratar un fitxatge

Quan un jugador arriba al AC Milan es troba amb una casa moblada, cinc cotxes per a triar, escola per als seus fills i fins i tot un treball per a la seua dona si esta ho precisa, a més de disposar d'una persona al seu càrrec que s'encarregue de tot. El que pretén transmetre el club llombard als jugadors amb este gest és 'tu dedicat a jugar, de tot el demés ens ocupem nosaltres'. L'entitat italiana és la més professionalitzada del món del futbol, potser caldria dir que és quasi l'única. A l'entorn del baló els grans clubs no reparen en despeses a l'hora d'invertir diners en el fitxatge d'un futbolista, però es neguen a gastar uns pocs euros a cuidar la seua inversió una vegada aterra en l'entitat. El més que els arriben a dir és 'ací tens un bitllet d'avió, ara vine i comença a rendir meravellosament des del primer dia'.

En condicions normals el trasllat a altra ciutat genera una quantitat d'estrès important, fer-lo a un país i una cultura diferent, genera molt més. En un 95% dels casos el trasllat sol ser la principal causa de fracàs d'un jugador, i en ocasions els responsables d'eixe fracàs solen ser la dona i els fills, que no aconsegueixen fer-se al lloc. El futbolista que no aconsegueix adaptar-se a la seua nova destinació sol rendir per baix de les seues possibilitats perquè centra les seues preocupacions en el malestar de la seua parella, en la seua irritació per no trobar casa o col·legi per als seus fills i en les misèries de la quotidianitat de la llar en lloc de fer-lo en el seu treball.

Els trasllats és una de les majors ineficiències dins del mercat de fitxatges, molts dels problemes que generen podrien solucionar-se amb un mínim d'atenció, però els clubs pareixen no donar-se compte. Les grans empreses són conscients de les dificultats que comporta moure als seus millors executius, per això no escatimen esforços en ajudar-los a instal·lar-se. La multinacional posa una persona al seu càrrec que s'encarrega de tramitar la contractació de la línia telefònica, d'obrir comptes bancaris, ensenyar-li les normes socials del país, trobar-li casa i col·legi per als seus fills i fins i tot els posa professor perquè tota la família aprenga l'idioma. Quant més còmode es senta i menys preocupacions tinga el professional al seu nou habitat millor rendirà.

Esta absència de consultors de trasllats al futbol solen ser resoltes per les grans marques esportives o agències d'imatge. Quan un dels seus rostres canvia de club són estes empreses les que s'encarreguen de que no els falte de res, els va la vida en que al seu jugador li vaja bé. Per desgràcia no tot futbolista té la sort de ser el xiquet mimat de Nike o Adidas. Un trasllat car sol rondar els 20 mil euros, el més sorprenent és que els clubs estan disposats a gastar el que no tenen per a oferir-li una fitxa atractiva però es neguen a invertir un euro a fer que el jugador es trobe com a casa. La majoria segueix pensant que pel mero fet de tindre un contracte milionari l'esportista és capaç de solucionar els seus problemes per sí mateix.

Fins i tot en termes materialistes, és un pensament absurd. Si un gasta 10, 20 o 30 milions en un empleat jove e immadur deixar que es cuide ell a soles és un exemple de pèssima administració. D'això sap alguna cosa Arsène Wenger, qui s'ocupa dels seus jugadors posant a la seua disposició tutors personals i psicòlegs per a cobrir les seues necessitats. Fins i tot per a un futbolista equilibrat i amb personalitat, canviar de país li resulta un esforç atroç. Didier Drogba en la seua biografia relata molt bé esta classe de situacions: «Quan vaig arribar a Londres em vaig trobar amb una sèrie de problemes vinculats a la meua situació d'estranger, i no puc dir que el Chelsea m'ajudara molt». Es queixa.

El més que va fer el club dirigit per Roman Abramovic va ser posar-li en contacte amb un agent immobiliari que va intentar col·locar-li una casa per 15 milions d'euros. Durant aquelles setmanes tan estresants, on el jugador no sabia parlar anglès, emprava el seu temps lliure en trobar casa i col·legi per als seus fills. No era una situació excepcional, el propi davanter ho relata així en les seues memòries: «Sovint rèiem parlant amb Gallas, Makelele, Kezman o Geremi. “!Home!, tu també segueixes vivint a un hotel?” Després de totes eixes preocupacions no estava molt motivat per a integrar-me o per a multiplicar els meus esforços».

Afortunadament el món del futbol s'està desidiotitzant a poc a poc. Al Ajax trobem un nou cas d'èxit. El club holandès durant anys ha tingut tota classe de problemes amb els seus jugadors estrangers, els africans principalment han sigut exemple d'inadaptabilitat en l'entitat ajacied. De cop i volta el club més gran d'Holanda ha vist com els seus problemes s'han esfumat quan ha contractat personal per a ocupar-se dels seus jugadors. Un cas contrari, i molt famós a Alemanya, és el del Hamburg. El club del diamant durant anys va contar amb l'inestimable ajuda d'una aficionada que exercia de consultora de trasllats amateur, esta espècie de big-mom és la culpable de que el club durant quasi dos dècades no haja tingut problemes d'adaptació amb els seus jugadors. Fins i tot una persona tan tancada com Paolo Guerrero, que va arribar amb 20 anys al nord d'Alemanya, va començar a rendir des del primer dia.

Mentre exercia el seu treball d'aficionada aplicada, la seua relació amb la institució va ser meravellosa, però va cometre l'error de tindre visió comercial. Un dia va descobrir que dedicar-se a la consultoria de trasllats podria ser un negoci molt lucratiu i va muntar la seua pròpia empresa. Immediatament després el HSV va deixar de contar amb els seus serveis al vore-la com un enemic. Des de llavors, cap jugador estranger ha aconseguit rendir al seu nivell en l'entitat hanseàtica. «Jo era la seua mare, la seua infermera, la seua senyora de la neteja, el seu agent immobiliari, ho era tot. No tenien cotxe, no parlaven l'idioma... Això va contribuir a que els futbolistes rendiren millor? No hi ha dubte». Es va queixar a la premsa groga quan va ser convidada a no tornar. Ara una gran promesa com Michel Mancienne busca desesperadament poder tornar al seu país perquè no es sent còmode a la ciutat. 'Tots estos xics serien més feliços si descobrires quins són les seues preocupacions i les satisferes', ve a dir-nos Marie.

Les consultores de trasllats no són alienes a estos problemes, duen anys intentant entrar al món del futbol, però sempre es topen amb la negativa dels clubs. Una empresa europea sol relatar amb sorpresa la seua experiència amb el FC Copenhagen quan este els va acomiadar després d'una reunió de quatre minuts dient-los que no necessitaven contar amb els seus serveis perquè les dones dels jugadors solien ajudar-se unes a altres. Altre cas famós és el d'Anelka al Reial Madrid, on el club ni tan sols es va preocupar per ensenyar-li les instal·lacions, ni d'assignar-li una taquilla. Una cosa tan simple, va ocasionar un enfrontament amb el grup el primer dia de treball, el que va comportar un conflicte que va acabar enquistat i amb un jugador de 36 milions desaprofitat.

A un món cada vegada més deshumanitzat tendim a oblidar que els assumptes del cap i del cor acaben influint més al rendiment d'un esportista – i de qualsevol treballador – que acumular tres partits per setmana durant un mes. A València existeixen casos de totes les tendències, Topal arrossegat pels problemes de la seua dona per a fer-se a la vida de la ciutat va acabar abandonant el club, per contra Ricardo Costa - també Mathieu - , un jugador als seus inicis de rendiment dubtós i caràcter agre, ha millorat el seu rendiment i actitud quan han aconseguit assentar la seua vida a la capital valenciana. Encara que ha necessitat un llarg i lent procés que ha hagut de dur en solitari durant dos anys i mig. Sense oblidar l'assumpte Banega, un clar exemple d'irresponsabilitat societària al deixar a la seua sort a un xic de 19 anys que en 24 hores va passar de viure al barri més humil de Buenos Aires a trobar-se amb un milió d'euros nets a la butxaca i a una de les ciutats més ocioses d'Europa.

Tot açò pot parèixer evident, però l'actitud habitual del planeta del baló sol ser la de convidar al professional a buscar-se la vida com puga, com si les malalties mentals, les addiccions, els problemes del cor, la nostàlgia i derivats no pogueren donar-se per damunt d'un determinat nivell d'ingressos. De vegades resulta sorprenent observar el negoci del futbol des d'un prisma econòmic i veure com esta pareix ser l'única activitat empresarial en la qual malbaratar i perdre diners compta amb l'acceptació social.

La majoria de clubs no són conscients de la quantitat de milions que podrien estalviar-se si es preocuparen en millorar l'eficiència de les seues estructures i de cuidar soles un poc millor les seues inversions. Però segueixen optant per la pitjor via de totes: Seguir funcionant com ho han fet sempre, seguir sense fer res per a continuar perdent diners en quantitats industrials.

10 de maig 2013

El llibre de Robert Enke

No es pot usar un nivell de dignitat més gran que l'utilitzat per Ronald Reng a «Una Vida Demasiado Corta». El respecte i la delicadesa acompanya al lector durant tot el relat, fins i tot les comes no poden aguantar-se i acaben cridant-te que han sigut impreses amb dolçor. Tota una fita tenint en compte que l'autor va confessar que escriure el llibre va arribar a consumir-lo, a dur-lo a una dura lluita amb si mateix que el va fer rememorar una tragèdia que li tocà de prop fruit de la seua amistat amb el jugador. Un tipus, Enke, que si haguera pogut llegir-lo haguera donat les gràcies a Reng per una obra tan magna com esta. En idèntiques circumstàncies, tots voldríem que ens escrigueren així.

Absent de detalls escabrosos i de moments delicats el terror que tanca el llibre s'expressa a través de les línies en blanc que separen les frases i els espais buits al final de cada pàgina. La història del porter del Hannover contada a través de les seues notes és terrorífica pel que no diu, per eixos silencis que conviden al lector a la interpretació, a reflexionar fins a fer-li veure el món del futbol, a l'esportista d'elit, amb altres ulls. Eixe nu integral ens ensenya el rostre humà del tipus que veiem forjat en acer per la televisió, presentant-nos la mortalitat de personatges que tendim a creure que han estat ensamblats en fabriques i fets funcionar després d'accionar un interruptor. En cada capítol hi han convidats que acompanyen la història per a contar-nos que la por, l'ansietat i el xiquet perdut s'amaguen des del primer dia darrere dels rostres petris dels nostres herois moderns.

I això és el que la converteix en idònia per a fer-la d'obligada lectura a les acadèmies de futbol, en col·legis i redaccions. A més de quasi-biogràfica, esta és un obra didàctica que ensenya humanitat, que ajuda a entendre actituds que no tenen explicació a vista de roda de premsa, a veure al futbolista i a entendre totes les seues misèries, ens ensenya a desxifrar que hi ha més enllà d'una falsa postura pública. A vore al protagonista en totes les seues facetes. Però sobretot a enfrontar-nos a la magnitud de la vida, a com un detall, un mal dia, una frase expulsada entre pulsacions disparades pot enfonsar la més forta de les muralles. Al detall de les vivències que relata Reng s'amaga la debilitat del ésser humà davant les seues pors més íntimes.

A través de Teresa Enke el lector aprèn a patir per a fondre's amb ella en una abraçada arribats a l'última pàgina. La dona del protagonista és el punyal silenciós que et clava l'autor al cor conforme cauen els capítols. Et fa estimar-la, arriba a fer-te entendre a Enke i el seu fosc món, però aconsegueix que et dolga Teresa. Més que davant la cronologia d'una malaltia ens enfrontem a una tremenda història d'amor i amistat viscuda en primera persona. Això és el que fa tan gran a este llibre, la cruesa embolicada en dolçor que et relata el final amb una escena cinematogràfica que et fa tremolar de tanta senzillesa.

2 de maig 2013

Model Boru..què?

Amb una posada en escena molt 'Juan Villalonga, estiu del 2008' Aurelio Martínez va enlluernar als presents amb una retòrica directa i senzilla, ajudat d'una eina informàtica molt moderna. Va ser la seua forma de donar la mà un a un als informadors allí prostrats esperant transmetre el seu missatge. I va tindre el mateix efecte que l'aconseguit pel ex telefònic cinc anys arrere, ens va deixar a tots encantats d'haver-lo conegut. Però una vegada passada l'eufòria hormonal provocada per tan brillant exposició, fins al punt de disparar-se les vendes de Chucrut i Strudel a la València profunda, el missatge llançat pel nou comandament fundacional no deixa de ser una obvietat disfressada de bondadosos estrangerismes que ens diu que hem de ser el que hem sigut sempre, i fer el que sempre hem fet. Però esta vegada disfressats de “Borussia”, que vesteix molt.

Potser per les presses, el vicepresident econòmic de la Fundació es va oblidar d'un punt vital en la seua acceptació del model Dortmund. I és que si tal miracle existeix, i per tant podem tindre-lo com espill en el qual mirar-nos, és perquè el club de Westfalia va aconseguir una quita de fins al 50% del seu deute. Una reunió de 14 hores que en boca del seu president, Reinhard Rauball, no desitjaria ni al seu pitjor enemic. Aquella jornada maratoniana va acabar a cinc minuts de finalitzar el termini que va imposar la Bundesliga per a presentar un pla de viabilitat que li permetera renovar la seua llicència. Tal vegada plantejar un solució com eixa a Bankia siga massa subversiu, encara que posats a imitar el model alemany, seria convenient imitar-lo bé.

A este entorn d'auto-menyspreu qualsevol ens entusiasmaria si ens explica amb un Power Point com arribar a una final de Champions amb 8 canterans en plantilla. O com guanyar una lliga amb 12. Fets que – oh, sorpresa – ja va aconseguir el club de Mestalla a principis del segle XXI. Sense contar amb gent com Jandro o Enguix – a pesar de comptar amb els seus minuts, van tindre una presència residual – en la temporada 2001/02 havia en plantilla deu futbolistes eixits de Paterna al primer equip. Dos més en la 03/04 sense tindre en compte a Gavilán, que va eixir en gener a la recerca de minuts. Amb set jugadors amb passat a les categories inferiors la plantilla 2008/09 va ser qui menys presència de canterans va sumar als 13 anys anteriors, un rècord superat a la 11/12 amb només quatre jugadors criats a la ciutat esportiva.

Fins que la tisora de Llorente fera estralls – i ahí estava Isco, esperant que li feren cas – Paterna ha funcionat a ple rendiment, fins i tot als moments que no ha donat jugadors vàlids al primer equip ho ha fet a un sens fi de conjunts de primera i segona divisió, cosa de la qual s'ha aprofitat econòmicament l'entitat. Jugadors com Rubén Navarro (€3,6 M) van deixar diners en caixa, i altres com Gavilán o Miku han ajudat en operacions profitoses per als interessos del club. En total des de la 99/00 l'entitat del ratpenat ha ingressat 140 milions d'euros en traspassos de canterans. Estes coses haurien de tindre-les en compte abans de passejar-se per les sales de premsa.

En definitiva, tant l'exposat per Aurelio Martínez, com el que ens dirà Amadeo Salvo, serà que hem de fer el que hem fet sempre. Fitxar a Cláudio López per 4 milions i vendre'l per 35. Portar a Cañizares a cost zero i rescatar al suplent del suplent del Milà per a convertir-lo en el millor central de la seua època. Fitxar a Mata i Gerard sense pagar traspàs i vendre'ls per cent vegades el seu cost i estar preparats per a que un serbi raquític i desconegut es vaja al Madrid quan fique 28 gols en una temporada, previ sopar per l'Agrupació de Penyes. Tot això amb una convenient provisió d'Almax per a suportar com Farinós i Mendieta deixen en ridícul a eixos del sentiment i la identificació quan isquen en roda de premsa a pixar-se en l'escut perquè en altres clubs els paguen el triple. I ho faran traient-se de la màniga l'equip de moda que més els agrade.

En el fons, el del Borussia no és cap model creatiu inventat per un grup d'afamats tecnocràtes, és un model aparellat a la mateixa idiosincràsia del futbol, un patró que a València s'ha seguit sempre. Amb una diferència. Els alemanys van aconseguir reduir el seu deute en una angoixant vesprada amb el fantasma de la desaparició presidint la reunió, a nosaltres ens faran augmentar el deute en 100 milions per a pagar accions.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...