31 d’ag. 2012

El Kurdistan valencianí

El passat dia 20 un atac terrorista va deixar 64 morts en l'enèsima onada d'atemptats que sacsegen amb freqüència Iraq i els quals ja no són notícia en occident. Dies després un grup armat assaltaria la casa d'un famós presentador de la televisió local acabant amb el seu fill de sis mesos i tota la seua família. Entre ambdós esdeveniments Hama Amin va obrir una pagina en Facebook des de la seua casa de Slemani, prop de Kirkuk, amb la finalitat de reclutar partidaris per a la causa del ratpenat en la convulsa regió kurda iraquiana. “Els meu amics riuen i em pregunten per què sóc del VCF i no del Barça o del Madrid, jo els responc que no sóc del VCF per guanyar, sinó perquè són els millors i sempre ho seran per a mi” Respon amb decisió.

Des de Mosul a Bagdag, des de El Caire a Rabat, en els dies de clàssic és habitual veure les terrasses dels bars, en les cases baixes amb el televisor arrossegat fins a la porta del domicili, legions de musulmans vivint el partit entre tasses de te i fum de tabac com si estigueren en La Castellana o Les Rambles, celebrant la posterior victòria amb una marea de cotxes tocant el clàxon, lluint orgullosos falsificacions amb els colors d'algun dels dos equips. Eixa cuasi exclusió social que no deixa lloc a més partits en els locals comunitaris obliga a gent com Hama a recloure's en el seu domicili per a poder veure al seu equip. “En el meu entorn soles conec a tres persones més que siguen del VCF, i després està el meu germà, que era del VCF però ja no vol saber res, es sent avergonyit, ara només és del Bayern” Com ens conta a través del xat de Facebook “Van ser molt dures les golejades tan habituals encaixades contra el Barça i el Reial Madrid, el 5-1, el 3-6..etc a més de la vergonya que sents com aficcionat et toca aguantar les bromes dels amics durant setmanes.”

Com tants altres que passegen amb decisió els colors de la bandera pels llocs més recòndits del planeta són assenyalats no ja asoles per la seua inusual adhesió cap a un club quasi clandestí a nivell mediàtic, i exempt de glamour, sinó per les seues derrotes habituals davant els dos de sempre. Amin, com molts, tampoc era partidari d'Emery, esperançat amb l'etapa Pellegrino es mostra segur de recuperar la senda del èxit per a arribar altra vegada a la glòria. Confessa que el gol d'Arizmendi, que va pujar al marcador el definitiu 2-3 al Bernabéu, va suposar un dels millors moments de la seua vida - “Per fi vaig poder riure jo d'ells” - Aquell remat de Puyol que va suposar el 2-1 en el partit que més prop ha estat el VCF de guanyar-li al Barça en l'etapa Guardiola va amenaçar amb dur al seu televisor al desballestament després de rebre una coixinada com a resposta a l'oportunitat perduda.

A diferència dels grups d'aficionats a Indonèsia, els països nòrdics, els Balcans o Polònia, al món àrab els partidaris del ratpenat no estan agrupats en cap club o penya, en una crua minoria es dispersen com llavors per una basta regió majoritàriament partidària de catalans i madrilenys. Encara que no per això amaguen la seu militància. En la xarxa es poden trobar menudes webs i blogs d'origen àrab que van des d'Aràbia Saudita fins a Egipte, passant pels països del Golf Pèrsic. En un món tan habituat a dividir-se per ètnies i minories la del valencianisme forma ja part d'eixe complexe i extens entramat social que dóna forma als països del vell orient. Fins en un racó perdut de l'antiga Mesopotàmia, quasi en la frontera amb Iran, hi ha un reduït grup de persones que llueixen orgullosos els colors del VCF trone o isca el sol.

Podeu visitar la pàgina de Facebook Valencia CF Kurdish fent clic ací.

28 d’ag. 2012

Deixeu-li perdre en pau

Tal era la creença de que un canvi bastava per a solucionar-lo tot que alguns s'han dut una gran decepció al veure que moltes coses segueixen igual. Amb tot just un mes i dos setmanes d'entrenaments, d'introducció de nous conceptes a un grup acostumat durant anys a una rutina i a una forma de fer, hi ha qui exigeix veure ja una maduresa i un nivell de compenetració que en molts casos tarda decennis en aconseguir-se. Construir un equip és una tasca lenta i costosa, máxim si comptes amb la dificultat afegida d'agafar el testimoni després de quatre temporades d'un treball ja assimilat. Canviar costums, formes de fer i mètodes no és fàcil.

El cas estrany per tant, seria veure altra cosa. El normal, és contemplar errors, contradiccions, desajustaments i falta d'enteniment davant una nova lliçó de la qual soles s'han llegit dos paràgrafs. Pellegrino s'enfronta a un quàdruplex salt mortal.Pagarà la falta de cafès i sopars, aspecte que va gestionar molt bé el seu antecessor, que ja li comencen a costar comentaris solts per part de manipuladors nats. Farà front a la seua pròpia inexperiència i a un equip mal compensat en el centre del camp, línia vital, carent d'individualitats amb les quals equilibrar la balança durant el període d'aprenentatge.

El caminar d'este nou VCF per la lliga es presenta molt similar al cuperiá. Serà el propi entrenador qui durant este període de transició anirà descartant a aquells que hui veu com a garants de les seues idees per a rescatar als ja apartats d'elles, modificarà sistemes i motlurarà les seues pròpies conviccions conforme el grau de coneixement d'esta plantilla vaja en augment. Com li va ocórrer a tots els seus antecessors la primavera en esta nova etapa veurà l'alba quan el canvi d'any traga el cap i no amb els últims calors de l'estiu. Ens espera una temporada res lineal i molt menys monòtona, que anirà de menys a més si tot ix bé.

Este equip va a perdre, i va a perdre molt, abans de començar a guanyar. Deixeu-li perdre en pau.

24 d’ag. 2012

Un partit com a símptoma

Encara perdura eixe breu record a altra època cada vegada que VCF i Deportivo es veuen les cares. Bebeto va deixar d'amargar la vida al valencianisme per a donar pas a Riki, augurant victòries segures on antany es veien malsons probables. L'auge i caiguda de dos conceptes similars han anat quasi de la mà, en paral·lel, com donant-se l'alternativa amb menyspreu. Primer tu, després jo, al final els dos. En Mestalla varen recordar el que eren quan van veure a un equip de segona estar a un penal de guanyar la lliga. Fou com un atac d'orgull que va fer desempolsar un pedigrí al qual quasi s'havia renunciat per pura estultícia.

Ambdós conjunts van representar durant els últims vint anys el concepte de democràcia futbolística, potències obstinades a evitar que la fórmula Cruyff acabara amb el que sempre va ser la lliga, un tots contra el Reial Madrid, on convidar a Sporting, Reial Societat o Las Palmas a lluitar al front quan la vella guàrdia es recloïa en els seus palaus d'hivern a llepar-se les ferides.

A la idea la van matar. Amb gol d'Aimar inclòs. Aquella moneda de cinc cèntims posa la frontera entre el que va ser i el que és, entre Valerón-Baraja i Oliveira- Soldado. Quins van formar una fèrria oposició a una tendència hui triomfant tornen a veure's les cares per a mesurar l'estat de la seua recuperació, separades només pel pes de la tradició que uns posseeixen i que altres mai van tindre. Eixe tornar a començar converteix al partit de la matinal del diumenge en un símptoma.

Des de la intranscendència actual, com record d'una lluita per un títol obert a tots, este “com estàs de lo teu” sense gent en les graderies ni atenció mediàtica de cap tipus identifica el present i passat d'una lliga que allarga la seua agonia a falta de que algú sàpiga posar-li fi. No deixem d'estar davant els únics, i últims, equips que van posar en dubte l'hegemonia imperant.

21 d’ag. 2012

! Esta lliga és una ruïna !

Hi ha qui no cessa en la seua obstinació d'afegir a manera de recurs literari això de la “lliga més mediàtica del món” a cada paràgraf que escriu, quan en realitat, caldria parlar de la lliga més monopolitzada mediàticament del planeta. Lluny van quedar aquells anys on les prèvies de la jornada eren extenses i abastaven amb interès els quatre o cinc partits més rellevants del cap de setmana. En l'actualitat les portades només ens parlen de la lliga de Tito i de Mou d'acord amb el reduccionisme al qual s'està abocant el producte. Qui no estiga massa posat en açò del futbol tindrà dificultats per a assabentar-se contra qui juga el seu Madrid o el seu Barça, ja que hui dia és complicat llegir el nom del rival durant les hores prèvies al encontre, i en les cròniques, si no és per a menysprear-lo per no deixar-se perdre, el susdit no és ni esmentat.

Mentre una legió d'afanats engalipadors encara intenten reanimar un producte mort a força d'eslògans i boniques frases freturoses de contingut, la realitat de la LFP no deixa de ser altra que la de mort cerebral. En tot el seu esplendor. I per a comprovar-lo no faria falta ni recórrer a la Premier League, eixe campionat al que solem acudir per a traure'ns les vergonyes, ni a la opulenta Bundesliga, la qual ens crida que arribar a l'utopia és possible. Ja campionats com el francès o l'italià, sempre obviats per eixa creença de superioritat que té el regne de la RFEF, es mostren per sobre dels clubs de la Lliga BBVA en la majoria d'aspectes, i en els quals no, amenacen amb fer-lo en el curt termini.

Maltractament al aficionat.

És possible muntar una lliga sense contar amb l'aficionat? pareixerá una obvietat respondre que no, però uns quants s'han obstinat a demostrar que sí, sí ho és, i es diu Lliga de Futbol Professional. L'únic ens en tota Europa que no té en la seua estructura orgànica cap estament que s'ocupe del seguidor, del consumidor. En Alemanya són estes associacions les quals s'encarreguen de controlar als directius, els quals les tenen en compte per a fixar els horaris, negociar les pujades/baixades de les entrades o establir amb la DFB acords comercials per a vores beneficiats a l'hora de facilitar el seu accés als estadis. Fins i tot les organitzacions d'ultres es reuneixen una vegada a l'any a Berlín amb la policia, clubs i federació per a establir pautes de comportament, fixar protocols d'actuació, proposar modificacions o millores en la llei i aprofundint en la relació de les parts en nom d'una millor convivència.

De forma pareguda ocorre al Regne Unit amb la federació d'aficionats. Encara que el punt interessant a Anglaterra resideix en els "Supporter's Forum” que lluny de referir-se a un fòrum de debat en Internet, és un òrgan compost per representants de la massa social i el propi club que es reuneixen una vegada cada 34 dies per a establir millores en les relacions, aclarir dubtes, fiscalitzar la gestió, expressar les seues inquietuds, pactar acords referents als preus de les entrades o fixar avantatges per a facilitar els desplaçaments, a més d'un sense fi d'aspectes varis.

Després de la conversió en SAD (ja no hi han vots) els aficionats en el futbol espanyol han passat a convertir-se en un subjecte passiu al que no se li para esment, sent maltractat de forma constant . L'oferta televisiva, juntament amb els horaris, és un dels casos més sagnants. Dos cadenes han pactat pujar els preus mantenint la mateixa oferta que anys anteriors. Canal+Liga costarà al consumidor 10 euros més respecte al curs passat, i a més, qui vulga gaudir de la màxima competició europea haurà d'abonar un extra de 6 euros al paquet que contracte.

La LFP pot presumir de tindre les entrades més cares del món, fins i tot en partits de segona divisió el cost dels tiquets més econòmics és superior al més baix trobat a Alemanya. A pesar de la crisi i de la desbandada en els estadis la reducció de preus ha estat testimonial. I això a pesar de contar amb un poder adquisitiu molt menor a l'existent en els països de la zona euro.

Davant esta obstinació per matar la competició en nom d'afavorir a dos clubs no és d'estranyar que l'afluència als estadis haja caigut en picat. En tot just deu anys la Lliga BBVA ha passat de ser la de major terme mitjà d'assistència a Europa a estar soles per davant del campionat italià, i no amb massa avantatge:

Bundesliga 44.214 espectadors per partit de mitjana – 2011/12
Premier League 35.800 espectadors per partit de mitjana – 2011/12
Lliga BBVA 26.230 espectadors per partit de mitjana – 2011/12
Sèrie A 23.459 espectadors per partit de mitjana – 2011/12

Al futbol anglès li perjudica l'escassa capacitat dels seus estadis (soles uns quants superen les 40 mil cadires d'aforament) encara que el seu recintes presenten tots una afluència superior al 80% de la seua capacitat cada jornada. Mentre en la lliga de Roures el percentatge amb prou treball arriba al 50%. És aterridor imaginar la xifra si el Bernabéu o el Camp Nou tingueren un aforament menor, i per tant, una assistència més reduïda als 78 mil espectadors que de forma habitual són capaços de concentrar.

Encara que s'ha tractat d'enganyar al·legant una millor exposició del producte en el mercat televisiu, la realitat és que el canvi d'horaris no ha servit per res. En el panorama europeu els partits coincideixen amb jornades de Premier League o Bundesliga, dos marques que tenen copat el mercat asiàtic i que registren audiències milionàries. Un canal xinès que pot oferir un Mallorca-Espanyol o un Newcastle-Tottenham a les 16 hores (Prime Time) per quin es decantarà? Es pretén abastar el mercat exterior o matar el mercat intern? Esta forma de vendre la LFP és massa pareguda a la mort com per a tindre-la en compte.

Es va acabar el maná del patrocinador públic

Assecades les arques públiques, arruïnat el futbol. La majoria dels mals existents en la gestió professional dels nostres clubs responen a tares estructurals que acaben afectant al patrocini. Històricament les marques nacionals han fugit dels clubs veient-se estos obligats a recórrer al pou sense fons que suposen les entitats públiques com única eixida a la falta d'ingressos. Les escasses marques privades – només s'han associat als grans – que han aterrat en la LFP han estat estrangeres, amb un entramat feble en un intent per establir-se en el mercat espanyol, el que fa que el seu desembors sempre siga escàs, retret, perjudicant fins i tot al Reial Madrid, que es sitúa a anys llum de conjunts com el Schalke, Sunderland, Liverpool o Wolfsburg.

Curiosament el patrocini més important existent en la LFP és el del Barcelona, que respon a una marca que no existeix en el mercat, al qual caldria tractar-lo més com una subvenció del govern de Qatar que d'un patrocinador pròpiament dit. Esta absència d'aposta de les empreses espanyoles – que prefereixen gastar-se els diners patrocinant equips en les grans lligues nord-americanes, a Alemanya, Mèxic o Argentina – ha deixat pas a la menuda i mitjana empresa, al negoci familiar, com única via d'ingrés – secundari – privat, que encara suposant un esforç encomiable per part d'estos, no deixen d'aportar ingressos reduïts i quasi testimonials per a les quantitats que es manegen en el futbol. Així no és d'estranyar que el nostre campionat siga el pitjor pagat de les grans competicions europees (11/12) :

Premier League 128 mlls patrocinis de samarretes – 6,5 mlls de mitjana/club
Bundesliga 121 mlls patrocinis de samarretes – 6,7 mlls de mitjana/club
Sèrie A 80 mlls patrocinis de samarretes – 4 mlls de mitjana/club
Lliga BBVA 62 mlls patrocinis de samarretes – 2,8 mlls de mitjana/club
Eredivisie 39 mlls patrocinis de samarretes – 2 mlls de mitjana/club
Lliga Francesa – 30 mlls patrocinis de samarretes – 1,5 mlls de mitjana/club

Gràcies a l'exposició d'un producte venut conjuntament al món a una marca li ix més rendible gastar-se 12 milions patrocinant al Aston Villa que pagar-li 4 milions al VCF per lluir en la seua samarreta. Així no sorprèn que 11 dels 18 clubs de la Bundesliga arriben o superen els cinc milions d'euros per patrocinador, o que a Anglaterra nou entitats arriben o superen els quatre milions i onze arriben als tres.

En la Lliga BBVA només el conjunt de Mestalla arriba o supera els tres milions per patrocini, i només Sevilla Athlètic trenquen la barrera dels dos milions. Si el FC Barcelona no haguera posat punt final a la seua política de no lluir patrocinador en la seua samarreta el nivell d'ingressos per este concepte en el nostre campionat estaria per baix de la lliga Holandesa.

Estes dades també es podrien extrapolar als ingressos televisius, on la lliga de Roures es situa en el furgó de cua. Amb el nou contracte signat per la Premier League el passat mes de juny en la 13/14 el club anglès que menys ingresse per este concepte superarà els 50 milions anuals.

Dos monstres que s'ho mengen tot

En el mercat intern Reial Madrid i FC Barcelona són inabarcables, però en comparació am els seus homòlegs externs comencen a minvar a passos engegantits. L'estratègia d'ambdós es basa en dos puntals que els fa estar per davant de la resta, de moment. Un és el repartiment televisiu, i altre, la laxa – per no dir inexistent – legislació interna de la LFP. Amb les regles en la mà tant merengues com culés no podrien jugar ni a Alemanya, França o Anglaterra, i ho farien amb dificultats a Itàlia – tant ells com la resta dels 18 clubs de la lliga – i de fer-lo, fa temps que hagueren patit un descens administratiu. En eixos campionats l'endeutament está controlat i l'esforç fiscal és terrible, inimaginable pensar que un club alemany puga deure 150 milions a hisenda i gastar-se 40 milions en un jugador. Recordem que el Rangers per un deute de 25 milions amb el fisco acabá desapareixent.

Ingressos totals que generen els clubs de les grans lligues:

Premier League 2.884 mlls / any
Bundesliga 1.796 mlls / any
Lliga BBVA 1.718 mlls / any
Sèrie A 1.553 mlls / any
Lliga Francesa 1.040 mlls / any

D'eixos 1718 milions que genera el nostre campionat, 945 pertanyen a Reial Madrid i FC Barcelona, el 55% del total. En la Premier, Manchester United, Chelsea, Arsenal i Liverpool només representen el 39% dels ingressos totals de la seua lliga. Encara que el percentatge més alt ho assoleixen en els ingressos per venda minorista i de llicències, on tant madrilenys com catalans es mengen el 80% dels 190 milions que genera la lliga espanyola per eixos conceptes. Esta falta de diversitat en els ingressos també està marcada per la nul·la professionalització dels clubs espanyols. En el nostre entorn soles pot dir-se que existeixen tres clubs i mig amb una estructura mercantil mínimament adequada.

Així no és d'estranyar que mentre a Anglaterra n'hi han sis clubs que superen de llarg els cent milions d'ingressos anuals (United 367, Chelsea 289, Arsenal 270, Man.city 215, Liverpool 206, Tottenham 187) a Alemanya quatre (Bayern 321, Schalke 212, Hamburg 187, Dortmund 155) o a Itàlia cinc ( Milan 235, Inter 211, Juve 153, Roma 148, Nàpols 115) a Espanya soles el VCF supera els cent (116) mentre Madrid i Barça trenquen la barrera dels 400 milions.

Això en quant a la nostra elit. La situació de la classe mitja-baixa és encara més esgarrifosa. Dotze clubs del nostre campionat estan per baix en ingressos que molts dels equips que conformen la segona divisió anglesa. Fins i tot els nostres representants europeus en la segona competició continental es veuen superats.

Dades de la temporada 2011/12:

West Ham 86 mlls → Sevilla 83 mlls
Birmingham 56 mlls → Athlètic 55 mlls
Middlesbrough 55 mlls → Espanyol 46 mlls
Hull City 45 mlls → Saragossa 35 mlls
Burnley 40 mlls → Mallorca 28 mlls
Reading 40 mlls → Reial Societat 28 mlls
Derby County 36 mlls → Sporting 29 mlls
Leeds United 33 mlls → Osasuna 26 mlls
Cardiff City 30 mlls → Màlaga 23 mlls
Leicester City 30 mlls → Getafe 26 mlls
Nott.Forest 30 mlls → Racing 23 mlls
Ipswich Town 21 mlls → Llevant UD 17 mlls

Encara que sent un grup molt més reduït en la segona categoria del futbol alemany també trobarem entitats que superen en ingressos a molts clubs de primera divisió espanyola. Esta superioritat financera no soles es queda ací. La League One (homologable a la nostra segona B) genera uns ingressos de 161 milions mentre la Liga Adelante tot just arriba a els 166. El campionat dels cent punts no deixa de ser una lliga de segona divisió per molt Ronaldo i Messi que existisca.

Hi ha futur?

La bona notícia és que encara hi ha marge de maniobra. La mala, que no existeix voluntat. I sense voluntat ni el més ridícul dels problemes té solució. De moment a RM i FCB els va bé venent a nivell global el seu clàssic, audiències milionàries per a un partit que exerceix de trituradora per a la resta de competidors, que moren silenciats davant la inexistència de la marca LFP. I encara que ambdós transatlàntics viuen còmodes i feliços en un miratge d'opulència la inversió agafa rumb a Anglaterra, Alemanya o Itàlia, per a rendibilitzar els seus diners en campionats amb major ràti i millor exposició global. D'esta madridistes i culés no s'escapen, encara que el bou els enxamparà més tard que a la resta.

Els presidents conformistes, eixos que callen perquè els prometen tres euros més del que guanyen en l'actualitat, si no redrecen la situació no a molt tardar hauran d'acontentar-se amb que els donen 1,5, perquè no valdrà molt més el producte que venen. L'economista, analista, escriptor i professor en gestió esportiva per la universitat de Michigan, Stefan Szymanski, té clar el futur del futbol europeu:

“La tendència ens indica que la Premier League va encaminada a arribar a les cotes de la gran competició nord-americana, aplegant al nivell de la NBA, un campionat a nivell global que arrossegue tant a aficionats com a marques. Només la Bundesliga està capacitada per a fer-li ombra, i juntes, estan condemnades a dominar el món. La resta de campionats, com l'espanyol, italià o el francès, quedaran reduïts a lligues-pedrera d'eixe gran producte global al que està disposat a convertir-se el futbol anglès.”

15 d’ag. 2012

Chinatown Soccer Club

En ple cor de Manhattan, envoltats per edificis de rajola roja, mentre clareja en la capital del món i els embornals de la ciutat escupeixen fum, un grup de bojos en açò de pegar-li patades a un baló abandonen els seus apartaments per a esquivar cues de taxis pedalejant bicicletes urbanes, creuant, cafè en mà, carrers encara deserts al ritme que els camions de repartiment espenten caixons replets de gel als comercis de marisc, tenint que evitar amb moviments de maluc a manera de ninja maldestre una legió de jubilats d'origen xinès assidus practicants del Tai-Chi que solen bloquejar l'accés al camp de futbol.

Són dissenyadors, publicistes o estudiants, ingenus recent aterrats en el món real amb una única obsessió, reunir-se per a jugar al soccer. Una aventura que els duu no en poques ocasions a haver de saltar tanques o reptar pel terra per a colar-se per una foradada tela metàl·lica quan l'encarregat municipal d'obrir les instal·lacions fa tard al seu treball per donar altra mossegada a l'enèsim donut. No importa si és estiu o hivern, si fa calor o un mantell de cinc centímetres de neu cobrix la gespa sintètica del camp veïnal, la necessitat de jugar una partida amb els amics abans d'entrar al treball són imparables.

Qualsevol visitant a la ciutat pot trobar-se'ls a les set del matí en ple cor del barri xinès, abillats amb estranyes vestimentes, coberts amb curiosos capells, apartant la neu amb pales, o regant la gespa per a expulsar la sequedat que la calor estiuenca ha incrustat entre els tepes. Amb barbes espantadisses i pintes estrambòtiques el curiós observarà desmanyotats malabaristes on ells veuen Zidanes i Rooneys que mai van ser descoberts per atrevits scoutings jugar finals de Champions League entre col·legues, mentre un grup de rodamóns, despertats pel soroll de la pilota contra el metall, intenten simular un Wembley entregat. Parlem dels xics del Chinatown Soccer Club, un invent entre quatre amics sense més pretensió que passar una bona estona que ha acabat derivant en una icona cultural en un dels barris més vius del món.

El que va començar sent un passatemps per a creatius de la zona, amants d'açò del “onze tios en pantalons curts corrent darrere d'un baló” ha acabat en una plataforma d'integració per a emigrants i nouvinguts al barri, en un moviment social que ha aconseguit mantindre en bon estat els equipaments esportius que utilitza mig barri per a major inri d'un ajuntament que ja amenaçava amb liquidar el pressupost que sustentava les pistes. Entre acudits sobre tipografies, critiques i adhesions sobre el nou color llançat al mercat per Pantone i anècdotes de clients cerrils nivell “m'agrada, però vull que el color negre, siga més negre” l'última jornada de la Premier o de la Champios es colen entre borses buides, sabatilles brutes i una taula repleta de menjar ràpid i olor a cafè.

La seua menuda seu en Lower East Side exerceix de monument a un moviment que ha transcendit fronteres i que ha convertit el futbol de barri, el partit entre amics, en art. Que es note d'on ix el club. El lliurament anual de premis posa el punt final a la temporada guardonant al roin que millor progressa, a les cames més fresques o el trofeu que emula el nostre Pichihi per al jugador que més vegades ha aconseguit traure la pilota fora del recinte, entrega que transcorre entre exposicions fotogràfiques o dissenys relacionats amb els partits i peripècies patides durant el curs realitzades pels integrants del CSC.

Tot i no competir en grans lligues, i tenint com únics espectadors a jubilats que passegen al seu gos i a borratxos trasnuitats, les equipaciones del club converteixen al Chinatown en el millor vestit de l'univers futbol. Tot elaborat, finançat i fabricat pels seus membres amb material comprat en els comerços del veïnat, treball que ha aconseguit cridar l'atenció de les grans marques fins al punt de que a Àustria i Sud-àfrica Adidas i Nike els van encarregar treballs amb temàtica futbolística per a exposar en els seus estands durant l'euro i el mundial per a convertir-se en un llibre editat.

Este grup de gent, que senten el soccer com a vital en un país on l'esport rei es juga amb un baló en forma de meló, ha aconseguit donar llum al futbol-creatiu, produint disseny amb la pilota com excusa, convertint el seu modest cau en una menuda galeria d'art on jugar al futbolí, veure partits europeus entre cerveses, organitzar exhibicions i conèixer gent del moviment per a major glòria del “mundillo”, que ja pot mirar-se en NY per a poder cridar tranquil·lament “veus com també sabem fer coses de persona normal com parlar de futbol?” mentre solidifiquen una amistocracia que retorna al pegar patades a un tros de cuir esfèric la seua aura més primigènia, en conjunció amb una vessant artística, creant així l'utopia perfecta.


La internacionalització del fenomen “Chinatown” està començant a arribar a Londres, Berlín o Viena, on clubs de recent formació com el Soho Warriors FC segueixen els seus passos integrant el urban-art en esta nova filosofia. Si visites Nova York i t'apeteix jugar un partit amb els xics del CSC soles has d'enviar un mail a coach@chinatownsoccerclub.com amb dies d'antelació i concretar una data, com a requisit hauràs de passar un examen per a demostrar si els teus coneixements determinen que eres un veritable afeccionat al futbol o no.

10 d’ag. 2012

No li toques els Haedos a Valdez

Donant-li minuts, és més probable veure'l amb el cervell penjant del seu occipital dret que apareixent entre els quinze màxims golejadors de la lliga. Valdez mai va ser de ficar gols, i potser tampoc davanter. A Bremen va coincidir amb una dupla irrepetible formada per Klose i Klasnic que el va portar en busca de minuts al segon equip, i tot i que aquell ballet perfecte que va construir Schaaf es va descompondre no li van deixar lluir el numero nou, el seu paper era altre.

El paraguaià és un d'eixos que va nàixer per al estrelat però que la vida es va obstinar a atrapar-ho en escenaris complicats. El seu fitxatge pel Dortmund va coincidir amb els primers alens d'un equip de púbers comandats per un entrenador boig. Aquell Borussia tenia futur, sí, però vivia a cavall entre la condemna pels excessos del passat i la construcció d'una nova identitat. Per exigències del guió Haedo va formar trident amb Zidane i Petric, caent a bandes, baixant a rebre i donant l'última passada, pegant-se amb els centrals per a que l'egipci entrara com una exaltació des d'arrere, fent el treball brut per a que el balcànic poguera traure a relluir el seu arc de Robin Hood e il·lustrar les portades del dilluns.

Eixe component tràgic ho va portar sempre a l'extrem, a manera de DNI pegat en el front. La seua tasca fora de l'àrea la va desenvolupar a la perfecció, sent la seua relació amb l'hàbitat del davanter pitjor que la dels Rupert. Atresora un talent ocult que el fa capaç de colar una falta directa des de 30 metres que desvirgue amb precisió de cirurgià l'escaire, i a continuació, fallar en la mateixa línia de gol a porteria buida, trencant-se el creuat si fa falta per a completar l'actuació. I tot en el mateix minut. Ell és així, tan enginyós per a assistir de taló com per a enviar-la fóra de l'estadi estant a dos centímetres del porter. Va nàixer per a que el batejaren Julio Salinas però els seus pares es van decantar per Nelson Valdez.

De tots els jugadors haguts en l'orbe, potser, ell, siga l'únic amb ADN Mestalla. Capaç del millor i del pitjor, amb un caràcter lluitador i una capacitat de treball que no soles li ha fet sobreviure als dos escenaris més exigents de l'Europa central, el Weser i elWestfalen, sinó a més fer-ho sent estimat pels seus partidaris. Este guaraní amb cara d'estar apunt de prendre la primera comunió posarà en peu l'estadi, si no arriba mutilat. Uns li xiularan per ser tan negat amb el gol, altres li aplaudiran per eixir en llitera amb la samarreta tacada per la seua pròpia sang. No entén el futbol d'altra manera.

És d'eixa classe de gent que es guanyen el seu sou, com aquells jugadors que sempre va tindre el València CF i que en els últims temps tant trobem a faltar. Perfecte per a ser parella de Soldado. Perfecte per a completar un bon equip e ideal per a educar a Alcacèr en absència de pressió.Encara que la seua alta intensitat sobre la gespa li fa assemblar-se més amb Feghouli o Guardado, jugadors que desgracien a qualsevol que es pose al seu costat fent-los creure que una espècie de Bilardo eixit del no-res els ha posat plom en les botes.

Als que agraden de veure a un lluitador realitzar l'enèsim miracle de la seua carrera abans que a Messi anar-se'n de set defenses i col·locar-la amb un subtil toc sabran apreciar el treball d'un jugador sense molt de gol però sobrat d'ofici i amb la sang calenta.

Ací, des de ja, ho adoptem com a mascota. sempre hem sigut molt de jugadors maldestres amb possibilitats.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...