29 de juny 2010

Col·lecció Ballsaal.

Sempre s'ha dit que hi ha gent per a tot, fins a per a comprar un manyoc de pèl de Rudi Völler. Eixe és soles un dels curiosos objectes que es mostren en la web de Ballsaal, una recopilació de relíquies dels mundials que se'ns presenta com museu popular de la FIFA, a l'espera de que l'organisme oficial trobe l'ubicació perfecta per al seu, la seu valenciana del qual va quedar perduda dins de la corruptible trama encapçalada per Ángel María Villar.

La copa amb la qual
Pele va beure whisky per a celebrar el seu primer èxit mundialista a Suècia o la col·lecció de xeringues amb les que el professor Franz Loogen vitaminá als amateurs futbolistes alemanys en la final de 1954 són alguns dels objectes més sinistres que es poden trobar. Potser el menys extravagant siga el manyoc de pèl que conté la salivada que va patir Rudi Völler en la copa del món de 1990 per part de Frank Rijkaard. Per dos vegades el talentós holandès va regar la cabellera del tanc alemany, una d'elles amb regal, del qual soles va poder desprendre's una vegada en el vestuari gràcies a l'ajuda d'unes tisores.

Algú recordarà el mundial del 82, el de
naranjito, per a molts el més freake de tots els temps. Aquella vesprada en Pucela on un sultà va paralitzar un parit dóna fe d'això. Patrick Battiston va protagonitzar , possiblement, el major esglai d'aquella copa del món. Un xoc contra Schumacher, porter alemany, en el partit disputat en l'actual Ruiz de Lopera, li va ocasionar el trencament d'una vertebra i la perduda de diverses dents. On anaven a estar semblants espècimens si no és en la col·lecció de Ballsaal?. La topetada li va valdre al guardameta una targeta groga, un esglai i uns mesos de constants amenaces de mort per part dels seguidors francesos.

Tampoc es just vendre la col·lecció de relíquies com una cosa escabrosa, també conserva medalles, la gorra de
Yashin i fins i tot un tros de la porteria en la qual es va marcar aquell gol fantasma en la final de Wembley en el 66. Però si es de veres que lo que diferencia esta col·lecció privada de tantes altres són les rareses que atresora.

Un dels objectes més graciosos que es pot trobar és el pendent d'una de les amants de
Cruyff, o això es va dir en el seu moment per part de la premsa. Després de la victòria davant Brasil en el mundial del 74, i la posterior classificació per a la final de la copa del món, per primera vegada en la història dels tulipans, es va muntar una festa , una gran festa, en la qual van tindre cabuda tota classe de senyoretes. Una foto del moment va anar a parar a la premsa holandesa, que va descriure amb gran atií l'ambient que es vivia en el jardí d'un apartat xalet de luxe: “Alcohol i dones nues en la celebració de la selecció holandesa”.

La dona de
Johan va cridar airada a l'endemà a l'hotel amenaçant amb el divorci si el seu idolatrat marit havia ossat caure en les arpes de la luxúria. El jugador sempre va ser un sant, fins que una intrèpida netejadora va trobar entre les sabanes del talentós davanter, el pendent d'una famosa pèl-roja, model alemanya, present, com es pot comprovar en les fotos publicades, en la festa.

Encara queda molt per a conèixer que estrany objecte recalarà en esta col.lecció com representant del mundial de
Sudàfrica, però el que si sabem és que en 2006, en l'estadi del Colònia, Stephen Appiah es va deixar oblidat en la seua taquilla un ninot de vudú amb el qual pretenien imposar-se a la selecció Txeca.

La peculiarirdad d'este invent resideix en la seua exposició. Estos dies es pot visitar a
Alemanya, ultima seu mundialista. Dins de quatre anys tocarà Sudàfrica, mentre la copa del món s'estiga disputant en altre lloc. Qui sap si en el futur el bigot de Soler , la calba de Llorente o l'amortització de Fernando acabaran en una col·lecció privada tan peculiar com està. Este VCF dóna per a això i molt més.

26 de juny 2010

La guerra groga.

Un polp, anglès de naixement però criat a Alemanya, es dedica a pronosticar els partits de la selecció germana, fins al moment té un 100% d'encerts. Si es menja la clòtxina que porta la bandera contrària, significa que Alemanya guanya, si es menja al mol·lusc patri, la deutchland perd. El pronòstic de vuitens davant els anglesos ha sigut favorable per al conjunt de Joachim Löw. Realment no estem davant res extravagant, comparat amb el que han fet alguns jugadors de la selecció.

En els mesos previs al mundial es van llançar tot tipus d'anuncis, molts d'ells catalogats baix la publicitat viral, i altres simples campanyes de màrqueting acollint-se a la nova moda de l'humor publicitari, en eixe aspecte
els anuncis de Rooney, es duen la palma. Altra història es el que van realitzar per a Bild, diari de tall sensacionalista, alguns jugadors alemanys. Disfresses tribals, i espantalls varis sense massa sentit, una campanya publicitària que encara ningú entén, però que ha resultat molt rendible.

A tot açò el mundial avança, ens trobem en vuitens amb un duel gran, amb dos clàssics, anglesos VS alemanys. Una rivalitat política nascuda a la calor de la postguerra i acuitada després del mundial del 66, on es van oblidar els afers polítics per a substituir-los pels esportius. Aquella final també va portar una rivalitat mediàtica. Sensacionalistes Vs sensacionalistes.

Els emparellaments entre els dos combinats ha arrossegat sempre una guerra entre tabloides capitanejada per
The Sun i Bild, autors dels sòlids fonaments que donen vida a este lucratiu circ. En el passat va ser una batalla bruta, falta de tacte. En l'actualitat, afortunadament, l'ironia, l'humor i la sàtira han substituït a les acusacions gratuïtes d'orgies entre companys de concentració, consum d'estupefaents i altres salvatjades que s'utilitzaven per a atacar als integrants dels dos equips.

En esta ocasió qui va obrir foc va ser
Pat Seehan, director del The Sun, que a través del seu Twitter es va queixar: “Altra vegada Alemanya”. El tabloide britànic és famós pels seus titulars cridaners i feridors, no va defraudar: “Anglaterra soparà salsitxes en vuitens”, article que va acompanyar amb un detallat quadre estadístic per a reflectir la superioritat dels britànics en els llançaments des del punt de penal, que és com solien acabar els enfrontaments entre ambdós combinats cada vegada que s'enfrontaven en una fase final. Bild no es va quedar arrere: “Capello va redactar la seua carta de dimissió sabedor de l'encreuament en vuitens, Löw, va acceptar signar-la el diumenge a la nit”.

Després de la golejada per 4-1, l'atenció en el sector angles es centrarà, com no, en l'arbre genealògic del linier que no va donar com vàlid el gol de Lampard. Qualsevol drap brut que amague en el seu calaix serà sobrexplotat, sense compassió, sense cap vergonya ni estupor, exagerant el mínim detall al que pugen agafar-se amb tal de crear una història. El punt més àlgid d'esta estranya rivalitat entre sensacionalisme va aplegar en Itàlia 90, on els dos països es varen vore les cares en semifinals. Anglaterra amb Gascoine era tot un filó , un símbol de la guerra groga. Klinsmann i els rumors sobre la seua orientació sexual va ser el contrapès britànic als atacs alemanys.

Encara que no te res que vore en la cruenta batalla entre sensacionalistes, un accident comès per la BBC pot reobrir la caixa de trons. El canal públic te la costum d'escriure les lletres dels himnes nacionals quan sonen durant els partits en el seguiment on-line que fa a traves de la seua web, el passat diumenge, m'entres escoltaven l'himne alemany, diuen que accidentalment, es va colar la tercera estrofa del himne nacional de l'alemanya nazi. Una errada que ja va escometre la TV Suïssa durant l'eurocopa i que va alçar una gran polvorera entre els dos paisos.

24 de juny 2010

Kiwi revolution.

Després del partit davant Itàlia milers de samarretes impreses amb el resultat (Itàlia 1-1 New Zeland) abarrotaven els mercats. Nova Zelanda havia aconseguit un èxit sense precedents en la història dels mundials. Per primera vegada el soccer era portada en els medis informatius de tot el país, superant al rugby i al cricket. New Zeland Herald, el diari de major tirada en l'arxipèlag, va titular en portada: “Herois, volíem un resultat, vam obtindre una victòria”. L'empat davant el campió del món ha revolucionat Wellington. El resultat també va donar pas a l'eufòria, la WM-Studio, la major cadena de ràdio, va abusar de la famosa ironia neozelandesa: “Els campions del món deurien aprendre de la 78º selecció en el rànquing de la FIFA”.

Per primera vegada en els pubs els partits de futbol del mundial s'han pogut veure en directe, neòfits en la matèria comencen a mostrar interès pel quart esport nacional. Una victòria davant
Paraguai classificaria als All Whites per a vuitens de final per primera vegada en la seua història. Nova Zelanda es prepara, amb la seua habitual prudència, per a viure una nit històrica: “No estem davant un partit amistós, ni el que va passar davant Itàlia va ser ciència ficció, que els All Whites es puguen classificar per a vuitens és una realitat”, comenta Martin Devlin, un famós presentador esportiu en el suplement d'esports del Herald. En Auckland Domain, un dels parcs més grans de les illes, ja estan instal·lades les pantalles gegants per a poder vore el decisiu encontre davant Paraguai. Fins ara soles les fites dels All Blacks en els mundials de rugby havien aconseguit mobilitzar a tanta gent. Per primera vegada en la història el soccer ha deixat de ser l'esport dels immigrants.

Steve Summer, capità de Nova Zelanda en 1982, fins a 2010 l'única participació del país en un mundial, ha eixit de l'anonimat per a convertir-se en el nou rostre conegut de l'esport nacional. Si els All Whites aconsegueixen el seu passe a vuitens noves samarretes inundaran el país de nord a sud amb un nou lema. L'èxit convertirà a joves desconeguts, que es van marxar a Estats Units o Anglaterra amb tot just 14 anys per a jugar en el millor futbol del vell continent, en els primers esportistes neozelandesos de la història a superar en fama als jugadors de rugby , cricket o vela. Encara que 16 integrants de l'equip nacional desenvolupen la seua labor professional al Regne Unit, com el cas de Crhis Wood (20 anys), davanter del WBA, la resta de components de l'equip són futbolistes amateurs, com Ivan Vicelich, que igual que el segon porter, competeixen en la semi-professional lliga nacional.

23 de juny 2010

L'altre mundial: la zona zero.

El mundial en el país sud-africà no està sent igual de rendible per a tot el món,igual que no a tot el món li interessa. Limpopo, un àrid enclavament a 15 quilòmetres de la frontera amb Zimbabwe, és una mostra d'això. Un extens terreny esquitxat de grans ranxos en mans del poder blanc, molts d'ells nouvinguts d'Europa. Qui segueix el mundial a Limpopo?, com declara a Bild un vell carnisser alemany, natural d'Stuttgart: “Ací el futbol segueix sent l'esport dels pobres.” Així queda reflectit en la taverna del menut poble que abasteix als atrafegats grangers. La TV està encesa, com cada nit, retransmetent un partit del mundial. Els clients, departeixen en la barra del bar sobre Rugby, maquinària i armes, la nova temporada de caça està apunt de començar. L'única persona que té l'ull pegat al televisor, quan el treball l'hi permet, és un cambrer de 27 anys de raça negra natural de Soweto.

En
Rustenburg estan jugant Nigèria i Grècia. Les àguiles són els grans rivals del futbol sud-africà, en part pel seu gran historial futbolístic, historial que els ha servit per a humiliar sempre que han pogut als Bafana-Bafana en els seus múltiples encreuaments en la copa d'Àfrica. A 25 quilòmetres de l'estadi, en Luka, un poblat xabolista que tot just fa uns anys va adquirir el títol de pedània, una trentena de majors, asseguts en cadires de fusta, estan seguint amb interès el partit. Darrere de la casa de la joventut, es troben els escassos xiquets alliberats del treball infantil jugant al futbol, sense cap interès per l'encontre que retransmet la TV nacional. La sida, la pobresa i la sobre-explotació és el principal tema de preocupació en el suburbi.

Lluny d'allí en Johannesburg, una vaga de membres de seguretat de l'organització està creant un caos. Molts aficionats danesos i holandesos queden atrapats en un enorme embós que els obliga a perdre's gran part del partit. Una subcontrata que té signat un acord amb la FIFA és la responsable de la seguretat. Joves de 25 anys, generalment de raça negra, són els triats per a realitzar el treball. Un bon negoci. En pocs dies la realitat sud-africana va assaltar la copa del món. Als empleats els van prometre 500 Rands de sou (50 euros), soles estan cobrant 120, treballen una mitjana de 6 hores més de lo que marquen els seus contractes, quedant privats d'un descans per a poder menjar en la majoria de casos. Maptiso, un jove de 25 anys ha sigut notícia en Sudàfrica. Orfe des dels 14 anys, ha de treballar per a mantindre a les seues germanes. En el mundial va veure la seua gran oportunitat. La vaga de membres de seguretat li va costar el treball al 80% de la plantilla. Un dia després, més de 200 persones estaven ocupant el seu treball per menys de 20 euros al dia.

La FIFA es desentén de l'assumpte, estan més preocupats en dirigir a la policia nacional i evitar que els centenars de llocs de venda ambulants que envolten els estadis facen el seu negoci. Tones de material confiscats tots els dies, famílies senceres que es queden sense possibilitat de guanyar un grapat d'euros que els permeta menjar. Per a poder vendre dit material els venedors han de pagar un cànon a l'organització de 1500 Rands, una xifra inassolible per al 70% de la població sud-africana. Encara que d'aconseguir-lo, el benefici obtingut de les vendes no arribaria a eixa xifra. Vendre productes baix llicència oficial soles li està permès a la FIFA, la veritable entitat que està realitzant un negoci rodó a Sudàfrica. L'afluència de visitants europeus és escassa, no s'han cobert les expectatives. El mundial està començant a suposar una despesa per a les arques publiques, un pas enrere en els drets laborals dels joves sud-africans i altra oportunitat perduda per a les classes més desfavorides.

22 de juny 2010

L'altre mundial: Lo puto gall.

No fa falta ser un entés en futbol, ni tan sols francès, per a saber quina és la veritable raó del fracàs de França en este mundial. La culpa la té Baltasar, un gall, mascota apòcrifa de la selecció. Manolo el del bombo no és un personatge únic en el món, cada selecció té el seu particular freake. França s'enorgulleix de Clement Tomaszewski. Un francès d'origen polonès que duu 25 anys seguint als bleus per tot el món..amb el seu gall.

Lo que va ocórrer en les graderies durant el primer partit del combinat de
Domenech era un presagi. Clement com bon oportunista va aconseguir saltar-se les normes de la FIFA, prohibit entrar animals a l'estadi. Baltasar i ell com en els últims quatre mundials i tres eurocopes, van ocupar el seu lloc entre els aficionats. Els sud-africans prompte es percataren de la discriminació, a ells se'ls va prohibir entrar al recinte amb els seus galls de color verd i groc en el partit inaugural davant Mèxic. La venjança estava cantada. Van començar a sonar les vuvuzeles.

Segons pareix l'infame instrument de fabricació xinesa, no soles molesta als insulsos éssers humans, sempre queixant-se davant qualsevol soroll, sinó també als animals.
Baltasar va embogir després de ser assaltat per tan ensordidora cridòria. El gall va començar a botar sobre els caps de la gent. Resultat, quasi desplomat i a punt de ser assassinat. !Escàndol en les graderies!. Els acomodadors, que estan de vaga soles a estones i en hores impars, es percataren de l'assumpte, i van actuar amb diligència. Baltasar i el seu amo van ser expulsats del mundial, com Anelka. La FIFA va prendre nota i al pobre Clement se li va prohibir accedir a l'estadi en el segon partit..persones si, animals no, van al·legar els responsables de l'organització.

Es pot imaginar a
Manolo sense el seu bombo.? Si Clement no va amb el seu gall al braç, no és Clement, i molt menys és francès. Com bon company este peculiar personatge és va negar a accedir al recinte sense la seua mascota preferida. La derrota davant Mèxic era un fet abans del inici del encontre. Baltasar és un gall jove, i des de que va substituir al seu pare en el càrrec, França ha aconseguit els millors èxits de la seua història, Mundial, Eurocopa, Confederacions i finalista al mundial d'Alemanya. Lo que es diu ser un gall amb sort. Després de l'eliminació virtual dels bleus, Clement i Baltasar estan ja a casa, lluny de la cridòria sud-africana. El futur de l'animal és incert, encara que pareix ser, que la salut mental del gall ha quedat prou tocada després del quasi linxament patit en el seu primer partit africà. El fracàs de Domenech estava cantat per un gall des del primer dia.

L'altre mundial: Pyongyang

L'altre mundial: Pyongyang.

Els escassos occidentals que han aconseguit endinsar-se en Corea del Nord afirmen que el trajecte de Seül a Pyongyang és un lent transitar cap als anys cinquanta, un tètric exercici de viatge en el temps. Les poques notícies que han transcendit més enllà de les militaritzades fronteres són esborronadores. En les escoles de primària l'única cosa que s'ensenya als xiquets que poden gaudir d'escolarització és la vida i miracles del seu líder. L'esquizofrènia del règim arriba a cotes surrealistes. Els únics llibres que tenen autorització per a ser publicats són aquells que parlen de Kim-Jong-li, del seu pare o de la guerra contra els americans. Els adolescents nord-coreans no coneixen cap personatge de ficció. L'omnipresent líder, ocupa tot l'espectre literari que es pot consumir al llarg de tot el país.

Tindre un aparell de televisió a casa és un luxe. Soles les classes altes afins al règim poden posseir amb total llibertat i sense por a represàlies un vetust aparell dels anys setanta, això si, d'importació xinesa. En les poblacions rurals, existeixen les televisions comunes, on el poble sencer es reuneix en un recinte públic després de la dura jornada de treball per a relaxar-se. Dins d'eixa onada de bogeria sense fre està inclòs l'equip nacional. La federació norcoreana també es va dur en la maleta l'aïllament. Un agent secret per cada jugador i membre del cos tècnic acompanya l'expedició. Els seus jugadors no poden acudir al bany, ni abandonar les seues habitacions sense permís.

El govern va contractar prop de 1200 actors xinesos per a que exerciren d'aficionats en les graderies dels estadis mundialistes. Tots convenientment abillats amb xandalls i gorres oficials, el valor de les quals en el mercat intern seria inaccessible per a la majoria de la població. El control de Pyongyang sobre les vides dels seus ciutadans és tal, que fins hui els aficionats al futbol d'aquell país no havien pogut veure un partit en directe de la seua selecció. L'encontre davant Brasil, temerosos d'un ridícul històric, va ser retransmès amb quatre hores de retard, temps suficient per a editar les imatges i vendre una derrota honrosa del seu combinat.

No ha transcendit si la televisió pública va respectar el timing del partit o si va vendre el gol de la seua selecció com l'empat a un. La bona imatge oferida pel seu equip nacional va embravir als funcionaris del partit. Si amb Brasil s'ha caigut amb honor, davant Portugal es pot fer història. Després del 2-1 en la TV coreana no s'ha fet altra cosa que recordar el mundial d'Anglaterra 66, on es va aconseguir l'única victòria fins al moment del país en una cita mundialista. Amb quatre punts el combinat comunista va accedir als quarts de final, on va arribar a guanyar per 3-0 en la primera part a Portugal. Desprès de la represa, Eusebio es va encarregar de solventar la papereta posant el definitiu 5-3. L'orgullós règim va decidir a ultima hora oferir en directe l'encontre davant els portuguesos, com reedició d'aquell històric partit. El primer match en directe oferit per la cadena publica en la seua història ha finalitzat amb un 7-0 en contra. Una afronta per a la propaganda del règim, molt preocupada en vendre com seus els èxits de la seua selecció.

Es difícil que Corea del Nord patisca una deserció abans de regressar a casa. Tae-Se està sent temptat per diversos equips de la Premier anglesa, entre ells el West-Ham i el Blackburn. És impossible que el govern concedisca permís al jugador estrela del país, i un dels símbols més polititzats en els últims mesos. Encara que el simple fet de la temptació ha obligat a doblegar la vigilància sobre ell i alguns companys més. La crueltat del règim és superior a la seua bogeria. Qualsevol jugador que deserte, sap que la seua família, amics o qualsevol que tinga una estreta relació amb ell patirà les conseqüències, i en aquell país, desertar és sinònim d'execució per traïció. L'absència de l'acusat implica directament als familiars més propers per linea sanguínia. Son presoners.

19 de juny 2010

No tinc res que dir en temps de calor




























Per al que està buscant com un boig lo de "El mal perdre alemany" regirant-lo tot i buscant via Google a vore que troba, ahí el te, soles va ser un error trastejant amb el codic del blog. Que ho disfrute. I a qui no linteresse, en Twitter continuaré rajant, per a matar el temps.
En Coses de Futbol: Baraja, com Kempes.
Futbol desprès del mur: Història d'un arbitre, Futbol Kult St.Pauli, Revolució anglesa
Equips de llegenda: Robin Hood, rei d'Europa , B. Mönchengladbach.
the manager: Don Revie.
Mi querido tiburón: L'eterna crisi del València, Nou Mestalla:El mort dona la cara, El dia que van morir les grues, Deloitte ens pinta la cara.
Ball de torrent: Quiquisme mediàtic Vol.2, El mal perdre alemany.
segons el meu parèixer, eixes son les millors entrades al blog esta temporada.

18 de juny 2010

Sentimentche.com 5º Aniversari



Hui un xicotet racó de valencianisme rebel compleix cinc anys de vida en la red. Felicitacions a Sentimenche.com i als ganyans que ho fan fet i ho fan possible. No tingau en compte les últimes imatges que es veuen en el vídeo.. a pesar de tot son bona gent i totes eixes coses.. amb lo que ha costat de criar que anem a fer, se'ls vol igual.

10 de juny 2010

El club de la comèdia.

Va començar altre estiu a València, i altre estiu amb follons en els despatxos que ens toca patir. Difícilment este siga el més caspòs de tots, però entra en dura competència amb els seus antecessors. El propi president ja va fer el ridícul fa una setmana justificant la marxa de Fernando per motius econòmics, quan l'estalvi substancial del seu cessament suposa el 0,1% del pressupost anual del club, i máxime quan la contractació de Martin Vila com director de l'escola es va menjar la quantitat estalviada.

Vist l'error estratègic prompte es van afanar en filtrar als seus plamers a sou allò de que el bo de Fernando era un mal professional, poc treballador. Soles un neci esperaria que estes filtracions que atempten contra l'honorabilitat d'una persona no tingueren resposta per part de l'afectat. I en eixes va aparèixer ahir l' ex director esportiu. La seua compareixença li ha reforçat com a persona i professional.

La replica per part del club va ser esperpèntica, però molt aclaradora. Per a començar, no es va desmentir a l'exdirector esportiu, solament van fer de forma publica el que duien dies filtrant a la premsa. Intentar desprestigiar la seua labor professional. Cap de les afirmacions sobre els amiguismes i el nepotisme pel qual es regeix l'escola i el club des de l'arribada de Martin Vila i Llorente van ser matisades, ni tan sols desmentides. La segona lectura és molt evident, doncs van demostrar que cap dels presents té personalitat alguna, com va manifestar l'ex-director esportiu. Javier Gòmez, un personatge que va aprofitar les seues 24 hores de president per a posar-se un sou de 420 mil euros nets, va acusar a Fernando de voler soles lo millor per a ell i no per al club. Es qualifica per si soles.

Una escena dantesca, després d'anunciar que no anaven a acceptar preguntes dels periodistes allà presents, el vicepresident va llegir un comunicat que no va redactar ell, defensant el treball d'un president que es va amagar. Segons pareix els gestors a sou de la nostra caixa amiga no tenen molt clar quines són les funcions d'un director esportiu. Acusar-li de no viatjar és quant menys ridícul. Monchi fa anys que no ix de Sevilla, i Beguiristáin no es mou del seu despatx des que va deixar de jugar al futbol. Eixa tasca, la de pentinar el mercat i realitzar viatges, recau sobre la xarxa d' scouting, coordinats pel secretari tècnic. Ells són els obrers, pretendre que l'arquitecte baixe a l'obra per a alçar parets és com a mínim risible. Altre assumpte són els medis. El pressupost de la secretària tècnica és ridícul, però ho son més les carències logístiques. El Sevilla té contractades prop de 20 persones per a seguir jugadors i pentinar el mercat, en el VCF, després de la marxa de Fernando, soles són tres.

Els que acusen al director esportiu de no viatjar, incomplint amb la seua obligació, són els mateixos que no s'han mogut de València en mesos, eludint la responsabilitat que comporta el seu càrrec. Fa un temps vaig parlar sobre l'assumpte de l'associació de clubs europeus, reunió en la qual es debatia el futur del futbol continental, aprovant la disposició del Fair-Play econòmic de la UEFA. A eixa reunió, a la qual van acudir els màxims representants dels clubs europeus per a tractar assumptes financers, el VCF va enviar a Bruixola, relacions publiques, mentre J.Gomez es va quedar a casa, i el president va preferir assistir a una penya per a fer demagògia barata. Dit article va crear malestar dins del club, lo que va provocar que Damià, probablement obligat pels al·ludits ( o això vull creure), dedicara un parell de dies de la seua vida a buscar-me per tota València a través de tercers. Mai em va contestar.

Sempre és fascinant observar com un club amb les necessitats que té este València, tinga uns dirigents que estiguen més pendents del que es diu d'ells que en treballar per a solucionar els problemes que tenen entre mans. El Liverpool porta tot l'any viatjant pel golf pèrsic buscant inversors per a reprendre les obres del seu estadi. L'Atlètic de Madrid va viatjar Dubai buscant empreses interessades en finançar la construcció de la nova Peineta. Inclús el Màlaga va anar a Qatar en busca d'un comprador per a salvar al club de la desaparició.

Fly Emirates va anunciar fa un mes la seua intenció d'instal.lar-se en Espanya a traves d'un gran patrocini esportiu. Algú ha cridat per a vendre la marca VCF?. Quants viatges a fet el VCF per a trobar comprador per a les paracel.les o per a vendre el naming del nou estadi i poder reprendre les obres?. El club ahir va fer el ridícul, una vegada més. I per a postres, va aparèixer Rita. Per a deixar-los amb el cul a l'aire?. Probablement.

2 de juny 2010

Benítez, un lleó gai i Llorente.


Mira'l!, Benítez és feliç, i balla per això, ell està fora de perill en el seu Liverpool pre-natal fardant de Copa d'Europa, lluny d'inferns i bogeries permanents, lluny del càntic que encara Mestalla li dedica tots els dies. “Benítez vete ya”. Des de que l'afició ho va tirar de València, l'home és feliç, balla, engreixa, guanya champions.... i soles Anfield, si creus el contrari és que has patit una al·lucinació, és l'únic estadi del món que li canta a un entrenador, i és més, és l'únic que li ha cantat alguna cosa a Benítez que no siga que se'n vaja. Benítez va fugir d'ací perquè la gent li odiava. Per això el xicotet hàmster madrileny bota d'esta manera, perquè és lliure, lliure de Mestalla, de Llorente, de Bancaixa, de l'estupidesa convertida en dogma!!!.

Ara parlem de tu: Eres dels que "El ataque de los tomates asesinos" lluny d' acollonar-te, te va provocar un atac de riure?, eres dels que has distingit i classificat les diferents classes d'embotits que apareixen en la pel·lícula de cult “Posesión Infernal”?, vas ser dels que es va burlar de Arrabal quan posseït per una divinitat va anunciar allò de “El Milenarismo ya está aquí”?, si eres d'eixa classe de gent, este no és el teu lloc. Però potser si el de la teua mare. Si tens por que la mare sigua venuda per un calb sense escrúpols, apunta-la!!.. protegeix-la contra Llorente, que mare soles n'hi ha una (o dos).

Per contra, si escoltar la paraula Bancaixa te provoca suors freds, si vas pel carrer i no pares de mirar cap enrere perquè et sents venut, si li demanes a la teua mare totes les nits que mire baix el llit per si n'hi ha un calb posseït que pretén que signes un contracte de compra-venda, és perquè tu també tens por que Llorente et venga. Associat, este és l'únic lloc en el que el teu culet estarà protegit de qualsevol transacció.


Si ja has salvat a la teua mare de Llorente o si eres dels que s'han salvat a si mateixos de ser venuts per Pelatum, tens temps per a vore el vídeo de suport a Anglaterra en el mundial. I que té a vore això amb allò altre? pues res, però com l'estiu ja està ací, la desil·lusió per este València supera les xifres de l'atur, i no tenim res que dur-nos a la boca, almenys passes uns quatre minuts simpàtics veient a un lleó gai i a tres xiques play-boy cantar-li a Rooney.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...