27 de des. 2012

Entrevista vintage: Eizaguirre

Si algú té culpa en esta ciutat de que a Mestalla acudisca tan alt percentatge de dones a l'estadi eixe és Eizaguirre, responsable de que en les entranyes del estadi legions de fèmines s'amuntegaren per a veure'l desfilar pels seus freds túnels. Eizaguirre va ser més que un gran porter, fou tot un símbol de la crònica rosa en dies on esta no existia com a tal. Alegre per naturalesa va ser pilar fonamental d'aquell equip de postguerra que més enllà de les seues habilitats al terreny de joc també era temible fora d'ell. En temps on els hostals tenien el bany al final del corredor personatges com Asensi es convertien en el terror de les hostesses, atemorides de que aquell jugador abillat amb una sola tovallola lligada a la seua cintura els presentara l'estàtua de la llibertat sense necessitat d'agafar avió algun. I Gorostiza... ai, Gorostiza...

Més enllà de llegenda, el donostiarra també va deixar relats. El cotxe que li va vendre a Puchades abans de la seua marxa a Sant Sebastià es va convertir en protagonista de milers d'anècdotes e històries mai contades, fins a simbolitzar una època, aquella on a l'entrada de València s'amuntegaven els curiosos per a veure arribar a l'estadi a Tonico i uns quants més d'aquell equip replet de suecans al que les altes instàncies mai van deixar guanyar una lliga, per molt que estos ho intentaren.

Però l'estada d'Eizaguirre a València no va ser plena, va començar amb dolor, es va establir per casualitat i quan pareixia assentar-se un enfrontament amb Cubells ho va dur de tornada a la Reial Societat sense temps per a acomiadar-se, encara que un precís homenatge temps després li va retornar els honors i el reconeixement que aquell xoc de trens li va llevar.

Coincidint amb la visita del equip a la seua terra el diari LEVANTE-EMV li va realitzar una entrevista a principis dels anys setanta que ara rescatem, i on desvetla algun detall interessant.

***
Ignacio Eizaguirre ha sido uno de los mejores porteros que ha dado el fútbol español. Sin duda, el mejor que ha tenido el Valencia CF en todos los tiempos. Puede que cada 25 años nazca uno como él, mejor, quizá, va a ser difícil. Ignacio lo tenía todo: desde una pinta fenomenal, de atleta de formidable presencia, hasta... todo. Reflejos, colocación, intuición.. por eso le metían goles tontos. Era el delantero el que se equivocaba y la pelota entraba por donde no debía entrar...

La primera vez que vi a Ignacio Eizaguirre fue en el campo de Vallejo, en una eliminatoria de copa entre el UDLG y la Real Sociedad. Les aseguro que en aquel viejo campo, aun con los grandes edificios allí ubicados, precisamente donde triunfó Ignacio por vez primera en Valencia, todavía debe haber gente aplaudiéndole. La segunda vez, días más tarde, en Mestalla, el Valencia eliminó a la Real a duras penas a causa de la fabulosa actuación del guardameta donostiarra. A punto estuvo de pararle un penalty a Goiburu. Y también creemos que hay gente todavía aplaudiéndole.

Aquel gran portero no podía escapársele a Luis Colina. Ni tampoco un interior, menudo, rapidísimo y fuerte llamado Epi.

Yo llegué a Valencia – nos puntualiza Ignacio Eizaguirre – gracias a la gestión de aquel genio de los fichajes llamado Luis Colina. Mi padre dio palabra a Colina de que si la Real accedía al traspaso, iría al Valencia. La Real no quería, pero quizá sabría que tendría que traspasarme. Vino a verme Alberto Maluquer, en nombre del Barcelona, y Armet Kinké para fichar por el Real Madrid. Por fin, firmé por el Valencia y estuve un año sin jugar aquí porque la Real me declaró en rebeldía. Por fin, accedió al traspaso y pude debutar.

¿Recuerdas tu debut?

El 21 de Diciembre de 1941 en Chamartín: Madrid 5, Valencia 3. Era el último partido de la primera vuelta de la Liga. Mi gran amigo Alday me metió tres o cuatro goles. Acusé la inactividad. Y, claro, Ramón Encinas, el entrenador, puso otra vez a Pío. Por esos cinco goles me llevé uno de los mayores disgustos de mi vida. Cuatro partidos después, el Valencia fue a Bilbao y yo también fui con el equipo para ver a mis padres, que residían en San Sebastián. Mi padre era carnicero y nos regaló una buena cesta de 'llonganises', 'botifarrons', etc. Pío – que era un tragón – 'pegá una fartá' tremenda y el día del partido contra el Athletic tenia 39 de fiebre. Y me pusieron, ganamos 2-3 y hasta el final de aquella Liga sólo encajé 14 goles en 10 partidos, incluidos los de San Mamés, claro.

Fue la temporada en la que el Valencia quedó campeón de Liga por vez primera en su historia.

La alegría de ganar la Liga me compensó el disgusto de mi debut. El Valencia batió todos los récords: 40 puntos en 26 partidos, 85 goles a favor, 39 en contra, 18 partidos ganados, 4 empatados y otros cuatro perdidos. Sacamos 7 puntos de diferencia al Real Madrid, segundo clasificado. Mundo fue el máximo goleador, lo que ahora llaman 'Pichichi', con 26 tantos...

Pero la salida de Eizaguirre del Valencia fue...

Fue una pena – nos comenta Ignacio – Mis padres me hablaron de los intereses que tenían en San Sebastián y de la necesidad de que regresara a casa. A parte de ello, Cubells – no Quincoces, el entrenador – me apartó del equipo. Hubo un exceso de amor propio quizá mal entendido por ambas partes, una serie de disgustos.. y no sé, ché. Colina hizo una última gran gestión conmigo. Le dije que mi padre había dado la palabra a la Real de que yo iba a volver. Palabra por palabra, como cuando fiché por el Valencia. El final de la conversación fue que los dos nos echamos a llorar... la vida tiene esas cosas...

Total que llegaste en la temporada 40/41 y terminaste en...

En junio de 1950. Pero nueve años después, el Valencia me hizo un homenaje ! Nueve años después ! Y contrató al Nottingham, campeón de la copa de Inglaterra. Nos ganó 0-1, pero aquel homenaje no se me olvidará, como no se me ha olvidado nada de las cosas de Valencia.

En la Real, ¿hasta cuando?

Hasta el 56. Me sustituyó Bagur. Después, apareció el Osasuna. Fui por un año y estuve tres. Al terminar, me retiré yo. Y después, entrenador, ya sabes, con dos ascensos de Segunda a Primera con el Burgos y el Celta.

Y no has llegado a ser entrenador del Valencia.

No, no sé por qué. Y no es porque no lo haya deseado. Tras esos ascensos, esperé el salto definitivo, pero... las cosas no coincidieron, y no pudo ser. En esto de entrenador me ha tocado siempre bailar con la más fea.

¿Y Ahora?

Seguros, familia, mujer, hijos y tres nietos. Feliz, gracias a dios. Hoy he ido a cenar con Erostarbe y tío Benito (Benito Díaz).

Retrocedamos a los años 40. ¿Qué tenía aquel Valencia, Ignacio, que todo se lo llevaba de calle?

Aquel equipo era grande porque tenia de todo: clase, compañerismo, sentido de la responsabilidad, afán de superación, alegría.. y estaba magníficamente respaldado por una gran afición y una directiva fuera de serie. Luis Casanova, qué gran presidente, Luis Colina, qué gran secretario... sin ellos hoy el Valencia no seria nada de lo que es.

Siendo tú también muy famoso, superfamoso, la palma de la popularidad se la llevaba la delantera eléctrica.

Bueno, eso es bastante normal. Los goles se festejan más que las paradas. Generalmente, claro.

Eizaguirre era ídolo en Valencia. No podía dar un paso por la calle. Todo el mundo le paraba, le asediaba. La gente iba loca tras él. Y las mujeres.

Estuve a punto de casarme ahí (Valencia N.del.E), pero me case aquí (Donosti N.del.E). Ya sabes lo que pasa en los veranos, que si la playa, el ambiente...

Internacional 18 veces.

Y seleccionado en 33.

La selección nacional, quien te ha visto y quien te ve.

Dejémosla estar y hablemos de otra cosa.

¿A quién le quistaste el puesto en el equipo nacional?

Digamos que sustituí a Alberto Martorell. Y fue Ramallets quien me sucedió. Era un gran portero.

Era una época de grandes porteros...

Y de grandes jugadores.

Tú no has sido entrenador del Valencia, pero... ¿en alguna ocasión hiciste algún servicio destacado al club, al margen claro está de su condición de jugador?

Bueno, yo fui quien fichó a Pasieguito. Le vi en San Sebastián, se lo dije a Colina y ahí está. Además – ríe de buena gana – le presenté a Carmen, su mujer. Y muy a punto estuve de casarme con la hermana de Carmen, Maruja...

¿Estuviste a gusto aquí?

Mi paso por el Valencia fue, en todos los órdenes, lo más importante de mi vida. Años extraordinarios en todos los órdenes... Siempre que he podido, me he presentado en Valencia. Y el año pasado, o el otro, no recuerdo ya, a jugar con los veteranos en homenaje a los familiares de los árbitros Piera y Lloría, fallecidos en accidente. Y con los veteranos que llevaba el inolvidable José Manuel Hernández Perpiñá....

En ese último partido nos hiciste la parada del siglo... que hubieras firmado en tus mejores tiempos.

Fuisteis todos muy amables al cargarme de trofeos. Creo que me llevé tres... Yo siempre he procurado responder con lo mejor que he tenido al gran cariño que vosotros me habéis demostrado siempre.

Ignacio Eizaguirre, un portero de época, un amigo para siempre.

21 de des. 2012

Llorente no ha entès res

El passat 20 de Novembre Paul Ingendaay publicava a tota pàgina – en format llençol – al Frankfurter Allgemeine un article titulat «VCF: A la vora del abisme» il·lustrat per una enorme panoràmica del paralitzat estadi de Corts Valencianes on es feia un exhaust repàs a la cruïlla financera per la qual travessa l'entitat, podent llegir afirmacions com «El València, allunyat dels seus millors dies, s'ha convertit en un decent equip de mitja taula […] sent Soldado amb els seus gols qui encarna la nova modèstia del club» en la informació, apareguda en un dels periòdics de major difusió d'Alemanya, i referent al parquet de Franfkurt, després d'apuntar sense dilació les vinculacions polítiques de l'entitat en la seua problemàtica el periodista sentencia: «Durant massa temps la venda de jugadors ha sigut l'única estratègia de supervivència, encara que soles ha servit per a calmar als creditors durant un xicotet període de temps i no per a trobar solucions reals»

En la mateixa línia Sid Lowe en The Guardian el passat 03 de Desembre en un text que tractava sobre la destitució de Pellegrino feia afirmacions com «No és culpa de Pellegrino que el club tinga dos estadis, un incapaç d'acabar-lo, i l'altre de vendre'l» on assenyalava el poc judici del president al prendre la decisió quan era la seua figura l'assenyalada pel públic, «a pesar de vendre als seus millors jugadors soles s'han aconseguit xicotets progressos en la lluita contra la crisi» assenyala el corresponsal del mitjà britànic a Espanya en un dels paràgrafs. I així podríem estendre'ns fins a l'avorriment repassant tots i cadascun dels mitjans internacionals, on des de 2008, és impossible trobar una notícia que no barrege aspectes esportius amb referències a la ruïna, un estadi sense acabar, solucions que mai arriben i la venda constant de jugadors.

No obstant això a principis d'esta setmana Manolo Llorente, en una insòlita roda de premsa, va tornar a fer al·lusió a lloances externes cap a la seua gestió en un dels seus habituals exercicis d'auto-reafirmació que es fan difícils de trobar més enllà dels discursos que li escriuen. El gestor a sou del nostre banc amic va voler atribuir la crisi institucional que viu el club a una mera qüestió esportiva que creu passatgera, com si una sèrie de decisions errònies i una política intervencionista implantada en la SAD no tingueren res a veure a l'hora d'haver engendrat dita situació. Per al president els màxims culpables són els jugadors, que no donen tot el que han de donar, en un intent de fer creure que en la institució es treballa per a que açò no ocórrega, quan són els primers a implantar en la mentalitat del futbolista una creença d'estada passatgera a la recerca de millors destinacions en un curt període de temps, com si de productes financers d'alta rendibilitat es tractaren.

En la seua obsessió pel control total i l'usurpació del èxit Llorente ha anat eliminant a poc a poc tota la zona de confort que qualsevol dirigent deu de tindre, s'ha desposseït de vicepresidents que exercisquen de poli bo – o roin – de portaveus i de qualsevol símbol amb personalitat que reste protagonisme a la figura presidencial. «Llorente no sap ser president, des que està ell el VCF no té president perquè no sap exercir eixe paper» va sentenciar Ortí el dimecres en un tardà atac d'orgull davant les càmeres de Levante TV. Amb tot açò ha sigut el gestor l'encarregat de desposseir el club de capital humà fins a obstruir una transició pacifica i ordenada, el causant amb les seues decisions de que la seua dimissió porte a la mercantil al caos organitzatiu. Encara que Llorente siga incapaç d'assumir-lo, la crisi institucional i esportiva l'ha generat amb els seus propis actes i decisions fins a situar-nos a un carreró sense eixida.

L'esgotament de la massa social amb el model de club implantat, encara que es vulga vendre el contrari, no respon a una simple qüestió de resultats, ja que estos no fan més que exercir d'espurna que fa esclatar el polvorí. Quan Mestalla entona el 'Llorente vete ya' no sols càrrega contra la persona que ocupa la cadira presidencial en la llotja, arremet també contra tot el que representa, és un missatge contra el banc, contra l'intervencionisme polític, contra el seu ineficaç e inservible consell d'administració, contra una Fundació ridícula e inoperant, li canten per Isco, per Newcoval, per Jordi Alba, per Martin Vila, per la clínica d'Alzira, per Vós Màrqueting, per les contínues fugides de talent de Paterna, per Braulio, pel mangoneig de representants de capçalera, pel Choco Lozano, pels desvergonyits viatges en família per Europa i els seue constants soparots mentre sous estratosfèrics per a la facturació del club (i els escassos resultats que aporten) viuen de braços creuats esperant que les solucions arriben de Madrid, Brussel·les o del palau de la Generalitat per a apropiar-se-les.

Canten contra una club menguant, contra l'ajornament etern com única solució a crèdits que no es poden pagar, contra quasi quatre anys d'estadi paralitzat i sense solució, per la ineficàcia en la lluita pels interessos de la institució davant la lliga i davant Mediapro, per l'inexistència d'una fulla de ruta a la qual aferrar-se i abandonar esta sensació de deriva a cap lloc, per l'absència de solucions reals, està cantant contra un club amateur replet de professionals sense qualificació exageradament remunerats. Quan Mestalla esclata demana una esmena a la totalitat, no un simple canvi de croms, ni un més del mateix, està demanant acabar amb un sistema endogàmic que dura ja 20 anys i que ens ha dut a esta situació.

Una classe dirigent capacitada intel·lectualment per a entendre tot açò haguera eixit en roda de premsa anunciant una transició ordenada cap a un nou model de club, per a fer propòsit d'esmena, i no per a escenificar la posició d'un peó a la vora del precipici aferrant-se a un miracle com a salvoconducte per a lliurar-se d'un final tràgic, i no com és costum en esta ciutat, per a atribuir tots els mals del món als aficionats, ni per a perdonar-los la vida, perquè en esta pel·lícula, són els únics que es preocupen i s'interessen pel bé de l'entitat sense moure's pels interessos personals ni bastards de quins la dirigeixen i sustenten.

18 de des. 2012

Hola Braulio, com estás?

Braulio és un d'eixos personatges capaços de presentar en societat les seues adquisicions pronunciant frases com “estem convençuts de que en dos anys estarà jugant a un gran” o després de gastar-se sis milions d'euros en un lateral adquirir un estrany donaire andalús, malgrat la seua tròspida gallegicitat, per a delectar-nos amb un “No espereu d'Aly centres com els de Mathieu” deixant als presents assimilar amb dificultats que els acaben d'escopir en la cara que el jugador que tenen davant no sap centrar.

Encara que potser, el més dolorós per a ell siga comprovar com aquells que van arribar de la mà de qui un dia va ser el seu superior siguen els únics aptes en aportar algun tipus de valor a una plantilla confeccionada amb estridències, fins a formar una amalgama d'idees frustrades que envien al limb a gent com Tino Costa, incapaç de ser una cosa o altra, perquè ell, és massa alhora i cap al mateix temps. Un romanent d'aquelles calors que van voler imposar un 4-3-3 rebutjat abans fins i tot d'haver-lo parit com gest previ al canvi d'un mig centre defensiu, unicella i amb piga, per un cinc argentí indefinit.

És Feghouli qui apunyala i no Guardado, amb un Mathieu capaç amb la seua simple absència d'enfonsar una banda esquerra que no genera res, amb ningú, mentre un apallissat Ricardo Costa ix de la cova per a posar en evidència a vuit milions amb traces de central procedents del San Paolo per a major desgràcia d'una defensa que dóna recer a un boig que hui està ací i demà allà.

Fins a la seua millor jugada, Jonas, es va diluint fins a convertir-se en una peça prescindible on antany es deixava veure un tipus amb possibles. Malgrat ser addicte al Youtube i a no viatjar massa Fernando va aplicar una major coherència en la confecció de la plantilla malgrat contar amb unes carències pressupostàries insalvables, apenes va poder invertir tretze milions d'euros en dos anys, pels seixanta-u dels quals ha disposat Braulio als últims 24 mesos. I a pesar d'això gent com Dealbert o Bruno, classe treballadora i compromesa, van passar per ací per a que notàrem la seua absència una vegada abandonat el vaixell, deixant vacant el lloc d'un perfil de jugador, com antany ho van ser Angulo o Rufete, que sense estar dotats d'una gran tècnica són necessaris com a complement de tota plantilla que vulga aspirar a alguna cosa.

Recursos i egos

Tampoc Braulio ho ha tingut senzill en molts aspectes. El ja ex-coordinador de la secretària tècnica va començar treballant amb cinc tècnics a Paterna per a acabar fent-lo amb només tres, i sense grans mitjans logístics, limitats per una despesa reduïda en bitllets d'avió que obliga a recórrer França – per proximitat geogràfica – amb cotxe per a trobar on pescar. Descobrint en ple sopar amb Djukic per a tancar el tracte que Pellegrino era el triat, traçant una ràpida estratègia de desmarcatge que deixa veure que el gallec és un home de club només fins a cert límit, capaç d'airejar les seues preferències en entrenadors més desitjats com a contrapès d'una elecció presidencialista que no comparteix.

Encara que un dels seus majors errors com a responsable d'armar un equip resideix en el seu desconeixement del mapa de caràcters que conforma el vestuari del VCF. Ja que no és única tasca del director esportiu adquirir futbolistes, sinó saber jugar amb els egos que ja tens i amb els que vas a portar, per a mantindre una balança equilibrada que evite conflictes i problemes interns que dinamiten el bon que fer del grup. En eixe treball d'investigació sobre la personalitat i vicis del futbolista s'ha perdut el rumb, o directament, ha deixat d'importar en detriment de la especulació futbolística, comprar per 3 i vendre per 6 en dos anys, malgrat la seua importància a l'hora de fer que un jugador encaixe, ergo funcione i es revaloritze, en un grup i este no es convertisca en el detonant d'un polvorí latent.

Més enllà de cuidar la egolatria individual, jugadors amb caràcter i mentalitat guanyadora, amb traces de líder, són fonamentals en una plantilla, sobretot jove e inexperta, formant també part del treball d'una secretària tècnica saber trobar-los i conjugar-los en un roster. El delicat equilibri entre experiència, personalitat i joventut és la formula de l'èxit en tot equip emergent, i eixa formula, antany coneguda a Mestalla, es va deixar oblidada en algun calaix.

Decisions estranyes

En este terreny pantanós és difícil distingir on comença Llorente i on acaba Braulio, o viceversa, encara que l'estranyesa de les decisions preses segueix intacta siga qui siga el responsable. Les eixides entre menyspreus de jugadors útils com Maduro, Aduriz i Topal – més el ja esmentat Dealbert – han deixat al descobert la perduda de polivalència i de fons d'armari d'una plantilla confeccionada a salt de mata, gustosa de gastar-se 11 milions en un mig centre defensiu pur per acabar fitxant per 3,5 a altre híbrid.

Encara que la major de les rareses resideix en el repartiment dels diners a l'hora de sustentar a certs jugadors. És incomprensible com se li nega una fitxa justa a un jugador tan important com Jordi Alba per a acabar malvenent-lo – l'escassesa de laterals esquerres al mercat és altíssima – pagant-li un salari antany titllat d'inassolible a jugadors com Cissokho (traspàs de 6 milions pels 14 d'Alba). O renovacions d'una urgència dubtosa com la de Soldado, qui amb tres anys de contracte per davant, se li millora el salari fins arribar a fitxes més pròpies del passat. Mentre a Feghouli, que s'ho ha guanyat amb la suor del seu front, sense premsa afí que li tape els errors i soles destaque les virtuts, sense barbacoes amb representants amics en xalets, vilipendiat malgrat tot, se li neguen 800 mil euros com es va fer amb Isco per a donar-li a Tino Costa una millora que no ha demostrat merèixer.

El que ens duu a altre enigma, l'excés de zel que mostra el president a l'hora de realitzar certes despeses, fitxes, renovacions o traspassos, que han provocat errors garrafals com la perduda de Gameiro o Van der Wiel, dormir-se en el tema Jordi Alba o Soso per estirar massa els terminis buscant rebaixar un parell de milions, que després, s'invertien sense protestar i amb summe gust en altra sèrie de jugadors.

La falta d'una gran inversió en adquisicions no és excusa, ja que el club mai va poder contar amb ella, excepció feta dels temps que ens han dut a esta situació. La construcció dels últims grans equips que hem gaudit es va confeccionar amb el mateix patró d'escassesa monetària que l'actual. Cláudio López no va arribar a València costant 30 milions, ni tampoc Ayala, ni Cañizares, ni Vicente, ni molts altres. Només es va gastar millor els diners i es prenien millors decisions, es preferia gastar-se 4 milions en Borja Valero en lloc de 6,5 en Tino Costa, a invertir 8 en Cabaye en lloc de 7 en Parejo o fer el propi triant a Dante per la meitat de preu del que costava Victor Ruiz, buscant la personalitat i la pausa necessària en veterans amb futbol i ganes de menjar-se el món.

Revalorització escassa

Malgrat els seixanta milions invertits als últims dos anys la trista realitat de la plantilla del VCF és que no hi ha ni un sols jugador – faltant Canales, potser Feghouli – capaç d'encarar i desbordar a un contrari, de fer un passe en profunditat, o de desequilibrar en banda amb un senzill regat. A expenses de que el xiquet apadrinat per Braulio, Jonathan Viera, aterre a primera divisió.

Encara que sagnant és observar com Piatti – 7 milions – Ruiz – 8 mlls – Barragán – 1,8 mlls – Parejo – 7 mlls – o Cissokho – 6 mlls – han vist desplomar-se el seu valor de mercat gràcies a un rendiment discret que queda lluny del que es suposa en jugadors de tan alt cost. Encara que sumant altres que si que ho han aconseguit com Alves, Jonas, Soldado o Rami s'aconsegueix pal·liar en certa manera la perduda de diners que sumen els primers. Encara que les vendes realitzades d'altres que si crèiem revaloritzats no han servit per a recuperar el seu valor de cost, com per exemple Aduriz, que es va anar per la meitat del que va costar encara millorant les seues xifres al Mallorca. Sense oblidar casos com el de Moyá o Renan, que van deixar en caixa la meitat de l'import pel qual se'ls va fitxar o el de Topal, del que es recuperà la seua inversió.

Adéu Braulio?

Que els dies de Braulio al VCF estan pròxims a la seua fi coincideix tot el món, no es podria qualificar d'injusta ni tan sols una eixida precipitada de l'entitat. Ja que per obra u omissió és responsable que l'equip arrossegue descompensacions tan sagnants com les que arrossega, i tinga, malgrat disposar de diners per a això, llacunes incomprensibles. Encara que a pesar de tot, veient la llista de futuribles que es va filtrant, pareix no estar aprenent cap lliçó. Este, com li ha passat a molts altres, s'anirà d'ací sense saber on ha estat, presentant a jugadors als quals els diga a la cara “tranquil, confiem que en un parell d'anys fitxes per un gran” per a perpetuar fins a l'eternitat tots els errors adquirits, mentre li deixen.

11 de des. 2012

Li preguntaren i Mestalla contestà

Va haver un dia, que davant la incertesa del què fer quan l'hora arribara, del què seria de tots aquells records anònims i de tantes vivències col·lectives, dels fets quotidians que han anat poquet a poquet omplint les vides de generacions senceres, a algú, se li va ocórrer preguntar-li a Mestalla com es recordava, i este, sense tallar-se, va començar a parlar, a relatar, a descriure com tots aquells culs posats sobre les seues entranyes expressaven dolor en moments de dolor i alegria en dies d'alegria. De com el senyor Ricart va alçar la seua famosa tribuna amb afanyosa generositat per a quedar-se penjat del telèfon mentre algú a l'altre costat li deia “no es preocupe don José, un dia d'estos cobrarà” i esperant es va quedar per a contar-li als seus néts, ple d'orgull, que el seu avi va ajudar a que tal fita es convertira en realitat.

Esbossant somriure davant el record d'aquells pícars infants que van crear tradició colant-se pels buits més inversemblants que l'arquitectura havia deixat a l'aire, com si de ratolins intentant espantar a un elefant es tractaren, relata com eixien a la carrera per a major disgust dels vigilants, que amb aquells divertits abillaments no duraven en peu més d'uns metres. Però com bon veterà, entre tos i caramels de menta, Mestalla recorda aquells mítings apassionats de temps revolucionaris que van deixar darrere de si una presó amb porteries primer i un treball per a presos després, cicatrius que es llepa entre història e història per a dur-nos a la sang que Santa Catalina es va deixar sobre el camp aquell dia del Nàstic i que prop va estar d'acabar en disgust, !quins temps aquells!, de jugadors braus que trepitjaven la seua gespa per a fer-li pessigolles mentre aniquilaven a força de gols a contrincants atemorits per un públic bel·ligerant, que utilitzant taronges com a munició rebria a aquell Reial Madrid que provocava retirades a Chamartin i que posteriorment, arribava a València per a salvar-se del descens en l'última jornada, mentre les ampolles de llimonà intentaven sepultar als seus marrullers capitans per provocar penals que feien saltar a moderades senyores al camp amb intenció de berenar merengues bruts de fang.

No hi ha res més senzill que preguntar-li a un estadi i que este et conteste descrivint amb l'angúnia del primer moment com va contindre l'alé fins a quasi morir d'asfíxia quan a Forment li donà per saltar a rematar un baló que detonaria una bomba de sentiments per a fer creure que aquell dia es vènia abaix fins desaparèixer entre orgasmes. Però soles va ser un esglai, com quan algú es va deixar oberta l'aixeta i se li va omplir la panxa d'aigua fent-li plorar al veure l'estropici en el qual la seua ciutat s'havia convertit, “d'aquella em vaig lliurar de miracle” solta el pobre. “Però mira, aquella primera volta, en l'exili, vam acabar en descens i al final, ja a casa, quasi guanyem la lliga”. Eren altres temps, encara que per a disgustos aquell que ens va donar el Barça amb un 0-2 que ens va deixar sense títol en la nostra cara, avisant que eixos de blaugrana, a falta dels de la granota, es convertirien en habituals en finals i lligues atapeïdes.

I amb qui s'ha codeajat vostè, senyor Mestalla? - Doncs mire... Kopa, Di Stefano i Puskas es van passar 16 anys sense guanyar al nostre estadi, Iribar les passava putes, fins golejat s'anava, i aquells Zarra, Paniza i companyia no crega vostè que ho van passar millor, que per a eliminar-nos d'una copa que ja era nostra van haver de suar sang i jugar dos pròrrogues, però ni ficant-los sis gols vam poder amb ells, i no es crega, visitants il·lustres han vingut per ací, aquell Leeds de Peter Lorimer i Billy Bremner, !quines males puces tenien!, el Inter d'Herrera, amb el que tampoc ens dúiem molt bé, però vam acabar per entendre'ns.. i fixe's que fins a Müller, ara tan de moda, també va vindre a veure'm una vegada, i si no és per Mestre, què gran també, no empaten.. allí ja va ser altra història...

Va haver un dia que a Mestalla li van preguntar, i este contestà narrant vivències i moments inoblidables, fent-nos viatjar al territori de la desmemoria, allà on habita l'oblit, els somnis viscuts i frustrats de la gent que una vegada va construir moments únics e irrepetibles. “Últimes Vesprades a Mestalla” es diu la biografia de la seua dilatada vida, una recopilació de textos que ens transportaran al passat per a fer-nos veure amb optimisme el futur. I com Mestalla mai va demanar res a canvi, lluny de destinar les vendes a pagar-li al senyor Ricart les obres de la tribuna, els guanys de les seues memòries anirán destinades a una causa noble, la d'ajudar a la néta d'uns dels fundadors del VCF , Elvira Roda (elviraroda.org) afectada per la síndrome de la sensibilitat química múltiple.

(*) El llibre "Últimes vesprades a Mestalla" serà presentat el pròxim dia 12 de Desembre en l'aula cultural d'El Corte Inglés (Colón) amb l'assistència de Jaume Ortí, Paco Lloret i demés personatges il·lustres del entorn valencianista. Amb actuació musical de la Gran Esperanza Blanca. Entrada lliure.

6 de des. 2012

La vella banda de Mestalla

Olorant a vells temps, a joventut oblidada però a grat comiat, hauria sigut de justícia que al modern Métropole la parella de ball que millor ha funcionat des de la Puchades - Buqué haguera aparegut per a acomiadar-se dels escenaris internacionals, agraciant-nos amb un últim concert, per a interpretar les últimes i estridents notes d'una època que toca a mort perquè ens deixa orfes d'esperança.

Sobre un escenari que olora a por pel final d'uns dies que tenen regust a Toyota, a cervesa negra servida en el Ullevi i escampada per unes graderies confeccionades per a un anunci de Playmóbil, a urpada llunyana que perfora la porteria de Casillas per a donar-nos tres punts que fa cinc temporades que se'ns resisteixen, a ous llepats i a sacrificis en plaça pública per no deixar a una vedette fumadora i amb cap de trencanous jugar al seu antull per un Mestalla canallenc que ja pertany a altre segle encara que no s'haja mogut d'este, ens hagueren dit adéu amb el cor en la boca, matant-nos a plorar perquè el conte de fades arriba al seu final.

Però a Lille només va ballar una vídua amb genoll pertret i amb la ganyota torta que es dedica a acumular estadístiques i a fotre al personal advertint-los de que es posen una rebequeta, que refrescarà, mentre passa la cartilla pel banc entre la indiferència del pópulo esperant cobrar una jubilació que encara ningú s'ha atrevit a signar.

A l'altre ho van matar, i al de més enllà també, encara que la de negre ja despistada pels seus viatges amb l'Imserso i el seu coquetejar amb el del cantó es faça la desmemoriada i no vulga recordar que encara que a ella la van intentar soterrar en vida, a altres, van aconseguir aniquilar-los entre el silenci còmplice d'una comunitat arribista i atabalada per a no deixar-los sumar 200 partits europeus agafadets de la mà, mal avinguts, però regalant-nos els millors orgasmes que mai vam tenir i que anem a tindre en la puta vida.

Allà, enmig d'un partit atroç, on qualsevol ésser humà amb ànima s'haguera plantejat el suïcidi al veure el que un dia va ser un equip seriós ballar torpement en tal luxós tapet, a un quasi se li saltaren les llàgrimes imaginant-se a un Baraja ranquejant ficar-li la llengua al seu coix company de medul·lar amb un apassionament desbordat que ens entendrira a tots, per saber, que allò, era la fi de la nostra joventut i l'inici d'una sotsobre que mai serem capaços d'acceptar per molt que ens ho proposem.

Maleït siga el xalet dels Toldrá i eixes enquines tribals que tan mediocres fan este club, donant dret a maldestres galifants a creure's dignes per a matar a uns i no a altres, encara que es disfressen amb el mateix vestit de botxí que aquells que odien mentre exerciten la seua estultícia. Anit, Baraja tindria que haver complit 100 partits europeus amb la samarreta del VCF i ho va tindre que vore per la tv, com el seu anunci de comiat.

4 de des. 2012

Cantaren en contra teua Llorente

En una freda nit de pluja i llàgrimes grosses, a altes hores de la nit i amb l'equip recent aterrat després d'una dolorosa derrota, a Paterna, es va gestar un conclave d'urgència que acabaria servint de pista de llançament per a un equip a la deriva, de primera filada en la sutura d'un conflicte intern que amenaçava amb la ruïna. D'aquella reunió amb tints funeraris a Cláudio López se li regalaria un bitllet d'urgència cap a unes merescudes vacances, postergant a Camarasa al filial per a posar una fi funesta a la seua extensa trajectòria en l'entitat. Cúper va ser contundent: o ells o jo. I el club va decidir que seria un i mig.

Durant aquella crisi els aeroports i els ascensors, els hotels de concentració, van exercir de divan, de llocs silenciosos i apartats del focus mediàtic on un gestor implicat professava el càrrec amb diligència, fins i tot arribant a lluir menudes gotes de color en una efigie sempre pintada de gris. Era qüestió de necessitat. Eren dies on els consells d'administració es convertien en mocions de censura, en colps d'estat frustrats que no acabaven quallant perquè eliminar a l'home fort de la SAD suposava perdre les accions provinents de Castelló que reunia el Conseller Delegat baix el seu cul. O el que era el mateix, enderrocar a Llorente era donar via lliure a Paco Roig.

A Vitòria, les últimes brases d'aquell incendi van ser sufocades amb un triomf que va acabar decantant al seu favor el plebiscit llançat pel entrenador. En les ombres, treballant en silenci, existien figures que sabien representar l'autoritat de la institució davant els jugadors. Existien homes que sabien apaivagar els enfrontaments entre Cañizares i Djukic de la mateixa forma, i que guardaven els límits que separaven a club i futbolistes, marcant línies infranquejables. Eren temps on els professionals de l'entitat tenien veu i vot i els seus directius s'implicaven formant part de comissions de treball. Era un club on Llorente aparentava tindre el poder però havia qui li parava els peus.

Aquell Manolo que donava però que exigia, es va perdre aquella vesprada de primeres calors del any en la qual va decidir retocar-se el contracte sabent que el seu final estava pròxim, amb l'única finalitat d'obtindre una eixida regada en bitllets morats. Aquell dia va decidir jubilar-se per a sempre. El gestor que no confonia el càrrec de cap amb el d'amic va morir per traspassar línies que mai es deuen de traspassar, perdent tota autoritat moral davant una plantilla indecent. Aquell home que trobava el contrapès en la pròpia institució ha desaparegut al no quedar ningú que li diga les coses a la cara, regressant per a retornar favors, cansat i acomodat, hui haguera impedint que aquella cuperativa fera història.

Aquell VCF de fronteres marcades i exigències disfressades d'urgència mai haguera deixat en l'estocada ni a Emery ni a Pellegrino, ni tampoc haguera permès que immadurs milionaris hagueren crescut tant com per a convertir-se en monstres de tres caps. En un fi ballet d'ombres i silencis les testes hagueren estat tallades amb discreció i reconduït al ramat a les poques o moltes ovelles disperses que amb una copa en la mà s'hagueren perdut per bogues llunyanes. Eren temps d'un club viu i convuls que va fer de la necessitat virtut, d'un entorn guerrer que en temps de pau s'ha convertit en adulador, decadent i pusil·lànime, arrossegat per una president vingut de voltes de tot i amb la vida resolta que va apartar del seu costat aquelles veus que antany van evitar que es cometeren errors imperdonables.

Sense discordança ni enemics a la vista, un gestor relaxat ha aconseguit implantar la pitjor de les polítiques possibles, la de Hacendado, l'esquizofrènia amb potes que va portar Juan Roig al esport per a fer del rumb indefinit el seu lema, per a cremar ingents quantitats de diners per a res, perquè el dogma prohibeix la veu discordant, l'empleat qualificat que té més pretensions que les d'adular al seu cap, fins a fer-li errar de forma estrepitosa. Al pare de la criatura fondre centenars de milions en fracassos li ha fet veure que els Husseins i no els Pesics són els cars. Al profeta, un estadi fastiguejat ja li ha advertit que li queden quatre telediaris a Mestalla.

Manolo, cantaren contra tú, contra al teu model de club.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...