31 de gen. 2011

Patrocinador Capicua

Hi han marques que formen part de l'imaginari col·lectiu, que ens fan tornar a la nostra infància solament veient-les en la prestatgeria d'un supermercat, presentant-se com referents nostàlgics lligats a certes èpoques. Tots recordem "Barrio Sesamo" i els berenars amb Nocilla, encara que els més heavys evocaran al seu primer cotxe, aquella andròmina de llanda amb centenars d'experiències disbauxades il·lustrades en la sempre castigada tapisseria. Són estampes publicitàries incrustades en els nostres records en base a experiències viscudes. L'esport i el món del futbol no són menys. És impossible separar la selecció alemanya d'Adidas, o imaginar a Michel Jordan sense les seues Nike Air, nascudes d'una de les seues jugades més recurrents en la brillant etapa amb els Bulls.

El València CF està prop de commemorar els 25 anys del seu primer patrocinador. De forma contínua al llarg d'estes dos dècades i mitja de publicitat en l'elàstica han anat apareixent marques que ja formen part de les nostres primeres vivències de graderia, com segells distintius d'una època iniciatica no exempta d'ironia, mala ombra i de moments còmics, com si hagueren pertangut a un gag d'algun hilarant film de Woody Allen. És impossible separar a Penev d'aquella samarreta amb el logotip de Bancaixa, la mateixa que lluia Mijatovic en Mestalla, baix simbol turístic, quan va marcar “el gol de Pelé” al Logroñes. Ambdós jugadors, referents indiscutibles per a la generació “Beverly Hills”. La final de l'aigua i totes les boutades que li van acompanyar quedaran sempre relacionades al simpàtic patrocini de la drogueria CIP. El primer colp comercial per al club que va quedar escenificat de forma tràgica en aquell ull morat de Paco Roig, una moralitat que segella a la perfecció la primera meitat dels anys noranta.

Gràcies a l'inevitable intervencionisme polític la per aquells dies Caixa d'Estalvis de València va pagar 30 milions de pessetes per temporada per a poder tacar amb el seu nom la impoluta elàstica blanca. Una marca irremeiablement identificada amb el VCF post-descens, un club acuitat pels deutes que va donar pas a una de les ultimes grans generacions que ha donat Paterna, els principals referents de la qual van créixer units a aquelles samarretes subministrades per Ressy. Els Quique Flores, Fernando Gómez i vells rockers com Arias o Robert van ser els primers d'aquell equip, que de la mà de Esparrago, van aconseguir recuperar el crèdit perdut regressant a Europa per la porta gran.

El xarop de bastó de la nostra infància, o aquelles interminables bregues per a que ens engolírem les sempre odiades verdures són experiències negatives que podem extrapolar en forma de patrocini malaventurós. Mediterrània és la signatura que va acompanyar al club en la seua transformació en SAD iniciant-se amb ella les primeres guerres de poder, les traïcions palatines i aquell intent de colp d'estat amb Romario com excusa que Tuzón, a pesar d'aconseguir frenar-lo, no va poder evitar que es convertira en el primer pas cap a la seua eixida. Baix aquella estulta palmera, retorçada i deconstruida com un arbre posseït que bé li podria haver servit a Lars Von Trier en alguna de les seues recreacions místiques en “Anticrist” el València va haver de patir els seus primers escarnis esportius. L'horrible equipaciò blava amb aquell maquiavèl·lic anagrama turístic acompanyaràn per a sempre la infausta nit en Karlsruhe, el viacrucis que va marcar un abans i un després en el lent transit cronològic de la nostra història.

L'aventura turística va servir com excusa per a crivellar a Tuzón després d'acceptar el patrocini de “la palmereta” creada pel govern de Joan Lerma. Per aquell temps l'oposició política i mediàtica veien escandalós que diners públics foren destinats a una empresa privada. Una d'eixes sorprenents contradiccions que tots, al llarg de les nostres vides, ens anem trobant cada vegada que fem la vista enrrere. Després de la caiguda del tuzonisme, amb la vinguda del nou règim, el club es va veure obligat a buscar la primera empresa privada que li acompanyaria en el seu nou viatge. La cooperativa de perfumeríes i drogueries, amb el seu simpàtic logotip i el seu més que entranyable nom (CIP), van ser els candidats idonis que identificarán per a sempre el moment “Paco Roig

Un torrent de sensentits barrejats amb genialitats i estupideses a parts iguals que convertiren dita època en una de les més divertides i entretingudes que es recorden, una espècie de gamberrada juvenil que per molts anys que passen, sempre recordes amb afecte, disculpant-lo tot amb l'excusa de la joventut. Aquell patrocinador ens va abandonar marcant una tendència posteriorment repetida per molts. CIP va rescindir el contracte de forma unilateral, desemborsant la pertinent indemnització, fart del mal tracte rebut per part del club: “Ens anem, perquè ens tracten com si fórem uns apestats” va declarar de forma airada Alberto Hernández, president del grup.

Qualsevol fan d'eixa fantàstica i deliciosa obra televisiva que és Californication comprendrà baix el prisma “Hank Moody” que va suposar l'etapa Ford. La marca automobilística va pagar poc (500 milions) per a haver de suportar a personatges com Valdano, l'amic ximple que tots hem tingut en algun moment de les nostres vides, fent-nos viure moments còmics, derrotes útils i bajanades com aquella vesprada a Santander que va suposar la seua destitució. Aquell València era el de l'eterna il·lusió, el campió de tot a l'agost que de forma progressiva es convertia en un depressiu empedreït arribat el mes de desembre. Depressió que sempre era sanada amb escabechines estiuenques i fitxatges rimbombants que ens feia viure en un permanent bucle del que ens va traure un tal Pauleta. Una deliciosa etapa anteriorment liquidada per Luis Aragonés després d'una sorpresiva dimissió hores més tard de vèncer per 3-0 al Bayern de Munich en la UEFA. Aquelles samarretes sempre ens faran recordar al millor Mijatovic que ha existit mai, aquell que ens va fer sentir per primera vegada el gusanet del triomf en la famosa temporada que vam estar prop de guanyar la lliga.

Mai vam ser aliens al mal polític, era qüestió de temps que el faraonisme predominant en les institucions d'aquells dies deixara de sobrevolar el niu per a instal·lar-se de ple en ell. Així va ser com el ruïnós projecte de Zaplana va estendre les seues arpes fins a fer-se amb la samarreta del club. Terra Mítica va abandonar-nos per no poder plantar cara al contracte signat, tornant soles un any i mig després, sense pagar gran cosa, gracies al desengany Metrored. Altra d'eixes cacicades que cada cert temps irrompen en les nostres vides futboleres per a recordar-nos que el València, per molt que ens obstinem, és un club peculiar que pateix de tics tragicómics creats per a evadir-nos de la monotonia, donant-nos així arguments de pes amb els quals entretenir-nos. A pesar del llast polític que va suposar, el parc temàtic de Benidorm va passejar el seu insolvent nom per Europa coincidint amb la millor versió continental que mai s'haja vist del equip. Ahí quedarà per a sempre la seua signatura, lligada a les úniques finals de Champions que s'han disputat, transformant-se en estampa religiosa per a molts de nosaltres cada vegada que recordem aquella màgica nit del 26 de Juny de 1999.

Indiscutiblement, la millor època esportiva va coincidir amb el pitjor moment institucional. Un equip arruïnat que no podia fer front a operacions en el mercat de jugadors, que va haver de retornar cessions per no poder pagar les opcions de compra i que va fitxar en terminis a Jorge López va alçar sense parar títols duent en la seua samarreta patrocinadors insolvents. Metrored, veient l'èxit del seu antecessor, es va apuntar a la moda de no pagar. Serà pel tecnicisme del seu nom comercial que ens va deixar per a la història la samarreta de la primera lliga conquistada per l'entitat en 30 anys.

Aquella hilarant operació amb l'operadora de serveis en internet (amb bons contactes en àmbits polítics) quedarà immortalitzada per a sempre quan les imatges dels jugadors alçant el trofeu il·lustren els futurs llibres d'història. Tanta falta de respecte al coneixement hagué d'enfadar a la justícia divina, que va decidir disfressar-se d'error per a permetre que el Dynamo de Kíev ens eliminara de la UEFA, evitant així que tinguérem la temptació de guanyar un títol amb l'il·lustre patrocini de València Experience. Una marca desconeguda però que al igual que altres, els seus creadors tenien vincles amb el establishment. Eixa gran mà en l'ombra que ha bressolat els designis del València des de temps impertérrits.

Alguna cosa va haver de succeir per a que una multinacional com Toyota ens traguera del bressol polític. Potser l'esgotament d'empreses amigues amb les quals finançar una bona cartera d'interessos va deixar pas a noves oportunitats. Un patrocini que arrossega una bonica història, ja que va ser un aficionat qui va instar a les parts a asseure's. Poc agraïment rebrà eixe anònim personatge, máxim quan les causes de la seua desvinculació foren provocades pels nostres estúpids i estranys trets característics. Tanmateix, la marca nipona sempre serà aquella que va lluir el milllor valència que probablement anem a conèixer en les nostres vides.

La situació actual pot tornar-se de forma paradoxal en un retorn. Després de 25 anys, i en plena crisi, com centenars de joves que han hagut de tornar a casa dels seus pares després d'esclatar la bombolla immobiliària, el naixent de la copulaciò financera entre Bancaixa i Caixa Madrid podria tornar a patrocinar-nos. Una metàfora social, que en termes de màrqueting, ens retorna als orígens. Una elucubració a dia de hui que en certs àmbits ja contemplen con una possibilitat real. Eixa falsa independència que ens feia dur la roba a rentar a casa dels “pares” i a menjar després d'eixir del treball, cessarà per a fer-nos formar part de la convivència familiar fins que puguem tornar a valdre-nos per nosaltres mateixos, regressant a la llar que el banc ens va embargar per no poder complir amb l'hipoteca.

De moment i fins que arribe el dia, Unibet beneirà amb el seu verd nuclear les nostres vides, fins que la llei del joc li obligue a abandonar-nos. La seua arribada la tenim que agrair a Miguel Zorio, aquell vicepresident que evocava la versió mafiosa de Kruger (Seinfeld) regalant-nos no solament la casa d'apostes (vell client de la seua empresa, Lobby Comunicació) sinó també aquella meravellosa representació shakespeariana anunciant als quatre vents “que ho hem aconseguit”. No li van faltar aplaudidors, igual que tampoc li han faltat a uns altres abans que ell, responsables de portar marques comercials que amb el pas del temps ens han fet riure, però que en el seu moment van suposar un perjudici a l'economia del club. Modificant el tango de Carlos Gardel, diríem que 25 anys no és res. Però sumar 25 més, ja és altra història.

El Quote.

En Maig de 1986 el VCF va signar un contracte de patrocini amb la Caixa d'Estalvis de València, que entraria en vigor en la temporada esportiva 1986/87. Des de eixe dia i en els seuents 25 anys, el club ha tingut nou patrocinadors, dels quals soles cinc han sigut empreses privades.

86/91: Caixa d'estalvis de València/Bancaixa
91/94: Mediterrània
94/95: CIP
95/98: FORD / Ka (model de Ford, soles durant 1 mes )
98/01: Terra Mítica
01/02: Metrored
02/03: Terra Mítica
03/08: Toyota
08/09: Valencia Experience / Unibet
09/11: Unibet

25 de gen. 2011

L'ambaixador valencià.

No tot està malament en el sé del club, encara que de vegades estiguem tan obstinats en destacar els aspectes negatius que ens oblidem de lo positiu creant eixa artificial sensació de desastre total. Per obligació o per convicció, la realitat és que el València ha encertat trencant el seu aïllament capitalí acostant-se als pobles i ciutats valencianes, antany, bastions inexpugnables de valencianisme.

No fa molt el VCF era capaç d'omplir ell a soles Castalia simplement posant un peu a Castelló, tradicional feu blanquinegre que encara hui, després de dècades d'abandó per part del club, contínua erigint-se com una província acostumada a esmorzar mig-ouet amb un tros de pa i formatge. Aliment habitual dels “emigrants” que la província de València va enviar a Castelló en la postguerra a la recerca de treball, sent els culpables de tan simpàtic malnom per part dels Orelluts. La vinculació sempre va ser estreta entre clubs agermanats des de temps impertérrits, sent beneficiaris els uns i els altres de múltiples ajudes en els molts moments de flaquesa, gestant-se una simbiosi hui dia perduda entre els enderrocs de l'oblit.

A pesar de l'incomprensible divorci i posterior aïllament que va portar la transició, el València CF contínua generant massa social en aquells nuclis que sempre li van ser fidels, soles minvats per ser víctimes d'un llarg desemparament. La ruta del campió sempre va nàixer pel nord, continuant de forma natural, i amb retard, pel sud. Aquelles èpoques de títols en blanc i negre eren les dels viatges interminables des de Barcelona amb autobús, on l'anunci del pas del club per aquelles terres col·lapsaven les poblacions de la plana a la recerca dels seus ídols. Les copes del Generalísimo i la lliga del 71 són bones mostres d'això, veient-se l'expedició obligada a parar en tots i cadascun dels pobles que es trobaven al seu pas rumb a la capital.

Ni el pas dels anys, ni la propaganda anti que uns quants per idees polítiques van llançar intentant destruir aquella unió territorial amb el seu club més representatiu han aconseguit extingir la flama blanquinegra, que contínua viva en la nostra terra, pot ser que minvada i afeblida, però amb la suficient força com per a recuperar-la en quant es treballe en això. Des del nord fins al sud, i sense oblidar-nos del est, cal continuar amb esta llavor d'ambaixada, deixant palesa, que l'entitat, per molt que alguns s'hagen obstinat en el passat, té arrels molt més enllà d'unes comarques limítrofes amb la capital administrativa.

23 de gen. 2011

Reportatge: El VCF per dins.




Reportatge de Canal+ dins de la serie "Una casa de primera" que mostra de forma superficial les interioritats del club de Mestalla. Com anècdotes, aspai amb la calculadora en la taula de Llorente.. i a la retalladora en la ombra, que el propi president qualifica com la responsable dels retalls pressupostaris. (entengam la broma)

17 de gen. 2011

Déjà Vu.

Fins ara havia una espècie de dita futbolera que deia que Quique Sànchez Flores era l'únic entrenador des de 1999 amb més de 4 mesos en el càrrec que havia passat pel València sense guanyar un títol. Probablement, excepte sorpresa majúscula, Emery li acompanyarà en “tan singular” podi. Encara que el de Hondarribia a diferència del ex del Pegaso, si que passarà a formar part dels llibres d'història. En les seues tres temporades el tècnic ha collit alguns registres que tenen certa rellevància. Sense anar més lluny el passat curs el club va tancar la segona millor primera volta de la història, soles superada per aquella de 03-04, i este, no content amb això, deixa a l'equip a escassos dos punts de repetir, situant-la com la tercera.

Els 71 punts que es van sumar la temporada passada també suposen un rècord. És la millor puntuació d'un tercer classificat en una lliga de tres punts i la tercera millor puntuació del club en un campionat, soles per darrere dels anys que vam ser campions amb Rafa Benítez. Són números, fredes i sobries xifres, que podem utilitzar o no com base argumental. Les sensacions que tenim tots en quant al treball d' Unai són com a mínim regulars, però les seues estadístiques diuen altra cosa. Si cal guiar-se per elles el tècnic basc està convertint-se en un referent a tindre en compte. Si solament ho fem per l'espiritualitat del seu treball, tots tenim clar que la seua estada en Paterna finalitza el 30 de juny. Però seria just?.

En qualsevol altre període històric el València Emerista estaria lluitant les lligues fins a les ultimes jornades, fins i tot el passat any sense aquella campanya de la "Champions passa per Mestalla" i sense les diferències matemàtiques tan abismals amb els dos primers, l'equip en lloc de deixar-se dur podria haver fet registres de campió. Soles es va quedar a sis punts de la lliga que va guanyar Capello amb el Madrid o Benítez amb el València. No és això el mínim que se li exigeix a este club, que lluite fins al final pels títols?. Realment el VCF ho fa, fins i tot hui dia. Les diferències són les que són i esta lluita es perd dins de l'enorme superioritat existent entre els dos primers i la resta. Inclús sense ensopegades ximples com les de Mallorca o Saragossa seguiria sense donar-nos per a destronar als actuals dictadors.

Però l'assumpte és molt més complexe que ajuntar unes quantes bones estadístiques. La realitat dicta que en tres temporades l'equip contínua amb les mateixes virtuts i defectes que va mostrar el primer dia. Un dels seus principals problemes és la falta de competitivitat, i això queda palès en cada eliminatòria o partit important que s'ha d'afrontar. Este València, com bon perdonavides de pati de col·legi, és fort amb els febles i feble amb els forts, o dit d'altra forma, guanyem el que hem de guanyar i perdem el que hem de perdre. Simple i planament. No hi ha lloc per a la sorpresa, ni tampoc per a l'esperança. Vivim en un continu déjà-vu, en un escenari suggerit en el qual soles canvien els actors, però no els resultats.

I això és bo o és roïn?. Depenent de cadascú podem veure l'ampolla mig plena o mig buida. Podem creure'ns que som més del que aparentem o que rendim per sobre del que realment som. Sense els problemes de disciplina, ni l'excessiva mà blana de l'entrenador junt a una millor gestió durant alguna que altra crisi, el mateix treball d'Emery tindria una millor valoració. La seua falta d'autoritat és el seu taló d'Aquilés, la taca que embruta el seu treball en el terreny de joc i el llast que li deixarà sense treball el pròxim estiu. Realment caldria plantejar-se si és convenient deixar de fiscalitzar el seu treball a cada minut, concedint-li alguna vegada el benefici del dubte, i començar a qüestionar-nos de forma més habitual la nostra excessiva fixació amb la seua figura.

Realment val la pena iniciar altra aventura de la mà d'un nou “Emery”?. En global el treball del basc és més bo que dolent, i la seua figura, per a un servidor, solament prescindible en cas que un primer espasa pronuncie el "Si vull". Existeix candidat algun amatent a això? O millor dit, Qui ha de prendre la decisió en el club, està disposat a contractar a un entrenador que siga algo més que “un bon xic” que estiga de moda?. Altre déjà-vu.

14 de gen. 2011

Joma, la temptació.

Després del precipitat adéu de Kappa com sponsor tècnic del València, moltes marques s'han interessat per vestir-nos. Poques, veient els endèmics problemes estructurals de l'entitat i el seu escàs posicionament en el mercat, ofereixen una quantitat digna. Joma fins al moment, marca nacional establida a Toledo, és l'única que ha presentat una oferta prou decent.

Ha pesar de no tindre el pedigrí d'altres firmes internacionals i davant la possibilitat que abandone després de molts anys al Sevilla, s'ha llançat amb tot per a captar al club de Mestalla. Com en temps de crisi, la pela és la pela, i no queda altra que obviar els nombrosos inconvenients estètics, pot ser que vaja sent l'hora d'assimilar la marca.

Per això, el meu col·lega NYRONK , dissenyador establit en Jerez especialitzat en el sector tèxtil i creador d'Ainara-Sport, ha perdut uns minuts del seu valuós temps per a fer alguns esbossos amb Joma, escollint com a patrocinadors SIEMENS i Canal9 per pur capritx gráfic. Cal tindre en compte que la qualitat d'estos dissenys probablement son molt superiors als reals. Però mentre ens els ensenyen, juguem amb la imaginació.

El Quote

Mentre Adidas-Espanya va signar un acord amb el VCF, la central de la marca en Alemanya va paralitzar-ho tot, al vores immersa en la elaboració del seu nou pla estratègic 2011-15, en el qual l'inclusió del club genera molts dubtes. Per si de cas el club ja tanteja altes alternatives, entre les quals, Joma es la millor situada a dia de hui.
Noticia relacionada: Goodbye Kappa?

12 de gen. 2011

I de sobte... tenim diners.

Caldria fer una votació al pur estil Baló d'Or per a determinar que esdeveniment és més estrany: Que la Royal Society li demane a l'ONU que elabore un pla d'actuació davant una possible invasió extraterrestre, que les companyies petrolieres pressionen per a que els deixem cercar or negre a València, o que Llorente es moga d'ací cap enllà gastant diners en jugadors. Tres rareses que deixen estupefacte al més pintat.

Fa escassament set mesos el club regalava a Marchena i traspassava a Alexis, este sobre la botzina, al·legant ruïna, en total sis milions d'euros recol·lectats amb els dos, més l'estalvi de les fitxes. Set mesos després i en la mateixa situació ruïnosa eixos diners han sigut reinvertits en un central, internacional per França, procedent del Lille. Esta operació, que es sàpiga, no respon a un sobtat atac de fortuna, al pur estil Carlos Fabra. Per si no fóra poc un club amb tres porters en nòmina es llança de cap per a contractar a un altre, un tal Diego Alves, valor cotitzat pel qual s'ofereixen prop de tres milions d'euros. Els dies dels jugadors a cost zero, han passat a millor vida.

Sent tan desafortunats com som, cal descartar que en el subsòl del vell Mestalla s'haja trobat algun jaciment petrolífer. Per tant, no hi ha lloc per a pensar que el petro-euro és el culpable dels set milions d'euros que segons la premsa francesa ha oferit el club per Kevin Gameiro, habitual de la selecció Bleu. Altra raresa en tan estrany camí. Per a postres, les negociacions per a renovar a Guaita s'han iniciat, i les de Mata, pareix (per enèsima vegada, ergo cal posar-lo en quarantena) que han finalitzat amb èxit. De cop i volta els negres nubarrons que entristien el paisatge s'han convertit en torrents de color rosa que han bandejat tan dolents auguris.

Este joc d'anades i de vingudes es converteix en entretingut per l'enigma que es suposa que tanca. Prompte veurem a que respon tanta activitat a tan primerenca edat. Si a un torrent de milionaris traspassos, a una bona ratxa en el joc de la loteria, o a un bon final per a l'assumpte de les Parcel·les, quedant exempt el club de destinar 20 milions d'euros tots els anys a sufragar els interessos del crèdit. Haver moviments estranys, els hi ha, a que siguen deguts, prompte ho coneixerem. El 30 de Juny no està tan lluny.

El Quote

Els possibles 42 milions gastats en jugadors. Traspassat Villa per 40 milions al Barcelona es prou cridaner, si les operacions de Gameiro i Alves es concreten, comprovar com en apenes 8 mesos ens hauriem gastat integres els diners arreplegats amb la venda del davanter asturià. En total, als 18 de les suposades operacions hivernals caldria sumar els 24,5 d'este estiu.

10 de gen. 2011

Resultadista eufóric.

En el pitjor moment de la temporada el VCF guanya, i ho fa al pur estil Reial Madrid. Sense jugar bé, sense merèixer-lo, en l'últim tram de partit i amb gols en fora de joc. Ja fins ens xiulen penals que no són. Amb un alt grau de fortuna l'equip d'Emery va traient els partits amb sofriment, accidents copers a banda. Estant en un període critc de l'any és molt més que una bona notícia.

I ho és perquè guanyem sense armes. El València va demostrar moltes vegades que quan enfronta a un conjunt que uneix qualitat amb pundonor ix esquilat. I ho fa per diversos motius, massa coneguts a dia de hui com per a perdre el temps tornant a parlar d'ells. Faltant jugadors que donen profunditat a l'atac i que creen joc des de la medul·lar, este equip, tosc, lleig i arrugat soluciona per la via criminal tots els seus encontres. Nou punts de nou sense jugar a res. Dondades les circumstàncies ens topem amb un oasi enmig del desert, i això, pot suposar la diferència entre mort i supervivència.

Evidentment parlar de falta de futbol, i la seua generació, és una obvietat. Banega es l'únic futbolista en tota la plantilla capaç de fabricar-lo, i es troba en una situació que no convida a pensar que en un futur pròxim pugam contar amb ell. No hi ha més que acceptar la realitat i esperar que una , desitgem, llarga ratxa de resultats (A cavall regalat no li mires les dents) acaben per generar la confiança suficient com per a canviar la dinàmica de joc.

N'hi han dos formes d'afrontar esta situació. Acceptant la realitat, i gaudint com un xiquet dels últims triomfs (amb tots els seus accessoris i regals arbitrals) o amargar-te i convertir els llargs mesos que queden de temporada en un infern. Per molt que sabem, vegem, i coneguem, la situació no té solució fins a Juny. Mentre es vaja guanyant....

7 de gen. 2011

Sopitas al loro....

Al llarg de la teua infància els avis et conten històries que no entens, que qualifiques d'absurdes.. Que em vol dir?. Mai els trobes valor, i no saps molt bé perquè, encara passant els anys, en certes ocasions ix a relluir una vegada i una altra l'anècdota. Pot ser que relats sense sentit com els quals ens conten als xiquets els nostres majors, existisquen perquè adquireixen rellevància en dies com els de hui. La meua àvia era una gran aficionada als animals, filla de comerciant, i nora d'una família de veterinaris, tenia una història sobre un lloro, una veïna seua i un tràgic accident entre els dos.

Amb tenacitat sempre trobava el buit entre una conversa per a traure a relluir el tema i poder crear el brou de cultiu necessari per a introduir la història. No recorde molt bé el desenvolupament exacte, però si que era extens i carregat de simpàtiques anècdotes, simpatia que va perdre el relat per repetitiu, però tenia la seua gràcia a oïdes d'un “novell”. Este animal vivia com un rei a casa de la senyora, veïna de la meua soltera àvia. El company de viatge del pirata il·lustrat era obsequiat i complimentat amb tot tipus de capritxos per la seua ama. El portava amb orgull, fins ho va amaestrar per a dur-lo al muscle. Mai va tindre responsabilitats, la propietària sempre va traure la cara per ell davant les seues contínues “malifetes”, furtar fruita de les tendes, substraure objectes de valor...etc La dona era coneguda per un característic cántic: “Sopitas al Loro!... Sopitas al Loro!” la forma amb la qual indicava a l'animal que el menjar estava llest.

Les seues vides van transcórrer de forma lineal fins que un dia el lloro va deixar de delinquir de portes cap a fora per a fer-lo en la seua pròpia casa. El descobriment del fet, va portar a la seua dòcil ama, molt donada a manyagues i a concessions d'excessos, a reprimir-lo. Els seus escarafalls , ventall en mà, van pujar de to conforme la gravetat de l'assumpte anava sent descoberta. Quan es va plantar davant l'animal, va intentar esbroncar-lo, sense sort. El lloro es va llançar sobre el seu cap, i en un moment durant l'atac, li va traure un ull a la fins llavors permissiva dona. Tota una moralitat.

Menys "sopitas al loro".. i més disciplina i exigència amb l'animal.

3 de gen. 2011

"Burro!!, Burro!!, Burro!!”

En nits com les d'ahir em ve a la ment una simpàtica vinyeta de JOTAUVE , històric humorista gràfic habitual de la premsa valenciana, on el trio arbitral vestit de karateka estava sent reprimit pel delegat federatiu al no assistir degudament uniformats al vell Mestalla. Aquells lineals col·legiats, caracteritzats amb l'habitual bigot i ratlla lateral tan representatius de certes èpoques, justificaven el seu abillament al·legant la duresa i bel·licositat del públic valencià envers l'estament arbitral. Vestits per a la guerra.

Més recentment, ja llençant de memòria infantil, t'enrecordes d'aquells anys de l'engabiat recinte, on l'extensió del braç de qualsevol dels habituals de les primeres files, les més properes al terreny de joc, podien fregar la cabellera del linier. Els més covards es deixaven en evidència als escassos tres segons de partit, després de creuar la linea i córrer la banda dins del terreny de joc, com si d'un carriler de l'equip local es tractara. En aquells incipients anys noranta, les taronges continuaven la seua mil·lenària tradició al exercir d'arma llancívol, contra el linier primer, i contra el jugador contrari després. Folklore local que les lleis anti-violència han bandejat, com aquella olor a pólvora que inundava l'estadi després d'un gol del València.

Antany no havia arbitre que trepitjara el verd del vell coliseu valencianista que isquera de rosetes després d'una actuació perniciosa. A sabentment fins i tot, que el recinte poguera ser sancionat amb el tancament. Les pluges de coixinets, taronges, encenedors, i fins a ventalls de senyores de bé postrades en llocs d'honor de la tribuna, solcaven l'espai aeri que separava la seua localitat del cap d'un precipitat arbitre fugint cap al vestuari. Anit, com tantes altres, vaig tornar a recordar i a trobar a faltar al vell Mestalla. Aquell que no permetia que se li faltara al respecte, ni tolerava àrbitres grotescs. Com si d'una evolució humanista es tractara, la vella expressió “violenta” de dècades passades, ha donat pas als mocadors i al simpàtic càntic en honor al noble animal, el ruc. Una definició massa laxa per a descriure a certs personatges "de pito en mano."
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...