29 de jul. 2010

Mata: que parega un accident.

El menut asturià ha conegut a quatre presidents i a altres tants directors esportius en la seua curta estada a València. I a pesar d'això, cap d'ells ha sigut capaç de solucionar la creïlla calenta que suposa que un dels millors jugadors de la teua plantilla estiga caminant cap a la temporada clau del seu contracte sense una millora. Els tira i afluixa, que han estat molts, entre representant i club sempre han finalitzat de la mateixa forma. Potser al desconèixer les interioritats de la negociació no siga just fer una valoració del problema, però la sensació que s'està transmetent de cara a l'exterior, és que el VCF no està disposat a ampliar el contracte del futbolista a curt plaç. Si la renovació no es produeix per les males arts o el xantatge del representant del jugador, caldrà compartir la postura, però de moment, ningú ha alçat queixa alguna sobre ell.

Dilatar l'assumpte pot dur a la negociació a un punt mort. La cotització de
Mata augmentarà conforme passe el temps, i una extensió de contracte que podia resultar accessible i rendible, es pot convertir en una missió complicada. Tot fruit d'una dolenta gestió. Tanmateix, la millora a realitzar, per molt escarida que fora, seria substanciosa, ja que tot just percep 800 mil euros de fitxa, sent dels pitjor pagats, soles per davant de gent com Jordi Alba o Guaita. Altre error és haver escomès la planificació de la plantilla sense contar amb un augment salarial cap al asturià, potser era l'any propici, tenint en compte la rebaixa en fitxes mercè dels traspassos realitzats.

Tot açò pot implicar molts altres problemes. Ja que la imatge que pot percebre, és que se li estan donant llargues, ningunejant, mentre observa amb parsimònia com tot aquell que arriba nou, siga millor o pitjor, haja realitzat mèrits per a això o no, ho fan amb salaris que fins tripliquen el seu. S'estan donant les condicions perfectes per a que haja una ruptura definitiva. És difícil que un xic com
Mata estiga disposat a acceptar tres negatives consecutives a una millora més que justa. Probablement, este siga el punt buscat al que arribar per alguna de les parts, trobant en ell, l'excusa propícia en la qual refugiar-se arribat el moment.

20 de jul. 2010

Réquiem per un porter.

Sí no tens ganes de llegir, pots escoltar esta entrada fent clic ací.

El bo de Timo Hildebrand estarà maleint el dia que va decidir acceptar l'oferta del València. Des de eixe precís moment la seua carrera va entrar en desgràcia, del estrellat a Alemanya, a l'ostracisme actual. La lesió d'esquena que es va produir durant la seua estada en el club, i que es va veure agreujada fins a convertir-se en un problema gràcies al nefast entrenador holandès, li pot obligar a retirar-se.

Amb el
Hoffenheim va signar un contracte per objectius, d'eixos que els que es fan dir experts, diuen són impossibles de fer signar a un futbolista. El seu salari augmentava o es reduïa en funció dels partits jugats. El modest club propietat de Dietmar Hopp, va contractar a Timo coneixedor del problema que arrossegava en la seua espina dorsal. El seu retorn a Alemanya tampoc va ser positiu, en la jornada tres, el guardameta, ex del Stuttgart, es va fracturar tres costelles fruit d'un xoc amb un rival que li van deixar apartat dels terrenys de joc pràcticament tota la primera volta. Eixe mateix estiu, el jugador va passar pel quiròfan, la seua esquena va dir prou. L'operació no va resultar satisfactòria.

Les infiltracions que va patir per a poder jugar, per obligació, en la seua etapa a
València van acabar passant-li factura. Mai se li va tindre en compte en la capital del Túria. Ni una sola valoració sobre el seu precari estat físic, i l'esforç que tenia que realitzar per a jugar. Era més important lapidar-lo públicament, obviant el seu estat a propòsit. Els pocs instants que la dolència li va donar una treva, van servir per a poder veure al veritable Hildebrand, eixe que estava cridat a ser el substitut natural d'Oliver Kahn.

Les seues actuacions en la copa, especialment en el
Camp Nou, i aquelles miraculoses mans en la final davant el Getafe, amb el 2-1 en el marcador, van ajudar en gran mesura a que aquella temporada el València ingressara un nou títol en les seues vitrines. L'alemany no és l'únic jugador que ha passat per ací en els últims temps que no ha tingut dret a lesionar-se, ni a estar en baixa forma després d'un llarg període d'inactivitat. Eixa classe de futbolistes últimament abunden en el primer equip.

Vist que els problemes en l'últim any van anar a més, impedint que esta temporada el jugador poguera competir en condicions normals, i ja que el contracte signat amb el
Hoffenheim arreplegava diverses clàusules que permetien al club finalitzar la relació contractual si el guardameta no complia amb una sèrie de partits mínims durant la campanya, Hildebrand va quedar lliure el passat 30 de Juny. Que trobe equip a hores d'ara, i un equip de nivell, es complicat.

Els dolors i espasmes en la seua esquena han cessat en gran mesura, però encara li obliguen a parar cada cert temps, perdent-se entre 2 i 3 setmanes cada cert número de partits en actiu. Lo que complica molt més, tractant-se d'un porter, la seua situació laboral. Ni tan sols l'
Suttgart, que ha renovat la porteria per complet després de l'eixida de Lehman, ha pensat en el seu fill pròdig, ni tan se vol per a ocupar el lloc de segon porter. Probablement si Timo no baixa les seues pretensions i accepta jugar en la 2.Bundesliga, o fins i tot aventurar-se en la tercera categoria, a la recerca d'una recuperació , tant en el plànol físic com professional, el guardameta estarà abocat a la retirada amb 31 anys recent complits.

Hildebrand va fer pocs amics a València, però bons. I en tots ells va deixar un bon record. Amb tot el que va patir en eixe vestuari replet de serps, el jugador mai ha pronunciat una mala paraula en referència als seus companys, ni en privat ni en públic, i motius ha tingut. Altres, soles patint un 1% del que li va tocar patir a ell, hauríem assaltat a algun que altre enganyabobos, mantingut en l'actualitat per cert grup de comunicació. L'alemany sempre va ser un cavaller. Hi ha qui no podrà dir lo mateix ni vivint tres vides.

2 de jul. 2010

Príncep de Ghana.

Segurament el futbol europeu s'haja perdut a un dels millors centrals que podria haver tingut, el primer gran defensa en la història del futbol. Però les condicions polítiques i socials que li va tocar viure a Charles Gyamfi van ser dures i complicades. Hui dia el talentós jugador ghanès hauria abandonat el seu país a primerenca edat rumb a Europa per a recalar en alguna de les reputades escoles de formació que li hagueren catapultat a qualsevol gran club del vell continent.

Però no va ser així, a
Kalle li va tocar viure en el primigeni món del segle XX, es va perdre una guerra mundial per ben poc i va conèixer de prop la segona. Ghana en 1949 va deixar de ser colònia alemanya. La derrota germana en la II guerra mundial acabava de dividir al món en dos blocs. Les metròpolis van abandonar Àfrica, i el continent va començar a escriure la seua pròpia història. El Fortuna Düsseldorf va ser el club escollit per a viatjar a la vella colònia en commemoració de la seua independència. En 1959 una multitud de joves, molts d'ells encara alemanys, van rebre en la capital portuària al vaixell procedent d'Hamburg que transportava als afamats jugadors orientals.

El que fora millor jugador del país va rebre com a capità del
Hearts of Oak als jugadors alemanys a Accra. Kalle va destacar en gran manera sobre la resta, la seua potència, velocitat i elegància amb el baló en els peus van enlluernar als integrants de l'expedició europea. Erich Juskowiac, posteriorment amic i mentor de l'africà, va preguntar al fornit central després d'acabar el partit sobre el material amb el que estaven fetes les seues cames, “Dures com l'acer” va argumentar el capità alemany. Eixa mateixa vesprada el ghanès es convertiria en jugador del Fortuna, sent així el primer futbolista de color que jugaria a Alemanya. L'escassesa de recursos van convertir a Gyamfi, igual que a tots els seus companys, en un portent físic. Acostumat a jugar descalç el futbolista va adquirir una robustesa física envejable que va acompanyar a la seua innata velocitat.

La vida de
Charles va discórrer entre drassanes i vaixells, en la seua joventut jugava en els equips dels mariners alemanys que poblaven les costes de Ghana, allà va aprendre tot el que tenia que aprendre sobre l'estil de futbol europeu. La seua arribada al futbol alemany es va produir en la recta final de la seua carrera, amb tot just 28 anys complits va aterrar en Düsseldorf. L'expectació que va alçar el primer jugador de color a recalar en la Bundesliga va ser gran, gents de totes parts de la conca del Ruhr van viatjar fins a la capital aeroportuaria per a poder presenciar en directe els primers partits del jugador africà.

No va ser el seu primer contacte amb Europa, en 1951 la recent creada selecció ghanesa va fer una gira per Irlanda i Anglaterra. Els jugadors van poder comprovar de primera mà el racisme colonial que encara predominava sobre la societat europea. Els internacionals van ser reclosos en un gueto. La seua curta estada en les illes va ser humillant, els funcionaris designats per a la seua vigilància van obligar als jugadors a ser rentats amb espart per a la seua desinfecció, segons confessa el jugador en les seues memòries “Ens preguntaven si érem negres perquè no ens rentàvem”. Al tercer dia el combinat africà va abandonar la gira negant-se a complir el seu contracte.

Afortunadament Kalle va ser un home lliure en la seua curta estada a Alemanya. El seu debut en lliga va ser espectacular, un tir al travesser, dos assistències de gol. El Beckenbauer africà, com se li va conèixer anys més tard, va captivar a les gents de Düsseldorf. Prompte entre les velles graderies de fusta de l'estadi olímpic va començar a corejar-se el “Kalle-Kalle” com mostra d'afecte. L'adaptació no va ser fàcil, el clima i la dificultat amb l'idioma van complicar molt la seua estada. Després de tres temporades al futbol europeu, va tornar a Àfrica.

El jugador va abandonar el Fortuna per a iniciar la seua carrera com entrenador. La selecció de Ghana, fins al moment dirigida per entrenadors blancs, va deixar bacant el lloc. Gyamfi era l'únic jugador amb experiència a Europa, amb coneixements suficients i contava amb l'admiració i respecte de la població. El president del país, amb carrera en USA, va anunciar amb estes paraules la seua designació: “Lo que ha pogut crear un blanc, també pot fer-lo un home negre.”

El debut de Kalle com a seleccionador, davant Nigèria, va acabar amb estrepitosa derrota. Un any més tard, en 1963, Ghana alçaria el seu primer títol, la copa d'Àfrica. Charles Gyamfi va ser el primer entrenador africà de color en aconseguir-lo. En 1965 repetiria èxit. El colp d'estat produït eixe mateix any va obligar al jugador a exiliar-se, era membre de la federació i contava amb l'amistat personal del deposat president. En 1982 després de la caiguda del règim, Gyamfi va tornar a prendre les regnes de la selecció. En Líbia, Ghana conquistaria la seua tercera copa africana, Kalle va ser el primer entrenador de la història a conquistar tres títols continentals de seleccions. Èxit sols igualat recentment per l'actual seleccionador egipci.

El gran repte del futbol africà i el de Ghana en particular continuen sent els mundials. Els èxits en categories inferiors del combinat africà són múltiples i alguns sonats, però solament fins a ara una de les moltes generacions d'or del futbol ghanès ha aconseguit arribar a un mundial, i no solament això, han donat el salt als quarts de final. Una oportunitat d'or que contarà amb la benedicció i presència de Gyamfi en les graderies com president d'honor de la federació de futbol.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...