30 de juny 2009

30 de juny.

Hui es compleixen tres estius del famós “el dia 30 lo entenderéis”. Cita que descriu de forma semàntica el caos. No n'hi havia decisió més errònia que la que finalment es va prendre.

La veritat és que una vegada més el infaust president va triar la improvisació per davant de l'organització. va prescindir d'un director esportiu amb les idees clares i la filosofia més que definida. Fins ara, l'únic en el seu càrrec que abans de final de temporada tenia tancats fins a cinc jugadors, alguns més encaminats a falta de remat, i molts descarts amb destinació assegurada.

Gent jove, amb qualitat i a baix cost es va canviar per un projecte basat en el xec i en la improvisació… Zigic per Trezeguet, Sneijder per Fernandes (amb els balls de noms corresponents), de 20 milions d'euros per 2 jugadors de primer nivell ens vam anar a 36 milions per dos tipos que són carn de banqueta.

És incalculable el mal que esta decisió ha propiciat al club. Ja que tot lo que va vindre després no s'haguera produït, ni els 70 milions en fitxatges improductius, ni la pròpia dimissió del president, ni les penúries viscudes estos dos últims anys.

El destí li va donar altra oportunitat al ínclit president per a redimir-se i arreglar el seu error, però va tornar a equivocar-se. Lo de Vilallonga no és més que la constatació de la teoria del caos, i és que Soler, sempre tria l'opció que més perjudica al club, no a consciència, se'l marca la ineptitud congènita de la que fa gala.

Que haguera sigut del València amb Carboni i Juande, amb el mecenatge, un any més tard, de Vilallonga?.

26 de juny 2009

Una nit en Mestalla.

Deu anys més vell. Hui fa exactament deu anys de la final de Sevilla. Una dècada que ha solapat una adolescència, però no el record. Jo vaig vore guanyar al València un títol amb 16 anys. La culminació d'un desig d'infància, d'una exigència personal, d'un somni intim, la ruptura amb una turbulenta infància esportiva, la cicatrització d'aquelles primeres llàgrimes d'amargor que va portar la final de l'aigua, la primera il·lusió.

Han hagut més, moltes més, igual que decepcions, però mai cap ha sigut com aquella primera vegada. Pot resultar curiós, però hui recorde al detall, amb exactitud, aquell dia en les seues 24 hores. Ara em ve a la ment eixe entrepà a les tantes de la nit que vaig engolir, totalment banyat de suor, de cava, i de no es quantes coses més, aquelles hores intempestives, amb la casa silenciosa esperant l'eixida del sol, amb el tic-tac del rellotge de cuina acompanyat pel run-run del motor del frigorífic, en tal escenari, jo amb el meu entrepà vaig assaborir per primera volta l'èxit, la glòria.

Alce la vista i observe en una prestatgeria repleta de llibres una menuda caixa de cristall, vella, herència de l'adolescència de la meua mare, no és gran cosa, ni tan sols és de cristall del bo, però conté un xicotet tresor, un tros de la gespa de Mestalla que jo mateix vaig arrancar passades les onze de la nit el 26 de Juny de 1999, quan vaig botar al camp per a celebrar que era campió.

Aquell dia va ser màgic en molts aspectes, perdut entre la massa esperant l'obertura de les portes del vell estadi, em vaig adonar de lo gran de l'afició, centenars de persones col·lapsant l'avinguda de suècia, no arribava a vore el final, una torba d'il·lusió que xocava com una enfurida ona contra l'espigó de l'adversitat històrica. Em vaig sentir part d'algo tremendament immens, mai vaig tindre la sensació que aquell partit se'ns escaparia, era un sentiment unànim.

Lo que fa el futbol, encara recorde el rostre d'aquella parella, mai vaig saber si eren novis, germans, o que, que anaven en la seua moto, i que parats davant un semàfor, no dubtarem en saludar-nos, sense conèixer-nos de res, donant-nos un abraç “Ja som campions nano, ja era hora” hora va soltar el xic, dos besos protocol·laris a l'acompanyant, i un puny enlaire en senyal de victòria van servir de comiat… amb aquella bufanda enrotllada com turbant al meu front vaig passeigar durant hores per aquell mar de cotxes tocant el clàxon, artèries col·lapsades, banderes i traques per doquier…

El fi de festa va acabar contra corrent, el retorn a casa va culminar amb salutacions mútues, entre vehicles que s'incorporaven a la capital, i un servidor, que tornava a casa en direcció contrària. Després de l'entrepà, únic menjar que vaig engolir en tot el dia, em vaig tombar en el meu vell llit a escoltar a un boig de la ràdio, que li va donar per fer un programeta de 24 hores.

25 de juny 2009

Lo pitjor per a Albiol

A pesar de ser un convençut de la política de traspàs a la mínima oferta important que es reba, he de fe confessar que el traspàs d'Albiol, per inesperat, m'ha indignat. En principi perquè per a mi, el preu del traspàs és insuficient, indigne per a un jove talent de soles 23 anys e internacional absolut.

Molts es vanaglorien de la venda al·legant una suposada estafa al Reial Madrid, en part perquè consideren al jugador bastant limitat. AL meu entendre, no ho és, és dels millors centrals que han passat per Mestalla, i com ell, molts jugadors estan pagant la desídia instaurada en l'equip des de fa anys.

La plantilla del VCF estos últims anys no ha fracassat per manca de qualitat, o per agrupar a un número ingent de roïns jugadors, s'ha deixat dur, s'ha fet malbé per culpa d'una alarmant falta d'autoritat i coneixements, tant des de la banqueta com des de la cúpula.

Esta mateixa plantilla amb entrenadors del perfil de Cúper , Ranieri o Benítez, haguera omplert les vitrines amb algo més que una trista copa del rei. És ací on falla la teoria dels partidaris de l'estafa que suposa la venda del jove central.

L'al·legat de la mala o males temporades del jugador manca de sentit, més quan els dos últims anys i mig s'han caracteritzat pel desordre tàctic, per l'absència de conjunt, per la manca d'ajudes, físic, per la roina elecció del tècnic de torn, botarates amb carnet, i de rigor institucional. Estic convençut que si Albiol jugara en el Liverpool, arribaria a ser un seriós candidat al baló d'or a poc que la seua selecció acompanyara, ara solament cap resar per a què dos supòstos es complisquen, que Albiol faça la d'Angulo, per favor, o per a què siga carn de banqueta, alliberant-lo del jou imperialista.

18 de juny 2009

És necessària una resposta.

Potser la passió o la joventut fan que desitges actituds severes i contundents per part del club davant la llarga llista d'estupideses i salvatjades que estan publicant els fascines dels ultra sud estos dies. Tal volta la responsabilitat del gestor recau en el silenci públic i en el treball fosc. Però en este VCF obscurantista i carent de comandament i personalitat se't fa difícil creure que estos silencis siguen silencis productius.

La premsa madrilenya sempre ha alardejat de madridisme, encobert o dissimulat, però mai ho ha amagat. Últimament les seues actituds s'han tornat desvergonyides, frentistes. Hui es poden llegir coses com "Villa està segrestat pel valència", uns altres afirmen que l'entitat està perjudicant al jugador, alguns fins i tot posen el crit en el cel perquè suposadament utilitzem al futbolista com si fora una mercaderia, un fardo inanimat. Soles falta acusar-nos d'atemptar contra els drets humans.

El sumun de la desvergonya, són les contínues contradiccions de la maquinària propagandística del Madrid. Editorials i portades de les ultimes setmanes es contradiuen entre si. La setmana passada se'ns acusava de trencar el pacte de 25 milions més Negredo.. hui, una setmana i mitjana més tard, des de l'editorial del mateix diari se'ns acusa de trencar dit pacte, però esta volta les quantitats són de 37 milions + Negredo.

Llorente té l'obligació, com gestor que és, de defensar el patrimoni de la institució, vetlar pels seus interessos. Florentino va dir una gran veritat, el VCF no té autoritat sobre els seus futbolistes, no l'ha tingut mai, ací han fet lo que els ha donat la gana sempre, adoptant actituds deleznables i fastigosament poc professionals. És el moment de que el club, amb Llorente al capdavant, qui millor per a això, adopte les mesures necessàries, i arribat el cas, si es presta, ficar en cintura a Villa i els seus infantils desitjos de continuar en la nostra lliga.

Com gestor, com accionista, com a president, seria inacceptable que tenint ofertes superiors, molt superiors econòmicament es rebutjaren per claudicar, una volta més, davant les exigències d'un empleat. D'acceptar lo contrari, el senyor president hauria de presentar la seua dimissió a l'instant. Ja que som putes, no posem també el llit.

16 de juny 2009

La culpa també és nostra.

Va començar Llorente parlant de cuidar el producte en la seua primera tournée mediàtica, davant de tal asseveració va haver algun funcionari nocturn que es va indignar. Este continu ball de despropòsits llançats pel No-Do madridista no són més que les conseqüències a tal mal tracte del producte VCF donat pels mitjos autòctons des de de fa anys.

Cal reconèixer que estar plagat de sucursals de l'imperi fa més difícil un correcte tracte del mateix, encara que en el nostre cas, dóna igual que la central de dit medi estiga a Sagunt o en Majadahonda, el tracte és similar, incomprensiblement.

Davant la conjuntura financera global, són molts els clubs de futbol que esta temporada han passat o patit penúries financeres, no obstant això, cap d'ells ha sigut objecte d'escarni public per part dels seus medis afins. En territori patri, al primer segon, va ser motiu de portada, escàndol i pique mediàtic el no desembors de les fitxes el ínclit dos de Febrer… ànsies havien per airejar tal sonrojant acte.

Complexe de dignes, això és lo que pareix patir la TOP-class del periodisme “xe”, no s'entén sinó tal afany per ser més papistes que el papa. Els nostres xics són artistes en minimitzar lo positiu a nivells màxims, igualment que maximitzen a cotes extraordinàries qualsevol problema, engrandint per tant el mateix.

Ara vénen els laments, els colps patris en el esternò, aspai en no enfonsar-vos-el, i demès soflames victimistes davant el maltractament informatiu patit, és novetat?, des dels butlletins oficials del Florentinisme més ranci.

Utilitzar tant el ventilador té estes conseqüències, un vell gat com Floren, tauró on els haja, està jugant amb el treball brut que altres s'han encarregat d'elaborar durant mesos. Ara estem pagant les factures d'eixos actes. Lo millor d'açò, és que tot eixe afany per televisar en directe la ruïna, vènia motivat per lo mateix de sempre, pel personalisme. Potser un dia d'estos ens done per entendre que fulanito no és el VCF, ni el VCF és fulanito.

Una nova oportunitat per a la RDA.

La reunificació d'Alemanya va ser positiva en moltes coses, necessària, però va portar amb si també aspectes negatius. El futbol de la RDA estava en clar progrés i expansió, els seus clubs cada volta eren més competitius en el vell continent, així ho testifica la final de la Recopa del Lokomotiv Leipzig del 86, o els quarts de final del Dinamo Berlín en la copa d'Europa del 85, la unificació dels campionats va suposar una lenta i agònica mort per als clubs del est.

Hui dia la política portada a terme per les autoritats respecte a la unió de les dos federacions és durament criticada, la Bundesliga no va tenir compassió, mai acceptà mesures cautelars o de gràcia per als equips de la RDA-Oberliga, va mantenir les exigències econòmiques i estructurals per als nous conjunts, fet que va provocar que solament un d'ells, el Dinamo Dresden, s'inscriguera en la primera divisió, la resta ho va fer en la segona categoria, o fins i tot en divisions mes baixes. D'esta circumstància es van aprofitar els equips de la Bundesliga, ja que van incorporar a les estrelles del est a preu de saldo a les seues files.

El Dresden es va mantenir com capdavanter dels clubs de la Oberliga, amb moltes dificultats, va estirar la seua presència en la màxima categoria durant sis temporades, per a acabar descendint en 1996. Hui dia milita en la que seria la Segona B Alemanya.

Altres històrics del futbol del est tampoc ho estan passant bé, el Chemitzer FC juga en la tercera divisió, igual que el Dinamo Berlín, amb greus riscos de desaparició. El Magdeburg acompanya al seu etern rival (D.Dresden) en la Segona B del futbol teutó. Com únics representants dignes queden el Energi Cottbus, acabat de descendir a segona, o el Hansa Rostock, en la mateixa categoria, últim campió de la RDA. La temporada anterior, el Carl Zeis Jena, es va acomiadar de la categoria de plata després de finalitzar cuer.

La pedrera de la RDA segueix sent prolífica, la seua ultima gran estrella, Michel Ballack, és la referència moderna de la seua alta escola, d'on també han eixit jugadors com Mattias Sammer, Andreas Thom, Thomas Doll o Ulf Kirsten. Les greus deficiències estructurals i l'escàs potencial econòmic dels equips de la oberliga els va obligar a desprendre's dels seus joves talents sense quasi oposició.

Ara aL futbol de la RDA se li presenta una nova oportunitat de créixer, Red Bull ha fet oficial la compra d'un modest conjunt de la ciutat de Leipzig, amb l'objectiu de situar-lo en categories professionals (actualment milita en la cinquena divisió) tenint la Bundesliga com a meta. En estos moments en la regió no hi ha motius d'alegria per als seus equips, el VFB Leipzig, antic Lokomotiv, va desaparèixer en 2004, encara que un grup d'aficcionats refundaren el club fa tres temporades, mentres que el Chemitzer FC lluita per la permanència en la tercera divisió.

14 de juny 2009

Mirades: Bruno Labbadia.

Labbadia aplega al Hamburg agafant el testimoni del holandès Martin Jol després d'una temporada decebedora, on l'equip hanseàtic després d'aplegar al ultim més de competició amb possibilitats de guanyar-ho tot, va desaprofitar les tres vies obertes per a ingressar un nou títol en les vitrines del Nordbank Arena.

Tal decebedora imatge en els moments importants varen ser decisius a l'hora de prescindir del holandès. A la banqueta del HSV aplega un jove tècnic, ambiciós y de carrera meteòrica, de fet l'Hamburg serà el tercer equip que entrene en la seua carrera.

Com a jugador Labbadia va militar dos temporades en el conjunt norteny, sense massa fortuna, la seua carrera de futbolista va ser exitosa a Kaiserlautern, on va guanyar la copa i la Bundesliga, va formar part del equip que es plantà en semifinals contra el Barça de Cruyff, posteriorment va fitxar pel Bayern, on tampoc tindria massa oportunitats.

Com a entrenador va començar la seua carrera en el modest Greuther Fürth de la segona divisió. Amb un futbol ofensiu però aguerrit, combinant lo millor de l'antiga escola alemanya amb lo actual, va aconseguir situar al modest equip bavar a soles 5 punts del ascens. Les seues dos bones campanyes en la Bundesliga.2 li varen valdre per a que el Leverkusen es fixara en ell. Amb l'equip de les aspirines ha anat de més a menys, signat un final de temporada en clara caiguda, esborrant el bon sabor de boca deixat en la primera volta, on va mantindre al equip entre les quatre primers posicions, inclús va aplegar a ser lider.

Ara afronta l'oportunitat de la seua vida, en un HSV en el que tindrà que lluitar amb un fum d'urgències històriques que li poden complicar el seu treball.

9 de juny 2009

Un nou déu al que adorar.

Mestalla ja gaudeix, una vegada més, d'un nou home-déu al que adorar. Llorente suma el seu nom al d'una llarga llista de Messies i fills del sol que aterren en Mestalla per a ser adorat per les fervents i famèliques masses.

El nou déu solar accedeix al tron de Ra després de succeir a una sèrie interminable de fills del sol descavalcats pel infortuni, ajudat, donant eixa espenta vil, pel rebel i sempre fosc cler. El primer elefant blanc, o fill del sol al que ens van fer adorar i llaurar la seua imatge sobre quars va ser Soler, el fill d'Osiris prompte es va convertir en un constructor manirroto. Cóm Akenaton, va gosar imposar el monoteisme en un regne purament politeista, ultra.

Mort l'atormentat i descerebrat faraó, va arribar al poder altre nou Messies purificador, sense pal·li i amb el cler dividit, va acabar reposant el seu inert cos en les fredes aigües del Nil. Aquells que en principi van alçar al breu salvador als cels, per a aniquilar al primigeni, van ser els mateixos que van llançar el seu cos a la serp d'aigua una volta trobat un millor dofí.

La durada del fervor religiós per al salvador del salvador del salvador va ser duradora i infrangible, poc qüestionada, la que menys de tots els il·lustres inquilins, la derrota en la batalla va acabar amb el seu honor, com feien els antics, ho va restituir de l'única forma possible.

Faraó mort, faraó posat. Gaudim ja d'un nou home-déu al que rendir homenatge, altre salvador, altre elefant blanc arribat dels cels de la mà dels déus per a alliberar-nos del jou del maligne. Este fill del sol ve amb una particularitat, és adorat i victorejat per aquells que en la seua etapa de general dels exèrcits ho vilipendiaven, li acusaven dels mals del regne i de les poques i males defenses amb les quals contava el pais. Vore per a creure. A vore quan ens posen a un mortal, que ja toca.

1 de juny 2009

El Nantes entra en la roda.

Este cap de setmana va acabar el futbol a Europa occidental, excepte les lligues nòrdiques i la premier russa, ja no queda cap campionat en marxa.

El Nantes després de la seua derrota en Sochaux per 2-1 la setmana anterior va descendir de categoria virtualment, la seua victòria davant el Auxerre per 2-1 no va servir de res, haguera necessitat una diferència de 15 gols per a salvar-se en cas de triple empat.

L'històric club normand, empatat amb el Marsella en el segon lloc d'equips amb més títols de lliga, ha entrat en esta fatídica e incomprensible roda de descensos i penúries en les quals van entrar anteriorment altres grans clubs europeus. El primer descens de tots ells segueix un mateix patró, Coqueteig amb el descens després de diversos anys de planificacions desastroses, consumació d'un descens anunciat, ascensos meteòrics amb grans jugadors joves, i volta als inferns al primer o segon any. Amb esta catàstrofe el Nantes de Klasnic torna a la League 2 solament un any després de patir el seu primer descens de categoria en tota la seua història.

Els canaris eren l'únic conjunt Francès que fins fa dos anys no havia descendit de categoria en tota la seua història. Altre club que ha patit la roda és el Saint-Ettiene, que igual que el Monchengladbach es va salvar del descens en l´última jornada, mercè de la seua golejada per 4-0 contra el Valenciennes, amb dos gols de Gomis, més dos assistències. Temporada marciana per als verds, després de la seua volta a Europa després de 15 anys d'absència, van començar el campionat amb plantilla i pressupost per a arribar a la champions, fet que quasi els costa el descens.

Un dels pioners en açò de la “roda” va ser el Torino, que després de quatre anys en Serie A, un de les seues majors èpoques d'estabilitat des de 1995 (el primer descens) va acabar descendint. Ni Nicola Ventola, ni el Xinès Recoba, ni contar amb més de 100 milions d'euros per a la pròxima temporada, mercè d'una donació d'un seguidor després d'una herència, han servit per a evitar que el Toro torne a la sèrie B. Els grana, al igual que el ASSE, partien amb objectius europeus a l'inici del campionat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...