26 de febr. 2011

Les mil i una nits de Miguel.

La gran notícia de la setmana sens dubte és l'última malifeta de Miguelón. Eixe portuguès que és tan ximple que fa el mateix que els seus companys, però que sempre és ell qui es duu els pals. Ara que ja està apartat de l'equip, amb visos de rescindir-li el contracte a final de temporada (donem per impossible que algú ho vulga comprar) el pobre Miguel té amb que entretenir-se. Una horda de malvats periodistes i anònims amb la camisa negra li han buscat ocupació en el sempre entretingut món del cinema. Sense donar noms, ací pose algunes de les millors #Britomovies que s'han parit en Twitter:
Cubatar / La birra es bella / Pagawhiskys / Millenium 1: Los laterales que no amaban los despertadores / Borrachera o victoria / bebe, duerme, paga / Algunos Whiskys Buenos / cartas desde la disco mya / Objetivo Barmania / Días de Brito y Rosas / Colega, donde está paterna? / bar adentro / Desde gasoil con amor / Las normas de la cata de la sidra / Million copas Baby / Tardageddon / todo sobre mi ciego / El señor de la fiesta: las dos copas / Balada Triste (y voy) Trompeta / El señor de la fiesta: La comuniad del ciego / Tardones lejanos / Tomates verdes Britos / Alguien voló mi despertador de Cuco / La vida secreta de los bandarras / Miguel Brito y el cubata filosofal / Uno de los puestos / No me toques el Brito que me irrito / Pam, Negre / Gintanic / Los Lunes al Gasoil / Despiderman / Tiro en la defensa / El apartamiento / Mil britos tiene la noche.
És positiu prendre's estes coses amb humor. Ara separem la primera part de l'entrada de les rises. Miguel està bé castigat, no hi ha més que veure el seu historial per adonar-se que fa massa que deuria d'haver-se anat d'ací. El que mai m'ha agradat ha sigut la hipocresia. Per això em pareix surrealista carregar les tintes en exclusivitat sobre el portuguès. El lateral pot pecar de ximple, de molt ximple si es vol, però ell almenys és honest. Esta ciutat és un niu de serps que es mou pel interès. Tots coneixem les històries de La Indiana, de Les Ànimes i de centenars de locals de moda, les parrandes i els despropòsits de molts jugadors, també les entrades a Paterna per la porta de darrere. Fets de hui i d'ahir.

Històries silenciades per eixe contingent d'interessos ocults que emboliquen este perfid món del futbol. Com diria aquell cal tindre amics fins en l'infern. Per això València castiga sempre la punteria, igual que els comitès nacionals, eixos que SI critiquem quan són laxes amb els objectes llançats que no impacten sobre ningú. El pecat mai ho centrem en el fet, que més dóna que molts jugadors passen de cuidar el seu cos, que arriben a hores prohibitives i enllacen amb la ciutat esportiva. Soles centrem les nostres ires en quan un d'eixos faves útils que hi ha a tot arreu arriba tard. Soles castiguem la punteria.

Esta història, com moltes altres, té més d'un culpable. Està bé que Miguel pague amb escreix la seua col·lecció de faltes d'ètica professional, però darrere d'ell han d'anar uns quants. El lateral no va ser l'únic jugador que allargà la festa més del degut, simplement va ser el ximple que es va retractar públicament. El càstig cap als seus companys deu de ser exemplar, en cas contrari, fem més mal que bé aplicant la vistra grossa amb el clan dels listillos. Un clan que si fera conèixer públicament el seu historial de farres Brito quedaria en ridícul. Certes recuperacions que s'arrosseguen més del degut tenen una incidència lligda a nits de juerga i no tant en doctors Candel's.

25 de febr. 2011

Els anti sempre vam tindre raó.

València és una ciutat de silencis. Calla i mira cap altre costat quan sap que les coses van mal i els despropòsits estan a l'ordre del dia. Els quatre que tenen valor d'alçar la veu en repetides ocasions són desqualificats de totes les formes possibles. Dóna igual que la consciència general coincidisca sobre el desastre, el pecat està en dir-lo, deixant amb això als que callen en mal lloc. Amb el dictador mort afloren màrtirs de la causa fins en meitat del desert, demòcrates de tota la vida que es deia abans. Però en vida, tots amb el braç enlaire no siga cosa que ens fiquem en embolics. Beneït avantatgisme

Els mateixos que van callar, ara es reivindiquen. I no cregues que la seua critica està basada en reflexions sesudes, són tan simples com buides de sentit comú. És el mal de la consciència, que els fa alçar la veu massa tard. Hi ha qui pot estar orgullós d'haver estat dur amb el que veia i haver criticat el que sentia com a barbàrie en dia i data. I és just fer honor a eixe racó de llibertat que va suposar en el seu moment sentimentche.com. On es va passar sense embuts de la inicial il·lusió per trencar amb un nefast passat, a la preocupació i la reflexió critica pel rumb caòtic en el qual va entrar l'entitat després de l'arribada de Soler.

Igual que va advertir del perill de deixar el club en mans d'un triler com Soriano. Vitorejat en places mediàtiques fins a l'extenuació, per més evident que resultara la seua mentida. Hagué qui va aplaudir recorrent al manit tòpic de la “bona gestió.” Condecorant amb això aquell acte en la junta de Novembre de 2009 que va provocar un forat comptable de 70 milions d'euros. Causa per la qual el club va haver d'exercir una ampliació de capital i evitar la dissolució pel passiu acumulat de temporades arrere. Deixem-lo treballar, eren les paraules habituals per a aplacar “la sinrazón” d'aquells que veien en el tigre de Puçol a l'enemic dels interessos del VCF. Els “anti” sempre vam tindre raó. Ara és molt fàcil fer llenya de l'arbre caigut i acarnissar-se amb el personatge. Les coses clares, quan era el moment de fer-lo ningú va obrir la boca.

23 de febr. 2011

Els entesos avalen a JOMA

Mentre molts s'escandalitzen per perdre catxé i que el VCF haja d'emparar-se en marques de tercera fila com JOMA, els entesos en el món del mercat de peces esportives avalen el canvi. És el cas de Eleté, dissenyador tèxtil empleat d'una gran marca a Buenos Aires i autor del blog Todosobrecamisetas , espai on dóna regna solta a la seua passió aprofitant-se del seu càrrec i dels contactes granejats en la professió per a llançar a través de la xarxa diverses exclusives que han sigut rebotades en els mitjans de comunicació més importants del món, com la filtració de les noves equipaciones del Arsenal o l'avanç, quasi un mes anterior a l'anunci de la multinacional americana, de la nova samarreta de la selecció Brasilera.

Després d'una breu conversa en Twitter, i un encreuament de mails, Eleté afirma: “Coneixia que lo de JOMA està fet al 90%, i que Adidas soles oferia catàleg i quasi res de diners.”, “Kappa no va quedar contenta amb el club, crec que guanyen amb el canvi.” De la mateixa opinió són altres dels gurús del món de la maglia, com ArteySport o el ja conegut Nyrok d'Ainara, on este ultim afirma categòricament: “Joma no serà Umbro, però millorarà a Kappa.” A més, ens aporten una dada interessant sobre el funcionament de l'empresa toledana: “En 2002 Joma va perdre als seus creatius i des de llavors no camina molt bé, però ara pareix que estan intentat fitxar al creatiu de Umbro (ex de Joma), l'autor del tailored del Athletic i de diversos equips.”

Pel que sembla l'empresa de Don Fructuoso López està immersa en una reestructuració important que donarà pas a un canvi radical en el seu estil, modificant l'actual linea gràfica i utilitzant al València CF, el seu major repte fins al moment, com aparador de la nova era en la qual està entrant la companyia manxega. Que el club s'aprofite d'estes noves incorporacions dependrà de la celeritat amb la que es tanquen. En tot cas, amb un contracte de quatre anys tenim temps per a poder visualitzar els canvis que pareixen estar aplegant.

Entrades relacionades Goodbye Kappa? | Joma, la temptació

El Quote
Ara que todosobrecamisetas i este blog son "amics" paseu-se a llegir les opinions dels sudamericans sobre la noticia de Joma i el VCF. Hi ha per a tots els gustos.

22 de febr. 2011

Fabricar referents.

Fins les pitjors èpoques ens deixen components positius, convertint-se amb el pas del temps en els únics records que perduren en l'imaginari col·lectiu. Eixe halo de llum transformat en reminiscència permanent és capaç de derrotar a la basta penúria viscuda, que per moltes cicatrius que ens deixe, sempre permaneixerà presonera en l'oblit. És la forma humana d'agarrar-se a un clau ardent, donats com som a cercar amb desesper algun besllum d'esperança entre tant de caos.

La història moderna del club està plena d'alts i baixos, de grans ruïnes econòmiques compaginades amb èpoques glorioses sustentades en el no-res, onmibulant al public amb el fals resplendor de la plata de llei, fent-li creure, que el castell de naips reposava sobre sòlids fonaments i no en vacuess il·lusions. El triomf en el VCF més que sinònim de creixement ha estat de ruïna. Cadascuna de les copes que reposen en les vitrines del club van entrar per a celebrar l'eixida d'una crisi, e iniciar altra al mateix temps. Una patologia congènita impossible de superar i amb la qual estem condemnats a viure.

A pesar d'això cada batalla amb el infortuni ens han deixat referents amb els quals alimentar la nostra fe i combatre la flaquesa. Ja ningú recorda que després de la riuada del 57, el club, de ser una SAD i no una entitat esportiva, hauria deixat d'existir. Igual que després del descens del 86. El record col·lectiu es centra en els lideres que van guiar en temps de fam al ramat. L'aficionat evoca a Penev, a Fernando, Giner, Sempere o Camarasa, no a les lletres i bons que Martin Queralt signava amb desesper totes les setmanes per a evitar denúncies per impagament. Igual que recorda al Benítez o Baraja del doblet, i no les dos causes de disolució que va evitar el club venent solars.

Com tampoc es fa ja menció als abonaments a 15 anys, a la dimissió de Luis Casanova, ni a les lletres que va emetre el club per a finançar la ruïna després de la riuada, que va coincidir, com bombolla immobiliària, amb la construcció del Gran Mestalla, amenaçant fins al limit l'existència de l'entitat. Aquells anys foscos han desaparegut deixant per a la història la generació eixida d'aquella catàstrofe, el record de Paquito, Manolo Mestre, Guillot o Pesudo, líders d'un raquític VCF que vivia recordant al talentós equip de Puchades, Pasieguito, Buqué i Fuertes que van competir de tu a tu tant en lliga com en copa amb el gran Barcelona de Kubala.

Tots són pegats que han solapat grisos contes de freds hiverns ja oblidats. En una d'eixes múltiples crisis generacionals que patim, l'entitat s'ha topat de casualitat amb figures que poden emular aquelles, i que de continuar així, poden transformar-se en nous punts negres que amaguen baix el seu mantell ampliacions de capitals e intervencions polítiques. La pitjor crisi que pateix l'actual VCF no és econòmica, sinó de fe, d'identitat. L'apatia i la depressió han calat fins als ossos en una vella afició acostumada a alçar-se després de mil colps, cansada i ferida en l'ànima per tanta foscor i porqueria argumental.

Guaita, Jordi Alba o fins i tot Isco, amb tota la seua inmaduresa, es poden convertir en brots verds que servisquen de salvavides a una il·lusió condemnada a morir ofegada en la solitud. Símbols d'una nova reconstrucció. Per això, és inconcebible que la institució en l'actual circumstància es plantege traspassar a Alcazer, com apunten els medis, davant una suposada oferta econòmica del Liverpool, o que deixe escapar a Guaita per ser ignorant de l'actiu que la casualitat li ha dut a descobrir. De la crisi econòmica es podrà eixir, però de l'espiritual, una vegada es sucumbeix, no té remei .

21 de febr. 2011

Sense impossibles no hi ha VCF.

El VCF afronta la seua enèsima eliminació prematura en competició europea. Bé saben aquells que van viure la Recopa del 79 lo que va tindre que aguantar Di Stefano després del rancuniós empat davant el Rangers en Mestalla. L'equip viatjava a terres escoceses eliminat, sense opció alguna, “per a que anar?”, i amb un entrenador rival que ja celebrara, a pesar d'estar en 1/8 de final, un triomf en la competició.

Esta bogeria col·lectiva no és tan pròpia d'estes terres com creiem. Encara que ací l'elevem amb el nostre habitual enginy i gràcia a categoria especial. El VCF no seria el que és sense insofribles. Aquell partit de desempat a Lisboa davant un equip escocès (fins a tres partits van fer falta per a eliminar al modest Dunfermline) va ser la primera mostra que a Europa, si alguna cosa ens va, és trencar amb els mals auguris. Dins de tres setmanes visitem al Schalke amb l'enèsima espasa de damocles sobre els nostres caps. A pesar de no tindre a Kempes en les nostres files com en aquella màgica nit en Glasgow, posseïm un arma infadible. Som tan previsiblement imprevisibles, que fins a podem guanyar en Gelsenkirchen 0-4 sense despentinar-nos.

20 de febr. 2011

El Popurri: Torna el Taxi!!

En l'últim any i mig el Blog va perdre moltes coses, seccions, costums i hàbits que per falta de temps i per sumir-se en una espècie de depressió valencianista van fer que les ganes i l'anterior “acidesa” passaren a millor vida. Ja recuperades després d'un any d'absència “Històrics en Problemes” i pendents de recuperar “The Manager”, el “Popurri” torna a escena per a major preocupació d'aquells per als quals es va crear: mitjans, periodistes, dirigents i grupis varis que ens delecten amb menudes píndoles que de per si no donen per a una entrada, però que juntes, ens donen material de sobra. Com estem en mode retro, el “popurri” (inicialment conegut com “entrepà d'ones”) no és l'única cosa que torna, ara, el Taxi que un dia se li va pagar al Piojo també ix del garatge.

  • El vell clàssic del Taxi: Si senyors, el Taxi que un dia Morata li va pagar a Claudio Lopez per a que deixara el València, i que posteriorment ho va tornar a pagar per a que tornara, fins i tot sent més costosa la seua volta que els ingressos que va deixar la seua partida, ha renascut de les seues cendres. L'eina de treball que va utilitzar El Fary para guanyar-se la vida, en esta ocasió, ha estat encasquetada per al bo de Mathieu. No es sap molt bé perquè, segurament siga per ordres del Xeic que viu en el sofà del murcià, però últimament l'empresari discotequero no cessa en la seua obstinació d'empaquetar al francès, exigint com Déu mana (ara que ha substituït a Insa com el untat del poder) que al lateral no se li renove ni per equivocació. Potser els problemes amb el castellà del jugador li impedisquen entrar com a soci en el buffet d'interessos que ostenta dit “periodista”, per això, ha de ser incomode mantindre un element que no tinga la capacitat de filtrar ni fer negocis per al AS i la SER . Si algo bo ha de tindre manar en el club i ser amic del propietari, es que pots exigir i confeccionar plantilles al teu antull, passant-se dos mesos consecutius faltant al xic sense conseqüències. No hi ha res com creures "vencedor moral" de no se que per a fer riure dia si dia també i anar menyspreant inclus al propi aficionat per questións que no te la culpa. No forem nosaltes els que qualificarem com "el nou Roberto Carlos" a Carletto. Tret que hara es utilitzat per a criticar al abonat. Que valents són per a uns, i que covards per a altres.

  • Joan Carles ara vol ser critic: Després del partit d'anit, el director de Superdeporte, eixe diari que igual posa a parir a Emery que el trau en portada comparant-lo amb Benítez, va fer una reflexió al seu Twitter: “De tant en tant cal anar a veure el partit en la graderia, la veritat som sor Citroen, l'abonat és molt més critic”. Que es prepare el mister, pot passar de ser el nou Benítez del nou millor València de la història, a ser el nou Koeman en qüestió de 24 hores.

  • Fernando torna: Torna a la càrrega, torna a rajar. El director esportiu que va passar de voler tirar a Emery a renovar-lo en menys d'un mes torna a la seua tribuna de sapiència en Las Provincias a rajar de tot el que es belluga. Ara li toca el torn a Stankevicius, probablement el millor central que hem fitxat en l'etapa de vaques flaques (i l'únic que no té el seu segell). L'antic organitzador sense velocitat (i amb poc pèl) continua en la seua croada venjativa. A Colomer se li va tirar del club sense raó alguna utilitzant dolentes arts, demostrant els dirigents actuals una baixesa superlativa. Tanmateix, l'antic DD està perdent la raó a passos engegantits amb el seu continu pataleig públic. El bo de Fernandisco pateix de la mateixa malaltia que porten dins la majoria de jugadors “de la terreta”, eixa que els fa creure's que són amos del club, que tenen dret de pernada, que estan per sobre de l'escut i que els fa muntar en còlera cada vegada que presidents, entrenadors o espectadors els conviden a eixir, quan estos, negant la major, no són conscients que el seu temps ja va passar. Ara el vell 10, des del seu paper d'exdirector esportiu i exvicepresident, continua manifestant el tic rancuniós que duen tots dins. Amb lo que “sap” el catedràtic de futbol, i que ho desperdicie errant el tir contra innocents perdent tota la raó que un dia va posseir....

  • Pedrito Cortes: El simpàtic president que protagonitza en el seu temps lliure anuncis en Canal9 emulant la guerra de les galàxies, apareix ara reivindicant els seus coneixements de futbol, atribuint-se el fitxatge d' Ayala. Jugador que va "portar" Suso Martínez. Segurament el rostre dur que caracteritza a don Pedro, se li torne moll quan algun dia torne a ser primera plana els negocies que van fer amb Beccalli i aquella colònia de rumans (inútils en lo esportiu i molt costosos en lo econòmic) que van inundar el roster del VCF. Encara que també caldria recordar els contractes milionaris que per conte i risc va signar al Kily (6 kilos nets) a Jonhatan (100 milions pessetes nets) i a Parri (altres tants) amb més anys de contracte que un funcionari.

  • Clàssics europeus: Marca i la seua ínclita matriu anuncien a so de bombo i platerets que a partir d'esta setmana emetran en el seu canal de TV (MarcaTV) els partits històrics que els equips espanyols han gaudit en competicions europees. Una gran notícia per als amants del vintage. La notícia pareix positiva. Menys quan la lliges. En esta nota parlen en el seu inici “Dels millors encontres diputats pels equips espanyols al llarg de la seua història en les competicions europees”. La qual cosa convida a pensar, que per exemple, algun dia podrem veure aquella eliminatòria de la Recopa davant el Barcelona, aquell tormentos partit contra el Man.United de la UEFA en 1982, la volta a Europa davant el Porto, o aquell escandalós partit a Roma on “ens van furtar” un triomf segur. La invitació a pensar cessa quan segueixes llegint la notícia i et trobes amb que els “equips espanyols” als quals fa referència Marca no són altres que Madrid i Barcelona. Sorpresa? No, la sorpresa haguera estat que dins de la definició "d'espanyols” hagueren inclòs a aquells que no ho són, com el València CF, per exemple. Els aficcionats espanyols del Schalke estaran contents, podran veure al seu equip eliminar al club no espanyol en aquella UEFA del 97, on els espanyols del Ruhr van fer història.

  • Adéu als fòrums: Que malament camina el món del fòrum. Confesse que fa poc més d'un any vaig abandonar “la costum” de participar per esgotament mental. De tant en tant sol llegir-los i passar-me per a veure com els va la vida a “vells coneguts”. Fins i tot últimament m'he atrevit a “participar”. Però pel que llig estes ultimes setmanes tant en Foroche com en altres, el talibanisme s'ha fet amo dels espais que un dia van ser aptes per a raonar de quasi tot. La broma i la ironia han donat pas a la mala bava i al menyspreu. L'opinió ha desaparegut per a donar pas al troleo pur i dur. Que alguns dels participants en Foroche facen vergonya aliena no preocupa, és el peatge que cal pagar per rebre tant de tràfic. Lo trist és en el que s'han convertit altres, que precisament, van nàixer per a separar la pols de la palla. Si desaparegueren, encara que provocara dolor pel que suposen alguns a nivell personal, no ens perdríem res, per desgràcia van deixar d'aportar fa massa temps.

  • De Astore a Kappa, de Kappa a Joma: L'univers de les samarretes està en plena ebullició. Ja és més que oficiós que Joma serà el nostre nou guia espiritual. L'empresa de don Fructuoso López vestirà al VCF la pròxima campanya a raó de tres milions d'euros per temporada. El caché habitual que té este equip des de fa deu anys. I pel que es comenta els futurs dissenys no s'aniran massa dels templates que van fer per al blog els amics d'Ainara-Sport. Mentre el club passa d'Itàlia a Toledo, l'Alabès, en segona B, fitxa per NIKE, fins i tot ja ha presentat les seues noves equipaciones per a la següent temporada. Lo cridaner, és que ahir, en Mestalla es va donar un fet curiós. El VCF que vestia Kappa deixarà de fer-lo el pròxim curs. El Sporting que vesteix Astore, es comenta que vestirà Kappa a partir del 30 de Juny. I el Sevilla negociant amb Li-Ning. Que estrany tot.

  • Frank Arnesen: El exjugador del VCF i actual director esportiu del Chelsea abandona Londres. A partir d'ara serà el nou cap de la parcel·la esportiva de l'Hamburg. Club que és quasi com un germà bessó del València. La seua afició xiula, però no sense motiu, estos salten al terreny de joc si fa falta per a expulsar a un jugador seu per tocar-se'ls en ple partit. Provoca als seus fins al punt que estos acaben llencant objectes a la graderia en “pla Cantoná”, els dirigents es passen el dia barallant-se en la premsa, i les seues juntes d'accionistes recorden a aquelles mítiques del senyor bunyol… i per a postres, duen 4 entrenadors en cinc anys, i altres tants directors esportius. Que entranyables son estes hamburgueses.

18 de febr. 2011

La mentida de l'estadística.

Un tal Camilo José Cela va dir fa molt de temps que: "No es lo mismo estar dormido, que estar durmiendo." Esta frase per a la història que ens va deixar tan celebre escriptor la podríem aplicar a esta nova moda nascuda a València de comparar a Emery amb Benítez. Ja de per si el simple fet de creuar a un amb altre frega l'insult. Ni és just, ni se li fa favor algun a l'actual entrenador traient en portada tal estupidesa, més si cap fent un joc de malabars numèrics per a no se sap molt bé que.

Emery té les seues tones de raons i de mèrits contrets per a justificar la seua etapa, la seua futura permanència i el seu treball, suficients en quantitat com per a evitar caure en un joc tan enganyós. Encara que anònim cal citar a l'autor d'aquella afirmació sobre els tipus de mentides que existeixen, la mentida mezquina, l'absoluta i l'estadística. Aquell que vulga fer un bonic joc de xifres que acudisca a la classificació. Veurà que el VCF és el quart equip menys golejat de la lliga. Ara fem una reflexió, defensem bé.? L'actual plantilla està rendint al 150%? Tenim un sistema defensiu acord al “millor València de la història"?. És este equip competitiu.? Si ho sustentem tot a les xifres, llavors no hi ha lloc per a la critica.

Navarro, Dealbert i Ricardo Costa podran gaudir per fi d'una vida agradable en la qual no hàgen de viure en constant judici públic. Un bon motiu per a que en el citat mig deixen de crucificar als nostres centrals, ja que ara, són ells els integrants del millor València de tots els temps. Ho son segons els seus arguments publicats. Es contradiran? Super!.

Em pregunte que tindrien que dir d'açò entrenadors com Víctor Esparrago, Alfredo Di Stefano o fins i tot Guus Hiddink, altres, que igual que Emery van viure tres temporades (quatre en el cas de la saeta) exitoses comparades amb l'actual. Contra ells no calfer una estadística?, a cas no seria just.? que hi ha dels seus percentatges de partits guanyats.? Hem arribat a tals cotes de surrealisme que allò de ser grans va deixar d'estar relacionat amb guanyar copes, ara, simplement fan falta sumar punts en una de les pitjors lligues de la història. Si esta és la defensa que li fem al bo de Unai, que no serem capaços de publicar el dia que baix mandat del diví (calb) hàgem de posar-lo a parir perquè interessa?.

Post-Data

Seguint amb les xifres, en el que va de 2011, el VCF Emerista calca els numeros del FC Barcelona. No crec que faça falta dir que les comparances, més que odioses, en ocasions provoquen vergonya aliena. A Rafa lo que es de Rafa, i a Emery lo que es de Emery. (I al Barça de Guardiola que li donen)

16 de febr. 2011

Anit era la nit.

Durant unes hores València sencera va viure enganyada. Les ganes de creure es van imposar a la lògica, a la costum, a la dictadura de les formes en la qual viu estancat este equip. Durant hores la gent va voler creure que el VCF de sempre ressuscitaria per a mostrar-nos l'enganyats que ens tenen, per a demostrar, que a pesar de ser un mal guisat, que compleix amb la seua funció de nodrir, però que no agrada a ningú, es trauria de la màniga, com a pacient trampós, una mica de sal que donara sabor a un plat mal cuinat.

Ens vam voler enganyar, serà per la màgia de la Champions, per la presumpta inferioritat que alguns van voler veure en el rival, o perquè encara queda una mica d'esperança amagada entre tantes ferides de guerra. Siga com siga varem voler creure que si, que anit era la nit. Este equip instal·lat en la paranoia, al que solament s'és capaç de desxifrar llençant d'un vademècum estadisitic va tornar a estampar-se contra la seua crua realitat. El Schalke, com el United abans i el Werder Bremen primer, ens va mostrar les sempiternas manques, els eterns defectes, i les habituals virtuts. El VCF juga amb un paper de calc pegat en el front.

No podem ser cruels, la culpa és nostra per enganyar-nos a nosaltres mateixos, per creure que seria diferent, que veuríem lo que no hem vist des de fa tant que ja no som capaços ni de posar-li data. Som culpables per voler creure. Amb la tornada encara llunyana, i el pose que dóna el temps, el partit en Gelsenkirchen pot tornar-se en altra genial cerimònia del caos (Quique dixit) que ens faça oblidar el calentò que portem hui, i que ens recorde, per enèsima vegada, que a este equip o se li vol pel que és (beneït boig) o se li deixa per impossible.

15 de febr. 2011

L'orgullós equip alemany.

El hui abandonat Parkstadion contempla de forma llunyanya, com si d'una estampa matutina es tractara, la moderna i futurista estructura del Veltins-Arena. La nova casa del Schalke des de l'any 2004 escriu amb pausa i bona cal·ligrafia les recents pàgines d'història que va iniciar el club miner amb el canvi de segle. Però anterior a estes, entre les velles graderies de fusta i ciment del ancià estadi s'amaguen les essències que van dur a l'equip de Gelsenkirchen a convertir-se en l'entitat més popular entre la classe obrera alemanya.

La història dels königsblauen respon a una deliciosa barreja de tragèdia, èpica i lluita clandestina que ha forjat a foc un caràcter irreductible i espartà, fins a arribar a convertir-se en el dogma que regeix les vides de tots aquells que diuen sentir-se identificats amb l'entitat del Ruhr. Eixa tendència de lluita sense fi contra els elements, que per a molts sona a tret negatiu, per als seus fidels es transforma en un orgullós distintiu que els converteix en especials. L'esperit combatiu de la seua encomiable afició pot ser que siga el millor patrimoni que conserve l'entitat des de temps passats. El Schalke es va guanyar els cors de tota Alemanya fa més de 70 anys, i a pesar de les desgràcies patides a posterioritat, i del llarg caminar pel desert (53 anys sense alçar una lliga) ha mantingut a la seua fidel base social intacta, erigint-se com el club alemany que més simpaties arrossega en terreny patri.

Molta culpa de que hui dia la classe treballadora tinga al club miner com referent corre a càrrec de Erik Kunzorra. Una vella glòria que va alçar amb les seues pròpies mans la llegenda dels miners en 1934. Amb afany i havent estat hores abans sotmès a una operació d'esquena, es va alinear al costat dels seus companys en la final del Olímpic de Berlín amb la finalitat d'aconseguir a el títol. Ell a soles, amb una sorprenent insufla d'amor propi, lluitant contra el dolor i contra si mateix, va conduir a l'equip a una remuntada que pareixia impossible. Esta mostra de sacrifici va entusiasmar al país sencer. El club del Ruhr s'havia convertit de la nit al dia en l'equip més popular de la nació. Tal va ser l'expectació que en el trajecte de Berlín a Dortmund, el tren que transportava als campions es va veure obligat a fer escala en totes i cadascuna de les poblacions que esquitxaven el recorregut, el poble, volia veure a aquells que van sobrepassar els límits de lo raonable per arribar al èxit.

Com res mai va pareixer bé en la tumultuosa batalla contra la història, aquell que va inculcar esforç, companyerisme, i lluita sense caserna, va ser instrumentalitzat pel règim nazi. La batalla anti-natura de Kunzorra va ser lligada als valors que els nacionalsocialistes volien per al III Reich. En un acte de propaganda, fins al propi Hitler, va mostrar la seua admiració pel Schalke. El club va ser intervingut, extirpat de la seua base obrera, per a convertir-se en el joguet ministerial. Aquell acte d'identificació que no buscava més que utilitzar la popularitat de l'equip per a guanyar adeptes a la causa va ser la primera derrota que va patir el règim. Sense temor de cap tipus els Knappen van protagonitzar una batalla soterrada per recuperar el domini de l'entitat. Entre triomfs i ombres de partits comprats, els seguidors, sempre fidels, van muntar en rebel·lió fins aconseguir el seu objectiu. La causa va tindre màrtirs, no van faltar tragèdies personals, i les escabetxines oportunes, però la massa va ser capaç de devorar a la bèstia.

Aquella etapa de clars-foscs i esquinçadores històries va finalitzar sense haver aconseguit modificar les línies mestres que van convertir a l'equip en alguna cosa més que un grup de jugadors. Lo que va vindre després no va ser millor, lluny quedava ja l'etapa de glòria, la del invencible grup de miners que eren capaços de sobreposar-se a l'adversitat. Lo que una vegada va ser una constant victòria contra els elements es va transformar a poc a poc i a foc lent en un impossible. El transcurs en el temps va modificar a capritx el destí del club, no es va perdre l'èpica, però es va guanyar en infortuni, el do de la inoportunitat es va instal·lar entre les seues files exercint de jugador numere dotze.

Quan aquells fets del 34 ja formaven part d'històries oblidades que solament alguns ancians repetien per a cansament dels joves que volien escoltar, el Schalke, de la mà de la regió, va entrar en barrina. La reestructuració de la indústria minera i d'alts forns en l'Europa de finals dels setanta van arruïnar la zona més poblada del país. L'entitat no seria aliena, escrivint la seua història més negra amb dos descensos quasi consecutius, i un tercer, el de 1988, que li va mantindre en segona fins al 92 posant punt final al mite gloriós.

Després d'anys de lluites per evitar el descens, en 1996 el club tornaria a assaborir la grandesa, la seua tercera plaça en la Bundesliga li va classificar per a Europa. Rememorant aquells vells temps de Kunzorra, llençant d'èpica i de incansable lluita , aquell grup de perfil baix va aconseguir una temporada més tard alçar-se amb la copa de la UEFA derrotant en la final al Inter de Ronaldo, Zamorano, Recoba, Zanetti i tants altres. El Schalke tornava a ser gran. I amb això es va acomiadar del vell Parken, tancant amb un fermall d'or la història que li acompanyà en el seu vell estadi. Un parell de temporades més tard el club de la mà d'un ambiciós projecte comercial amb el Veltins-Arena com eix, aconseguiria convertir-se en l'entitat més rica del país, oblidant el seu espartà passat, per a construir un nou mite que marque el segle XXI de blau miner.

11 de febr. 2011

El VCF i el seu lloc en el món


Equips que s'han quedat fora del top-20: 21º Fiorentina 106,4 mll, 22º B.Dortmund 105,2 mll, 23º Girondins Bordeaux 102,8 mll, 24º Sevilla FC 99,6 mll, 25º València CF 99,3 mll, 26º Benfica 98,2 mll, 27º Everton 96,6 mll, 28º Werder Bremen 96,5 mll, 29º Nàpols 95 mll, 30º Fulham 94,2

Un any més la Football-Money League de Deloitte va presentar el seu informe anual sobre els ingressos dels clubs europeus. La classificació respecte a temporades passades no ha patit grans canvis llevat en les ultimes posicions, on ja és habitual que traguen el cap dos o tres equips nous cada edició. La situació del VCF en comparaciò amb el darrere estudi es pot dir que ha millorat. En este curs ens trobem situats entre els 25 primers, havent avançat quasi deu llocs respecte a la 09/10. A poc a poc la situació del club en el panorama internacional ens va indicant que anem assentant-nos entre els equips de tercera fila. L'entitat que presideix Manuel Llorente en este aspecte està al nivell del Everton, el Girondins de Burdeus, Sevilla o Benfica, estant per darrere nostre, i a escassa distància, entitats com el Nàpols italià, que de la mà de la família De Laurentis ha protagonitzat en els últims sis anys un miracle comercial que ha situat a l'entitat napolitana en l'avantguarda del futbol europeu. On ja amenaça a l'entitat valencianista.

L'estudi deixa al descobert els models de gestió i diversificació del negoci de les distintes SAD. Per exemple els clubs alemanys, que pateixen una clara discriminació en la venda de drets televisius (El Bayern no arriba a els 30 milions en la Bundesliga), basen el seu model de negoci en l'explotació comercial de la seua marca. Representant en tres de les quatre societats presents prop del 50% de les seues ganancies, quedant la nota discordant en el titular del Veltins Arena, ja que en el seu cas suposa quasi el 60% de facturació. Per contra el model italià segueix estant considerat com el més obsolet d'Europa, on el pes de la TV en les seues empreses esportives arriba al 60% de les retribucions anuals. Destacant els 65 milions d'euros que ingressa la Roma o els quasi 70 de la Fiorentina. La Sèrie A va accedir a la venda col·lectiva la passada temporada.
Ingressos televisius dels club el passat curs (Inclouen competicions europees i copes nacionals): Barcelona 178 mll, R.Madrid 158 mll, Milan 141 mll, Inter 137 mll, Juventus 132 mll, United 128 mll, Arsenal 105 mll, Chelsea 105 mll, Liverpool 97 mll, Bayern 83 mll, Lyon 78 mll, Marsella 70 mll, Fiorentina 69,7 mll, Man.City 66 mll, Roma 65mll, Girondins 65 mll, Aston Villa 63 mll, Tottenham 62 mll, Atletico Madrid 62 mll, Fulham 62 mll.

Per quarta edició consecutiva els dos líders són Barcelona i R.Madrid, complint ambdós quasi rigorosament amb la famosa regla del 33% (la qual diu que els ingressos d'una entitat equilibrada i rendible han de diversificar-se, suposant cada concepte un 33% del total), destacant en este sentit l'equip de Florentino Pérez , ja que la seua partida televisiva, reduïda un 1% respecte a l'any anterior, és la que menys dividends genera al club, havent basat el seu model en l'explotació de marca i l'aprofitament comercial del Santiago Bernabéu. El tercer representant de la lliga, El Atlético de Madrid, es consolida com alternativa al València. En este sentit els matalassers basen el seu èxit exclusivament en els bonus que li han generat les competicions europees, sent beneficiat per la seua doble participació en Champions i UEFA, lo que ha dut a multiplicar quasi per dos les ganàncies televisives, que representen el 50% de la seua riquesa. Encara que l'equip del Manzanares evidència una clara evolució financera. En 2006 tot just ingressava 56 milions d'euros per any, arribant en l'actualitat als 125. 20 milions més que en 2009, 40 respecte a 2008. Per contra sorprèn el tremend estancament del VCF, ja que des del 2001 no ha patit una gran evolució, passant dels 77 milions del citat any, als 117 del seu millor registre (2007). En l'actualitat les finances de la societat valencianista s'estanquen en 99,3 milions d'euros.

A diferència de la resta de clubs, el model anglès es segueix basant en el matchday. Tant Manchester, com Arsenal, Liverpool, Chelsea, A.Villa i Tottenham aconsegueixen entre el 30% i el 35% de la seua fortuna gràcies a l'explotació comercial de llotges, venda d'entrades, publicitat estàtica, tendes, restauració i serveis de catering. Encara que l'excepció al model es vesteix de Skyblue, ja que el Man.City, primea aparició en la llista, de la mà dels xeics ha aconseguit augmentar els ingressos fins als 153 milions d'euros gràcies a un ambiciós pla d'expansió de marca. Curiosament este concepte és l'únic punt que fa que traguem el cap en el top-20. La comercialització en els dies de partit ens situa en el dinovè lloc amb quasi 30 milions d'euros (28,4) molt per darrere de clubs com Atlètic de Madrid o Rangers.
Ingressos dels clubs en dies de partit: R.Madrid 129 mll, Man.United 122 mll, Arsenal 114 mll, Barcelona 97 mll, Chelsea 82 mll, Bayern 66 mll, Liverpool 55 mll, Hamburg 49mll, Tottenham 44 mll, Celtic 43 mll, Benfica 40 mll, Inter Milan 38 mll, Atletico Madrid 35 mll, Rangers 31 mll, Milán 31 mll, Stuttgart 30 mll, Aston Villa 29,8 mll, Man.City 29,8 mll, València 28,4 mll, Werder Bremen 27,8 mll
Les expectatives de cara al futur en este estudi no són millors que les actuals. A pesar que la participació en Europa pot augmentar la facturació en diversos conceptes, l'estancament del model productiu i l'escassa explotació comercial estan llastrant el creixement a llarg termini de l'entitat. La comparativa amb els estudis des de l'any 2000 evidencien una clara reculada, totes les societats que han acompanyat al València des de llavors han evolucionat en diversos conceptes, per contra, el quadre valencianista contínua basant en exclusivitat el seu creixement en bonus Champions i en contractes televisius, el que convida a pensar que en els pròxims cinc anys no millorarà la nostra situació, fent més evident que el lloc del club en el panorama internacional s'ha situat en un discret tercer graó.
Top-20 clubs amb més ingressos d'Europa:

1º R.Madrid 438 mlls
2º Barcelona 398 mlls
3º Man.United 349 mlls
4º Bayern M. 323 mlls
5º Arsenal 274 mlls
6º Chelsea 255 mlls
7º Milán 235 mlls
8º Liverpool 225 mlls
9º Inter Milan 224 mlls
10º Juventus 205 mlls
11º Man.City 152 mlls
12º Tottenham 146 mlls
13º Hamburg 146 mlls
14º O.Lyon 146 mlls
15º O.Marsella 141 mlls
16º Schalke 139 mlls
17º Atletico 125 mlls
18º Roma 122 mlls
19º Stuttgart 114 mlls
20º Aston Villa 109 mlls

9 de febr. 2011

Quique de Troia, capítol III.

Dilluns passat, Sid Lowe, en un extens article publicat en The Guardian va internacionalitzar els problemes que està vivint Quique en el sé del Atlético. Citant fonts del vestidor el periodista anglès, habitual col·laborador en algun mitjà esportiu nacional, plasmava el rebuig generalitzat que profesa el planter cap a l'entrenador, relatant a continuació els nombrosos incendis provocats en cadascuna de les instàncies de l'entitat matalassera. Una notícia laxa comparat amb el cru i fred anàlisi que setmanes enrrere va il·lustrar Elías Israel per a elconfidencial.com, sengles decàlegs podrien ser acusats de plagi, ja que reflecteixen amb tot luxe de detalls situacions que ací hem viscut de primera mà.

Eestos documents haurien de ser de lectura obligada per aquells que després de l'aparició mariana esdevinguda en la ciutat d'Hamburg al maig de 2010 van copar la premsa valenciana de propaganda arribista enaltint les virtuts del ex del Pegaso, fent reclam sobre els drets dinàstics de la banqueta de Mestalla. Pot ser que a tots eixos la vergonya (en cas de tindre) els faça una visita dissabte que ve a partir de les nou, just quan un possible triomf del VCF es convertisca en l'excusa perfecta que busca Gil Marin per a signar la que seria tercera destitució consecutiva en la carrera de Sánchez Flores.

Qualsevol escriptor crític que tinguera la voluntat de realitzar una biografia sobre el pas del tècnic madrileny per les banquetes d'elít trobaria problemes seriosos a l'hora d'elaborar un relat que no caiguera en la redundància. Ja que en el seu periple elitista, don Enrique ha repetit fins a les ultimes conseqüències defectes, virtuts, filies i fòbies, soles deixant com tret diferencial els cognoms de tots els seus enemics. De Carboni a Rui Costa, del Benfica a Madrid, de Mata a Forlán… i tire perquè em toca.

La gent de temps lliure en un exercici d'arqueologia internatutica pot trobar encara en els fòrums portuguesos els serials del incrit amb el director esportiu benfiquista, amés d'alguns nombrosos toms poètics dedicats amb amor cap a la seua figura. Fins i tot si es fa ús de perseverança es trobarà un article satíric on Flores és titllat "d'incapaç”. Però com el temps és or, per a aquells que agraden del joc directe, poden visitar en un afamat fòrum atlètic un entretingut post que respon al titol de “Quique Vete ya”, lo qual és just avisar que fer lectura d'este tema pot fer-te presoner d'un bucle, ja que no hi ha critica, retret o defensa, que no coincidisca en defecte i forma amb les escrites durant la seua etapa de valencianista.

La situació ha fet que en plena ratxa triomfal de l'equip i amb la deessa fortuna de cara, visitem el Calderón estant el coll del seu entrenador en joc, un al·licient més per al partit del pròxim dissabte. Amb tals aliats fins a és possible que la rígida norma emerista de no guanyar en camp gran salte per l'aire, creant-se el plat fred idoni per a que els centenars de desplaçats que viatgen al Calderón li servisquen a Quique la seua cançó favorita.


El Quote

Comentari publicat per "Toxicosmos" en el foro de "Colchoneros.com" el 11 de gener, després de la derrota per 4-1 del ATM en Alacant: ["este foro trata exactamente igual ahora mismo a Quique que foroche hace tres años"]

7 de febr. 2011

Diguem-li amor platònic.

Mentre l'univers blanquinegre camina anodí i mancat d'al·licients en este transit cap al no-res més absolut, va arribar un vell extrem des d'Alacant per a fer-nos recordar que l'ara oblidat camí del triomf no està tan lluny com creiem. Rufete evoca aquell futbolista que copa l'imaginari del mestallero habitual, l'honrat i mordaz, fidel a les velles essències del futbol clàssic: sacrifici, treball e intensitat. La característica més representativa de la fe valencianista, la mateixa que va dur als valències que il·lustren els llibres d'història a ocupar les pàgines que ens aleccionen sobre l'absolut menyspreu que hem fet de tan velles i exitoses receptes.

Virtuosos de diverses latituds han vestit esta samarreta, però cap, amb el seu joc de màgia i delicat toc s'han fet amb l'estima eterna que sempre professarà el coliseu de l'avinguda de Suècia cap a Francisco Javier Pérez, un últim mohicà que manté viva la flama d'un passat a dures penes respectat. El llarg passeig per la memòria que requereix recordar la seua figura deixa en draps menors els actuals dogmes, sustentats en exclusivitat en els freds e impersonals números. L'absència de l'esperit "Rufo" és la pedra roseta amb la qual desxifrar el motiu del desassossec que inunda els nostres cors, colpejats per la dictadura de l'estadística, fent-nos oblidar, que açò del futbol va de passions.

4 de febr. 2011

El VCF no troba el punt retro.

Cartell elaborat amb el famós filtre de Photoshop, que utilitza qualsevol amateur de forma impròpia en l'àmbit domèstic.
Fa temps que el club s'està movent a la recerca d'innovacions. Ja podem veure alguna imatge que altra d'un micro amb l'escut incorporat moure's d'ací cap enllà, insertant de forma tímida videos en la web. Iniciant-se així en el fenomen Youtube, la primera via de comunicació a nivell mundial on ens com la NBA, i la immensa majoria de grans clubs europeus, ja difonen a través de canals oficials els seus continguts audiovisuals.

Fa uns mesos es va recuperar el programa. Un intent de tornar la tradició al ritu d'acudir al camp cada quinze dies. Un costum perdut després del descens, on la revista oficial, el programa i les seccions esportives, van ser els grans perjudicats de la política de retallades que va portar ambsi aquella tragèdia. L'aventura no ha durat massa. El programa, amb un preu inicial d'un euro, ja ha desaparegut sense temps d'assentar-se víctima d'una escassa política de difusió. El seu substitut ha estat la revista digital, que pel que sembla, està trobant l'acollida que no va tindre el seu antecessor. L'èxit d'esta classe de comunicacions es basa en la qualitat i quantitat del contingut. Algo del que mancava el renascut, i ja difunt, projecte.

Mentre les accions en xarxes socials contínua sent testimonial i la seua integració en la web nul·la, el club contínua buscant la tecla. Ara ens delecten amb la recuperació del cartell anunciador dels partits. Una bona idea, altra més, que veurem el futur que té. La imatge del primer d'ells, que il·lustrarà el derbi davant l'Hèrcules, falla en lo principal. El seu aspecte gràfic deixa molt a desitjar i denota una falta de professionalisme alarmant en la tècnica utilitzada, la qual cosa no diu molt al seu favor. Entenc que abans de gastar-se els diners en un il·lustrador, o en un cartellista professional, han recorregut a l'elaboració pròpia, pagant solament les despeses d'impressió. Com sempre les bones idees si no són ben executades, deixen de ser-lo, i esta, deixa molt a desitjar.

El Quote

Serà per això que l'home és animal de costums que les ments pensants de la “Champions passa per Mestalla” han tornat a recuperar la nefasta i nociva campanya, que el passat curs va servir per a que l'equip, arrossegat pel corrent que el propi club instaurà en els mitjans, es relaxara i fera el ridícul fora de casa. No aprenem!.

3 de febr. 2011

La deshonra al Violència CF

Va haver un temps en que els jugadors del VCF ballaven claqué sobre els cossos caiguts dels nostres rivals. Havia una època on el Violència regnava sobre la faç de la terra, convertint-se en el nou ogre que turmentava als xiquets en les seues nits de pau. Eixe equip dur i rocós, que trencava cames per onsevulla i que gràcies a la sempiterna ignorància de la premsa nacional es va guanyar el mal nom que tant ens agrada evocar, com si d'una cridada desesperada es tractara, va guanyar el premi al Fair Play, va ser el més golejador de la lliga en algun que altre any, trobant-se entre els equips que menys faltes cometia per encontre, exercint malgrat tot, un domini sobrenatural sobre els seus rivals. La batalla psicològica la tenia guanyada per endavant.

Aquell equip per art del birlibirloque va passar de ser un grup de gladiadors temuts a una fraternitat de clarisses, monges de clausura habituades a l'elaboració de dolços. Fins per a dominar l'art de pegar cal ser un geni, requereix intel·ligència, picardía, i una bona disfressa confeccionada per 10 companys de pantalons curts que et servisca d'escut. Les nostres germanetes de la caritat van camí de batre rècords. Les seues pregàries dominicals ja han aconseguit que el València CF siga el club amb diferència que més targetes rep per encontre. Sumant un total de 77 en 21 jornades de lliga, una mitjana de 3,7 per partit. El que es tradueix en una expulsió cada tres jornades i mitja.

La nostra innocència arriba a tals cotes que a dia de hui ja no fa falta ni vestir-se de curt per a rebre la sagrada forma, com va demostrar Sor David Navarro dilluns passat en el Sardinero. La guerra psicològica fa massa que la vam perdre. L'actitud dels rivals envers el VCF és descarada i contestatària, sabedors de la debilitat mental del rival, molt lluny d'aquell respecte que un dia van professar. Caldrà elaborar el pertinent estudi per a determinar el perquè un equip tan insuls sobre el terreny de joc, és crivellat a targetes sense donar una puntada.

Hai, si el Violència CF alçara el cap....
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...