Estem per a guanyar la lliga.

Sempre he sigut molt quixotesc. Per això de negar-me a combregar amb rodes de molí em llençava al mont a emular al gentilhome manxeg i lluitava contra aparells de vent en estepa castellana. Fer-te major et fa veure les coses d'altra forma, a escassos dos mesos de complir els 27 (cony, fa 3 dies estava jugant als cromos amb els meus amics en el col·legi) ja estic cansat de predicar en el desert per a no aconseguir res. Em resigne a la fotuda realitat, per molt que la menyspree.

Per a que seguir demanant un club seriós i professional, si l'espectre dels gestors, passats, presents i futuribles, no és major que els ja coneguts. Andreu Fajardo és el paradigma del director al que aspirarà sempre este club. Siga en el segle XX o en el XXII. Com ha passat en els últims 40 anys canviarán les cares, però no els cognoms, ni les formes. Som açò. El dia que va arribar el maná en forma de gestor ho va fer de la mà del bigotes, hi ha qui diu que darrere seu Vilallonga portava la Gürtel i els seus 1000 milions suïssos. Encara en èpoques passades cabia l'esperança que una alineació planetària portara a un comprador forani que fera realitat les teues expectatives de club convertit en multinacional. Però igual que va passar amb el súper-gestor, va caure del cel una gran bola oriünda de la pradera uruguaia, tan opaca com fétida, que a acabat amb l'unica gran via d'escapada.

Fins l'autogestió s'ha tort a capritx per a no deixar-nos eixir de la inmundicia que la geopolítica ens va oferir en el seu moment. Vam tindre un estadi que olorava a fàbrica de bitllets, hui convertit en la nostra tomba. Lo pitjor del sambenito és que la solució al problema passa pel purgatori. Lo trist del esquelet de ciment, és, que qui ha de vetlar per a recuperar el símbol dinerari del projecte es defeca en ell. La meitat amb mala fe, duts per l'odi i el ressentiment de no veure plasmada la seua signatura en l'estructura del camp. L'altra part, simplement per ignorància. No comprenen l'importància de les xarxes socials en l'empresa actual, com per a demanar-los que l'explotació d'eixe camp la realitzen amb altura de mires per a no menyscabar el futur creixement de la SAD.

Ara està de moda plorar pels drets de TV. Creu el món que l'actual diferència de 5-1 a favor del poder s'arregla amb un repartiment televisiu millor. Una venda col·lectiva equitativa no és el maná, sí la pedra angular per a aconseguir reduir eixa distància. Els actuals contractes de Mediapro amb Madrid i Barça van entrar en vigor al juliol de 2009, abans d'eixa data la diferència ja existia. Enric Bañeras ho reflecteix molt bé en la seua columna de La Vanguardia. Mentre els altres clubs continuen sent els kioscos de barri que venen pipes, madrilenys i catalans s'han convertit en dues multinacionals en tot just 10 anys. En ABC són més crus, ACS (el Reial Madrid) competeix amb cooperatives de poble. Si lluitem sense caserna per un millor repartiment pensant que es la solució i ens quedem com estem, de braços creuats, la diferència no solament es mantindrà sinó que augmentarà. Però açò com allò altre, resulta tan inútil com parlar-li a una paret. Soles cal observar amb enrogiment, quina consideració tenen els clubs, els kioscos que diu Bañeres, respecte al màrqueting. Si fins a Llorente fa 4 dies va parlar d'anar amb la "carpetita" per ahí a demanar sponsors.. Com es feia en 1992.

Per això, cal resignar-se a la realitat. El VCF es troba on es troba, minvant cada dia que passa, rebent sopes amb ones del Vila-real. La seua gestió de pedrera és insultant comparat amb la nostra. Ahí està l'Atlètic de Madrid, que en tot just tres temporades ha fet més per la seua marca que el propi València en els últims vuit anys. I tenim al Sevilla, que amb menys de la meitat dels nostres recursos ha aconseguit guanyar sis títols en vuit temporades. Però malgrat tot, la pròxima jornada visitarem El Madrigal, la casa del líder, amb la possibilitat d'arravassar-los la privilegiada posició que ostenten els pupils de Fernando Roig, posicionant-nos per a tornar a conquistar l'únic títol al que podrem aspirar en els pròxims 30 anys. Ser tercers.

Per aconseguir algo més, no solament n'hi ha prou amb voler, sinó en creure i en saber. Mentre el Madrid té mobil-màrqueting manager, ací encara no sabem el que és Twitter. Amb este panorama, com per a queixar-se si l'equip no sap al que juga, no pressiona com cal per a aspirar a cotes grans, i lamentar-se per lo burro que és Emery. No es pot pretendre anar a la guerra a lluitar amb pals i damunt voler eixir victoriosos.