Quan Alex Ferguson va arribar al Manchester United es va trobar amb un club ancorat en el passat, amb les seues estructures vetustes, i una plantilla de jugadors acomodats sense ambició i amb objectius superflus. Quedar per darrere del Livepool, Aston Villa i Everton, els cocos de l'època, i fer un paper digne en la prestigiosa FA CUP era més que suficient. Amb la conversió en SAD el club va donar un gir de 180º a la seua història. L'entitat es va desfer de mitja plantilla. Els diners que va deixar en les arques la venda d'accions després de la conversió va servir per a fer un equip nou i competitiu.En el nord-est d'Anglaterra jugava un robust central de 1'89 metres, grandísim marcador i un rematador de cap fenomenal, Gary Pallister. El Middlesbrough per aquella època estava en negociacions amb el Liverpool, el mandamás del país sense competència seriosa. Excepte la dels seus veïns de l'altre costat de Mersey, que esporàdicament els tocaven la cara llevant-los alguna lliga o copa en històriques finals en Wembley. Davant tal interès el Boro va buscar fer el seu agost. Els d'Anfield Road mai varen passar dels 1.9 milions de lliures, tota una fortuna, i un rècord històric de l'època. Però els del nord mai van acceptar, no ho varen fer perquè el Manchester Utd de Ferguson es va posar per mig, van pagar 2.3 milions de lliures per Gary, un traspàs sense precedents.
Gary Pallister formaria parella amb Steve Bruce, altre històric dels diables rojos. El renovat United en 1990 es va alçar amb la FA CUP, el seu primer títol en quasi 20 anys. Va ser el primer de la nova era, el seguiria la Recopa de la temporada següent i la Carling Cup de 1992. Les vitrines d'Old Trafford tornaven a brillar. En la 92/93 el United, per fi, tornaria a ser campió de lliga 30 anys després, prenent el testimoni de l'equip de Bobby Charlton, últim United campió de lliga.
Pallister prompte es va convertir en un ídol, era la referència d'aquell equip, un jugador que va arribar a un equip adormit i melancòlic i ho va posar a l'altura dels millors, era el cap del vestuari, l'ídol de l'afició i una icona del millor United en tres dècades. El mite va naixer en 1997, el ManU es presentà en Anfield avantatjant al seu etern rival en la lluita pel títol, el Liverpool, una victòria donava el campionat als de Ferguson. Gary Pallister va marcar dos dels tres gols amb els quals guanyaria el seu equip per 1-3 cantant l'alirò amb The Kop cóm a testimoni. Era la guinda a una dècada de triomfs, i d'una plantilla criada al calor del escocès.
El jugador, hui dia dedicat al món del periodisme esportiu, ha publicat les seues memòries, en elles revela intimitats de l'ocàs de la seua carrera: “Ferguson va vindre un dia, després d'acabar l'entrenament, i em va dir que tenia que parlar amb mi. Així ho vaig fer, després de dutxar-me, em vaig presentar en el seu despatx, no el vaig vore com altres dies, estava més seriós del normal, i amb la mirada baixa. Quan vaig agafar seient, alcà la vista, i m'ho va dir: “Gary, ha arribat el moment, he de prescindir de tu.” El Jugador, en 1998, va tornar al seu club d'origen, el Middlesbrough, on acabaria la seua carrera. Ferguson li va explicar els seus motius: “Per a mantindre's en l'elit cal renovar l'equip, si no reps ofertes que t'interessen, pots quedar-te, però ací no vas a tindre lloc, he de mirar pel bé del club, i eixe, és renovar la plantilla, ha arribat el moment." El propi Ferguson va desvetllar en posterios entrevistes, que aquella va ser la decisió més dura que ha tingut que prendre com a mànager del Manchester Utd.
“Ferguson té un do especial” explica Pallister en la seua biografia, “sempre sap quan és el moment en el què un jugador ha donat tot lo que tenia que donar, i quan cal prescindir d'ell, amb la perspectiva del temps entenc la seua decisió, si vols mantenir-te en l'elit, cal canviar la plantilla amb certa freqüència, però en aquell moment no la vaig entendre, me'n vaig plenar de ràbia”.
Ferguson ha aplicat esta llei rigorosament, Blomqvist, Irwin, Schmeiquel, P.Neuville, D.York, Cole… i un llarg etcètera han vist com els seus contractes, amb rendiments òptims, no han estat renovats pel manager del United, ídols tots ells, mites la majoria, han vist la seua continuïtat tancada. Retirar-se en el United és un privilegi a l'abast de molt pocs, ni títols guanyats, ni vindre de la pedrera, ni idolatries han servit per a perpetuar-se en Old Traffor. Aquells que han tingut el privilegi de fer-lo, ho han fet perquè eren/són alguna cosa més que un jugador amb palmarès i estimat per la graderia. Professionals, jugadors que fan equip i gent sana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada