28 d’oct. 2009

Un dia de Maig de 1950

Diuen els vells que probablement este partit va ser el millor que ha viscut Mestalla en la seua dilatada història. Davant, dos equips de l'època, aquell Athletic, que era l'Athletic de veritat, i un València herència de la davantera elèctrica que es va vore privat de sengles títols de lliga pel Barcelona de Kubala. Aquella època d'inici de dècada va poder i no va ser l'inici d'un nou temps de triomfs. L'història sempre capritxosa va voler posposar la glòria valencianista moltes dècades, massa. Aquells inicis dels 50 ens va donar un València que arribava però no rematava.

Esta semifinal de copa contra l'Athletic de Gainza i Zarra va ser apoteòsica. Després d'una derrota per 4-0 en San Mamés, ningú imaginava que una setmana després, el vell camp de Mestalla presenciaria el major encontre de futbol que fins eixe moment havia vist. Aquell 24 de Maig de 1950 el València es va retirar al descans amb un 3-0, i a pesar que en la represa Zarra amargara la festa amb 2 gols en 15 minuts, aquell equip comandat per Puchades assoliria la gesta de tancar el partit amb un 6-2 que deixava les espases enlaire per a la pròrroga.. Tres van fer falta, al final la major qualitat en la davantera dels bascos va determinar el 6-3 amb el que es va tancar la semifinal de copa.

Aquella semifinal, coincidiren tots, va ser qualificada com la final avançada de la competició. Ja que els bascos es vorien les cares amb el Valladolid en la final de Chamartin, donant bon compte dels castellans. Els enfrontaments en la copa entre l'Athletic i el València sempre han marcat historia, negra per als nostres interessos. Recordem aquell trieni negre de finals consecutives perdudes, les quals dos d'elles varen ser davant els lleons. Peró la revenga també seria dolça, amb aquella final guanyada pel VCF per 2-1 en 1967 davant un Athletic que aplegà invicte a la final.

Aquella era la copa de veritat, amb dos equips autèntics, amb totes les lletres. Delecten-se amb la crònica del Mundo Deportivo.

26 d’oct. 2009

El futbol viu en Hamburg.

Si algú vol disfrutar del futbol de veritat, ha de visitar Hamburg, la nova residència de l'essència de l'art futbolístic. El conjunt hanseàtic soles amb un canvi d'entrenador i l'incorporació de tres jugadors joves ha revolucionat la Bundesliga.

El conjunt de Bruno Labaddia ataca i defensa, juga ordenat, ha sigut capaç en pocs mesos de trobar l'equilibri que tant suor i sang li està costant trobar a Emery en el VCF. I funciona, els hamburgers practiquen de lluny el millor futbol del continent, i estan aconseguint números que li situaran al final de temporada, com mal menor, entre els dos primers.

En l'onze del rombe destaquen sobre els altres dos jugadors, els dos veterans, Jarolim (30 anys) i Ze Roberto (33). El txec no ha guanyat quasi res, i el brasiler ho ha guanyat tot. Els dos estan donant una lliçó al món de com oferir un rendiment titànic sobrepassada la trentena. Per a ells no hi ha excusa d'edat, ni acomodaments, les prestacions que ofereixen ratllen la perfecció, els autèntics motors de l'equip.

Però com el futbol és talent i no segones joventuts, qui posa el gol i l'art en l'equip són Elijero Elia, Trochowsky, Marcus Berg i l'emergent Pitroipa. Marcus Berg (Suec, 20 anys) va costar 12 milions d'euros, procedent del Groningen, la seua entrada en l'onze ha sigut costosa, soles gaudia de minuts, això si, tots, en la Uefa. Han hagut de lesionar-se Mladen Petric i Juan Pablo Guerrero per a què el suec mostre la seua vàlua en el campionat domèstic amb 8 gols en cinc partits, que han situat al seu equip en lo més alt.

L'altra sensació de l'equip també ve d'Holanda, el ex del Twente l'està trencant en la banda esquerra. Elia és el rei de l'assistència en tota Europa, i amb els seus quatre gols s'ha convertit en el crack del líder de la Bundesliga.

En les deu primeres jornades l'Hamburg es situa lider, empatat amb el Leverkusen. Invicte, sent el més golejador i el quart menys golejat, havent-se enfrontat fins al moment a Schalke (empat) Bayern (victòria) Stuttgart (victòria) Wolfsburg (victòria) Leverkusen (empat) i Borussia Dortmund (victòria).

La guinda al bon quefer dels nortenys va ser el partit del passat diumenge en el Veltins-Arena. Encara que el marcador final va ser de 3-3 (gràcies al porter de l'Hamburg) el HSV va aconseguir una renda de 0-2 en la primera mitja hora, truncada per l'expulsió de Rozendhal, la jugada posterior (falta directa) va acabar en el 2-2. A pesar de l'empat, Marcus Berg (2 gols) va posar el 2-3 en el 77, que no serviria per a amarrar els tres punts gràcies a l'enèsim error en la porteria de Frank Rost.

23 d’oct. 2009

La maleida copa del 2008.




















- Agustín Morera torna a reaparèixer en l'actualitat valencianista, i no es per a tornar de president, per a tranquil·litat dels fidels llepadors del règim. El florer més famós després del que apareix en els gira-sols de Van Gogh a aparegut este matí per Paterna per a entregar premis a molts dels integrants del planter. I es que encara que estiga segrestada, anul·lada, amagada i repudiada, un tal 16 d'Abril de 2008 este equip va ser campió de Copa, i com acte protocol·lari, no difós pel club, amagat com la copa que no alçaren els amics, el president en vigor d'aquella fita a fet entrega dels rellotges corresponents als jugadors que varen formar part d'aquell equip. Després de dos anys, com marca el protocol. ¿Albelda tindrà rellotge, o al igual que la copa, se l'hauran amagat?.

- Com estem amb presidents, continuem. Yo-rente (Bau copyright) va tornar a traure de passeig la llengua després del enèsim ridícul europeu en l'era Emery. Es veu que la tensió entre l'executiu a sou de la nostra caixa amiga i l'entrenador es palpable, ja n'hi ha que ha tingut el valor de dir en directe en TV que Emery no continuarà. Per a seguir la tradició, no es pot descartar que el substitut de basc siga un friend. Tenen llista d'espera i tot.

- Andreu Fajardo, altre friend, sense tallar-se un pel va soltar en els micròfons de la cadena SER el passat dimecres que l'únic que ha fet el VCF amb la solució de la fundació es endeutar-se en 74 milions més, l'assessor extern econòmic del club va afirmar que tal quantitat la va a tindre que tornar íntegrament el club, i que la nomenada solució no es tal. No per dir la crua veritat es noticia, si que ho es que ho diga un dels instigadors de la mentida. Sempre es positiu restregar-li per la cara als crèduls i aplaudidors de l'estafa la veritat.

- Quique Flores torna al futbol. El tècnic que va eixir a patades de Lisboa i quasi de Mestalla, entrenara al Atlètic de Madrid. Es una bona noticia per a molta gent. Arizmendi podrà tornar al seu club d'origen, podent mantindre la mitja de canviar d'equip cada 2 temporades. Luis Garcia podrà abandonar l'ostracisme que viu en l'Espanyol i viatjar a un gran. Reyes per segon any consecutiu viurà una segona joventut, inclús Vicente podria tornar a disfrutar del futbol abandonant el València, eixe club que el lesiona aposta, segur amb Quique i tenint a la porta de casa al doctor de la meseta es posa be en 2 mesos. També guanya el VCF, molts jugadors que no tenen eixida poden ser objecte de desig de Flores.... Hugo Viana (va renovar per la seua petició) Zigic (capritx seu) Fernandes....etc. Lo que no canvia es la bona premsa que te, llegint els perfils que li han fet en la premsa madrilenya acabes tenint dubtes de si el nou mister del Atletico es Mourinho o Benítez.

21 d’oct. 2009

Una imatge, cap paraula.

19 d’oct. 2009

Setmana de Passió.

















Va tornar el futbol gran a Mestalla amb tot un partidàs. La paradoxa va disposar que els dos equips eixiren al camp sense davanters, potser el cas més extrem va ser el del Barça que va eixir amb Pedro-Iniesta-Messi, mentre el VCF tenia en punta a Mata, que sense ser un nou, és més fidel representant d'eixa figura que els seues homòlegs catalans.

En lo tàctic el VCF va repetir el plantejament que quasi ens va donar la victòria en el passat curs, però amb una novetat, Emery va eixir amb un fals trivot, un 4-3-3 en essència, amagat per la disposició tàctica en el camp, Mathieu-Banega-Albelda van ser els gregaris del centre del camp, i van complir a la perfecció. Va faltar la guinda, va faltar el gol, també faltà Zigic. Sóc dels que pensa que amb ell en el camp aquell remat de cap forçat que Silva envia fora haguera acabat en l'escaire.

Poques coses se li poden tirar en cara a l'entrenador, i eixes poques podem guardar-les en el bagul del gust personal. Segueix sense saber fer els canvis a temps. L'alineació, entenc que per a molts si, no va sorprendre, era l'esperat, la sorpresa haguera sigut vore a Zigic de titular i a Maduro en la seua posició natural, però això a dia de hui és ciència ficció. Caldrà fer-se a la idea.

Per a la nostra desgràcia no tots els partits són contra el Barça, el diumenge espera l'Almería del royaltys Hugo Sánchez, el rival propici per a despertar-nos del somni. Tornarem a vore eixe valència desdibuixat, que no treballa, partit en dos i amb quilòmetres separant les seues línies, el València de Santander o Getafe que guanya sense voler i que no perd per gràcia divina?. Llàstima que l'Almería no vista de blau i grana, golejaríem.

Però com tot no podia ser perfecte, ens espera una setmana de passió. Eixos que ara trauen pit eixint de la cova en la qual covardament han estat amagats, deurien recapacitar, perquè són els causants de la penitència d'Albelda. Ara toca beatificaciò. La caverna mediàtica albeldista (Laporta copyright) no s'adona del tremend mal que li han i estan fent al jugador amb les seues campanyes beatificadores, tampoc són capaços de vore que Albelda és incapaç de repetir un partit com el del dissabte (va durar 60 minuts) durant un mes seguit, però segueixen, contra vent i marea moguts per l'odi i el rancor militant en contra del raciocini.

Consell. Diuen que el client sempre té raó, en SUPER haurien d'aplicar-se el conte, és trist llegir al director d'un periòdic esportiu valencianista faltar al respecte a algú en 9 de cada 10 articles que escriu, generalment eixe algú sol ser l'afició del València, òssiga, el seu client. Si no està capacitat per a tolerar opinions contràries al seu credo, que abandone el càrrec, o que en el seu defecte guarde el seu oportunisme en el calaix de l'oblit. I encara hi ha qui es pregunta perquè SUPER du 2 anys perdent lectors….

13 d’oct. 2009

Ralph Dean: jo, el gol.

http://www.catflapmag.com/football-blog/content/binary/DixieDean_L.jpgFora de les illes parlar de Ralph Dean , alies Dixi Dean, és parlar d'un desconegut, no obstant, la seua història en el futbol britànic és tan sorprenent com fantàstica, este escocès de militància en el costat blau de Mersey posseeix el rècord del món de gols anotats en un únic campionat de lliga (39 partits).

Si el record de Just Fontaine , 13 gols en una fase final d'un mundial, es de difícil superació en l'actualitat i en el futur pròxim, no és res comparat amb la fita que va realitzar este valent escocès. La seua carrera en l'Everton va estar marcada per l'èxit, la fama i també per la tragèdia. En 1925 va patir un accident de tràfic que li va provocar una fractura de crani, solucionada amb l'inserció de dos plaques de titani. Posteriorment en una entrevista en la BBC bromejaria amb el fet, on va afirmar que “amb estes plaques, es remata encara més fort”.

En 1927, Ralph Dean va anotar la friolera de 60 gols en 39 partits de lliga, la figura del campió, l'Everton. Si la xifra de gols anotats en una sola lliga pareix exagerada no ho és tant si donem un colp d'ull als seus números, en temporades successives, va signar uns registres de 45, 39 i 37 gols en un sols campionat.

En 1931 va anotar 39 gols en lliga, que sumat a les seues aportacions en totes les competicions va fer que tancara la temporada amb un total de 48 dianes. La temporada següent milloraria estes xifres, això si, centrat en el campionat de lliga, ja que per a Dixi Dean va ser un mal any en les competicions complementàries, en les quals el seu club, l'Everton, no va realitzar un bon paper. En 1932 Dean va signar 45 gols en lliga.



Les xifres de Ralph Dean no té comparacions en l'Europa contemporània, en cap campionat europeu de la seua època va haver jugador capaç d'acostar-se als seus registres. Si les xifres individuals són aclaparadores, mirant els números amb els que va tancar la seua carrera queden en minúcies.

Ralph Dean durant tretze temporades va militar en l'Everton, fent-lo amb anterioritat en el Tranmere United. Es va retirar de la pràctica del futbol en 1940 enrolat en les files del Notts County. En total, en el campionat de lliga en tota la seua carrera va disputar 473 partits, anotant 407 gols, que sumats als disputats com internacional, fan un total de 425 gols en 489 partits. A pesar dels seus números Dixi Dean és el quart màxim artiller de l'història de la lliga anglesa, encara aixi, pareix evident que haurà de canviar molt el futbol en el futur per a què algú puga acostar-se als seus registres.



Ralph Dean va guanyar amb l'Everton 3 títols de lliga, una copa i 2 Charity Shields. A les afores de Goodison Park, Dixi Dean té una estàtua de bronze en el seu honor. La seua vida de retirat no va ser especialment alegre, en 1974 perdia a la seua dona, dos anys més tard, degut a una embòlia, va patir l'amputació de la seua cama dreta. Quasi arruïnat, i tenint que treballar en l'Everton per a poder menjar, va morir en 1980 d'un infart m'entres presenciava un partit en Goodison Park. Bill Shankly, que el tenia com ídol absolut es va a referir a ell amb estes paraules "Dixi Dean fou al futbol, lo que Mozart a la musica."

11 d’oct. 2009

La setmana del "ai mare..."
























Si el valencianista de per si ja és negatiu i pessimista davant l'adversitat, soles li faltava trobar-se en la setmana del gran clàssic amb el seu millor jugador lesionat i amb l'únic que pot ocupar el pivot defensiu amb garanties d'acompanyant en la lesió.

Des de la caiguda del bloc, que no del mur, ahi contínua l'autògraf de cement de l'holandès alcohòlic, el VCF mai ha vençut al Barça, i no solament això, excepte la passada campanya a casa i en la copa del Rei amb anterioritat, vam eixir estrepitosament golejats dels diferents enfrontaments.

Ja que estem en situació, s'obri la veda, la setmana del “'hay mare” no ha fet més que començar. La virulència de les campanyes ara dirigides en pro de la titularitat del friend augmentarà, l'holandès, recordem intrèpids infidels, no té nivell ni per al Mestalleta. Ja tenim titular.

Com el “ai mare” ira in-crescendo conforme ens llevem de damunt la modorra que ens va portar el pont i lo del friend ja ho tenim solucionat, tocarà DEFCON 5. El "ai mare" versió Villa. Ens recordaran a força de portades i titulars les sorprenents dots de recuperació del xic, que com rèptil que es, pot regenerar la part ferida a la perfecció, i en un plis-plas.

Nocives poden ser les conseqüències. Com acostumats que ens tenen, o estem, a no saber viure més enllà del 2+2 són 4, el cagometre pot rebentar, i de pas endur-se al Guaje un parell de setmanetes més per fer la de Quique aquell dia del R.Madrid. Per si no ho tenien clar, obliden-se de mirar cap altre costat, aquells que pressionaran amb el "hay mare", es llançaran al coll del pipiolo euskaldun si accedeix, ja es trenque el xiquet o el friend faça el ridícul de la seua vida ( i de pas el València.) Com si no els coneguérem.

Com Emery no és de Bilbao, però si de l'extraradi, segur que es passa per la entre-cama lo que els seus col·legues de copes en Els Animes i Canovas li graven amb la taladradora, este home, estudiós del futbol i pensador, ja ha de tindre des del diumenge d'autos (Santander) clarinete l'alineació i la tàctica , menut és ell, i menuts són els que li intenten influenciar.

S'equivocaria l'erudit del futbol si no aposta per la confiança. Maduro l'any passat de central, encarant en carrera a Messi, Iniesta i Etoo va fer un gran treball, en la seua posició natural no te perquè errar, i menys tenint les esquenes cobertes. Altra equivocació seria menejar l'equip s'encer per a donar cabuda al imposat, amb trivot, o deixar al equip sense referencia davant per la creuada que porta amb Zigic.

Emery o te tan fàcil com complicat, repetir el plantejament de l'any passat ja te fa guanyar molt, trair-lo per contentar als mateixos de sempre seria eixir a jugar el partit perdent 1-0. En tot cas siga qui siga la solució, el partit del dissabte serà dur i disputat, perquè a diferencia dels altres, estos partits si que es treballen en Paterna durant la setmana, i es nota.

ai mare…

10 d’oct. 2009

The Manager: Don Revie

L'aventura de Don Revie al capdavant del Leeds es pot qualificar d'intensa. El millor entrenador de l' història del conjunt britànic va permanèixer durant 13 temporades al capdavant de l'equip, i en cap d'elles va baixar de la tercera posició. Encara que per arribar a construir el bloc que va dominar el futbol britànic de mitjan dels seixanta fins a meitat dels setanta va haver de passar per mil i un problemes.

Don va arribar a la banqueta de Ellan Road com aplegaren la majoria d'entrenadors britànics d'aquella època, Revie era el capità, davanter i estrela del Leeds en 1961, condició que després del seu declivi (va ser internacional i estrela del Manchester City) i una complicada situació econòmica del club el portaren a la direcció del equip.

A finals dels 50 el Leeds va escometre una sèrie de reformes i obres d'acondicionament que van situar a les seues instal·lacions com les millors del país durant més de dos dècades, però va tindre un cost econòmic important que deixaria al club a la vora de la fallida. De fet l'equip va patir un dolorós descens a segona, altra porta oberta per a Revie. Davant la necessitat de començar de zero amb un equip jove, el club es va posar a la crida i cerca d'un entrenador experimentat, capaç de conduir a un grup de xics a l'èxit.

Conta la llegenda que després de setmanes de recerca infructuosa, el secretari del club li va suggerir al president que Don Revie es fera càrrec de l'equip, la contestació del cap del Leeds va ser significativa “Don?, Don Revie?, però si és un autèntic carbó“… el secretari va contestar, “Efectivament, és la classe de cabró que ens fa falta en estos moments”. I així va ser, Revie en una setmana va passar de jugador i capità a mànager del Leeds. Biografia de Don Revie per Andrew Mourant

Les seues primeres decisions no van estar exemptes de polèmica. supersticiós i amant de l'esoterisme Revie estava convençut que Ellan Road havia sigut objecte d'una maledicció gitana, i com a tal va actuar. Va sotmetre a les instal·lacions a un ritual per a acabar amb les males presències. La segona decisió extravagant, difícil d'entendre des d'un prisma actual, va ser la de canviar per complet els colors del Leeds, fins a eixe moment el club vestia de groc i blau.

Revie va definir les seues supersticions com "la dinàmica ritual d'un grup guanyador." Anècdotes no falten, després de mesos de discussions la seua dona el va convèncer per a que assistira amb tratge i corbata als partits, el primer dia que ho va fer guanyà per primera volta després de mesos sense fer-ho. A partir d'eixe dia tota la plantilla estava obligada a portar tratge. Durant anys el Leeds sempre que jugava fora de casa en la tercera ronda de la FA Cup era eliminat. Un bon dia l'autobús que portava al equip per a jugar el corresponent partit de copa es va quedar parat a escassos 100 metres del estadi, tenint que fer el trajecte a peu. La victòria va ser clara. Una anècdota que es va convertir en ritual, des de eixe moment sempre que jugaven fora de casa un partit de copa els últims 100 metres ho fien a peu, fet que provocaria el desencontre amb Brian Clough, que desencadenà una virulenta rivalitat entre els dos.

En la primera setmana com a mànager, i després del afer de la maledicció gitana, Revie es va plantar en el despatx del president. Ni curt ni mandrós Don va exigir al cap, que si de veritat confiaven en ell, si realment el creien l'home ideal per a dirigir el Leeds, era innegociable un canvi en l' equipaciò, davant la reticència del president, Don va ser tallant, “ Portem una vida vestint de groc i blau, i que hem guanyat?, !res!, a partir d'ara este equip deixa de ser un perdedor perquè ho entrene jo, i jo no sóc cap perdedor”. Biografia de Don Revie per Andrew Mourant

Alguns radicals atribueixen dit canvi de colors al blanc com homenatge de Revie al Reial Madrid (del que sempre es va confessar admirador), res més lluny de la realitat, el canvi va ser fruit de les seues supersticions, sempre les va dur a l'extrem. Leeds està situada entre Manchester, Nottingham i Liverpool, ciutats on el blau i el roig ja tenien amo, Revie volia distinció, el canvi de colors va ser estudiat prèviament pel club i triat a consciència.

En els seus dos primers anys al capdavant de l'equip va ascendir a primera, i ja en la màxima categoria va finalitzar subcampió. En l'aspecte futbolístic podem dir que Don Revie va introduir el catenaccio en les illes. Els seus equips eren durs , i a pesar de contar amb jugadors de grandísim talent com Bremmer, Giles, Peter Lorimer, Gordon Moqueen o Norman Hunter, dedicaven més esforços a donar patades que a tocar el baló. La fama de l'equip era tal, que el Leeds va ser qualificat com l'enemic públic número un del futbol anglès. Una rudesa que va dur al club a ser el millor equip de les illes durant més d'una dècada, i en paraules del propi Revie, havia servit per “aconseguir que un equip de províncies li done una patada en el cul als rics de Londres”, eren coneguts com la banda de Revie.

Va guanyar dos títols de lliga, una copa, va disputar una final de copa d'Europa, altra de la Recopa, i va ser campió en dos ocasions de la Copa de Fires, a més d'aconseguir tres subcampionats de copa i cinc de lliga. Però per sobre de la seua excentricitat Revie va destacar per un fet res habitual en la seua època, estudiava als rivals, realitzava informes personalitzats per als seus jugadors abans de cada partit. Com va confessar Moqueen: “eixíem a jugar sabent fins la marca de cafè que prenia el jugador que havíem de marcar”.

El declivi de Revie va arribar de la mà del seu major repte. Anglaterra va quedar fora del mundial del 74 després d'empatar a un contra Polònia en Wembley, la FA li va cridar per a salvar l'honor del futbol britànic, el seu fracàs va ser estrepitós, va durar menys d'un any al capdavant del combinat angles. Este fracàs li va dur a refugiar-se com seleccionador d'Aràbia Saudita. En 1980 va patir un accident cerebral que el va apartar del futbol, va morir en 1989 víctima d'altre atac.

6 d’oct. 2009

I lo de Villa qui ho paga?

Si havia algú que pensara que Villa era irrompible i que el seu físic aguantaria estoic la disputa de tants partits de forma consecutiva, alguns de difícil justificació, el diumenge passat se li cauria la bena dels ulls.

Podem donar gràcies que haja durat tant, perquè l'estrès al que està sotmès constantment el seu físic ha aguantat més del normal. Villa viu desubicat, fins a l'arribada de l'Eurocopa el xic ha rendit per a res allà on ha estat, ha destacat en equips mediocres, és la gota de glamur d'una trouppe desarrapada.

I per això paga les conseqüències, ser el bo en equips roïns comporta jugar fins en els bolos publicitaris. Quan fa crack, arriben els laments, les pors i les paranoies, però mentre el jugador es crema en amistosos delirants, partits mediocres i en nits risibles tot el món aplaudeix. La lesió ens evitara vore amb els nostres propis ulls altra demostració del que s'ha dit, ja que com sempre, l'asturià seria de la partida, i durant els 90 minuts, contra potències mundials com Armènia.

Mala sort per a qui li paga, que també és culpable de la situació. El pobre Villa ha hagut de patir durant la seua carrera a entrenadors mediocres, poregosos e influenciables, que mai han mirat pel bé del jugador protagonitzant una lamentable gestió del grup en detriment seu. Li passa per ser el bo en un equip molt roin. Ara vénen les suors fredes. Bastant tindrem amb que recuperen bé al jugador, i no ens llencen de manual de mal entrenador, forçant al futbolista per a aplacar pors típiques de covards sense fonament.

Per suposat, que quan torne, tornarà a jugar fins en somnis, no siga cosa que...

4 d’oct. 2009

Una ferida oberta en l'est.

En 2010 es compliran 20 anys de la reunificació d'Alemanya, i dins d'un mes, l'aniversari ho complirà la caiguda del mur de Berlín. Efemèride que solament celebra mitjana Alemanya. L'altra meitat, la qual suposadament hauria d'estar celebrant-lo més que ningú, es tira al carrer per altres motius, per a recordar al seu govern que estan igual que fa 20 anys. Alemanya mai va complir amb les inversions promeses, i encara hui dia, l'extinta RDA pateix dolències que l'opulent oest va resoldre en la postguerra. La taxa d'atur en la regió després de la reunificació mai va baixar del 12%. La falta de treball i oportunitats està duent a l'antiga RDA a patir un descens demogràfic alarmant, els joves des de finals dels 90, emigren a l'oest a la busqueda d'una vida que mai podran aspirar en l'est. Esta desigualtat ha portat conseqüències nefastes, el sentiment de desàpeg supera ja el 27% segons les enquestes, i no són pocs els partits polítics independentistes que estan aflorant en la regió.

La reunificació futbolística es pot considerar nefasta. Les reivindicacions dels clubs de la RDA mai van ser ateses, i es van vore obligats de la nit al dia, a acceptar unes condicions i unes exigències que no estaven capacitats per a complir. L'oest mai va entendre que la majoria dels clubs de la RDA eren seccions d'empreses publiques o organismes culturals lligats a l'estat, mancaven d'estructura pròpia, patrimoni i capacitat de generació d'ingressos. Motor Jena, la principal empresa publica d'automoció, era la matriu del Carl Zeiss Jena, un dels més important clubs de la Oberliga. Després de la reunificació, Motor-Jena va ser adquirida per Mercedes, sense contar amb el club de futbol, que va ser abandonat a la seua sort. Casos similars són els del Dinamo Berlín, secció esportiva del Ministeri de Defensa, el Karl-Marx Stadt, equip depenent de l'universitat o el D.Dresden, equip de la companyia elèctrica nacional.

Altre club depenent era el Lokomotiv Leipzig, equip de l'empresa publica de transport ferroviari. Tots sense estructura pròpia ni instal·lacions. El Dinamo Berlín va haver d'abandonar el seu estadi mesos després de la reunificació, després del desmantellament del ministeri de defensa comunista, l'equip tenia que viatjar a Berlín occidental per a poder jugar els seus partits, allunyat de la seua massa social.

20 anys després, on estan els grans de la RDA?. Excepte 3 equips, la resta competeixen en categories amateurs. El Hansa-Rostok, el Carl Zeiss Jena i el Dinamo Dresden, són els únics que aguanten en el futbol professional. Magdeburg, campió de la recopa en 1974, Dinamo Berlín, Chemnitzer i Lokomotiv Leipzig juguen en categories amateurs.

Dinamo Berlín: va ser el màxim exponent del futbol de la RDA en els 80, va guanyar 10 títols consecutius entre 1978 i 1988, és l'únic equip d'una gran lliga europea que ha aconseguit tal feta, soles Rangers (9) i Lió (7) han estat capaços d'acostar-se. El club es va fundar en 1954 després del traspàs de 14 jugadors del Dinamo Dresden. En 1956 va descendir a segona, i fins als anys seixanta no tornaria a primera divisió. Va disputar fins a en tres ocasions els quarts de final de la copa d'Europa. Després de la caiguda del mur es va canviar el nom pel de Fussball Club Berliner amb l'intenció de desvincular-se del seu passat soviètic, en 1998 va tornar a la seua denominació original, actualment competeix en la quarta divisió alemanya baix el nom de BFC Dinamo (Berliner Fussball club Dinamo).

Dinamo Dresden: Pot presumir de tindre un dels millors historials europeus de l'est. Va disputar fins a en quatre ocasions els quarts de final de la UEFA, va arribar a les semifinals de la competició en 1989, també jugá la mateixa ronda de la copa d'Europa contra l'Estrel·la Roja, que a posteriori seria campió. Va ser campió de la RDA en 8 ocasions, 9 si no se li haguera anul·lat el títol de 1950, a més de conquistar cinc copes, tres d'elles al Dinamo Berlín en els vuitanta. En el Dresden van jugar Ulf Kirsten, Mattihas Sammer i Thomas Doll. Al costat del Hansa-Rostock va ser l'únic equip de la RDA que va poder inscriure's en la primera divisió alemanya després de la reunificació. Va descendir a segona en 1996, el seu estat financer li va causar la perduda de la llicència per al futbol Professional, lo que li va obligar a descendir a la quarta divisió, en 2004 va tornar a segona, on va permaneixer fins 2007. Actualment juga en la segona B alemanya.

FC Magdeburg: Heroi de la RDA. Va guanyar l'únic títol europeu per al país en el seu any màgic, 1974. Eixa temporada no solament va guanyar lliga, copa i Recopa, sinó que també va aportar 7 jugadors a la selecció que va disputar el mundial d'Alemanya. Va conquistar 4 títols de lliga i 5 de Copa. Després de passar pel futbol amateur, actualment milita en l'equivalent a la nostra tercera divisió, quarta a Alemanya.



Carl Zeiss Jena:
Juntament amb Magdeburg i Lokomotiv l'únic conjunt que va disputar una final europea. Soles va guanyar tres campionats de lliga, destacant realment en la copa del seu país. Després de la unificació pot presumir de ser un dels més regulars, ha militat majoritàriament en la segona divisió. Després de quedar últim en 2008 milita en l'equivalent a la nostra segona B.

Lokomotiv Leipzig: L'únic club que no va ser fundat després de la guerra. Va competir com VFB Leipzig a Alemanya fins a 1945, on va guanyar 4 títols de lliga. Èxit que repetiria en la RDA solament en una ocasió. Va disputar la final de la recopa en els 80 davant l'Ajax (1-0). Després de la caiguda del mur va recuperar la seua antiga denominació per a competir en tercera divisió, quarta categoria a Alemanya. En 2002 va desaparèixer, sent refundat per aficcionats amb el nom de FC Lokomotiv, milita en l'última categoria del futbol amateur.



Karl-Marx Stadt: El veí del Lokomotiv. En l'actualitat competeix amb el nom de Chemnitzer FC, comparteix grup amb el Magdeburg en les divisions inferiors, els dos estan a quatre punts dels llocs d'ascens en les primeres 11 jornades. Va ser campió tres voltes de lliga, i dos de copa.

Hansa-Rostock: En els últims anys de la RDA els grans del país van perdre força, de lo que es va aprofitar el Hansa, que va realitzar tres temporades d'alt nivell, aconseguint el doblet de lliga i copa en 1991, últim campionat disputat. Encara que el seu palmarès es curt, va ser subcampió de lliga en cinc ocasions, per sis de copa. Des de 1990 ha sigut el conjunt més regular, majoritàriament ha militat en la màxima categoria, tenint èpoques d'ascensos i descensos. Després de descendir en 2006, milita en segona divisió.

2 d’oct. 2009

Tres golets amaga la lloba…

Les estadístiques canten. Ahir una vegada més els números van demostrar la teoria. Este equip necessita marcar tres gols, mínim, per a guanyar un partit. Així ho diuen els números de la passada temporada.

El València en la 08/09 va guanyar 6 partits en tota la temporada per menys de 3 gols. Solament tres d'ells van ser per 1-0, a Santander (0-1 gol de Pablo), Osasuna, jornada 3 , i contra el Valladolid en la jornada 6, gol de Manuel Fernandes. La resta fins a completar les sis, són victòries per 2-1 o 2-0, menys l'última de la temporada contra l'Atheltic club, la resta es va produir a principis de campanya.

De les victòries del València en Mestalla, soles quatre no van superar els tres gols. El marcador més repetit va ser el 3-2, i el 2-3. Fins a sis ocasions l'equip de Emery va acabar els seus partits amb cinc gols en el marcador, independentment de victòries o derrotes, va ser el resultat més repetit de l'any.

Com curiositat, el València de local el passat exercici, menys en dos ocasions (com no, victòries per 3-2) va tindre que golejar per a poder alçar-se amb la victòria. L'últim resultat abultat de l'any va ser el 3-0 al Reial Madrid, precedint-los el 4-2 al Deportivo, 4-0 al Numància, 4-1 al Getafe, 3-1 al Sevilla o el 3-1 a l'Atlètic de Madrid, sense contar amb l'empat a tres contra Vila-real, que soles va suposar un punt.

Però el tres no és soles la xifra màgica per a les victòries, sinó també per a les derrotes, la passada campanya, igual que esta, davant una única derrota fins al moment, l'equip encaixa 3 gols en la majoria de les seues derrotes. La primera derrota del passat curs es va produir en Mestalla, 2-4 contra el Racing, seguida del 2-3 del Sporting de Gijón i el 4-0 del Barcelona. Les tres primeres derrotes del passat curs van deixar 11 gols en contra en el caseller. Les derrotes menys abultades foren el 1-0 en el Bernabeu en la jornada 16 ,a Pamplona en la 22 i en el Calderón, totes per idèntic resultat.

La resta de derrotes, excepte les produïdes en Mestalla per 1-2, van ser per un marcador de 3-1, 3-0 i 3-2. A pesar dels números, l'equip va arribar depenent de si mateix per a obtenir el passe a la Champions League en les ultimes 4 jornades. Vorem si enguany dóna per a lo mateix.

1 d’oct. 2009

El derby que matà la guerra.

Diuen que la segona guerra mundial va produir tantes desgràcies que si s'aprofundira soles sobre un terç de les històries tràgiques que va portar, el cinema tindria material suficient per a continuar fent pel·lícules durant cent anys.

El futbol no va ser aliè al conflicte bèl·lic ni a les atrocitats que ho van provocar. Podríem centrar-nos en l'a dramàtica història dels xics del Dinamo de Kíev que van signar la seua sentència de mort al negar-se a perdre contra un equip format per oficials de les S.S. En Àustria en un episodi similar trobaríem el suïcidi de Mattihas Sindelar, capità i estrel·la de l'Àustria de Viena, que perseguit per les autoritats alemanyes per encapçalar les protestes contra l'escorcoll que va patir el club, popular entre la classe obrera semita de la ciutat austríaca, va decidir suïcidar-se al costat de la seua dona.

Una situació menys tràgica trobem bussejant en l'historia de la lliga Belga. Brussel·les es una ciutat partida en dos, la meitat est, de majoria francòfona (valons) i la meitat oest, de majoria flamenca. Eixa dualitat hui en dia no està representada futbolisticament, encara que si que va haver un temps en el que Brussel·les acollia un dels majors derbis del vell continent, encara que diferenciats per ètnies, els dos clubs eren populars entre la població jueva de la capital. A pesar del pas del temps i de la pèrdua dels dos majors referents, el poder del campionat segueix repartit a parts iguals entre Valons i Flamencs, els seus màxims exponents en l'actualitat són Anderlech i Bruixes, dignes successors del Racing Club Brussel·les i de la Union Saint-Gilloise.

El nom en flamenc del RC Brussel·les potser siga més conegut per al gran públic, el RWD Molembeek. L'històric conjunt va desaparèixer en 2002, hui dia, refundat baix el nom de FC Brussel·les, va competir en la màxima categoria fa dos anys. Després de la guerra el RC Brussel·les , sense instal·lacions, es va vore obligat a fusionar-se amb un xicotet club de les afores de la capital, passant a denominar-se el Darling RC Brussel·les (RWD), no seria l'ultima fusió, ja que en 1956 per a evitar la desaparició va a tornar a fusionar-se amb un modest club capitalí que havia pujat a primera divisió, quedant conformat aixina el RWD Molembeek. El Molembeek va conquistar 11 campionats belgues, l'últim en 1975 i dos copes de Bèlgica. En 1973 es va enfrontar a l'Espanyol en la copa de la UEFA derrotant-lo per 0-3 en Sarriá. Tres anys després arribaria a les semifinals del torneig, després de derrotar al Schalke alemany en vuitens, ( 1-0 i 1-1) al Feyenoord ( 0-0 i 1-2 ) caiguent en semifinals contra l'Atlhetic de Bilbao (1-1 i 0-0).

Pitjor sort va córrer la Royale Union Saint-Gilloise. Equip fundat en el cor del barri jueu de Brussel·les. Va ser l'autèntic dominador del futbol belga fins a 1945. 12 títols de lliga en el seu haver ho testifiquen. Va caure en desgràcia després de l'invasió alemanya del país. El club va ser abandonat per la gran majoria dels seus jugadors i empleats, que van morir en camps de concentració nazis. El club no soles era un equip de futbol, sinó que representava també l'elit de l'atletisme Belga, tenint a molts atletes campions olímpics en les seues files, gran part d'ells jueus, que varen tindre un final conegut.

La Union posseeix una sèrie de rècords que encara segueixen vigents, va estar 67 partits sense perdre entre 1933 i 1936, record fins ara mai igualat per ningú, d'igual manera cap club belga ha sigut capaç de guanyar 4 títols consecutius. La reconstrucció de l'entitat mai va poder portar-se a terme ja que la creació de l'estat d'Israel va suposar un nou colp per a la Union Saint-Gilloise, els pocs jueus que sobrevisqueren a l'invasió nazi, entre ells el fundador i president del club, abandonaren el país rumb a Jerusalem. En soles 5 anys va passar de dominar el futbol belga amb mà de ferro a convertir-se un club sense aspiracions. En 1956 després de quedar subcampió de lliga tot el món va creure en una recuperació que mai va arribar. En 1963 va descendir a segona divisió, en la que ha militat des de aquell moment, després de dècades estancat en la categoria de plata en 2008 va descendir a tercera, on contínua en l'actualitat.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...