30 de nov. 2011

Un brasiler perdut a València

Va tindre que ser una bonica estampa. Com les presentades en les pel·lícules de cinema-negre dels anys cinquanta. Allà, bé entrada la nit, amb la seua maleta de cartó, abillat amb barret i jaqueta, envoltats d'una imaginada boira cinematogràfica sobre negre intens, Eduardo Cubells - mentre abandonava eixa diabòlica nau bi-motor que simulava ser un avió - era abordat per un exercit de menuts periodistes equipats amb llibreta i llapis per a donar-los a conèixer la contractació de Joel Martins, el famós integrant del “Rolo Compressor” que comandà juntament amb Zagallo, Rubens i Evaristo un Flamengo que en aquella cinquena dècada del segle XX tenia atemorit al futbol brasiler.

Eren temps de ruptura amb el passat que van donar lloc a una època de sotsobre. Els referents històrics que havien sustentat aquell vendaval blanc que lluitava sense parar per arribar al èxit començaven a tocar la retirada, i així, era obligat emprendre una renovació integral, que sense saber-lo, acabaria afectant, soles uns mesos més tard, als mateixos directius que havien alçat amb les seues pròpies mans el València CF clàssic. I tot, per a entrar de ple en un modernisme que no se'ns va donar massa bé.

Aquell abordatge al tècnic en tan calorosa nit portà titulars que van inundar d'optimisme futbolístic, i van dotar d'una gran expectació, a una ciutat encara deprimida pel desastre que va provocar l'obertura dels cels en 1957. No era per a menys. “El famós Joel”, “el company del fabulós Pelé” vènia d'haver-se proclamat campió del món amb aquella Canarinha que va deixar de costat el caos característic del seu futbol per a ordenar-se, i trencar des del talent, tots els pronòstics d'aquell mundial disputat a Suècia.

El menut extrem, de bigot fi, i trets que li hagueren permès fer de roin en una pel·lícula de Humphrey Bogart, si això del baló no se li haguera donat bé, només va perdre la titularitat en la segona fase del torneig (indiscutible davant URSS, Àustria i Anglaterra), a favor d'un tal Garrincha, amb el qual va estar prop de coincidir en el Botafogo si no haguera estat traspassat (100 mil dòlars de l'època) al Flamengo. La seua poca intel·ligència tàctica va ser un menut llast que no només li perjudicaria en un mundial disputat en sòl europeu, sinó també durant la seua pròpia epopeia en el vell continent.

I és que l'únic dels emigrats d'aquell róster mundialista va portar amb si un recurs inventat en llunyanes latituds, a la calor d'un futbol més lliure, anárquic i menys exigent, a un sempre ortodox Mestalla. I perquè queixar-se. normalment els centres roins solien abandonar l'estadi, estos, els seus, sumaven gols que alguna que altra vegada donaven punts, o fins i tot els rescataven. Ell errava així, executant el seus famosos “cruzamentos em corva” - definició fina i en portuguès del modern “centre-xut” - que este baixet driblador va convertir en un recurs habitual, aprofitant-se d'un futbol en el qual els seus defenses encara no tenien la capacitat per a concebre dita tècnica.

Tal vegada foren massa canvis en molt poc de temps, o potser les modernitats del futbol americà no casaven amb els refinats gustos europeus. Fora el que fora, les seues introduccions tècniques no van ser mai enteses. El seu debut en la davantera panamericana al costat de Walter - altre brasiler que va arribar un any abans en detriment de Pelé - va ser al·licient suficient per a congregar a 60 mil espectadors en un remodelat estadi que rebia al Barcelona.

Sense saber-ho, Joel, seria altre d'eixos debutants meravellosos que han anat poblant els somnis dels habituals de Mestalla, per a convertir-se, en molt poc de temps, en frustrants decepcions. La seua inadaptabilitat al futbol europeu va ser flagrant, i tanmateix, va aconseguir sobreviure dos temporades i mitja gràcies a la seua exquisida tècnica. Aquell gol en la seua estrena en solitari davant el Sevilla, i altres importants, com davant el Barcelona – encara que no va evitar la derrota – li van dur a sumar una no-res menyspreable xifra de 25 gols amb la samarreta blanca, dels quals 18 van ser només en lliga.

El seu assossec, confós amb pasotisme, la seua falta de sang, i el seu evident temor als defenses contraris - retrets compartits des de Brasil, on se li acusava de ser massa fred per a un futbol de característiques més passionals - van fer que a poc a poc els vitels d'estrella amb els quals va ser rebut s'anaren tornant en dures critiques. El jugador es queixava públicament així: “Si retinc la pilota en el nostre camp, el València domina el joc, Per quin em xiulen llavors?” .. el ritme lent del seu futbol natal li duia en massa ocasions a guardar l'esfèric per a no avançar, donant voltes sobre si mateix, sense recolzar-se en els seus companys, esperant tranquil·lament que un contrari, cansat d'esperar, decidira donar-se una menuda carrera e intentar furtar-li la pilota.

Una situació explosiva que desesperava fins i tot als seus propis companys, habituats ja a cridar-li sobre la gespa per a que deixara de parar el joc a conveniència. La seua peculiar forma de jugar va provocar qualificatius mediàtics com el que li van dedicar en Diario de Valencia: “Joel pareix militar en la societat protectora de sí mateix.”

Curiosament la dimissió de Lluis Miró, un tècnic que advocava pel futbol alegre, va permetre que el talentòs extrem poguera sobreviure en el València. Jacinto Quincoces, temperamental, rigorós i en ocasions massa tàctic, va aconseguir passar per l'adreçador a este "bigotut" amb aires de gangster deixant-nos veure almenys una versió millorada – sense arribar a la mostrada al Flamengo – del Joel debutant. El cafeter, cansat d'haver de córrer, i d'exigències físiques que no entenia, va abandonar València per a tornar a la seua Brasil natal, proclamant-se així, definitivament inadaptat.

Joel Martins va morir el 1 de Gener de 2003 d'un atac cardíac. Hui dia, encara conserva intacte el seu lloc com un dels màxims artillers en la història del Flamengo.

23 de nov. 2011

El fracàs del jugador proveta

Per al equip infantil del Schalke eren dies feliços, la parella Draxler-Jevtic destrossava sense pietat als seus rivals conformant una dupla temible. En l'entorn miner havia qui no dubtava a llançar rondalles sobre el protagonisme que tindrien ambdós en el naixement d'una nova època d'esplendor per als Königsblauen. Però alguna cosa va ocórrer en el transcurs d'eixa relació. Julian va debutar als 18 anys amb el Schalke en la Bundesliga, mentre el seu company en les inferiors, Nikon, abandonaria Gelsenkirchen als setze per a tornar a enrolar-se en el les files del Àustria Viena, equip que el va veure nàixer, i des del qual donaria el salt al modest SC Wiener Neustadt de la primera divisió austríaca, on a dures penes ha pogut entrar en alguna convocatòria.

Per què un jugador que als quinze anys es troba entre els millors futbolistes de la seua generació pot no ser prou bo per al futbol professional?. “Entre els 12 i els 18 anys es produeixen canvis de tot tipus, tant físics com emocionals, és una loteria saber si estes modificacions van a convertir-se en un llast per a la teua carrera.” afirma Michael Reschke, director de l'escola del Leverkusen. Nikon Jevtic va arribar al Schalke recent complit els tretze, e immers en una de les etapes més importants del creixement, va haver de suportar forts dolors d'esquena i genolls que li van obligar a augmentar els seus esforços físics per a sobreposar-se. “Els xics moltes vegades han de superar també la seua pròpia frustració” diu Marco Fladrich - entrenador de les categories inferiors del club miner - en una de les xarrades sobre educació i formació de joves prodigis que ha organitzat a Hamburg la Deutschland fussball bund

Encara que els dolors que va patir durant la seua etapa de creixement no han estat el principal escull que ha hagut de superar: “Vivia reclòs en la seua casa, a càrrec del seu tutor, tenia escasa relació amb els companys de l'acadèmia, la seua adaptació va ser prou turmentosa” afirma un dels seus mentors. Encara que el fosc món interior que amaga Jevtic ho va conrear ja a primerenca edat. El seu pare va deixar en mans del primogènit la tasca de convertir-lo en un jugador de futbol professional gràcies a un detallat pla d'entrenament dissenyat ad-hoc. Este invent, degut al tremend èxit que va tindre en la xarxa, va arribar a les mans de Mirko Slomka, qui en 2006, obnubilat pels mètodes emprats, va ser el responsable de que als seus 23 anys el germà i tutor de Nikon acabara traslladant-se a Gelsenkirchen per a formar part del entramat tècnic en l'acadèmia Die Knappen.

“Tots els partits de Jevtic eren gravats i analitzats en vídeo, posteriorment acudia amb el seu germà per a treballar polint els seus errors. El xic em donava molta pena, vivia amb massa pressió, era un xaval jove, amb dret a gaudir de la seua joventut i a equivocar-se de tant en tant.” diu Fladrich, qui fou el seu entrenador. Michael Reschke també ha hagut de bregar en Leverkusen amb altres xiquets que han estat designats a primerenca edat com el futur sustent de les seues famílies: “Esta classe de gent viu amb una enorme pressió sobre els seus muscles, és senten culpables de cada derrota i de cada errada, viuen obsessionats per destacar, tenen la por ficada en el cos perquè saben que si fracassen no podran ajudar econòmicament a les seues famílies, i eixe temor no els deixa viure, i molt menys, gaudir del que fan.” Encara que en este macabre joc dissenyat pels Jevtic s'ha produït un transvasament de talent poc previst.

El pagament que va haver de realitzar Slomka per a fer-se amb els serveis de Néstor fou acceptar la inclusió del menut Nikon en l'escola alemanya, i poder així , continuar amb la seua peculiar formació. Una estada que va ser prolífica fins que el menut tingué que donar el salt al equip juvenil. “En eixe graó els equips empren un nivell més alt d'agressivitat en els partits, i s'estableix el rigor tàctic com norma, per a començar a adquirir costums que domen les seues qualitats i els facen destacar en un determinat estil de joc, durant eixe període molts davanters acaben erigint-se en grans defenses centrals, i viceversa, uns altres, simplement han d'abandonar la seua formació per no complir amb els requisits, ací s'estableixen ja uns nivells d'exigència màxims per a que arriben soles els millors a l'elit.” Confessa el director de l'escola del HSV. Encara que el seu homònim en el Veltins Arena és prou més dur: "El seu pare creia que Nikon era Maradona, i venia a exigir-nos cada vegada que era substituït, però la realitat és que mai va estar entre els quatre millors jugadors de l'acadèmia." Paraules d'un Helmut Schulte que fou l'única veu que s'oposà a la contractació del futbolista.

Als vuit anys va provar sort en l'escola del West-Ham , i als deu, es va traslladar a Viena per a enrolar-se en les files del Àustria Magna, donant el salt al València en 2005. Desproveït d'una infància que li permetera establir amistats amb les que desenvolupar-se socialment, el menut ha viscut pegat al seu germà, qui ha exercit de tutor, entrenador, i amic, en una etapa en la qual estava predestinat a ser un dels millors jugadors del món. Després de dos anys i mig a Alemanya, Néstor va passar de ser un mer empleat de l'acadèmia a formar part del cos tècnic del primer equip. En 2008, amb 24 anys, ja era segon de Slomka, on a més exercia de professor d'anàlisi i tàctica aplicada.

El principi de la fi.

La realitat que s'amaga darrere d'esta classe d'estrelles primerenques és en molts casos aterridora. Joguets en mans de megalòmans que soles busquen el benefici propi més que el bé dels seus fills o germans. Nikon és un exemple esquinçador de com aprofitar-se d'un ànima innocent per a deixar-la abandonada una vegada aconseguit l'objectiu. El vincul que unia tan fortament a ambdós germans va quedar trencat després de la contractació de Mirko Slomka per part del Hannover 96. Néstor va ser cridat per a unir-se al projecte, i este, no va dubtar un segon en deixar de costat al menut, que es va veure en l'obligació de tornar a Viena per a emprendre en solitari, per primera vegada en la seua vida, una aventura que li permetera rellançar la seua ja de per si estancada carrera futbolística.

Com si es tractara d'una cruel ironia del destí, Youtube, del que tant ha viscut esta nissaga, ha accelerat el procés de decadència en el qual va entrar el jugador després d'abandonar Paterna. Recentment, amb els seus 18 anys, e immers en la seua fracassada estada en el SC Wiener, li va dedicar un rap vexatori a la presentadora nord-americana Chelsea Handler, on entre altres coses, era congratulada amb epítets com el de “Puta Jueva.” La famosa directora del late-night, emès en Sèrbia via satèl·lit, es va convertir el passat 20 de Juny en el focus de les ires del país balcánic per dedicar-li dures critiques als assistents al últim concert de Amy Winehouse en Belgrad, degut a la actitud denigrant que varen tindre amb la cantant, que va saltar a l'escenari en un lamentable estat.

Esta acció li ha costat a Nikon ser apartat del equip baix acusació de racisme, podent-li implicar diligències judicials si la fiscalia decideix entrar d'ofici, ja que a Àustria, l'antisemitisme està penat per llei des de 1950. "El Mestre” com es fa cridar també en el món del rap – on ha aconseguit fer-se un nom, per sobre de la seua faceta com a futbolista – sol penjar les seues actuacions musicals en la famosa red de vídeos a internet, gràcies al qual, és conegut en el seu país d'origen. Jevtic és la viva estampa del jugador objecte que a pesar de trobar acomodament en centenars d'equips al llarg de la seua infància mai ha aconseguit establir-se en cap d'ells. La peculiar formula de promoció imposada pel seu germà, pendent de la cura i entrenament del menut Maradona, sempre li va obligar a moure's de club per a donar el següent pas, en lloc de trobar en el sacrifici diari la recompensa pretesa.

La nul·la capacitat per a assimilar l'esforç, i desproveït de l'entramat tàctic elaborat a mida pel germanisim, pot ser que li hagen dut al naufragi. Encara que a ell, pareix no importar-li massa. La seua especial sensibilitat per la música fa massa temps que ocupa els seus anhels. Qui sap, si el primer futbolista proveta de la història, acabarà sent una estrella del Rap en lloc d'irrompre en el firmament del baló com havien dissenyat els seus obsessius progenitors.

20 de nov. 2011

Va guanyar el València CF

Hi han derrotes que deixen cert gust a victòria, i la d'anit, és una d'elles. Més enllà del resultat i del vacil·lant inici de l'equip, potser marcat per un plantejament desarborat gràcies a una disposició sorpresiva del contrari - que esta vegada no ens va eixir tan car com la passada temporada - el València va anar evolucionant sobre la idea inicial conforme avançava l'encontre per a fer-se amo absolut del mateix. El partit ens va deixar múltiples detalls amb els quals poder fer bandera i continuar observant - ja sé que molts mai ho veuran així - menudes millores i evolucions respecte al passat. Si després de la derrota a Sevilla ens vam anar amb eixe mal sabor de boca per haver perdut un partit gràcies a la incapacitat manifesta de no saber manejar eixe altre futbol, anit, vam donar una lliçó en eixe aspecte - inclús pressionant al àrbitre - davant un equip d'un poderío físic que triplica al dels homes que dirigeix Unai Emery.

Encara que l'assumpte vaja de sensacions i detalls - sense oblidar el respecte cap al rival en les celebracions dels gols per part dels nostres - , el transcurs de la temporada ens ha deixat sense altra TARA que fins a dia de hui ens havia fet pagar amb sang. La derrota èpica davant el Madrid segueix en la linea marcada amb Chelsea i Leverkusen - i també davant el Racing - de saber sobreposar-se a escenaris adversos. Un aspecte que fins ara no havíem sabut manejar i que en el passat ens van costar derrotes humiliants i eliminacions estúpides. Sense oblidar-nos de la famosa incapacitat per a fer front a rivals que ens superen en presència física, aspecte que com es va demostrar anit per enèsima vegada durant este curs, també hem millorat substàncialment.

I en eixes s'amaga el gran triomf de l'equip. L'èpica i la casta - sempre van acompanyar als grans Valències de la història - ha tornat a fer acte de presència després de molt de temps. Encara que com aspecte negatiu cal recalcar que els tres gols del Reial Madrid van arribar gràcies a tres errors nostres a causa d'una candidesa en els moments clau que encara no l'hem perdut del tot, i potser, siga el següent pas a donar per a continuar evolucionant satisfactòriament. Millorarem quan tornarem als nostres orígens, però no a uns qualsevol, ni tampoc primitius, sinó a uns orígens modernitzats amb el toc personal de l'entrenador. L'equip no soles es va fer amo del partit i va embotellar al rival en el seu camp a força d'embranzida i puntades, sinó també gràcies a dominar el baló, el joc interior, donant profunditat al match des del domini de les bandes, permetent així, fer sang a un contrari que s'havia anat al descans sense haver rebut colps.

Potser anit no es guanyara en el marcador, però ho vam fer en tot el demés, dotant de guinda al pastís amb una d'eixes derrotes que exigeix Mestalla als seus, donant-lo tot i lluitant fins al final. Eixe simple factor, és el secret per a tindre enxufat a un públic que mai ha tolerat que el seu equip guanye o perda sense deixar-se la pell sobre la gespa. I per a postres, el triomf final ha arribat al recuperar després de molts anys en coma eixa bel·licositat mediàtica, esportiva i social entre València Madrid amb la qual poder reafirmar-se gràcies a la constatació de que el VCF sempre serà un equip estranger en el seu propi país. La setmana de tertúlies televisives i radiofòniques transcorreran des de l'insult i el menyspreu sense contar amb la presència de ningú, que almenys, puga defensar minímament els nostres interessos. Este apallissament mediàtic és el preu que hem de pagar per tindre la gosadia de pretendre plantar cara al imperi del monopoli.

PD: Fou penal !

17 de nov. 2011

Guanyar pels assenyalats

Ningú va dir que fóra senzill. Quan la consciència et dicta seguir a este equip ho fa prèviament advertint-te que les derrotes seran més que els èxits i que els fracassos superaran en número a les conquestes, encara que estes, quan arriben, seran de forma tan èpica que les recrearem una vegada i una altra fins alçar un etern bucle que regue de nostàlgia les nostres vides i mantinga així viva la flama de l'esperança. Ser del València és perdre lligues en el teu estadi quan soles et val un empat, o guanyar-les perdent, quan simplement et bastava la igualada. És tindre finals de copa encarrilades i que s'òbriguen els cels per a impedir lo que la lògica del futbol dictava, i també, deixar escapar un darrere d'altre trens replets d'oportunitats històriques, i tanmateix, que tinguen la gosadia de tornar de tant en tant per a deixar-te pujar de polissó.

Tot això comporta com afegiment una consabida falta de respecte de la premsa nacional. Algo que has d'acceptar i contra el que mai podràs lluitar, perquè les armes que hauries d'usar, estan al servei de la Meseta, vestides amb tratges de sucursal. Tot eixe esforç es fa suportable amb la companyia del feu i la conjura col·lectiva dels pobladors de la terra. El Valencianista d'extramurs creix, com la flor a la primavera, acompanyada de semblants. Com errants quixots van trobant-se allà on estan per a unir-se en minories amb les quals assossegar l'hostilitat que representa la militància en terra no conquerida.

Potser per això estos siguen més forts en moral i esperit, encara que tots, com si d'un mecanisme preconcebut es tractara, assumeixen i comparteixen característiques que se'ls suposa soles adquirides als habitants de la metròpoli. És com menys curiós observar com un malagueny o un argentí d'ànima blanquinegra comparteixen opinió - positiva o negativa - d'un mateix fet sense tindre llaços que els unisquen. Per això ha de ser que tota persona d'esta naturalesa virolada, queixosa e inconformista amb el paper que la història ens ha atorgat acaba enrolant-se en les files valencianistes, haja nascut a Pequín o a Guadassuar, atrets pel camp magnètic que desprèn eixe sentiment de lluita eterna i en inferioritat contra el poder establit per la mateixa realitat.

Aquell que té la gosadia d'enarborar la nostra bandera en mons desconeguts és mirat amb menyspreu, com si d'un pobre boig en la Castella famolenca de la generació del 98 caminara pels carrers pregonant l'apocalipsi. Afirmar el valencianisme a Madrid o a Bilbao, a Oviedo o a Lleó, és raresa tal que en lloc de trobar comprensió es topa amb la burla. Qui en el seu sa judici milita en el bàndol perdedor, i a més plorós.? Confessar-se ja implica no tindre un judici i molt menys criteri. Per això eixa gent s'erigeix en colossos beneïts amb un moral alcoiana. Així és normal que es remuga Roma amb Santiago per a trobar una samarreta de Mendieta o que es prepare un viatge aprofitant les vacances d'estiu per a poder veure un amistós a Londres on juga el teu equip.

On no cansa recórrer diversos quilòmetres des de Puerto Ordaz o Cabimas per a reunir-se a Caracas amb els pocs valencianistes que poblen un país de minoria futbolística al servei del mag blanc. Una història de veneçolans que arriba a arrossegar a descendents emigrats des de la terreta cap al país caribeny a principis i mitjans del segle XX i que han mantingut viva una llavor mal regada per les escasses aparicions del conjunt valencià en el famós estadi olímpic, on acudia, de tant en tant, per a guanyar menudes copes del món en el seu paper com a millor equip del moment.

Tifar pel costat menys glamouros d'esta història també és capaç de crear llaços impossibles. Per això Hernán Colina va començar a soles en esta aventura veneçolana i a acabat gràcies a un món 2.0 trobant bojos poc judiciosos amb els quals reunir-se en las araperas [locals on es serveix menjar tradicional veneçolà] i presenciar entre crits i "jodiendas" – com diu ell – d'un mantell merengue cada gol valencianista. Quan l'ambient no acompanya es veuen obligats a recloure's en la casa d'algun d'ells perquè cada encert en la porteria contraria de Soldado o de Mathieu es converteix en perillós quan eres estrany en el teu propi barri al dur una samarreta que ningú s'atreveix a lluir, i això, com conta el propi Hernán, que trobar una “remera” valencianista a Veneçuela és tan complicat com impossible, i a pesar de tot, se les arreglen per a obtindre del mercat negre còpies que almenys els permeten lluir armadura amb la qual lluitar contra un enemics uniformats i molt bé abastits.

Xicotetes penúries que no impedeixen confessar “ser feliç seguint al VCF, és el pa de cada dia” en un territori que no és gustos d'acollir-los. Com tampoc ho és per als militants residents a Madrid i en altres llocs en els quals la seua moral viu en constant setge. Per això el partit del Dissabte arriba amb un matís poètic per a tots ells, un triomf, un quasi, fins i tot una derrota èpica, els donaria munició suficient per a continuar amb més afany una constant batalla que es veuen obligats a lliurar perquè el seu únic pecat és ser del València en un territori de majoria madridista.

14 de nov. 2011

Ell és feliç.

En silenci, sense fer soroll, ha anat introduint-se Feghouli en els onzes del València. Un menut amb més cap que cos que combina moviments brillants amb altres poc afortunats. L'enèsim hereu de la saga dels nous Zidanes ens deixa veure detalls que insinuen un talent ocult, aombrat quan la seua precipitació, les massa ganes de demostrar coses per les quals encara no està capacitat, li duen a cometre errors d'embalum. Accelerat com una moto mal calibrada el francès d'origen algerià corre la banda i pressiona al contrari amb una inusitada efusivitat, la mateixa que mostra després d'anotar dos gols i emprendre una eixelebrada carrera acompanyada d'uns pendulars moviments de braços que s'encarreguen d'il·lustrar eixe torrent d'emocions en plena eclosió, una virtut que posa de manifest de forma entranyable al assaltar a un sorprès company en plena retirada cap a la banqueta per a fondre's amb ell en una apassionada abraçada.

I ho fa perquè Sosó és feliç jugant al futbol. En un món en el qual fins als més talentosos semblen haver perdut la il·lusió del primer dia, el franc-algerià ens delecta amb una actitud positiva que crida l'atenció per la seua escassesa en un futbol modern que ja ens havia acostumat a veure a jugadors plans poblant la gespa. Veure'l jugar amb la samarra blanquinegra és com albirar una enorme taca de color taronja al mig d'un llenç replet de traços grisos. Ell corre, pressiona, escenifica el seu descontent amb els seus propis errors i la seua satisfacció amb els seus encerts, recorrent als seus companys per a celebrar junts alegries col·lectives. És la viva imatge de la vocació, la del últim jugador criat en les pistes de ciment d'un barri humil.

Feghouli confessa que si juga en el València és perquè ho mereix. Una veritat inamovible que ha conquistat simplement amb actitud, desbancant de la banda amb tan irrefutable argument a aquells que creien poder viure de rendes passades complementades amb les eixides de companys de major jerarquia. El menut de Grenoble soles vol jugar. Per això, accepta la internacionalitat amb la selecció que primer ha cridat a la seua porta, Algèria. Un jugador agraït que va signar pel club de Mestalla només perquè es va preocupar per ell quan pitjor ho estava passant. Ell és així, un tipus poc convencional que no dubta a negar declaracions al núvol de periodistes que li esperen en l'aeroport internacional d'Alger per a dirigir-se al escàs centenar de fans apostats en la porta i gastar deu minuts de la seua vida en signar autògrafs.

No és el primer jugador que trepitja Mestalla al que de tant en tant, com una tele vella, perd la nitidesa per a donar pas a una imatge moguda. Sosó recorda al jove, eixelebrat i maldestre Piojo López, especialista a errar controls i llançar balons de gol fora de l'estadi, i encara més, a aquell púber tímid i ros que responia al nom de Mendieta i que soles destacava per córrer, molt, i generalment, malament. El millor que posseeix Feghouli no és la seua alegria dins del terreny de joc, ni el seu enorme desplegament que li fa arribar a tots els llocs abans que ningú, ni els seus menuts centelleigs de qualitat amb els quals insinua que guarda dins de si un millor jugador. La seua principal virtut és que encara està per polir, que li queda molt per aprendre i millorar, i tanmateix, ja ha aconseguit ser titular en el València per davant d'altres que se'ls suposava madurs.

8 de nov. 2011

Afició estigmatitzada.

«Des de la llunyania.» «Sense conèixer les interioritats.» «Des de fora.» Termes que no dubten a utilitzar certs gurus mediàtics per a advertir-nos de les seus pròximes i raonades sentències bíbliques cada vegada que intenten parlar – amb un pronunciat desatí – sobre el València. Paraules que a pesar d'indicar-nos les arroves de desconeixement que les van a succeir no els impedeix asseure càtedra. I tot això, sense trobar oposició alguna per part de ningú. En qualsevol altre aspecte de la vida encapçalar una argumentació amb estes expressions seria suficient per a llençar per terra una labor judicial, una denúncia o qualsevol treball escolar. Però no quan es tracta de futbol, eixa barra lliure, amb la qual jugar i poder crear realitats des de la més absoluta de les ignoràncies.

I bé ho sabem en estes terres. De la nit al dia, i per capritx d'una elit mediàtica, Benítez va deixar de ser aquell entrenador deïficat al que se li va defensar públicament d'un consell d'administració usurpador cantant allò de “Benítez SI, Consell NO” - seguit d'un sonor baluern exigint la dimissió de la directiva en ple – per a convertir-se en un entrenador “vexat” per un Mestalla que va ser el causant de la seua eixida per les seues continues esbroncades i els incessants “vete ya” de rigor. Eixa falsedat és la realitat que tenen a Madrid i que no paren de vendre. Algo tan fals com aquell video que va emetre CUATRO on no se'ls va ocórrer res millor per a justificar el seu “invent” que llançar una peça sense so subtitulant un “vete ya” en lletres grogues. Un document que arriba al nivell màxim de comicitat quan veus passar en uns dels plànols a un jugador del Inter de Milà d'aquell partit corresponent als quarts de final de la copa de la UEFA de la qual vam ser eliminats de forma èpica.

Encara que molta culpa d'este ritus del absurd té arrels locals. Aquella vesprada en el qual es va crear la Kikieborroka com excusa per a exterioritzar una guerra soterrada van començar a aflorar els falsos odis cap a entrenadors mitificats per la graderia com argument per a justificar una adhesió incondicional amb la qual defensar al nefast Quique S. Flores. Curiosament aquells “autors materials” van ser els únics en esta ciutat que van gosar ser crítics amb l'entrenador madrileny per negar-se este a ser particep del seu show mediàtic. Un art que continuen utilitzant. Si bé al “respectable” calia enviar-lo al circ quan va entonar el “Quique vete ya” per primera vegada, en tot just uns mesos, aquells ases de reconeguda ignorància que no sabien el que es feien es van erigir en savis als quals calia fer cas quan van substituir el nom del seu estimat faraó pel d'un repudiat holandès alcohòlic.

Una tècnica que arriba a cotes obscenes quan esgrimeixen l'estratègia del cotxe de Cúper. Aquell incident ocorregut quatre hores després de finalitzar un partit en Mestalla, en una avinguda deserta de públic, i protagonitzat per una quadrilla d'ultres - que van acabar en comissària - ara s'ha convertit en un estigma amb el qual atacar en massa a la afició valencianista, venent l'assumpte de tal forma, que l'ignorant d'estos fets arribarà a pensar que 20 mil persones apostades en l'Avinguda de Suècia van eixir amb pals i torxes a la recerca de l'automòbil de l'assolit preparador argentí. Un tipus que va “ser complimentat” fins a en tres ocasions amb un “Cúper Quedate.” Fet positiu, entonat per un número significatiu d'aficionats, que mai ha estat destacat. Al contrari que un fet puntual, residual, condemnat i jutjat, del que es fa constantment bandera. Curiós almenys.

La tècnica de la intoxicació continua durant estos anys gràcies a les amistats perilloses d'Emery. Després de la victòria per 1-0 davant el Granada el instigador de les comentades arts es va escandalitzar, preguntant a la seua audiència entre un pronunciat to de sorpresa, sobre el perquè no se li va cantar al bo d'Unai allò de que s'anara. Segurament, després del Burro-Burro de l'altre dia, puga tornar a dormir tranquil al trobar per fi motius amb els quals seguir alimentant la seua estúpida croada contra el públic.

Tenint el pati intern com ho tenim no és d'estranyar les barbaritats que se'ns solen adjudicar de forma gratuïta per una premsa “nacional” que ni tan sols es molesta a conèixer quin és el nom del president – solen cridar-lo Fernando Llorente - d'eixe club que tan present tenen en les seues oracions. No hi ha millor argument amb el qual desmuntar les seus critiques cap al aficionat - utilitzant com a cap de turc al “acróbata Unay” (José Mendoza – SportYou -) “eixe entrenador que sobreviu amb prou feines en una banqueta tan volàtil com la de Mestalla (Jose Joaquín Brotons – desocupat ocasional - ) i “l'estada del qual durant quatre temporades té més merit que els 25 anys de Sir Alex Ferguson en el United” ( Roberto Rodriguez – Vavel - ) - que l'estadística.

La poca paciència.

Simplement amb posseir una mica de vergonya aquells maldats a llançar el seu psicoanàlisi valencianista haurien d'acatxar el cap i abandonar la sala. Quant menys és sorprenent que els autors del linxament públic cap a Pellegrini, els creadors de l'assetjament i enderrocament cap a Van Gaal, els que van denigrar al bo d'Aguirre – al qual durant el partit inaugural del passat mundial van continuar menyspreant i mofant-se d'ell en la SER, sent l'únic entrenador en 20 anys que ha ficat a l'Atlètic en Champions - i els quals van gosar posar en solfa les qualitats de Capello vinguen ara donant-nos lliçons de moralitat. Encara que hi ha un aspecte molt més contundent amb el que desmuntar tant tòpic pre-fabricat, i no és altre que el tirar la mirada arrere i fer un simple recompte dels entrenadors que han ocupat les banquetes dels grans clubs de la lliga durant els últims anys.

En eixa estadística veurem algo sorprenent. Quasi irreal per a alguns. L'inestable i volàtil banqueta de Mestalla és de les que menys inquilins ha vist passar en dotze temporades. Duent-se el rècord l'Atlètic de Madrid amb catorze entrenadors, el Reial Madrid amb dotze, seguits de Sevilla i València amb nou, tancant la bretxa el Barcelona amb vuit. Una quantitat unflada pels tres responsables tècnics que van reposar el seu cap en la banqueta de Mestalla després de l'eixida de QSF en el nefast any 2008 – Oscar Fernandez, Koeman, Voro. – sense la qual cosa els nostres guarismes serien molt més positius.

Que passaria si després de la contractació d'un nou entrenador l'equip en la segona jornada fora xiulat?, Que passaria si Unai Emery després de guanyar 10 títols en dos anys, en la jornada dos de la seua tercera temporada, gosara perdre davant un recent ascendit i els seus pupils foren xiulats durant l'acte.? Que passaria si Emery després de classificar-nos per a una final de copa i estant l'equip en quarta posició en lliga fora destituït?. No imaginen més. Tot això ja ha passat, i no precisament a València. En l'estrena de Mourinho en el Bernabeu el seu equip va ser xiulat pel respectable, igual que ho va ser el Barça de Guardiola després de perdre 0-2 davant l'Hèrcules. Sent Manolo Jiménez l'entrenador destituït després de classificar al seu equip per a una final de copa. Malgrat tot, sempre haurem de llegir allò de "l'exigent afició de Mestalla.” (vídeo: xiulets a Benzema al Bernabéu)

Una doble vara de mesurar que sempre apunta cap a una mateixa direcció. Esta jornada van aparèixer pintades contra Pellegrini que dirigeix a un Màlaga que ha hagut de desaparèixer diverses vegades en les ultimes dècades i que amb prou feines ha sobreviscut en primera divisió durant els últims temps. Lo que hauria de ser un somni, lluitar per una plaça europea, – com fou fa dos temporades estant en concurs de creditors – s'ha convertit en un via crucís per al seu club. Sense anar més lluny, a Granada, una institució que viu d'un conveni de col·laboració amb l'Udinese al no poder permetre's els jugadors que posseeix, va ser xiulat diumenge passat pels seus. El miracle de gaudir de primera després de 32 anys d'absència comença a convertir-se en nervis per la sensació de pèrdua de tan sonada estada en la màxima categoria del futbol espanyol. Encara que el més sagnant són les mostres de menyspreu cap a Manzano en el Calderón transcorregudes soles 8 jornades - recordem el 1 de 16 de Cúper sense rebre cap contrarietat per par de la graderia, que arribaria soles després d'apartar al Piojo del equip -, dedicant-li epítets tan grollers com “el sal del armario”, sent tots ells obviats, entre altres, pel re-qualificador de Brunete, una de les espases que més punxades ha dedicat – mentecato demagogo – contra el públic de Mestalla.

Passaran els segles i allò de “Van fer fora a Quique estant a quatre punts del líder” continuarà perseguint-nos. Una frase molt utilitzada, encara que no tan absurda com l'esgrimida pel Látigo Serrano des del seu faristol en Marca, on va intentar desprestigiar-nos per haver gosat destituir a Koeman a pesar de guanyar-nos una Copa del Rei. Per a que molestar-se preguntant pels incendis interns que ambdós tècnics van provocar, la guerra civil que va iniciar el hui preparador del Al-Ahli contra director esportiu i president i que va ser extrapolat als medis de comunicació fabricant una fractura social sense precedents. El fet, és que “ho tiraren estant a quatre punts del líder”, a pesar que aquella famosa concentració a Sevilla va intentar imitar al segon Hesperia patit pel FC Barcelona, i tot això, adornat per un irrespirable ambient en el vestuari. I no serà perquè no va haver gent que va advertir del tremend error de renovar a un entrenador nociu i caustic que havia tingut la gosadia de tombar per qüestions personals – o millor dit, per interessos del seu representant – fitxatges com el de Sneijder, Trezeguet o Mancini, a més de reunir-se sense permís del club amb Monchi amb l'intenció de contactar-lo com a director esportiu. La qüestió és que QSF segueix sent deïficat per la seua premsa a pesar de la seua fulla de serveis. Així ha acabat, entrenant a Aràbia, i així ens continuaran perseguint els seus quatre punts de distància amb el líder – en la jornada sis -

Les persones rares.

Resulta com a minim còmic que per a certes coses siguem posats com exemple de raresa, els rarets de la classe, i per a unes altres, s'enrecorden de nosaltres com anhel del que volen per als seus clubs. Ja vaig destacar la temporada passada com algunes veus – massa critiques amb el valencianista militant – ploraven desconsolats perquè “el seu Atleti” era un mar sense sal, un club sense pressió ni exigència, en el qual mai passava res, i ens posaven com exemple de com "el càstig públic" convertia al València un equip “enxufat” en el qual els seus jugadors no coneixien la relaxació, obtenint així resultats fins i tot per sobre del seu nivell mig. Dóna igual que la grandesa comporte exigència. Eixos terrenys, pareix ser, soles estan permesos per a aquells que cauen simpàtics.

Però de veritat ací passa el que no succeeix en cap altre lloc.? Eixa és altra de les sentències que formen part del famós decàleg que s'utilitza per a estigmatitzar al aficionat valencianista. “Tres anys d'excuses i açò segueix sent la mateixa merda de sempre.” Una frase que perfectament podria llegir-se a Mestalla. Però no. Eixe retret va aparèixer en Old Trafford en els inicis de la quarta temporada d'Alex Ferguson en el Manchester United. Algo paregut vam veure este cap de setmana en Ewood Park, en Blackburn, on el club, cansat que des de la primera jornada els seus aficionats es passaren més temps criticant al seu entrenador que animant va prohibir l'accés de pancartes al·lusives cap al seu Mànager. Sense tallar-se, un grup d'irreverents suporters van aconseguir reunir 10 mil lliures per a llogar una avioneta que sobrevolara l'estadi amb un lema: “STEVE KEAN OUT” durant el partit que els va enfrontar al Chelsea.

Tampoc fa falta anar-se a l'estranger – que també – en la nostra pròpia lliga l'afamat Joaquin Caparrós ha conegut la critica durant el seu famós, fantàstic, meravellos, esplendid i reeixit periode en l'Athlètic Club. Fins i tot el nostre “estimat” Quique va saber de l'animadversió dels seus aficionats en la seua feliç estada matalassera. Encara que també podríem preguntar al “prestigiós” Pepe Mel com està vivint en la seua faceta de recent ascendit les critiques que rep tant en roda de premsa – a este no li trauen en les televisions els atacs que pateix dels periodistes – com en el Benito Villamarin. Fins i tot en l'adorada Alemanya la gent protesta, esbronca als seus jugadors, i arremet contra tot el que se li pose pel mig quan s'empipa.

Fa quasi dos anys Paolo Guerrero després de finalitzar l'Hamburg Hannover (una espècie de València – Vila-real a l'alemanya) va llançar una ampolla contra la graderia fart dels xiulets e insults que havia rebut durant els 90 minuts. Anys arrere, en el mateix estadi, Guy Demel, va ser expulsat per la graderia del terreny de joc a causa de la seua lamentable actuació, encara que el futbolista, no va dubtar en dur-se la seua mà dreta a les seues parts nobles, en una clara al·lusió cap al respectable, mentre abandonava el terreny de joc. I així podria continuar durant hores fent referències al entramat social del Dynamo Dresden, Werder Bremen – que després de 10 anys al capdavant de la banqueta va arremetre contra Schaaf per la seua nefasta temporada – del Bayern de Munich, on han elaborat un manual de comportament obligant a Manuel Neuer a complir-lo al peu de la lletra si no vol veure's insultat durant els partits. Sense oblidar-nos de la brega patida el passat mes d'abril en l'estadi de la Juventus on l'assumpte va passar dels xiulets al llançament d'objectes al terreny de joc. Encara que caldria fer especial èmfasi en el turment patit per Félix Magath al capdavant del Schalke 04, i en els esdeveniments viscuts en Colònia, on lluny d'acontentar-se amb pancartes i xiulets cap a president i entrenador, quasi van assaltar el passat curs la junta d'accionistes per a liquidar per la via ràpida al consell d'administració. També caldria recordar en quina situació es trobava Robin Dutt – nou entrenador del Leverkusen – en eixa espècie de partit d'anada de la Champions durant el qual el seu equip va ser xiulat en ple i apabullant domini visitant.

Assumptes que qualsevol neòfit que encenga la televisió i veja estos estadis bullint en passió sol atribuir a una animositat envejable i a un suport incondicional. Encara que realment. Els cántics que s'escolten siguen contra l'entrenador – com li va passar al bo de Magath durant tota la temporada passada – o contra el president, com va succeir en Munich durant les ultimes jornades de la temporada en el Allianz Arena. Fets que no són estranys en esta lliga, recordem el famós “Thosack NO, Seedorf SI” entonat pel Bernabéu, autors del no menys celebre “Valdano vete a tu casa” - després de guanyar-los la lliga la temporada anterior – sent el germè del “vete ya.” Sense oblidar-nos de les habituals mocaorades , tan famoses elles, viscudes cada temporada en el Camp Nou de les quals van ser víctimes tots els entrenadors de dit club durant eixe període de temps que va separar a Cruyff de Rijkaard, home, que també va abandonar el Barça entre xiulets i trossos de tela blanc després d'haver-lo guanyat absolutament tot.

Este gegantesc “i tu més” no tracta de justificar res, en absolut – ja vaig deixar clara la meua opinió sobre el comunicat de les penyes – si no més aviat es tracta d'un “ja n'hi ha prou”, un ja n'hi ha prou de tractar al valencianista com si fora el raret de la classe per fer el que fa tot el món. A que Mestalla no tinga dret a comportar-se com tots els estadis del món – encertada o equivocadament – quan no li agrada el que veu, i sobretot, un ja n'hi ha prou al linxament públic al que es sotmès el militant valencianista – máxim quan es basen en mentides i manipulacions – quan este s'equivoca. I es que com va dir un vell conegut, el futbol es igual ací, en Alemanya o a Sebastopol.

3 de nov. 2011

!! Què ve el Turu Flores !!

Allà allunyat, envoltat d'horta i camps, en terrenys serpentejats per sèquies, solitari, fred i misteriós, s'alçava un estadi que vist des de la finestreta del cotxe semblava tres vegades més gran de lo que la realitat apuntava. Durant anys, cada cert temps, les nostres mirades es creuaven de forma tímida despertant en mi la mateixa curiositat. A qui pertany un estadi tan gran.? Una pregunta que ressonava en el cap d'un xiquet de set anys que no és qüestiona-va la possibilitat de llançar-la al aire a la recerca d'una resposta. Pareixia lògic. De qui anava a ser aquell recinte tan enorme si no era el del València.? Per ventura havien més equips en esta ciutat.? Aquella creença construïda a força de realisme per qui mai va escoltar parlar d'altra entitat que no fora la blanquinegra es va vindre abaix després de rebre el bautisme Mestallero. Aquell, no era este, ! hi ha altre estadi i no és “nostre.”!

Un misteri que el temps va resoldre per si soles. Quan ens vam tornar a creuar ell va deixar de ser un desconegut per a mi, així que aquella pregunta ja no rebotaria en solitari, oculta, entre l'estúpid pensament d'un infant: “Pare, aquell estadi que es veu allí, de qui és.?” es va trencar l'encant per la via ràpida, sense delicadeses ni més elucubracions que pariren estranyes creences: “Aquell?, és el camp del Llevant.” Així va ser com vaig conèixer a eixe equip desconegut, tan graciós com posseir el mateix nom que el del diari que es comprava a casa tots els dies, un club invisible a pesar de viure entre nosaltres, del que mai vaig escoltar, ni vaig veure, ni vaig saber, ni en el col·legi, ni col·leccionant cromos, ni veient els resums de la jornada per la televisió, ni llambregant la premsa. Existia un equip amb un estadi monumental del que mai es parlava.

Per a molts de nosaltres el Llevant sempre va ser un desconegut, un ens remot, estrany, del que com a molt fent zapping t'ho trobaves en Canal 9 un dissabte al migdia en el seu corresponent partit de Segona B amb el seu típic estadi buit, en el qual, mai es veia un cap en el plànol televisiu, obligant-te a fer un exercici d'imaginativa per a intuir quanta gent hauria amb els tímids crits que s'escoltaven a cada decisió errada del col·legiat com única guia. Era un club sense gent.

Un dia algú va tindre que cansar-se de tanta solitud i es va posar a repartir entrades entre els col·legis de l'àrea metropolitana, potser, amb l'esperança que aquella cridòria que acudiria en massa s'enganxarà a la dinàmica guanyadora d'aquell Llevant que anava camí de batre un rècord de partits sense perdre que l'estava aproximant a les portes d'un ascens que encara tardaria en aplegar. Aquell home de mitjana edat que va irrompre un Dijous en classe va ser clar i contundent: “Si demaneu una entrada és per a anar, si no esteu segurs de poder acudir o no ho teniu clar deixu-la per als altres.” Molts es van llançar com voltors a per elles. Futbol i gratis. Dos paraules màgiques que mai fallen.

- Hey, anem o que?
- A veure el Llevant tio? Que se'ns ha perdut allí.?
- Que li donen al Llevant, ve el Turu Flores, que diuen que ho vol fitxar el VCF

Aquella simple conversa entre companys de classe va ser suficient per a convèncer-me d'anar a veure al “gran Turu” qui es presumia flamant fitxatge d'aquell València pretensiós que no dubtava en gastar-se els diners en la primera figureta que estiguera de moda en l'espectre futbolístic. Mai el Nou Estadi – com es coneixia el recinte granota – va veure tanta gent entre les seues graderies, un ple que va col·lapsar els metres, recént estrenats, que connectaven la urb amb les poblacions properes. Aquell partit va servir de presentació formal entre “ell” i “jo”, aquell estadi misteriós que un dia vaig creure “nostre” em va veure la cara, em va mirar als ulls i va saber de seguida que vènia a trair-lo. No recorde si es va empatar o es va perdre, però les graderies antany buides d'un equip que a pesar de la seua excel·lent classificació no ocupava ni tres paràgrafs en els periòdics de l'època estaven plenes d'amics i companys del col·legi, molts d'ells, abillats amb xandalls del València. Havien anat a veure, com tots aquella vesprada, al Turu Flores.

Després d'allò la realitat es va tornar a imposar, van arribar els temps dels detectius privats i els escàndols nocturns que van provocar el retorn a Segona B dels nostres veïns. Aquells temps de foscor que auguraven l'enèsim epitafi d'una institució per enèsima vegada tocada de mort - i que encara no havia renegat de 1939 com data de la seua fundació - va coincidir en els temps amb la transició de l'EGB al BUP. En aquell trànsit per la frontera de la pubertat que ens conduiria a tots al país de la maduresa va servir per a conèixer a un llargarut xic, natural de Benimaclet, del que prompte vaig descobrir la seua militància granota:

- Tu no eres del Llevant, eres del Barça...
- No.
- Doncs eres del Madrid.
- Tampoc
- No em crec que sigues del Llevant...
- Doncs no t'ho cregues...

Un fet insòlit, era la primera vegada en els meus 16 anys de vida que coneixia a un ésser humà que deia ser del Llevant. Aquell tipus escuálid va acabar convertint-se en en el meu nou millor amic, el primer d'eixa etapa de l'edat del "pavo" que em va permetre conèixer més en profunditat a un club totalment desconegut fora de la capital. En aquells temps, ni els pocs llevantinistes de base, aquells bojos romàntics que com el meu amic es treien el passe per a veure al seu equip en segona B, es podien imaginar que un dia tornarien a primera. Una quimera que simplement tractant-la els recordaven a epopeies contades pels seus avis, somnis impossibles que ells mai veurien complir-se, ho tenien assumit, tant, com nosaltres teníem la convicció de que això de jugar finals de Champions League era molt més que una utopia.

Qui ens haguera dit als dos fa 12 anys que els impossibles d'aquells dies, els somnis dels quals parlàvem que mai veuríem realitzar-se, hui serien realitats irrefutables. Qui ens haguera dit que ens “tornaríem” a veure les cares estant els dos en primera i amb el seu equip per davant del meu, en un estadi amb ni més ni menys que !! 15 mil espectadors !! , una quantitat que pot semblar irrisoria, però que per a aquells que hem conegut la realitat d'eixa institució ens resulta fascinant, i molt meritori, que hagen aconseguit arribar a tal xifra d'adeptes en tan poc de temps.

En “un derbi” sense rivalitat, almenys no compartida, l'encontre del pròxim dissabte ha de servir d'homenatge per a aquells granotes de tota la vida que acudien al Nou Estadi en Segona B i tercera, acompanyats per menys de 2500 persones i que gaudien tant amb els gols de Salillas o Fernando Sales com ho han fet amb els de Caicedo o Koné.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...