27 d’abr. 2011

Com (no) viure en Mestalla.

9S'imaginen despertar un matí i parar-se a pensar que en eixe mateix lloc fa 50 anys un desconegut seguidor del València celebrava els gols de Buqué i les segades de Puchades en aquells anys de mà a mà pel títol amb el Barcelona de Kubala?, O que en el saló de la seua casa, es guanyava els seus cèntims una vella dona venent castanyes, adossada en les entranyes del estadi, utilitzant el futbol com font d'ingressos per a sobreviure en els durs hiverns de la postguerra.? Hui ja és possible, després de molts anys d'impediments legals, de recursos i d'agonies financeres, el club posarà a la venda el pròxim mes de Setembre els primers apartaments i blocs d'oficines en el vell solar de Mestalla. Este mes finalitzaran les obres del recinte, en les quals s'ha respectat l'estructura del vell estadi, desproveïda de l'ampliació que es va efectuar en 1996 per problemes legals, deixant pas a habitatges unifamiliars, baixos comercials i a un gran jardí central del que podran gaudir els veïns de la zona.

Les noves famílies i homes de negocis que ocupen els apartaments, lofts i oficines, visionarán durant els seus passejos per l'antiga gespa curioses figures de bronze – realitzades pel escultor valencià Silvestre Montesinos- que ens conviden a no oblidar que un dia en aquell lloc es va jugar al futbol. Destaquen les representacions de la davantera elèctrica, vestits de carrer i ja retirats de la pràctica del esport, asseguts en un banc mentre raonen amb Luis Casanova sobre la bolea simulada que està efectuant Kempes a escassos metres, acompanyat en la retaguardia per les figures del onze històric del club tret a votació pel VCF entre els seus aficionats. Sense oblidar l'àrdua discussió tàctica que mantenen en la banda - just en l'entrada a les noves oficines de l'entitat - Di Stéfano i Benítez , recordant-nos probablement els dos millors tècnics que han passat pel nostre equip.

Després del seu trasllat al nou estadi, hui conegut com AOL-Mestalla, en l'estiu de 2009 l'entitat dóna altre pas en el seu projecte immobiliari amb el qual pretén recaptar més de 120 milions d'euros. Una xifra deficitària respecte al cost de les obres del nou arena, que van ser sufragades en el seu moment amb el cobrament anticipat del naming-rights, al costat de la venda del 50% de les llotges VIP i 12 mil tribunes a la multinacional IMG, en la qual també va entrar el patrocini de les samarretes i la cessió de l'hotel adjunt a l'estadi durant 20 anys. En el projecte de “Ciutat-Mestalla” han participat, dotant-lo amb un important finançament, alguns dels més granats empresaris de la zona, en una mostra de compromís amb la ciutat, on esta també veurà satisfetes algunes de les seues necessitats, ja que el vell fons nord guardarà un ambulatori i una escola de primària, un reclam històric dels veïns.

Altra carencia satisfeta serà la seu social del València CF, després de molts anys de trasllats trobarà estabilitat en la vella tribuna, gràcies a l'acord que es va arribar amb els empresaris e inversors al crear-se la societat “Ciutat-Mestalla” , molt similar al projecte Porchinos, desprenent-se la SAD de riscos financers i despeses no assumibles. A pesar de les dificultats del sector la llista de reserves per a adquirir habitatges i llocs de negoci augmenta dia a dia, contant ja amb un 40% de zones venudes, moltes d'elles realitzades per clients estrangers, que tenen València com segona residència o lloc de negocis. No podem oblidar la gran publicitat amb la qual ha contat la inciativa a causa de la seua singularitat i respecte cap als senyals històrics del club, sent portada i notícia en la majoria de mitjans a nivell mundial i pel qual s'han interessat moltes societats que estan immerses en un procés de canvi similar al que varem emprendre en 2006.

Ara la realitat.

No és que m'haja tornat boig, és la forma de plasmar un fracàs des d'un prisma irreal, incidint en alguns dels errors monumentals més destacables en este club, com és l'escometre les obres d'un recinte sense finançament tancat, i no contents amb això, aguantar anys sense cercar vies de finançament alternatives que no siguen augmentar el risc bancari o vendre unes parcel·les sense atractiu comercial ni projecte immobiliari creïble. Qui realment va finançar les obres del seu estadi (420 milions d'euros) venent a compte diversos conceptes comercials va ser l'Arsenal, el mateix que hui a traves de la societat Higbury Square, està posant a la venda més de cent habitatges, oficines i baixos comercials en el vell estadi, que respectant l'arquitectura original, ho han convertit en una plaça veïnal destinada a famílies joves, solters i empresaris.

Un monument que respecta la tradició del club, guardant el seu passat, sense renunciar al negoci immobiliari ni a les necessitats de creixement que tenia l'entitat en 2006, de les quals va nàixer el Emirates Stadium, i que gràcies a elles, hui, centenars de londinencs podran gaudir despertant-se cada matí en un tros de graderia on un desconegut Gunner celebrava els gols d'Henry en aquella invicta lliga de 2004, els mateixos que s'asseuran a prendre un cafè amb un amic en la mateixa zona on Herbert Chapman va construir un modest equip de barri en un dels millors clubs britànics en els anys 30. Simple enveja pel treball ben fet, a partir d'aquí... es demanar-li "peras al olmo."

24 d’abr. 2011

La culpa és de tots.

Ojala l'únic problema que tinguera este club fora d'entrenador. Ojala. Però la indecencia és una mala herba que arrela molt bé en camp abonat, impossible, com pàrasit que és, que destruïsca en qüestió de dies un jardí botànic bé cuidat i atés. Soles en estat d'abandó el seu arrelament acaba per suplantar als exemplars amb pedigrí fent-los desaparèixer. La desvergonya i el pillatge naixen en la presidència, ocupada en sagnar les arques del club facturant amb empreses de familiars i amics, d'endollar a coneguts als quals se'ls deuen favors en lloc de buscar professionals que traguen del forat a la SAD i contínua baixant per l'organigrama fins a la plantilla, deïficada per un entorn corrupte que viu pendent dels contractes publicitaris que els seus troians bé instal·lats en les estructures societàries els proporcionen a canvi de gregarisme incondicional.

El València CF SAD és un estat fallit, en mans de grups de poder que caminen impunes, parapetats per una fantasmal “família” igual o més destarifada que estos. Amb el pretext del empar governamental els despropòsits són beneïts i els seus responsables trets baix pal·li en un exercici insultant de manipulació informativa. És quant menys irrisori que aquells que van portar a Soler, ara porten a Llorente amb la mateixa cara dura que abans, els mateixos que vénen a salvar-nos són els que estan imputats per corrupció, els que han deixat a la Generalitat en ruïna, sense poder fer front als pagaments dels seus funcionaris. El VCF és un monument a esta política, establit en un estat sicilià, que exerceix de joguet per a famílies de poder, ansioses en utilitzar-nos com instrument polític per a comerciejar-se bona imatge, amb la impunitat que els atorga les ombres, de les quals mai eixiran, perquè per a això, fa falta una categoria moral que no coneixen.

Les ferides en la fe valencianista en els últims temps ja són eternes, mals incurables que mai desapareixeran. Els que amb una immoralitat apabullant ens van deixar a dos punts del descens, van eixir indemnes del seu colp d'estat, per molt coneguda que fora la seua culpabilitat, el cap de turc els va indultar. Els seus capitosts, lluny de pagar amb el menyspreu públic per les seues campanyes de terror van ser compensats amb suculents contractes i un lloc ministerial. Aquella temporada d'infaust record com si d'un malson es tractara encara no ha finalitzat. Segueix present, deixant-nos veure de tant en tant algun tic per a recordar-nos les quantitats ingents de merda que brollen pels porus de la societat sense que ningú pose remei.

En este escenari és impossible demanar compromís a una plantilla de jugadors que observa atònita com el seu president es carrega al director de l'escola per a posar a un amic “al que vol un ou.” Que els diu que la Copa del Rei és una despesa, demanant-los que ni tan sols ho intenten, o que després d'una exhibició mallorquina, els parla que estant en 1/8 el pressupost ja està quadrat i no fa falta anar més enllà, sinó tornar a quedar 3º en lliga per a tornar a quadrar cercles. Que es carrega a dos líders del vestuari per a culminar una venjança planificada amb antelació. Pocavergonyes milionaris que són entrevistats pels mitjans afins al règim per a contar-nos lo bones persones que són al contractar un psicòleg que els aparte del mal camí.

Jugadors pistolers que són publicitats com “molt bons tios i uns trossos de pa”. Atacs a aficionats que víctimes de l'esquizofrènia xiulen a "chorizos" professionals i són posats a parir perquè mostren el seu descontentament contra “un amic” i no contra “l'altre” que no cau bé ni ens dóna entrevistes. Com se li va a demanar res a una plantilla que després de fer el major dels ridículs en Mestalla davant el Saragossa hi ha qui es passa una setmana aplaudint que li traiem un punt més al quint. Que són agraciats amb un llauren de verges per quedar tercers en la pitjor lliga de la història, on el 80% dels equips té un balanç golejador negatiu i han perdut més partits que han guanyat. Que se li pot demanar a una plantilla acostumada a l'atemptat contra l'ètica professional, que ix impune una vegada i una altra d'estes actituds.?

La indolència és una forma de suïcidi diari que et condueix cap a la mort. I ací la fabriquem en quantitats industrials. Ni existeix la crítica, ni exercim l'autocrítica. Vivim enganyats amb cortines de fum permanents, ens entretenim amb la carnassa que ens llencen al pati per a evitar pensaments impurs d'uns reclusos que formen part d'una mentida. Un club sense projecte, sense rumb, sense comandament, sense personalitat, és un club avocat a açò, a viure amb açò, i repetir cada cert temps derrotes humiliats i situacions vergonyants com estes. Tenim el que ens mereixem.

21 d’abr. 2011

Any 77 abans de judatovic

Probablement el pròxim duel entre el València i el Reial Madrid siga el més descafeïnat de les últimes dècades gràcies a la coincidència amb la final de copa que han hagut de disputar els propietaris del Bernabéu. Encara que l'atenció siga cuasi residual fins l'hora del partit, els enfrontaments entre ambdós equips sempre han estat esquitxats per l'escàndol arbitral, conseqüència de la qual ha donat pas a un arrelat sentiment de rebuig cap a l'equip “real”. Un rebuig que es va caure dels titulars gràcies a que el conjunt blanquinegre desapareguera de l'elit en els 80. Últimament, fent gala del absurd, molts han establit la creença de que l'antimadridisme va florir després del cas Mijatovic, una contractació per part de l'equip de la "meseta central" que va estar repleta de paranys, males formes i joc brut.

Dita afirmació és tan falsa com simple, ja que aquell episodi si alguna cosa va fer fou avivar el foc amb una bona quantitat de benzina, radicalitzar una postura prèviament enquistada, de forma coyuntural en segón plànol degut a la polititzatció dels "derbis" amb el Barça. Per molt que agrade repetir el mateix tòpic, aquell incident no va ser ni de lluny l'inici d'un desencontre. Moltes anècdotes corren pel vell coliseu de l'avinguda de Suècia, i des de molt primerenca edat, doncs hi ha vivències tan curioses com sorprenents, com la que va protagonitzar una senyora en 1934 saltant al terreny de joc per a intentar agredir al col·legiat després d'una escandalosa actuació per part d'este. Mateix escenari que en 1972, on el VCF i el Reial Madrid es van veure les cares en Mestalla en ple mà a mà pel titol de lliga, “match” que va ser suspès a falta de cinc minuts per al final a causa dels incidents perpretats per l'acifió local, que veia com la victòria visitant els deixava sense lliga amb el consentiment del col·legiat.


04.05.1930 L'inici d'una eterna enemistat.
Aquell partit coper entre el València Foot-Ball club i el Reial Madrid es pot considerar l'inici d'una llarga era de desencontres, la primera ferida que va derivar en una infecció que evolucioná cap a un rebuig innat. A pesar que el resultat final fora de 2-5 per als visitants- inqüestionable la seua superioritat sobre el camp - el marcador va augmentar en excés a causa d'errors arbitrals. El VCF va ser agraciat amb una pena màxima (1-3) que transformaria Jesús Navarro en el 57. El famós Quesada, que anys més tard tornaria a protagonitzar en Mestalla alguna acció violenta, va parir la jugada del 0-1 cometent una clamorosa falta sobre els defenses locals, que confiats, van creure que l'arbitre assenyalaria “foul” com mana el reglament, donada la llei del avantatge, sense oposició, el baló va acabar en les malles, acció que va provocar que els jugadors locals iniciaren una carrera pel verd perseguint al col·legiat.

El partit va transcórrer sense més incidents, mostrant-nos a un València ansiós, amb massa ímpetu, que sucumbia una vegada i una altra davant la major maduresa madridista. Ja en les acaballes del partit, altra clamorosa falta comesa pels davanters madridistes, seguida d'unes mans, va quedar sense sancionar, deixant via lliure a G.Rubio (amb tres gols aquell partit) per a establir el 2-5 definitiu. Les puntilloses decisions arbitrals van aconseguir que al terme dels 90 minuts, alguns dels més de 20 mil assistents intentaren agredir al senyor Insausti, que va haver d'eixir escortat per la força de l'ordre.

El partit de tornada, després d'un gloriós 0-2 aconseguit amb esforç, el mític capità valencianista, Cirilo Amorós, va retirar a l'equip davant l'atropellament arbitral que estaven patint, al que se li van anul·lar de forma consecutiva fins a tres gols perfectament legals, que haurien suposat l'eliminació del Reial Madrid. Aquell incident va originar, que un any després, en la seua visita a Mestalla, l'equip de Chamartin fóra atacat pel públic amb taronges i pedres quan saltaren al terreny de joc.

14.01.1934 El dia que una senyora va voler pegar al àrbitre.

Com qui diu el València era un nouvingut a la primera divisió, signant temporades arrere fites tals com no sumar cap punt fora de Mestalla. Aquella vesprada de gener, estant el conjunt madridista lluitant per primera vegada pel campionat, es van enfrontar ambdós equips. Aquell València dels Torredeflot, Rino, Carlos Iturraspe..etc tenia fama de dur, un equip tosc que va parir un encontre físic sense massa brillantor en lo futbolístic. Soles el col·legiat, autentica "vedette" de la vetllada amb les seues sorprenents decisions, va posar al·licient a un partit avorrit. E
n plena república i desposseït de corona, el Madrid CF ja contava amb les seues primeres ajudes. Aquell suposat jutge, va encendre els ànims del públic quan amb 1-1 en el marcador va assenyalar una falta dins de l'àrea, que incomprensiblement, no va acabar en penal.


L'arbitre al·legant que era massa càstig per a tan poca espenta, va traure la infracció fora del rectangle. Aquella acció soliviantà al respectable que es va dedicar a llançar ampolles de llimonà contra els jugadors madridistes en cada córner, gràcies a la immunitat amb la que contaven. Unes mans de Quincoces en el cor de l'àrea – defensa madrileny – que no van ser assenyalades va portar com a conseqüència un conat d'invasió de camp, del que una simpàtica dona, de mitjana edat, es va erigir en protagonista aconseguint burlar les forces de l'ordre. L'èxtasi en les graderies va esclatar amb el definitiu 2-1 de Cervera que va deixar al Madrid sense lliga i al VCF lluny del descens.

27.01.1935 Quan l'àrbitre no és suficient

Amb un 4-1 es va anar el Madrid de Mestalla després d'un partit superb - segons conten els cronistes de l'època - d'un València FC que acostumava per aquells anys 30 a grans fites contra els gallets de la lliga i de signar vergonyants actuacions contra equips de la part baixa. Una constant que dècades més tard repetiria fins a la sacietat. La història, sempre és cíclica. Aquell dia a pesar que l'actuació de Casterlenas, col·legiat, fregara l'insult a la dignitat professional, l'equip formidablement dirigit per José Vilanova (amb dos gols) va passar per sobre del conjunt capitalí, no hi ha millor descripció per a il·lustrar el sentir contra el home del xiulet, que este paràgraf d'una de les cròniques del dia de marres:

"uno de los obstáculos que surgen frecuentemente lo constituye el mal arbitro. El fútbol ha conseguido atraer a numeroso contingente, que paga y observa los partidos desapasionadamente. Pues bien, esta afición, que es origen del auge de este espectáculo y que motivaría su decadencia si desapareciera, se muestra indignado de que un buen señor, porque salte al field investido de la autoridad máxima, pueda sancionar, caprichosamente, todo cuanto quiera, sin que nadie le exija responsabilidad en sus apreciaciónnes."
04.04.1943 Unes mans van salvar al Madrid del descens.

L'última jornada d'aquella temporada va enfrontar a dos equips amb trajectòries dispars, el VCF deixava el campionat de lliga en mans de l'Athletic i el Reial Madrid necessitat d'un punt per a salvar la promoció de descens visitava un Mestalla abarrotat. La major intensitat dels blanquinegres es va transformar en un 3-1 favorable al descans, donant la sensació de que l'equip amb alguna cosa en joc era el València i no el seu rival. En la represa tot va canviar, una mala aclarida d'Eizaguirre en un servei de cantó va propiciar el 3-2, precedit d'unes mans que el col·legiat va interpretar com involuntàries.

La intensitat del partit va pujar de decibels, fins a entrar en una guerra sense caserna en la medul·lar. Sentint-se relegat a la segona divisió el Madrid va aumentar la presió en els minuts finals, on altra jugada embrollada en l'àrea, altra vegada gràcies a una mala actuació d'Eizaguirre, va acabar entre protestes dels jugadors locals dins de la porteria. Amb aquell 3-3, el Madrid es va salvar de la cremá

04.02.1945 Altre 4-1 del VCF al R.Madrid.

En ple zenit de la davantera elèctrica, i convertit el Madrid en els anys 40 en un equip de part mitja de la taula (de 1935 fins a 1955 no tornaria a guanyar una lliga) Un grandisim València va endossar una golejada als blancs que va reafirmar la supremacia del equip mestallero en el futbol nacional durant aquella època. Els golejadors d'aquella vesprada van ser Mundo, Gorostiza, Igoa e Iturraspe.

08.12.1946 El gol maradoniano de Giraldós.

Per segon any consecutiu el VCF va endossar un 4-1 als blancs. Com era costum en aquells anys de modèstia el conjunt de Molowny (per aquell temps jugador) i Bañón venien a Mestalla a parapetar-se i pegar patades, un costumista joc violent que els va proporcionar antipaties entre el públic local. Aquella vesprada, de futbol rud i camp enfangat, es va vore un dels millors gols que ha donat el vell estadi. En el minut 89 un jove Giraldós va deixar amb la boca oberta als assistents amb una jugada formidable, va asseure a quatre defenses, va regatejar al porter i va establir el definitiu 4-1 sobre el hui "adalid del honor", que aquella vesprda no va passar del mig del camp. Fins i tot el gol madridista va ser obra d'Álvaro, jugador local, que es va introduir el baló en pròpia meta després d'un rebug del porter valencianista.

07.12.1947 L'adéu al VCF elèctric amb golejada.

El Reial Madrid es va dur 4 gols de Mestalla, com manava la tradició. Durant aquella vesprada va brillar per ultima vegada Mundo, amb dos gols, sent pràcticament l'últim representant de la davantera elèctrica, desproveït dels seus companys, Amadeo, Gorostiza i Epi. Amb un jove Puchades en la medul·lar i Eizaguirre en la meta, recordant vells temps, els blanquinegres van deixar clar des del primer minut la seua supremacia. Igoa marcaria el que va ser durant molts anys el gol més ràpid de la història de la lliga. Als 56 segons, no més traure de centre, una triangulació perfecta entre la dupla atacant va establir el 1-0. Molowny en el minut 60 marcaria el segon i últim gol madridista per a tancar el 4-2 final.

26.09.1948 La vesprada que el VCF remuntá un 2-4.

Per a no perdre el costum el Madrid va tornar a encaixar quatre gols en Mestalla, però esta vegada el guió del encontre va ser totalment diferent. El conjunt blanc va eixir a l'estadi aplicant la famosa W.M que anys enrere creà Chapman, entramat que va servir per a destrossar a l'equip local des del primer minut, incapaç de frenar la W en atac. Els primers 45 minuts van acabar amb un 1-3 en contra, que en la represa es va convertir en un 1-4 gràcies a un gran gol, minut 50, del inoblidable Molowny , un clàssic en estos enfrontaments dels anys 40. Seguí en el 61 trencaria la diferència e iniciaria una ofensiva total contra la meta de Bañón. L'assetjament del conjunt valencianista era de tal intensitat que la fèrria M defensiva dels visitant va saltar per l'aire, provocant el desordre en la retaguardia merengue. El mateix Seguí en el 87, establiria el definitiu 4-4, signant potser, un dels millors duels entre ambdós equips de tota la història.

06.10.1957 Walter-Buqué Vs Di Stéfano-Kopa

El substitut de Pelé. Anys arrere Cubells en un dels seus viatges per brasil buscant joves talents no es va atrevir a fitxar a un xiquet de 16 anys, flac en demasiá, segons el gerent, i amb nom estrany, per les reaccions, burles i sainets que podrien produir que un club com el VCF contractara a un xiquet raquític amb tan singular nomenclatura. Anys després de constatar el destarot, i després de forts reclams per part del públic, ansiós de "figures” que no deixaren que el VCF perdera corda en les seues infructuoses lluites pel campionat, – Aquells anys cinquanta el Barça de Kubala ens va deixar sense més d'una lliga i sense alguna copa – l'etern “manager” va portar de brasil a Walter Marciano, un menut migcampista ofensiu de gran talent que va ser obligat a jugar de nou, una posició anti-natura que ho va condemnar al fracàs. A pesar d'això, el brasiler va anotar 19 gols aquella temporada, un d'ells, dels més bonicos, va ser contra el Madrid en Mestalla, en una partit apassionant on les duples ofensives dels uns i els altres van deixar un partit, que malgrat el 2-2 final, meravellà als assistents.

Amb intensitat però sense gols, Seguí en el minut vuit va posar per davant al València, que va dominar fins a la recta final. Rial en el 71 va pujar l'empat, que va ser precedit d'una preciosa combinació que es va encarregar d'executar Walter en el minut 80 fent el 2-1. Poc ens va durar l'alegria, ja que una clamorosa falta en el centre del camp no assenyalada pel col·legiat va deixar a Di Stefano un baló en banda propici per a que de tir creuat establira el 2-2 a falta de quatre minuts per al final. Jugada que va provocar una massiva protesta per part del respectable, que va reaccionar a la passivitat del col·legiat amb un massiu llançament de coixinets al terreny de joc, arribant este a amenaçar amb la suspensió del encontre. Aquella acció va enterbolir un partit d'alt nivell.

03.11.1963 Un àrbitre de nom “Bueno” i d'actuació “roina”.

En aparença poca història pot tindre una partit en el qual el VCF perd 1-4 contra el Reial Madrid. En aparença, perquè el famós 4-2-4 amb el qual va saltar aquella vesprada a Mestalla l'equip es va assemblar molt al 4-1-2-1-2 empleat per Oscar Fernandez, d'infaust record. Segons ens conta l'hemeroteca aquell partit va ser dominat pels blanquinegres, que van morir a base de letals contraatacs trobant en Amancio el seu principal enemic, autor de dos gols. L'arma emprada pels madridistes va ser executada de forma magistral, anotant quatre gols en quatre contres de bella factura, encara que per a arribar a tal objectiu, va haver de patir l'assetjament d'un València que es veia incapaç de batre a un enorme Vicente Tarín. El famós arbitre aragonès, Bueno, va realitzar un sibil·lí arbitratge que va ser protestat al finalitzar el partit per l'equip local, al que van acusar de posar-los nerviosos al no actuar amb justícia. Waldo anotaria l'únic gol de l'equip d'una potent rematada.

26.09.1965 Un àrbitre de nom “Bueno” i d'actuació “bona”

Entre ovacions i mocadors blancs demanant les dos orelles va acomiadar Mestalla al seu equip després d'imposar-se per 3-0 a un Reial Madrid que va tornar a casa alçant un monument a Betancort, el seu porter, que els va salvar d'una golejada històrica. L'atac valencià va tancar al equip blanc en la seua àrea durant els 90 minuts, i d'allí no van eixir ni per error. Waldo a pesar del seu gol en el minut 76 va ser esbroncat pel públic gràcies a la seua indolència, en ocasions arribant a ralentir l'atac de l'equip i eludint jugades de compromís. Va alinear l'equip madrileny amb Puskas, Gento i Grosso, dels quals no es va saber res en tot el partit. El millor jugador de la vesprada va ser Sánchez Lage amb diverses assistències, i un gol de penal que va obrir el marcador en el minut 13.

19.03.1972 Lliga perduda, partit suspès.

Ja la temporada anterior el VCF va aconseguir vèncer al Madrid per 1-0 a pesar de no acabar la gent contenta amb l'actuació arbitral, haguent un intent de recusació per part del club. Soles una temporada després, els dos conjunts es vorien les cares en Mestalla en el tram final de la lliga, estant immersos un un etern mà a mà pel títol, que convertia en decisiu l'enfrontament d'aquella nit del foc. El Reial Madrid va ser rebut entre esbroncades i xiulades, com un presagi al que es produiria durant la nit. Els jugadors blancs, principalment per part de Grosso i Grande, van iniciar una guerra bruta de puntades i colzades que mai van trobar en el ínclit Sánchez Ibañez (àrbitre) sanció, l'equip madridista va contar amb la impunitat del col·legiat que soles va amonestar durant els 90 minuts a jugadors del València, per les seues airades protestes davant la permisibildad del joc violent visitant.

El gol de Aguilar sobrepassat el minut vuitanta va nàixer gracies d'altra jugada polèmica, que va deslligar les ires dels asisstents, llançant ampolles i coixinets al terreny de joc, algunes d'elles amb direcció als jugadors rivals. Aquella derrota deixava al VCF contra les cordes en la batalla per la lliga. Conscients que l'empat valia el mateix que la derrota, en dites circumstàncies, l'aficionat va forçar la suspensió, augmentant la seua bel·ligerància en el llançament d'objectes. Després de quasi 10 minuts de joc parat, faltant tot just dos minuts per al 90, el col·legiat va decidir suspendre el partit i donar per vencedor del mateix als madridistes. A pesar dels excel·lents numeros de l'equip en les ultimes jornades, la diferència perduda aquell dia li va impossibilitar tornar a ser campió, renovant l'exit aconseguit un any abans.

19.03.1978 Quan un 2-0 sap a golejada històrica.

Llegir una crònica d'un parit que va acabar 2-0 i no parar de trobar referències a una “golejada històrica que no va ser” pot respondre a una exageració del cronista, o al bon encert per a descriure la superioritat del València sobre el seu adversari. Aquell 2-0 , a diferència d'altres vesprades de Sant Josep, ens va deixar vore a uns grans Valdez i Kempes, que entre els dos transformarien a Miguel Ángel, porter madridista, en la figura de la nit, únic artífex de que el seu equip no regressara a casa amb un sac de gols. Encara que el “match” d'aquella vesprada registra un valor històric afegit, els 25 milions de pessetes de recaptació van suposar un rècord en la història de l'entitat, probablement, destinats a l'enèsima figura rimbombant que arribaria aquell estiu.

01.05.1983 Un descens evitat i una lliga perduda.

El dia del gol de Tendillo. Encara que este va passar a la història, i serà recordat per la seua fita, ningú recorda que aquell partit es va traure avant gràcies a la genial actuació de Jose Ramón Bermell, guardamenta del València, que va evitar en el 88 un gol de Santillana que semblava impossible evitar. El porter, discret durant la primera meitat degut a que es va tancar el Madrid en el seu camp, acovardit pel ímpetu valencianista, es va erigir en el salvador de tots en els segons 45 minuts. Les seues mans quan no paraven balons impossibles, els desviava al pal amb summa agilitat. Una nit tràgica , preludi del que ens esperaria, que de rebot, va servir per a deixar al Madrid sense una lliga que va perdre, com va resar el titular de cert periòdic, de forma historia en detriment del Athletic de Bilbao.

18.01.1992 Taronges a Michel, amb remuntada en un minut.

Els anys 90 van ser negres per al València en particular. Però tenien un component canalla que soles se'ns permetia mostrar quan visitava el per aquell temps Luis Casanova el Reial Madrid i el Barça. Els “blaus” - sempre vestien d'aquell color en les seues visites – eren agraciats amb llançaments de taronges en els corners, unes postres molt recorregudes que quasi mai servien com a tal, encara que quan la munició escassejava, qualsevol cosa servia, com un entrepà de truita que mai impactava sobre ningú, perquè “cal llençar sense intenció de donar” com ens deien certs veterans d'aquell sector. Els temps de la general de peu, on encara es permetien bengales, on els tifos amb paper i confeti mai escassejaven, ens va deixar els millors enfrontaments entre ambdós equips, almenys, en quant ambient hostil.

Aquell partit es va posar costa per amunt gràcies a un penal de Penev, que va permetre al odiat Michel convertir el 0-1. Lluny d'acovardir-se l'equip va aconseguir augmentar el ritme del partit, en el que sempre es va sentir superior al rival. Quan tot semblava perdut, en una jugada aïllada Fernando va establir el 1-1 en el 87, un resultat just que va deslligar el deliri. Mentre la graderia llançava traques, i els Yomus encenien vengales, Robert, en una jugada similar, soles un minut després, va aconseguir el 2-1 definitiu que va convertir aquella freda nit de gener en una calorosa festa pels voltants de Mestalla.

04.10.1995 Golejada amb 11, infarts amb 10.

Entrenant Luis Aragonés al VCF, es va vèncer al Reial Madrid amb un just 4-3, potser este siga el millor partit que s'haja vist en Mestalla entre ambdós contendents en dècades. I no soles pels gols, ni pel futbol, sinó també per la tensió en el verd i en la graderia, per la polèmica arbitral, i per les contínues jugades d'atac. Un 3-0 al descans i un futbol ofensiu que va fregar per moments la perfecció feien augurar una golejada escandalosa, que no es va arribar a complir gràcies al ínclit Andradas Arsumendi, que va decidir pel seu compte i risc expulsar a Patxi Ferreira quan el VCF es trobava en el seu millor moment.

El Penal de Laudrup en el 51 deixà de ser anécdotic amb el gol de Alcorta en el 65, un 3-2 que feia perillar la supremacia blanquinegra mostrada durant la nit. Quan pitjor ho estava passant el València va aparèixer Carlitos Arroyo, que va culminar en el 83 amb gol, una heroica fugida cap endavant del equip, que va vore per moments el partit perdut. Aquell 4-2 pujava la justícia al marcador, un marcador que es va encarregar de maquillar Michel, ja amb amb els dos contendents entregats, amb un postrer gol en el 90 que va convertir el temps afegit en un agónic setge visitant del que eixirem indemnes.

21.11.1998 Adéu Mijatovic, hola Claudio López.

Aquella nit va ser especial per un simple motiu. València va veure nàixer al Piojo. Aquell menut davanter arribat d'Argentina, fins al moment, havia passat amb més pena que glòria per Paterna. Aquella nit va ser el seu primer gran partit, i ho va signar davant un personatge montenegrí d'infaust record, que va passar desapercebut. L'altre protagonista del encontre era l'entrenador visitant, que no era altre que Guus Hiddink, tornant per primera vegada a Mestalla com entrenador després d'abandonar el club. L'inici del partit ens va fer presagiar que Guus tornaria per a guanyar.

Savio en el minut 11 aconseguiria el 0-1 que va fer despertar al València. A partir d'eixe gol, l'equip de Ranieri va trepitjar l'accelerador, sabent madurar el partit fins a fer-se amb la victòria. Miguen Àngel Angulo en el 34 de la primera meitat va posar l'empat abans del descans. En la represa començà el show de Claudio, que deixant assegut a Seedorf en el 64 va pujar el 2-1 rubricant la seua fenomenal actuació amb un bon gol. Deu minuts després repetiria consagrant la remuntada davant un Madrid que no va saber en cap moment contrarestar l'ímpetu local.

09.06.1999 Sou San Marino.



L'inici d'una època representat en una golejada sobre el dictador. Aquella nit el VCF va trencar amb el fosc passat, amb els seus fantasmes post-descens i es va llevar de damunt anys de complexos infundats per a iniciar un camí gloriós del que res hem après. Encara que sempre ens quedarà el record de vivències com aquelles, en les quals un insuperable equip de gent jove, irreverent, ambiciosa i amb il·lusió per la vida va passar per damunt d'un Madrid acostumat a mirar per sobre del muscle als seus rivals. Aquella eliminatòria descafeïnada que no havia de suposar problema algun per a ells, acabà convertint-se en una humiliació de la que no volen enrecordar-se. Tot un 6-0 que ens va obrir les portes de la glòria, la primera pedra d'un breu , però intens, imperi del que ja no queden ni les restes. Sempre ens quedarà San Marino.

18 d’abr. 2011

Emery, i perquè no?

Durant molts mesos un sector mediàtic, amb els seus corresponents, i proporcionals, resons en la graderia han vingut acusant al VCF i al seu entrenador de certs mals i carències. Moltes d'elles, són simples queixes-ressort, que s'han memoritzat e interioritzat com absolutes realitats, que si bé és cert que parteixen d'una veritat, el temps, els mesos, s'han encarregat de deixar-les en obsoletes, freturoses de raó. Analitzar la trajectòria del míster durant les seues tres temporades és un exercici de realisme aclaparant, el qual ens deixa veure una clara evolució i millora en quasi totes les deficiències que un dia ens van desesperar a tots.

Com bon grumet encara arrossega tares i vicis del passat que no li deixen despegar, però la seua trajectòria evolutiva és suficient aval per a pensar que amb el temps, estes, també acabaran desapareixent. Potser la més preocupant, i notòria de cara a l'exterior, siga l'excessiva mà blana en el vestuari, encara que vist com un defecte, potser la seua altra lectura ens duga a interpretar-lo com una virtut. Perquè encara que no ho semble, sense alçar soroll, Emery ha anat netejant el vestuari – mai amb el suport del club - , a compte gotes, sense polsegueres, i amb una paciència admirable. Potser eixa manca de contundència, de comandament general, haja enterbolit el seu discret treball, venent-nos una imatge blana i permissiva d'un entrenador, que sempre que ha tingut substituts de garanties - ahi està el detall - ha tallat del equip a aquells que van sobrepassar la linea de lo raonable.

Les rotacions: Una de les principals acusacions que se li han fet ha sigut la nul·la capacitat per a rotar al equip. Les seues dos primeres temporades es van caracteritzar per inamovibles alineacions que comportaven cansaments extrems en uns, desgana i pasotisme en altres, i un nul aprofitament del potencial de la plantilla. Amanits de tant en tant amb espantalls com els de Lille. Una tara que podríem atribuir a la seua por escènica, a un entrenador nouvingut del infrafutbol que es va plantar en un vestuari d'elit de la nit al dia. Asseure a les estrelles d'un equip, o substituir-les molt abans que l'arbitre assenyale el final del encontre, requereix no soles de personalitat, sinó tambè de valentia. Una vegada Unai s'ha trobat a gust en el seu lloc, dirigint un equip sense mariscals que arrosseguen un exercit de periodistes-pretorians, ni tampoc una massa social enlluernada amb ells, ha variat la seua política, sabent dirigir a la perfecció un roster més equilibrat en totes les seus línies, encara que amb menor qualitat ofensiva. El seu primer taló d' aquiles, ha estat superat. Esta nova fortalesa ens ha deixat veure algo insòlit en ell fins al moment, com són les seues exigències i retrets en roda de premsa a Soldado, Navarro o altres jugadors - un impossible mesos arrere, enrocat en defenses absurdes a jugadors indolents - una postura que mai vam veure amb Villa o Silva, que sentint-se intocables, aprofitaven el seu rol per adquirir llicències de dubtosa moralitat amb el consentiment de tot el món.

Els plans B o C: Com diu la dita, sempre haurà gent disposada a criticar. Per això molts dels que li llençaven en cara a l'entrenador que no rotara, ara, fent allò que li exigiren, segueixen en els seus tretze, esta vegada el discurs és que no existeix un equip definit. Estan segur d'això?. El VCF fins al moment soles tenia una idea en el cap, una forma de jugar, que quan les circumstàncies o els partits trencaven el guió previst, ens feien naufragar, deixant-nos sense capacitat de reacció, sense remuntades (2 en 42 partits). Altra critica que en lloc d'evolucionar cap al reconeixement d'una millora, s'ha enrocat en una postura intransigent. L'equip s'ha conreat una riquesa tàctica envejable, i també una versatilitat admirable, lo que ens ha dut virar la queixa, que ja no resideix en que no tenim pla B, sinó que tenim massa plans B. Encara que estos, durant tot l'any, hagen estat els mateixos. Els sistemes emprats per Emery han estat dos, els dibuixos tàctics variats d'eixos dos templates, han sigut més, però sempre amb una base treballada durant la temporada, que han dut a l'equip, a pesar de l'aparent canvi, a una rutina de treball i de joc que els ha dotat d'automatismes fins a ara mai vistos. Altre punt a favor.

El rei de l'estratègia: De forma burlesca, amb l'habitual humor socarrat de la terra, el malnom amb el qual va arribar a Mestalla es va utilitzar per a desqualificar a l'entrenador. Potser que llevant la pols de la palla, fora una critica raonable, ja que és ben cert que durant les seues dos primeres temporades, no ens va deixar fruits, més aviat tot el contrari. Fins i tot un dels seus serveis de cantó més famosos ens va costar gols en contra. Aquell fatídic corner, hui dia, ha evolucionat en una segona jugada que en alguna ocasió ens ha donat algun triomf. La millora en este aspecte ha sigut simplement excepcional. Amb 17 gols en jugades d'estratègia – Ahí està Almeria com ultima oda – el VCF enguany ha sumat importants victòries, convertint-nos en un equip més que perillós en llançaments laterals, motius del joc que en esta lliga mai han estat explotats per cap equip.

Estil definit: El nou de la classe. No sabem a que juguem. Això diuen, no obstant això,si alguna cosa veiem en este equip és sempre el mateix estil, el mateix joc, els mateixos automatismes, les mateixes formes d'afrontar jugades, de moure el baló de banda a banda, de traure'l en jugada des de d'arrere, en desdoblegaments, en canvis d'orientació.... en definitiva, si que es veu un estil, una marca característica. Altra cosa és que eixe estil, per falta d'actitud en alguns moments, per distraccions en altres, ens ocasione algun mal de cap. Se li podrà criticar, però Emery, a diferència d'altres, està morint amb les seues idees – a les quals no sempre ha estat fidel, deixant-se dur per l'entorn. Este estiu amb el seu 4-3-3 és una mostra d'això. – Potser si hi ha alguna critica caldria fer-se-la al club, que va vendre al únic central capaç de jugar amb el baló als peus coneixedor les necessitats que requereix el joc de l'equip. No li reclamem a Unai personalitat? Que munte un equip i siga fidel a les seues idees? Si li demanem això per molt que sapiem que Dealbert ens donarà algun esglai a causa dels riscos que exigeix el joc, hem d'acceptar-lo. Segurament el pròxim any, amb millors centrals, els riscos sent els mateixos, reportaran millors solucions.

Que fou de la pedrera?: De cop i volta la gent va descobrir Paterna. Abans de demandar canterans, caldria explicar-li al valencianisme perquè en els últims 4 anys moltes de les nostres millors promeses han fugit rumb a Vila-real o Barcelona. O també hauríem d'explicar-los, perquè Llorente va exigir a Emery que no utilitzara a certs jugadors del filial, temerós que el seu rendiment li costara abordar augments de salari, signar contractes professionals, i com a conseqüència, ficar-se en culebrons que li podrien suposar pitjor fama de la que ja arrossega. A pesar de les tares, i de les ganes d'este en contar amb gent com Isco, la proliferació de jugadors del Mestalla en el primer equip ha sigut prou bona, fins i tot diria que superior a la dels últims anys. En tot cas, Unai ha fet debutar a Joel, Michel, Isco – Donem a Guaita com a tal? - i algun que altre jugador, com Jordi Alba. No podem demandar pedrera, quan amortitzat el director de l'escola, el seu lloc ha estat ocupat per un comptable, que en lloc de preocupar-se en formar jugadors, viu pendent de retallar personal, cuineres, físios, conserges i en tancar la residència per no gastar aigua.


Les rodes de premsa: Es va acabar l'entrenador autista. Sort ha tingut de no entrenar al VCF en l'època del Informal, les seua famosa secció de frases sense sentit les hauria copat el preparador basc en exclusivitat. La tensió i ansietat que ens mostraven a un entrenador tenallat han desaparegut. Ara veem a un míster contestatari, bromista, relaxat, diria que per moments fins a feliç. Una faceta que d'haver-la mostrat en un primer moment li hauria atorgat un sustent popular molt major. Encara que hi ha moltes teories sobre este canvi d'actitud en les rodes de premsa, millor quedar-se amb l'actualitat, i és que Emery és altre, un entrenador que ara si sap transmetre el que diu. Encara que ha de polir les seues compareixences, fins aprendre a controlar les rodes de premsa al seu antull, fins que es parle en elles de lo que ell vol parlar i no del que volen parlar els periodistes. Té bon mestre en Benítez si vol ser un bon alumne.

Les eliminatòries a doble partit: Donem amb una qüestió no resolta. El balanç en tres anys és prou ridícul en competicions del KO. Soles hem aconseguit eliminar a equips de segona divisió, o segona B, en la copa, i a Europa, excepte aquella nit en Bremen – i amb molta sort – hem estat incapaços de vèncer a cap equip de cert nivell. Encara que és una tara important, i potser el principal culpable que no entusiasme el seu treball, la trajectòria dels seus antecessors tampoc és massa positiva. Les comparances són odioses, però el balanç de Benítez en el VCF en les seues tres temporades, fins que va arribar la UEFA de 2004, era similar, o fins i tot pitjor, a la de Emery. El primer any de Rafa va ser el de Novelda i l'alineació indeguda. En Europa, fins que va arribar l'Inter, ens creuarem amb equips de tercera fila, com el Chernomorets, Servette o el Legia Varsòvia, tots eliminats per golejades. El Celtic en vuitens ens va dur a la tanda de penals, remuntant-nos un 1-0 a favor. La segona temporada, va ser la del Alacant, i aquell 1-3 que deixem escapar per a caure en copa de la forma més ridícula, i altra vegada els neroazzurros, esta vegada en Champions, ens va eliminar en quarts, en una competició en la qual no vam tindre rivals de talla en la fase de grups – en aquella època es jugaven 2 lliguetes i no una eliminatòria de 1/8 de final. -

La seua evolució en tres temporades és evident, el que ens fa pensar, almenys em transmet confiança, que sabrà millorar – encara que siga de forma lenta, però segura – els molts defectes que encara deixa veure de tant en tant. El crèdit se l'ha guanyat amb fets, amb resultats. Emery lluny de ser l'intransigent que va ser Quique, ha modelat la seua figura fins a estilitzar-la. Pel que no ens ha de preocupar, amb més temps per davant, acabarà sent millor entrenador. Ara la pregunta del milió és, volem donar-li eixe temps.? Justificacions per al NO n'hi han poques. Este home s'ha guanyat el benèfic del dubte com a mínim.

17 d’abr. 2011

El central dels quatre milions

Un cos bé treballat, abundants tatuatges, i un tall de pèl al estil afre li han fet guanyar-se a Dante Bonfim l'àlies de Lenny Kravitz. Encara que el seu aspecte físic no és l'única cosa que s'assembla en ell a una estrella de la música, la seua capacitat per a ser volgut e idolatrat per les aficions dels clubs als quals ha pertangut és idèntica a la de qualsevol estrella POP del moment, o fins i tot superior. Asseure's davant d'un televisor i observar com un defensa central és capaç de posar ell a soles en peu a tot un estadi resulta impactant, máxim, quan el perfil del jugador del que parlem està molt allunyat dels talentosos jugadors ofensius, aquells que decanten partits, copen portades i sufoquen a adolescents victimes d'una interminable guerra d'hormones.

En el vell Sclessin resava una pancarta que ens descriu la personalitat del jugador sobre el terreny de joc – Dante i deu més –, tota una declaració que presidia amb normalitat la sempre conflictiva zona del Hell-Side, habitacle comú per als aficionats més problemàtics del Standard de Lieja. Dante destaca sobre la resta, i no per la seua característica cabellera. Este espigolat central, habituat a ocupar el carriler en defenses de cinc, és tot un líder, un cabdill, capaç de fer despertar als seus companys amb un parell de crits, de tirar-se l'equip a l'esquena acompanyant al quint de cavalleria amb unes quantes jugades d'atac, sempre adornades per algun detall tècnic per a fer-nos recordar que estem davant un jugador brasiler, o d'esbroncar al seu entrenador en meitat d'un partit quan l'equip, assetjat pel rival, no realitza cap canvi per a parar l'encontre. La seua fèrria personalitat guanyadora li ha convertit en l'amo del vestuari, en el referent d'una lluita, d'una causa, que va molt més allà del resultat esportiu. El Gladbach es considera el guardià de les essències del futbol germànic, el punt tradicionalista en un campionat al que mai li ha importat que els seus clubs canviaren de colors depenent de la moda.

A pesar del seu aparent emboltori revolucionari, este esperit lliure, es desenganxa dels clixés del jugador llatí. La passada setmana en una entrevista en 11Freunde va qualificar “d'estúpids” als seus companys per ser incapaços de pronunciar cinc frases en alemany a pesar de residir en el país més de tres anys – com és el cas de Diego, jugador del Wolfsburg –, a més de deixar-nos veure una vessant paternalista que ningú hauria estat capaç d'intuir des de la llunyania. Bonfim dedica el seu temps lliure en ajudar als més joves de la plantilla, aleccionánt-los amb la seua experiència professional i donant-los consells per a desenvolupar millor el seu treball quan donen el salt a la titularitat, un futbolista vocacional, curós amb la seua dieta i obsessionat en l'art de l'entrenament invisible, un home implicat que fa més que seus els colors de la samarreta que vesteix. La seua inquietud docent li fa bolcar-se pels equips de l'escola, als quals dirigeix dos vegades per setmana, una practica que no podria exercir si no fora per la costumista promoció interna i la reeixida política de pedrera que segueix rigorosament el seu club des de fa més de 100 anys.

Sent plenament feliç en el Rin continua tenint anhels, va arribar a la Bundesliga a la calor d'un projecte de futur que va entusiasmar a propis i estranys, però que amb el temps, ha decaigut víctima d'interminables guerres internes. Dante es troba en el millor moment de la seua carrera, així no han tardat en premiar-lo amb interessos de diversos equips punters del vell continent. Diuen que Jupp Heynckes està enamorat d'ell, un fet que ha servit d'excusa per a més d'un mitjà de comunicació que no ha dubtat en lligar-lo al conjunt bavarès, degut a que l'actual entrenador del Leverkusen dirigirà al Bayern la pròxima temporada. Encara que va ser la cadena de televisió ARD qui situá al VCF com primer i seriós pretendent en fer-se amb els seus serveis, amb el temps, altres conjunts, com el Marsella, han mostrat curiositat pel jugador. A pesar del seu poderío físic, de les seues potents rematades de cap, i de posseir un joc aeri envejable, les qualitats d'este central - natural de Salvador de Bahia - no li han dut a ser un jugador top, d'eixos pocs privilegiats que es colen de tant en tant en algun graó destacat en la llista de candidats al baló d'or.

Les seues qualitats, que té moltes, en ocasions es veuen relegades a l'ostracisme pel seu principal defecte, l'ansietat. El seu afany per aconseguir la impenetrabilitat li duu en ocasions a cometre errors, principalment en la seua faceta ofensiva, on algun adorn estúpid en una jugada intranscendent li ha ocasionat algun que altre esglai. No, Dante no passarà a la història com un dels defenses top del futbol de principis del segle XXI, però té qualitats de sobra per a conformar al costat de Rami una defensa envejable en una lliga tan descafeïnada com esta. El simple fet de conjunyir una parella de tal calibre, alçaria al València a un estadi superior, desconegut en terra nostra des de 2004. Encara que com ensomiació siga idíl·lic, la realitat és tremendament crua, el valor inicial del seu traspàs, sigua el que sigua el futur del Gladbach el pròxim curs, està entre 4 i 6 milions d'euros. Una quantitat que no dubtaria a desemborsar per a conformar una defensa que permeta a l'equip donar un salt de qualitat de dimensions inabarcables. Sent la seua incorporació, a dia de hui, utòpica, imaginar la seua presència en el VCF del futur fa que la boca se't faça aigua.

El quote

Una de les característiques més destacables de Dante és la seua enorme capacitat per abastar camp. Un distintiu que no en poques ocasions li ha servit per a que el comparen amb Lucio. El seu principal tret en joc ofensiu és la seua velocitat, acostumat a un futbol alemany més lliure, allunyat de la cotilla tàctica, s'ha habituat a jugar-se la vida en l'u contra un, lo que el converteix en un jugador ideal per al sistema de joc que ha implantat Emery en el VCF. Dante es va guanyar el reconeixement en la Champions League signant un sobervi partit en Anfield, quan jugava en el Standard de Lieja. En la posició de carriler (els belgues van jugar amb defensa de cinc) va fer una ruleta que va deixar assegut, en un dels córners del mític estadi anglès, a Kuyt, despertant una sorda ovació per part del public local.

15 d’abr. 2011

El futur s'escriu amb T.

Otomà, familiar, exigent, mig-centre defensiu e internacional. Mehmet Topal va arribar a Mestalla el passat mes de Juliol en silenci, sense fer soroll i amb una meta clara, convertir-se en el futur mariscal en la medul·lar del nou VCF. No ha tingut fàcil la seua adaptació a l'equip. Assimilar conceptes i enfrontar-se a un nivell superior al de Turquia van acabar amb les bones sensacions deixades en la pretemporada, on va haver de lluitar, a més, amb la ignomínia regnant en l'entorn, que raude, va aprofitar la mínima ocasió per fer diana amb ell. La seua comesa més enllà de lo futbolistic compta amb una àmplia càrrega extra-esportiva. Competeix contra el poder establit. Topal sempre va ser un líder en Galata, acostumat al estrellat i al tramit intersemanal, a Paterna es va trobar amb una dura competència, obligant-lo a desempolsar la seua vessant competitiva per a guanyar-se un lloc, i encara que va acabar claudicant, en els seus inicis no acceptà que ell, famós stopper del combinat de la mitja lluna - que va arribar a posar diners de la seua butxaca per a recalar en el club- haguera de lluitar per guanyar-se un lloc en l'onze titular.

Soles aparcant la tossuderia i assimilant la crua realitat va ser capaç de menjar-li el terreny a tots i cadascun dels seus rivals. La seua superioritat tècnica, un físic envejable, i una innata visió de joc van entrar en combinació amb el seu instint guanyador fins arribar al privilegiat lloc, que mereix, dins de l'engranatge de l'equip. El turc ha complit amb els tempos necessaris d'un nouvingut, i encara que a escasses setmanes del final de la temporada, ha deixat veure les seues virtuts, les quals feren que el club no dubtara en gastar-se quasi cinc milions d'euros en contractar-lo. Un futur esperançador s'albira darrere de les esquenes del internacional, patint en silenci, encara que amb els seus lògics xocs de caràcters, els enfrontaments amb un entrenador que li va exigir el màxim des del primer dia, i amb el qual potser haja après, que soles amb treball aconseguirà allò que anhela.

El passat cap de setmana, davant el Vila-real, ens va deixar la seua millor versió, posant en solfa el seu desplaçament de baló, la incorporació al atac, la disciplina tàctica i les elegants recuperacions de baló. Fins es va atrevir a córrer la banda en el minut 85, guanyant per velocitat al seu parell, llançant una assistència al cor de l'àrea que no va trobar destinació en el fons de les malles. La guinda a la seua progressió es va veure el Diumenge, sí, però sense oblidar, que setmanes arrere, ja es va erigir com silenciós protagonista en els esdevenirs de l'equip per eixos camps del món, sent en l'últim mes i mig, dels millors.

Este espigolat turc és un home familiar que no dubta en preguntar per qualsevol apartat racó de la ciutat, per molt desconegut que siga, per a maldar les seues ànsies de conèixer els carrers del municipi en el qual resideix, això si, sempre acompanyat de la seua bella esposa, amb la que comparteix hores d'oci i diversió, donant a més, un exemple de normalitat. Impropi en els seus companys. L'aranya, reconegut admirador de Patric Vieira, no serà protagonista en la premsa, ni rebrà de forma gratuïta publi-reportatges en compensació al seu bon moment, però la seua impecable tasca deixa una pose que ens diu que la pròxima temporada, a força de futbol, arrancarà les vendes dels ulls a aquells que encara es neguen a vore el seu treball. Mehmet ja no te competència.

10 d’abr. 2011

Els millors derbis.

Un duel sense tradició, una partida que no alça excessives passions més enllà de les insufles d'alguns, pretensiosos de canviar-nos els colors amb la condició d'expandir la artificialitat sobre el tapet. A pesar de lo desnaturalitzat de l'assumpte i de l'engreix del contrincant, fins a la irrupció dels castellonencs en primera els duels VCF Vila-real eren tradicionals encontres estiuencs, sent els primers en els anys 50, on el club blanquinegre va arribar a imposar-se per 0-7 en el Madrigal allà per 1954. El primer enfrontament oficial arribaria en la copa.

17.09.1986 La primera humiliació del València.

Fins a aquell encreuament en la copa del rei el VCF i el submarí groc no s'havien enfrontat mai en un partit en competició oficial. El primer d'ells es convertiria en històric ja que el conjunt de la plana després d'una insofrible prorroga, i d'uns 180 minuts en els quals va demostrar ser millor que els valencians, apearía de la competició del KO als de Mestalla després d'imposar-se en la tanda de penals per 4-3. Un afront que va alçar polseguera a la vora del Túria, per lo vergonyant de l'assumpte. L'èxit de l'equip local va ser doble, no soles pel resultat, sinó pels més de cinc milions de pessetes de recaptació que van suposar un baló d'oxigen a les seues maltretes arques. Aquell València va saltar a la gespa amb jugadors com Fernando, Voro, Quique Flores, Montes, Revert o Bossio.

14.04.1993 La nit màgica de Juan Sánchez.

Va haver de ser, com sinó, - sent els veïns del nord un equip navegant entre segona i Tercera divisió (aquella tercera divisió en l'actualitat és la segona B) - altra vegada la Copa del Rei qui tornara a enfrontar a ambdós conjunts en un torneig oficial. Esta volta el desenllaç s'aliaria amb la lògica i l'equip de Guss Hiddink es desfaria del Vila-real per un global en l'eliminatòria de 8-1. El partit d'anada jugat davant sis mil espectadors a Castelló va ser el més dur, Penev, en el 84 va establir el 1-2 definitiu que va posar en safata el duel. La tornada en Mestalla es va convertir en una festa amb un jove debutant, un tal Juan Sánchez, protagonista absolut de la vetlada, destapant-se amb un hattrick que va servir per a segellar la classificació per a semifinals de copa (6-0), un fet que no aconseguia el club – entre anys previs al descens i el anyet en l'infern – des de feia quasi deu anys.

20.09.1998 Primer encontre en primera ple d'ex’s.

Després del miracle de pujar a primera divisió guanyant en la promoció al Compostela, l'equip de Fernando Roig va trepitjar per primera vegada Mestalla com equip d'élit. Una partida repleta de curiositats, ja que una col·lecció d'ex-jugadors de l'un i l'altre equip corrien per la gespa amb diferents colors. Albelda i Palop, pertanyents al club, jugarien per primera volta en el seu estadi com a professionals enrolats en les files del Vila-real. Angulo, autor de l'únic gol del partit, jugaria amb el VCF després de regressar de les seues cessions en el conjunt vilarealenc, i Pep Serer i Robert van regressar a casa anys després d'acomiadar-se del seu públic. L'encontre en si no va tindre massa futbol, un 0-0 de llibre que es va encarregar de trencar una jugada de picardía entre Mendieta i Angulo, que este últim, es va encarregar de transformar mentre la despistada defensa visitant col·locava una tanca que no havia demanat ningú.

25.02.2001 El dia del màxim golejador en la història dels derbis.

Estrany, però cert. Jonh Carew és qui més gols ha aconseguit anotar en els duels autonòmics en tota la història. “La seua llegenda” va nàixer al febrer de 2001 on el noruec va sorprendre a propis i estranys amb un partit sobirà, aconseguint anotar tres gols que van dur a l'equip d'Hèctor Cuper a mantindre la seua lluita pel liderat de primera divisió. A pesar de l'aparent comoditat del partit, els visitants van igualar el marcador (1-1) minuts abans del descans, fent justícia al seu domini en els últims instants de la primera part. Després de la represa López Vallejo aconseguiria el man of the match per salvar als seus d'una terrible golejada.

04.01.2004 La victòria del campió d'hivern.

Amb aquell 4-2 sobre el Vila-real el VCF va donar un pas de gegant per a consagrar-se com campió d'hivern amb una puntuació rècord fins a la data. El partit en si va posar en solfa les virtuts d'aquell equip que arribaria a ser campió. Tot un Pablito Aimar es va erigir com el motor de la remuntada, no soles pel seu gol en el 57 (2-1) sinó pel futbol desplegat, que va permetre entre altres coses, trencar el 2-2 en el marcador amb tres màgiques assistències, la primera d'elles va portar el gol de Baraja (minut 78) per a pujar el 3-2 al marcador, Mista en el 90 s'encarregaria de certificar un triomf duríssim que posaria bona llei el campionat de lliga.

06.05.2004 El debut Europeu i la fi de la germanor.


En unes semifinals de la copa de la UEFA es van veure per primera vegada les cares a Europa. Tant el partit d'anada com el de tornada no passaren a la història pel seu gran futbol. Un ferri 0-0 en el Madrigral on ambdós equips es van respectar massa va liquidar el partit d'anada. La tornada va ser important per diversos motius. Un VCF arrollador es va trobar amb la millor versió de Pepe Reina, únic culpable que el resultat final no fóra més ampli. Encara que la qüestió d'aquella nit va ser el penal assenyalat a Mista que va segellar el passe a la final. Aquella acció, discutida, va iniciar el primer pique esportiu en els despatxos, en l'entorn, i en l'ens autonòmic, que ens va deixar en viu i en directe les primeres pulles televisades entre Picornell, Kempes (comentarista aquella nit) i Xavi Rubert. Aquella acció dinamità els febles fonaments de la falsa germanor, terme que des d'aquell partit mai es va tornar a utilitzar… i que també va acabar amb les tradicionals paelles i partits entre penyes d'ambdós conjunts que se solien fer abans de cada “derby”.

26.08.2007 La venjança de Forlán i l'ensorrada del castell de Naips.



Aquell estiu l'uruguaià no va fitxar pel València gràcies a les insufles malignes que tenien infectat al club des de dins. Enfrontaments aferrissats en la nit valenciana van convertir al davanter en enemic públic d'un vestidor de canalles i roins professionals que contaven amb la benedicció del seu entrenador, un Quique Sánchez Flores, que era habitual groupie del clan dominant en les nits boges de la valència més disbauxada. Amb l'internacional vestit de matalasser, la providència va voler que el primer partit d'aquella lliga enfrontara a ambdós equips, una exhibició magistral dels homes de l'enginyer va suposar un vergonyant 0-3, la primera victòria en Mestalla dels grocs davant un VCF indolent, que ens va deixar la primera mostra del que ens tenien preparat aquell any.

10.01.2009 El millor derbi.. Gràcies a un al lateral dret.



Este 3-3 potser el millor enfrontament en tota la història. No soles pel seu futbol, ni pels gols, sinó també pel ritme de joc desplegat. Un autèntic partidás del que encara hui es segueix parlant. Encara que la intra-història d'aquell empat té una imatge una miqueta trista. Ja que la remuntada del conjunt groc (2-0) va arribar per la banda dreta. Després d'una lesió i uns quants reajustaments poc afortunats per part d' Emery, Albelda va acabar ocupant el lateral, fet que va aprofitar Pellegrini per a traure tota la seua artilleria al camp, centrant el seu joc ofensiu per aquella banda. El sis fent el que va poder, va ser desbordat una vegada i una altra sense que ningú posara remei, fins al definitiu 3-3, que segons pel vist sobre el camp, va ser un resultat curt per a lo vibrant que va ser aquella segona meitat.

17.01.2010 La major golejada i el comiat de Villa i Silva.


Aquella nit van brillar per damunt de tots, un amb els seus gols, l'altre, amb les seues assistències. I Banega pel seu míssil llançat des de fora de l'àrea que va trencar les malles de la porteria defensada per Diego López. Un 4-1 que suposa la major diferència en lliga. Encara que el marcador es trencaria amb una pena màxima comesa sobre Villa (2-0) que va deixar la primera roja en la història dels derbis, honor que arrossegarà Kiko, jugador de la pedrera, deixant al seu equip amb 10 des del minut 26 .

8 d’abr. 2011

Gràcies a Palermo, Aimar.

Immers en una de les seues habituals crisis socials va rebre el valencianisme la notícia de que Martín Palermo havia fitxat pel Vila-real. Per aquell temps l'ariet bonaerense era la núvia preferida de mitja Europa després de la seua exhibició en la intercontinental davant el Reial Madrid post-París, unes recurrents postres que servien en safata a força de titular lo més granat de la premsa mundial, darrere d'ell, els principals clubs del món. Quan no era l'Inter, era el Barça, i si no el Chelsea. La veritat és que el jugador de moda en el panorama futbolístic va recalar 60 quilòmetres al nord de València, a l'únic club que es va atrevir a passar a l'acció.

Fernando Roig va aconseguir posar en el mapa futbolístic al submarí groc. Encara que ajudat per aquell rebuzno de Maradona, que va carregar fortament contra Martín per la seua absurda elecció. El circ estava muntat, i en el València, acorralat per una fèrria oposició, les suors fredes es van transformar en pressions en blanc sobre negre, en inquietuds socials, i en exigències fruits d'un atac de banyes. Com és possible que un equip de poble fitxe a tal jugador i no nosaltres? El triomf de Fernando va ser triple, va donar un colp d'efecte en les aspiracions europees del seu equip, va situar al club en la primera plana a nivell mundial, i per primera vegada en la història, li va marcar el ritme als de Mestalla.

Aquell mateix dia, un 13 de Gener de 2001, Pedro Cortés, a través de les connexions argentines de Jaume Molina i Jesús Martínez, va iniciar els contactes amb River Plate per Pablo Aimar. Costara el que costara, era una qüestió d'orgull, doncs nosaltres no anàvem a ser menys. L'entitat argentina va jugar al ratolí i al gat tot el que va voler, arribant a canviar en dos ocasions les condicions pactades prèviament, deixant amb el cul a l'aire al club, que va anunciar el fitxatge havent de fer marxa enrere hores després – “El jugador no ix per eixa quantitat”- va confirmar l'en aquells dies president de River. Sobre la botzina, pagant molt per sobre del valor inicial, el 31 de Gener, tot just 20 dies després – i 24,5 milions més comissions- de l'arribada del golejador de Boca a la lliga, el mag de Rio-Cuarto aterrava a Manises.

Conta la llegenda que Roig va descobrir que el seu equip havia de competir a Europa després de patir un atac de gelosia durant les seues habituals estades per Mestalla en partits de Champions, era l'ay 2000, soles una temporada més tard faria realitat la seua profecia. Encara que la contractació resultara poc fructífera a nivell esportiu, aquell episodi va suposar el principi de la fi a una relació de germanor entre ambdós clubs i va ser sens dubte, la primera pedra del Vila-real actual. Des de llavors, amb relacions degradades i enfrontaments soterrats, el conjunt de la plana ha aconseguit fer el seu camí, però sempre, creant insufles i ressentiments en els seus veïns, que no poden deixar de veure com l'antany simpàtic club castellonenc, creat a força de cessions provinents de la factoria de Paterna, ha anat menjant-li terrè i marcant el pas al ritme que la influència política del seu president anava in crescendo.

5 d’abr. 2011

Coses que no passen ací.

Últimament vinc embardissant-me en bizantines discussions sobre els efluvis Mestalleros i les seues conseqüències. Sempre amb la sensació de no saber expressar el que vull dir davant aquells que viuen obsessionats en traure al públic propi de l'homogeneïtat del món del futbol. Encara que ens vulguem enganyar, la graderia sempre va ser refugi d'apasionats, i este esport si va arrelar com un virus entre la classe obrera va ser precisament per ser una qüestió d'orgull. Pobles contra pobles, empreses contra empreses, veïns contra veïns, un substitutiu de les baralles tribals que ho ha convertit en el que és, pur nervi i passió desenfrenada. Encara que alguns tractem de racionalitzar-lo, els estadis mai van ser l'hàbitat natural de gent amb frac i bombin, ni es van celebrar els gols amb tímids aplaudiments com si d'una opera es tractara, amb la seua posterior reflexió entre copes de cristall de bohèmia, purs i vi, collita de 1900 per descomptat. El futbol és irracional de forma intrínseca, portant amb si les gotes de visceralitat que ho van convertir en el fenomen mundial que hui dia és. Com va dir Bill Shankly, açò no és una qüestió de vida o mort, és molt més que això.

Últimament em van vindre al cap detalls i anècdotes que vaig llegir en diferents llocs. Veient esdeveniments i tractant de contextualitzar fets sempre acabava amb la mateixa reflexió: “si açò arriba a passar a València....” Sensacions que es poden enquadrar en eixa magnifica dita valenciana de “Cria fama i gitat.” Una d'eixes coses ens la va deixar l'última jornada de lliga. Curiosejant sobre l'actuació de Djukic en Anoeta vaig llegir algunes cròniques que si s'hagueren fet a casa nostra, contra el VCF, el redactor hauria acabat sent objecte de les nostres ires, i el succés servint d' ariet des de Madrid contra eixe nociu, i pel que sembla exclusiu, entorn que viu maldat en destruir a Emery. Les primeres línies de l'article es centraven en el goig que va provocar en el periodista les constants xiulades que li va regalar l'estadi donostiarra als seus, posant l'accent en els errors de bult del entrenador local a l'hora de realitzar els canvis: “que no van servir més que per a descompensar al equip i enfonsar-lo en el caos.” La situació de la Real, de ser la nostra, seria venuda com esplèndida, recent ascendit, amb 36 punts faltant 8 jornades i amb un calendari propici. Però com està comprovat, l'exclusivitat de l'esquizofrènia la tenim nosaltres, posseïdors d'una prohibició divina per a expressar en el camp eixa vehemència malaltissa que va lligada a la gorra i la bufanda. Tenim prohibit ser normals, per això és incomprensible que el tercer club d'este país empatant davant un Saragossa amb 9, i gràcies a un auto-gol seu, acomiade als seus amb una sobirana brega. Sort tenen en Donosti, lliures de ser beneïts amb una etiqueta que els perseguisca per a sempre.

Tampoc tracte de justificar-lo, simplement intente reflexionar, no se si encertadament, sobre este estrany fet. Molt es diu del que som i vam deixar de ser, però poques vegades ens parem a pensar que en eixa croada per convertir-nos en silenciosos súbdits del despropòsit estem incorrent en allò que critiquem. Estos debats que tant allarguem en els dies posteriors, i que mesos més tard ens encanta desenterrar, acaben venent una imatge distorsionada, i arremetre contra el teu equip en dies com aquell acaben parint una llegenda bastarda que transforma de cara al exterior un fet puntual en un costum que es reprodueix en el 100% dels partits que juga l'equip, es guanye 4-0 o es perda 0-1. Descontextualitzem amb massa alegria els esdeveniments, enginyant-nos-les per a convertir en extraordinari un fet comú, que passa, fins i tot amb equips recent ascendits sense més aspiracions que la permanència. En estes discussions sempre acabes trobant a qui es refugia en la Premier League, que com diria aquell anunci, és un pa que ho aguanta tot. No obstant això qui acostuma a consumir premsa britànica s'adonarà de lo feridors que són en els seus anàlisis. Ací tenim a Jonh Carlin en ElPaís que de tant en tant ens deixa alguna perla sobre els seus col·legues illencs, si no agradeu de consumir dit diàri, doneu-vos alguna volta pel magnific blog de la BBC o per les columnes del The Guardian. Mers xiquets de preescolar som ací comparats amb la sàtira tan característica dels british, especialment ofuscats a fer comparances amb formatges, que lliges a qui lliges, sempre hi ha algun pel mig.

El citat senyor Carlin l'altre dia feia una analogia per a explicar-nos la peculiaritat de "l'entorn” en el futbol anglès, i deia que els britànics es poden passar el dia parlant pestes sobre la monarquia, signant càtedra sobre la seua abolició e incidint en les espantoses pràctiques socials dels seus inquilins. Encara que tot seguit, els mateixos que la critiquen acudirien sense pensar-se-ho a la guerra, si així fera falta, per a defensar-la. Simplement perquè és seua, i ningú més té dret a atacar-la. Una anècdota que casa amb la declaració d'un aficionat del Leeds que vaig tindre l'ocasió de veure. El passat cap de setmana el Forest va visitar Elland Road, un partit que va arribar a tindre més rellevància que una jornada en primera sense al·licients. En un d'estos repassos tan habituals que fan en les TV sobre els últims xocs entre ambdues esquadres va eixir un supporter white reflexionant sobre la temporada del seu equip - acabat de pujar i cinquè en la taula- que ni curt ni mandrós es va dirigir a la càmera de forma contundent: “Són uns jugadors mediocres, que fan un futbol mediocre i que juguen en un campionat mediocre... però duen la samarreta del Leeds United i això és el que importa.” Este jove va saber representar la principal diferència entre el pa de sandwich anglès, i el típic pa de motle que consumeix la resta. La qüestió nacional que representen els clubs per als seus barris, ciutats o shires ofeguen les similituds amb altres latituds - No es lògic que un veí de Southampton siga aficionat d'un club de Manchester, diuen quan els preguntes -. Pot ser que tinga a vore la nostra incultura futbolística, ja que en este país, els únics llibres que conten amb distribució decent són els del prevaricador de Brunete i del enganyabobos de Valdano. Mai vam saber literaturizar el futbol, i molt menys la derrota, ni tan sé vol convertir la tragèdia en èpica, més aviat els hem transformat en complexos que amb el temps s'han convertit en traumes insuperables.

Eixa qüestió nacionalista és l'encarregada de que els estadis britànics no es buiden per molt president ganyan que tinguen, o que una invasió d'ambaixadors de la tirania en el seu vestidor no produïsquen baixes en els fons, i encara que ens venen la seua passió cantora com ensenya d'un infrangible suport, gràcies al nostre desconeixement del sant oral, no som conscients que en ocasions lo que ens pareixen ànims, no són més que cançons de càrrega contra els seus jugadors:
“els meus estimats bastards, no acabareu amb el nostre equip, perquè ací estem per a defensar-lo de tipus com vosaltres, deixeu de tacar els nostres colors i començeu a correr maleïts, correu, que ni el diable vos salvarà de la ira dels dockers”
- Famós càntic dels hools del Millwall.- Algo aixína va succeir este diumenge en Munich. Qui haja vist l'encontre entre el Bayern i el Gladbach parlarà d'un gran ambient, d'unes graderies repletes i d'un ànim incessant, una meravella del futbol germà. Comentari amb el que no estaria d'acord la mare de Uli Hoeness, ja que el seu fill, president del club, va tindre que vore durant 90 minuts com la graderia més animosa de l'estadi arremetia contra ell, contra la seua fàbrica de salsitxes, contra la seua venerable mare i contra els jugadors. Tot per prestar ajuda econòmica al seu fallit veï -el 1860- i per la seua desastrosa temporada al capdavant de l'equip.

De vegades em pregunte que seria capaç de fer eixa horda de moralitzadors instal·lats en la castellana, si aquella famosa portada “Manolo estás despedido” haguera sigut impresa en Superdeporte. Tindrien material inflamable durant segles per a continuar alimentant el bulo. Lluny de Pellegrini – i de l'encara més antiga persecució barcelonina a Van Gaal- El paradís Premier tampoc es lliura d'estes coses. Em va sorprendre llegir fa unes setmanes una crònica en The Guardian sobre Tony Pulis que iniciava més o menys així:
“Em pregunte que diran ara eixe grup d'aficionats i periodistes locals que duen mesos criticant a Pulis després de la lliçó de futbol amb la que ens va delectar dissabte passat el Stoke City....”
Gratant un poc trobes autentiques meravelles que trenquen amb el mite de la immunitat que tant ens agrada utilitzar en debats com estos. Molts critiquen al bo de TP per la seua escassa ortodòxia a l'hora de realitzar els seus plantejaments tàctics, no ho venen com molt treballador en eixe aspecte, i el seu caràcter, lluny de la robusta estampa victoriana s'assembla més al de Joaquín Sánchez, tota una raresa en el país del te que no senta molt bé per aquells lars. De coses com estes ens pot donar lliçons Big-Sam (Sam Allardyce) durant la seua estada en Newcastle, on un estadi de quasi 50 mil espectadors, li va dedicar càntics mofánt-se de les seues estúpides –segons les enteses garses- alineacions. El futbol és cabró per necessitat, donem gràcies de que Guardiola no siga el nostre “míster” ja que les declaracions a la RAI sobre el desgast que provoca un entorn en un equip gran, ací, hagueren tornat a servir com aliment per a la teoria de l'autodestrucció. En Can Barça, com tots sabem, pixen colònia.

Hem creat un monstre ajudat pels próceres del sucursalisme. La fama fora de les nostres fronteres frega l'absurd, des de Granada fins a Gijón no trobes ser que no repetisca a ulls clucs, i de memòria, tots i cadascun dels tòpics que han llançat sobre els nostres caps, hui dia, ja convertits en veritats absolutes. Esdeveniments puntuals són pa nostre de cada dia. Rareses històriques no són tals, sinó costums cotidianes, i d'accidents ni parlem, ens matem cada cinc minuts. Som un bon exemple de com es creen les llegendes urbanes, soles basten un grapat d'esdeveniments reals, inconnexos entre si, per alçar-los a la categoria de dogma. No som ni millors ni pitjors que ningú, no fem res que no facen els altres, vivim com es viu a tot arreu, no som perfectes, i cometem els mateixos excessos que tot fill de veí.. No obstant això, sempre som la diana perfecta a la qual estigmatitzar. Com apunta l'analogia
de Carlin, serà una merda, però és la nostra merda. Vostès tenen la seua, deixen-nos en pau.
El Quote

Este setmana en el diari El Pais Marcos Senna va declarar que el passat curs el Vila-real va estar sense cobrar durant tres mesos. Una noticia que hem conegut més d'un any desprès, i perquè un implicat ha decidit trencar el silenci. No es l'únic, en Intereconomia este hivern un periodista, acalorat en el debat sobre Forlan i les seues aspiracions d'abandonar el club, va apuntar que els matalassers portaven 4 mesos sense complir religiosament amb els jugadors. Resulta evident que els 27 dies que va estar el VCF sense pagar als seus, i per una nefasta gestió de Soriano, que aplegà a creure's les seues pròpies mentides gastant-se els diners en previsió de la venda de les parcel·les, el club va ser motiu de mofa i escarni a nivell mundial. Una taca que encara hui dia ens persegueix. On estan ara els de la bidriola.??
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...