La discreció és la base de tota bona negociació, amagar les teues cartes les d’una bona partida de pòquer, la de tindre un recurrent “farol” la de tota bona estratègia, i la de vendre burres, la d’un bon comerciant. Sempre s’ha dit que els draps bruts es renten a casa, cosa que el 99% de les persones fan, es veu que en el VCF de dites van escassos, i de llums encara més.
Soriano diu tindre un projecte, cosa que deu conèixer ell només, perquè la resta dels mortals encara esperem notícies d’este assumpte… haurèm d’esperar al dia 30 per a entendre’l? M’entres esperem, seria convenient que es fera amb diversos quilos d’esparadrap o de cinta americana, que és més resistent, per a tapar les incontinències verbals de molts dels seus dofins, i de les seues pròpies.
El Basar turc.
Airejar constantment detalls, intimitats, negociacions, converses…etc., no és convenient per a la salut interna i externa del club a llarg termini, és preocupant veure al màxim responsable de l’àrea esportiva passar més temps donant detalls innecessaris als mitjans que treballant per lo que se suposa que està cobrant 400 mil euros mensuals. Igual que és preocupant, dia darrere dia, veure a una colla de famolencs periodistes en les portes de les oficines del club traure el cap, i controlar quals agents de l’ordre a tot ésser vivent que entra o ix, interrogat pel seu càrrec o ocupació com si d’un impost de frontera es tràctara.
Diuen que quan dónes un dit, hi ha qui t’agafa tot el braç, en este cas és al revés, hi ha qui ha donat el braç, a canvi d’un dit. Si el preu d’una bonica cadira és la venda publica d’informació, bé ho val, encara que la salut de la cadira que s’ocupa puga ressentir-se. En este cas l’estratègia comunicativa del VCF esta deixant molt que desitjar. Des del punt de vista periodístic, estarìa, com estan tots, llepant a tort i a dret, i sense distincions, però jo estic en l’altre costat, en el costat dels que si que els importa l’empresa, i no el negoci, ni personal ni grupal.
El Farol Villa.
En el tema Villa no se qui s’està publicitant més, si Soriano, o el Marca. La realitat diu que l’única oferta real, d’eixes amb capçalera, segell, i signatura, que t’envien via fax, no arribava als 40 milions d’euros, 37 diuen els més enterats, no obstant això hem vist amb sorpresa ofertes i renúncies que poc tenen a veure amb lo que dicta el fax, l’únic que val. Una fulla de periòdic té valor com oferta, i més si esta escrita amb les velles arts de les antigues oficines de propaganda?.
Lo de Villa els ha vingut com anell al dit a molts, la campanya d’imatge a costa del jugador esta sent sucosa i molt suculenta, un heroi és este Soriano que ha lluitat quál cavaller medieval contra un drac de dos caps per l’amor d’una princesa…vestida de curt, amb botes de futbol i una clàusula de 150 milions. A les velles finques, quan se’ls pinta la façana, donen imatge de nova, de modernitat, d’aire fresc, encara que les goteres siguen les mateixes de sempre, les humitats continuen en el seu lloc, i les panderoles augmenten les seues files a ritme de calendari. De moment s’està venent imatge, però a la senyora substància no se li veu per cap lloc, n’hi ha qui afirma desconèixer quin rostre té.
Temps per vindre, futur.
Què ens oferirà el demà?, no ho sé, lo que sé és lo que ens va oferir l’ahir, i lo que ens ofereix el hui, i lo que n’hi ha, de moment, és una bonica façana pintada amb alegres tons pastís, encara que la finca és la de sempre, i amb els mateixos problemes de sempre. Les operacions del Catedràtic, lluny d’entusiasmar, deceben. Un uruguaià més al que pagar i haver de cedir tota l’eternitat, fins que t’endossen a altre per a acabar igual que el primer… una operació que fa olor a untada per tots els llocs, lo graciós és que els uruguaians bons, mai acaben ací, se’ls duen altres, i això que tenim mà. Serà que tanta entrevista, i tanta roda de premsa improvisada per a donar detalls i contar intimitats als mitjans resta temps al planificador per a fixar-se en uruguaians bons.
A dia de hui, a banda d’estupendes campanyes d’imatge per a alçar baixos perfils i llimar exacerbades antipaties, que gran eres Zorío, l’únic gran, i bon, fitxatge de Soriano, no veiem res més, igual si algú penja el telèfon, i no ix tant al carrer Monleón a donar explicacions a qui no les ha de donar, la cosa serìa diferent. Temps per vindre ?… futur… però ha dia de hui, de forment, ni un gram.
PD: Curiós que a cada uruguaià col·locat, haja estat a un director esportiu de perfil i mètode de treball similar o quasi idèntic a l’actual. Ja sabem qui és el sabut… i els burros també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada