28 de març 2013

Entrevista vintage: Luis Casanova

Luis Casanova se'n va anar a estudiar a Londres amb 20 anys i allà va descobrir la seua passió pel foot-ball. Als seus dies d'estudiant emprava el temps lliure acudint als partits del Arsenal FC, del que va arribar a ser soci fins al seu retorn a València. D'aquella experiència britànica va traure coneixements que aplicaria durant tota la seua presidència. El València FC baix el seu mandat va instaurar el model de mànager general en la figura de Luis Colina, creant el seu propi boot-room, al costat de Rino i Cubells, que van marcar els designis del club durant quasi 40 anys.

Aquell triumvirat solidificà les bases del València CF actual, de les seues mans i reunions, de la seua perícia per a donar la baixa a velles glòries i trobar substituts de garanties en els racons més recòndits de la nostra geografia es va sustentar el gran València que va arribar fins a l'edat daurada dels Beatles. Tot el que va vindre després només va ser un record perllongat de tot allò.

En una calorosa vesprada d'Agost de 1940, Josimbar, va aconseguir realitzar – sinó la primera, una de les primeres – entrevistes al nou president del València F.C, un tal Luis Casanova, vocal fins llavors, i president interí durant la guerra, que als seus 31 anys va aconseguir la presidència.

***

Don Luis Casanova, el nuevo presidente del Valencia F.C., es persona bien conocida en los medios deportivos valencianos. No han sido frenos a su popularidad ni su exagerada modestia, ni menos aún su juventud. Con sus 31 años, don Luis Casanova es un veterano de las lides futbolísticas, en las que desde hace siete años figura como elemento activo, rigiendo los destinos de nuestra primera entidad deportiva.

De sus entusiasmos por el club y de labor que en beneficio del mismo lleva realizada, habla mejor que nada la acogida que, con rara unanimidad, se le ha dispensado a su designación presidencial para la que pocos, como él, tenían méritos contraídos. Viejo y queridísimo amigo, atiende solicito nuestra demanda de que nos dedique unos minutos, escogiendo en ellos las primicias de su gestión para los lectores de LA CORRESPONDENCIA. Y aquí, en su despacho, nos lo encontramos guiando con vigoroso impulso a la gran firma valenciana, orgullo de la cinematografía española, que es "Cifesa"

Hablarle del Valencia F.C. a don Luis Casanova es como ofrecerle una golosina a un niño. Oír hablar del Valencia F.C. y del deporte en general a don Luis Casanova, es quedar prendido en la trama de su amena y siempre interesante charla, hasta llegar al momento en el que la dirección indica que no debemos abusar más de su amabilidad. Y a través de ella, ! qué excelentes calidades se advierten ! Caballerosidad, simpatía, competencia, intuición, visión rápida de las cosas, entusiasmo por su club, admiración y respeto para los demás.. En fin, lo que se dice un perfecto deportista, de cuya gestión tan bellas perspectivas se esperan.

- Mi preocupación primordial - comienza diciéndonos - es la de impregnar a mi club del sentido de convivencia que creo deben tener todas las Sociedades españolas. Especialmente con los demás clubes valencianos. Quiero mantener las mejores relaciones, cada cual seguirá desenvolviéndose dentro de su esfera de acción, pero ayudándonos en lo que puede favorecernos a todos y haciendo las cosas - cual ya ocurre - dentro de la mayor armonía y del mejor espíritu de comprensión.

- ¿Y qué me dices de la nueva directiva ?

- En realidad puede darse como definitivamente constituida. Aun cuando pueda entrar en ella algún nuevo y entusiasta elemento, no puede modificarse el espíritu que la anima. Ya sabes, la forman nombres tan prestigiosos y de acendrado amor al club como son Adolfo Royo, don Rafael Bau y don Manuel Cuadrado, antiguos compañeros de directiva todos ellos, y valiosos colaboradores de mi antecesor, don Alfredo Jiménez Buesa. Ahora bien, yo entiendo que mi función presidencial está ligada a la labor de toda la directiva, tan íntimamente, que debemos ser todos juntos los que rijamos los destinos de la Sociedad. Las decisiones que se tomen será previo el estudio de los problemas, y el acuerdo de mis compañeros que, con su competencia y cariño por el club, les han de dar siempre el mejor enfoque.

- ¿Labor a desarrollar? - le insinuamos -.

- Es bien basta - nos responde rápido -. En síntesis, te diré que espero hacer honor a la importancia de nuestro club, y al rango que la misma le impone. Desde fomentar el fútbol amateur y modesto organizando competiciones y haciendo desfilar por Mestalla a los equipos de pueblos y barriadas, formidables canteras de nuestro fútbol. Es más, dotad a las mismas de premios deportivos y hasta en metálico, que puedan servir para acrecentar sus estímulos, a la par que mejoren las condiciones de sus campos y utillaje. El hockey, al baloncesto y otras prácticas atlético-deportivas, sin excluir el atletismo como base de todas ellas, quiero que se les dispensen la debida atención, como ya se hizo en otras épocas y se sigue haciendo en muchas ciudades.

Para todo ello, y también con objeto de conservar debidamente nuestro terreno de juego, espero resolver como cosa fundamental el problema del campo de entrenamiento. Junto a Mestalla, y con entrada por nuestro mismo campo, tenemos un sitio espacioso que nos ha de servir de perlas a este objeto: El antiguo campo de la hípica que ya nadie aprovecha ahora.

- Y de Mestalla, ¿qué me dices?, ¿Va a tener realidad el sueño dorado de nuestros aficionados?

- ! Naturalmente ! - dice lleno de convicción -. Mestalla será lo que debe ser. Y para percatarte de ello, te invito a que admires tú mismo la obra que ya se lleva realizada. Para comienzos de temporada ya estará terminado el acceso subterráneo al terreno de juego desde los vestuarios, y la ampliación de la tribuna. Basta que sepas que aumentarán en 800 butacas las existentes, sin que por ello pierda nada ni en lujo ni en visualidad la soberbia tribuna. Al propio tiempo, se ha comenzado a reconstruir el graderio de general. Vistos los inconvenientes con que tropezábamos, vamos a construirlo todo él de ladrillo, a base de bovedillas. De esta forma prevenimos el caso de que la reforma nos obligara, andando el tiempo, a desmontarlo, pues aprovecharíamos el 80 por ciento del material.

- ¿Y qué cabida se calcula?

- El graderio tendrá 33 metros de desarrollo, con un total de 22 gradas, en los tres lados del campo y con una plataforma superior para estar en pie por la grada frontera a la tribuna. Iremos construyendo a medida que nuestras posibilidades nos lo permitan, hasta enlazar por ambos lados con aquélla. Las filas de asientos llegarán al mismo borde del campo, cuidando bien el problema del acceso a los mismos mediante los correspondientes vomitorios. Con todo ello, se espera lograr un aforo superior a los 30 mil espectadores, que cubrirán las necesidades que en la temporada pasada se dejaron sentir.

- ! Digno marco para un partido internacional !

- En efecto. ! Y a ello vamos ! Por eso estamos acelerando en lo posible las obras, para ponernos bien pronto en las debidas condiciones. Porque yo aspiro a que la Federación Española se acuerde de nosotros y nos conceda uno de los partidos del calendario para la próxima temporada. Valencia lo merece, y nuestra afición ha correspondido, siempre que se le ha obsequiado, con un plato así. Recuerda el match Italia-España o el partido de prueba con el Sunderland.

- ¿Perspectivas para la temporada que va a empezar?

- Yo me siento francamente optimista. Los resultados deportivos y económicos obtenidos en la anterior, y la labor preparatoria que se lleva realizada para la presente, así me lo hacen concebir. Y de cómo responde el público, te dará idea el hecho de que van a ser pocas las butacas que no entren en el abono.

- ¿De jugadores?

- Ya conoces la lista de los que, por ahora, tenemos. Pio y González de porteros, Álvaro, Juan Ramón y Alepuz, defensas. Bertolí, Iturraspe, Lelé, Sierra y Blasco, medios. Domenech, Epi, Amadeo, Goiburu, Asensio, Botana, el mallorquín Felipe, Poli y Gorostiza, delanteros. Aparte, un magnifico plantel de jugadores de segundo orden y amateur, algunos de los cuales pueden cubrir muy bien un puesto del primer equipo.

- Pero aun se buscan otros, ¿no?

- En efecto. Estamos en tratos con varios porteros para asegurar mejor este sitio. Aparte algún otro, tenemos en cartera al vizcaíno, auténtico "pross" inglés, Raimundo Pérez, titular del famoso Southampton de cuyo equipo, al decir de la prensa inglesa, era uno de los más firmes puntales. Allí jugó juntamente con Barinaga, habiendo vuelto a su tierra a causa de la guerra. También queremos reforzar la zaga con otro elemento para así ponernos a cubierto de cualquier posible lesión de los titulares. Y nada más, pues de medios y delanteros, tenemos bastantes y de calidad. Ello sin contar con que si algún interior pudiera interesarnos, no es fácil, se le diera alcance.

- ! Buenos equipos se pueden formar con todos esos jugadores !

- Eso creo, y en esa esperanza estamos los directivos. Contando, claro está, en que todos corresponderán a nuestro esfuerzo y adhesión franca que el público valenciano les viene mostrando.

Aquí terminó nuestra charla con don Luis Casanova. Conversación toda ella interesantísima, pero de la que sólo recogemos lo que ofrece un mayor interés al lector. Un afectuoso apretón de manos pone fin a la misma. Con él, vaya el deseo de que tan bellas perspectivas se confirmen en toda su amplitud.

26 de març 2013

Bernat i l'entorn

Cada convocatòria en la qual es queda fora deslliga un torrent de laments, com si un grup de fidels vera fustigar al seu messies en un acte de violència social. De cop i volta Bernat s'ha convertit en una icona per a aquells que estimen els clixés que sustenten esta nova religió, en una daga amb la qual apunyalar un debat públic des de la convicció que els atorga la seua fe cega en un dogma. En mig d'este naufragi d'identitats molts veuen al menut interior com un cofre sacsejat per la tempesta al qual cal rescatar dels braços de l'onatge furiós, edificant sobre els muscles del xic una llosa pesada que li ajuda a construir-se la creença de ser un Giggs reformista castigat per una conspiració de necis dirigents.

És l'ariet a utilitzar com a base d'un discurs esgotat i buit que encara ressona per les canonades d'un entorn abonat a la irreflexió. Com si la mera repetició del discurs en defensa de l'ús de la pedrera fera aflorar en mig del solar en el qual s'ha convertit Paterna Xavis e Iniestas en qüestió de mesos per a fer del VCF una horda de bàrbars que pose fi al domini de Barcino sobre la península. Bernat soles és l'excusa sobre la qual justificar el clixé. Buit com un tronc corcat pel pas dels segles. Eixa voràgine del discurs repetitiu és acompanyat amb una sentència igual d'estulta – 'Que tanquen Paterna' – com a final apoteòsic. No hi ha lloc per a l'anàlisi. Encega a qualsevol.

Fins i tot als que tenen l'obligació de posar pausa a l'actualitat per a diferenciar-se d'un aficionat de barra de bar cauen en ell amb tremenda facilitat, com negació de la realitat, de la realitat d'una pedrera que no té res que aportar al primer equip a curt termini, i el que té, encara necessita anys de formació per a ser un projecte analitzable. No es parla de per què no ho hi ha, però s'exigeix que haja, sense més. Fiscalitzant al primer que gose asseure's a la banqueta de Mestalla en lloc de preguntar-se per que l'estat de la línia de producció que fins al 2008 va fer del VCF el club amb més canterans a la seua plantilla – sense contar amb l'Athlètic – ha deixat de funcionar. Darrere de la primer equip no hi ha molt. I pareix no escandalitzar a ningú.

Eixa absència de promocionats ha convertit a l'últim valor donat per Paterna en una ampolla de cava explosionant en totes direccions. Convertint a Bernat en un jugador revolucionat, amb la necessitat de demostrar, pressionat per eixe aura messiànica que li volen encasquetar que aniquila la necessària pausa i tranquil·litat al seu joc. Com si no tinguera prou amb lidiar amb les pors del debutant. L'al·legat ha convertit al idolatrat en una olla d'estrès a punt d'esclatar, en prejudici del seu propi rendiment i formació, trobant al mantra imposat l'excusa per a creure's el que no és, per a jugar amb les pulsacions deslligades abastant més del que pot per a lluir per desbocat, no per vàlid. Paradoxalment el camí que busca entronitzar al futbolista acabarà per soterrar-lo amb lentes palades.

Si el Barça – eixe ens destructor de tantes coses – va tardar tres anys en donar-li galons al mismísim Messi, jugant minuts finals en partits decidits com mètode per a formar a un talent en progressió allunyat de l'obligació de la victòria, ací l'ansietat ambiental exigeix pedrera per pedrera, perdent l'objectivitat, passant per alt les necessitats de l'equip, del club, i del propi jugador. Bernat és pura adrenalina sobre el camp, impossible de jutjar com jugador i si com ànsia amb potes. Des de l'experiència de graderia tots hem vist debutants meravellosos brillar, perdent per falta de físic o maduresa, convenint el col·lectiu que li feia falta foguejar-se per a acabar d'encaixar. De cop i volta tot això va desaparèixer per a lamentar caigudes de convocatòries de xiquets de 20 anys com qui veu lesionar-se a Maradona minuts abans del partit davant Anglaterra. Tots indueixen a accelerar el procés amb un al·legat irracional. I no pararan fins a matar-lo, perquè és seu.

19 de març 2013

El xiquet que mataren per Carboni

Els nervis tenien agafat pel estómac a Filip Kristic. «Tranquil, esta oferta és irrebutjable, t'asseguraràs un futur» li repetia un representant amb accent de mafiós eslau, mentre, ell, li llançava mirades d'auxili a un pare que vivia únicament pendent de que el seu fill el traguera de pobre. Aquell lateral esquerre venia de ser la sensació de l'europeu Sub-17 amb Alemanya, les seues carreres per la banda el convertiren en el millor jugador del torneig junt amb Theo Walcott, però tenia una desmesurada presa per arribar a l'elit. Potser, massa. Un sentiment alimentat per un empresari sense escrúpols que el va ajudar a eixir del juvenil del Bayern per a recalar a l'Hertha com atall per aconseguir l'objectiu. Durant aquella vesprada primaveral de 2007, a Berlín, es va tancar el seu traspàs al València CF, escrivint-se així la primera línia d'una trista història de futbol.

Filip va triar abandonar la cuina de mantell per abraçar la dieta del microones. Exercia de capità al seu equip, era internacional i al Olímpic li esperava un contracte professional com a jugador del filial, pas previ a donar-li l'oportunitat del primer equip. Les coses li anaven francament bé. Però aquella fulla de ruta s'antullava massa reposada per a una ambició sense límits, massa somnis per complir amuntonats al cap d'un adolescent que vivia amb la por d'arribar en tres minuts als 75 anys i trobar-se de cop i volta amb una vida per omplir. El futur portava entrenaments amb primeres espases i una transició més immediata. Res que una bona dosi d'autoestima convenientment regada poguera considerar arriscat. Era allò que sempre volgué. Era la seua oferta irrebutjable.

Inclús erigint-se en MVP després d'endossar-li un 4-0 al Hoffenheim a la segona ronda de la Pokal aquella decisió segueix perseguint-lo. 'Mira, és Kristic, al 2007 va fitxar pel VCF', ho ha d'escoltar una vegada i una altra, sentint-se assenyalat com un tolit mentre observa com un grup de sorpresos vianants giren els seus caps per a executar amb mirades condescendents a un defectuós producte de la naturalesa. «Fitxar pel València CF va ser la pitjor decisió de la meua vida» es lamenta mentre vesteix la samarreta del Berliner AK, la revelació de la temporada al torneig del KO. Allunyat del glamour dels focus, hui viu com un jove de 23 anys més. Accessible i gaudint amb un futbol que per fi entén.

Aliè a que aquell italià de mastegar nerviós i caminar xulesc li havia arrossegat cap a una cruenta guerra civil, fins a convertint-lo, com els va ocórrer a molts, en víctima col·lateral d'una fastigosa onada de venjances tribals, a Paterna, va trobar allò que tant va anhelar. Un pis per a ell, cotxe, el seu primer sou i un home posat pel club a la seua disposició per ajudar-lo a adaptar-se a un nou món, tot això acompanyat d'entrenaments amb el primer equip i amb xarrades fraternals amb jugadors com Zigic, qui el va ajudar amb l'idioma – establint amistat per la seua condició de serbi-alemany – i Villa, qui no va escatimar consells i paraules per a aquell carriler esquerrà amb possibles. «A València mai em vaig sentir sol» relata davant la premsa quan la seua condició de jugador anònim salta per l'aire després d'una eliminatòria copera.

Va ser allà, on tot pareixia marxar, quan el director esportiu que ho va portar a València amb l'intenció de donar-li una carrera va abandonar el club, deslligant-se una cacera de bruixes contra tot el que olorara a Carboni. De cop i volta Filip va començar a estar mal vist, va deixar de completar entrenaments amb el primer equip, fou relegat al filial i va perdre l'home del club que li ajudava amb l'idioma i amb les coses de la vida. El traspàs començà a complicar-se. Miguel Àngel Ruíz trencà el tracte amb l'Hertha negant-se a pagar els 250 mil euros pactats en dia i data, entrant en un litigi legal que va acabar amb la suspensió de la fitxa federativa del jove alemany. En sis mesos, Kristic va passar de viure un somni a quedar atrapat al llimb, allunyat de tot i de tots, sent castigat per algo que ell no havia comès.

«Ets com un fill per a mi, fes-me cas, açò no et convé, t'anem a donar una carrera digna del teu nivell». Dusan Bukovac era el seu representant. Un serbi xafarder que es va valdre de la confiança cega d'un xiquet perdut fins arruïnar-li la vida. Després de la traïció de Paterna, el jugador va recalar al Livorno debutant en Sèrie A. Però allà, en la perduda Itàlia, l'incipient somni es va tornar en malson altra vegada. La tranquil·la mitja taula que li va regalar minuts de qualitat al potent calcio donà pas a la lluita pel descens, portant un entrenador que apostà per l'experiència davant la joventut. El club volia quedar-se al jugador a la Sèrie B, oferint-li un contracte de tres anys amb la corresponent baixada de sou adequat a la categoria. Allò a Bukovac el va servir d'excusa per a tornar a moure al futbolista i despullar-lo de la gran oportunitat de la seua vida. El tren de Livorno va passar per a no tornar mai. Començaven a rebutjar-se ofertes de Portugal, Dubai, USA... amb menys de 19 anys pareixia no haver un futur per a Filip Kristic.

«Perdre gran part de la meua fitxa no m'haguera importat, era jove, em sentia bé i veia moltes possibilitats de jugar, però de cop i volta les negociacions es van estancar i d'un dia per a un altre em vaig quedar sense equip», aquell fet va posar fi a la relació amb el seu representant. Però no amb el problema. El temps que va perdre amb aquell impàs mai ho va recuperar. A Bielefeld trobaria una nova oportunitat, però fou la vida esta vegada qui el va colpejar. El càncer que va patir el seu pare el feia recórrer 700 quilòmetres totes les setmanes rumb a Munich per a veure'l. L'estrès, els nervis, les maratonianes jornades de viatges, el van sumir a una plaga de lesions musculars que soles el permeteren disputar 32 minuts en set mesos.

Esta vegada va ser Filip qui va triar, i va triar abandonar la segona divisió alemanya per a tornar a casa i estar prop dels seus als moments més difícils. L'Unterhaching es va fer càrrec d'ell a la Regional-Liga mentre va durar la malaltia del seu progenitor. Fins trobar acomodament al Berliner AK, un club amateur que va aconseguir traure el cap en categoria professional donant-li al jugador la tranquil·litat que necessitava, oblidant els negres dies de problemes personals que van inundar la seua carrera, junt als avatars d'un estúpid representant.

Han passat cinc anys des que va despegar aquell avió que ho va portar de Berlín-Oest, des que triara viure un somni, aliè a tot el que li tenia preparat el destí. En aquell temps va compartir entrenaments amb gent com Villa o Mata, va ser company de vestuari de Jordi Alba, i amic de Zigic. Abandonant l'Hertha com va decidir abandonar el Bayern, on compartia alineació amb Hummels o Thomas Müller. «Mata també va tindre problemes al València CF i després va aconseguir progressar, veure'l a ell m'ajuda a creure que encara puc tindre alguna xicoteta esperança de tornar a l'elit».

El partit de tercera ronda va emparellar al seu equip amb el Munich 1860, del que és aficionat, demostrant que als seus 23 anys bé podria estar vestint la samarreta dels lleons a la categoria de plata. Hui Filip Kristic torna a ser aquell Filip Kristic que va enlluernar amb la Sub-17 alemanya, despullat de tota pressa, amb l'aplom que li ha donat una vida repleta de colps, gaudint del que té sense més pretensions. Per fi és feliç.

14 de març 2013

Ells dos ho van matar (VCF)

Es donaven colzades per a fer-se la foto davant tal gegantesc sac de vots, davant aquell aparador de dimensions incalculables on tots et podien veure. Durant anys, el VCF va ser el joguet electoral d'un partit corrupte, una titella a la qual utilitzar a l'antull de la conveniència política sense escrúpols, amb escenografia siciliana inclosa. Es feia el que dictava el palau del Carrer Cavallers, es consultava el que s'havia de fer amb Cavallers, la censura imperava patrocinada per Cavallers. Era un tòrrid festeig sense fi vestit de roig alcaldessa.

La convivència va acabar matant l'amor i aquelles carreres entre empentes per a eixir a primera plana van deixar pas a celebracions obscenes, a crits de plaer institucionals, i a festes mediàtiques gràcies a una sentència que els diu, que aquell amor vell i esquerdat, es divorcia d'ells per la força. I amb la mateixa descaradura que maquinaren posicions per a dirigir les urnes, per a omplir les llotges de 'amiguitos del alma', es despullen de les restes amortallades que ells mateixos van dur a la sepultura. Responsabilitats, cap. Un joc obscè de repartiment de culpes que converteix al joguet trencat en un entrebanc, en una creïlla calenta que canvia de mans sense volta ni solta amb escruixidora insensibilitat, com si allò no fora amb ells, com si no fórem de ningú.

Amb l'habilitat de convertir a la víctima en botxí i als botxins en víctimes, transmetent la sensació – gustosament comprada per molts – de que els van arrossegar contra la seua voluntat cap al precipici, sabent quan deixar de vendre's com salvadors de la pàtria per a erigir-se en màrtirs amb la fredor que caracteritza als pocavergonyes, embardissant-se en una guerra d'advocats que deixarà al club al més absolut dels limbs fins que papà i mamà s'arreglen.

Ni tan sols el comodí Dalportià els serveix ja, un recurs recurrent durant massa temps per a tapar massa coses, massa operacions truculentes i desitjos ocults que es passegen per països amb forma de bota responent en valencià a la versió macarrònica de Il Cavaliere. Conforme a l'anunciat per Javier Gómez a la primavera del 2008, la tercera ronda de l'ampliació estava destinada a inversors institucionals des d'un primer moment. Algú al seu sa judici creu que una ampliació de capital de €92 milions, amb l'obligatorietat de ser coberta en la seua totalitat, haguera finalitzat sense l'ajuda de Bancaixa i el govern autonòmic – quins la pariren per a salvar els seus interessos davant un concurs de creditors –? Probablement els medis hagueren sigut diferents, però la fi era el mateix amb o sense uruguaians sospitosos. Potser, la irrupció d'estos, va legitimar l'operació a última instància.

El València CF ja no és atractiu per a ells, ja no poden ficar-li mà per a eixir en les portades com els grans benefactors, ara es brinda entre copes de cava per a celebrar la pèrdua de responsabilitats en detriment de la segona pota de la taula, que deixa de viure tranquil·la, per a posar-se irascible i traure al carrer els tancs per a 'defensar els seus interessos'. Quatre mans tacades de sang que cerquen desfer-se d'un incòmode cadàver davant la passiva mirada del respectable.

Una militància escapçada, que no conta amb cap veu que canalitze la defensa d'allò més sagrat d'esta història. L'Agrupació de Penyes comprada al servei del poder, l'Associació del Xicotet Accionista, casposa i ridícula, desfaenada i absurda, incapaç de trenar dos línies coherents, desacreditada. La Fundació, segrestada. Els mitjans dividits en trinxeres culpant a la graderia de tots els mals possibles, i l'única oposició reconeguda, callada per interès, anunciant que volen a Monchi per al seu projecte en plena onada d'infàmia institucional.

La situació fa molt que demanda convertir els dies de partit en sonores manifestacions de repulsa. Un 'Llorente vete ya' queda ridícul per a la magnitud del problema, i este, no és més, ho va ser sempre, que l'home de palla dels altres dos. D'eixos dos ens que han utilitzat el club al seu antull, i que ara volen llevar-se'l de damunt no se sap com. Al València CF es van acostar tots quan les coses anaven bé per benefici propi, ara, abandonen el vaixell quan este s'enfonsa sense rèdits electorals que atorgar-los. La relació amb els polítics ha dut al club a la ruïna, i ho durà a la desaparició si no es força l'extirpació d'eixe vincul, i això, només ho pot fer la gent, despertant de la letargia, del mirar cap a altre costat i d'eixa absurda confiança cega en una casta dirigent que no ha fet més que beneficiar-se a costa de la institució ignorant inclús la legislació vigent.

L'obscenitat del assumpte arriba a nivells tan inadmissibles que requereix una resposta popular contundent. Un dels responsables es va anar del València CF cobrant €1,2 milions d'indemnització, l'altre, si el club es liquida, s'anirà amb altres tants mercè d'un contracte blindat, i el tercer farà caixa amb els actius de la SAD. La institució es perdrà, però tots guanyaran. Ací, sempre perd el mateix (VCF), guanyen els mateixos, i callen els de sempre. Mentre ressonen els brindis eufòrics les forces governants aconsegueixen intercedir per a que l'equip del govern jugue un amistós davant l'equip del 'molt honorable' pel seu 90 aniversari. I hi han coses que mai canviaran.

Pots seguir llegint: Els polítics a Mestalla

12 de març 2013

El preu d'anar a Mestalla

Una de les causes per les quals les entrades al futbol espanyol són de les més cares d'Europa resideix en la poca diversitat de paquets oferits i en la nul·la implicació de les marques nacionals, o estrangeres implementades ací, en l'esport. Reduint els ingressos per patrocinis a quantitats massa discretes. La dependència dels ingressos per taquilla, unit a uns estadis obsolets als quals no se'ls ha tret mai partit comercial, completen el còctel que obliguen a les entitats a viure d'abonaments i de televisió, erigint-se en un cas únic en l'esport mundial, on la diversitat d'ingressos permet als clubs oferir paquets d'entrades a preus reduïts per a fomentar el consum als arenes.

El VCF no és un cas diferent al de molts altres. L'argument de la crisi sol ser utilitzat per a justificar les caigudes d'afluència als estadis – passant per alt un component important, els erràtics horaris impostos – encara que es sol obviar que els preus oferits solen estar per damunt dels que s'oferien en temps de bonança econòmica. Mentre els sous dels treballadors es redueixen i les càrregues impositives augmenten, els clubs, en la seua majoria, ofereixen productes a uns valors superiors als de 2006.

Assistència a l'estadi

Quan un equip funciona i regala sensacions als seus aficionats, el normal és que les assistències als estadis estiguen per damunt de la quantitat d'abonats - si ho permet l'aforament -. Acudeix gent no habitual. La tendència s'inverteix quan les coses canvien. I quan van molt mal, les xifres d'espectadors a penes es diferèncien del número d'abonats. Simon Kuper va desmuntar al 2009 el misticisme del seguidor anglès estudiant les pautes d'assistència d'estos als estadis. Concloent que l'aficionat britànic es pareix més al client d'un restaurant que a l'estereotip del supporter encegat per la fe. Simplement quan no li agrada el que veu, no acudeix a l'estadi, i quan li envaeix el desassossec, qualsevol excusa li val per a no vore el partit.

A Anglaterra, el 50% dels abonats no renoven el seu passe de temporada, la forta demanda els ajuda a reposar les pèrdues, encara que la mitjana d'edat dels assistents supera els 41 anys. Els joves i jubilats no poden permetre's un abonament, eixint-los més barat veure el partit al PUB del barri amb els amics que adquirir una entrada. En les illes ja n'hi han moviments organitzats que estan lluitant per adequar els preus de les entrades a la realitat social del país, incloent protestes als propis estadis abans del partits. Mentre, a la LFP el silenci campa a plaer, deixant a l'aficionat arraconat, transformat en una xifra que completa un balanç comptable.

L'evolució en l'assistència a Mestalla als últims anys ha anat clarament a la baixa. S'ha passat d'una mitjana d'assistència que fregava els 46 mil espectadors, deixant elaborades llistes d'espera per a adquirir un passe, a una afluència mitja que no sobrepassa els 37 mil espectadors. Una pèrdua propera als 8500 aficionats.

El preu d'un passe

El sou mig a Espanya al 2003 ascendia a 1480 euros bruts per treballador, en l'actualitat, ascendeix a €1345. Una reducció de 135 euros. Tendència que continuarà al 2014 segons les previsions dels analistes. Al costat d'un augment de la càrrega impositiva que supera el 15%. Una realitat que convida a pensar que el preu d'un producte de luxe, com és la targeta d'abonat, veuria desplomar-se el seu valor per a facilitar la seua venda a una quantitat major d'aficionats. No obstant això, en el mateix període de temps, observem com el preu de l'abonament més barat per a no accionistes va augmentar en 101 euros al 2010 - €85 al 2012 - respecte al seu preu de venda al 2003.

No soles l'abonament més econòmic ha augmentat de preu. El valor dels passes situats en zones intermèdies, allunyades de les més cares i les més assequibles, també han vist augmentat el seu valor. Durant el període 2003-07, el preu mig de l'abonament més barat en dita zona arribava als 440 euros, durant el següent període, 2008-12, el valor mig del mateix producte, arriba als 473 euros. Un augment de 33 euros. La targeta més cara en la zona intermèdia ha vist augmentar el seu valor en 50 euros durant el mateix període de temps. Mentre que població ha vist reduït el seu poder adquisitiu, han augmentat els preus de les entrades. No obstant això, la reacció dels clubs és celebrar amb contundents campanyes de comunicació el llançament de tiquets a preus de ganga.

El món de la Champions

La màxima competició continental no és cap excepció. En este cas podem vore com la relació d'augment de preus i la caiguda en l'assistència tenen una clara vinculació. Mestalla ha vist com les seues graderies han passat de contar amb 41 mil espectadors de mitjana per partit a escassos 30 mil aficionats en tot just unes edicions. Al dur colp de la crisi també se'ls ha unit l'augment dels preus. Al 2005 el valencianista podria acudir al camp a la fase de grups a vore al Werder Bremen trobant en taquilla l'entrada més econòmica a 15 euros. Un preu que dista molt dels €25 que li van fer pagar per vore al Lille francès el passat mes de novembre.

Este augment de preus ha aconseguit que el valor mig d'una entrada en taquilla per a veure un partit de Champions a Mestalla haja passat de 20 euros al període 2000-06 a 33,4 en l'actual 2008-12 . Un augment de 13,4 euros de mitjana per entrada. 17 euros més és el que costa en l'actualitat l'entrada més cara per a vore a un gran al estadi respecte al 2005. Ni tan sols incloure en l'abonament – per a aquells que ho desitjaren – el famós pack de la Champions ha aconseguit pal·liar la sagnia. Un Pack que també ha patit fluctuacions al seu preu, dels 42 euros el més barat al 2002 (€99 el més car) es va passar als 53 euros al 2006 (€105 el més car).

Menys ingressos per taquilla

A pesar de contar amb uns preus més elevats, no cessa la caiguda en ingressos per abonaments. Per primera vegada des de la remodelació de l'estadi, augmentant el seu aforament de 44 mil espectadors a 52 mil, el VCF ha baixat dels 20 milions d'euros en ingressos per este concepte, fregant xifres dels primers anys noranta, on la quantitat de socis no sobrepassava els 36 mil. En l'última junta d'accionistes el club va indicar que les previsions d'ingressos per a la temporada pròxima baixaran dels actuals €18,2 milions a uns €16 milions aproximadament. Les arques del club ja ha perdut prop de 6 milions d'euros en ingressos per este concepte des de 2009, passant de 42.601 abonats als poc més de 35 mil de l'actual campanya.

A una economia tan greument subdesenvolupada que un dels dos pilars sobre els quals es sustenta la SAD patisquen tal caiguda d'ingressos deixa al club en una situació complicada. Un augment d'algo més de €10 milions amb el nou contracte de TV per a la 13/14 i l'accés als 1/8 de final de la Champions poden pal·liar el colp, que es repeteix en tots els conceptes que genera el club. Els ingressos comercials han passat de €21,2 milions al 2009 als €18,4 milions actuals.

Durant este temps el club ha augmentat les seues despeses i s'ha vist obligat a augmentar també els seus preus en lloc de trobar noves vies de finançament que diversifiquen els seus ingressos. No obstant això, durant el període de crisi tant el cost de plantilla com el de personal s'ha reduït dels €65,8 milions de 2008 als €53 milions de la 2012/13, situant-se en xifres de 2003. No obstant això, els preus en taquilles contínua molt per damunt de l'establit en aquell any.

(*) Els preus ací exposats han sigut trets de les comunicacions oficials del club durant les campanyes de renovació d'abonaments trobats en la web oficial del València CF utilitzant el buscador de notícies existent a la secció d'actualitat de la mateixa.

7 de març 2013

Guanyà la por, va perdre el VCF

Estava tot el món tan pendent de les catàstrofes naturals que podia provocar Barragán que va aparèixer Parejo per a reivindicar la seua mortalitat fart de tanta perfecció, com qui troba a faltar el guis de la mare quan abandona el niu. Al VCF li van entrar els dubtes quan més de cara se li va posar l'eliminatòria, abandonant la pose madura per a entrar en ansietat i perdre de vista el camí del miracle. En eixe transcurs, Banega va tornar a demostrar que és mig equip. Per a qui encara no s'haja llevat del cap aquella banda elèctrica del passat lo d'anit li pot parèixer poc. Per als altres, el partit a París aplega a una aparició mariana. Per primera vegada en sis temporades i mitja eixa gent que llueix el blanc i el negre va competir amb totes les de la llei, i ho van fer a lo gran, sense avisar.

Este adolescent rebel mutat en plantilla de futbol tendeix a dur la contrària al respectable, abraçant la desgràcia quan més esperes d'ell, apareixent de cop i volta per a posar-te el dubte al cap quan ho has donat tot per perdut. El partit d'anit cal valorar-lo des de l'infermeria. Amb mig equip disponible, cosit amb retalls i peces que no casen a la línia defensiva, els homes de Valverde van fer el millor partit que es recorda. I ho va fer des de la incomprensió en certes decisions tècniques, com ocorre amb els grans, que amaguen coneixement on la resta del món soles veu coses inexplicables.

Destacar l'altura dels caps a la derrota tal volta siga indigne per als més exigents, però cal recordar que este grup mai va saber caure a una gran cita amb la testa a l'altura del rival. I eixe és el detall guanyador que ens va deixar l'encontre sobre la dura gespa parisenca, les formes, ho diferencien de tots els altres. Encara que al VCF sempre li falta alguna cosa per a acabar d'estar complet; i esta vegada, pot ser siga haver triat entrenador quatre anys tard.

El VCF va morir a Mestalla i ho va tornar a fer a França víctima de les seues pròpies pors i errades, massa avantatge a una competició a la qual ni la perfecció et garanteix el triomf. El tardaner regal de París va deixar a les clares que este equip, si creu, pot arribar a nivells que no se li pressuposaven. Evidenciant que més enllà de carències tècniques la gran llacuna d'este roster és de mentalitat.

5 de març 2013

Plorar-li a Jeremy Mathieu

Si un es fixa en el francès, al llarg del partit comença a desfigurar-se lentament aflorant un color roig al seu rostre que els senyors de Pantone duen segles intentant barrejar sense èxit. Plantejant-se fins i tot fitxar al jugador per una astronòmica quantitat i furtar-li el secret per a vendre'l a una legió de dissenyadors histèrics que acabaran presumint de tonalitat en la cafeteria del treball. Salvant-li així el pressupost a Llorente. Açò es comprova quan un pateix els partits amb ell, en lloc de suor pareix brollar-li cera dels porus, mutant lentament en un ciri en descomposició. Finalitza els partits tan buit, que instintivament tires la mà al mòbil per a demanar una ambulància preveient els últims instants abans de caure desplomat al terreny de joc.

Este home nascut del silenci va sumir al drama la banda esquerra de Mestalla quan va decidir anar-se'n a córrer pel mont per a recuperar els seus tendons. Guardado encara ho maleeix - mentre pega amb loctite els trossos del seu ser que van acabar espargits sobre el verd el dia del PSG - per abandonar-lo en la tasca de córrer la banda. Amb lo fàcil que pareixia. La seua absència atemorí més que una peli roina de sèrie B, provocant el berrintxe perpetu a una militància que va passar d'un Alba - Mathieu a un Cissokho - Guardado com qui passa del crac a la metadona. I així, no es pot.

L'altre dia, com burlant-se de tot, es va posar a jugar de central després d'incomptables mesos d'absència, i per moments, vam veure sobre el camp a Mathieu Sammer tenint un bon dia assecant un got d'aigua fresca. Després va seguir la seua personal evaporació fins llanguir a una relliscada quan amenaçava a llevar-li el lloc a un despistat Rami. Jeremy és d'eixes persones que necessiten culminar la perfecció amb alguna cagada per a ser ells mateixos, com exercici budista de renúncia al Baló d'Or. Pot ser que sobre el Parc dels Prínceps acabe destrossat com un Robocop xulesc continuant eixa interpretació de líbero fi que el van obligar a exercir, però com bon androide, es recompondrà per a fer que la gespa no torne a créixer per la banda esquerra, que és lo seu.

Este geni subtil i modern carriler del València CF i de la selecció francesa – temporer de luxe – atribueix la seua tècnica a una benedicció genètica, i la disciplina sent de Toulouse, li ve de naixement. Amb els seus pòmuls prominents i el seu aspecte de yonki lletós a la recerca de la seua dosi bé podria haver eixit d'un capítol de The Shield, permetent-se el luxe del cigarret com únic passatemps, com qui tria gastar-se els diners en vore una d'Almodóvar sense avergonyir-se.

La seua aportació fou valorada quan es va anar al llimb per culpa d'un negligent doctor que conta amb permís papal per a destrossar al seu antull com un Mengele qualsevol. Acostumat a ser víctima de la fal·làcia gratuïta, en eixa dansa de desprestigi del propi per a imposar una xusca idea periodística - “tot el de fora és roin perquè no entren al joc, i jo he de vendre, collons” -, Mathieu va per ahí sent dels millors laterals esquerres que es poden trobar al món dels mortals, sempre a punt d'incendiar amb la seua electricitat l'últim passe. Ganiveteja la banda i flota al centre per a retornar parets o despressuritzar la vida, donant-li profunditat a un equip terriblement pla, molt de vora platja, agafant-lo per l'orella i duent-lo mar endins, donant sentit a l'estada mestallera.

Este pèl-roig sobrehumà amenaça amb formar una parella criminal amb Joao Pereira quan el deixen, per a acabar d'esmenar a un equip que viu incomplet tota la temporada, recuperant peces amb les quals reinventar-se sobre la marxa i perdent altres pel camí en una cerimònia de mutilacions sense fi. No cal descartar que el francès viole a Valverde quan torne al carril i comprove que juga a un equip més equilibrat, millor posicionat sobre el camp i aprofitant millor l'espai, reduint amb això el seu desplegament físic en nom d'un millor rendiment. Una violació fruit de l'amor de qui s'ha acostumat a jugar-se la vida corrent com un boig enmig d'una orgia ofensiva sense sentit per a finalment trobant la pau de cop i volta. A Mathieu li hem plorat molt, i ara que ha tornat, si no ens l'han desgraciat, les coses soles poden anar a millor.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...