29 de set. 2011

La Champions sí és cara.

Moltes vegades quan ens posem a parlar de futbol i diners ens oblidem de la conjuntura social en la qual està immers el món, com si la crisi fóra aliena a l'entramat vital dels clubs, sobre els quals, es sustenta este esport. Encara que en massa ocasions se'ls ignore i soles se'ls veja com números i xifres amb les quals engreixar els comptes de resultats de les empreses futbolístiques, algunes, tan allunyades de la seua massa social que soles s'enrecorden d'esta a l'hora de recaptar. Més enllà de la quantitat d'aturats existent, hi ha altra realitat, la de les famílies que sobreviuen amb un sol sou, o la de pares jubilats, que amb la seua pensió han d'arreplegar en la seua casa als fills que han hagut de tornar a la llar després de no poder plantar cara a l'hipoteca en una situació de precarietat laboral.

Per tant no és el mateix parlar de zones industrialitzades, on el sou mig supera els dos mil euros, que de zones industrialment subdesenvolupades que simplement viuen del turisme i dels serveis, havent fabricat un menut paradís d'autònoms i propietaris de negocis familiars en poblacions modestes, on la dedicació al treball és màxima i la remuneració escassa per al nivell d'esforç que costa portar endavant tal empresa. Recordem que vivim en un país que va tindre la desvergonya de cridar mileuristes – en alguns casos amb cert to pejoratiu - a gent que a dures penes sobrepassaven els 900 euros de sou, i això, soles si eres dels més afortunats. Així que el component social és vital a l'hora de plantejar estos assumptes tan presos a la lleugera amb massa freqüència.

La peculiaritat del sistema laboral espanyol ha estat un dels principals causants de que el futbol intersemanal haja deixat històricament estadis buits. A finals dels vuitanta i fins la primera meitat dels noranta Mestalla presentava un aspecte desangelat en competició europea, eren temps on encara s'eixia de treballar a les 20:30 o a les 21 hores, horaris incompatibles amb el model centre-europeu imposat per la UEFA, basat en la realitat cultural de la zona noble continental, on la jornada laboral posa el seu punt final sobre les cinc de la vesprada. Fins i tot hui dia, encara abandonant els llocs de treball a les 19 o 20 hores, la immensa majoria dels abonats que acudeixen normalment a l'estadi solen recórrer un mínim d'un hora o hora i quart des del seu lloc de residència fins aplegar al recinte esportiu, i això, simplement contant amb el viatge d'anada. Un factor que pesa molt a l'hora de tirar-se enrere per assistir al estadi quan el clima o el rival no acompanyen.

Política de recaptació.

Centrant-nos en el club, la realitat és que la màxima competició sempre ha estat vista pel VCF com una font de recaptació, i així ha actuat en conseqüència sobre la seua massa social. Des del debut en el format modern de la Copa d'Europa en l'any 2000 fins a hui dia els preus dels famosos Packs Champions i les entrades ordinàries s'han multiplicat. En l'actualitat és més car anar a vore al Chelsea que fa onze anys acudir a Mestalla per a vore al Manchester United. Dos períodes de temps separats per dos realitats econòmiques oposades.

La política de l'entitat envers la competició europea ha estat històricament erràtica i errònia. Més enllà del seu afany recaudatori – recordem a Llorente vanagloriar-se sobre la taquilla que faria el club amb la visita del United a Mestalla en els micròfons de Canal9 minuts després del sorteig del passat curs – tampoc ha sabut vendre el producte, ni mai ha tingut una estratègia clara de fidelització del públic “europeu”, el qual, és diferent al abonat comú. Tan prompte havien packs com deixaven d'haver-los, o veient els fracassos estrepitosos es canviaven els preus sobre la marxa, perjudicant a uns en benfici d'altres.

Tampoc s'ha sabut vendre la màgia de la competició, ni els quasi 300 partits en competició europea, ni ser la vuitena institució – empatat amb l'Ajax – que més títols continentals posseeix, ni tan sols jugar amb el factor “ens deuen una” com ganxo per a instaurar sobre el torneig l'aura necessaria per a fer-la més atractiva. Ja que per a una institució com el València la Champions no és cap novetat, eixe factor, va quedar diluït fa molt de temps i per tant, ja no és efectiu. No es viu igual uns reixos amb cinc anys que amb vint-i-cinc, fan falta altra classe d'estímuls per a fer-lo atractiu.

Models a tindre en compte.

El primer que caldria tindre clar és que es vol fer. Utilitzar-la com a ganxo per atraure nous espectadors i convertir-los en futurs abonats, aconseguint de rebot bones entrades i grans ambients en partits entresetmana? - com es va fer davant el Bruixes en l'ultima edició de la UEFA disputada -, o utilitzar-la per a quadrar la caixa?. Si es vol això últim l'estratègia actual és valida. Si es busca lo primer, deuria canviar radicalment la política de preus i l'explotació en imatge de la competició. L'actual model ens deixa situacions tan sorprenents com la següent: Per a un menor d'edat, o per a un jubilat de 65 anys, li resulta més barat comprar una entrada en amfiteatre per a veure unes semifinals de Champions en Old Trafford (27 lliures – 30,87 euros) que veure un València Leverkusen en la mateixa zona de l'estadi durant la fase de grups a Mestalla (55 euros), i això sense oblidar que el poder adquisitiu de les classes mitges britàniques és molt superior al de les valencianes.

El model United potser siga el més aplicable a la nostra realitat. Els diables rojos lluny d'incloure la Champions en l'abonament de temporada – com fan el 80% dels clubs participants – publica en el mes de Juliol els preus de les entrades per a tota la competició. Així qualsevol que vulga vore un partit ja sap amb mesos d'antelació, e independentment del rival, que comprar una entrada per a la fase de grups en la North and South Upper Centre (la zona més cara de l'estadi) li costarà 50 lliures si és major d'edat i 20 si és menor o cobra algun tipus de prestació social. Sent entre 10 i 20 lliures més cares si l'entitat arriba a semifinals.

Amb açò el Man.Utd pretén atraure al públic més jove, fidelizar als xics que no poden permetre's un abonament de temporada però que si poden comprar puntualment una entrada en competició europea, amb la qual crear-li l'habit que el duga en els pròxims anys a aconseguir un abonament. Per a esta classe de gent els preus oscil·len des de les 13 lliures – la més barata – fins a les 20 – la més cara – en la fase de grups. Com paradoxa el Chelsea esta temporada ha modificat la seua política, que fins al moment era molt similar a la dels seus veïns de Manchester. En l'actualitat els preus en Champions per als asistents ocasionals – o el que és el mateix, per a no abonats - ascendeix a 35 lliures. Una situació que en en el primer encontre davant el Leverkusen ens va deixar una estampa poc habitual en el món Premier. Un Stamford Bridge amb poc més de mitja entrada.

Abonament de temporada + Champions.

Que el València té els abonaments més cars d'Europa pot ser una frase feta, hui dia més un tòpic que una realitat, però tampoc estan entre els més barats. Per a una família mitja de dos o tres membres renovar el seu privilegi per a poder acudir un any més al recinte de l'avinguda de Suècia suposa alguna cosa més que un sacrifici. Imaginem que una parella vulga adquirir un abonament en cadires gol nord, haurà de gastar-se 473 euros per cap – si no és accionista - , quasi 950 euros en dos abonaments que poden suposar entre el 85% i el 97% del sou mensual d'un dels dos, en cas de ser dels pocs afortunats a compartir ocupació laboral.

Poca gent és conscient de la quantitat d'intra-històries que s'amaguen darrere de la compra d'un passe. Hi ha qui estalvia amb un any vista per a poder renovar la seua targeta, i altres, ho financen per no poder realitzar un desembors impossible per a la seua economia. A eixes persones quan arriba la Champions li estem demanant que es gasten altres 160 euros - depenent del sector- addicionals en dos abonaments específics per a vore tres partits en la fase de grups. Això si volen comprar el pack, sinó haurien de gastar-se 172 euros - cadires gol nord- si es volen acudir en parella a la seua localitat habitual en lliga, lo que al final suposa una despesa durant la temporada - contant caure eliminats en la primera fase - de 1122 euros entre lliga i Champions quan a dures penes sobrepassen els 1000 euros d'ingressos entre els dos.

I encara quedarien vuitens de final, quarts i unes hipotètiques semifinals, que posant-nos en el cas que arribaren, eixa ficticia parella d'abonats en Cadires Gol a 473 euros cadascun, hauria de desemborsar per a vore tots els partits del València el 200% d'un sou comú. I a dia de hui, que es sàpiga, ni l'aigua, ni la llum, ni les hipoteques són gratuïtes. Lo que converteix en quasi prohibitiu acodir en companyia al estadi durat dit període. La Champions per al aficionat medi s'ha convertit en un luxe, que unit a cert sentiment generalitzat de frustració en un moment on molta gent veu impossible competir és normal prioritzar l'assistència a partits de fases finals o especialment atractius.

Pista per a despistats: L'unica zona del camp que mai falla es Gol Xicotet i Gol Xicotet Alt. Entrades a 10 euros per abonats i 20 per a no abonats.

Pista per a despistats II: Llevat d'honroses excepcions, cada volta es més dificil vore en el vell continent un estadi ple en la fase de grups de la champions, el negoci és el negoci.

25 de set. 2011

Futbol de pati de col·legi

Com passar de tindre un partit perdut a guanyar-lo amb una simple jugada d'estratègia urbana. Coneixements que a pesar d'estar al abast de tots nosaltres en un moment determinat de les nostres vides els anem perdent, oblidant, s'atrofien pel desús o per les comoditats que ens regala la vida fàcil. Però és d'admirar com el futbol encara segueix fèrriament amarrat als seus orígens més primitius, des dels quals, ens regala de tant en tant alguna lliçó que no hauríem d'oblidar.

La triangulació, el dribling, i el joc de tiralínies són eines molt lloables, però soles estan al abast d'uns pocs, i a més, no són compatibles en tots els escenaris. No obstant això el futbol de pati de col·legi és universal, democràtic, poc elegant en mans de matons, però efectiu en les guerres de trinxeres. Un enemic difícil de batre si la teua missió en la vida és la d'erigir-te en el gendre ideal, tasca que en ocasions pareix ser l'única motivació que fa a este València alçar-se pels matins.

Eixe altre futbol, el poc control sobre ell, ens converteix en pitjor de lo que en realitat som. Soles el València és capaç de recular en la seua pròpia casa amb el marcador a favor i permetre al rival llençar diagonals al cor de l'àrea, deixant-los arribar a la linea del fons una vegada i una altra sense pràcticament parar el partit amb serveis de banda eterns, faltes en el centre del camp i minuts perduts en protestes fingides al col·legiat amb les quals guanyar al cronometre. Gendre ideal i amfitrió perfecte.

Els profetes d'este art són capaços de transformar a panaiguats com Fernando Navarro en autèntics beats de la causa, i els seus ateus més il·lustres, aconsegueixen que vells apòstols recórreguen el camí invers. En estos escenaris el València del buenísme naufraga. La jugada que protagonitza Spahic defineix a la perfecció esta etapa de reconstrucció perpètua. Aixi un xic criat en el botxo és capaç de caure en el parany estant allunyat quaranta metres de l'acció i amb el baló parat. Estratègia urbana que ha permès al Sevilla donar la volta a la truita després de dos expulsions i un penal en contra.

No és casualitat que s'haja deixat de guanyar en camps com el Pizjuán i ens hàgem convertit en incapaços a l'hora de passar eliminatòries just en el moment en el que hem renegat del altre futbol. I això ni és bo ni és roin, l'entrenador és fidel a les seues idees i a la seua filosofia i és cosa d'acostumar-se a això. Ni guanyant al Barça en la jornada quatre anàvem a guanyar la lliga, ni ara per perdre en la cinquena anem a quedar-nos sense Champions. Simplement ha sigut un bany de realisme en el moment més oportú.

22 de set. 2011

Sense ser res, ja és molt.

Les sensacions, eixe calfred mental que colpeja la nostra consciència per a advertir-nos d'indicis sobre conductes, bones o dolentes. A pesar de lo tempraner del any futbolístic, jornada quatre, indicatiu de res, lo que transmet este equip són més que bones sensacions. Mancat de profunditat a canvi de guanyar més possessió de baló?, potser. Pesadesa de cames que ens fa patir en els últims 25 minuts de partit?, tal volta. Però el treball i l'actitud del grup recorda a temps passats, a temps passats molt recents i més gloriosos.

En els detalls es pot albirar la grandesa de moltes coses, i el d'anit, és un partit replet de detalls per a aquells ulls que vulguen perdre el seu temps en analitzar-los. Xicotetes mostres com el gest d'Albelda amb Jordi Alba després d'una gran acció en les seues tasques defensives deixen veure un ambient intern desconegut en els últims temps, mai abans vam veure gestos d'afecte o afinitat sobre el tapet entre companys. Que Mathieu pose l'estadi en peu en la seua eixida del terreny de joc és altre indicatiu, com la nova actitud de Banega, eixe menut i regordet rebel que amb els seus desquiciants gambeteos va fer ballar al seu voltant a la crem de la crem del hedonisme blaugrana. Potser la seua implicació siga el detall més a tindre en compte. Amb ell el València és doble València, i això soles són bones notícies.

Encara que per a detalls els nascuts des de la banqueta. Quantes vegades s'haurà vist obligat Guardiola a modificar el seu sistema en ple partit per a no morir en mans del seu contrincant?. Siguen les que siguen, moltes d'elles les ha protagonitzat Emery, tant el passat any en el Camp Nou com anit en Mestalla el Barça va haver de reinventar-se sobre la marxa per a no naufragar, la diferència entre l'èxit i el fracàs del plantejament uanistic es diu Messi, un nanet que desequilibra la balança en el moment més critic d'un partit, i que anit, gràcies a un efectiu parany muntant ad-hoc va estar tot l'encontre desquiciat. És de justicia reclamar la figura d'un entrenador que de vegades se'ns oblida que va arribar al València amb 36 anys, amb una sola temporada en primera divisió i amb soles quatre d'experiència en les banquetes. A pesar de les seues manques prou acuciades, que li han dut a cometre errors d'embalum, any a any ha anat millorant com a tècnic. Malgrat tot encara li queda camí que recórrer per arribar a ser eixe gran entrenador que se li exigeix.

En altre detall podem veure a este nou València de centrals amb qualitat i eixida de baló. El 2-1 ens deixa dos minuts de possessió des de que Guaita lliura l'esfèric fins que Pablo Hernàndez introdueix la pilota en la porteria, un gol a lo Barça davant un Barça que va veure la jugada sense ser capaç d'obstruir-la. Encara que el detall més profund de tots ho protagonitza Soldado, sense el seu error s'hauria guanyat el partit complint amb aquella màxima històrica que diu que per a vèncer als blaugrana hem d'anotar sempre un mínim de tres gols. Però inclús amb errada o sense ella, ens han deixat veure un equip que, malgrat l'accident de Genk, ha donat un pas endavant en actitud respecte al passat.

El d'anit va ser el primer d'una sèrie de partits de màxima exigència que situaran a l'equip en la seua veritable dimensió. El Dissabte en el Pizjuán davant la nostra particular bèstia negra tenim el gran examen. Que no es quede tot en sensacions.

20 de set. 2011

La derrota vitorejada.

Quan Hiddink va substituir en aquella vesprada de ressaca fallera a Belodedici per a donar entrada a un menut i jove Juan Sánchez no era conscient de que acabava de parir un dels millors partits que s'han vist en la història dels València CF - Barça. Un enfrontament que abans que la marea mediàtica inventara rivalitats i trastocara el calendari de clàssics era conegut com el derby del Mediterrani, capaç de fer salpar ferris replets de gent per a donar suport al club blanquinegre en Les Corts primer i en el Camp Nou després.

Atiat pel glamour del futbol holandès, que vènia de revolucionar el món en 1988 amb la seua versió 2.0 de la taronja mecànica, van trepitjar Mestalla dos equips tulipanitzats i amb trajectòries dispars. Els catalans disparats cap al titol feia quasi deu anys que no guanyaven a València, i els valencians, acomplexats per un Dream Team incipient, que estava a escassos 12 mesos de guanyar-se dit qualificatiu, soles vivia per a aquells duels, l'única via de redempció a la seua incapacitat per a competir, arribant a convèncer als seus propis fidels de que nits com eixes eren suficients per a purgar els pecats col·leccionats durant la temporada.

En ple apogeu del encontre, amb un empat a tres campant en el marcador, la variant ofensiva introduïda per Hiddink va afeblir la saga fins al punt de trobar seriosos problemes per a contindre el bloc ofensiu d'un rival, que fins a eixe moment, havia sobreviscut amb prou dificultats al domini d'un València capaç d'empatar a tres gols després de perdre un avantatge de 2-1. Però aquell partit més que per la quantitat de tants que es van marcar passaria a la història pel futbol desplegat. Van haver penalties, balons al pal, parades impossibles dels porters, diagonals estel·lars, centres a l'àrea amb precisió inusitada i joc de tiralínies que gràcies al alt ritme imposat per ambdós contendents deixaven al públic sense temps per a degustar les exquisiteces servides.

En un moment en el qual la balança podia haver caigut cap a qualsevol costat, Bakero, després d'un corner, va establir en el 88 el 3-4 definitiu, el gol que va posar el fermall d'or al partit perfecte, l'ultima pinzellada a un monument al futbol construït per dos equips tallats amb el mateix patró. El València havia perdut com li agrada als seus, donant la cara, lluitant fins al final i sense donar el braç a torçer. El caràcter british d'una afició que viu en una permanent insatisfacció per donar suport a un equip de trot lent va dur als 50 mil espectadors presents a ovacionar durant minuts el espectacle que el seu equip havia protagonitzat.

Quasi 20 anys després València i Barça tornen a compartir motles. Emery i Guardiola no són Hiddink ni Cruyff, però ambdós, han reverdit llorers d'aquella època. El català ha destrossat el mite del Dream Team, i el basc ha remodelat a un València enlletgit que recorda al d'aquells temps. Les diferències hui dia són abismals en detriment de la quasi paritat regnant en l'època, encara que en alguna cosa coincideixen: El VCF sempre ha mort amb les botes posades i donant la cara, i el Barça, com en aquells dies, sempre es va escapar viu pels pèls.

Ja toca.

18 de set. 2011

El factor tindre peus.

Hi han inconscients que acaben convertint-se en genis, en mestres del impossible. Que Emery té un punt de bogeria és una evidència que deixa veure en cada roda de premsa, en cada acte, i fins quan es confessa. Li dóna el mateix rotar porters que posar-los de mig centre en un amistós estiuenc. Es juga la cara en cada decisió sense importar-li massa tindre en contra al món sencer, un pobre incomprès que per moltes energies que gaste a explicar les motivacions que li duen a prendre certes decisions sempre acaben caent en sac trencat, fent bona aquella dita que no hi ha més cec que el que no vol veure.

Soles es pot adorar a un home que confessa fer la migdiada amb una pissarra muntada als peus del llit, i que després de tindre un somni, o de reflexionar amb els ulls tancats durant llarg temps, s'alça com una fletxa i modifica la seua idea original - l'estudiada i planificada després d'una setmana sencera de treball - a escasses hores de començar un partit. Un mètode poc ortodoxe però que li ha valgut per a sobreviure en una jungla inhòspita i perillosa en la qual mai ha trobat llargs temps de pau.

Madrid va veure en ell al omplidor ideal d'informatius insulsos. Han explotat la seua faceta de show-man en les rodes de premsa i fins li han editat videos amb els seus escarafalls en la banda, incloent el carxot a Voro després d'un gol postrer, però s'han oblidat dels seus dots de funambulista i de la seua faceta d'empedreït cabut. Per a Unai l'estil és innegociable i la seua forma de jugar es manté estiga Villa o Carew en la punta d'atac, un radical que ha aconseguit que els seus centrals juguen amb els peus a pesar de no tindre peus.

Rami i Victor Ruiz ens han enamorat amb el seu toc de baló, amb les seues incorporacions a l'atac i les seues diagonals. Ells són els encarregats d'iniciar la jugada transformant allò de que el davanter és el nostre primer defensa per a donar llum a lo de que el central és el nostre primer davanter. Però no té merit algun que dos centrals bé dotats física i tècnicament sàpien desembolicar-se en un sistema de joc com este.

Per que la genialitat, l'acte d'indisciplina envers les lleis de la naturalesa, resideix en aconseguir fer jugar amb el baló a defenses com Navarro, Ricardo Costa o Dealbert – mig centre en el seu temps lliure – i sobreviure en l'intent. Una abominable irreverència que ha servit per a estendre dignament en el camp de batalla un mandat que sempre va olorar a interinitat. L'arribada dels nous inquilins en la saga han dotat de merit, de molt de merit, als resultats del passat. Les jugades iniciades per l'ara resident en Suïssa, les incorporacions a l'atac de l'intrèpid portuguès i les expeditives incursions del sempre voluntariós veí de Benlloch hui dia soles són entendibles recolzant-se en la teologia mariana o en el llibret d'estil d'un entrenador intrèpid.

16 de set. 2011

El part mèdic del fantasma.

València com terra "d'emprenedors” sempre s'ha caracteritzat per eternitzar projectes. Durant dècades els nostres avis van viure amb l'esperança de que “quan la situació econòmica ho permetera” el club poguera finalitzar el projecte original del Gran Mestalla, iniciat en els anys cinquanta, que tenia previst situar al recinte valencianista a l'altura del Bernabéu, una culminació que mai es va portar a terme. Fins i tot en aspectes menys mundans com el corredor mediterrani o el parc central són projectes que la nostra generació – a la que afortunadament encara li queda recorregut fins a arribar als 30 anys – ha crescut escoltant parlar d'ells, llegit mil i una data d'execució, pressupostos, re-dissenys i un llarg etcètera que mai han acabat en res concret.

El Nou Mestalla duu cami d'emular estos projectes. Des que Javier Gómez afirmarà en la junta d'accionistes de 2009 que al Febrer-Març de 2011 l'estadi estaria finalitzat gràcies a una austera i eficaç gestió nascuda al calor del seu pla de viabilitat, i després de la posterior roda de premsa de Llorente en el dia de la seua presentació com a màxim dirigent del club on rubricà amb total seguretat que en un any vista el recinte de corts valencianes estaria finalitzat, han anat eixint a la palestra mil i un projectes de represa de les obres, amb les seues diferents dates, re-dissenys, finançaments varis, i màgiques solucions empresarials per a superar la papereta. Desgraciadament cap d'elles ha estat real.

Amb el nou règim assentat en el club, en l'hivern de 2009 se'ns va regar les orelles amb una prometedora notícia: Després d'una àrdua negociació, el VCF arribava a un acord amb la UTE per a solucionar el deute i poder així reprendre les obres al Gener. Notícia oficial penjada en la web de la SAD amb la seua pertinent foto, una lògica turné mediàtica per a vanagloriar-se del compliment de la paraula promesa, i una sensació d'esperança en l'entorn que feia falta després de mesos de surrealisme en la direcció del club. Potser Gener era massa parlar, que tal Març, Abril o Maig? Ni els desitjos del propi Fenwick van poder tombar la realitat. La segona remesa de dates per al inici de les obres tampoc es van complir. Gràcies a la serietat regnant, a diferència de l'etapa de Vicente Soriano i els seus famosos 15 dies, les dates mai han estat a l'ordre del dia, ni tampoc han sigut utilitzades com a fi per a fer creïble un ardu treball en l'ombra. Després dels fracassos del 2010 i 2011, ara, el 2012 – amb les seues falses profecies maies incloses – s'erigeix com la nova meta per a arribar a la terra promesa. Cal creure-se'l?

El principal escull sempre va ser la falta de finançament per a reiniciar els treballs. Però quan ha sigut això un problema?. No serà per falta de creativitat, tenim solucions totals, com les plantejades pels amics del grup PRISA, al·ludint a les seues famoses fonts en Bancaixa – les mateixes que duen tres anys filtrant solucions màgiques que mai arriben – amb les quals el club podria liquidar tot el seu patrimoni immobiliari per a acabar amb el deute, finalitzar l'estadi, acabar Porxinos... ! i fins a sobrar diners per a donar-nos algun capritx. ! Ni el Solerisme hauria sigut tan ossat en les seues eixelebrades pretensions.

Encara que per a divertir-nos sempre tindrem als amics del club de l'estadi compartit. Eixos que amb certa alegria cada poc temps ens regalen notícies sobre societats mixtes, estadis comunals i altres solucions italianes basant-se en el generós exemple del Calcio. Potser ningú els va explicar que esta mesura suposaria un greu perjudici patrimonial de gran impacte en la institució valencianista (màxim després de perdre el vell Mestalla), ni tampoc que els clubs italians duen des dels anys 40 en mans de grans fortunes, en mans de Abramovic's i Xeics italians, eixos que en la seua versió autòctona ixen corrent cada vegada que el València necessita diners, però que a l'hora de guanyar-los són els primers en aparèixer per les oficines del club amb la mà estesa. Que seria de la Juve sense els Agnelli ni el ronyó econòmic de la FIAT?, o que hauria sigut del Milà si Berlusconi i el seu empori mediàtic no ho rescata de la segona divisió i ho posa en mans dels holandesos? O del Inter sense el mecenatge dels Moratti ni el suport petrolier italolibi.?

Encara que l'ampliació de capital (veure) tenia com objectiu donar el xiulit d'eixida per a iniciar les obres, han anat apareixent mil i una fulles de ruta a seguir per a suportar la seua construcció. Des de pagaments a 25 anys (veure) ha inversors arribats de racons inhòspits anunciats per l'alcaldessa, un personatge públic que com tots creiem, mai parla per parlar, ni dóna puntades sense fil. Fins i tot senyors francesos interessats pel terciari del recinte han visitat la capital valenciana per a fer-se càrrec del problema. Del crèdit amb el banc que finalitzava el passat 30 de juny no se sap res, fins i tot el propi Llorente va fer una de les seues famoses profecies al assegurar que en l'estiu de 2012 el club estarà més que bé - recordem que el plaç máxim que va donar Gómez per a la venda de les parcel.les era Desembre de 2011 -. De moment anem camí dels tres anys d'obra paralitzada i les solucions, més enllà de fantasioses insinuacions per a ocupar fulles de periòdics, no s'albiren. Encara que és lògic que conforme la reducció del deute vaja fent-se més notable, està, estiga cada vegada més a prop, encara que haja de vindre del cel.

Comença l'any en el que Llorente te que donar el bot de qualitat.

15 de set. 2011

De resultats i sensacions.

Anit després del xiulit final els jugadors del Genk van eixir en estampida de la banqueta a abraçar-se amb els seus companys en el terreny de joc. Després de l'alegria, volta d'honor davant un estadi lliurat i ple d'orgull per una gesta històrica. Havien aconseguit empatar davant el València, el tercer classificat de la passada temporada en la lliga espanyola, el vuitè club d'Europa amb més títols continentals en les seues vitrines – per davant del Manchester United - el sisè amb més finals europees en el seu historial, el dos vegades subcampió de la Champions. Una imatge que defineix a la perfecció qui és el menut i qui és el gran.

Després d'acabar el partit els jugadors del València van abandonar el terreny de joc amb el cap baix, amb cara d'insatisfets pel resultat obtingut i amb una sensació de que este empat pot convertir-se en una llosa en el seu periple continental. Sensacions normals en aquells que es senten superiors en qualitat, quantitat i en joc mostrat durant els 90 minuts. L'estampa viva d'un colós que és vençut per un David.

Entre les alegries dels jugadors i aficionats del Genk i els caps baixos dels del València existeix altre grup de persones. Els repartidors de carnets, aquells que duen anys - des de l'arribada de QSF - intentant convertir al VCF en un club menut, en un paniaguat que traga l'autobús al carrer per fer-se “amb l'altra lliga” , al pur estil Vila-real.

El descontent per l'empat aconseguit a Bèlgica és la conseqüència natural que comporta ser grans. És la reacció vital que dóna un estatus que s'ha llaurat durant un segle de lluites, derrotes i èxits, encara que haja gent que això li moleste en gran mesura. No hi ha draps calents que servisquen per a justificar el contrari, ni per a convertir una entropessada en alguna cosa que no és. Anit el València va ser superior al seu rival, va tindre més ocasions per a dur-se els tres punts, li va faltar una miqueta de profunditat i sort, però tanmateix, no va aconseguir guanyar. El gol és la frontera que marca l'èxit del fracàs, és qui alça les decisions d'un entrador a l'hora de plantejar un partit en sàvies o desafortunades. És la linea roja en la qual viuen els grans i que han de creuar per a assaborir la glòria o quedar-se en el fracàs.

Segurament hagen mil raons per a justificar el resultat. Càrregues físiques típiques de l'inici de temporada, la falta de ritme per un inici de campionat interruptus entre vagues i seleccions, pessadesa de cames...etc Justificacions assenyades i plausibles, potser en elles s'amague la resposta al 0-0 d'anit. Però hi ha una cosa que té el VCF que fa que tot això quede en no-res, i és un estatus d'equip gran, i això, és suficient per a veure un empat davant un modest conjunt belga com un menut fracàs. El Genk probablement no torne a sumar en tota la fase de grups, i el calendari ha dictat que els alemanys visiten Bèlgica en l'ultima jornada. Este resultat s'ha convertit en un arma de doble fil que pot fer saltar per l'aire les aspiracions en la Champions League del València. Una derrota davant el Chelsea ens deixaria sense marge d'error en les tres següents jornades.

I eixe component, a pesar de bones sensacions, dominis i superioritats, és el que converteix dit punt en molt més negatiu de lo que al principi semblava. A pesar de les sensacions el resultat obtingut és roïn.

Buscant a Gaizka

No és una història dirigida per Kent Loach, ni les seues tormentoses relacions personals van dur a una jove germana a parlar amb la projecció mental del seu ídol futbolístic com teràpia per a reconduir la seua desordenada vida. Però quasi. Quan un xiquet a curta edat troba en un futbolista el referent en el qual canalitzar les seues passions mundanes no es separa d'ell ni quan l'oblit dels molts anys de retir fan mossa en el record. És una relació que comença com les coses importants de la vida, sense motiu aparent, sense raó alguna, soles perquè si. Què pot dur a una adolescent de 14 anys a erigir a un jugador basc que milita a milers de quilòmetres de la seua llar en ídol futbolístic? La jove Anja triaria a Mendieta pels seus regats impossibles a San Mamés?, pels seus gols de conte de fades a la copa del 99? o per la seua precisió de cirurgià per a ficar penals ajustats al pal?

Fora el que fora l'Eurocopa del 2000 va marcar la vida d'aquella espavilada xiqueta que va idolatrar a un virtuós mag del baló, que amb les seues actuacions, va acabar per influir al futur llunyà d'una aficionada entusiasmada amb el futbol. Des de la golejada a Àustria en Mestalla fins al debut a Amsterdam davant Eslovènia va poder presenciar des de la seua casa les evolucions del “xic d'or” sense més pretensió que les de gaudir del bon futbol. Pretensions que van ser modificades quan Raúl Bruixes desaprofitaria una oportunitat històrica a la primera Eurocopa organitzada per dos països veïns. Aquella vesprada, indignada per la decisió del seleccionador nacional de substituir al basc quan millor estava el partit, va decidir vestir, en forma d'adhesió davant una injustícia, els colors del ros interior valencianista, iniciant així, una boja aventura que li duria a remoure Roma amb Santiago.

A Hamburg és pràcticament impossible no trobar producte algun que es comercialitze a Europa. Les seues menudes però coquetes llibreries amaguen autèntics tresors editorials que són venerats per botiguers capaços d'aconseguir a petició del client qualsevol llibre en qualsevol llengua i de qualsevol país. Les seues tendes de música són monuments al culte de la indústria del vinil i als seus referents musicals. Fins les tendes d'oportunitats donen resposta a qualsevol petició comercial d'un capritxós i extravagant comprador. Però en aquella ciutat de principis del segle XXI trobar una samarreta de Mendieta era impossible. Ni als mercadets on abunden les falsificacions, ni als catàlegs més estranys, ni a les tendes més elitistes i amb millor stock del món. Aquella xiqueta de 14 anys, desesperada ja davant tanta negativa, va conèixer en primera persona una de les tares més característiques del club on militava el seu ídol: El peculiar enginy per a perdre diners al no saber vendre la seua marca.

Si alguna cosa bona té el ser alemany és que tard o d'hora acabes a Mallorca de vacances. Un any després d'iniciar una croada impossible per a agenciar-se amb una samarreta que pareixia estar prohibida va rebre la notícia dels seus pares. Després d'acabar l'institut, viatjarien tres dies a Barcelona i després rematarien el parèntesi estival en l'illa preferida dels teutons. Era impossible - pobre ingènua - no aconseguir una samarreta en el propi país d'un jugador tan destacat per aquells temps. Era la seua oportunitat.


- Tenen samarretes de Mendieta?
- No, però tenim de Valerón i de Raúl, no li agraden?
- Soles vull de Mendieta, gràcies.
- Es venen molt bé les de Rivaldo, és tot un fenomen..
- No m'agrada Rivaldo

Alguna cosa així hagué de patir de forma constant i repetitiva en centenars de tendes de diferents llocs, una recerca frustrant: “Espanya pareixia desconèixer a un dels seus majors talents, per més que preguntava per ell, intentaven vendre'm samarretes de Raúl o Valerón. Era lògic pensar que un jugador de tanta rellevància agranara en vendes fins al punt de tindre esgotades les seues existències?” conta asseguda a una cafeteria mentre sonen riures, els ulls dibuixen sorpreses i les mans volen al cap. El mundial de 2002 estava a les portes i aquell estiu mallorquí va llençar per terra les il·lusions d'una xiqueta, però no l'obstinació d'acompanyar des de la militància al seu ídol en una aventura mundialista.

Algun profit havia de traure a un d'eixos ensenyaments estúpids que va aprendre al col·legi. Després de remoure tots i cadascun dels armaris de la seua casa a la recerca d'una samarreta “roig-Espanya”, va emprendre la labor de fabricar-se el seu propi mant. Amb fil de color blanc i agulla fina va brodar el nom de Gaizka a la samarra “perquè Mendieta era massa llarg i jo molt inútil amb l'agulla de cosir.” No va poder comprar una original, però aquell estiu es va passejar per tota la ciutat amb aquella meravella casolana amb el nom del seu ídol brodat buscant fanzones amb pantalles gegants o locals on retransmeteren partits de la selecció espanyola a Japó i Corea.

Hui dia, quasi deu anys més tard, aquell tros de tela violat per una agulla es conserva guardat com un tresor a la casa d'Anja Konrad, una dona que en l'actualitat arriba als 25 anys i que la seua vinculació pre-adolescent amb un ros talentós li va inculcar el convenciment d'emprendre la carrera de periodisme. A l'estiu de 2011 va col·laborar amb diversos mitjans cobrint el mundial femení organitzat a Alemanya i a més és becaria d'una de les revistes de culte futbolístic més importants d'Europa. A pesar de tot Anja continua sense tindre una samarreta de Mendieta, però pot presumir de guardar entre les seues pertinències un xicotet tresor de gran vàlua personal.

8 de set. 2011

Si la lliga mor, el VCF també.

Espanya és l'únic país del món que té uns dirigents que són capaços de deixar-nos a tots morir de fam amb tal de que el veí no tinga tros de pa que dur-se a la boca. Per tant, esperar qualsevol reacció positiva d'ells és una tasca soles al abast d'optimistes recalcitrants. La disjuntiva que enfronta estos dies als clubs de la LFP pel repartiment televisiu ha donat per a mil debats, cent mil comentaris, i altres tantes tones de demagògia barata i mitges veritats. Sorprenentment, ningú ha posat el dit en la ferida, una costum molt local eixa de no vore més enllà dels teus propis nassos. La realitat del futbol espanyol a llarg termini es presenta aterridora. Ja estem patint la fugida de patrocinadors, l'exportació de talent a lligues estrangeres, i lo pròxim, serà la perduda d'aficionats en els estadis de futbol. La lliga se'ns mor.

Enrocats en les seues postures, cap club està disposat a donar un pas enrrere, encara que este supose donar cinc cap endavant a mig termini. La conjuntura econòmica, amb més de 20 clubs en llei concursal, i altres tants en concursos encoberts, ha impregnat de terror els caps dels dirigents, ennuvolant les expectatives de futur dels seus clubs, abocats a la misèria en una lliga que s'ha convertit en una còpia barata del campionat escocès. Les conseqüències d'este model, afavorit pels grans grups de comunicació, en convivència amb ambdós clubs i l'entramat mediàtic que alimenta eixos contractes de TV, ja s'estan deixant veure. Les marques han abandonat als equips de futbol pel nul retorn que proporcionen els ents que no són Madrid i Barcelona, i excepte els patrocinadors públics, no queden empreses privades que vulguen invertir un euro. Mentre la LFP ha vist reduïts els seus ingressos per patrocini este últim curs, les grans lligues europees han multiplicat per dos les seues gananciès en estos conceptes.

L'altra cara de la lliga escocesa.

La problemàtica de l'actual monopoli no soles porta amb si lligues tancades, freturoses d'emoció, també arrossega components que fa que la ruïna dels seus “competidors” - millor definir-los com a comparses – s'acresca amb la reducció d'ingressos a curt i mig termini. En esta situació alguns advoquen per no perdre diners amb un repartiment col·lectiu, al·legant que així tindran més fàcil accedir a la Champions i quadrar els seus pressupostos. Però a canvi de que?.

A canvi de reduir els teus ingressos per patrocinadors, ja negocies a la baixa amb tots. Que els seus estadis cada dia estiguen més buits, reduint també els teus ingressos per taquilla. A perdre massa social en favor de dos equips dominants, lo que redueix la teua capacitat de generar ingressos atípics i el teu creixement futur. Lo que deixarà als nostres clubs indefensos a l'hora de competir en el mercat de fitxatges i en les competicions europees, seguint el camí italià, fins a perdre una plaça que done accés a la Champions League, a més de veure reduïdes les audiències en televisió, el que provocarà menys ingressos per este concepte en futurs contractes amb les operadores. Soles eixim perdent si continuem amb este model.

El futbol espanyol es troba encara en la zona blava, hi ha marge de maniobra per a revertir la situació i construir des de les bases un model de campionat que ens retorne a principis de segle, on la racionalitat i la competitivitat dels seus clubs els va dur a dominar a Europa i en el món. Continuar enrocats en les posicions actuals acabarà arruïnant a totes i cadascuna de les més de 40 societats que actualment formen part de la Lliga de Futbol Professional, contribuint a allò que han somiat Madrid i Barça des del principi, no tindre rivals en l'interior per a conquerir el món des d'una posició dominant.

Madrid i Barça no tenen la culpa.

Dita açò, les SAD deurien fer auto-critica. Amb l'arribada de Florentino i Laporta (molt abans de que aplegara Mediapro ) els dos clubs van donar un salt qualitatiu en les seues estructures, modernitzant el seu model de negoci fins a aconseguir, paradoxalment, ser gestionades com autentiques multinacionals – i això que no són SAD – mentre el conjunt dels seus competidors – que si són SAD - van continuar instal·lats en la cooperativa de kioskos de barri que sempre van ser, i que encara són. La seua predominança des de la signatura televisiva soles els va fer donar tres salts més cap endavant, assegurant-se 150 milions anuals durant set temporades han aconseguit armar autentiques fabriques de diners gràcies a la seua posició de privilegi en el mercat de fitxatges, que els ha dut a col·leccionar jugadors mediàtics. Segons Deloitte en 2004 el Reial Madrid tenia uns ingressos anuals de 135 milions d'euros, pels 77 del València. En l'actualitat, el club blanc frega els 500 milions d'ingressos anuals, per contra, nosaltres a dures penes sobrepassem la barrera dels 100 milions, depenent del nostre futur en la Champions para vore augmentada o reduïda eixa quantitat en 25 milions.

Les manques estructurals dels clubs espanyols també han contribuït a la bretxa existent, per això és bàsic, el primer pas, el fonamental, revertir les diferències en el repartiment televisiu per a començar a construir un model de lliga totalment nou i allunyat del actual. Per això esta rebel·lió de certs clubs hauria d'anar molt més enllà, i començar a establir controls i regles de gestió d'altre tipus, abordant la pròpia re-fundació de la LFP, o creant altre organisme totalment nou si fa falta. Si eixos clubs no es modernitzen i donen un salt de qualitat en la seua gestió, no haurà pastís televisiu que servisca. El professionalisme va arribar al plànol esportiu fa molt, però en les seues estructures, les entitats segueixen sent amateurs.

Les pors, els dubtes i la incertesa sempre va conduir als pobles a l'extinció. No hi ha res pitjor que no fer res. I en estes circumstàncies, amb clubs atemorits, amb amenaces de rebre retards en el pagament de les quotes televisives si es sumen a la rebel·lió, amb la dictadura mediàtica d'emporis controlats pels dos clubs dominants, i el pasotisme d'altres tants, obcecats en l'ací i ara i no en el demá, el futur del futbol espanyol està més que escrit. I no és altre que la més absoluta de les ruïnes.

7 de set. 2011

Aquell meravellós debutant

“De los linderos del drama, a la proximidad de la gloria.” Així inicia la crònica d'una vesprada de Novembre en Mestalla en la qual un VCF malenconiós es va desfer per 4-1 del Athlètic Club. Poc sabia el cronista que aquell dia de vi i roses seria efímer com la primavera, quedant la seua referència literària més ajustada a la biografiá del protagonista d'aquell partit. La història del VCF, particularment la dels seues canterans, està repleta de personatges entranyables que bé podrien formar part d'una basta col·lecció d'anti-herois. Carn de canó per al cel·luloide si la geopolitica haguera situat Manhatan en el Cabanyal. Quasi ningú va estar mal dotat tècnicament, encara que a tots els uneix un nexe comú, la seua debilitat mental, la seua escassa cultura del esforç, i una rara predilecció per l'ambient nociu que envolta a este circ.

Cada generació de valencianistes ha conegut a uns quants, molts d'ells convertits amb el pas del temps en icones propies de la contracultura, quan no, transformats en acudits o erigits en protagonistes hilarants de burlesques històries narrades en tertúlies de bar. Les seues irrupcions en l'actualitat valencianista van contar amb la gràcia bautismal del coliseu de l'avinguda de Suècia que tan formidablement reflecteix Paco Gisbert en el seu llibre, fins i tot si este volguera redactar una seqüela del mateix amb un titol al nivell del “Ja tenim jugador” bastaria per a reflectir l'ascens meteòric i la posterior caiguda d'eixe llarg centenar de debutants estrel.la que van entusiasmar al aficionat, permetent-los engendrar ensomiacions futbolístiques lligades a les botes de tan singulars xiquets.

Una d'eixes roselles va ser Antonio Gonzàlez Vargas, més conegut com el Gitano Gonzàlez, un jugador prim, dotat d'una tècnica intermitent que va irrompre amb força en el primer equip. En aquells moments de tensió - corria l'hivern de 1972 - on el càrrec de Di Stefano penjava d'un fil després d'encadenar mes i mig de derrotes , la saeta es va traure de la màniga un as deixant fora de la convocatòria al seu fitxatge estrel.la, un tal Quino, que estava cridat a guanyar la bota d'or i que com mana la tradició, va fracassar de forma estrepitosa en el seu milionari periple valencià. El Gitano va arribar al primer equip sense passar pel Mestalla, directament del amateur. En vint-i-quatre hores, i sense temps per a assimilar la notícia, se les va tindre que vore cara a cara amb Iribar davant de més de 56 mil espectadors.

L'efecte gasosa, en ple apogeu, va dur al debutant a empalmar una bolea que va encaixar en les malles d'un Athlètic que va arribar al descans guanyant 0-1 i havent errat – gràcies a un excepcional Abelardo – un penal que podria haver sentenciat el partit. En el transcurs que va separar el baló de les botes del jugador fins a la seua introducció en la porteria foren destruint-se totes i cadascunes de les critiques abocades cap a l'entrenador, del que es va arribar a dubtar de la seua salut mental, per executar una decisió tan estrambòtica com aquella. En tot just unes desenes de segon aquell colp de bogeria va passar a formar part del extens decàleg al que soles els genis tenen accés. La plasticitat de la rematada, suspès en l'aire i empalmant segons li va arribar el baló - de mans de Lico - va deixar veure un talentós davanter on soles havia un jugador voluntariós. El “quin juaor tenim” va començar a ressonar entre les graderies del vell estadi conforme l'actuació de Gonzàlez anava en augment, que no content amb furtar-li a Di Stefano un dels seus gols més característics, va contribuir a la remuntada amb una assistència i altre gol, el de la tranquil·litat, rubricant així la seua emergent fama.

El valencianisme tenia un nou heroi.

La delicada gestió de grups va fer que Quino tornara al seu lloc natural, decisió d'un impacient entrenador que soles pretenia amb aquell gest recuperar el vigor perdut en el seu davanter predilecte. Aquell València, que començava a donar mostres d'esgotament després de dos temporades més que reeixides, va arrossegar l'apatia i la irregularitat durant unes quantes jornades. Donant motiu al “que jue el chitano, collons” entre la vehement parroquia mestallera, ordre llançada per una graderia que veia atònita com el seu equip era incapaç de fer-li un gol al arc de Sant Martí. La supervivència del jove Gonzàlez es va estendre en el primer equip durant dos temporades i mitja, defensant-se prou bé, ja que va aconseguir anotar 12 gols en poc més de 41 partits.

"De la proximidad de la gloria a los linderos del drama". Així podria continuar la història. Amb tot just 20 anys va debutar en el València, i als 25 va desaparèixer del futbol. Gonzàlez era un mestre de la insinuació, els seus escasos minuts sobre el terreny de joc sempre venien acompanyats de gols, assistències, balons al pal, o regats fulgurants que feien presagiar que era un jugador excepcional. Atributs que un València iniciat en la bogeria va regalar al Oviedo com moneda de canvi en el milionari fitxatge de Carrete. En Astúries, havent d'exercir de futbolista professional cada cap de setmana, es van destapar les manques físiques que arrossegava un tipo que mai va deixar el amateurisme de costat. Com resen els cànons del mite rocker, El Gitano Gonzàlez va desaparèixer del món a primerenca edat després d'un meteòric ascens. Tornant a la realitat que de forma brusca un entrenador desesperat li va furtar. Aquell colp de geni que ho va encastellar quedà dispers, victima del oblit i del esperit lliure del seu protagonista, ni ell ni les seues patilles de torero van aconseguir assimilar la disciplina i rigor que requereix el futbol d'elit, tenint, irremeiablement, que adaptar-se a la vida d'un ciutadà discret.

Diego Ribera

Cada generació ha tingut el seu particular Gitano. Recordem al meravellós Diego Ribera, de principis dels 90, que va debutar amb el cartell de ser el nou Butrageño, un tipus que té l'honor de ser el jugador més jove a debutar en primera divisió amb la samarreta del València. Als seus 16 anys, els seus regats i la seua velocitat endimoniada presagiaben un futur prometedor. Després de finalitzar aquell curs, i després d'enlluernar en el seu debut davant el Tenerife, va ser cedit al Hèrcules, on va iniciar la seua caiguda fins a desaparèixer del món del futbol.

El Raúl del València.

Així va titular Superderporte la seua portada del diumenge. Coincidia amb el debut estel·lar de l'altre Raúl, el del Reial Madrid. El nostre, de cognom Ibañez, va deixar a Mestalla amb la boca oberta després de la seua actuació davant el Betis que rubricá amb un autèntic golarro - nexe en comú en esta estirpe de debutants meravellosos -, que va arribar a ser triat el millor de la jornada per Estudio Estadio. Un extrem que va córrer la banda per a destrossar al equip andalús en els seus escassos minuts sobre el terreny de joc. “El nostre Raúl” tot just va aguantar dos temporades en el primer equip, després d'una desafortunada lesió, més greu del que al principi semblava, va ser cedit al Valladolid a la recerca de minuts, sent l'oblit el que va trobar en terres val·lisoletanes.

Pepe Galvez.

Potser la primera versió, sense evolucionar, d'Angulo. El comodí predilecte de Hiddink en aquell València, que com no, es va llevar de damunt la vitola de jugador revulsiu amb un gran gol per l'escaire davant el Valladolid. Va trobar de seguida el grat del públic gràcies a la seua velocitat i el seu potent tir de fora del àrea, una estranya especialitat que no dubtava a posar en practica a la mínima ocasió. Les seues tres temporades en el club van conèixer més banquetes que titularitats, però va saber administrar-les amb gols i actuacions destacades. La seua titularitat, després de molt batallar, formant parella amb “el mític” Viola deixaren en evidència les seues manques. Aquell any, i després de recuperar-se d'una lesió, provaria fortuna en el Mallorca, i posteriorment, en el Betis, on va continuar amb el seu paper de jugador revulsiu.

Miguen Ángel Soria.

Un central expeditiu que va debutar en el Camp Nou sense previ avís i que va enamorar a propis i estranys per la seua actuació extremadament seriosa. Un jugador de carrera erràtica que després d'una cessió al Albacete va obtindre la maduresa que li va faltar en el seu sobtat debut. Ranieri va trobar en ell la primera pedra per a ressuscitar a al seu moribund València, aquell que va trobar a Valladolid la redempció que mesos més tard el durien a la Cartoixa. Soria va anar baixant com l'escuma fins que la seua ja dubtosa permanència en els onces va trobar en Tenerife un motiu per a deixar-lo fora. Una fatídica actuació en les illes, deixant a l'equip amb 10 en els primers 20 minuts i amb un 2-0 en el marcador van acabar amb el seu periple en el club de Mestalla. En Sòria (ciutat) va trobar el seu particular paradís, formant part del primer Numància de primera divisió que va veure la LFP.

Curiosament, aquells canterans que han iniciat la seua carrera entre dubtes i ombres han sigut els unics que han aconseguit fer-se un lloc en l'equip, i posteriorment, en la història del club. El hui idolatrat Guaita va patir un malson a Mallorca en la seua estrena amb la samarreta del València, i el no menys recordat Mendieta, un jugador del que es deia que no sàvia regatejar-se a un con, va acabar maravillant al món.


Si torneu a vore a un debutant meravellós, desconfieu d'ell, probablement, acabe sent un fracàs.

6 de set. 2011

Reduccionisme il·lustrat.

En cert país d'Europa - i no mire a cap - preguntar-li a un xiquet de 12 anys per un jugador de fa trenta-cinc temporades resultaria un exercici estúpid. No obstant això fer el mateix experiment amb altre xic d'idèntica edat en altres latituds et permet endinsar-te en un immens univers de coneixements llançats per una ment curiosa que ha crescut en el respecte cap al seu propi futbol. El desconeixement d'un i la informació d'un altre no soles respon a la carència o presencia pedagògica del pare, sinó també a la responsabilitat de l'entorn mediàtic en el qual haja crescut el subjecte en qüestió.

En cert país d'Europa – i no mire a cap – Helmut Rahn, Stanley Matthews, Günter Netzer, Peter Lorimer o Uwe Seeler no existirien, serien personatges quasi anònims, arraconats en destarotats altars alçats en poblats gals i venerats cada dia per menys fidels, víctimes dels seus pecats per negar-se a contribuir a fer més gran la llegenda del Cessar conqueridor. Les seues figures viurien opaques, vexades i subjugades a jugadors com Makelele o Sony Anderson, generals victoriosos del poder dominant.

En cert país d'Europa - i no mire a cap - El Liverpool, Dortmund, Girondins o la Roma veurien els seus èxits vexats, llançarien sobre ells insinuacions de dopatge, menyspreats per arribar al gol en quatre o cinc tocs en lloc de cent setze, silenciats fins a l'infinit mediàticament per a aprofitar com a carronyers les seues vergonyes, per molt puntuals o aïllades que estes foren, i contribuir a la campanya de difamació cap a aquells que troben la desvergonyia d'alçar la veu contra el negoci establit.

En cert país d'Europa - i no mire a cap - La FA CUP seria un torneig menyspreable i menyspreat, absent en la història del futbol patri i despullat de tot misticisme i glòria gràcies a les perllongades absències del conqueridor favorit, eixe que tantes ensomiacions d'índole sexual desperta en les consciències de certs racons de poder. En cert país d'Europa
la cultura que ha donat el torneig més antic del món al futbol seria reduïda a la mínima expressió, despullant-nos dels seus centenars de moments épics i herois anònims fins a transformant-lo en un torneig menor.

En cert país d'Europa – i no mire a cap – The Damned United no s'hauria escrit mai. El seu entrenador, Brian Clough, seria una bestiola estranya engolida per la història, desconegut fins i tot per als seues propis fidels. Soles aquells que gosaren desenterrar la seua figura, ho farien per a posar l'accent en el seu alcoholisme. En cert país d'Europa, Bobby Robson no seria ningú a pesar dels més de 10 anys en el Ipswich Town i les seues sonades temporades en la Premier. I com ells, ni Udo Lattek, ni Hans Herberger, ni Ernst Happel.

Soles en cert país d'Europa - i no mire a cap- són capaços de menysprear el talent dels seus millors jugadors per no vestir samarretes determinades. Soles en eixe país, són capaços de descobrir el talent dels seus millors futbolistes quan emigren a una lliga superior, on de sobte, descobreixen i exalten les seues qualitats, com si per art de màgia, les hagueren adquirit durant el trajecte en avió.

Soles en cert país d'Europa – i no mire a cap – hauria lloc per a tant absurd i ment estreta, fins al punt de ser capaços de reduir-lo tot a dos ens que serviren d'eixos per a empetitir el seu futbol. Soles en cert país d'Europa, són capaços de fer tot això i tindre la desvergonya d'auto-proclamar-se la millor lliga del món.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...