31 d’ag. 2009

Emery canvia el xip

El dit popular diu que per a que una cosa deixe de ser casualitat ha de passar més de tres vegades. En este cas haurien de passar 38 jornades de lliga amb les seues complementàries competicions del KO per a poder assegurar que lo vist ahir no és casualitat.

Encara a risc de que fora un fet puntual, per fi pareix que fins al més tossut del regne es va adonar que a la plantilla del valència li feia falta un relleu generacional. Per molt o poc que agrade a les legions de seguidors que arrosseguen, haguera sigut grotesc que tant Albelda com Baraja continuaren una temporada més amb el seu particular dret de pernada perjudicant a l'equip, i continuar alimentant els seus egos.

Altra bena caiguda dels ulls del donostiarra és la de Joaquín. Falta confirmar que no haja sigut una casualitat, vènia sent un atemptat al futbol que un jugador de tan poques prestacions com les del gadità li llevara per decret llei el lloc a un jugador en alça com Pablo, que a diferència del seu competidor, es mostra actiu durant tot l'encontre, és efectiu i a més es golejador.

Lo que té ser un entrenador sense criteri fix i massa pendent d'acontentar a la dirigència és que tot el que fas té un aura d'incertesa. El dubte és si estaríem parlant de lo mateix si Baraja no estiguera lesionat. Però com ho està, Emery ha hagut de menjar-se a Banega, i per lo vist ahir i durant la pretemporada té pinta de ser un jugador diferent al que vam conèixer en altres temps. Un onze valent que pot ser la mostra que enguany l'entrenador s'ha deixat de tonteries. Encara que no tot és de color de rosa, un tic del passat es reencarnà en el lateral esquerre. Altre experiment absurd made in Emery que afortunadament no ho vam haver de pagar car.

A falta d'hores per al tancament del mercat seria convenient incorporar al jugador de la discòrdia. Més enllà de si és o no és, o de si li agrada més o menys a l'entrenador, De Guzmán és una ganga que t'ha posat el mercat damunt de la taula i que cal aprofitar. Fem un exercici d'altura de mires en esta operació, ja que el jugador no estarà en el mercat el pròxim estiu i el xic va a tindre molt a dir en el futbol del futur. La mires per on la mires és una operació beneficiosa, un gran jugador a molt baix cost, guanyes un any amb ell per a poder treballar sense la pressió que dóna no tindre que vindre a substituir a ningú. Si com diuen els implicats el pròxim estiu cal soltar llast, amb De Guzmán podem avançar un any l'aclimatació i sense responsabilitats ni pressions que caiguen sobre les seues esquenes. No deixem escapar altre tren.

28 d’ag. 2009

Sense terme mig: Miku.

Pareix que ací no coneguem el terme mig. Després del partit d'ahir amb els corresponents tres gols del jove de la pedrera ja es comencen a escoltar i a vore fronts diferenciats. Estan els que ho comparen amb Negredo i els que ho qualifiquen de no tindre nivell per a jugar en primera. Etern debat en les graderies de Mestalla.

La facilitat amb la que es sentencia a certs jugadors, generalment sempre de la pedrera, és sorprenent, per contra, a altres que duen vivint anys de la sopa boba encara se'ls segueix justificant i defensant. A Gavilán no se li va tindre en compte que isquera d'una lesió de lligament creuat, després de dos encontres en els que va disputar 20 minuts se li va sentenciar com no apte. Al presumible titular per aquell temps encara se li espera….

Miku pot tenir moltes virtuts, i molts defectes, els típics d'un jugador en formació. Tan arriscat és alçar-lo com el nou Negredo com descartar-lo perquè si per a la practica del futbol en primera divisió. El Piojo va estar 3 anys a València fins que va explotar, i ningú abans de la seua eclosió es va imaginar que arribaria al nivell que va arribar, d'igual manera tenim el cas de Mendieta, un jugador que va madurar més lentament del normal.

Els hi ha amb talent precoç, i els que ho troben de forma tardana. Evidentment a Miku li fan falta minuts en primera, i ací no va a tindre molts. Per ficar-li tres al Stabaek ni és Negedro ni un jugador sense nivell per al primer equip. Com diamant en brut, primer cal polir-lo per a després poder qualificar-lo.

27 d’ag. 2009

Fernando té data de caducitat.

L'assumpte Banega pot suposar el punt final de Fernando al capdavant de la parcel·la esportiva del València, si és que alguna volta ho va arribar a estar ja que les ingerències que ha hagut de patir han sigut moltes. Els seus dies al capdavant de la secretària tècnica poden tindre un final pròxim, no és cap secret, més bé és una certesa estesa entre els passadissos de Paterna.

Llorente sempre s'ha decantat per Emery i les seues decisions, sense aplegar a valorar les opinions del ex-vicepresident esportiu. El cas Ever és una mostra més del distanciament del director esportiu amb la gerència i l'entrenador. Dos formes antagòniques d'afrontar el mateix problema, en les que el jutge de la contesa, sempre s'ha decantat en favor de la mateixa.

Possiblement Fernando, com molts abans que ell, abandone el club sense poder haver desplegat tot el seu potencial, per tant no es pot fer una valoració justa. Primer Soriano, i Ara la dupla Emery-Llorente, sempre interferiren en els seus plans. Moltes promeses han quedat en l'oblit, la primera petició de Fernando va ser la d'incorporar al cap de scouting del Arsenal, petició que va ser denegada per l'administració Soriano. Després se li van prometre escometre millores en personal i equipament per a poder disposar dels mitjans suficients per a abastar el major número de lligues possibles, projecte que va deixar d'estar aprovat amb l'arribada del president executiu.

Massa s'ha hagut de menjar el bo de Colomer al capdavant de la parcel·la esportiva en tan poc temps, la seua estada en el club sempre ha sigut un tant tormentosa, silenciat pel caràcter de Fernando i per la seua condició d'home de club, però fàcil, no ho ha tingut. Llorente ja està buscant substitut. Que siga ràpid, no tornem a escometre els erros del passat.

26 d’ag. 2009

Moisés Domínguez torna al futbol.

Puc dir que tinc molt pocs periodistes de capçalera, encara que acostume a llegir i escoltar quasi tot, personatges tan antagònics com Insa i Morata passen per les meues oïdes quasi diàriament i columnistes tan oposats com Bosch i Aleixandre són llegits quan precien. Però soles amb els dits de mitja mà es poden contar als que realment processe admiració.

La ràdio la tinc òrfena des que va morir el gran Juan Antonio Cebrián, en la TV no hi ha, tots escriuen en premsa escrita i un d'ells és Moisés Domínguez. No se molt bé perquè va abandonar, quasi diria que ho va fer al mateix temps que va arribar Soler, el mig escrit esportiu per a dedicar-se a altres faràndules.

La veritat és que la seua viperina llengua, o més be mà (ja no s'usen plomes per a escriure, sinó teclats d'ordinador) em fascinava, dels pocs que no atacava a Paco Roig per a defensar a Llorente, i viceversa. Sempre puntillos, una veu critica en un món acostumat al lameton. Ara torna, espere que no siga temporalment, al LEVANTE-EMV, curiosament quan el percal accionarial ressuscita… aquelles juntes.

25 d’ag. 2009

Quasi Tots van començar bé.

Prop de la quarta jornada d'algunes de les principals lligues europees i les coses no podrien anar millor per a quasi tots els equips als quals seguisc en dites lligues.

La sorpresa me l'ha donat el Tottenham, feia mil·lennis que el conjunt londinenc no començava una temporada tan bé, tres de tres, si no es torç a meitat camí les sensacions que desprenen els Spurs són magnifiques, no solament vencen, sinó que convencen. La seua faceta ofensiva és bestial en comparació a la majoria de conjunts de la Premier, un plànol que si dóna el rendiment que se li suposa caldrà contar amb el Tottenham per a tot. A més ha millorat i molt la faceta defensiva.. Fins i tot perdent a Zokora el centre del camp funciona millor que mai.

Lo que contínua sense agradar-me és el empecinament de Harry Redknap en no contar amb Pavlyuchenko, el millor jugador de la plantilla està sent marginat de forma descarada pel tècnic, és l'únic jugador convocat que encara no ha eixit ni a calfar, fins i tot el porter suplent davant la lesió de Gomes ja ha tingut minuts. Què li vorà a Crouch para descartar d'eixa forma a Roman?. La classe del rus supera en molt a la majoria de davanters de la Premier.



Altre que està com un tir és l'Hamburg, no esperava menys, set punts en tres jornades, i golejant. La plantilla que ha confeccionat Labbadia supera en molt a la de les ultimes campanyes. Diumenge passat va endossar un 2-4 al Wolfsburgo en l'Arena quasi sense despentinar-se. El 2-2 del Wolfs va ser un miratge, ja que el HSV podria haver golejat de forma estrepitosa de no ser per la mala punteria, pels pals, i per la sort del conjunt local. La superioritat del conjunt hanseàtic va ser total durant quasi tot l'encontre, la relaxació li costà l'empat.. Que va trencar als 3 minuts amb un gran gol de Mladen Petric a centre d'Elia.



Qui pareix haver ressuscitat és el Feyenoord, esta volta pareix la definitiva, tot a punta que en Rotterdam s'han cansat de fer el ridícul. Qui no alça cap és el Saint-Etienne, cuer, sense punts, i donant una imatge penosa. El passat cap de setmana va perdre a casa contra el Boulogne, un recent ascendit. La pretemporada del ASSE ha sigut estranya, fins a setmana i mitja de començar el campionat contava amb un excel·lent equip, adornat per Glenson Fernandes, un gran migcampista fitxat del Manchester City… però… en setmana i mitja es va desprendre de les seues principals figures… entre elles Gomis… molt es parla a França que el ASSE haurà de fitxar.. I poc es comenta en la ciutat minera… Compost i sense novia, la permanència pot posar-se cara si el club no llença de talonari ha falta d'una setmana per al tancament del mercat.

24 d’ag. 2009

Dubtes e inquietuds sobre democràcia.

Potser el llenguatge que s'està emprant en esta nova era post-dalportiana puga dur a equívocs en un futur pròxim a molta gent, a tenor de les notícies que des de fa dies es vénen coneixent entorn a la fundació i la democratització del club. Ja hi ha qui pensa en processos electorals a l'ús quals presencien en altres entitats, quan l'assumpte pot anar molt desencaminat.

Deixem-nos d'opinions i objeccions i analitzem tal qual, llançant preguntes a l'aire, les notícies aparegudes en diversos mitjos respecte al projecte de la fundació. Es diu que després de l'adquisició del sobrant mitjançant un préstec sindicat (entenc que participaran totes les entitats autonòmiques, Bancaixa, CAM, Banc de València..etc) es vendrà a diversos inversors i a tot aquell aficionat o abonat no accionista en paquets limitats de 11 o 20 títols fins a arribar a x quantitat. El meollo d'esta informació ho trobem quan s'apunta que esta venda als citats inversors té diverses clàusules de recompra, per exemple com es va apuntar tant en LEVANTE-EMV com en Províncies fa una setmana, la fundació podria recomprar estes accions als futurs inversors llançant uns interessos del 5% sobre estes.

La primera pregunta.. Si el crèdit es concedeix per a finançar una operació pont, que es retornaria , estalviant-se els interessos, en un temps mínim després de la posterior revenda dels títols adquirits… amb que fons la fundació en un temps prudencial recompararía dits títols?.. I amb interessos… Hui coneixem que els patrons serien els que podrien dotar de fons a la fundació quan esta els necessitara. obviant futures incorporacions… Açò vol dir que les diverses entitats publiques o participades que conformen el patronat, inclòs el propi VCF, van a recomprar a posteriori el paquet accionarial que es venda i llançant interessos?. Va a ser el VCF una entitat amb participació publica?. Per que es guarda una opció de recompra amb el 5% d'interessos? va encaminada a altra revenda a un futur gran inversor interessat en la majoria?.

Com apareix publicat en Superdeporte, i seguint l'argumentat en anteriors paràgrafs, el club a través de la seua fundació es guardaria un mínim d'un 30% del capital social, per a ús del consell d'administració de torn. Si ens creiem lo de Projar, entitat que ha fet públic el seu desig de comprar el 20% del paquet accionarial sobrant en la primera fase e incloure en el consell els seus respectius representants, ens trobaríem amb un 50% d'accions representades en l' òrgan rector. Sense contar, com s'ha dit anteriorment, que altres entitats o empreses mostren el seu desig de seguir els passos de Projar, lo que augmentaria la representació accionarial en junta de dit òrgan. Vol dir açò que m'entres el govern actual tinga el beneplàcit de la fundació serà impossible reprovar-lo en junta?.

Entrem en un supòst. La fundació com garant de la societat es queda amb el 30% que cedeix a perpetuïtat al consell d'administració governant. Si Projar summa el 20% dins de l'entitat, i a este se li sumara un segon inversor/inversors, amb altre percentatge sensiblement inferior, estos superarien en poder accionarial a la fundació. Quedaria per tant la junta general com òrgan decisiu per a la reprovació del consell d'administració. Com és sabut i com va apuntar el propi VCF en els punts de l'ampliació de capital, per a acudir a esta junta, a partir d'ara faran falta 50 accions pròpies o delegades. Quin percentatge d'accionistes amb dita quantitat n'hi han?. Si mirem l'històric, el moment més àlgid en l'aspecte social no ha sigut capaç de mobilitzar en junta més del 30% del capital social.

Si Projar i els seus afins sumaren o superaren el 40% del capital, cosa factible per les xifres amb les quals s'estan especulant, passaria al 60% restant el poder de decisió, sent la meitat d'este de la Fundació. Contant amb l'escàs èxit històric d'afluència accionarial a les juntes, i sumant que sempre haurà qui es decante per uns o per uns altres, no havent unanimitat, el club, seguint este supòst, podria veure's immers en una situació idèntica a l'existent abans de l'irrupció de Soler.

Aquell València PRE-Soler era el més democràtic que mai hem tingut, el poder de decisió residia en el xicotet accionista, que ostentava el 53% del capital social del club. Com ja s'ha citat, bé per pasotisme, o bé per desinterès, l'accionista minoritari mai va acudir a exercir el seu dret de vot, lo que va provocar que una sèrie d'accionistes majoritaris concentrats en un consell d'administració governaren a perpetuïtat. Solament la dimissió de Paco Roig i el seu posterior enfrontament amb el govern de l'entitat va dotar d'emoció al panorama accionarial. Fins i tot amb el màxim accionista en l'oposició, ostentant el 23% del capital, va ser impossible derrotar en junta al consell d'administració, una sèrie d'accionistes posseïdors d'entre 3 mil i 5 mil accions van ser capaços de guanyar per golejada junta darrere junta al màxim accionista i als molts o pocs simpatitzants que arrossegava.

Després d'acabar amb Dalport, que mapa accionarial volen traçar? estem davant la mateixa democràcia que teníem abans de la compra de Soler del paquet accionarial de Paco Roig?. Pot ser que el llenguatge ens este jugant una mala passada, o tal volta no, però lo millor seria que els que s'omplin la boca de democratitzar una SA (termes antagònics) explicaren el mètode de sufragi, ja que per lo que es desprèn de lo filtrat i publicat, tot apunta que tornem arrere.

L'ultima pregunta. Finalitzat l'actual procés, i fent us dels termes que s'estan empleant, Tindrem eleccions una volta aclarit i finalitzat el procés que va a emprendre la fundació?.

19 d’ag. 2009

Aberdeen FC 1980-1990.






















L'historia del Aberdeen FC es remunta a principis de 1903, després de la fusió del Victòria FC i del Orion United, naixent l'actual club, establit en Pittrodrie. En la dècada dels 50 els senyors (the dons) van aconseguir guanyar els tres principals títols del futbol escocès de la mà de David Halliday. Al costat de Rangers i Celtic és l'únic club de la Scott Premier league que mai ha jugat en segona divisió. Durant dècades els reds han estat a l'avantguarda del futbol escocès, sent els primers en posseir un estadi en propietat, a més de ser el primer club britànic en jugar en un estadi amb totes les graderies cobertes i on la totalitat del públic permaneix assegut.

En la copa escocesa l'Aberdeen és posseïdor d'un curiós récord, sent l'equip en protagonitzar la major golejada de l'història de la competició per imposar-se 13-0 al Peterhead. Jugaria la seua primera final de copa en 1937. Dave Halliday al costat d'Alex Ferguson és l'entrenador més lauregat del club, es va fer càrrec del equip després de la guerra mundial, aconseguint amb el Aberdeen tres títols nacions consecutius en tres temporades (Copa de la lliga, copa, lliga), sent el primer club en aconseguir-lo. En 1947 guanyaria la seua primera copa d'Escòcia, 2-1 davant l'Hibernian, sent la primera de 3 finals consecutives.

En 1955 desprès de guanyar la scott premier league va renunciar a participar en la primera edició de la copa d'Europa, per desig exprés de Halliday, retardant així el debut a Europa del club, que no es produiria fins a 1967, en la Recopa. En el seu debut europeu protagonitzaria altre registre històric, encara no superat, en eliminatòria continental. Va destrossar al KR Reykjavík per 14-1 en la segona ronda de la competició, una alegria efímera, ja que en vuitens de final cauria a mans del Standard de Lieja per un global de 3-2. No contents amb això, el club escocès també va fer historia en Europa per ser el primer club en jugar-se el passe en una tanda de penals en una competició de la UEFA, seria davant el Honved Hongarès en la tercera ronda de la Recopa en 1971, on perdria per 5-4.

En 1978, després d'una època d'inestabilitat, amb cinc entrenadors en tres temporades, arribaria al club Alex Ferguson, un vell conegut del futbol escocès. Com jugador va militar en equips de la part baixa i en conjunts de segona divisió, sense massa èxit. Encara que famós a nivell mundial per les seues més de dos dècades al capdavant del Manchester United, Alex Ferguson va dirigir al Aberdeen FC, equip de la seua ciutat, durant més de 8 temporades fins que emigrà a la ciutat industrial de Manchester per alçar a un equip de la ruïna, i convertir-lo en el millor club anglès del moment.

Hui dia resulta estrany imaginar-se una lliga escocesa amb el Rangers en mitja taula, o veure al Celtic caure golejat en el seu feu per un equip que no siga el seu veí protestant. Però va haver una època on el poder de Glaswog va ser qüestionat seriosament.
En la seua segona temporada com entrenador, i després de rescatar a jugadors com Jim Leighton, Willie Miller, Alex McLeish, i Gordon Strachan, que pertanyien a les categories inferiors del club o estaven perduts en clubs de menor entitat, va aconseguir alçar-se amb el títol de lliga, arrodonint l'èxit amb la consecució de la copa una temporada després, la primera de tres consecutives.



En deu temporades el conjunt del nord, “the dons”, va alçar fins a en quatre ocasions el títol de la premier league escocesa, i en cinc ocasions el de la FA CUP, amb sonades golejades al Old Firm. En la copa d'Europa soles el Liverpool de Paisley, Kegan i companyia li van privar de donar la campanada en la màxima competició, fins a en dos ocasions el conjunt d'Anfield va privar als DONS de la possibilitat de fer algo gran en la copa d'Europa. Encara que es venjaren en la recopa, la seua millor competició continental. Aquell any de 1983 el Aberdeen va eliminar a conjunts com el Bayern de Munich en vuitens, després de traure un empat a zero en Munich i remuntar un 1-2 en Pittodrie (3-2), en Semifinals es van trobar amb l'Hamburg, vigent campió, per a batre finalment al Reial Madrid en la final de Goteborg per 2-1 .



Les grans estrelles del Aberdeen han tingut certa habilitat a l'hora de buscar les seues destinacions, gran part d'ells van abandonar les seues exitoses carreres en escòcia per a continuar fent història a Anglaterra, alguns jugadors com Mckimmie va ser un jugador clau del Blackburn Rovers campió de lliga en 1993, igual que Gordon Stracham, que va integrar les files del Leeds que es fera amb el títol de lliga en 1991. Steven Glass no va tenir la mateixa sort que els seus companys, però apunt va estar
, va ser integrant d'aquell Newcastle que va lluitar per la lliga en 1998 al costat de Asprilla, Dyer..etc. Alguns jugadors del Aberdeen que també van marcar una època són Mcleish, Billy Stark, Irvine, Jess, Hewit o Willie Miller, sense oblidar al mític jim Leighton.



La final més apassionant de la CUP va ser la que enfrontà al Aberdeen contra el Celtic en 1990, el partit va acabar en la tanda de penals, on es van haver de llançar 17 penes màximes fins a arribar a la glòria. En 1984 l'equip dirigit per Alex Ferguson va aconseguir el doblet, lliga i copa. Altres dos anys complets van ser els del 86 i 90, on el conjunt del Aberdeen va aconseguir en el mateix any la CUP i la Copa de la Lliga, guanyades a Celtic i Rangers respectivament. El palmarès del club ho componen sis títols de lliga, set de copa de escòcia, cinc copes de la lliga, una recopa d'Europa i una supercopa continental.



L'eixida de Ferguson del club no es va notar, l'equip en 1991, baix la direcció de Willie Miller, arribaria invicte a l'últim partit de la temporada davant el Rangers, depenent de si mateix per a ser campió de lliga. La desgràcia va voler que en el temps de descompte al porter del Aberdeen se li escapara un baló de les mans després d'un córner, lo que va suposar la seua única derrota en la temporada, i la perduda del títol de lliga en favor del Rangers, etern rival del club del nord. Durant els tres anys i mig baix la direcció de Willer, el club va estar prop de cosneguir tres campionats de lliga. Un terrorífic inici lliga en 1995 va ser el detonant de la seua destitució. Eixa campanya el club es va jugar la permanència en la Premier disputant un play-off davant el Dunferline, que va traure sense complicacions.


L'últim títol que va entrar en les vitrines de Pittodrie va ser la FA CUP de 1996. La crisi que va assotar a la regió a meitat dels noranta i que va provocar una taxa d'atur del 60% en la zona, va arrossegar al club, que es va veure immers en una complicada situació econòmica que li va dur a perdre el seu estatus. En 2000 va ser cuer de la Scott Premier League, salvant el descens gràcies a l'ampliació de la lliga a 12 equips. Actualment lluita per tornar a ser el que era.

13 d’ag. 2009

Simod Cup: resultat de Heysel.




Després de la tragèdia de Heysel els clubs anglesos van ser exclosos de tota competició europea durant anys. Probablement molta gent no sàpiga que la FA no es va quedar de braços creuats esperant pacientment la finalització de la sanció. La lliga va crear una competició paral·lela per a què els clubs que de ple dret es classificaren per a Europa disputaren una competició domestica.

Va nàixer així la Full Members Cup. Durant set anys la Simod Cup (patrocinador del torneig) va ocupar el buit deixat per Europa. Amb el temps la competició va ser remodelada i ampliada. La Simod Cup va desaparèixer amb la creació de la Premier League en 1993. El rei del torneig va ser el Nottingham Forest, aconseguint dos títols, 1989 (4-3 Everton) i 1992 (ultima edició).

Probablement siga incalculable el mal que la sanció va ocasionar a diverses generacions de bons jugadors. Per exemple el millor Everton de la Història, 3 títols lliguers de 82 al 89 , no va poder gaudir de cap participació en competicions continentals, perdent-se així una de les millors generacions de futbolistes que va donar en els vuitanta la pedrera britànica. Altre dels grans perjudicats fou l'últim gran Liverpool, actor principal de la sanció, que va vore com la seua ultima gran generació no va poder lluir-se per Europa.



El vell continent tampoc va poder disfrutar del últim gran Nottingham Forest dirigit pel mitic Brian Clough, que va ser campió de la Simod Cup en 1992 (3-2) amb Roy Keane i Teddy Sheringham entre les seues files. El seu rival en la gran final, Southampton, tampoc anava coix, Le Tissier i Alan Shearer formaven el seu atac. Una volta acabat el vet , el forest es plantaria en le semifinals de la UEFA davant l'Anderlech de Constant Vanden Stock, el president que va confessar anys desprès haver comprat al àrbitre que els va permetre eliminar de forma escandalosa al Forest.




La Premier menys Premier que mai.

Este cap de setmana comença una nova temporada de la lliga més apassionant del planeta, l'única competició esportiva de clubs que supera en més de 1000 milions d'espectadors l'audiència televisiva a nivell mundial.

Este nou curs es caracteritza per la fugida d'estrelles, i per la concentració de les mateixes en un únic bloc, lluny va quedar el Chelsea d'Abramovic, que duu 4 temporades sense llençar de billetera, i el sempre milionari Manchester United amb els seus jugadors anunci. Ara els milionaris resideixen als peus de Main Road.

El United sempre és el United i amb pitjors plantilles ha sigut capaç d'aconseguir sonats èxits, però no hi ha dubte que la plantilla que dirigeix l' incombustible Ferguson aglutina menys talent que la passada campanya, fet que es pot atribuir al magistral encert de Sir Alex a l'hora de triar el moment exacte per a renovar els seus equips, no es pot negar que el bloc del United comença una nova era, el temps dirà si l'enèsim canvi de cicle portat a terme per Ferguson duu al seu United a les ja famoses 3 temporades de sequera lliguera o no.

El Chelsea contínua sumit en un immobilisme preocupant, per tercera temporada consecutiva contínua amb el mateix onze titular, sens dubte un dels factors determinants dels fracassos collits en els últims anys. L'única novetat, com ve sent habitual, està en la direcció tècnica, Ancelotti haurà de demostrar si a diferència dels seus antecessors és capaç de fer rendir a una plantilla que duu massa temps demanant a crits una renovació.

Tot apunta que enguany serà l'any del Manchester City, no solament per la gran plantilla que ha aconseguiu reunir a força de talonari, sinó per la situació en la qual es troben els grans de la Premier.. Un Manchester en ple canvi, un Chelsea que contínua estancat, un Liverpool que mai ha tingut massa talent, i un Arsenal que s'ha debilitat de forma preocupant.

Cap destacar el gran encert dels Sarraïns (nou malnom) a l'hora de triar les peces per a formar un gran equip. Mark Hughes ha aconseguit reunir als millors jugadors nacionals en el City, apuntalant les posicions vitals amb alguns dels millors estrangers que militaven en la lliga, com són Tèvez o Abdebayor.

En la conjuntura que pareix trobar-se el campionat anglès pot deixar lloc per al protagonisme a conjunts com el Tottenham, que quasi no ha fet incorporacions, Aston Vila, que reuneix un conjunt jove i de talent, i el Everton, un bloc infranquejable que contarà amb els serveis del brasiler JO. Com no hi ha mal que per bé no vinga, estem davant la Premier més igualada dels últims temps.

11 d’ag. 2009

Assalt al tren del València.

Ara que l'autor de l'assalt al tren de Glasgow ha sigut posat en llibertat, a centenars de quilòmetres fidels emuladors de Ronnie Biggs han traçat altre pla mestre de similars característiques; lluny d'assaltar trens, dit pla té com objectiu fer-se amb el control del València. Sense donar la cara.

Molt s'ha parlat, i mentit, durant massa mesos sobre els meravellosos plans que es tenien pensats per a salvar al club, paraula massa utilitzada últimament i amb exclusius tints demagògics. Al final de la pel·lícula ha resultat que tals, i edulcorats, plans no són més que tretes legals que tenen com única finalitat assaltar primer. i dirigir desprès  des de la distància a la primera entitat civil valenciana. El primer pas ja s'ha donat, controlar la fundació, òrgan que està destinat a ser el parapet institucional que manege voluntats de tercers.

Malgrat la mesquinesa del mateix no és obstacle per a negar la mestria del pla, és per a felicitar al pensador. Es desfan dels grans accionistes, i de passada, amb una xicoteta inversió (com no ho paguen ells, xicoteta i ridícula  i més coses també) s'assumeix el control del club a través d'una fundació prèviament instrumentalitzada.

No em deixa de sorprendre com un acte de tan poca catadura moral és silenciat i fins a assumit, no soles mediàticament, sinó també socialment. Encara que és comprensible que davant la tremenda quantitat de propaganda llançada des dels altaveus a sou durant tants mesos haja acabat per instal·lar en la majoria una postura d'indiferència i passivitat. Sens dubte l'èxit que tot règim anhela.

Ara que uns senyors s'han regalat el València i poden mangonejar al seu antoll amagats baix les faldes d'una fundació que ja és indigna de dur el nom del club, caldrà preguntar-se amb que fins van a utilitzar el comandament a distància que suposa dit òrgan. Vist lo que han sigut capaços de fer des de fora, instal·lant presidents, directors generals...etc dóna por imaginar el que no faran des de dins.

Comença l'era del sindicat. Comença l'era del govern en l'ombra, l'era dels consells paral·lels… comença l'era Olivas&Friends.

10 d’ag. 2009

Farinós es reencarna en Michel.

Encara que sent jugadors diferents, en essència, Michel recorda i molt a aquell Farinós que va pujar del Mestalla i que ni curt ni mandrós li va furtar el baló al Burrito Ortega per a llançar un penal que no li varen deixar executar.

Tan poc donats a les bones notícies i a fets il·lusionants l'irrupció del 10 de Burjassot suposa un brot verd d'esperança e il·lusió en esta quasi crònica crisi de fe en la que es veu immers el valencianisme. Feia molt que no es veia córrer per Mestalla a un jugador que desprenguera tanta energia, il·lusió, desimboltura i vitalitat, qualitats que contagia a tot aquell present en l'estadi.

Mal faria Emery en no donar minuts de qualitat a Michel en l'esdevenidora temporada, cada volta que està sobre el camp, o que ix a ell, revoluciona el joc canviant per complet el partit. Des del seu debut la seua progressió ha anat en augment, mostrant una franca millora i maduresa tant en el seu joc com en la seua personalitat.

Dins del grup de futbolistes per formar, els hi ha que necessiten més temps i oportunitats, que busquen en forma de cessió, i els hi ha que necessiten responsabilitats i pressió que aconsegueixen amb la seua estada en el primer equip. Michel és dels pocs futbolistes en progressió que vénen curtits de cuna i als que no els fa falta emigrar lluny de casa en busca de formació.

Encara que tot el mont parega olorar a orengàn no cal perdre la perspectiva i la visió de la realitat, el primer pas cap a la corrupció d'un jugador és la perduda d'humilitat, i eixe aspecte en la formació de Michel és el que més cal cuidar, no seria ni la primera ni l'última promesa que es corrompeix després de donar els seus primers passos en el futbol. Principalment el seu entorn és qui ha d'exercir de protector i ser l'encarregat de recordar-li constantment, que malgrat tot, segueix sent el mateix xic de 21 anys de Burjassot que ha sigut sempre.

4 d’ag. 2009

Si al traspàs de Silva.

Si, perquè tenim a Jordi Alba i la posició està més que coberta amb Mata, el propi Jordi i Vicente, jugador aprofitable per a omplir la multitud de minuts del fem que ofereixen les tres competicions en les que participa el València.

Si, perquè la posició de mitja punta o jugador de banda no és una posició fonamental en un equip i n'hi han carències vitals per cobrir que no es poden escometre per falta de liquide-sa.

Si, perquè Silva des del principi ha demostrat indiferència i poques ganes d'integrar les files del València. Ja a la seua tornada de Vigo després de la cessió es va negar a continuar, al·legant ofertes d'Arsenal i Barcelona que estava disposat a acceptar, soles una negociació maratoniana i tirant duta per Carboni, obtenint un sou de primer espasa per a un simple jugador de pedrera amb possibilitats, li va fer canviar d'opinió.

Si, perquè la seua implicació sempre ha sigut escassa i s'ha esborrat en repetides ocasions, curiosament sempre en partits marró en les ultimes temporades, a més el seu rendiment global no ha sigut massa superior al que han donat altres en el seu lloc, com Aimar, a pesar de posseir majors qualitats.

Si, sí l'oferta del United és certa i ofereixen un mínim de 30 milions d'euros, amb els quals es podrien apuntalar posicions vitals que l'equip té descobertes, com el mig-centre, impossibles d'abordar sinó és mitjançant una venda suculenta.

Si, perquè es va preferir quedar-se amb un davanter de 28 anys que ja ho ha donat tot en lloc de fer caixa i aprofitar l' última oportunitat d'aconseguir un gran traspàs per Vila.

De somni a malson.

Hui ens hem desdejunat que el nou estadi com molt prompte, segons diuen les estimacions més optimistes, estarà acabat per a la 2012/13, com a mínim un retard de quatre anys respecte a la data inicial.

Este estiu l' Espanyol no devia de ser l'únic conjunt a inaugurar amb magnificència la seua nova casa, tot apuntava que en l'estiu de 2009 inauguraríem curs futbolístic en el Nou Mestalla. Un camp que conforme passa el temps i se succeeixen els esdeveniments es va creant tan lenta com perillosament un aura de mal auguri impossible de superar… és la solució a la mort, però sense mort no hi ha solució.

Continue compungit, estranyat i fins a sorprès davant la falta d'altura de mires, de treball, d'estudi i de predisposició per a trobar una solució real i factible al tema del nou estadi. En el seu moment es va apostar tot a les parcel·les, una jugada mestra, que s'ha vist truncada per una burocràcia que va llançar la requalificació de les mateixes dos anys fora de data, i a soles mesos d'esclatar la crisi del sector, lo que va provocar l' enquistament del projecte.

Projecte que contínua lligat a les parcel·les. Ni abans, ni ara, i pareix que mai, haurà ningú capaç de trobar alternatives, mil vegades exposades en este mateix espai. Centenars de nous estadis, tots més cars que el nostre, s'han inaugurat en este període de temps, i cap d'ells tenia com base angular la venda dels terrenys antics, no obstant això es van trobar vies de finançament per a escometre la seua execució. El nou camp del Tottenham s'inaugurarà en 2012, i té un cost de 490 milions d'euros. Ni un sol cèntim va a eixir de la venda del seu actual estadi, ni de cap altra instal·lació de la seua propietat.

A causa de la conjuntura i al model aplicat la via creditícia, almenys fins a vendre el vell estadi i anul·lar l'actual crèdit, és inviable. Hi han unes altres formules. Dels 320 milions de pressupost inicial ja s'han desemborsat 114, la resta, o una part important, es pot obtindre per la venda de drets anticipats, Llotges, passes, naming, hotel i centre de negocis. Entenent per venda anticipada de drets la seua explotació, no la propietat de la mateixa. Tant l'Emirates com l'Arena auff-Schalke, com l' Allianz Arena o Wembley en un 40% el seu finançament ha sigut obtingut per venda anticipada de drets comercials.

En el seu moment em va provocar una profunda indignació i desassossec la solució, quasi malaltissa, del president Llorente… Municipalització de l'estadi, societats mixtes i altra classe d'apostes facies que es mofaven de les moltes ferides assolides fins al moment. Tirant de maldat es pot deduir que si per ell fora no hauria nou camp (va afirmar amb rotunditat que al VCF no li fa falta cap nou estadi). Ara el president dels 400 mil euros ens delecta amb anuncis de retalls per al projecte. El problema que la nova mesura representa és que tots sabem, i més en està ciutat, que deixar les coses per a quan es puga, és deixar-les parades per a sempre.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...