L'any que acabem d'estrenar no solament és el del noranta aniversari del València CF, sinó també el del centenari del naixement de l'escultor de la institució que hui dia segueixen, no sense sofriment, més de sis milions de persones en tot l'estat. Aquell any de 1909 va nàixer Lluis Casanova Giner, l'home que donà forma a l'actual VCF.
Casanova sent molt jove va emigrar a Londres per a formar-se, va estudiar en una de les universitats més importants de l'època. Allà va descobrir un esport nou per a ell, el futbol. Tal va ser la seua passió que durant els seus anys d'estada en la capital britànica es va fer simpatitzant i soci de l'Arsenal. Ja a València, va aconseguir ser vocal de la directiva del València Foot-ball Club en 1934, dos anys més tard serià president de forma interina després de substituir a Francesc Almenar, mort de forma sobtada per un atac al cor.
El mantell del temps com fa amb quasi tot el que toca, tendeix a idealitzar a les figures històriques, a perdonar-los els seus errors i ha exaltar els seus encerts, que solen ser pocs, però d'una transcendència monumental. El personatge que ens ocupa, com tot home de negocis, va tenir les seues llums i les seues ombres, però no se li pot negar, seria un error fer-lo, el paper fonamental que la història li va encomanar.
Si hui som el què som és sens dubte per culpa, en gran part, o en tota ella, al treball, en 
ocasions agònic, que va desenvolupar, no sense suors, Lluis Casanova. Este valencià il·lustre no solament és un dels pilars fonamentals de la història de la nostra institució, i per extensió de l'esport, sinó també una figura emblemàtica de la indústria cinematogràfica. La família Casanova, de la qual Lluis prompte seria el cap visible, va convertir València en lo més paregut a Hollywood que hi ha hagut mai en este costat de l'atlàntic. Cifesa es va fer amb el monopoli del cel·luloide, baix l'atenta mirada del Micalet, que va ser pres com emblema de l'empresa.
L'home més important de la nostra història, fins al moment, es va fer càrrec de l'equip allà per 1940, després de l'eixida del comandament militar que es va fer càrrec del València després de la guerra. El comandant Alfredo Giménez va deixar la butaca presidencial en mans d'un jove, però audaç, home de negocis. Casanova es va mantenir al capdavant del club durant dinou anys, longevitat fins ara no superada per ningú. Els primers problemes als quals es va haver d'enfrontar, que no foren pocs, va ser al decretazo franquista que obligava, baix pena, als clubs de “foot-ball” a nacionalitzar els seus noms i emblemes. Lluis Casanova va entrar com a president del València Futbol club i ho va deixar de ser del València club de Futbol.
El conflicte bèl·lic no solament va portar la mancillaciò del nom fundacional, també va deixar un estadi derruït i unes infraestructures inexistents. Després de molts mals de cap, acompanyats d'esforços titànics i de molts xecs en blanc, la junta presidida per Lluis Casanova al costat de Luis Colina i Eduardo Cubells alçà Mestalla de la ruïna, deixant el recinte al nivell dels estadis més importants de l'època. Prompte eixes graderies veurien triomfs i èxits, aquell primer any de mandat del hui centenari president, va deixar la primera copa en les vitrines del club, un any més tard portaria la primera lliga a València. L'equip format per la davantera elèctrica, els components bascos de la qual, en la seua majoria, van ser rescatats per a la pràctica del futbol dels camps de concentració franquistes instal·lats en la capital valenciana, serien, al costat del Gran Mestalla (anys 50), l'altre gran llegat que deixaria per a la posteritat. Al marge de la política esportiva, que va destacar per aquell València elèctric comandat per Asensi, Gorostiza, Mundo, Epi i Amadeo, també cap esmentar la creació del C.D. Mestalla, el filial del club, que abastiria de grans promeses al primer equip. Aquells xics del nord, juntament amb grans talents locals, van permetre que fins i tot hui dia, Lluis Casanova seguisca sent el president més laurat de la història.
El 8 de gener de 1959 deia adéu. Una complicada i ambiciosa remodelació de l'estadi, agreujada per la riuada de 1957 va posar fi a la paciència d'un home que va viure més d'un infortuni al llarg de la seua presidència, al que ningú, mai, li va agrair els molts esforços i diners que “va cremar” per a traure endavant un projecte que va convertir en personal. Lluis Casanova Giner, va morir en la seua residència d'Oliva per causes naturals, a l'edat de 90 anys, un 4 de Maig de 1999. El temps no li va permetre a l'home del VCF viure una nova època daurada, a imatge i semblança de la qual ell un dia va ser pare. Per damunt de noms sempre està la institució, Lluis Casanova era dels què predicava amb eixe lema, per això mai es va mostrar entusiasmat amb que Mestalla portara el seu nom, però sens dubte, i valga esta excepció, este home, com a mínim, està a la par de la mateixa. El València no hauria de deixar escapar el 2009 sense rendir-li un merescut i sentit homenatge a l'home que va posar a la institució en el lloc en el qual està hui dia. Molta culpa que tinguem alguna cosa que contar en este 90 aniversari que el nou any ens porta, és en part, gràcies a la seua labor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada