17 de jul. 2012

Per què t'enfades Fernando Roig?

Refugiat en el seu menut regne de taifes Fernando Roig transita per les ombres maleint un nom, amenaçant amb actuar amb contundència davant qualsevol acostament del que un dia va ser el seu anhel, el seu somni ocult, la presidència del VCF. El club que en els últims anys ha passat d'alçar les seues passions a generar en el seu interior les decepcions habituals que resideixen en un capritxós. Els seus desencontres amb les últimes directives, lògiques davant el desgast de qui abandona la infantesa per a jugar a ser adult, sempre van ser preses com alguna cosa més, es van tornar inacceptables, segons el parer d'un empresari que va arribar a creure's amb més poder del que realment va tindre.

El gol de Jonas va fer ingressar en l'absurd a un home antany respectat, assenyalat en l'actualitat per assumptes polítics, per a clamar públicament en favor de resultats pactats, plorant perquè un rival no es deixara, enrabietat per veure com un etern subordinat militava en la desobediència davant qui s'ho va donar tot. Actitud habitual per part de qui no accepta una negativa per resposta.

El hui frustrat mecenes oblida el matalàs que va ser el València CF per a les seues posaderes. Amb aquells amistosos estiuencs en els seus inicis que li permetien omplir un Madrigal que fins llavors mai va conèixer “el no hi ha bitllets”, seguint amb els acords de col·laboració que li permeteren gaudir de grans jugadors a cost zero per a llaurar un miracle, l'ascens a primera divisió, i la posterior tornada. En ambdós casos, la factoria de Paterna, Mestalla, tinguè un paper fonamental.

Haurà ja oblidat quan va recórrer al vell estadi de l'avinguda de Suècia per a poder acollir partits que el seu reduït estadi no podia afrontar?

Fins i tot el seu aclamat model de pedrera es va recolzar en sang blanquinegra. El transvasament de tècnics de l'escola, de talents, provinents de Paterna va ser una constant durant els primers anys de funcionament del futbol base groc. Tot amb el silenci i la complicitat del que fora conseller delegat del VCF. Sense rancors ni retrets per part de cap veu autoritzada en el bàndol valencianista. Pràctiques que hui dia continuen. Encara que només en els últims anys, i de forma minoritaria, ha fluït en les dos direccións.

Fernando Roig sempre es va mostrar radical davant la més mínima oposició. Va pujar els preus de les entrades fins a cotes prohibitives quan va començar a molestar-li les contínues invasions de valencianistes al Madrigal - lògic tenint en compte la quantitat de penyes existents a Castelló - mentre els seus continuaren gaudint d'entrades populars a cada visita a València. La direcció blanquinegra mai va respondre a pesar de les queixes dels seues penyistes. Tampoc va dubtar a encarir amb la seua intromissió tota operació de mercat empresa pel VCF que va creure perjudicial per al seu objectiu d'entrar en la Champions.

L'ascensió als cels de l'empresari estrella, fins a situar-se a la dreta de Camps, no fou gratuita. Aconseguì virar l'informació esportiva en Canal 9 en nom de guanyar protagonisme per al seu club, sempre banyat amb lloes, en massa ocasions, ridícules. “El millor equip del continent” il·lustrà aquell futbol desplegat que els ecombrá fins al sub-campionat per a passar a convertir-se en la reina de la mofa habitual llançada cap al Vila-real.

Potser el costum de trobar complicitat i acceptació en tot el que demanava – fins i tot en allò que anava contra els interessos del VCF, com no tocar a jugadors groguets en últim any de contracte que Roig va trencar anunciant el fitxatge d'Ayala al mes de Gener – li va fer pensar que la festa seria eterna. En les altures mai va imaginar que el seu model de club, basat en la pura subvenció pública – RTVV, Aeroport de Castelló, Ajuntament de Vila-real, diputació de Castelló, Conselleria de turisme..etc – posaria punt final als seus dies de glòria en quant l'administració fera crac.

I en això, Jonas, ni el València, han tingut res a vore.

Alguna cosa si que caldria agrair-li a Fernando Roig, que evite que cometem la barbaritat de pagar 10 mlls per un jugador com Bruno Soriano. Un d'estos dies igual algú li recorda que les cabotaes blanquinegres li varen ajudar a que la present encunia fora realitat.

10 de jul. 2012

Brasil com a potència econòmica

2007 va suposar el principi de la fi per a una etapa negra del futbol brasiler. El descens del Corinthians va ser l'últim capitol d'una novel·la de terror que també van viure altres gegants com el Palmeiras, Botafogo o el Vasco da Gama. O fins i tot el Flamengo. Que sense patir la perduda de categoria com els seus ancestrals rivals va coquetejar amb el descens durant diverses campanyes per a lliurar-se del mateix en dos ocasions. La burgesia del brasileirão estava tocada de mort, allunyada dels llocs de glòria que els van donar nom e immersa en lluites per ascendir a primera o per evitar el descens. Era la conseqüència d'haver venut la seua ànima al diable en temps de penúria.

Desapareguts de les rondes importants de la Libertadores des de finals dels noranta, i asfixiats econòmicament, durant el canvi de segle es va posar de moda abraçar als fons d'inversió com via d'escapada per a una economia precària. Agències com MSI o Traffic van adquirir importants paquets d'accions de diversos clubs per a consolidar la seua estratègia especulativa, un d'ells va ser el propi Timão, el Vasco i diversos modests amb història com la Portuguesa. Van ser els primers símptomes d'una podridura que acabaria enfonsant al futbol patri.

El glamour que va aparentar en un primer moment el model va ser l'escenari per a aconseguir atraure més clients cap a tan luxós parany. La fórmula va permetre a entitats com el Corinthians contar amb jugadors com Tevez o Mascherano, grans figures a preu de ganga que uns altres s'ocupaven de sufragar, una orgia desenfrenada que darrere dels focus movien milers de milions de dòlars en comissions. Tot va ser meravellós fins que va arribar l'hora de rendibilitzar les inversions.

Aprofitant la debilitat de les entitats els fons van signar contractes favorables per als seus interessos per a esquilmar les arques dels clubs. El cas de MSI i els corintis va ser el més escandalós (blanqueig de capital, evasió fiscal..etc) però no l'únic. Durant aquell període a Brasil va fluir la major quantitat de diners en la història del seu futbol, però molts pocs dòlars van repercutir en les seues entitats.

El brasileirão ja és europeu

Al unison que la justícia ha anat desmantellant l'embull, els aficionats, no sense abans intentar linxar als responsables de la ruïna dels seus clubs (bon compte d'això poden donar els presidents del Flamengo i del Corintians, especialment Alberto Dualib), van anar recuperant el control en les societats esportives, hui dia, subjectes al sufragi dels socis per a triar als seus representants gràcies a una profunda reforma del model societari, que fins i tot va arribar a adoptar, en molts casos, la refundació com única solució.

Lluny queden ja els temps on cacics com el propietari del Atletico Paranaense eliminava el departament de màrqueting per considerar-lo una despesa supèrflua, provocant una caiguda dels ingressos de la societat d'un 50% en menys de tres anys, amb situacions tan estrambòtiques com arribar a perdre el seu principal patrocinador per desconèixer que el contracte que els lligava arribava a la seua fi.

Havent augmentat des de llavors per cinc el pressupost en dits departaments les entitats han sabut aprofitar l'auge de l'economia nacional per a iniciar la senda de la professionalització de les societats esportives. Hui dia parlar de l'avantguarda del màrqueting esportiu és parlar de Brasil. Les societats estructurades i professionalitzes han revolucionat el panorama sud-americà i fins i tot han exportat models de gestió a Europa. Els ingressos per estos conceptes ja igualen als provinents per la televisió. Aspecte del que soles un grapat de grans entitats del vell continent poden presumir.

La millora de la situació financera del futbol brasiler li ha dut a situar-se com el sisè campionat a nivell mundial en fluxe econòmic, amenaçant amb superar a França abans de 2014. Tal és així que el Corinthians, amb els seus 112 milions d'ingressos anuals, és l'única entitat sud-americana que podria situar-se en el top-20 de la europeista (i tancada) Football Money League que elabora Deloitte cada temporada.

El  Timão amb el seu 37% és un dels clubs que més han augmentat els seus ingressos des de 2009, encara que les millores més evidents són les del Santos que en tot just tres anys va augmentar els seus ingressos en un 62% davant el 63% del Vasco da Gama. Sense oblidar el 44% del Flamengo. Per a situar als seus principals clubs al nivell dels grans del vell continent. Com exemple, l'Internacional de Porte Alegre s'equipara a nivell del Sevilla en ingressos totals. I el Sao Paulo al Atlètic de Madrid. Però a diferència dels seus homòlegs espanyols estos encara tenen un marge de millora immens que estan explotant.

Neymar com a símbol de recuperació

Tota esta evolució no ha passat desapercebuda per a les grans marques, ja immerses en la transició cap al gegant sud-americà. Una economia pròspera, un país emergent, e imponent demogràficament, unit a l'enfonsament europeu, estan ajudant a accelerar este procés. Companyies com Nike i Adidas ja han abandonat molts dels seus patrocinis de nivell tres - buit que estan sabent aprofitar firmes com Macron para guanyar presència i quota de mercat – per a apostar per clubs com el Santos, Palmeiras, Fluminense o Internacional, amb contractes que igualen o superen les quantitats abonades a Europa.

Fa tot just uns anys era impensable veure a un jugador de la lliga brasilera situat entre els 12 jugadors millor pagats del món. Hui, Neymar, que juga en un club que no és ni de bon tros dels més pudents del país, està cobrant un salari per jugar en l'equip de la seua vida que soles els clubs més top del panorama mundial poden fer front.

Retindre als seus millors jugadors, i fins i tot importar com estem veient últimament, està ajudant que els ingressos de les entitats augmenten. No soles per venda de merchandising, taquilla o patrocinis, sinó també per aplicar la regla mixta que impera en el mercat local. Les entitats han aconseguit fer signar als futbolistes un contracte de dos vies pel qual els clubs s'asseguren el 30% dels seus drets d'imatge (com el de Ronaldinho amb el Flamengo i Coca-cola) i estos cedeixen el 50% si és el club quil atrau cap al jugador la marca (com el Santos amb BMG i Neymar) que fa possible que puguen sufragar dits salaris, que varien des dels 1,5 milions de dòlars mensuals que guanya el símbol do peixe fins a la mensualitat de $450 mil nets que guanyarà Seedorf al Botafogo.

Ronaldinho era el jugador millor pagat amb els seus $2 milions mensuals fins que les seues indisciplines van dur al Flamengo a rebaixar els seus guanys als 150 mil dòlars, motiu pel qual va buscar la seua eixida al Atletico Mineiro, que amb la seua contractació, ha augmentat per tres la seua facturació per patrocinis. El pròxim a unir-se als Deco, Luis Fabiano...etc pot ser Riquelme que per les informacions que arriben des de Brasil, podria tindre una fitxa superior a la signada durant la seua estada a Vila-Real.

2014 com a punt d'inflexió

Malgrat tot són moltes les veus critiques que posen èmfasis en la debilitat del model, assentat, asseguren, en l'enfonsament d'Europa i la crisi mundial. “És tot eufòria més que realitat, els jugadors estrangers com Forlan i Seedorf estan venint ací perquè a Europa ja no es paga tan bé com abans, un club mig com l'Inter hui dia pot pagar més que altre de la mateixa grandària a Europa a causa de la crisi que es viu allà” (..) Ací no existeix un ens que explote la imatge de la lliga en el món i venda la marca a nivell global assegurant ingressos futurs com ocorre en la Premier League, a més els clubs maltracten al aficionat donant prioritat a la TV en lloc del seguidor amb horaris impossibles i preus d'entrades desorbitats que no ajuden a trencar la barrera del 60% d'afluència en molts estadis” (..) per a consolidar al futbol brasiler com una potència fa falta crear un pla estratègic i desenvolupar-lo en els pròxims cinc anys o podem perdre una oportunitat immillorable”. Apunta en la seua blog Erich Beting, professor de gestió i màrqueting esportiu en la Universitat Gamma Filho de Rio de Janeiro.

L'economista Fernando Pinte Ferreira es troba en la facció optimista, i aposta per estes polítiques com una plataforma ideal per a consolidar la millorança del futbol local. En tot just una setmana el Botafogo, amb l'incorporació de Seedorf, ha renegociat a l'alça tots els seus contractes i ha aconseguit triplicar les noves altes de socis en menys de 72 hores. “Hem passat de 80 noves altes per dia a 800 des que anunciem la seua contractació” apuntava dilluns passat a O Globo el director de màrqueting del club carioca. En boca de l'economista, esta operació ha aconseguit revitalitzar una marca deprimida després de molts anys de maltractament i sofriment.

Però el gran repte de Brasil encara està per arribar. El país apunta a nova potència econòmica en el present segle, i després del mundial, els clubs brasilers podran gaudir d'estadis moderns, construïts per les principals firmes d'arquitectura americanes i europees, que aportarán encara més ingressos per la seua explotació. Eixe moment pot situar al conjunt d'entitats del brasileirão al nivell de les principals lligues europees en quant a ingressos totals. Segons l'especialista en màrqueting John Henry Sands “la bona gestió d'estos moments d'eufòria determinarà si la lliga brasilera es converteix en una potència mundial després de 2014 o si per contra es tornen a cometre els errors del passat. Estem davant un moment crucial”.

De moment el Corinthians, en tot just cinc anys, va superar un saqueig, una fallida, un descens, va guanyar la lliga i va coronar la seua recuperació alçant la Libertadores per primera vegada en la seua història per a poder mirar-li als ulls a molts dels grans europeus. Situant-se com l'entitat sud-americana més rica del moment. Qui sap, potser en 2016 el València CF en una lliga decadent i asfixiada tinga que traspassar al seu nou i prometedor internacional al Fluminense per a poder fer front al seu dèficit estructural.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...