Puc dir que tinc molt pocs periodistes de capçalera, encara que acostume a llegir i escoltar quasi tot, personatges tan antagònics com Insa i Morata passen per les meues oïdes quasi diàriament i columnistes tan oposats com Bosch i Aleixandre són llegits quan precien. Però soles amb els dits de mitja mà es poden contar als que realment processe admiració.
La ràdio la tinc òrfena des que va morir el gran Juan Antonio Cebrián, en la TV no hi ha, tots escriuen en premsa escrita i un d'ells és Moisés Domínguez. No se molt bé perquè va abandonar, quasi diria que ho va fer al mateix temps que va arribar Soler, el mig escrit esportiu per a dedicar-se a altres faràndules.
La veritat és que la seua viperina llengua, o més be mà (ja no s'usen plomes per a escriure, sinó teclats d'ordinador) em fascinava, dels pocs que no atacava a Paco Roig per a defensar a Llorente, i viceversa. Sempre puntillos, una veu critica en un món acostumat al lameton. Ara torna, espere que no siga temporalment, al LEVANTE-EMV, curiosament quan el percal accionarial ressuscita… aquelles juntes.
1 comentari:
Si parlem de continguts socials accionarials, és el millor. Sap del què parla i és un rato entretengut i colorista.
Publica un comentari a l'entrada