Salvem a l'entrenador Unai.

Comencem pels menuts detalls. Em va sorprendre en directe, i em segueix sorprenent a estes hores, després de veure mil i una vegada els centenars de videos i fotos disponibles en infinitat de webs. Mentre els jugadors estaven en el terreny de joc esperant el xiulet inicial del arbitre, les càmeres de C+ van fer un primer plànol de les cares dels jugadors en la banqueta. Els seus rostres eren més propis d'un velatori que d'un partit de futbol, no eren rostres de cansament, ni de concentració, ni tan sols d'avorriment. La reacció d'Unai després del canvi de Banega dispara les sospites.

Perquè lo d'ahir en Són Moix va ser un assumpte de rostres. Emery no va ser l'excepció, i les reaccions després de la brega amb Ever en plena banqueta van continuar en la mateixa tònica. Excepte la de Baraja, la resta de mirades i cares allí presents no desprenia respecte cap a la figura del tècnic, més aviat tot el contrari, m'entres este esbroncava en públic a un dels seus jugadors. Més que mai anit va quedar escenificada la soledat del tècnic.

És probable que l'Europa League exercira de tap de seguretat que mantenia tancats a pressió molts dels problemes interns. El que no és de rebut és que de forma tan brutal isquen a la llum a les primeres de canvi. Perquè no ens enganyem, lo d'ahir més que fruit de la casualitat, té pinta de ser la culminació d'una llarga història, no sols pels gestos, i les formes, sinó per les sensacions. En lloc de conduir al tècnic, i amb això el risc d'arrossegar la temporada sencera amb ell, cap a una impía trituradora, el club, per primera vegada en molt de temps, deuria abandonar la freda ambigüitat en la que es va instal·lar fa massa, i baixar a la sorra a exercir l'autoritat que se li suposa. Emery no pot quedar-se a soles en este assumpte, més prompte que tard, deuria ser recolzat públicament, amb actes, o amb fets. La plantilla no pot continuar impune (una vegada més) després de Mallorca.

Perquè de fer-lo, esta setmana pot convertir-se en un via-crucis, que conduïsca a totes les forces vives cap a un escenari guerra-civilista sense precedents. L'Athletic Club i el Reial Madrid no poden ser l'excusa perfecta per a crucificar a Emery perquè s'ha atrevit, encara que tard i malament, a plantar cara al stablisment que exerceix de lobby des de Paterna i que és secundat per massa gent des de dins del club, començant pel president. No és soles Unai, primer va ser Ranieri i després Quique, massa víctimes i un únic(s) sospitós(sos) per a què continuen eludint el pes de la llei.

Es crega o no en ell, siga o no el més indicat, ens agrade o ens disguste, siga culpable o victima, en este assumpte, en este moment, Emery no pot quedar-se a soles i desprotegit davant la manada de detractors que amb afilats ullals i bavoses gargamelles estan esperant ansiosos el moment per a saltar sobre el seu coll. Entenc que per a algun pobre(de coneixements) gestor, la figura de l'entrenador és l'escut perfecte en el que atrinxerar-se (no es venen accions, ni parcel·les, es paguen interessos de més, la gestió es basa a apartar autobusos oficials i esbroncar conserges per deixar-se la llum encesa...), eixa trinxera, pot convertir-se en la seua pròpia tomba si no es llança un salvavides sobre la figura del entrenador. No llencem al fem en mes i mig, lo que tant ens ha costat aconseguir en 9 mesos. Massa boques tancades per a massa sous sense justificar, en un moment massa delicat.

Altre dia parlem sobre el treball de l'entrenador, però en este assumpte, l'únic vencedor ha de ser Emery. Sinó estem morts. Ens podem permetre altre any sense champions?... !VCF Reacciona.!