19 d’abr. 2010

Identitat assassinada.

Si fem ús del típic manual de tòpics futbolístics podem arribar a diferents conclusions, absurdes potser. Sempre s'ha dit que els equips juguen com entrenen, i que els entrenadors impregnen als seus equips amb la seua personalitat i caràcter, quedant estes reflectides en el camp. Fent cas a les mencionades sentències quasi bíbliques, es pot assegurar que si es juga com s'entrena, este equip no està entrenat, i si la personalitat i el caràcter del míster va quedar impregnada sobre els jugadors, deixa a este en molt mal lloc, tant com si dita impregnació no s'haguera produït. Ni faltes tàctiques, ni patades per honor, la personalitat d'este equip es nul·la, i l'absència d'amor propi, preocupant.

Des de que tinc ús de raó porte escoltant a ex-jugadors, ex-entrandors, ex-presidents, i tota classe d'ex's relacionats amb la pràctica al més alt nivell del futbol, repetir fins a la sacietat que si al futbolista no se li exigeix ni se li apreta constantment, tendeix a la relaxació, a la desídia, caent en la comoditat més banal que es puga concebre. Una de les cares d'este exemple va ser el propi Kempes, que no va tindre objeccions a reconèixer en infinitat d'ocasions, que en la seua època, 78-82, aquell equip conformat per Bonhof, Kempes, Saura...etc no va guanyar cap títol important perquè no van tindre cap entrenador que els exigira prou com per a fer-lo, “Si aquell equip haguera tingut un Benítez, hauria marcat època.” repeteix quasi amb amargor el rosarí. En la mateixa línia es va pronunciar Guardiola en 2002 amb motiu dels 10 anys de Wembley, on va assegurar que de les quatre lligues consecutives d'aquell equip, tres es varen guanyar gracies a l'exigència de Cruyff sobre el grup, degut a que este, desprès dels èxits, no tenien ganes de córrer, "convertia els entrenaments en un infern, en una prova constant".

I en eixes estem. Quan es va deixar d'apostar per un determinat perfil, el qual et va donar èxit, per a ocupar la banqueta en detriment de gent cuasi sense personalitat i amb més ganes d'agradar que d'imposar la seua praxi, este club va assassinar la seua pròpia identitat. Molts pensen que la figura d'Emery és comparable a la dels primers màrtirs cristians que eren devorats sense pietat per famolencs lleons davant l'alegria del públic assistent al coliseu. Altres en canvi creuen que la figura d'un entrenador en aquells equips que no tenen la billetera tan àmplia com per a llençar de figurins, és de màxima importància, l'encert o fracàs en l'elecció, decanta cap a un costat o un altre l'esdevenir d'una plantilla. Un bon equip en mans d'un mal entrenador, acaba fent aigües. Un mal equip en mans d'un bon entrenador, brilla amb llum pròpia. Trobar l'equilibri no és fàcil, ni cosa de dos dies, però si errem en els fonaments, la construcció està condemnada al fracàs.

No hi ha motiu per a eximir de responsabilitat a la plantilla. Però cal posar l'accent en aquells aspectes fonamentals en els quals l'entrenador ha errat amb estrèpit des del primer dia i que han pogut donar motiu a moltes situacions. Sense exigència no hi ha lloc per a l'èxit, assumpte que depèn més del club que del propi entrenador, este no és més que altra víctima de l'eterna ambigüitat regnant en la SAD. El principi d'autoritat és bàsic, sagrat, máxime en un grup d'esta índole, és evident que ha dia de hui l'autoritat i el respecte que professa el vestuari referent al tècnic és nul·la. Molta gent atribueix falta d'actitud a certs jugadors, quasi sempre als mateixos, i sempre amb raó, però ningú es fa una pregunta fonamental, perquè?, perquè determinats jugadors fan gala de certes actituds i comportaments?...

Unai sempre ha sigut excessivament sever amb el feble, i timorat amb el fort, i això en un grup replet de raboses, és una invitació ha entrar en el galliner. Per molt que es vulga creure que en una plantilla renovada millorarien les coses, la realitat dicta que no va ha existir tal possibilitat, perquè per a tal empresa fan falta molts diners o massa miracles. Així que en un vestuari d'idèntiques característiques, amb més jugadors veterans, encara que amb noms diferents, si la falta d'autoritat i personalitat del míster contínua sent la mateixa, els problemes floriran de nou, encara que tindran diferents protagonistes. Millor oportunitat que esta per a començar de zero, en tots els aspectes, poques vegades les anem a tindre, que millor manera de recuperar la senda perduda, el model traït i la identitat assassinada, que esta.

2 comentaris:

Juan Al ha dit...

Unai volvió a demostrar que tras casi dos años en Valencia todavía no sabe nada del nivel de exigencia que los aficionados nos ponemos, cuando estamos esperando la llegada de un 'hijoputa de los banquillos' desde la marcha de RB

Anònim ha dit...

Que mano dura va a tener ningun entrenador, si el presidente de se monta un senado y se va de cena con los cabecillas, dejando vien a las claras que el entrenador pinta una mierda.... esto es mucho más complejo que tirar al entrenador y traer a otro.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...