El dia que van morir les grues.

El desajustament temporal en el se del club comença a ser un cas digne de parapsicología. Si els quinze dies i l'embastament de l'era Soriano van superar al famós “el dia 30 lo entenderéis" l'etapa dels nous messies del valencianisme, que van baixar dels cels bancaixils per a salvar-nos dels dimonis, comença ha fer-los la competència als reis de les parcel·les.

Ni a l'Octubre, ni al Desembre, ni al Gener, ni entre Març ni Abril s'han començat a vendre les accions de la fundació. Dates donades a so de bombo i platerets no solament pel president-titella de la fundació del València CF, sinó pels palmers amb molta "Pressa" a sou del poder. Lo curiós del tema és que a dia de hui, accedint al registre d'entrada de la CNMV trobes la pre-inscripció dels fullets del Elx CF, del RCD Espanyol i fins i tot de Bancaixa.... però no hi ha ni rastre del València ni de la seua fundació. No siguem mal-pensats, segur que alguna de la mitja dotzena de filials de Bancaixa que apareixen en el registre ha de ser la nostra... com Bancaixa Inversions per exemple, un bon nom per a ocultar el de la SAD i no entorpir la seua magnánima labor rendida a 20 milions d'euros en interessos anuals més 3,5 del crèdit fundacional. !Quin mal de cap!.

Encara no hi ha ningú que s'explique com es va ser capaç en menys d'una setmana de recomprar la torre a Soler i de pactar un calendari de pagament, lliurant 15 milions en mà, amb la UTE per a saldar el deute contret. Potser tal esforç alquimista, que no aritmètic, pot ser que propagandístic?, siga el causant que al igual que les accions, ni al Gener, ni al Febrer, ni entre Març ni Abril, les obres del nou estadi s'hagen reprès, com es va apuntar en el seu moment en diversos publireportatges periodístics nascuts a la calor de les informacions que van eixir del club. Ni tan sols, les obres per a alçar la cota de l'estadi a nivell de carrer, i evitar la deterioració dels subjectadors de formigó, s'han emprès, i això que estes ultimes, segons els palmers amb molta "Pressa" a sou del poder, eren les úniques que s'anaven a realitzar, per urgents. Probablement, l'esbroncar al conserge de Paterna per deixar-se les llums enceses, siga una tasca molt més important que estes, vaja vostè a saber.

No ens oblidem d'aquells magnífics grafismes publicats en Levante-emv i rebotats en Super on se'ns il·lustrava, a manera de preparació per a l'impacte, la versió 2.0 del bunyol. Ara el títol de “senyor bunyol” sobre qui recaurà? Bonico, !pronunciat!. Tota un nyapa, mastegada i llançada al carrer amb el sonete de "és que així comencem a rendir el camp”. Coneixent l'ampli historial en màrqueting d'este club, això de rendir, es redueix a abonaments i venda de pipes, com es rendia en els anys 50 el futbol, per això el Bernabeu es va ampliar a 100 mil espectadors, el Barça es va traslladar de Les Corts al Camp Nou i el VCF va projectar el Gran Mestalla, que va acabar sent el mig Mestalla, perquè mai es va finalitzar ( de que em sonarà? ). Soles cal llegir a eixe gran estratega que és Joan Carles Martí, on en una columna que il·lustrava dit reportatge-gràfic, va tindre la mala fortuna d'afirmar que " lo important d'un camp de futbol no és la seua façana, sinó qui juga en ell”... sí , en els anys 40.

Hui dia l'important d'un camp de futbol si és la seua façana i no qui juga en ell, perquè hui dia, l'important d'un camp de futbol son els diners que et genera per explotació comercial, i això, depenent de la imatge, per tant de la singularitat del recinte, fet que atorga la façana, et fa obtindre més o menys ingressos. No és lo mateix relacionar el nom de la teua empresa amb un camp com el Calderón, correcte i sobri sense més, que en el Allianz Arena, una joia arquitectònica. Veient la manada de troglodites que acampen en la mercantil, si son capaços d'acabar-ho sense bunyolades ja ens podem donar amb un cant en les dents.. encara que pinta té de repetir-se la història.

Batalla perduda en esta ciutat, on, encara hui dia, no s'és capaç d'entendre que en ple segle XXI l'esport va perdre tot el amateurisme i romanticisme que li va caracteritzar en els seus inicis i que lluny d'allò, les entitats s'han convertit en agressives multinacionals. Per això no és d'estranyar que clubs de segona divisió alemanya tinguen més tendes oficials obertes en la seua ciutat que el propi VCF. Crec que el dia que veja al club ser capaç d'obtindre algun ingrés fora d'abonaments-traspassos-televisió i publicitat en samarretes, seré víctima d'un xoc nerviós provocat per tan insòlit esdeveniment.