15 de març 2011

Dopatge Informatiu.

Ja fa temps que el amarillisme va arribar al periodisme esportiu. De forma gradual els bons professionals han anat abandonant els pulpits d'opinió per a deixar pas a ultres i forofos de postín que no fan més que repetir sainets oficialistes amb l'única fi de construir veritats amb la mentida com solgut fonament. Lliçons de com funciona hui dia el periodisme les pot donar Jose María García, per al que vulga escoltar-lo, trobarà en ell la base del funcionament de la premsa actual, venuda als interessos dels clubs i finançada per estos en la seua major part.

El circ mediàtic ha creat als seus propis bufons, gent antany seria ara interpreta papers perquè és el que ven, per exigència dels programes als quals acudeixen, molt bé retribuïts per cert. La víscera, la discussió estúpida, l'argument faci, està de moda. Ja no importa que determinat esportista haja guanyat algun torneig o arribat a la final d'un màster, que Cristiano Ronaldo s'haja pintat les ungles de negre reporta major interès, és el fruit arreplegat després de molts anys de pacient sembra. Existeix el que interessa que existisca, i ven el que interessa que venga, un llucet complex molt bé dissenyat.

Esta guerra de control té un cap visible. Florentino Pérez des que va arribar per primera vegada al Reial Madrid ha sabut manejar la seua cartera d'influències a conveniència. Ha posat i llevat directors de periòdics, ha aniquilat a les veus discordants i els pocs supervivents als seus capritxos s'han vist forçats per les empreses a dirigir les seues opinions negatives a l'empedrat. Ja no es critica la gestió, es critica el calendari, ja no es parla de fracàs propi, sinó d'èxit fraudulent del rival, ja no es parla de dolenta planificació, es parla de villarato. El Reial Madrid és víctima del propi circ que ha muntat, utilitza els mitjans que controla per a realitzar sondejos antany interns, per a llançar globus sondes que amiden la temperatura de l'entorn, per a que siguen altres els que diguen el que ells no s'atreveixen a dir, en nom d'un fals senyoriu, i si per a això ha de deixar venut al fava útil de torn, no té escrúpols.

L'última estratègia de distracció ha estat molt bé muntada. Qui es va a oposar a millors controls anti-dopatge.? Casualitat que el debat aparega ara, no quan Gurpegui va ser suspès per donar positiu, o tants altres jugadors, com Stam o Couto a Itàlia, o el propi Zidane, positiu per EPO en 1995. Marca va abonar el terreny amb un demagog serial, en el que omet una dada, la UEFA intensifica eixos mateixos controls en competició europea, i no contents amb això, envia per sorpresa a les ciutats esportives a metges per a realitzar anàlisis de forma gradual. Anàlisis multiplicats per tres en freqüència i exigència els realitzen en època de Eurocopa o Mundial. Les substàncies prohibides deixen rastres orgànics en la sang (no en l'orina passat un temps sense consum), pel que deixar de consumir quatre o cinc mesos abans d'un campionat no és suficient per a saltar-se un control. Una vegada muntat l'escenari fa falta dotar-lo de contingut.

Una creença molt assentada a Madrid sobre el VCF és suficient. Ja en 2003 i 2004, curiosament el grup PRISA, a través d'AS, va publicar diverses sospites de dopatge sobre el València de Cuper i Benítez, fins a Tomás Roncero va arribar a amenaçar amb traure a la llum les proves després de concloure la temporada. Una vegada que l'actor secundari està sobre l'escenari fa falta crear el principal. Hi ha prou amb utilitzar una forta corrent d'opinió madrilenya que duu temps sospitant sobre la frescor física de l'equip blaugrana durant les ultimes temporades, l'ingredient final amb el qual muntar la pel·lícula. L'últim pas, trobar el vocero que donara el colp i fora utilitzat com cap de turc, ja està donat. El Madrid té el que volia, embrutar la superioritat dels seus principals rivals, i tapar els seus supins fracassos. No hi ha pitjor difamació que llançar una sospita generalitzada.

El tema del dopatge en el futbol és un debat seriós, que potser és convenient obrir, però no a capritx, no llançant infundades acusacions sobre altres clubs, no inventant-se relacions inexistents entre metges i entitats esportives. Este món sabem com funciona, i no hi ha dubte que el culpable d'açò resideix en el Bernabeu. No haurà ningú amb la suficient gallardia per a trencar relacions amb el club de la capital, encara mereixent-lo, per això uns serviran en safata de plata el cadàver del periodista, i els altres, sadollaran la seua indignació amb la seua sang. Com societat i com entitat tenim molt que aprendre. Esta corrent generalitzat de que som incapaços de guanyar res pels nostres propis mitjans és molt nostra, i és utilitzada amb mala fe en l'exterior. Si triomfem és per demerit dels altres, no pel nostre, estem cansats de repetir en casa nostra. Expulsem eixe discurs del nostre vocabulari, si nosaltres no respectem els nostres propis èxits, com van fer-lo fora.?

El dopatge en el futbol ha existit sempre, ahí estan les confessions dels internacionals alemanys de Berna sobre les arts de Sepp Herberger. Un fantàstic llibre de Jean Pierre de Mondenard “Dopatge en el futbol, la llei del silenci.” ens relata el calvari de Ronaldo en la Serie A (i el de Delpiero) i la seua convivència amb el dopatge, causant dels seus actuals problemes d'obesitat, i de la seua crònica lesió de genoll. Un tema seriós no pot ser causa de debat amarillista perpetrat per un circ nascut a la calor d'un ésser superior que ho utilitza com parapet a les seues pròpies negligències en la gestió d'un club que conta amb el favor polític. Mentre uns en la seua condició de SAD no poden demanar més crèdits per a acabar un estadi, altres, sobrepassant el limit de risc, reben 200 milions d'euros d'una caixa publica per a finançar la compra de jugadors. El major dopatge existent en el nostre futbol és el financer, juguem amb les cartes marcades.

Le Monde també va acusar al VCF del mateix, el Barça va ser l'únic que va presentar una demanda, després de llançar un comunicat desmentint la informació. El diari francès va perdre en els tribunals i el FC Barcelona va netejar el seu honor amb una sentència judicial. Ara actua de la mateixa manera, després del seu comunicat d'ahir, hui presenta, avisant via burofax a la COPE, una demanda. El VCF abans va callar i ara es conforma amb una vacua disculpa en les ones. Són formes de defensar l'honor d'una institució. Tinc molt clar que la nostra no és la millor, ni la més indicada. Les faltes de respecte al club han estat moltíssimes des de Madrid, i cap ha tingut conseqüències més enllà d'uns paràgrafs prefabricats. No se que més ens han de fer per a començar a prendre mesures serioses i responsables.

4 comentaris:

Ángel Ruiz ha dit...

Como mínimo haría lo mismo que el Barcelona, porque no me considero inferior en categoría para no defenderme igual.

Por cierto gran post, con nuemerable documentación

Valent ha dit...

Si el VCF no denuncia tindrem que començar a exigir-lo. DAMIà posat les piles!!.

Anònim ha dit...

És difícil dir-ho més clar. Quan pegarà la punyada damunt la taula el València?.

Pillgrim ha dit...

me gusta leer que en los foros la gente exige una denuncia. Van a quedar retratados si mañana no desayunamos con la noticia. Estaran dando la razón a los difamadores y demostrandos que el unico honor que defienden es el de sus bolsillos no los del club.

DENUNCIA YA!!! YA BASTA DE MALTRATO NACIONALMARIDISTA !!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...