Sasic té fama de tipo dur, exigent, e intolerant amb l'apatia, encara que ell sempre es mostra molest i emmurriat quan se li qüestiona sobre l'assumpte: “És una etiqueta que m'han posat, sap que significa el meu nom traduït a l'alemany?, Amor”. Va contestar en una de les seues ultimes entrevistes. Este apassionat del futbol modern, de la pressió asfixiant i del joc ràpid a un toc es venagloria de tractar als seus jugadors com si foren els seus fills: “Els meus xics són la meua família, i els tracte com un pare tracta als seus, els reprimisc i els exigisc pel seu bé.” Sempre va tindre problemes amb el jugador dispers i telentós, els seus enfrontaments amb estos són els que li han creat fama: “No entenc que un futbolista amb talent malbarate les seues qualitats per no aplicar-se lo suficient en el camp, amb eixa qualitat són ells els que més han d'aportar a l'equip.” Sentència.
Fidel profeta de la relació face-to-face amb el jugador convida als seus homes a que no es tanquen en si mateixos quan no els ixen les coses, dialogant i avar ha aconseguit guanyar-se els cors del futbol modest a Alemanya. Este benaventurat va arribar al país formant part d'un contingent de refugiats en 1993. Després de guanyar-se la vida en el que bonament va poder el destí li va donar l'oportunitat de recuperar la seua relació amb la pilota. En un gest de bona voluntat l'equip d'aficionats de Gebhardshain-Seteinebach el va acollir en el seu sé. En eixe moment la relació amb la banqueta evocaria a la de la seua tormentosa biografia, va patir l'engany i el menyspreu per la seua condició d'apàtrida, i a pesar dels seus evidents resultats, la convivència va arribar a un punt d'esquizofrènia intolerable. Resignat i desnonat va abandonar el DJK a la recerca de millor fortuna.
Karlovac va ser fundada per l'imperi austro-hongarès com bastió contra la invasió Otomana, una ciutat acostumada a la guerra (2 mundials i 2 civils en els últims 120 anys) ha modelat el caràcter de les seues gents amb el patró de la supervivència. D'esperit aguerrit e irreductible són els veïns d'una població descasos 50 mil habitants. Així una vella glòria de la regió va acabar en 1995 de conserge en la afamada escola de Hamm-Sieg (prop de Bonn). On a banda de sembrar la gespa, i d'arreglar alguna canonada perniciosa, s'ocuparia en el seu temps lliure d'entrenar als xiquets. Hamm sempre va ser una escola formativa, acostumada a nodrir als juvenils dels principals clubs del sud, encara que l'èxit remunerat en trofeus sempre els va ser esquiu. De la mà de Sasic van arribar els primers, i després, ja enrolat en el primer equip, els més sustanciosos. La seua labor com domador de talent li va donar fama i prestigi en l'univers de les divisions inferiors.
Al mateix temps que la nova llei de regulació per als refugiats obligá al nostre protagonista a abandonar Hamm en ares d'un lloc de treball en Heuzert, el TuS Koblenz es va endinsar en una espiral ruïnosa, obligat a desfer-se del seu patrimoni, venent a la seua primera plantilla professional i caent en mans dels creditors, la viabilitat del club estava en dubte després de donar amb els seus ossos en la cinquena divisió. Un projecte desauciat que buscava solucions arriscades. Després de complir amb rigor l'any necessari per a obtindre la residència permanent, Sasic, gràcies a la seua fama aconseguida en Hamm, es va fer càrrec del Koblenz (a 70 quilòmetres de distància). Recorda amb estupor el seu actual president el moment en el que va arribar Milan al club: “No teníem vestuaris, ni dutxes, erem apenes 5 persones que treballaven en un pis llogat en el centre de la ciutat.” Amb retals, veterans i juvenils va eixir a competir aquell equip, que de forma sorprenent, va sumar ascens darrere ascens fins a arribar a la segona divisió, una fita en la història de la societat. "Koblenz existeix gràcies a Milan Sasic", resava amb honor una de les pancartes del renascut Oberwerth el dia dels seu comiat.
Aquell grup va sorprendre pel seu un joc atractiu i veloç: “Al futbol es juga igual a tot arreu, són 11 contra 11 en un rectangle” amb eixa sorna despatxava les incomodes preguntes sobre la inferioritat del TuS respecte a tots els seus rivals. Els resultats van retornar la confiança en els inversors, regressant després de molt temps d'absència. El public, va recuperar la il·lusió per un club que se la va furtar a força d'enganys. Les inexistents graderies van eixir de la terra com per art de màgia, l'estadi buit es va omplir de gent i el rectangle tornava a estar copat de panels de publicitat, estampant-se de nou en les samarretes un patrocinador. Tot va nàixer gràcies a un baló de cuir lligat a un refugiat croata que va portar la prosperitat esportiva a una societat tocada de mort. Koblenz va créixer al ritme que ho va fer el seu entrenador, creant una nova entitat del no-res, modelant una estructura derruïda que va donar pas a un club modern gràcies a la calor del triomf. Mentre l'equip sorprenia a propis i estranys lluitant en la part mitja-alta de la segona divisió, la gran institució del sud, el Kaiserlautern, veí i rival del conjunt morat, s'enfonsava en la taula. Un projecte de joves talents creat per al ascens veia a poc a poc com el seu futur s'anava enfosquint. Sense dilació, i després de cinc anys d'èxits continuats, Milan Sasic va acceptar el repte, el seu major repte, entrenant a tot un mite en la història del futbol teutó. Kaiserlautern havia caigut en mans de l'home miracle.
En tot just 15 jornades va salvar als roten-teufel del descens, però no va ser suficient. Com li passara en Gebhardshain, va ser mal tractat, enganyat, menyspreat per una dirigencia que es va aprofitar de la seua modèstia i talent per a salvar un projecte en el qual mai van confiar. Entre loor de multituds, amb l'estima publica i privat d'una plantilla de jugadors que va arribar a adorar-lo, va ser acomiadat, sense motiu, un any després de la seua arribada. La inmadureça del roster era infinita, insuficient per assolir un ascens exigit amb vehemència i despropòsit. Este "bonachón" d'aparença, acostumat al sofriment i a treballar amb saldos va agafar la seua encoratginada maleta per a buscar un millor destí. El periple en el Palatinat el va catapultar. Del sud al est, de Hamm a Kaiserlautern, i d'este a Duisburg. Altre vigia del futbol alemany va cridar a les seues portes.
Al juliol de 2009 es faria càrrec de les zebres. Un dels primigenis dominadors de la Bundesliga, habitual en els seixanta i setanta en ocupar el podium de la primera divisió i que duia massa temps enfonsat en la segona categoria, sense motivació, esperança ni rumb. El club va posar en les seues mans un modest projecte a quatre anys per a aconseguir retornar al seu habitat natural, la divisió d'honor. Amb la habitual paciència, amb la pausa que soles ell sap donar-li a un procés tan complex, va iniciar un camí que en la seua segona temporada ja ha aconseguit una fita. Després de 13 anys, i com a equip de segona, el MSV Duisburg tornarà a disputar una final de la POKAL. Un repte, altre més, un impossible, altre més, una utopia, altra més, en la carrera de Milan Sasic. En el mes de Maig l'Olímpic de Berlín es convertirà en el nou camp de batalla, el Schalke, el seu nou adversari, i Sasic, vell guerrer, posarà en joc, com solament ell sap fer, la seua capacitat per a vèncer a la lògica. Altre miracle, Milan, altre miracle.!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada