Temporada finita.

Quan l'entorn rebuzna conformisme, quan el discurs de molts convida als fidels a eixir al carrer a celebrar els punts que li traiem al cinquè, quan professionals del engany ens venen cabres de cartó pedra cada dia de l'any, quan el club dóna per finalitzada l'aventura europea en vuitens després d'haver sadollat el seu afany recaudatori, quan la copa és vista com una despesa, quan es dóna per excel·lent la temporada faltant 10 partits, quan tot això passa, arriben espectacles com els de la Romareda.

Tenim el que hem construït amb les nostres pròpies mans. Un equip de prestidigitadors que apaguen el motor davant l'imminent calendari casolà i el seu posterior premi matemàtic, ja han complit amb la seua comesa. Vitorejats per un entorn pusil·lànime que amaga amb malícia una falta de competitivitat alarmant. Bursaspor i Rangers, Rangers i Bursaspor són les úniques potències que han sucumbit al poder del VCF. Eixos són els causants de tan immensa i satisfactòria temporada continental. La pitjor de les crisis que pateix el club no és econòmica, sinó moral, social i estructural. Ha de fer-nos reflexionar que qui més demostre estar molest, el que més sent tot açò i l'únic pateix vergonya a cada espectacle que ens ofereixen els jugadors siga l'entrenador. El dilluns, els remunerats apòstols del govern eixiran a tapar el daltabaix, la setmana segurament la ocuparan airejant balanços econòmics i en amenaces de desaparició. La mateixa que duen pregonant des de 1996.

La falta d'objectius acabarà enfonsant al club en un coma del que serà difícil despertar. A cada pas que es dóna aquells foscos anys 90 estan més presents, són més reals, instal·lant-se de forma silenciosa entre nosaltres. Que les temporades es convertisquen en eternes es un peatge que cal pagar per haver-se convertit en un club sense aspiracions, fet que acaba per desesperar a propis i estranys, convertint a l'entorn en culs inquiets que acaben per no aguantar-se a si mateixos, avorrint les cares i els discursos prefabricats que s'encarreguen de llançar al carrer. Eixa desídia acaba sempre triomfant, tirant de la graderia al públic i sumint a l'entitat en un travessia pel desert sense fi. La temporada, un any més, per al València ha finalitzat en Falles. Ara li toca a esta plantilla de mentiders gestionar l'avantatge amb la comoditat que els donarà la condició de local. I per descomptat, amb els corresponents aplaudiments del entorn.