Equip eliminat.

Fa temps que aquell argument d'equip bronco i coper va passar a ser un eufemisme sense aplicació practica. No se'ns donen bé les eliminatòries. En la copa del Rei soles el Racing de Santader com equip de primera sap el que és caure eliminat davant el VCF. I a Europa, el Werder (per diferència de gols) i el Bruixes després d'una prorroga, han sigut les úniques víctimes. Deia Rafa Benítez que una cosa és el control i el domini efectiu del partit, i altra, la sensació de control, basada en la possessió de la pilota (eixa gran mentida) o en tindre un major numero de llançaments a porta (no necessàriament entre els ters pals). El Schalke sense generar ocasions, ni perill, eixa classe de perill que infon por per embotellar-te en l'àrea, ha sigut capaç d'eliminar al VCF a pesar de la seua aparent inferioritat i dels seus pocs mèrits per a traure endavant l'eliminatòria, ha controlat en major mesura i amb millor encert que nosaltres els dos encontres. I a pesar de contar amb el factor sort (gol de Raul en Mestalla) ha guanyat este assalt als punts. En este trieni de descalabros en partits del KO hi ha un punt en comú, almenys en els enfrontaments continentals.

I és la superioritat física dels equips. Una superioritat que no té res a veure en la preparació, sinó en la fisonomia, en l'altura, la fortalesa, l'empaque, en la major costum d'esforç, de ritme alt i joc de xoc. Aspecte en el qual sempre ens hem vist inferiors, incapaços de superar en velocitat a qualsevol adversari, a superar-los en jugada aèria, o a intentar realitzar amb èxit alguna paret. El mur que teníem davant sempre va atallar qualsevol possibilitat, perjudicant-nos, anul·lant les nostres virtuts, la velocitat en el toc, el joc combinant..etc. Han contribuït també errors propis, en 9 de cada 10 ocasions Aduriz hauria sentenciat el partit amb les tres clarísimes oportunitats que va tindre, sempre, fixeu-vos en el detall, desequilibrat per la major força física (incapaç de traure-li el cap per velocitat) del defensor. És una rémora d'este equip, que posseïa qualitat amb Villa i Silva, que la posseeix amb Joaquin, Mata i Banega, però que no té eixe punch necessari que atresoren a cabassos els equips europeus.

En general la Champions realitzada pel VCF és senzillament bona, brillant per moments. Simplement decebedor per no saber competir, eixe aspecte en el que va posar l'accent Aragonès no més fer-se càrrec de la selecció és el defecte que hem collit nosaltres en esta època. Acostumats a tot el contrari devem acceptar, si es vol com defecte, que en envits com els de ahir, a falta de ser tremendament superiors en quant a qualitat tècnica, sempre estarem per darrere. Mèrits per a estar en quarts s'han fet, que foren suficients és altra cosa. Este equip està en reconstrucció i en ple creixement de la mà d'un tècnic que encara ha d'aprendre, i quines millores, a pesar de ser lentes, acaben arribant. Fracàs, si, perquè som guanyadors, perquè hem deixat veure que amb millor encert i més experiència tindrem millors premis, perquè hem plantat cara al Manchester United i al Barça. La complaença i el conformisme viu a Sòria, en Orriols o en llocs variopints, per a qualsevol entitat gran perdre sempre és un fracàs del qual s'alça. Bandegem la mediocritat. El conformisme no et deixa créixer ni millorar.