És necessària una resposta.

Potser la passió o la joventut fan que desitges actituds severes i contundents per part del club davant la llarga llista d'estupideses i salvatjades que estan publicant els fascines dels ultra sud estos dies. Tal volta la responsabilitat del gestor recau en el silenci públic i en el treball fosc. Però en este VCF obscurantista i carent de comandament i personalitat se't fa difícil creure que estos silencis siguen silencis productius.

La premsa madrilenya sempre ha alardejat de madridisme, encobert o dissimulat, però mai ho ha amagat. Últimament les seues actituds s'han tornat desvergonyides, frentistes. Hui es poden llegir coses com "Villa està segrestat pel valència", uns altres afirmen que l'entitat està perjudicant al jugador, alguns fins i tot posen el crit en el cel perquè suposadament utilitzem al futbolista com si fora una mercaderia, un fardo inanimat. Soles falta acusar-nos d'atemptar contra els drets humans.

El sumun de la desvergonya, són les contínues contradiccions de la maquinària propagandística del Madrid. Editorials i portades de les ultimes setmanes es contradiuen entre si. La setmana passada se'ns acusava de trencar el pacte de 25 milions més Negredo.. hui, una setmana i mitjana més tard, des de l'editorial del mateix diari se'ns acusa de trencar dit pacte, però esta volta les quantitats són de 37 milions + Negredo.

Llorente té l'obligació, com gestor que és, de defensar el patrimoni de la institució, vetlar pels seus interessos. Florentino va dir una gran veritat, el VCF no té autoritat sobre els seus futbolistes, no l'ha tingut mai, ací han fet lo que els ha donat la gana sempre, adoptant actituds deleznables i fastigosament poc professionals. És el moment de que el club, amb Llorente al capdavant, qui millor per a això, adopte les mesures necessàries, i arribat el cas, si es presta, ficar en cintura a Villa i els seus infantils desitjos de continuar en la nostra lliga.

Com gestor, com accionista, com a president, seria inacceptable que tenint ofertes superiors, molt superiors econòmicament es rebutjaren per claudicar, una volta més, davant les exigències d'un empleat. D'acceptar lo contrari, el senyor president hauria de presentar la seua dimissió a l'instant. Ja que som putes, no posem també el llit.