Una nit en Mestalla.

Deu anys més vell. Hui fa exactament deu anys de la final de Sevilla. Una dècada que ha solapat una adolescència, però no el record. Jo vaig vore guanyar al València un títol amb 16 anys. La culminació d'un desig d'infància, d'una exigència personal, d'un somni intim, la ruptura amb una turbulenta infància esportiva, la cicatrització d'aquelles primeres llàgrimes d'amargor que va portar la final de l'aigua, la primera il·lusió.

Han hagut més, moltes més, igual que decepcions, però mai cap ha sigut com aquella primera vegada. Pot resultar curiós, però hui recorde al detall, amb exactitud, aquell dia en les seues 24 hores. Ara em ve a la ment eixe entrepà a les tantes de la nit que vaig engolir, totalment banyat de suor, de cava, i de no es quantes coses més, aquelles hores intempestives, amb la casa silenciosa esperant l'eixida del sol, amb el tic-tac del rellotge de cuina acompanyat pel run-run del motor del frigorífic, en tal escenari, jo amb el meu entrepà vaig assaborir per primera volta l'èxit, la glòria.

Alce la vista i observe en una prestatgeria repleta de llibres una menuda caixa de cristall, vella, herència de l'adolescència de la meua mare, no és gran cosa, ni tan sols és de cristall del bo, però conté un xicotet tresor, un tros de la gespa de Mestalla que jo mateix vaig arrancar passades les onze de la nit el 26 de Juny de 1999, quan vaig botar al camp per a celebrar que era campió.

Aquell dia va ser màgic en molts aspectes, perdut entre la massa esperant l'obertura de les portes del vell estadi, em vaig adonar de lo gran de l'afició, centenars de persones col·lapsant l'avinguda de suècia, no arribava a vore el final, una torba d'il·lusió que xocava com una enfurida ona contra l'espigó de l'adversitat històrica. Em vaig sentir part d'algo tremendament immens, mai vaig tindre la sensació que aquell partit se'ns escaparia, era un sentiment unànim.

Lo que fa el futbol, encara recorde el rostre d'aquella parella, mai vaig saber si eren novis, germans, o que, que anaven en la seua moto, i que parats davant un semàfor, no dubtarem en saludar-nos, sense conèixer-nos de res, donant-nos un abraç “Ja som campions nano, ja era hora” hora va soltar el xic, dos besos protocol·laris a l'acompanyant, i un puny enlaire en senyal de victòria van servir de comiat… amb aquella bufanda enrotllada com turbant al meu front vaig passeigar durant hores per aquell mar de cotxes tocant el clàxon, artèries col·lapsades, banderes i traques per doquier…

El fi de festa va acabar contra corrent, el retorn a casa va culminar amb salutacions mútues, entre vehicles que s'incorporaven a la capital, i un servidor, que tornava a casa en direcció contrària. Després de l'entrepà, únic menjar que vaig engolir en tot el dia, em vaig tombar en el meu vell llit a escoltar a un boig de la ràdio, que li va donar per fer un programeta de 24 hores.