Per què perd Anglaterra?

Un any després arriba a les nostres llibreries, en llengua pròpia, el meravellós llibre publicat en 2009 en el Regne Unit, escrit per Simon Kuper (Financial Times) i Stefan Szymanski, el millor economista esportiu del món. Un volum on no solament se'ns parla d'estadístiques, i números, sinó on també s'arrepleguen infinitat d'estudis relacionats amb el futbol i les preferències dels aficionats, consumidors exponencials. Així com també un anàlisi exhaustiu sobre el mercat de fitxatges , la rendibilitat dels mateixos, i la millor forma per a què un club guanye diners i reduïsca costos, sense perdre el seu nivell esportiu, utilitzant eficaçment el mercat.

La publicació arreplega amb diferència els estudis més amplis i amb menys marge d'error dels que s'han realitzat fins a dia de hui. Llança dades curioses, com que els noruecs són els més fanàtics seguidors del futbol en el món, una mica estrany a ulls dels seguidors de les grans lligues. Segons la publicació, els aficionats al futbol en europa, prefereixen campionats dominats per tres equips, tònica habitual en el continent, excepció feta d'Escòcia i Espanya. Ometent Madrid, els clubs més importants de les principals lligues europees, són equips de província, tots ells resideixen en ciutats no superiors a 600 mil habitants, sent capitals de províncies de milió tres-cents-mil habitants (aprox.), llevat del cas de Barcelona.

El tema central del llibre tracta sobre jugadors, transferències i els errors més comuns comesos per entrenadors i directius de clubs, fent especial èmfasi en quatre casos, cara i creu, el Crystal Palace de Mark Goldberg, l'Arsenal de Arsen Wenger, el United de Ferguson i del Nottinghan Forest de Brian Clough. El Forest va ser campió d'Europa dos vegades consecutives, amb l'equip més barat de la història del futbol. Brian Taylor va fitxar a Gary Birtles per 2000 lliures procedent del Long Eaton, un club amateur, venent-lo anys després, havent aconseguit un immens profit del jugador, al Manchester United per 60 vegades més del que va costar. El mateix camí, i amb major rendibilitat, va recórrer Roy Keane, comprat per 47 mil lliures del Cobh Rambler irlandès, i traspassat anys després, amb múltiples títols i èxits amb el Forest, per 80 vegades més del que va costar.

El llibre és especialment crític amb els dirigents, als quals acusen de convertir amb la seua ineptitud al futbol en un negoci poc rendible. Tampoc es lliuren de les critiques els directors esportius i secretaris tècnics, els quals sent suposats professionals de la matèria, són acusats de tindre menys coneixements e informació, que la majoria d'aficionats al futbol. Tota una declaració d'intencions. Fora de les critiques ferotges, tan característicament britàniques, el més interessant de la publicació resideix en l'aprofitament del mercat i les qualitats a explotar per a traure rendibilitat.

Segons apunten Kuper i Szymanski, la millor edat per a contractar a un futbolista són els 20 i els 22 anys, fora d'eixes edats, passem de realitzar una inversió a una despesa. També s'apunta que els jugadors veterans estan sobrevalorats, la contractació dels quals en el 99% dels casos resulta un fracàs estrepitós, tant esportiva com econòmicament, apuntant que la millor edat per a desfer-se d'una vella glòria guanyant diners es troba en els 28 anys. Exemplificant amb les vendes realitzades per Wenger d'Henry, Vieira, Petit i Overmans, dels quals va aconseguir opulents traspassos quan els jugadors entraven en la tardor de les seues carreres.

El llibre finalitza amb un advertiment: Els davanters costen més del que valen, cas contrari dels porters.

I amb una cita: Peter Taylor, segon de Brian Clough: "Un entrenador sempre ha d'estar atent als senyals que indiquen que un equip guanyador s'està desintegrant, per a vendre als jugadors responsables abans que els possibles compradors detecten el seu deteriorament".