Un segle de Somnis.

El 19 de Febrer de 1910 va ser inaugurat el Teatre dels Somnis. El vell recinte situat en Manchester Oest, en el vell camí de Trafford, compleix un segle de vida. Cent anys on les graderies de la Busby Avenue de Manchester han vist el millor del futbol britànic. L'ara modern recinte del Manchester United ha albergat una final de la FA CUP, que va enfrontar a Chelsea i Leeds United, i altra de la Champions League, la final italiana entre Juventus i Milan, com grans esdeveniments esportius. Encara que la seua història, com bona relíquia, està repleta de glòries e infortunis. En 1941 les bombes alemanyes van destruir per complet l'estadi, fet que va obligar al United a jugar durant més d'una dècada en Main Road, recinte dels seus rivals del City.

El trasllat del vell estadi de l'avinguda del Banc Clayton, en ple centre de Manchester, cap a les afores de la ciutat, en el cinturó industrial, no va ser gens fàcil. El recinte va ser projectat per a 100 mil espectadors, i va ser dissenyat per Archibald Leitch, famós arquitecte escocès, també autor d'estadis com Ibrox Park o White Hare Lane. Prompte les dificultats van començar a minar el projecte. El club es va quedar sense fons, va fregar la fallida, i va haver de suspendre durant més d'un any les obres. Finalment es van reprendre, reduint la seua capacitat a 80 mil espectadors, rebaixant el seu cost inicial en més de la meitat. El muntant final va ascendir a 60 mil lliures de l'època, un desembors que va deixar al club en una situació delicada.

Els inicis d'Old Trafford no van ser ni de bon tros esperançadors, en el partit inaugural, jugat davant el Liverpool, l'assistència a l'estadi no va arribar ni a mitja entrada, tot un derby contra el millor equip de la dècada i les graderies del nou recinte estaven buides, una estampa que va sembrar de pessimisme a la institució, greument endeutada, havent dipositat les seues esperances en un nou estadi que aportara un augment dels ingressos en les arques de l'entitat. Prompte es van trobar formes de fer rendible la construcció de l'estadi. Old Trafford acolliria vetlades de boxa, carreres de cavalls i partits de cricket, sense oblidar a l'esport rei de les illes en aquells temps, el rugby.

En 1920, deu anys després de la seua inauguració, la situació de l'estadi era totalment diferent. Davant l'Aston Villa el United va signar el que seria durant molts anys, la major assistència a un partit de lliga de les illes, amb 70.504 espectadors. Sols 20 anys més tard el recinte aplegaria a la seua major capacitat, esta vegada en unes semifinals de la FA CUP i per dos vegades. Davant el Wolverhampton i el Grimsby Town, es van arribar als 76.962 espectadors, un rècord que encara hui no ha estat superat degut a les múltiples reformes patides en el recinte, que reduïren la capacitat de l'estadi. En els anys 60, 70 i 80 el camp del Manchester United, tenia capacitat per a 50 mil espectadors, arribant als 45 mil a meitat dels vuitanta. En 1996, va començar altra era de remodelacions que van fer créixer la capacitat del recinte progressivament, en l'actualitat i després de més d'una dècada d'obres, l'estadi arriba als 76.300 espectadors.

El Man.United sempre ha sigut un avançat al seu temps, ja en els anys 40 i 50 va construir en el seu estadi balcons, simulant les llotges característiques de les operes, per a espectadors VIP. A més va ser el primer club a Europa a crear fosses i zones de separació per a evitar disturbis e invasions de camp, habituals durant anys en les illes.

Lluny d'aspectes arquitectònics, econòmics i similars, Old Trafford ha sigut testimoni impertèrrit durant cent anys de tots i cadascuns dels fets històrics més rellevants del futbol britànic. En les seues graderies s'ha gaudit del Huddersfield Town de Herbert Chapman, primer gran dominador del futbol britànic. Pels seus vestuaris han passat llegendes com Dixi Dean i el gran Everton que capitanejà durant 12 temporades. Els sempre animosos seguidors dels diables rojos, han vist com el seu equip ha sigut destrossat pel Leeds United de Don Revie i Billy Bremner en els anys seixanta, protagonitzant vibrants encontres on es va signar el traspàs de poder entre el decadent United de Bobby Charlton, que no ressorgiria fins 1993, i l'incipient domini dels d'Elland Road.

No cal oblidar el naixement del Nottingham Forest, que es va batejar en Old Trafford protagonitzant escandaloses golejades als seus veïns. El germà menut del Man.Utd, comandat per Brian Clough, va profanar el Teatre dels Somnis en 1978, guanyant per 0-4, partit que seria la culminació als 42 partits consecutius sense perdre per part dels de City Ground, a les postres campions de lliga. Derrota que va provocar un cisma social en l'entitat de Manchester. Per no oblidar les dècades a l'ombra del Liverpool de Bob Paisley, rei absolut d'Europa, i dictador del futbol anglès durant més de 20 anys.

Les velles graderies del Teatre dels Somnis també han gaudit amb el Manchester d'Alex Ferguson, qui els ha fet grans, succeint a l'equip de Munich, que hui dóna nom al túnel de vestuaris, capitanejat per Bobby Charlton, i els seus dos miracles, sobreviure a l'accident, i fer campió de copa a un equip de juvenils mesos després. Seria sacrilegi oblidar al vell Matt Busby i el talentós onze que comandà. Amb un segle a les seues esquenes, Old Trafford, és una de les joies del futbol, catedral digna de la millor religió.