El Tourmalet de nadal.

Altre partit més a casa en el que volen els tres punts en els últims 5 minuts. Va costar molt trobar el punt per a rendir lluny de Mestalla, massa sinsabors, batalles dialèctiques i fins una estirada d'orelles presidencial per a engreixar la maquina.

Ara pareix que el problema és altre, ens tapem els peus per a descobrir el cap. Si molts aspectes s'han millorat positivament per a detindre una hemorràgia innecessària, altres continuen igual. Relaxació, confiança, o pel que fora, la veritat és que la intensitat defensiva com a local és altra, distinta, més be es juga per impulsos, dels que no es sap traure profit, a pesar de contar amb innombrables ocasions per a això. No soles ahir, contra Sporting i Atletico es van disposar també de les suficients com per a tancar els partits.

Lluny de quedar-nos en errors puntuals com justificació, caldria preguntar-se perquè l'equip , de local, arribant als últims 10 minuts de partit amb avantatges mínims, entra en una ambigüitat perillosa. anem a per un altre, o ens quedem?. El dubte mata. I ja ens ha costat 6 punts que teníem en la butxaca.

Abans del parò nadalenc del 20 de Desembre, el calendari entra en una de les seues fases més exigents. Viatge a Bilbao, rebuda galàctica en Mestalla, i visita als nostres amics de la Corunya per acomiadar el 2009, any embastat. Nou punts que te poden encumbrar o soterrar definitivament, el VCF entra en un tram vital, que li deixarà, per a bé o per a mal, encarrilat el seu destí en este campionat.

Planificació anglesa ( I ).

Fa uns dies escrivia sobre la nova planificació germana basada en la regeneració de barris amb la construcció de complexos d'oci i esportius que servien no a soles per a revitalitzar zones deprimides, sinó per a dotar d'instal·lacions de primer ordre a les ciutats, de la qual cosa , no solament treien partit els propis ciutadans, per generació de treball i zones verdes, sinó els principals clubs de les ciutats, que obtenien estadis acords als temps actuals, que podien utilitzar com armes de finançament que els permeteren situar-se en l'elit del futbol alemany a curt termini.

El fenomen no és exclusiu del país teutó. En Anglaterra, amb la petició del mundial de 2018(o 2022) s'estan obrint expectatives de similar calat, encara que no estan tenint la comprensió i diligència per part de les autoritats publiques, com les varen tindre a Alemanya.

Si el Tottenham ha obtingut el vistiplau per part de l'ajuntament de Londres i de la vicealcaldia del nord de la ciutat per al seu pla urbanístic, l'Everton acaba de veure truncat pel govern regional el seu ambiciós projecte urbanístic en Kirkby, una pedania de Knowsley, un barri industrial a 2 quilometres del centre de Liverpool.

A diferència dels Spurs, els Toffees, van presentar el projecte al febrer de 2009 a les autoritats amb el finançament tancat i un detallat pla de desenvolupament i construcció. Kirkby és una menuda població escassament separada del nucli urbà de Liverpool, en clara decadència i amb greus problemes de cens. El rectorat de la ciutat, juntament amb l'Everton i a l'empresa Tesco, van desenvolupar un pla urbanístic i comercial que pretenia dotar a la menuda població de fonts d'ingressos i ocupació suficients per a reactivar la zona i la seua activitat econòmica.

El projecte partia amb un cost total de 460 milions d'euros, tenint al nou estadi del Everton (56 mil espectadors) com peça central del complexe, el qual seria la joia de la corona, construint al voltant seu més de 30 mil habitatges, oficines, tres hotels, més de 40 espais comercials individuals, dos centres comercials i un complex esportiu, en total es van estipular més de 22 mil llocs de treball directes, 33 mil contant els indirectes.

El finançament corria a càrrec de l'empresa Tesco, que construïa l'estadi, en propietat i amb total disponibilitat i ús per al club, juntament amb els 40 espais comercials individuals, a canvi del centres comercials i els hotels, corrent a càrrec del consistori el finançament dels habitatges, els complexos esportius , les zones vedes i la regeneració del casc històric, juntament amb la millora i construcció dels accessos necessaris. L'Everton dispondria del seu antic estadi com un actiu propi, en el qual poder construir altra zona comercial que li reportara ingressos, la construcció de la qual seria finançada amb les noves fonts d'ingressos obtingudes amb el trasllat a la seua nova casa.

Durant mesos un aire d'eufòria i entusiasme va embargar al club i a la seua massa social, ja que este projecte dotaria al club de suficients recursos per a poder tutejar de tu a tu als principals clubs de la Premier. La decepció és majúscula en el costat blau de Mersey després de conèixer-se el dimecres que el govern regional i la delegació de govern, ha rebutjat el projecte. S'espera que la pròxima setmana es faça una compareixença publica on s'expliquen detalladament les causes de la negativa. Encara que algunes veus apunten a que dita renuncia podria estar supeditada a que el projecte no contava amb el suport de les poblacions colindants, ni del propi ajuntament de Liverpool.

Però este no és la primer vara-pal amb el qual es troba el club, ja que és el tercer intent en 10 anys d'abandonar el seu actual emplaçament, sent tots ells rebutjats per les autoritats municipals, a més fa un any també va ser denegada la petició de requalificació de la seua ciutat esportiva.

Després d'este desengany la incertesa ha embargat al titular de Goodison Park, encara que tant la companyia Tesco, com la vicealcaldia de Knowsley han anunciat que continuaran treballant per a trobar una solució al problema. Per la seua banda l'Everton, en les ultimes hores va sospesar la possibilitat de compartir estadi amb el Liverpool, fent-se càrrec del 50% del cost total del nou recinte que estan construint els Reds en el parc Stanley i que duu paralitzat més d'un any per falta de fons. El Liverpool ja ha rebutjat la petició oficialment.

Robert Elstone, director general del Everton, es va mostrar irònic davant la seguretat dels seus rivals de poder trobar finançament suficient després de finalitzar la crisi financera que assota al Regne Unit i al món sencer. A continuació, es va mostrar confiat en poder trobar una solució per a poder construir la nova casa del Everton en altre lloc i amb les mateixes avantatjoses condicions amb les quals contava el projecte de Kirkby.

Segons apunta The Guardian, les conseqüències podrien ser de major calat, ja que Bill Kenwright, propietari del club, estaria sospesant l'idea de vendre l'Everton davant les constants negatives e impediments que s'ha trobat desde que es fera càrrec del club per part de les autoritats municipals, les quals, després de presentar de forma publica el projecte de Kirkby en Febrer de 2009, van instar al Everton, a anar-se'n a una població situada a 9,7 quilòmetres de Liverpool.

El segon adéu del Kaiser.

A final d'any Franz Beckenbauer abandonarà el seu càrrec de president del Bayern de Munich. La junta directiva té previst triar-lo com a president d'honor del club una vegada finalitze la seua relació professional amb l'entitat bavaresa. Beckenbauer va ingressar en les files del Bayern en 1964, des de llavors ha mantingut una relació ininterrompuda amb el club, en el qual ha sigut jugador, capità, entrenador, director esportiu, conseller i president, càrrec este últim al que va arribar en 1994 després de substituir a Fritz Scherer.

En declaracions a 11Freunde (magazín alemany sobre la cultura del futbol) el Kaiser (emperador) es mostra satisfet per la seua gestió al capdavant del Bayern “Vam agafar un club social, i ens anem deixant una multinacional, el futur econòmic del Bayern pinta de color de rosa”. I no li falta raó, el creixement del club bavarès en els últims 15 anys ha sigut espectacular.

El propi Beckenbauer afirma en esta entrevista que quan va arribar a la presidència es va proposar integrar en cada àrea als millors professionals del ram, deixant la figura del president, per aquell temps plenipotenciària, en un element coordinador. “La meua última missió en el Bayern era dotar al club de patrimoni propi, ja ho hem aconseguit construint el nou estadi i el centre social, que al costat del centre de formació que iniciarem en 1994, deixen a l'empresa en una situació patrimonial inimaginable fa 20 anys.”

Sempre critic amb el seu Bayern. Els galons estan per a alguna cosa, i molt sovint a fet gala de la seua posició. Caracteritzat per un fort caràcter i una ambició sense límits, i a pesar dels diferents càrrecs que ha ocupat en l'entitat gemana, mai ha tingut problemes a dir el que pensava a cada moment, el millor central de tots els temps, ha criticat obertament a presidents, jugadors i entrenadors al llarg de la seua dilatada trajectòria com funcionari del club. El seu ultim encontre ho va tindre amb Van Gaal, quan este es va alçar en plena entrevista televisiva després de negar-se a mantindre un debat sorpresa amb el seu president en la franquícia alemanya de Sky-Sports.

Encara que segons apunta la premsa germana el detonant de la seua eixida pot ser els reiterats enfrontaments que ha mantingut amb Uli Hoenes, Karl-Heinz Rummenigge i Karl Hopfner, integrants de la comissió esportiva, en l'assumpte Rivery. Afer en el qual Beckenbauer va arribar a criticar obertament les declaracions publiques de Hoenes i Rummeniegge (per considerar que atemptaven contra la bona imatge del club), fins i tot va arribar a deslligar-se oficialment d'un comunicat de premsa emès per estos en nom del Bayern. Encara que en la seua ultima entrevista afirma que “tot és aigua passada, tornem a ser tan amics com sempre”.

Sens dubte el gran encert i l'element diferenciador del Bayern respecte a la resta de clubs, va ser la decisió del Kaiser de deixar l'apartat esportiu en mans d'aquells que millor ho coneixien. Tot ex jugador del Bayern que ha marcat una època té un càrrec de responsabilitat dins de l'àrea esportiva, encara que ser ex jugador i triomfar, no és un requisit fonamental, per a ocupar càrrecs majors és imprescindible tindre experiència com empresari, els capitosts de l'ala esportiva són reputats empresaris alemanys i amb carrera, Uli Hoenes regenta una de les més famoses empreses alemanyes de llonganisses, i Rummenigge és soci i director general de la principal cervesera bavaresa.

Encara que la rumorologia apunta que el futur president honorific del Bayern succeirà a Blatter al capdavant de la FIFA, el propi interessat es deslliga amb una simpàtica declaració “Ja he treballat prou en la DFB, UEFA i en la comissió executiva de la FIFA, en la meua fundació i per descomptat en el Bayern, ara l'única cosa que m'espera són els meus dos xiquets menuts, als quals els dec tot el meu temps”.

Ara la comissió executiva te que triar al nou president del Bayern, dins de la terna de candidats, el favorit per a succeir a Franz Beckenbauer es Uli Hoenes.

La Raülització d'Albelda.

És una miqueta estrany llegir en mans d'aquells que s'han passat la vida lluitant contra el segrest de la selecció i criticant les obtuses campanyes mediàtiques llançades des de la capital en pro d'un jugador, fer el mateix que tant han criticat, sense ruboritzar-se gens ni mica, que acabes per pensar que fan gala d'una idolatria més pròpia de la plaça d'orient que del temps present. Això pensant bé, perquè potser, ho fan per motius molt terrenals.

Ens han tret en portades exigències mundialistes per a un jugador el motle del qual es va trencar fa molt. Resulta fins a còmic. No ja per la desvergonya amb la qual s'actua, sinó per utilitzar al jugador com arma política en nom d'un interès personal.

Es van tapar un poc, però ara actuen a pit descobert i sense ruboritzar-se per molt ampli que resulte el ridícul. Te un passe que te venguen liderats prematurs vinculats a la reaparició del sis, fins es tolera tapar les seues vergonyes en partits com Mallorca (3-0) o Numància (2-1) desviant l'atenció cap a qualsevol objectiu assolible.

Qualsevol forani que es creue amb tal demanda tindrà tot el dret del món ha formar-se una opinió negativa del nostre entorn. Ja que diuen parlar en nom del valencianisme. El triomf de la selecció va ser trencar amb el passat, oblidar el muscle i la fúria per a evolucionar cap al toc i la distinció, un món prohibit per a un jugador com Albelda. que pinta un tipo com ell, en un futbol com eixe?.

No comprenen que amb la seua actitud li estan fent un flac favor al jugador, l'hi ho estan fent des del principi, amb o sense el seu consentiment, en qualsevol de les dos vies existeixen els suficients motius, negatius tots ells, per a adonar-se que urgís pressionar el botó de stop.

Encara que tractant-se d'una història de traïcions, venjances, amors i odis, lo probable és que estiguem condemnats a patir, sense dret a protestar, campanyes de tot tipus, per molt burlesques que resulten. Són capaços, sinó, dóna'ls temps, de reunir el suficient valor com per a tramitar davant la santa seu la beatificació del xic. !Amb eixos amics, per a què necessita Albelda enemics!.

I com açò tracta d'un negoci més lucratiu que el marcat en les seues professions, per a què perdre el temps en parlar i realçar d'allò que de veritat interessa. Mentre d'un narren els gols que fica en un futbolin, no es posa l'accent en Navarros, Dealberts o Mathieus, jugadors en franca progressió que freguen la perfecció en cada partit que disputen. Estos mai contribuiran a la victòria, ni a l'èxit, per molt que facen, eixe espai de distinció està reservat en exclusiva. I previ pagament del seu import.

Un partit perfecte.

Ni els més vells recordaven ja un partit de tant de calat com el realitzat en la nit del diumenge en el Regne de Navarra. Un equip que es va mostrar sòlid i madur des del primer minut d'encontre fins a la seua finalització, temperant a conveniència les pautes del joc sense caure en les tretes que interessaven al rival.

Encara que els fantasmes del passat, en el gol osasunista, van fer acte de presència. A manera de recordatori, per a advertir-nos a tots que encara queden moltes coses per millorar, i que açò per molt bé que vaja, no és més que el principi.

Després d'abandonar dels postulats kamikazes que va portar Emery via Almeria, probablement el d'anit fora el partit de més alt nivell vist a este equip des de fa molt. La maduració d'un canvi de rumb que a la llarga portarà moltes més coses positives que aquell anàrquic discurs que no fa tant, ens exasperava.

Tal és la consagració del canvi, que fins els experiments, ! Per fi !, li ixen bé al bo d'Emery. Antany, amb laterals a peu canviat juntament amb els interiors, i el doble pivot defensiu, haguera acabat en desastre nacional, com exemples de sobra n'hi han d'això, però anit, tot va ser diferent, des de l'actitud de l'equip, beneïda siga, fins a la disposició tàctica, l'equilibri i el treball que no fa molt brillaven per la seua absència, ara, com el pa Bimbo, ho aguanten tot. Com ho feia en temps de Mari Castanya.

Com guinda al pastís, ressuscità algun mort. No soles cal ressaltar lo prim que està Villa, que ho està molt més que altres temporades, sinó la de molts altres jugadors, entre ells la del 6. Una millora física global que ajuda molt, i més ho farà en els trams decisius de la temporada, allà pel mes d'Abril.

Però per a reivindicacions les de Marchena, un home defenestrat per la cofràdia mediàtica per no agenollar-se davant el líder. Un jugador que amb permís de Banega, és el millor peloter no ofensiu de la plantilla, demostrant, com ahir, i com ho va fer en altres èpoques, que també sap distribuir joc. A diferència d'altres, el sevillà no té cort mediàtica que li brinde campanyes a mesura, ni ho traga baix pal·li en habituals passejos mediàtics al primer bon partit que realitze. Marchena no mereix renovar, i si es tèrcia, serà venut, per roin.

Com entrem en setmana de beatificació publica i desvergonyida, encara que hui no siga dia, ni moment, cap destacar-lo. A vore quan d'una vegada per sempre, entre tots, donem normalitat a les coses, deixant de costat venjances personals i avantatgismes populistes a la mínima que Albelda faça bé el seu treball. Perquè no solament estem alimentant la divisió, i de rebot donant raons als postulats anti-Albelda, sinó que estem menyspreant a tots aquells jugadors que també es deixen la pell en el camp i signen trajectòries impol·lutes. Tant el sexe oral, com la bilis, millor en la intimitat.

Nova planificació germana.

La tecnócrata Europa escapa de projectes públics de sobre costos desmesurats que aporten poc a la funcionalitat i disfrute de la pròpia ciutat i els seus veïns. No viuen del turisme, sinó de la indústria, i la seua política municipal o regional és antagònica a la planificació dels països càlids, on solen dur-se a terme plans urbanístics pensant exclusivament en el turista i no en el ciutadà autòcton.

En un d'eixos ademans de planificació en busca del disfrute i de la rendibilitat local trobem casos curiosos com els que estan tenint lloc en les ciutats de Düsseldorf (615 mil habitants) i de Leipzig (590 mil). Històrics e importants enclavaments econòmics i polítics que fa molt que van perdre el seu pes i representació futbolística a Alemanya. El mundial de 2006 els va servir d'excusa per a iniciar un pensat i mesurat projecte per a retornar als seus principals clubs al lloc que els corresponia.

El Zentral-Stadion de Leipzig va ser una de les seus del mundial del 2006, construït amb participació publica i amb capacitat per a més de 48 mil espectadors. Una obra costosa i emblemàtica que necessita un ús continuat, no n'hi ha prou amb omplir els gèlids caps de setmana del est amb espectacles d'esport extrem i esporàdiques proves d'atletisme, la rendibilitat del coliseu a llarg termini perilla.

Després de la caiguda de la RDA el Lokomotiv Leipzig va entrar en barrena, el 6 vegades campió d'Alemanya va desaparèixer en l'estiu de 2004. L'interès de la companyia Red Bull en donar el salt a una gran lliga i la necessitat de la major ciutat del est de retrobar-se amb el futbol professional va fer que s'uniren creant una societat que va servir per a desbloquejar els centenars d'impediments que estava trobant la multinacional austríaca per a instal·lar-se en el país.

En l'estiu de 2009 naixia el Red Bull Leipzig després de l'adquisició d'un modest club de la quinta divisió alemanya establit en un dels barris obrers de la ciutat. Un mesurat pla amb el consentiment i patrocini de les autoritats municipals i regionals que té com objectiu, no solament crear ocupació obrint una planta de producció en la regió, sinó situar a la ciutat en la Bundesliga en un termini de 6 anys (just les categories que separen al RB Leipzig de la Bundesliga). De moment la fulla de ruta està eixint a la perfecció, en l'actualitat el RB es lider del seu grup en la V divisió, amb sols 1 empat com nota negativa en les 12 jornades disputades fins al moment.

Un cas similar ho trobem en l'altre costat. El Fortuna Düsseldorf és un dels conjunts més representatius de la tradició balompédica germana, un de tants clubs clàssics que no els va sentar res bé l'obertura del mercat internacional. Després de passar diverses temporades passejant en el futbol amateur (va militar en la quinta divisió, la regional nostra) està protagonitzant un dels creixements més espectaculars a Europa. La construcció de LTU-Arena en 2005 va ser el colofó a la remodelació i regeneració de l'entorn colindant a l'aeroport internacional de Düsseldorf.

L'estadi conta amb capacitat per a més de 50 mil espectadors. L'emblemàtic club de l'oest, finalista de la recopa del 79 davant el Barcelona, està vivint una segona joventut. En el seu historial més recent figuren dos ascensos consecutius, i té pinta que pot viure un tercer, ja que està situat en el tren de cap de la categoria de plata del futbol alemany, marcant un inici de campionat que ha trencat tots els registres golejadors existents fins al moment, superant fins i tot la mitjana golejadora del Barcelona de la temporada passada en el primer terç de campionat.

Encara que per a rècords l'establit la passada campanya, on va arribar a congregar a 42 mil espectadors en el seu estadi per a viure l'ascens de categoria, un rècord mundial d'assistència en categories inferiors, que fulmina l'aconseguit per la Fiorentina en 2003 amb 36 mil espectadors en la Sèrie C2. L'afluència mitja esta campanya en la 2.Bundesliga supera els 35 mil espectadors per partit.

Sense notícies de Déu.

Una junta més, altre despropòsit. No per esperat deixa de ser decebedor observar com una junta d'accionistes en la pitjor situació institucional des del 86 acaba de la mateixa manera que va començar, sense aportar solucions de cap tipus.

Tant els gestors, com els accionistes presents, als quals se'ls pressuposa una labor fiscalitzadora sobre la gestió del rectorat, es van embardissar en discussions fàcies i discursos populistes que poc van aportar a l'hora d'esclarir el complex tramat institucional en el qual ens veem immersos.

Els que van assistir al complex cultural de la Petxina amb l'esperança de poder conèixer de primera mà la fulla de ruta a seguir, van eixir d'ella amb la mateixa informació amb la que van entrar. Cap.

Això per als que van acudir, per als que no ho vam fer, intentar conèixer a través de la premsa l'esdevingut en esta junta va resultar missió impossible. En part per voler creure que va passar alguna cosa, quan no va ser així. L'únic reflectit en les edicions dominicals van ser els mateixos focs d'artifici costumistes amb els quals es va desviar la fi del conclave... bany de masses per al present, reprovació per al passat... però sense solucions per al futur. Un fidel reflex periodístic del que va ser una insubstancial reunió d'atrevits madurets.

El folklore pareix suficient per a saciar als integrants d'esta comoditat valenciana. En un exercici d'hipocresia supí van saltar alguns, a estes altures de partit, amb summa indignació, a qüestionar a l'executiu a sou de la nostra caixa amiga, sobre qui el va designar per al càrrec. Assumpte de debat nacional, com si no tinguérem coses més importants de les que preocupar-nos.

Tots contents, amb dos ous durs. Que els nostres messiànics gestors no sàpien per on anar per a reprendre el vital assumpte del nou estadi, no importa, l'important és continuar degollant als pares de la criatura, per molt morts que estiguen, mentre el xiquet agonitza en la taula d'operacions, atònit, observant com els doctors es preocupen i s'ocupen en blasfemar sobre el progenitor més que per salvar-lo a ell d'una mort segura.

La situació la va definir, en un altre dels seus magnífics lapsus, Llorente, quan va afirmar que vam haver de demanar 74 milions de crèdit per a tapar perdudes de l'anterior exercici. Una magnifica operació de cirurgia estètica per a ocultar imperfeccions i vergonyes, Ho hem canviat tot, per a què res canvie.. Però, i ara que?.... segons pareix el que importa és quant cobra Llorente, qui el va posar, i lo roïns que van ser els anteriors rectors, poc importa si els nostres bé remunerats i poc volguts gestors estan aportant solucions reals, o si simplement no tenen, o si els ve gran o menut este tratge. Tenim lo que som, i per ser com som ho tenim.

Grans equips a preu de saldo.

Tots els grans Valències de la història, aquells que van marcar veritablement una època en la memòria col·lectiva de tot aficionat, independentment de la generació a la qual pertanya, són Valències de baix cost i gran talent.

La política esportiva del club, en tota època, es pot titllar de caòtica, mai un director esportiu (antic secretari tècnic) ha durat més de tres temporades, llevat de Javier Subirtas, el més longeu de tots ells. Tota plantilla ha tingut mil pares, construïda com una vella manta a força de menuts retals que han sabut encaixar a la perfecció fins formar grans plantilles.

Molt s'ha parlat, escrit i discutit sobre el futur pròxim d'este club i una més que probable travessia pel desert. Però realment fa falta gastar-se ingents quantitats de diners per a tenir un gran equip?. La nostra història ens demostra que no. I com una imatge val més que mil paraules, soles cal donar un colp d'ull a l'onze que l'últim cap de setmana es va desfer amb certa comoditat del Saragossa.

Sobre el verd tapet de Mestalla van desfilar 26 milions d'euros, si contem únicament el cost de traspàs. Excepte dos jugadors, Banega(13/14) i Vila(12), la resta o pertany a la pedrera (Albelda, Navarro, Silva, Pablo Hernàndez) o van arribar al València lliure de contracte (Cesar, Bruno, Mathieu, Dealbert, Mata). Sense oblidar-nos de Marchena, que arribà a canvi de Zahovic, sense desemborsar quantitat alguna. Per contra, la banqueta del passat cap de setmana va reflectir cruament els fracassos econòmics d'eixos valències fastuosos, els Valències que sempre han fracassat al llarg de la història. Entre Zigic, Moyá i Joaquin ja superen de llarg el cost global de l'equip titular.

No parlem de cap excepció. Si tirem la vista arrere, podem vore a alguns dels millors equips dels últims temps amb costos similars o fins i tot menors. Per exemple el VCF del doblet és altra mostra de bon equip i baix cost. Curro Torres, Mista, Vicente, Albelda, Pellegrino, Cañizares, Ayala o Carboni que van ser pilars bàsics d'eixos èxits, van recalar en l'equip lliures de contracte o a canvi de quantitats no superiors a 4 milions d'euros.

Com pare de l'última dècada prodigiosa en la història del club tenim al València de la cartoixa de Sevilla. Un equip emergent basat en veterans que van recalar lliures de contracte (Anglomá, Djukic, Carboni, Milla) juntament amb Cañizares, completant l'equip joves talents com Farinós o Mendieta, productes de Paterna, als quals se'ls uniria gent com Gerard, Angulo, Palop, Vicente o Albelda, sent la referència d'aquell equip Claudio López, un jugador, el fitxatge del qual, no va superar els 5 milions d'euros.

Vacances en el mar.

Quan reuneixes les qualitats necessàries, arribar és en certa manera fàcil, triomfar en el teu club de formació és complexe, però una vegada aconseguit, millorar en la teua carrera ve a soles. Lo realment complicat és arribar al màxim nivell, i sobreviure. Molts jugadors joves, amb un més que sobrat talent, i unes condicions innates per al estrellat són incapaços d'assimilar el seu èxit personal. Sucumbeixen al glamur, als focos i al constant frec amb exuberants rubies a la recerca d'afamats futbolistes per a abrillantar les seues incipients carreres en el paper rosa.

La perdició per a molts és eixir del seu modest niu de formació. Jugar en un gran, al màxim nivell, té molts avantatges, però és tan corrosiu com perillós. Un cementiri de púbers amb grans possibles, uns per no saber assimilar la pressió i la responsabilitat, i altres per caure en la temptació de tots aquells paràsits que envolten el roster dels principals clubs del món. Sobreviure a això és complexe, i molt més saber separar-lo per a evitar que repercutisca en la teua vida professional.

De Moyá poc podem dir, quasi ningú tenia esperances de trobar en ell la versió millorada de Cañizares, com porter, encara és jove, i potser, com els va passar a molts, inclòs al de Puertollano, la seua plenitud li arribe a edat tardana.

El cas que més preocupa, pels seus possibles, i pel seu rendiment, és el de Alexis. Un jugador amb unes condicions més que valides per a triomfar i convertir-se en el central de referència per a una generació, com ho van ser Pellegrino o Ayala en el passat. Lamentable és la seua incursió en el món ye-ye, món que en tot just uns mesos, i de forma gradual, ho han convertit en un jugador més que prescindible, encara que conserve totes i cadascuna de les seues qualitats com jugador de primer nivell. Algú deuria de començar a preocupar-se per reconduir la vida personal del malagueny, perquè està a un pas de convertir-se en un cadàver més de la fashion-night valenciana.

Un quart de Pamplonès.

Un quart de lliga, un paró per seleccions i a les portes de final d'any. Si Emery haguera traït amb antelació la seua caòtica visió del futbol, podríem estar parlant d'altra cosa, dos empats in-extremis a casa davant rivals entregats han costat un lideratge, que no per ser anècdotic, haguera deixat de ser més que positiu.

Que ha canviat en el VCF?, realment res, una aproximació més que demandada de les línies han propiciat un millor aprofitament dels espais, que ha repercutit en una millor disposició sobre el camp otorgant a l'equip més seguretat i major control del joc. Ara la sodomizatcio per part del rival és menor, tenint l'equip més armes al seu abast per a desfer-se d'ella.

Quant a la resta, continuem en les mateixes, Europa segueix sent una competició a eliminar per a molts, per molt desesperant que resulte per a aquells que anhelem títols (potser estiguem davant l'última oportunitat en molt de temps de poder aspirar a ells), i més assequible que este, pocs n'hi han. Soles la providència determinarà si arribem vius a les rondes que interessen als conformistes que creen opinió o si caiguem estrepitosament com la campanya anterior, davant el primer equip mínimament decent que se'ns creue.

Altre aspecte que ha canviat en el galliner Emery, són els regals per simpatia. serà per que es juga una renovació?, per convicció?, parlaríem del mateix si li restaren 2 anys de contracte?. Siga imposat, per interès, o per credo, bé està, molt va perjudicar en el passat eixa ànsia del basc per contentar a tot el món, sense merèixer-lo.

La veritable prova de foc per a este “nou” VCF serà Pamplona, un estadi on fa falta alguna cosa més que un equip juntet i donar balons llargs a la davantera per a poder guanyar. Si este equip a pecat d'alguna cosa en els últims temps és de falta d'ofici (no controlar els partits) i de no saber mantindre l' intensitat i la concentració necessàries per a traure endavant els grans reptes. En Pamplona és necessari saber parar el partit a conveniència, i jugar fins on ens interesse jugar.

La graduació de l'equip es lliura en el Regne de Navarra. Per si això no fóra poc, San Mamés i el Madrid són els següents cocos després del paró per seleccions, un tram final de primera volta exigent com pocs, que determinarà que és este València, i on estarà a final de temporada.

Borussia Mönchengladbach.

Parlar de la història del Borussia Mönchengladbach és parlar d'una història incompleta, per justícia estos devien haver sigut el primer club alemany a alçar la copa d'Europa, fita que l'infortuni i una decisió més que polèmica de la UEFA es van encarregar d'evitar. Anterior a la creació de la Bundesliga (1963) a Alemanya no existia cap torneig de lliga, cada lander disputava el seu campionat regional des del segon cap de setmana d'Agost fins al primer de Desembre, els millors clubs de cada estat federat competien en la seua pròpia lliga, solament els millors de cada federació regional, a la primavera, coincidint amb el desglaç, s'enfrontaven en eliminatòries a partit únic als diferents campions dels landers per a determinar el millor club d'Alemanya. Gràcies a este peculiar sistema podem entendre perquè el Bayern de Munich va guanyar el primer títol oficial en tota la seua història en 1969.

La irrupció del Borussia (Prusia) en la Bundesliga data de 1965, solament dos anys després de la creació del torneig. Cinc anys abans, les Zebres (die Fohlen) conquistarien la copa alemanya després d'imposar-se al Karlsruhe per 3-2 en la final. Sens dubte la dècada del Gladbach són els anys 70, on el futbol germà va explotar definitivament. El Borussia va ser el primer club alemany a repetir títol de forma consecutiva ( 69/70, 70/71), record que milloraria solament un parell de campanyes després, succeint a un emergent club de províncies, el Bayen Munich. Va Repetir campionat de forma consecutiva durant tres temporades (1975, 1976, 1977). En eixe transcurs va emergir una rivalitat esportiva, que dividiria al país. El futbol del Gladbach entrenat per Hennes Weisweiler (basat en l'escola holandesa, amb adaptacions germàniques) contra el classicisme de l'emergent Bayern de Munich (campió d'Europa), un debat nacional que solament té comparació al existent en Argentina entre el Bilardisme i el Menotisme.

Els màgics setanta no solament va portar un torrent de títols nacionals, el club de Renania del nord va alçar el doblet de lliga i UEFA en 1975, la final la va disputar contra el Twente holandès, empatant a zero en el Bolkeberg i imposant-se per 1-5 a Holanda, les zebres van eixir al camp aquella nit amb homes com Stilelike, Bonhof o Simosen, que al costat de Heynkes, els dos amb dos gols, serien els homes del partit. Un triomf que va servir per a resabalar-se de la derrota en la final del torneig de 1973 a mans del Liverpool de Bill Shankly, un Liverpool que tornaria a derrotar al conjunt Alemany en la final de la copa d'Europa de 1977 .



L'èxit en la copa de la UEFA ho reeditaria solament un parell d'anys després, en la 1978/79 es va imposar a l'Estrela Roja en la final, amb empat a un a Belgrad (amb gol en pròpia meta de Jurisic) i amb victòria per 1-0 a Alemanya (Simonsen) atorgant-li al Borussia el seu segon entorxat europeu.



Però sens dubte la gran decepció, i una vergonya per al futbol mundial, va ser l'esdevingut en la copa d'Europa de 1971, edició que molts a Alemanya atorguen com vencedor moral al Gladbach. L'equip comandat per Jupp Heynkes, Berti Vogts, Stielike, Udo Latek i Alan Simonsen, van eixir deslligats al Bolkeberg, endossant un 7-1 al Inter de Milà. La desgràcia va acabar amb eixe moment històric, finalitzant el partit un aficionat italià, va llançar una ampolla de cristall que va impactar sobre Roberto Boninsegna (jugador del Inter) causant-li una commoció que li va fer perdre el sentit, el partit va ser suspès, obligant la UEFA a reprendre's dies després, des del minut zero, en l'Olímpic de Berlín a porta tancada (0-0). El partit de tornada va resultar desastrós, 3-2 per als italians, que a posteriori, perdrien la final contra l'Ajax. Els setanta van deixar 9 títols en les vitrines del club.



En el Borussia-Park descansen dos títols de la UEFA, que podrien ser tres, si no s'haguera perdut la final de 1980 contra el Eintrach de Frankurt, set anys després (1987), davant el Dundee United, el Borussia va perdre unes semifinals que tenia en la butxaca, 1-1 en Escòcia i derrota per 0-2 en el Bolkeberg. 1980 va ser un any de derrotes, ja que eixa temporada per una roina diferència de gols, les zebres, quedant empatat a punts amb el campió, va veure com el títol de la Bundesliga viatjava a Munich, desgràcia que repetiria en 1984, esta volta a favor del Stuttgart, any que culminaria perdent en la tanda de penals la final de copa contra el seu pitjor enemic, el Bayern.

Altra final perduda en la tanda de penals va ser la de copa de 1992, davant el Hannover. En 1995 el Borussia va tornar a alçar un títol, (4-0 al Wolfsburg en la Pokal) triomf que li va servir per a arribar a les ultimes rondes en la recopa de l'any següent. En eixe equip militava un jove Stefan Effenberg, estrela de la final copera. Caurien en quarts de final de la recopa a mans del Feyenoord. En la 99/00 després d'encadenar una sèrie de desgràcies institucionals el club va donar amb els seus ossos en segona, categoria que recuperaria dos temporades després.



En el seu registre històric figuren golejades com un 12-0 al Borussia Dortmund en 1978, un 11-0 al Schalke en 1968 o el 10-0 aconseguit davant el Eintrach Braunschweig al novembre de 1984. De la pedrera del Borussia han eixit jugadors com Lottar Matthaus, Stefan Effenberg, Reinard Bonhof, Jupp Heynkes, Berti Vogts, Stielike, Udo Latek o Marco Marin i ha explotat gent com Alton Pólster, Uwe Rahn, Martin Dahlin o Patrik Anderson.

Puc discrepar?

Ahir, de casualitat, confesse no ser oient, ni habitual ni espontani, vaig sintonitzar per error la 92.0 (Las Provincias Ràdio), i en escassos 3 minuts que restaven de programa, vaig poder escoltar per primera vegada des de l'arribada messiànica de Llorente discrepàncies a la seua gestió. Si és que se li pot titllar de gestió lo poc realitzat fins al moment.

Tan pocs minuts van ser suficients. Pareix que el medi citat aprèn dels seus errors i ja no es llança als braços del líder de torn gratuïtament, com va fer amb Soriano. Poc han après els companys d'ones (i lletres), ja que els altres continuen feliçment de cortesans fidels. Obviaré qualsevol comentari sobre subvencions del règim a certes sucursals dirigides per un aguilucho.

Parlem del Senat. Llorente, reconegut neòfit futbolístic, ha volgut, desafortunadament des del meu punt de vista, envoltar-se de certs jugadors en una espècie de consell esportiu, amb el qual temperar la parcel·la. Sincerament preferiria que el citat consell haguera sigut composat per Fernando, Unai, i per gent relacionada amb el futbol i sense implicació directa en el club. Guillot, Mestre o Saura, aportarien molt més que un grup de jugadors amb l'ego més que pujadet de to.

Esta mesura no pot més que suposar la restitució de velles prebendes i privilegis que es creien perduts per part dels senadors que Llorente ha tingut a bé cridar-los a la seua falda. Què creuen que diran dits senadors del tècnic en cas que el rumb de l'equip no siga positiu, o si no comulga amb el seu acomodament personal?. Unai està venut. Si les divisions van matar a este equip, tornar a donar distingos als mateixos que antany es van erigir en malignes, és tornar a caure en els mateixos errors.

Que siga tot per a bé. Però malament faria mister Llorente si pren les opinions del senat com dogma de fe. Tots coneixem lo interessares que poden arribar a ser les opinions d'estos, i l'òrgan de pressió que pot suposar cap al club la restitució del poder perdut per certs capitosts del vestuari. tornarem a les renovacions a la carta, a entrenadors triats a dit o mantinguts per acceptar els capritxos del vestuari?… tant camí recorregut per res. En el passat, Llorente ja va aplicar allò de "yo te doy, tu me das".

Tant a ell, com al club, li faria més be (i més falta) un senat composat per catedràtics en economia, per gestors de primer nivell, i per algun empresari reputat.