12 de nov. 2009

Grans equips a preu de saldo.


























Tots els grans Valències de la història, aquells que van marcar veritablement una època en la memòria col·lectiva de tot aficionat, independentment de la generació a la qual pertanya, són Valències de baix cost i gran talent.

La política esportiva del club, en tota època, es pot titllar de caòtica, mai un director esportiu (antic secretari tècnic) ha durat més de tres temporades, llevat de Javier Subirtas, el més longeu de tots ells. Tota plantilla ha tingut mil pares, construïda com una vella manta a força de menuts retals que han sabut encaixar a la perfecció fins formar grans plantilles.

Molt s'ha parlat, escrit i discutit sobre el futur pròxim d'este club i una més que probable travessia pel desert. Però realment fa falta gastar-se ingents quantitats de diners per a tenir un gran equip?. La nostra història ens demostra que no. I com una imatge val més que mil paraules, soles cal donar un colp d'ull a l'onze que l'últim cap de setmana es va desfer amb certa comoditat del Saragossa.

Sobre el verd tapet de Mestalla van desfilar 26 milions d'euros, si contem únicament el cost de traspàs. Excepte dos jugadors, Banega(13/14) i Vila(12), la resta o pertany a la pedrera (Albelda, Navarro, Silva, Pablo Hernàndez) o van arribar al València lliure de contracte (Cesar, Bruno, Mathieu, Dealbert, Mata). Sense oblidar-nos de Marchena, que arribà a canvi de Zahovic, sense desemborsar quantitat alguna. Per contra, la banqueta del passat cap de setmana va reflectir cruament els fracassos econòmics d'eixos valències fastuosos, els Valències que sempre han fracassat al llarg de la història. Entre Zigic, Moyá i Joaquin ja superen de llarg el cost global de l'equip titular.

No parlem de cap excepció. Si tirem la vista arrere, podem vore a alguns dels millors equips dels últims temps amb costos similars o fins i tot menors. Per exemple el VCF del doblet és altra mostra de bon equip i baix cost. Curro Torres, Mista, Vicente, Albelda, Pellegrino, Cañizares, Ayala o Carboni que van ser pilars bàsics d'eixos èxits, van recalar en l'equip lliures de contracte o a canvi de quantitats no superiors a 4 milions d'euros.

Com pare de l'última dècada prodigiosa en la història del club tenim al València de la cartoixa de Sevilla. Un equip emergent basat en veterans que van recalar lliures de contracte (Anglomá, Djukic, Carboni, Milla) juntament amb Cañizares, completant l'equip joves talents com Farinós o Mendieta, productes de Paterna, als quals se'ls uniria gent com Gerard, Angulo, Palop, Vicente o Albelda, sent la referència d'aquell equip Claudio López, un jugador, el fitxatge del qual, no va superar els 5 milions d'euros.

3 comentaris:

Juan Al ha dit...

Es que la falta de pela agudiza el ingenio. Pero lo peligroso es coger gente de la cantera, o que viene libre, y hacerles megacontratos que no se corresponden con su valía.

Valent ha dit...

un dia parlarem dels Jonhatan, Parri, Sabin Ilie..etc i la generositat de Pedro Cortes a l'hora de de fer milionaris al primer indocumentat que es fera amic d'ell.

Anònim ha dit...

Muy lúcido tu análisis y muy real. Pero siempre tenemos un problema, cuando llegamos arriba pensamos que necesitamos figuritas y tiramos el dinero.

Tampoco aceptamos fácilmente que haya temporadas en las que a lo mejor no hace falta fichar por fichar.

La palabra ilusión y la trampa del verano (hay que vender humo y periódicos) hacen mucho daño.

saludos

BT

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...