Sense notícies de Déu.

Una junta més, altre despropòsit. No per esperat deixa de ser decebedor observar com una junta d'accionistes en la pitjor situació institucional des del 86 acaba de la mateixa manera que va començar, sense aportar solucions de cap tipus.

Tant els gestors, com els accionistes presents, als quals se'ls pressuposa una labor fiscalitzadora sobre la gestió del rectorat, es van embardissar en discussions fàcies i discursos populistes que poc van aportar a l'hora d'esclarir el complex tramat institucional en el qual ens veem immersos.

Els que van assistir al complex cultural de la Petxina amb l'esperança de poder conèixer de primera mà la fulla de ruta a seguir, van eixir d'ella amb la mateixa informació amb la que van entrar. Cap.

Això per als que van acudir, per als que no ho vam fer, intentar conèixer a través de la premsa l'esdevingut en esta junta va resultar missió impossible. En part per voler creure que va passar alguna cosa, quan no va ser així. L'únic reflectit en les edicions dominicals van ser els mateixos focs d'artifici costumistes amb els quals es va desviar la fi del conclave... bany de masses per al present, reprovació per al passat... però sense solucions per al futur. Un fidel reflex periodístic del que va ser una insubstancial reunió d'atrevits madurets.

El folklore pareix suficient per a saciar als integrants d'esta comoditat valenciana. En un exercici d'hipocresia supí van saltar alguns, a estes altures de partit, amb summa indignació, a qüestionar a l'executiu a sou de la nostra caixa amiga, sobre qui el va designar per al càrrec. Assumpte de debat nacional, com si no tinguérem coses més importants de les que preocupar-nos.

Tots contents, amb dos ous durs. Que els nostres messiànics gestors no sàpien per on anar per a reprendre el vital assumpte del nou estadi, no importa, l'important és continuar degollant als pares de la criatura, per molt morts que estiguen, mentre el xiquet agonitza en la taula d'operacions, atònit, observant com els doctors es preocupen i s'ocupen en blasfemar sobre el progenitor més que per salvar-lo a ell d'una mort segura.

La situació la va definir, en un altre dels seus magnífics lapsus, Llorente, quan va afirmar que vam haver de demanar 74 milions de crèdit per a tapar perdudes de l'anterior exercici. Una magnifica operació de cirurgia estètica per a ocultar imperfeccions i vergonyes, Ho hem canviat tot, per a què res canvie.. Però, i ara que?.... segons pareix el que importa és quant cobra Llorente, qui el va posar, i lo roïns que van ser els anteriors rectors, poc importa si els nostres bé remunerats i poc volguts gestors estan aportant solucions reals, o si simplement no tenen, o si els ve gran o menut este tratge. Tenim lo que som, i per ser com som ho tenim.